Benvolguts,
Ja fa mesos i potser
anys que els unionistes usen un mètode procedent de Harvard, explicat en aquest
article que consisteix a no donar oportunitat d’expressar-se a l’adversari
i requereix la superació de l’aversió
que tenen tants progressistes a admetre, quan s’hi troben, que són enmig d’una
batalla campal on la intimidació és una de les armes més efectives. I és parlar
contínuament, sense reserva, i sense por, dels pecats de l’oponent, pecats
sovint molt més greus però que s’amaguen darrere el fum de la seva campanya de
controversialització. La clau a l’hora de combatre aquesta forma de bullying mediàtic és no reconèixer mai com a legítima i operativa la lògica
imperant dels assetjadors.
Intentar discutir (i això inclou l’acte de
demanar perdó) amb persones imbuïdes d’un desig de destruir-te a tu i el teu
moviment és ratificar implícitament el desequilibri actual de poders.
Aquest és el mètode usat contra el 131è president de la
Generalitat de Catalunya. Vegem-ne el
complet desenvolupament:
«La controversialització consisteix a agafar un detall insignificant i
suposadament negatiu relacionat amb la persona que desafia el poder i
repetir-lo incessantment en l'espai públic»
Els
Estats Units van dissenyar una gran operació contra la dissidència política,
que ara el govern espanyol aplica a Quim Torra
Fa quatre dècades, si fa no fa, l’establishment econòmico-militar dels EUA, espantat per la capacitat creixent dels ciutadans normals i corrents de qüestionar els supòsits dominants dels debats cívics, va planejar un atac molt sofisticat i nítid contra allò que Huntington, en el famós informe lliurat a la Comissió Trilateral el 1975 (‘The Crisis of Democracy‘), anomenava ‘excés de democràcia’.
Igual com fa el ‘Powell
Memo‘, un altre text escrit quatre anys abans per l’advocat de les grans
empreses i futur membre del Tribunal Suprem dels EUA, l’informe del famós
politòleg de Harvard mostrava un reconeixement molt franc del paper essencial
de la premsa i els professors universitaris lliures en la creació d’aquell nou
càncer democràtic. I un desig molt clar de
neutralitzar el seu paper com a padrins principals de la nova –i molt
perillosa– onada de democràcia participativa.
Durant les quatre dècades següents,
aquest establishment ha
treballat nit i dia, utilitzant tots els recursos a l’abast, per a atènyer
aquella fita. Amb una estratègia que fa servir moltes eines tàctiques. Hi ha, per exemple, la practica
de restringir l’accés de la premsa a les figures públiques. Això converteix el periodista, la suposada veu del
poble que necessita accés per a fer bé la seva feina, en un personatge com més
va més suplicant davant el poder, subjecte als torcebraços del seu objecte de
desig.
Però, a la llarga, ha estat molt més
important la ‘controversialització’
–el terme ve de Robert Parry–, una tàctica dissenyada per estrènyer
sistemàticament allò que Chomsky ha anomenat ‘el
camp del pensament pensable’.
Si tot va bé per a l’establishment, l’insurgent assetjat, posseït d’un desig
desesperat que s’acabi aquella morbositat, farà
una confessió publica pels seus peccata
minuta. Però aquest acte públic de remordiment no tindrà gairebé mai l’efecte
desitjat. L’insurgent descobrirà aviat que en
compte de rebre l’absolució imaginada, la seva confessió serà, als ulls de la
premsa corporativista, com un certificat de defunció per a ell i el seu
projecte polític.
El fet increïble de tot això no és tant que
l’establishment continuï
utilitzant aquesta tàctica, sinó que les seves víctimes es prestin al joc amb
tanta regularitat. Perquè la clau a l’hora
de combatre aquesta forma de bullying mediàtic
està en dues preses de posició molt senzilles i fàcils d’adoptar:
·
La primera és no reconèixer mai com a legítima i
operativa la lògica imperant dels assetjadors. Intentar discutir (i això inclou l’acte de demanar perdó)
amb persones imbuïdes d’un desig de destruir-te a tu i el teu moviment és
ratificar implícitament el desequilibri actual de poders.
·
La segona cosa requereix la
superació de l’aversió que tenen tants progressistes a admetre, quan s’hi
troben, que són enmig d’una batalla campal on la intimidació és una de les armes
més efectives. I és parlar contínuament, sense
reserva, i sense por, dels pecats de l’oponent, pecats sovint molt més greus
però que s’amaguen darrere el fum de la seva campanya de controversialització.
Entre
la gent que sembla que ho sap fer, el nom de Mireia Boya em ve immediatament a
la ment. I en l’àmbit internacional l’actuació d’Aamer Anwar, l’advocat de
Clara Ponsatí, ha estat absolutament exemplar.
Doncs dient amb tranquil·litat que
estaria encantat de parlar-ne, però només en el context d’una conversa que
comencés –és un dels molts exemples possibles– amb una anàlisi detallada de les
amenaces velades de mort que va adreçar contra Puigdemont el portaveu del PP,
Pablo Casado, el dia 7 d’octubre de 2017.
Alguna pregunta més?
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada