dissabte, 17 de gener del 2015

16/01/15. Joaquim Coll. Un acord d'auxili mutu amb el qual Mas guanya temps i l’aprovació d’uns pressupostos sense els quals estaria nu. El Ministerio de Cultura sense competències...

Benvolguts,
Si recordem més o menys com va anar la decisió de transferències a les Comunitats Autònomes dels anys 80 i 90, recordarem doncs que el Ministerio de Cultura es va quedar sense cap funció ja que s’havien fet totes les transferències a totes les autonomies, tant les que les volien com les que no les volien. Immediatament la munió de funcionaris de Cultura a Madrid varen protestar de que no volien ser traslladats!
Tots els funcionaris, secretaris d’ajuntament, capitans generals, notaris, registradors de la propietat, ferroviaris, etc, saben que tenen moltes prebendes però una de les condicions és que el seu destí és a tot Espanya. I si no t’agrada ho deixes córrer...

Doncs els funcionaris de Cultura varen protestar i els varen deixar quedar a Madrid sense res per a fer. A compte dels impostos de “todos les españoles”. Per cert que el primer ministre de Cultura (?) de la nova etapa fou el malaguanyat Jordi (o Jorge) Solé Tura, Pare de la Pàtria de trist record, que va tenir el morro d’acceptar el càrrec sense feina per fer.
Recordarem com a cas semblant 20 anys més tard el Ministeri de Comunicacions també traslladat en part a Barcelona amb els funcionaris a traslladar pagats a preu d’or i que va durar mig any...
Sort que a Palacio les coses s’arrangen amb facilitat i de seguida es van imaginar feines fer per tal de no estar sense fer res a tota hora i cada dia...
Un segon ministre fou Jon Juaristi (ex membre d'ETA reciclat a nacionalista espanyol). Un tercer fou Lluís Racionero. Aquests darrers havien passat per la direcció de la Biblioteca Nacional i per l’Instituto Cervantes...
En aquest preàmbul només vull recordar que si les funcions o competències estan transferides des de fa lustres, els dinerets també ho haurien d’estar i així les partides per construir la Biblioteca de Girona o de Barcelona i passar-nos pels morros que és el Gobierno de España que ho fa, haurien d’haver format part dels Pressupostos Generals de l’Estat, en aquest cas transferits a la Generalitat de Catalunya des de fa 30 anys...
Tanmateix, a part d’aquesta irregularitat, l’article del pobre Joaquim Coll mostra algun punt interessant com:
·        El que abans-d’ahir va anunciar Mas no és res més que un pacte de supervivència per a tots.
·        És un acord d’auxili mutu amb el qual Mas guanya temps i l’aprovació d’uns pressupostos sense els quals estaria nu.
·        Eviten la guerra fratricida en les municipals i un possible vot de càstig per a tots dos. I a les entitats secessionistes, malgrat que renuncien a les eleccions ¡ja!, els subministra un altre moment d’eufòria.
Recordem també que en Joaquim Coll forma part del nucli director de la SCC, que té molts diners i poquíssims adherits!

Joaquim Coll
Historiador

Un acord d'auxili mutu

Divendres, 16 de gener del 2015
Dimarts, unes 200 persones convocades per l’ANC van increpar Artur Mas amb crits d’«eleccions o dimissió» en la inauguració de la nova biblioteca pública de Girona. És la més gran de Catalunya i ha estat finançada, per cert, a càrrec dels Pressupostos de l’Estat, encara que serà gestionada per la Generalitat en un nou desmentiment del victimisme. Però el fracàs de la cassolada aquella nit per exigir un acord entre Mas i Junqueras va ser un altre símptoma que l’empipada no només amenaçava de girar-se en contra del president sinó contra tots.
La guerra interna estava servida i podia ser letal de cara a les municipals per a CiU i per a ERC. Per esquivar aquest escenari devastador, del qual tampoc haurien sortit indemnes l’ANC i Òmnium, tots dos necessitaven arribar a algun acord de mínims que els permetés afirmar que el procés seguia viu. El que abans-d’ahir va anunciar Mas no és res més que un pacte de supervivència per a tots.
Aquest acord d’auxili mutu té tres conseqüències. La més immediata és que ens donaran la murga gairebé nou mesos més, ens sotmetran a una altra dutxa de propaganda diària com la que ja vam patir el 2014. En perjudici, és clar, de l’economia i la convivència. Les dades sobre la caiguda de les inversions a Catalunya per la incertesa política se seguiran agreujant. A molts no ens molesten les eleccions sinó que torni la matraca. La segona és convertir definitivament Catalunya en una pseudodemocràcia. Ficar-nos en un procés electoral amb nou mesos d’anticipació és inaudit a Europa. També és immoral fer coincidir l’inici de la campanya amb la Diada i jugar amb el fetitxisme de la data de la firma del decret de la consulta del 9-N sense comptar que a Barcelona i altres municipis de l’àrea metropolitana hi ha un pont aquell cap de setmana per la festa de la Mercè. I és que Mas només busca posar-se medalles sense importar-li (¿o sí?) els efectes sobre la baixa participació, que hauria de ser la seva primera preocupació com a president de tots. La tercera conseqüència és que subratlla l’engany que ha presidit el procés des del principi. Fixin-se que Mas no va citar el concepte plebiscitàries ni tampoc va aclarir el full de ruta. Tot són incògnites sobre com materialitzar la independència en contra d’Espanya i fora de la UE. Les mesures per completar les estructures d’Estat són fum i no sembla que Esquerra Republicana hagi d’entrar ara al Govern per més que Junqueras ho desitgi. És un acord d’auxili mutu amb el qual Mas guanya temps i l’aprovació d’uns pressupostos sense els quals estaria nu. Eviten la guerra fratricida en les municipals i un possible vot de càstig per a tots dos. I a les entitats secessionistes, malgrat que renuncien a les eleccions ¡ja!, els subministra un altre moment d’eufòria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada