03/12/2018. Vicent Partal. O independència o barbàrie. «Parlem-ne per recordar-los que nosaltres som els qui hem rebut la violència i els qui l'hem resistida mentre que ells en són vergonyosament còmplices». La proclamació de la independència i el referèndum d’autodeterminació han obert en canal el règim postfranquista. Els resultats d’Andalusia en són una gran prova, potser la definitiva. La irrupció formal de l’extrema dreta no fa sinó remarcar quina és la causa final del conflicte català: la impossibilitat de trobar una coexistència respectuosa i digna. El PSOE, sobretot el PSOE, ha tingut quaranta anys per a crear un model nou i diferent d’Espanya. Però no ho ha volgut fer. Ben al contrari. Fins al punt que quan l’octubre republicà va fer perillar de debò el règim, el PSC va abandonar finalment el vaixell dels partits demòcrates per abraçar-se al PP i Ciutadans en aquell fatídic ‘a por ellos’ que ha acabat traduint-se en els vots de Vox. Qui dorm amb xiquets s’alça pixat. Perduda Catalunya i perduda Andalusia, el PSOE no té cap futur ni tan sols aritmètic. Tanmateix, el preu que se’n paga és caríssim.

Benvolguts,

Vegem l’Editorial:

Editorial

Vicent Partal

[Sempre dic el que pense i n'assumisc les conseqüències]

OPINIÓ > EDITORIAL

O independència o barbàrie

«Parlem-ne per recordar-los que nosaltres som els qui hem rebut la violència i els qui l'hem resistida mentre que ells en són vergonyosament còmplices»

Per: Vicent Partal

 03/12/2018  

La proclamació de la independència i el referèndum d’autodeterminació han obert en canal el règim postfranquista. Els resultats d’Andalusia en són una gran prova, potser la definitiva. 

La irrupció formal de l’extrema dreta no fa sinó remarcar quina és la causa final del conflicte català: la impossibilitat de trobar una coexistència respectuosa i digna. El PSOE, sobretot el PSOE, ha tingut quaranta anys per a crear un model nou i diferent d’Espanya. Però no ho ha volgut fer. Ben al contrari. Fins al punt que quan l’octubre republicà va fer perillar de debò el règim, el PSC va abandonar finalment el vaixell dels partits demòcrates per abraçar-se al PP i Ciutadans en aquell fatídic ‘a por ellos’ que ha acabat traduint-se en els vots de Vox. Qui dorm amb xiquets s’alça pixat…

El 20 i el 21 d’agost de 2013, quan la situació del país encara era ben diferent, vaig escriure aquests dos articles editorials (primer i segon) que van causar aleshores un notable enrenou polític i mediàtic. Demanava per quina raó el PSC basculava cap al feixisme i ho centrava tot en una decisió que en aquell moment encara semblava dubtosa. Deia que si el PSC s’abonava al nacionalisme espanyol això el duria fora del bloc democràtic i donaria ales al feixisme. Perquè el nacionalisme espanyol no ha estat mai un moviment de cohesió social i democràtica. Em sap molt de greu no haver-me equivocat. El supremacisme cultural i polític i l’autoritarisme han estat sempre la base del nacionalisme espanyol i donar-li aire inevitablement havia de dur fins ací on hem arribat. Cinc anys després d’aquells articles, el PSOE és mort. S’ha acabat la transició.

Perduda Catalunya i perduda Andalusia, el PSOE no té cap futur ni tan sols aritmètic. Tanmateix, el preu que se’n paga és caríssim.

Vicent Partal