Benvolguts,
Fa 15 dies el setmanari Presència
va fer un monogràfic molt interessant sobre Un estat contra l’escola en català.
La portada del monogràfic reprodueix la portada de la Real Cédula del 1768 on obliga a què “en todo el reyno
se actue y enseñe en llengua Castellana”. És un dels centenars de
decrets, normes, disposicions, autos, sentències, etc, amb que l’imperialisme
castellà oprimeix fins a l’agonia els pobles de la nació catalana. Imperialisme
que fa 500 anys que dura, exceptuant el curt període de la II República Espanyola que encara que de mala gana, com veurem en
un proper article, varen afluixar lleugerament la pressió. Període que va començar l’abril del 1931 i que
va acabar, com tots sabem molt bé, a sang i foc l’any 1939!
El primer article de presentació és Les raons d’una llengua maltractada.
La primera frase o concepte que ens fa reaccionar és el menyspreu i la
persecució:
És un argument que, volgudament,
s’allunya
de l’espoli econòmic que patim –una raó
de pes
que també convenç, però que sovint també
aixeca
suspicàcies– i que té com a base el menyspreu i la
persecució que ha patit i pateix la nostra llengua
per part de l’Estat espanyol.
I ens porta a uns quants records. Per exemple quan les
hordes feixistes varen ocupar Catalunya l’any 1939:
una de les primeres providències contra el
català i contra Catalunya va ser fer desaparèixer el català
de la vista.
Que comportava:
·
Suprimir el català de l’escola i la universitat
·
Suprimir el català de les institucions i del mon dels negocis
·
Suprimir la ràdio en català
·
Suprimir els diaris en català
·
Suprimir el teatre en català
·
Suprimir l’edició de llibres i setmanaris en
català
·
Canviar noms de topònims
·
Canviar els noms en el Registre Civil
·
Canviar els rètols escrits en llengua no
castellana a tots els comerços
·
Requisar tots els documents de totes les
institucions
·
Espoliar llibres i documents de totes les
biblioteques de tots els Ateneus o centres culturals i cremar-los o endur-se’ls
cap a la Villa et Corte. Són els famosos Papers de Salamanca, que tots els Gobiernos de España
des del 1939
cap aquí no han volgut tornar, sota l’excusa que eren documents seus pel “justo derecho de
conquista...”
·
etc.
Els canvis a llengua castellana fou un desastre amb els
topònims catalans de ciutats, pobles, carrers, monuments:
·
Sant Quirze va passar a Sant Quirico
·
Vic va passar a Vich
·
Sant Boi va passar a San Baudilio
·
Terrassa a Tarrasa
·
Lleida a Lérida
·
El carrer Mare de Deu de Núria, de Sarrià fou
reanomenat Virgen de Covadonga
D’aquesta manera el Restaurant Velòdrom a Muntaner-Diagonal,
que jo freqüentava quan estudiava a l’Escola Industrial als anys 50, i que
tenia els vidres gravats amb el nom Restaurant Velòdrom van haver de canviar-lo i
posar Restaurante
Velódromo.
Com anècdota en aquest cas es pot explicar que un dia, a
primers dels anys 60, la portera (de molt poca cultura i vinguda de Jaén) de la
casa on vivíem a Sarrià ens va explicar que s’havien comprat un terreny a San
Quirico. I va seguir “Bueno eso que los catalanes llaman San Quirse!”
I els canvis en el Registre Civil foren de jutjat de guàrdia:
·
Als nostres fills els vàrem haver de posar els noms en castellà Pablo, Pedro i Marcos. Per cert que després de la transició quan vàrem anar al
Registre Civil a canviar-los, els dels nostres fills els varen canviar al
català i el meu, em van dir que me’l restituïen ja que l’original que ells tenien, de l’any
1937 posava Joan.
·
Vaig tenir un company de treball que quan el
vaig conèixer estava obligat a dir-se Domingo Domènech encara
que originalment s’hagués dit Domènec Domènec...
Un tema molt important que l’article de Miquel Riera
negligeix és que aquest atac no va ser tant sols a Catalunya sinó a tota la nació catalana,
de Salses a
Guardamar, etc.
Tot això explicat és un menyspreu a la llengua, que el desgraciat botifler
Albert Boadella, acaba de negar aquesta setmana
passada dient que
el català durant el franquisme mai no va ser perseguit...
Vegem ara l’article:
Les raons d’una
llengua maltractada
Homo Sapiens
Miquel Riera
mriera@presencia.cat -
@mrierapla
Després de 300 anys d’atacs, només la
fermesa i la dignitat de la gent han
salvat el català.
Des de fa un temps,
cada cop que hem tingut
l’oportunitat de
conversar amb algun estranger
sobre el procés
sobiranista, utilitzem un argument
que és imbatible per
convèncer-los sobre
les raons –actuals i
històriques– que ens han portat
a demanar la
independència de Catalunya.
És un argument que,
volgudament, s’allunya
de l’espoli econòmic
que patim –una raó de pes
que també convenç,
però que sovint també aixeca
suspicàcies– i que té com a base el
menyspreu i la
persecució que ha patit i pateix la nostra
llengua
per part de l’Estat espanyol. La qüestió
és fer-los
veure què sentirien
ells –ciutadans britànics, alemanys,
francesos o italians,
parlants de llengües
plenament
normalitzades a tots nivells– si quan
anessin, per exemple,
a fer la seva compra habitual
al supermercat es trobessin
que menys del
cinc per cent dels productes exposats fossin
etiquetats
en la seva llengua. I que no només
patissin aquest
greuge, sinó que, a
més, es trobessin que molts dels
productes tinguessin
l’etiqueta en un idioma
estranger d’un país
ben allunyat, com ara el portuguès.
Com podeu suposar, l’estupefacció dels
interlocutors
És màxima i no els entra al cap que una cosa
similar
els pugui passar al seu país amb una llengua
que és
oficial a tots nivells. Llavors és quan només resta dir-los
que ni amb gairebé
quaranta anys de democràcia
la qüestió no s’ha arreglat i que la llengua
tampoc
no està ni molt menys normalitzada en àmbits
clau,
com ara la justícia o els mitjans de
comunicació.
I no només això, sinó
que els últims anys els atacs
contra el català a l’escola –un dels pocs llocs
on hi
havia una certa normalitat– s’han reprès i
intensificat.
Uns atacs que, tal com
es pot comprovar en el dossier
que us oferim aquesta
setmana, gràcies a un minuciós
treball del mestre i
pedagog David Pujol, es remunten
a tres-cents anys enrere, després que Catalunya perdés
les seves llibertats.
Un menysteniment de l’Estat i la societat
espanyola
que, si no ha assolit
el clar objectiu proposat
–la desaparició de la
llengua catalana–, ha estat només
gràcies a la lluita i
a la fermesa de la gent del país.
Una lluita i una
fermesa que també ens durà,
no ho dubteu, a
assolir l’estat que, finalment, ens ho
resoldrà tot plegat.
Miquel Riera
Joan A. Forès
Reflexions
