Benvolguts,
Aquesta carta de
l’Oriol Izquierdo plena de sinceritat i que mostra un determinat perfil del seu
ex?amic, m’ha recordat la trista condició
de Ferran Valls i Taberner quan va ser capaç d’escriure l’any 39 un cop
entrat a Barcelona amb les forces d’ocupació franquistes, el libel “La
falsa ruta”. Un tast:
Cataluña ha seguido una falsa
ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravío. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalanista.
Lo que creo de mi deber señalar, en este momento de salvación, a mis paisanos,
como oportuna y saludable advertencia dirigida
a ellos por un conocedor del asunto, es que uno de los factores de subversión,
cuya reaparición se debe evitar decididamente, ha sido el catalanismo político, y aún, para
simplificar la denominación, diremos el
catalanismo, a secas.
Este ha constituído la falsa ruta de la Cataluña
contemporánea.
Com es pot
col·legir, l’esperit d’intel·lectual monàrquic de
la Lliga d’en Valls i Taberner
devia tenir més força i el devia encegar prou com per renegar, als 60 anys, de la seva brillant vida
social i acadèmica anterior i acceptar amb
entusiasme el feixisme triomfant a Europa, amb totes les lacres que aquest
feixisme transformat a Espanya en franquisme havia produït i ell sabia que continuaria
produint. Recordem la facècia, explicada en l’enllaç de més amunt, de
l’encontre pocs dies després de l’inici de l’ocupació franquista de Barcelona
amb un ex-amic i ex-col·laborador que quan li diu al mig del carrer “Hola Ferran”, ell respon miserablement amb un “Me llamo Fernando”!
I aquest renegar i acceptar queda també reflectit amb l'odiós capteniment dels "falangistes" actuals.
Vegem l'article:
Carta a aquell amic de Ciutadans
«Encara més: ja fa molt de temps, anys, que Albert Rivera mostra una
actitud política que no sabria sinó considerar, i ho devia escriure així mateix
en alguna banda, neofalangista»
Per: Oriol Izquierdo
Benvolgut X., company, amic.
Mira que fa temps que ens coneixem i que
coincidim. Suposo que saps com aprecio la feina que has fet i el criteri que
mostres en la majoria de coses. N’hem compartit moltes, al llarg dels anys.
Però n’hi ha una que s’ha interposat sempre entre tots dos: jo no he estat capaç
mai de parlar-te’n, i diria que, a tu, també t’incomodava davant meu. Mai no te
n’he parlat, però ho faré avui, ara i aquí, perquè em crema ja massa a dins.
No puc dir que em sorprengués que participessis d’alguna
manera en la creació de Ciutadans. Sempre que feia al cas necessitaves
definir-te com a no-nacionalista i, a més a més, les circumstàncies t’havien
dut a covar una considerable animadversió cap al president Pujol i allò que ell
significava. Tenies, si tu vols, el perfil, diguem-ne, ideològic per a
trobar-te bé entre aquella colla de soi-disant intel·lectuals
progressistes que, la majoria enduts per un antipujolisme rabiós, fins i tot
malaltís, i no pas pocs també per aquell vernís universalista que a penes
dissimulava el seu espanyolisme aleshores acomplexat, en van integrar el nucli
fundador.
No, tu estaves compromès amb la veritat i amb
la justícia. I això et duia a denunciar amb veritable passió tots els
totalitarismes, no només els feixismes —com se solia fer en el nostre entorn—
sinó també i sense pal·liatius l’estalinisme. Es
veia, no solament perquè ho diguessis explícitament, sinó per la manera com en
parlaves, que eres dels qui defensaria a ultrança la llibertat de pensament
i, amb ella, la llibertat d’expressió.
I
aquí ve això que em crema. Jo, com tants més, he retret des del principi a
Ciutadans que el
seu discurs anticatalanista encobria una ideologia profundament nacionalista. Encara més: ja fa molt de temps, anys,
que Albert
Rivera mostra una actitud política que no sabria sinó considerar, i ho devia
escriure així mateix en alguna banda, neofalangista. Però admeto que algú pogués trobar que
exageràvem.
Fins aquesta setmana. Ara ja ningú no pot dir
que anem malfixats. O no és una mostra de nacionalisme espanyol, i del més
excloent, la lata de Rivera l’altre dia (‘no veig rojos ni blaus, només veig
espanyols…’)? I no és una mostra de força d’estirp netament falangista que el
diputat Carrizosa arrenqués divendres un llaç groc al parlament? No ho és, si
empara sense cap escrúpol amb el seu gest innoble els qui fan això mateix al
carrer, i amb violència quan els plau, com si es tractés d’escamots de camises
negres?
Això em crema, X., sí. Com pot, algú amb la teva sensibilitat, amb la
teva formació,
amb els teus valors, amb el teu sentit de
la dignitat i de la rectitud, haver
flirtejat amb aquesta gent i, si no vaig mal fixat, no haver-ho deixat de fer? Què més et cal per distanciar-te’n i denunciar-ne
l’engany? Per retreure’ls el supremacisme, la llavor autoritària, la voluntat
d’imposar la seva manera de ser i de fer, la intenció de fracturar la societat
i de traçar la línia que separarà els bons dels dolents? Els termes no són
meus, ho saps, X., són del líder carismàtic que cada dia amaga menys la serp
que du dins.
Només
tu i jo sabem què hi ha de real i què de fictici en aquesta carta que t’escric.
Convindràs amb mi, però, que tot això que hi dic és veritat. I que hi sóc
sincer. Estic convençut que només amb la sinceritat i la força de voluntat
podrem construir, ni que pugui costar, ni que algun moment sigui molt difícil
una convivència de debò. Però jo estic disposat a intentar-ho. I tu?
Cordialment,
O.
Oriol Izquierdo
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada