dimarts, 1 de maig de 2018

29/04/2018. Salvador Cot. És Madrid qui ha fet indiscutible Puigdemont. Catalunya es troba en el que sembla una curiositat o potser una paradoxa històrica que és que dos presidents de la Generalitat dels temps moderns, Lluís Companys i Carles Puigdemont, hagin estat perseguits i segrestats pel feixisme espanyol i internacional, directament o a proposta dels règims feixistes espanyols, i per tant no hagin pogut desenvolupar la seva tasca en moments molt difícils de la nostra història. I no és així, no és casualitat! No és així perquè el clima polític dels anys 30 i el clima polític de finals del segle XX i del començament del segle XXI afavoria i afavoreix el feixisme institucional, que tenia i té un brou de cultiu en la podridura dels règims espanyols i europeus de cada una de les èpoques.

Benvolguts,

Catalunya es troba en el que sembla una curiositat o potser una paradoxa històrica que és que dos presidents de la Generalitat dels temps moderns, Lluís Companys i Carles Puigdemont, hagin estat perseguits i segrestats pel feixisme espanyol i internacional, directament o a proposta dels règims feixistes espanyols, i per tant no hagin pogut desenvolupar la seva tasca en moments molt difícils de la nostra història. I no és així, no és casualitat!

No és així perquè el clima polític dels anys 30 i el clima polític de finals del segle XX i del començament del segle XXI afavoria i afavoreix el feixisme institucional, que tenia i té un brou de cultiu en la podridura dels règims espanyols i europeus de cada una de les èpoques.

En Lluís Companys va néixer al Tarròs, l'Urgell, el 21 de juny de 1882. Fou advocat i va viure en l’etapa de la Proclamació de la República catalana el 14 d’abril del 1931. En l’inici de la seva activitat política va destacar l’amistat que va tenir amb dos altres activistes del poble: el també advocat Francesc Layret, assassinat a la porta de casa seva pels pistolers de la patronal l’any 1920 i el sindicalista de la CNT Salvador Seguí, anomenat també el Noi del Sucre assassinat el 1923 també pels pistolers del Sindicat Lliure.

Per altra part Puigdemont ha tingut una vida política fins avui molt més curta que Companys. Puigdemont, nascut a Amer (La Selva) el 1962, és periodista i fou nomenat President de la Generalitat el 10 de gener del 2016.

Companys era batlle de Barcelona i el 14 d’abril del 1931, constatada la fugida del Borbó, proclamà la República Catalana, hissant la bandera republicana i Francesc Macià, president d’ERC es dirigí, poc després, a l'actual palau de la Generalitat de Catalunya, a l'altra banda de la plaça, i proclamà la República Catalana dins la República Federal Espanyola. Hi ha una explicació molt completa dels esdeveniments, d’en Quim Torra en 6 lliuraments publicats al PuntAvui...

La II República espanyola va anar fent el seu camí, va crear la coalició republicanosocialista i la  Constitució espanyola de 1931.  S’establí l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que es va aprovar a les Cortes el 1932. Companys fou elegit president del Parlament català i Macià fou elegit President de la Generalitat. Macià va morir el desembre del 1933 i Companys passà a presidir la Generalitat.

El 28 de juny es celebraren eleccions a les corts constituents, de nou amb victòria aclaparadora de les esquerres. Abans d'acabar l'any, el 14 d'octubre, Alcalá-Zamora dimiteix com a president del gobierno perquè al Parlament hi ha massa posicions laiques i reformistes per a un centrista com ell (conserva, però, la presidència de la República), i n'assumeix el càrrec Manuel Azaña, fins aleshores ministre de la Guerra.

El gobierno aprova la Constitució de la República el 10 de desembre de 1931. Pocs dies després, el 16, Azaña forma un gobierno estable que donarà lloc a l'anomenat bienni socialazañista.
A la tardor del 1933, ja eren evidents la crisi de la coalició republicanosocialista i el desgast del gobierno. El cap del gobierno, Manuel Azaña, va dimitir i el president de la República, Alcalá Zamora, va dissoldre les corts i va convocar eleccions al novembre. Les eleccions generals es van celebrar el 18 de novembre. Tot i que l'abstenció hi va ser força alta, van ser les primeres en què, en aplicació de la Constitució de 1931, les dones van exercir el vot. L'esquerra s'hi va presentar desunida: els republicans i socialistes, enfrontats pels conflictes socials, van presentar candidatures separades; a més, un nombre important d'obrers va optar per l'abstenció a petició de la CNT. La dreta, però, ben al contrari, s'hi va presentar unida i organitzada en moltes circumscripcions. El resultat en va ser la victòria dels partits de centredreta, fet que va inaugurar dos anys de gobierno conservador, un període que fou anomenat Bienni Negre per les esquerres.

Dues forces polítiques hi van obtenir els millors resultats: el Partit Republicà Radical de Lerroux i la CEDA de Gil-Robles. El president de la República, Alcalá Zamora, temorós davant les pretensions de la CEDA, que amenaçava de reformar la Constitució, va confiar la formació del gobierno al Partit Republicà Radical. Aquest va constituir un gabinet monocolor que va tenir, però, el suport parlamentari de la CEDA a canvi de la promesa d'una rectificació immediata de les reformes del bienni d'esquerres.

Es va produir una revolta a Astúries contra el gobierno de dretes aplacada a sang i foc pels militars sota les ordres del general Franco. El govern català també es va revoltar. El gobierno va declarar l'estat de guerra a Catalunya i l'exèrcit, comandat pel general Batet, va ocupar el palau de la Generalitat. Hi va haver més de 3.500 detinguts, entre els quals hi havia tots els membres del govern de la Generalitat i tots els alcaldes, diputats i regidors que havien donat suport a la insurrecció, així com els dirigents més destacats del partit i dels sindicats d'esquerres. Azaña, que era a Barcelona, també va ser empresonat.

Dos anys més tard en unes noves eleccions, l'esquerra s'havia reorganitzat: el Partit Socialista (PSOE), la Izquierda Republicana de Manuel Azaña, la Unió Republicana de Diego Martínez Barrio, el Partit Comunista d'Espanya (PCE) i els nacionalistes gallecs (ORGA) i catalans (ERC) es van presentar a les eleccions com a Front Popular. Els nacionalistes del País Basc hi simpatitzaven i l'important sindicat anarquista Confederació Nacional del Treball (CNT) trencà el seu apoliticisme per demanar el vot per al Front Popular, mentre que els partits de dretes es presentaren desunits. A Catalunya, les dretes sí que s'organitzaren, en l'anomenat Front Català d'Ordre.

A Espanya, les eleccions del 16 de febrer de 1936 són guanyades de forma aclaparadora pel Frente Popular, mentre a Catalunya guanyà el Front d'Esquerres.[notes 5] La victòria de les esquerres es produí per una conjunció de factors: la desqualificació del Partit Radical de Lerroux, la massiva participació electoral dels anarquistes i la divisió d'unes forces de dreta fraccionades entre el Bloque Nacional (successora de Renovación Española) de José Calvo Sotelo i la CEDA de Gil Robles. El gobierno català amb Companys al davant és alliberat. Companys havia estat empresonat prop de dos anys.

El 17-18 de juliol del 1936 l’exèrcit espanyol comandat per tres generals africanistes, Mola, Sanjurjo i Franco, es revolta. Comença la guerra entre dretes i esquerres a Espanya i la guerra entre Espanya i Catalunya no agafa empenta fins a finals del 1938.

Cal recordar el paper del Vaticà en els prolegòmens de la República, durant la República, en la preparació de l’Alzamiento feixista i en la guerra. La cirereta fou la declaració de Cruzada o guerra santa amb la que el Vaticà es va posar al costat dels feixistes revoltats contra el poble. Aquesta actitud els va aplanar el camí per manar a l’estat espanyol durant tots els 40 anys de dictadura franquista.
Lleida cau en poder dels facciosos a finals del 1938, es perd la batalla de l’Ebre i Barcelona cau el 26 de gener del 39. Comença un èxode cap a la frontera francesa dels republicans espanyols que havien anat refugiant-se a Catalunya i de les esquerres catalanes i l’1 d’abril s’acaba la guerra. Companys passa a França.

Itàlia tenia un règim feixista liderat per Mussolini des del 1922, que va ajudar moltíssim les dretes franquistes. Alemanya tenia un règim nazi (el feixisme alemany) des del 1933 que també ajudà els franquistes (el feixisme espanyol) amb bombardejos de gran intensitat en el front i sobre poblacions civils com la destrucció de Gernika a Euskadi.

El setembre del 1939 comença la II Guerra mundial. Alemanya invadeix l’Europa oriental i part de l’occidental.

L’any 1940 Companys és fet presoner per la Gestapo al nord de França i lliurat a l’exèrcit espanyol. Un judici sumaríssim (?) el condemna a mort i és afusellat a Barcelona el 15 d’agost del mateix any 1940.

Per altra part Puigdemont ha tingut una vida política molt més curta que Companys (va  començar més tard). Carles Puigdemont, nascut a Amer (La Selva) el 1962 és periodista, fou nomenat President de la Generalitat el 10 de gener del 2016. Militant de Convergència i Unió (CiU) des del 1983, començà la seva carrera política el 2006, quan fou elegit diputat al Parlament per CiU. El 2011 fou elegit alcalde de Girona, ciutat on feia anys que vivia, després de guanyar les eleccions municipals celebrades el mateix any. Quatre anys després es va convertir en president de l'Associació de Municipis per la Independència. El 10 de gener de 2016 va ser investit president de la Generalitat de Catalunya (el cent trentè) pel Parlament de Catalunya[4] gràcies a l'acord dut a terme el dia abans entre Junts pel Sí i la CUP i en el qual es va anunciar que substituiria Artur Mas com a president de la Generalitat a canvi de garantir l'estabilitat parlamentària al Govern.[5][6]

Dèiem que els dos presidents havien tingut en certa manera unes vides paral·leles. Tots dos com dirigents de Catalunya han estat els adalils del poble català contra el centralisme, el nacionalisme espanyol, l’exèrcit, l’església, la casta dominant i la monarquia, ajudats alternativament per les esquerres espanyoles i les catalanes, encontres amb mal final en els dos casos.

Després d’aquesta curta introducció, ajudats per la Viquipèdia (en cursiva), per aclarir el context, vegem l’article del Salvador Cot:


És Madrid qui ha fet indiscutible Puigdemont

"Puigdemont és qui controla els temps i els noms. De fet, la gran paradoxa és que, políticament, ha sortit reforçat de la repressió, més encara si la justícia alemanya torna a humiliar Llarena i les seves euroordres"
 
per Salvador Cot 29/04/2018

Si hi ha hagut un fracàs rotund en l'estratègia de Madrid contra l'independentisme català és en l'intent -prioritari, gairebé desesperat- de retirar de l'escena política el president Carles Puigdemont. 

Els plans de l'Estat passaven per una destrucció dels lideratges ("descabezar", en termes de Soraya Sáenz de Santamaría) polítics, socials i institucionals que, sumada a la pressió asfixiant de jutges, fiscals i policies, obliguessin a una reconstrucció molt lenta del moviment polític.

L'objectiu principal, naturalment, eren el Govern i les entitats, però era imprescindible acabar amb Puigdemont.

Contràriament a aquesta previsió, el fet és que l'estratègia d'internacionalització judicial del president a l'exili ha tingut importants èxits parcials que, al contrari dels càlculs del gobierno de Madridhan reforçat el lideratge de Puigdemont fins fer-lo indiscutible en el conjunt del moviment polític i social. Per a més de dos milions de persones -al marge de les sigles concretes que hagin votat- el president legítim és ell i exigeixen retornar-lo al despatx de la plaça de Sant Jaume. Puigdemont és, ara, l'únic lider transversal en part gràcies a l'obsessió contra la seva figura de l'Estat espanyol.

Per això Puigdemont és qui controla els temps i els noms. De fet, la gran paradoxa és que, políticament, ha sortit reforçat de la repressió, més encara si la justícia alemanya torna a humiliar Llarena i les seves euroordres. En aquest sentit, Puigdemont i el seu entorn podrien tenir la temptació d'anar a unes eleccions que, probablement, li reforçarien el lideratge. Però, atenció, això podria convenir a una sola persona, però no pas a un país sencer.

Salvador Cot

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada