diumenge, 28 d’agost de 2016

24/08/2016. Franquisme sociològic. Vicent Partal. Otegi, Forcadell, Mas; L’Espagne eclatée? La historiadora Hélène Carrère d’Encausse, es preguntava què passaria si desaparegués la Unió Soviètica, molt abans que arribàs a passar. «L’estat espanyol es troba cadavèric però es considera saludable, malgrat que cada dia va perdent líquid (...) I per això gasta de manera irresponsable per aparentar. I gesticula». Com els nous rics!

Benvolguts,

  
En Vicent Partal ha explicat més d’un cop la sort que va tenir de viure en primera persona l’esclat de la URSS i la reaparició de les nacions camuflades des de la primera guerra mundial o des d’abans. Aquest cop ens explica com la lectura del llibre L’Empire éclaté de la historiadora Hélène Carrère d’Encausse, sobre la seva visió de com l’URSS esclataria, li va fer obrir els ulls sobre la política agonitzant dels estats podrits…

Vegem l’Editorial del Vilaweb:


Otegi, Forcadell, Mas; L’Espagne eclatée?

«L’estat es troba cadavèric però es considera saludable, malgrat que cada dia va perdent líquid (...) I per això gasta de manera irresponsable per aparentar. I gesticula»

 24/08/2016 
A primers dels anys vuitanta vaig llegir un llibre que em va canviar la vida. Era L’Empire éclaté, un volum apassionant de la historiadora Hélène Carrère d’Encausse, en què es preguntava què passaria si desaparegués la Unió Soviètica, molt abans que arribàs a passar. El llibre em va significar un combat terrible amb el jove dogmatisme comunista que encara formava part de mi. Em va ajudar molt a deslliurar-me’n però sobretot em va fer entendre que les lectures superficials de la realitat rarament encerten a veure els moviments de profunditat.
Anys després la URSS va esclatar, jo vaig tenir el privilegi de viure-ho en primera persona i el mètode de Carrère d’Encausse, que ho va pronosticar quan molt pocs ho veien (potser únicament ella i Andreï Amalrik) va prendre per mi un relleu intel·lectual enorme. Curiosament es va equivocar en l’aposta que feia sobre com passarien les coses, però no en què passaria. Totes les dades que acumulava al seu estudi eren correctes i ensenyaven una realitat indiscutible: que allò que era la segona potència mundial estava podrit per dins i girava fora de control. Amb tanta intensitat que, efectivament, havia d’esclatar.
Aquest estiu he volgut tornar a llegir el llibre i m’ha impressionat molt el possible paral·lelisme amb la realitat espanyola actual que una lectura interessada, ja ho dic jo, podria posar en relleu. Algunes de les peces clau de l’esclat de la Unió Soviètica poden intuir-se de l’actual situació espanyola. Salvant evidentment totes les distàncies del món. Torne a parlar, que se m’entenga, del mètode, que tal com em va ensenyar aquell llibre és més important encara que l’encert a l’hora d’endevinar quina serà l’anècdota que desencadenarà el final.
Espanya viu una crisi galopant. Enorme. Però com que vivim dins la seua bombolla ens hi hem acostumat tant que ni tan sols la xarlotada de fer les terceres eleccions per Nadal ja ni ens sorprèn. Quan hi arribaran, Espanya farà un any que haurà estat sense govern, enmig d’una crisi econòmica brutal, tan sols superada gràcies a la paciència europea. La burocràcia central espanyola, les famoses quatre-centes famílies, fa anys que va a la seua, insensible respecte de la realitat del país. Castiga, per raons polítiques, les regions econòmiques més fortes. Margina amb una imprudència suïcida els mercats més productius i importants mentre inverteix sumes incalculables de diners en projectes sense cap efectivitat ni raó. El caos a les infrastructures és demencial i fa un mal irreparable. I el funcionament de la seua economia és un circ. Les principals empreses de l’estat viuen totes de la política, dels decrets reguladors, de les subvencions i de les prebendes. Episodis com el del Castor posen en relleu fins a quin punt l’economia espanyola ha perdut el sentit de la realitat i per això mateix no és estrany que quan les seues empreses intenten eixir a l’estranger ens facen avergonyir.
La corrupció és un pou sense fons. De fet, s’ha convertit en tot un sector econòmic.
L’estat es troba cadavèric però es considera saludable, malgrat que cada dia va perdent líquid –li queden ja dos mesos i prou de marge per al pagament de les pensions. I gasta de manera irresponsable per aparentar. [Com fan els nous rics] I gesticula. I fa grans discursos per a vendre una realitat inexistent de la qual tothom des de fora s’adona: Renzi, Hollande i Merkel es reuneixen a soles per parlar del futur. Per què haurien de convidar aquesta Espanya?
Però on la lectura paral·lela pot ser més interessant és als aspectes polítics. La URSS era destruïda abans d’esclatar, però Rússia era incapaç de rebentar-la. El colp havia de venir necessàriament de la perifèria perquè hi havia una característica cada dia més visible i cada dia més angoixant que ho feia inevitable: l’estat soviètic s’havia anant convertint de fet en un estat rus. Hi havia una URSS per als russos i una URSS per als altres. I la dels altres era molt pitjor, tant que no s’hi podia ni viure. 
Així mateix hi ha ara una Espanya per als espanyols i una Espanya per als altres i la dels altres és molt pitjor. De l’anècdota superficial a la realment important. Superficial: la UEFA fa un mapa amb els horaris del sorteig de tot el món, posa Barcelona de referència en comptes de posar Madrid i Espanya es llança com un llop sobre l’organisme rector del futbol per fer-lo rectificar. Quin ridícul! Barcelona no és Espanya per als nacionalistes espanyols? Hola?
La broma de la UEFA és significativa però a l’altra banda de l’espectre és realment preocupant la inhabilitació electoral d’Arnaldo Otegi. Perquè és una arbitrarietat que diu molt del moment i el lloc en què vivim. És un acte indefensable des del punt de vista tècnico-jurídic i només explicable des del punt de vista de l’ús de la justícia com una arma política, ep! contra uns. Contra uns i prou. I ací és on la cosa es posa interessant.
La inhabilitació d’Otegi privarà els bascos de l’exercici més bàsic de la democràcia, que és decidir qui et governa. Ja ho van fer això al País Basc el 2009 quan van prohibir a l’esquerra abertzale que es presentàs a les eleccions. Amb aquesta trampa van aconseguir d’estroncar la continuïtat dels presidents nacionalistes des del 1980 fins avui. Aleshores la violència d’ETA podia fer la maniobra justificable als ulls d’alguns. Però avui? La persona que més ha fet per la pau ho ha pagat passant sis anys i mig en una presó condemnat en un judici a conseqüència de cap delicte. I resulta que ni amb això no en tenen prou encara. La més elemental lògica jurídica afirma que una pena accessòria no pot superar en el temps la pena en si, si aquesta ja ha estat complerta. Però, tal com ja explicava Carrère d’Encausse en el seu moment parlant de la URSS, cercar la lògica en un sistema paranoic que es creu la seua pròpia representació de la realitat és una tasca impossible.
Aïllat, doncs, del contrast amb la realitat, l’estat espanyol es llança a una atzagaiada repressiva, i se salta el propi marc legal, en una actuació que tan sols pot portar a la indignació perifèrica i amb això a l’esclat.
La democràcia deixa de tenir sentit quan et diuen a qui pots votar i a qui no o quan fan servir la justícia per a penalitzar l’exercici dels drets polítics més elementals, per a aturar la voluntat de les urnes.
Intenten inhabilitar Mas pel 9-N. Intenten inhabilitar Carme Forcadell per les decisions del parlament. Intenten inhabilitar Otegi no sé sap ben bé per què.
Que l’estat espanyol es troba immers en una crisi majúscula, tan sols els fanàtics no ho veuen. I que li farà un mal terrible aquesta pràctica de violar les regles del joc democràtic inhabilitant a tort i dret, tan sols els fanàtics no ho veuen. El Principat fa camí cap a la independència d’ací a pocs mesos. Al País Basc la inhabilitació d’Otegi obre pas a una reacció que ningú no sap quina pot ser, però que serà important. A Galícia En Marea supera la cotilla de Podem i podria fer valer una reivindicació desconeguda des del temps de la república. El ‘problema valencià’, fins fa poc inexistent, ja és una evidència a Madrid. Les reaccions a la provocació constant, a l’apartheid jurídic, en qualsevol moment ja podrien ser en cadena…
Perquè les coses són cada dia més descarades i això fa obrir els ulls. Perquè els criminals Manuel Fraga o Martín Villa sí que es van poder presentar a eleccions sense que ningú no els inhabilitàs. Perquè l’assassí de Guillem Agulló sí que es va poder presentar a les eleccions sense que ningú no l’inhabilitàs. Perquè els responsables del terrorisme del GAL s’han pogut presentar tranquil·lament a les eleccions sense que ningú no es pensés a inhabilitar-los. Perquè no inhabilitaran el PP ni quan s’acabe de demostrar que és una organització delictiva i que ha dopat les seues participacions electorals amb milions d’euros corruptes. Perquè fins i tot Tejero es va poder presentar un any després del colp d’estat i mentre encara era a la presó.
La resposta de l’estat espanyol, en podeu estar segurs, continuarà essent passar per alt la realitat i, quan no puguen fer-ho, intentar esborrar-la amb la repressió, amb el colp d’estat judicial sistemàtic.
Però insistisc: només contra uns, i ací hi ha la clau del paral·lelisme.
Hi havia dues ‘URSS’ com avui hi ha dues ‘Espanya’. L’una, allà, va fer esclatar el tot. L’una, també ací, podria fer esclatar el tot també.
Vicent Partal

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada