Benvolguts,
Bona explicació del caràcter o de l'ADN unilíngue del poble castellà.
Així mateix bona explicació…
Vejam l’article de Marc Pons:
Quan
la castellanització, Inquisició i neteja ètnica es van reunir per crear una
idea d’Espanya
Marc Pons
Tarragona.
Diumenge, 6 de gener de 2019
Retrat de
Joan de Ribera (1566). Font Museu del Prado
Imatge
principal: Retrat de Joan de Ribera (1566) / Font: Museu del Prado
València,
6 de gener de 1611. Fa 408 anys. Joan de Ribera (o de Rivera), conegut com el
Patriarca de València, moria a les estances del Palau Arquebisbal. Ribera havia
estat un dels personatges més poderosos del seu temps, no tan sols a València
sinó, també, al conjunt dels territoris de la monarquia hispànica. Havia
acumulat els càrrecs d’arquebisbe de València (1569-1611), que des del 1577
abastava la pràctica totalitat del territori valencià, i el de virrei hispànic
al regne de València (1602-1604). Màxima autoritat eclesiàstica, política i
militar durant els transcendentals primers anys de la centúria del 1600, Ribera
es convertiria en instrument i paradigma d’una idea unitària d’Espanya
sustentada sobre tres potes: la persecució de la diferència cultural i
lingüística, de la dissidència política i de la diferència ètnica i religiosa.
Durant el seu govern, Joan de Ribera seria un dels grans promotors de la
imposició del castellà, de la radicalització de la Inquisició i de l’expulsió
de la minoria morisca.
Gravat de
València (1563). Font Viquipedia
Gravat de
València (1563) / Font: Viquipèdia
La fabricació
del projecte d’unificació política dels regnes peninsulars neix molt abans del
matrimoni dels Reis Catòlics (1469). El Compromís de Casp (1412) no va ser tan
sols una cimera per dirimir qui havia d’ocupar el tron de Barcelona. Ni tampoc,
solament, un escenari per calibrar les forces dels poders en conflicte: les
elits mercantils de Barcelona i de València, que donaven suport al castellà
Ferran de Trastàmara, i les oligarquies aristocràtiques, que s’inclinaven a
favor de la causa del català Jaume d’Urgell. Amb notables excepcions, a una
banda i a l’altra. Les candidatures que optaven al tron, però sobretot la
marginació de Sicília, Nàpols i Sardenya en aquella transcendental qüestió
d’estat, dibuixen un poliedre que, malgrat la seva complexitat, no oculta
l’existència d’un projecte d’unificació hispànica, d’arquitectura netament
catalana i valenciana que, fets posteriors revelarien, causava veritable
repulsió a Castella.
Aquell
projecte efímer articulava les Espanyes a la manera catalanoaragonesa. És a dir,
amb el terme que, actualment, anomenem confederació d’estats. Aquell projecte
va adquirir velocitat i consistència en el decurs del regnat de la dinastia
Trastàmara al tron de Barcelona (1412-1516), amb l’inestimable suport dels
jueus conversos barcelonins, valencians i mallorquins, que hi veien una forma
de desequilibrar la secular correlació de forces del sistema feudal, aquest cop
en benefici de l’estament monàrquic i de les classes mercantils urbanes i en
perjudici dels estaments aristocràtic i eclesiàstic. Les polítiques
matrimonials dels Trastàmara barcelonins, orientades cap al control dels trons
de Pamplona i de Toledo, i les seves contínues ingerències en els afers interns
d’aquelles corts, són, probablement, la prova més evident de l’existència
d’aquell projecte. En canvi, a Castella, les classes dominants (les oligarquies
nobiliàries i terratinents) ho percebien com alguna cosa més que una amenaça.
Mapa del
País Valencià (1607). Font Biblioteca Valenciana Digital. Generalitat
Valenciana
Mapa del
País Valencià (1607) / Font: Biblioteca Valenciana Digital (Generalitat
Valenciana)
Isabel la
Catòlica i els seus partidaris (els pocs, però efectius, oligarques castellans
favorables al projecte catalanovalencià), abans d’assolir el tron de Toledo, es
van esmerçar a fons i van sembrar Castella de cadàvers. Això no implica, en cap
cas, que consolidats Ferran i Isabel als seus respectius trons (1479), les
seves, també, respectives cancelleries fessin “Pasqua i Rams”. Curiosament i
reveladorament, les tensions entre els entorns de Ferran i d’Isabel, que vol
dir entre els respectius grups dominants, creixerien exponencialment. La
implantació de la Inquisició a València i Saragossa (1484), a Barcelona (1486)
o a Mallorca (1488) com un instrument supranacional al servei de la monarquia;
o el cop d’estat a la Hispaniola (1500), perpetrat pel jutge Fernández de la
Bobadilla en nom dels Reis Catòlics, per revocar unilateralment les
Capitulaciones de Santa Fe (1492) ―el contracte entre la monarquia i Colom―,
són episodis que il·lustren a bastament com l’autoritarisme reial fallava
aquelles tensions convertides en conflictes.
Quin és
el punt que marca el desequilibri de la balança en favor de l’entorn d’Isabel
de Castella? És a dir, a favor d’una ideologia unificadora castellana, nova,
pròpia i diferenciada de la catalanovalenciana? Alguns historiadors assenyalen
1485, quan Torquemada ―inquisidor de Castella― ordeix l’assassinat del seu
homòleg aragonès Pedro Arbués i li usurpa el càrrec. D’altres assenyalen 1486,
quan Ferran el Catòlic dicta la sentència de Guadalupe, que marca la fi de la
revolució Remença i l’inici de l’èxode gradual de les grans cases
aristocràtiques catalanes (les grans derrotades en aquell conflicte) cap a
Castella. Ferran, en una calculada i cínica maniobra, els va procurar
matrimonis molt avantatjosos i Catalunya quedaria molt delmada militarment. I
encara uns altres assenyalen 1504, data de la constitució de la Casa de
Contratación a Sevilla; que expulsava les classes mercantils barcelonines,
valencianes i mallorquines del comerç directe amb les colònies americanes.
Retrats
de Felip II i de Felip III. Font Museu del Prado
Retrats
de Felip II i de Felip III / Font: Museu del Prado
El cert,
però, és que el punt que marca definitivament el triomf de la idea castellana
d’Espanya (unitària, autoritària, oligàrquica) és el mateix que assenyala la
derrota de la revolució valenciana de les Germanies (1520-1521). I és el que
explica l’inici de l’ocàs de la influència política i cultural catalanovalenciana
en el conjunt de l’edifici hispànic. La derrota de les classes populars,
mercantils i intel·lectuals valencianes, enfrontades en aquell conflicte a les
classes nobiliàries, hauria de tenir una transcendència cabdal. A principis de
la centúria del 1500, València cap-i-casal era la gran capital demogràfica,
econòmica i cultural no tan sols dels països de la Corona d’Aragó, sinó també
del conjunt dels dominis peninsulars de la monarquia hispànica. Amb 100.000
habitants era la gran urbs de la península Ibèrica, centre financer de la
monarquia (amb els banquers Santàngel, que van finançar el primer viatge
colombí), bressol de la impressió bibliogràfica i pionera en la constitució
d’institucions mèdiques socials.
Aquest
conjunt de dades són molt importants i reveladores, perquè expliquen que la
fúria castellanitzadora es va desfermar després de la derrota de les Germanies.
Les classes aristocràtiques que, per sostenir-se en el poder, havien rebut
l’ajut inestimable de l’aparell de Carles ―el net i hereu dels Reis Catòlics―
van virar radicalment cap a la idea castellana d’Espanya. Carles de Gant, a qui
certa historiografia catalana ha justificat injustificadament, a diferència del
que va fer el seu avi Ferran amb els revolucionaris remences catalans, va donar
suport a la noblesa per la senzilla raó que el seu projecte polític ―si més no,
pels països peninsulars― s’acomodava millor a la idea castellana d’Espanya
(unitària, autoritària i oligàrquica). I el seu fill i successor, l’integrista
Felip II, hauria estat capaç, com es diria col·loquialment, de posar la seva
mare de cul a la rotonda i amb les calces a les mans, per reforçar el model
autoritarista i unitarista de fàbrica castellana. El dels partidaris de la seva
besàvia Isabel.
El
financer Santangel i el professor Vives. Jueus conversos valencians. Font
Viquipedia
El
financer Santàngel i el professor Vives, jueus conversos valencians / Font:
Viquipèdia
El segle
de la derrota de les Germanies, que culminen amb el govern del patriarca Ribera
(o Rivera) i que corresponen als regnats de Carles de Gant (1516-1556), Felip
II (1556-1598) i Felip III (1598-1621) expliquen el procés de castellanització
de la capital del món català. La primera gran ofensiva contra la cultura i la
política catalanes (la màxima expressió de la identitat catalanovalenciana de
l’època i de la idea catalanovalenciana d’Espanya que havien forjat les seves
elits mercantils) no es va lliurar al Principat (llavors devastat per les
guerres civils remences del segle anterior), sinó que, per raons òbvies, es va
portar a terme a València. Desarticulades i marginades les classes mercantils i
intel·lectuals, es començaria per boicotejar l’edició de llibres en català i
s’acabaria per omplir la ciutat de religiosos castellans que, com una tenebrosa
policia política del règim, oficiaven les misses en castellà i imposaven la
confessió, obligatòriament en castellà, en qualsevol racó dels carrers i en
qualsevol hora del dia.
Primera
Biblia impresa en català. València, 1477. Font Viquipedia
Primera Bíblia
impresa en català (València, 1477) / Font: Viquipèdia
També
seria convertida en la capital dels autos de fe inquisitorials que provocarien
l’exili de les figures intel·lectuals més destacades. El cas de Joan Lluís
Vives, jueu convers i una de les grans figures mundials de l’Humanisme, que es
va exiliar per salvar la vida, però que va perdre bona part de la seva família
calcinada per les fogueres inquisitorials, és força revelador i paradigmàtic.
Les energies que va esmerçar la monarquia hispànica en aquell procés de
castellanització del rovell de l’ou de la nació cultural i política catalana no
tenien aturador. Per exemple, Ribera, amb el suport de l’integrista Felip II,
va aconseguir que el Pontificat autoritzés un tema tan complex, tan intencionat
i tan revelador (a l’època i en l’actualitat) com un canvi de límits
territorials eclesiàstics: la diòcesi de Sogorb, hereva de la d’Albarrasí, que
abastava el territori de les actuals comarques del centre i sud de Castelló, i
que des del 1171 formava part de l’arxidiòcesi de Saragossa, el 1577 era
integrada a la de València. Passava a formar part dels seus dominis i de les
pràctiques directes de les seves polítiques.
Embarcament
forçat dels moriscos valencians al port del Grau (1609). Font Fundació Bancaixa
Embarcament
forçat dels moriscos valencians al port del Grau (1609) / Font: Fundació
Bancaixa
El quart
de volta definitiu es produiria el 1609. A la depuració de jueus conversos
practicada durant la centúria anterior, s'hi sumava el decret d’expulsió dels
moriscos, que representaria la pèrdua d’una tercera part de la població del
País Valencià. Els moriscos valencians, a diferència dels catalans o dels
aragonesos, no s’havien integrat en el món cultural dels conqueridors
cristians. Formaven una gran bossa de població de llengua àrab i de religió
musulmana arraconada, majoritàriament, en les comarques interiors i muntanyoses
del país. El patriarca Ribera (o Rivera) seria un dels principals arquitectes
intel·lectuals i promotors polítics d’aquella horrible tragèdia. Se’ls va
acusar de ser quintacolumnistes de l’amenaça otomana i amb el pretext de la unitat
religiosa com a garant de la seguretat interna, se’ls va massacrar salvatgement
pel camí i se’ls va embarcar cap a on poguessin o cap a on els volguessin. Castellanització,
inquisició i neteja ètnica: la idea castellana d’Espanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada