Benvolguts,
Vegem l’Editorial d’en Partal:
Euròcrates,
però espanyols
«L'evident
manca de respecte de la parlamentària espanyola demostra una concepció
patrimonial de la Unió Europea que no es correspon amb la realitat»
El comissar europeu Sassoli
Per: Vicent Partal
23/12/2019
Un alt funcionari de la Unió Europea, anglès, em va contar una
vegada una història que sempre he trobat molt definitòria. Quan el Regne Unit
va entrar a la Unió Europea, ell va participar en el grup negociador en
representació del seu país. Era el 1972. I al cap d’una mica més de deu anys,
es va trobar en una altra negociació, per a l’entrada d’Espanya, en què ell era
a l’equip negociador de les comunitats europees. La diferència, m’explicava, era abismal: ‘Nosaltres queixalàvem per
cada paraula i lluitàvem per cada article i, en canvi, els espanyols ho
acceptaven tot.’ La conclusió em va deixar astorat i alhora em va obrir els
ulls:
‘Al final he entès que no pensaven complir res d’allò que
signaven.’
I les dades oficials
refermen la història. El desembre del 2018, que
són les darreres que he pogut trobar, Espanya era l’estat de la Unió amb més
expedients d’infracció oberts per les autoritats europees. En aquell moment en
tenia noranta-set d’oberts per no haver aplicat o haver aplicat tard regles de
la Unió Europea, de compliment obligatori. Per tres d’aquests casos la Comissió
Europea ha dut Espanya davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea i ha
demanat que li impose sancions econòmiques.
Aquesta manca de compromís amb la Unió és encara més
estrident si tenim en compte la quantitat desproporcionada de funcionaris amb
ciutadania espanyola que poblen les institucions europees:
Segons un report del juny del 2018, el 16,1% dels
funcionaris de les institucions europees tenen passaport espanyol. Contra menys
d’un 4%, per exemple, que tenen passaport alemany. Espanya és, segons aquestes
dades, el segon estat amb més funcionaris europeus. Només a la Comissió n’hi
havia 2.403. I això que en teoria el nombre de funcionaris hauria de tendir a
ser igual al tant per cent de població del país: si Espanya representa el 8% de
la població hi hauria de tenir un 8% de funcionaris. Però hi té el 16%. I en
aquest 16%, lògicament, hi cap gent de tots els estils però hi són ben visibles
els zelotes que avantposen els interessos d’Espanya, és a dir, que els fan
passar davant dels de la Unió Europea, per a la qual treballen.
Aquests zelotes expliquen en part per què algunes
institucions europees han estat tan bel·ligerants fins ara amb
l’independentisme català. Les pressions constants i descarades, entre
bambolines, per més incòmodes que fossen als col·legues dels altres estats, és
evident que eren efectives. Especialment, perquè anaven acompanyades del mateix
comportament dels càrrecs polítics. Cosa que s’ha demostrat de sobres amb l’esperpèntic
xou organitzat per la cap del grup parlamentari socialista europeu, la
basco-espanyola Iratxe García, amb motiu de la decisió del president del
parlament –també socialista–, l’italià David Sassoli. Quan Sassoli va decidir
que ja n’hi havia prou, de provar d’evitar que els diputats independentistes
prenguessen possessió del seu escó, García li va organitzar una escena
dramàtica amb crits i llançant papers a terra, que el periodista Jean Quatremer
va descriure ahir fil per randa al diari Libération. L’escena és, per a dir-ho de manera suau, inapropiada. Tu
no pots parlar al president del Parlament Europeu com ho fa García i encara
menys pots llançar els papers per terra. L’evident manca de respecte de la
parlamentària espanyola demostra una concepció patrimonial de la Unió Europea
que no es correspon amb la realitat.
I això passa perquè els euròcrates espanyols es
pensaven que la UE era una dòcil vaca a munyir, de la qual calia traure tots
els beneficis imaginables i sense cap obligació. Però sembla que han començat a
entendre que això no era així. O que no serà així d’ara endavant. Que no és
igual, però ja ens va bé.
Vicent Partal
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada