dissabte, 5 de maig de 2018

03/05/2018. Jordi Cabré. Les altres 140 hores. "Puigdemont va apostar en poques hores per la DUI, entre altres raons, perquè sabia que no hi ha manera de conèixer l’altra banda del mur si no es travessa". Els membres del gabinet del departament de Cultura, durant aquelles 140 hores, teníem informació però no informació privilegiada. Algunes (massa) coses ens arribaven tard o per la premsa o les xarxes. Ens recordo tancats al despatx de la conselleria, el dia 27, veient com el guió canviava a cada minut i com només podíem intuir pels gestos, els retards, els caps lligats, els nervis perduts. Disset (disset!) dies més tard, aquella declaració del 27 “no va tenir efectes jurídics” però de moment portem una suspensió de l’autonomia, consellers empresonats, president i consellers exiliats, una velada amenaça d’intervenció militar, un conflicte legal obert amb Alemanya i una deriva autoritària sense precedents a Espanya. Déu n’hi do per no tenir efectes, una simple declaració. Parole, parole. Per tant, si bé és cert que no es va arriar cap bandera al Palau de la Generalitat, recordo aquella tarda del 27 amb tota la dolçor imaginable.

Benvolguts,

A una distància de 6 o 7 mesos és reconfortant llegir aquesta crònica sortida del rovell de l’ou dels nostres governants en els moments més crítics del procés (fins ara!). I ens adonem de com d’important foren aquelles hores. I tal com diu en Jordi Cabré: Per tant, si bé és cert que no es va arriar cap bandera al Palau de la Generalitat, recordo aquella tarda del 27 amb tota la dolçor imaginable.

Vegem l'article:


Les altres 140 hores

"Puigdemont va apostar en poques hores per la DUI, entre altres raons, perquè sabia que no hi ha manera de conèixer l’altra banda del mur si no es travessa"
 
per Jordi Cabré 

03/05/2018

Els membres del gabinet del departament de Cultura, durant aquelles 140 hores, teníem informació però no informació privilegiada. Algunes (massa) coses ens arribaven tard o per la premsa o les xarxes. Ens recordo tancats al despatx de la conselleria, el dia 27, veient com el guió canviava a cada minut i com només podíem intuir pels gestos, els retards, els caps lligats, els nervis perduts. Després d’aquell matí etern, i en conèixer la decisió final, em vaig alegrar íntimament. Malgrat la seva gravetat, malgrat la preocupació (comprensible) d’alguns companys. Llàstima que no es fes el dia 3, vaig pensar, o sobretot el dia 10, però les coses van anar així. Pensar que el criteri inicial del president (convocar eleccions) va canviar perquè va llegir uns twits és no conèixer el president o bé sobrevalorar twitter, una cosa molt freqüent a casa nostra. El president va apostar en poques hores per la DUI, entre altres raons, perquè sabia que no hi ha manera de conèixer l’altra banda del mur si no es travessa. Potser no completaria tot el camí (les forces eren molt relatives) però marcaria un precedent, escamparia els esbarzers o les ombres del camí. La dimensió desconeguda, en dèiem. El precipici, deien altres. Piugdemont va decidir llençar un senyal explícit, tan declaratiu com es vulgui però que marcaria la història i que deixaria Espanya al límit del seu trencament. Res més que això, res menys que això. I sí, potser tenia un punt de demanar carta quan ja tens un cinc, però d’això va la vida suposo. I sí, segur que hi va influir la manca de garanties sobre la no aplicació del 155 i la compareixença d’Albiol al Senat, però crec (sé) que hi havia una raó superior: el moviment independentista estava determinat a arribar a expressar, ni que fos en forma de declaració “sense efectes jurídics”, el resultat de tants mesos de lluita contra el status quo: la declaració d’independència de Catalunya.

El president va decidir fer un punt i a part en la nostra història i en la nostra autoestima.

Doncs punt i a part.

Dies abans recordo en Graupera i en Tremosa al capdamunt de les escales del Parlament, concretament el dia 10, pocs minuts després de la malaurada suspensió de la DUI davant dels focus de totes les càmeres del món. Un moment, que sospiro. Totes les càmeres del món. En fi, continuo: recordaré sempre el silenci llarg (de deu segons com a mínim) que es va fer després de la pregunta d’en Jordi, i el meu silenci que secundava la seva pregunta, i només hi vam trobar confusió a tres bandes i alguna referència vaga a Eslovènia. Va ser la constatació que teníem (col·lectivament) un límit psicològic, que arribàvem a la meta molt esgotats i sense prou seguretat sobre les pròpies forces, i que els equilibris polítics (dels partits) eren més complexes del que semblava. No em va agradar, és clar.  Gens. Tampoc no hi vaig veure covards ni traïdors, ni crec que hi hagués cap guió fàcil. Només vaig anotar aquell silenci de deu segons, que ells dos deuen recordar perfectament, i vaig confiar en els qui tenien més informació que jo. No ens mereixíem aquella amargor, després de mesos treballant en una direcció molt concreta (malgrat que Santi Vila no se’n recordi i Lluís Puig sí que se’n recordi). No ens mereixíem aquella amargor: aquesta era l’única cosa que tenia molt clara.

Disset (disset!) dies més tard, aquella declaració del 27 “no va tenir efectes jurídics” però de moment portem una suspensió de l’autonomia, consellers empresonats, president i consellers exiliats, una velada amenaça d’intervenció militar, un conflicte legal obert amb Alemanya i una deriva autoritària sense precedents a Espanya. Déu n’hi do per no tenir efectes, una simple declaració. Parole, parole. Per tant, si bé és cert que no es va arriar cap bandera al Palau de la Generalitat, recordo aquella tarda del 27 amb tota la dolçor imaginable. Després de presenciar el nostre particular “We the people” (que no va ser cap funeral, els ho ben asseguro) i de quedar-me gravades les llàgrimes d’en Benach i d’alguns altres vaig sortir del Parlament, vaig oblidar-me de la moto, vaig caminar fins a Sant Jaume amb la ràdio enganxada a les orelles, vaig veure l’ambient dharmero, vaig apartar-me cap a Sant Miquel i fins a la plaça Reial, vaig seure al raconet del chester de l‘hotel DO i em vaig demanar, malgrat tots els malgrats, la cervesa més dolça i reparadora que hagi pres mai a la vida.

Passés el que passés, i després de tants mesos de dubtes i de passos maldestres, havíem saltat el mur. Potser amb timidesa, segur que sense saber-ne, i segur que amb molta por, i probablement sense forces i lamentablement per haver de recular després, però el cas és que havíem trencat la barrera psicològica. No sabíem què passaria i molts es temien el pitjor, i de fet vaig començar a veure que no anàvem bé quan vaig veure companys de govern preguntant-me a mi què passaria. Fins i tot algú em culpava d’empènyer d’alguna manera amb els meus articles o twits, o em demanava llum, o explicacions, o buscava dins del meu cap els peròs i els araquès. I això se m’exigia des de banda i banda. Tothom tenia la seva angoixa. I aleshores va passar aquell silenci que ja no va ser de 10 segons sinó de 48 hores, sense contacte, sense instruccions, sense orientació. Un dissabte trist i un diumenge confús mentre el govern es debatia entre la presó i l’exili (segons ens relatava fa pocs dies de forma detallada el diari “Ara”). Cap reconeixement de cap país, això ho vam constatar. I potser n’hauríem tingut si haguéssim aguantat més, és possible, és probable, és quasi segur. Doble ràbia que encara em dura ara. A sis mesos vista podem dir que no va ser una declaració d’independència gens professional (i també podem afegir que no n’hi ha cap que ho sigui). Però hi ha una cosa segura: aquells dies van suposar la culminació de molta feina, de molta inexperiència, de molt autoconeixement dels propis límits (que només es coneixen en situacions límit), enmig d’una atmosfera pre-bèl·lica (perquè quan passes a la part física com l’1-O és que l’ambient és pre-bèl·lic), d’una suposada però versemblant amenaça militar, d’una obligació de presa de decisions transcendental cada mitja hora i d’un exemple personal de valentia i de talent (també cal dir-ho) per part de molts. Aquella breu cervesa del 27 continua tenint un record dolç i reparador, perquè vam ser autèntics. Tot molt breu, però tot molt de debò, tan de debò que encara no ens ho perdonen. Va ser una tarda útil, encara que no s’hi trobés solució de continuïtat. Va ser útil, vam créixer i vam veure el panorama a l’altra banda del mur.

N’hem pres notes, moltes notes. De tots els comportaments que descriu l’Ara, també en podem prendre nota. Fins i tot des de tota l’empatia. Crec que vam fer el que havíem de fer, encara que haguéssim de fer més. “A toro pasado todos son toreros”, ja ho sé, i mai no he volgut donar cap lliçó des de l’articulisme. Però que ens serveixi per créixer i per saber el que volem de debò, no només el que desitgem.

I que ens ajudi a saber fer-ho millor a partir d’ara. I a sacsejar el nostre sistema de partits, una mica encarcarat. El que no se m’oblida és la importància absoluta d’aquella tarda, de la qual no em queda cap dubte. Va ser un gol. Un gol preciós. Per molt que pretenguin anul·lar-lo.

Jordi Cabré

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada