dijous, 20 de desembre del 2018

19/12/2018. Elisa Beni. La base de la farsa. A tots ens han atret alguna vegada les obres que jo anomeno "de portes". Intrigues, drames o comèdies en els quals els personatges entren i surten a la caixa de l'escenari per diferents portes, balcons o terrasses i que van creant un embolic tremend que només es resoldrà al final d'una forma sorprenent. L'escoltat a la solemne sala de vistes ahir constitueix de fet la base sobre la qual se sustenta el drama, la base de la farsa, el fonament sobre el qual s'ha construït un procediment de ficció. Sense l'atribució forçosa i forçada de la competència al Tribunal Suprem, res del que ha passat hauria passat de la mateixa manera. I era això el que es buscava des de l'inici, que la trama discorregués per on es desitjava i que les portes que s'obrien i tancaven complicant el discurs i enrevessant la trama fins a convertir-la en el drama màxim fossin les que havien de ser.


Benvolguts,

Una explicació plena de raó de les trampes que continua fent la justícia espanyola contra Catalunya.
Vegem l’article d’Elisa Beni de títol La base de la farsa:



OPINIÓ

La base de la farsa

Elisa Beni 

Madrid. Dimecres, 19 de desembre de 2018
4 minuts

https://www.elnacional.cat/bundles/cs/Widgets/VaCentralContent/images/box.png

“Y de pronto yo, sin la menor dificultad, había escrito una obra rarísima, casi de vanguardia, que no sólo desconcertaba a la gente sino que sembraba el terror de quienes la leían"
Miguel Mihura

A tots ens han atret alguna vegada les obres que jo anomeno "de portes". Intrigues, drames o comèdies en els quals els personatges entren i surten a la caixa de l'escenari per diferents portes, balcons o terrasses i que van creant un embolic tremend que només es resoldrà al final d'una forma sorprenent.

Totes elles, des de Calderón de la Barca a Miguel Mihura, tenen una cosa en comú i és que l'acció parteix sempre d'un malentès inicial, una confusió, una petita trampa, que fa que tota la trama es compliqui, s'emboliqui i es converteixi en un nus del qual no arribem a veure com ens en desenllaçarem.

Diria que per això em xoca profundament que la majoria dels mitjans de comunicació nacionals hagin abordat la vista dels articles de previ pronunciament que s'ha desenvolupat en el Tribunal Suprem com una cosa sense importància, una mera formalitat. He dit ho diria, però el condicional no és fútil, perquè, de fet, no ho dic. Ho diria si no sabés la causa, però la conec. 

L'escoltat a la solemne sala de vistes ahir constitueix de fet la base sobre la qual se sustenta el drama, la base de la farsa, el fonament sobre el qual s'ha construït un procediment de ficció.

 Sense l'atribució forçosa i forçada de la competència al Tribunal Suprem, res del que ha passat hauria passat de la mateixa manera.

I era això el que es buscava des de l'inici, que la trama discorregués per on es desitjava i que les portes que s'obrien i tancaven complicant el discurs i enrevessant la trama fins a convertir-la en el drama màxim fossin les que havien de ser.

Ahir en el Tribunal Suprem vam sentir amb tota precisió i tota contundència els lletrats de les defenses exposar el que molts ens estem plantejant des del principi: com s'han retorçat i malejat les normes clares del procediment per aconseguir sostreure el judici de l'1-O als seus jutges naturals, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per portar-lo als òrgans centrals, els més pròxims al poder, els més compromesos amb la temible raó d'Estat. Si aquesta competència no hagués estat arrabassada mitjançant trompe-l'oeils, crec que es pot assegurar que res en aquesta judicialització de l'assumpte català no hauria estat igual. No hi hauria presos preventius gairebé amb tota seguretat. No s'acusaria per rebel·lió o sedició ―el TSJC ja ho va descartar en una querella de Vox, com bé es va recordar ahir a sala― i seríem en un altre escenari completament diferent. Així que per això tothom sap que allò d'ahir era una batalla perduda, perquè és el pilar sobre el qual se sustenta tot el muntatge jurídic realitzat per represaliar a través del Tercer Poder els polítics catalans. Els he explicat moltes vegades que d'allà sorgeix la meva indignació inicial pel deteriorament de l'estat de dret i la seva utilització per a finalitats concretes. Ahir, sentint les defenses, vaig pensar que cap jurista, la ment del qual sigui neutra i no estigui contaminada pel patrioterisme que ho emporca tot, deixaria d'adonar-se de com n'és de radicalment injusta l'atribució que es fa el Tribunal Suprem.

Sense l'atribució forçosa i forçada de la competència al Tribunal Suprem, res del que ha passat hauria passat de la mateixa manera

El més estrambòtic és que les mateixes raons que ahir van desplegar en el no-res els advocats de les defenses ―sí, en el no-res, perquè està predeterminat el resultat― van ser esgrimides pels mateixos fiscals del Tribunal Suprem abans que tot l'embolic es convertís en un drama en defensa de la indissoluble unitat de la pàtria. El dia 9 d'octubre del 2017 ―sí, just uns dies després― Maza va consultar als fiscals de Sala si es podia dur l'afer cap a Madrid i esquivar el TSJC, que no estava anant per on es pretenia. Navajas, aleshores tinent fiscal del TS, va convocar la Junta de Fiscals de Sala i el resultat va ser que la majoria dels fiscals del Suprem, dels 12 presents, van desaconsellar a Maza que presentés la querella ni a l'Audiència Nacional ni al Tribunal Suprem, ja que "el fòrum opera on es comet el delicte i no pels seus efectes". Just el que ahir un a un van anar desgranant les defenses. Just el contrari del que ara planteja la fiscalia. Els fiscals del Tribunal Suprem insistien que el fur de Puigdemont seguia obrant encara que se'l cessés pel 155 i que van aconsellar a Maza que ampliés la querella en el TSJC. Just el mateix que ara defensen els advocats dels polítics catalans presos. Per donar més dades, el fiscal togat militar va insistir fins i tot que el delicte de rebel·lió necessita un advertiment previ, és a dir, que hagués fet falta que el govern espanyol "intimés els revoltats que immediatament es dissolguessin i retiressin".

Si tots menys Maza pensaven el mateix que avui al·leguen els advocats defensors, com és que la llei i les atribucions de competències del Tribunal Suprem van variar amb els dies i avui són un cos inamovible que no s'esquerdarà per més que els contundents i reals arguments jurídics es desgranin en una sala de vistes?

Els lletrats que ahir d'una forma clara i contundent van esgrimir les seves raons davant d'una sala que més que cega sembla sorda, poden almenys tenir el consol que, abans que el Tribunal Suprem i la fiscalia es fessin bola per salvar Espanya, els mateixos que avui els pressionen pensaven com ells. Ahir vam veure el primer acte d'un drama sense esperança perquè tot l'escenari ha estat preparat perquè no n'hi hagi.

Aquest és el drama que molts dels que crèiem en l'estat de dret espanyol veiem que s'està desenvolupant als preuats salons del Convent de las Salesas Reales, que no estaven cridats a la dramatúrgia sinó a la justícia.
Però podem apostar que el drama seguirà segons el guió previst i que com fins ara, com qui es treu una engruna de la solapa, el tribunal desestimarà els motius de base que sempre li van impedir de conèixer sobre aquests fets. Però és el Tribunal Suprem i no té qui li planti cara, almenys de moment.

Elisa Beni

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada