dissabte, 31 de gener del 2015

31/01/15. 150131. Revista Presència. Monogràfic molt interessant sobre: Un estat contra l’escola en català. Les raons d’una llengua maltractada.

Benvolguts,
Fa 15 dies el setmanari Presència va fer un monogràfic molt interessant sobre Un estat contra l’escola en català.
La portada del monogràfic reprodueix la portada de  la Real Cédula del 1768 on obliga a què “en todo el reyno se actue y enseñe en llengua Castellana”. És un dels centenars de decrets, normes, disposicions, autos, sentències, etc, amb que l’imperialisme castellà oprimeix fins a l’agonia els pobles de la nació catalana. Imperialisme que fa 500 anys que dura, exceptuant el curt període de la II República Espanyola que encara que de mala gana, com veurem en un proper article, varen afluixar lleugerament la pressió. Període que va començar l’abril del 1931 i que va acabar, com tots sabem molt bé, a sang i foc l’any 1939!
El primer article de presentació és Les raons d’una llengua maltractada.
La primera frase o concepte que ens fa reaccionar és el menyspreu i la persecució:
És un argument que, volgudament, s’allunya
de l’espoli econòmic que patim –una raó de pes
que també convenç, però que sovint també aixeca
suspicàcies– i que té com a base el menyspreu i la
persecució que ha patit i pateix la nostra llengua
per part de l’Estat espanyol.
I ens porta a uns quants records. Per exemple quan les hordes feixistes varen ocupar Catalunya l’any 1939:


una de les primeres providències contra el català i contra Catalunya va ser fer desaparèixer el català de la vista.
Que comportava:
·        Suprimir el català de l’escola i la universitat
·        Suprimir el català de les institucions i  del mon dels negocis
·        Suprimir la ràdio en català
·        Suprimir els diaris en català
·        Suprimir el teatre en català
·        Suprimir l’edició de llibres i setmanaris en català
·        Canviar noms de topònims
·        Canviar els noms en el Registre Civil
·        Canviar els rètols escrits en llengua no castellana a tots els comerços
·        Requisar tots els documents de totes les institucions
·        Espoliar llibres i documents de totes les biblioteques de tots els Ateneus o centres culturals i cremar-los o endur-se’ls cap a la Villa et Corte. Són els famosos Papers de Salamanca, que tots els Gobiernos de España des del 1939 cap aquí no han volgut tornar, sota l’excusa que eren documents seus pel “justo derecho de conquista...”
·        etc.

Els canvis a llengua castellana fou un desastre amb els topònims catalans de ciutats, pobles, carrers, monuments:
·        Sant Quirze va passar a Sant Quirico
·        Vic va passar a Vich
·        Sant Boi va passar a San Baudilio
·        Terrassa a Tarrasa
·        Lleida a Lérida
·        El carrer Mare de Deu de Núria, de Sarrià fou reanomenat Virgen de Covadonga

D’aquesta manera el Restaurant Velòdrom a Muntaner-Diagonal, que jo freqüentava quan estudiava a l’Escola Industrial als anys 50, i que tenia els vidres gravats amb el nom Restaurant Velòdrom van haver de canviar-lo i posar Restaurante Velódromo.
Com anècdota en aquest cas es pot explicar que un dia, a primers dels anys 60, la portera (de molt poca cultura i vinguda de Jaén) de la casa on vivíem a Sarrià ens va explicar que s’havien comprat un terreny a San Quirico. I va seguir “Bueno eso que los catalanes llaman San Quirse!”

I els canvis en el Registre Civil foren de jutjat de guàrdia:
·        Als nostres fills els vàrem haver de posar  els noms en castellà Pablo, Pedro i Marcos. Per cert que després de la transició quan vàrem anar al Registre Civil a canviar-los, els dels nostres fills els varen canviar al català i el meu, em van dir que me’l restituïen ja que l’original que ells tenien, de l’any 1937 posava Joan.
·        Vaig tenir un company de treball que quan el vaig conèixer estava obligat a dir-se Domingo Domènech encara que originalment s’hagués dit Domènec Domènec...

Un tema molt important que l’article de Miquel Riera negligeix és que aquest atac no va ser tant sols a Catalunya sinó a tota la nació catalana, de Salses a Guardamar, etc.

Tot això explicat és un menyspreu a la llengua, que el desgraciat botifler Albert Boadella, acaba de negar aquesta setmana passada dient que el català durant el franquisme mai no va ser perseguit...

Vegem ara l’article:
Les raons d’una
llengua maltractada
Homo Sapiens
Miquel Riera
mriera@presencia.cat - @mrierapla

Després de 300 anys d’atacs, només la
fermesa i la dignitat de la gent han
salvat el català.
Des de fa un temps, cada cop que hem tingut
l’oportunitat de conversar amb algun estranger
sobre el procés sobiranista, utilitzem un argument
que és imbatible per convèncer-los sobre
les raons –actuals i històriques– que ens han portat
a demanar la independència de Catalunya.
És un argument que, volgudament, s’allunya
de l’espoli econòmic que patim –una raó de pes
que també convenç, però que sovint també aixeca
suspicàcies– i que té com a base el menyspreu i la
persecució que ha patit i pateix la nostra llengua
per part de l’Estat espanyol. La qüestió és fer-los
veure què sentirien ells –ciutadans britànics, alemanys,
francesos o italians, parlants de llengües
plenament normalitzades a tots nivells– si quan
anessin, per exemple, a fer la seva compra habitual
al supermercat es trobessin que menys del
cinc per cent dels productes exposats fossin etiquetats
en la seva llengua. I que no només patissin aquest
greuge, sinó que, a més, es trobessin que molts dels
productes tinguessin l’etiqueta en un idioma
estranger d’un país ben allunyat, com ara el portuguès.
Com podeu suposar, l’estupefacció dels interlocutors
És màxima i no els entra al cap que una cosa similar
els pugui passar al seu país amb una llengua que és
oficial a tots nivells. Llavors és quan només resta dir-los
que ni amb gairebé quaranta anys de democràcia
la qüestió no s’ha arreglat i que la llengua tampoc
no està ni molt menys normalitzada en àmbits clau,
com ara la justícia o els mitjans de comunicació.
I no només això, sinó que els últims anys els atacs
contra el català a l’escola –un dels pocs llocs on hi
havia una certa normalitat– s’han reprès i intensificat.
Uns atacs que, tal com es pot comprovar en el dossier
que us oferim aquesta setmana, gràcies a un minuciós
treball del mestre i pedagog David Pujol, es remunten
a tres-cents anys enrere, després que Catalunya perdés
les seves llibertats.
Un menysteniment de l’Estat i la societat espanyola
que, si no ha assolit el clar objectiu proposat
–la desaparició de la llengua catalana–, ha estat només
gràcies a la lluita i a la fermesa de la gent del país.
Una lluita i una fermesa que també ens durà,
no ho dubteu, a assolir l’estat que, finalment, ens ho
resoldrà tot plegat.
Miquel Riera

Joan A. Forès

Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada