dimarts, 1 de maig de 2018

Articles no comentats de l'abril al maig 2018


17/05/2018. Marta Escobar. La fiscalia vol querellar-se ara contra Torra per delictes d'odi.

17/05/2018. Marta Escobar. La fiscalia vol querellar-se ara contra Torra per delictes d'odi.

INVESTIDURA
La fiscalia vol querellar-se ara contra Torra per delictes d'odi
Marta Escobar Martí
Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Dijous, 17 de maig de 2018
2 minuts

Nova ofensiva judicial contra qualsevol moviment dels dirigents sobiranistes, ara contra la investidura de Quim Torra, que, tot i haver-se disculpat en diverses ocasions pels seus tuits despectius cap als "espanyols", ni s'han acceptat per part d'alguns sectors de la societat i, el que és més, s'estan utilitzant com a amenaça per provar d'evitar qualsevol pas cap a l'independentisme que pugui realitzar el nou cap del Govern. 
La fiscalia especial davant delictes d'odi i discriminació (que depèn de la fiscalia general de l'Estat), però també la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) vol querellar-se ara contra el president investit per delictes d'odi arran dels articles que han anat sortint a la llum suposadament escrits per ell fa uns anys, segons publica El País, que destaca que el que vol el ministeri públic és obrir diligències a Torra per racisme i xenofòbia.
El diari citat acaba quasi aplaudint el que podria passar si finalment la fiscalia considera que els escrits del president investit contenen matèria delictiva per incitació a l'odi i a la violència, "podria complicar judicialment a mig termini el mandat titella del nou mandatari català", al mateix temps que subratlla que "aquest tipus de delictes comporten penes de presó i inhabilitació".
La diferència
Com ja és habitual, la fiscalia continua seguint els passos del partit d'extrema dreta Vox, que ahir es va querellar contra Torra per encobriment, odi i conspiració per la rebel·lió basant-se en les "manifestacions i intencions reconegudes pel querellat" i per la seva participació directa en el referèndum de l'1-O i en què demanaven la inhabilitació de Torra.
En alguns dels tuits publicats, s'hi podia llegir frases de l'estil "Vergonya és una paraula que els espanyols han eliminat del seu vocabulari", "Escoltar parlar Albert Rivera de moralitat és com escoltar els espanyols parlar de democràcia", "Els espanyols només saben espoliar" o "Evidentment, vivim ocupats pels espanyols des del 1714".
Malgrat que el compte de Twitter està eliminat des de fa anys, i que, altra vegada, Torra s'ha disculpat en diverses ocasions, busquen la manera d'acabar amb el Govern Torra sigui com sigui. Mentrestant, altres poden demanar que es bombardegi Barcelona, titllar el president investit de "puteta" i "psicòpata" o comparar un moviment pacífic amb terrorisme, però, això sí, sense cap tipus de conseqüència.



17/05/2018. Carlos Cuesta. Reunión en Moncloa del presidente del Gobierno y el líder de Ciudadanos

17/05/2018. Carlos Cuesta. Reunión en Moncloa del presidente del Gobierno y el líder de Ciudadanos.

Reunión en Moncloa del presidente del Gobierno y el líder de Ciudadanos
Rivera a Rajoy: “O Torra fuera o 155 ya, si no, se acabó el apoyo de C’s”
Albert Rivera y Mariano Rajoy en el Palacio de La Moncloa. (Foto: AFP)
17/05/201810:02
7 Comentarios
Quim Torra toma posesión este jueves como presidente de la Generalitat
Albert Rivera no se ha andado con rodeos en su encuentro con Mariano Rajoy: “O Quim Torra fuera o 155 ya. Si no, se acabó cualquier apoyo de Ciudadanos”. La frase resume el resultado de un encuentro en el que Rivera se ha mantenido firme en su exigencia de que, o se hace todo lo posible para sacar a Torra del Govern, o se mantiene el 155 porque, según el líder ‘naranja’, no hay dudas sobre lo que es este nuevo Ejecutivo catalán: una prolongación del anterior.
El presidente del Gobierno ha recordado a Rivera la oferta de incorporación al pacto cerrado entre el PP y el PSOE por el que se comprometen ambos partidos a reforzar el control financiero sobre los movimientos económicos de la Generalitat tras la retirada del 155 y a exigir un estricto cumplimiento de la ley bajo el mandato de Torra. Tanto PP como PSOE, de hecho, coincidieron en señalar que la primera actitud mostrada por Torra era “frentista y xenófoba”.
Pero Albert Rivera quiere más que eso. Y aunque no ha especificado si su advertencia de retirada de apoyo incluye o no el respaldo a los Presupuestos ya en tramitación, sí ha señalado con claridad al Gobierno que no habrá más apoyo por parte de C’s caso de que el asunto del nuevo Govern golpista no quede solventado con contundencia.

Los puntos débiles: Educación, Mossos, TV3 y la malversación
Para Rivera, no se puede “reincidir en errores del pasado”. Por eso, insistirá en que la única vía pasa por mantener la vigencia del 155. Entre las principales reinvindicaciones, tal y como adelantó OKDIARIO, se encuentra la de extender el control de ese 155 a TV3, un medio público, junto con su radio pública, que han divulgado el golpismo contra la Constitución de forma permanente.
Se trata del enésimo paso de C’s para dejar claro que no va a aceptar un trato suave frente a los separatistas. Y que piensa llevar a sus últimas consecuencias la ruptura con el PP en caso de que el Gobierno insista en buscar soluciones intermedias.
Así, C’s ha dejado claros los puntos débiles que considera que se deben mejorar: como la educación, el control de los Mossos, TV3, y la malversación de fondos públicos desviados por la Generalitat para pagar impulsar el separatismo.
Batería de exigencias al Gobierno
Desde C’s preparan, así, una potente batería de exigencias al Gobierno -que se irán haciendo públicas en los próximos días- por el descontrol en la erradicación del adoctrinamiento en las escuelas catalanas; por la malversación de fondos públicos destinados al 1-O; por la debilidad en el uso del 155 para limpiar de golpistas la Administración catalana; por la inoculación permanente de consignas golpistas desde los medios públicos de esta comunidad; por la falta de control real de los Mossos, etc. Todo un ataque al PP en el flanco que, según las encuestas publicadas, más daño produce al partido de Rajoy.
La batería de documentación que manejan los hombres de Rivera tendrá varios epicentros. Y uno de ellos puede poner en una situación delicada al ministro de Hacienda, Cristóbal Montoro. El partido ‘naranja’ prepara una fuerte exigencia de explicaciones a Montoro sobre el uso de fondos públicos en el golpe separatista del 1-O. Los informes procedentes de la Guardia Civil y la labor de investigación practicada principalmente por el Juzgado de Instrucción número 13 de Barcelona, a petición de la acusación popular de Vox, avanzan en la línea de demostrar, sin lugar, a dudas que ha existido malversación de fondos públicos.
C’s piensa pedir, por ello, explicaciones a Montoro por la labor de vigilancia del uso de estos fondos, una responsabilidad que, según el propio Montoro, estaba garantizada porque, tal y como afirmó él y confirmo después el Gobierno, “la información que tenemos es que no hubo ningún euro público en el referéndum”. Días después, eso sí ,negó ante Llarena que pudiese realizar esa afirmación de todos los gastos de la Generalitat y que sólo se refería al pago de las urnas y la manutención de Puigdemont, y ello, con las limitaciones de sus sistemas de control e información.
La dimisión de Montoro
Las cuentas de la Generalitat fueron intervenidas en el mes de septiembre de 2017. Es decir, a falta de pocos días para el referéndum. Y C’s cuestiona esta tardanza en intervenir, especialmente cuando las actuaciones del Juzgado número 13 de Barcelona habían aportado ya documentación suficiente como para sospechar ya en junio de que se habían destinado fondos públicos a los preparativos golpistas. Desde C’s no descartan, dependiendo de la evolución de los acontecimientos, acabar pidiendo la dimisión del ministro Montoro.
La educación será otro de los grandes focos de actuación de C’s. La aparición generalizada de casos de adoctrinamiento escolar separatista y las denuncias por acoso a hijos, por ejemplo, de guardias civiles, llevará igualmente a C’s a exigir un mayor control de la educación y un vaciado del adoctrinamiento.
Los mossos separatistas -donde la ANC tiene incluso una sectorial interna-, la falta de expulsión con el 155 de cargos contaminados con el separatismo, o la propia utilización de la TV3 y la radio pública catalana para divulgar consignas golpistas entrará también en la batería de combate de C’s.



17/05/2018. Joan Rovira. Qui és el dolent i qui la víctima?

17/05/2018. Joan Rovira. Qui és el dolent i qui la víctima? "La batalla es plantejarà a Europa, al front exterior on Puigdemont i els exiliats tenen un paper clau. Allà es decidirà qui és la víctima, i a partir d’aquí s’obre un camí o un altre". Tanmateix, sigui com sigui, té una lectura que va més enllà del món judicial i policial i que encaixa amb l’estratègia perfectament planificada d’exageració, de manipulació i d’intoxicació de l’opinió pública espanyola i europea sobre el que passa a Catalunya. En un entorn tan terrorífic com el d’aquesta falsa Catalunya que s’estan inventant, els excessos, les sobreactuacions, són molt més disculpables. En poc temps han aparegut un munt de víctimes imaginàries. Tenim guàrdies civils que han de marxar perquè no se senten estimats o respectats, professionals que prefereixen abans l’atur que aprendre la dificilíssima llengua catalana, nens adoctrinats, teleespectadors hipnotitzats i abduïts, manifestants que agredeixen inofensius policies antiavalots... L’histriònic Boadella ha fet escola: el victimisme que abans semblava una broma passada de voltes, ara s’està convertint en una ficció de destrucció massiva. Per arrodonir la jugada, els tuits i articles de Quim Torra. L’excusa perfecta per treure les paraules màgiques: xenofòbia, racisme, supremacisme... Paraules que desemboquen, tard o d’hora, en les ja clàssiques referències als nazis i a Hitler, tan surrealistes per a un país com Espanya que encara té a Franco al seu santoral. Si els jutges no aconsegueixen fer quadrar els fets amb el delicte de rebel·lió, canviem el Codi Penal i posem-hi un article que digui que és rebel·lió el que nosaltres diguem que és rebel·lió. Brillant, sens dubte.

Qui és el dolent i qui la víctima?

 
per Joan Rovira 17/05/2018
Al jutge Llarena no li tremola el pols quan envia polítics a la presó i aplica el «jail pressing» per collar els enemics de la pàtria, però el neguiteja que el mirin «siete veces en cada esquina» i a continuació revela, establint una relació causa-efecte, que ha d’anar amb quatre escortes. Una situació no desitjable per a ningú, sens dubte, tot i que -vista de lluny, amb totes les cauteles- sembla una mica desmesurada.
Tanmateix, sigui com sigui, té una lectura que va més enllà del món judicial i policial i que encaixa amb l’estratègia perfectament planificada d’exageració, de manipulació i d’intoxicació de l’opinió pública espanyola i europea sobre el que passa a Catalunya.

La gran batalla política i mediàtica s’està plantejant al voltant d’una pregunta aparentment molt simple, però importantíssima: qui és aquí el dolent? Si un jutge ha d’anar amb quatre escortes, si una funcionària ha de declarar protegida al darrere d’un paravent, ja tenim dues imatges poderoses per dibuixar un clima d’opressió, de temor, de persecució, que és la base per justificar la repressió. 
En un entorn tan terrorífic com el d’aquesta falsa Catalunya que s’estan inventant, els excessos, les sobreactuacions, són molt més disculpables.

En poc temps han aparegut un munt de víctimes imaginàries. Tenim guàrdies civils que han de marxar perquè no se senten estimats o respectats, professionals que prefereixen abans l’atur que aprendre la dificilíssima llengua catalana, nens adoctrinats, teleespectadors hipnotitzats i abduïts, manifestants que agredeixen inofensius policies antiavalots... L’histriònic Boadella ha fet escola: el victimisme que abans semblava una broma passada de voltes, ara s’està convertint en una ficció de destrucció massiva.
Per arrodonir la jugada, els tuits i articles de Quim Torra. L’excusa perfecta per treure les paraules màgiques: xenofòbia, racisme, supremacisme... Paraules que desemboquen, tard o d’hora, en les ja clàssiques referències als nazis i a Hitler, tan surrealistes per a un país com Espanya que encara té a Franco al seu santoral.

La qüestió, com en tot conflicte, és qui queda com a bo i com a dolent.
En aquest, ja sabem qui és el fort i qui el feble: les imatges de l’1 d’octubre no tenen discussió possible, per molt que el ministre espanyol d’Exteriors hagi tingut la barra de negar-les. El món sap qui atonyina i qui rep. Les simpaties, d’entrada, solen recaure en els que són atonyinats, empresonats o perseguits, o en aquells que han de triar l’exili per escapar del «Guantánamo light», per dir-ho d’alguna manera, que han muntat per escarmentar els sediciosos i amenaçar els que tinguin la temptació de seguir els seus passos.

Però després, sempre, apareix la gran pregunta: qui és aquí el dolent? Qui és la víctima?

Segons quina resposta quedi fixada a l’opinió pública europea, la batalla pot fer un gir. A Espanya, ja sabem quina imatge triomfarà, alimentada també per greus errors estratègics de l’independentisme: la de la xenofòbia, la falsa violència, la imposició, el supremacisme... Això pot acabar justificant aberracions com la genial idea de Pedro Sánchez:
Si els jutges no aconsegueixen fer quadrar els fets amb el delicte de rebel·lió, canviem el Codi Penal i posem-hi un article que digui que és rebel·lió el que nosaltres diguem que és rebel·lió. Brillant, sens dubte.

Una vegada més, la batalla es plantejarà a Europa, al front exterior on Puigdemont i els exiliats tenen un paper clau. Allà es decidirà qui és la víctima, i a partir d’aquí s’obre un camí o un altre. Un pot portar a construir una mena de mur a l’estil Trump, per tancar l’independentisme a una cleda on quedi políticament desactivat, l’altre pot conduir a buscar solucions temporals creatives i a deixar obert, molt obert, el final de la partida.
Joan Rovira



16/05/2018. Salvador Cot. Hispanoordres.

16/05/2018. Salvador Cot. Hispanoordres.
Benvolguts,
Vegeu la incongruència de la justícia i de la política espanyola (la Lawfare o guerra judicial): Els consellers de la Generalitat exiliats a Brussel·les han estat considerat lliures per la justícia belga. Els altres consellers que no varen considerar que calgués anar-se’n a Brussel·les el 27-O siguin més amunt o més avall en la posició i responsabilitats a la Generalitat són a la presó espanyola...
Hispanoordres
"La justícia belga és la primera fitxa que cau del gran dòmino europeu que deixarà els tribunals espanyols a l'altura que es mereixen"

 
per Salvador Cot 16/05/2018
S'ha acabat la fuga. Tal com van sortir per la porta del palau de justícia de Brussel·les, els consellers Comín, Puig i Serret són ciutadans plenament lliures, sense cap reclamació vigent.
La justícia espanyola ha fet el ridícul per segona vegada, fins el punt que, en aquest casni tan sols la Fiscalia de Brussel·les -que havia de defensar els interessos de Madrid- ha volgut acusar els tres polítics catalans. El patetisme dels magistrats del Suprem, acusant la justícia belga de "manca de compromís", només deixa clara la qualitat democràtica de Llarena i els seus confrares.

La justícia belga és la primera fitxa que cau del gran dòmino europeu que deixarà els tribunals espanyols a l'altura que es mereixen. 
No només això, també és el primer minut d'un compte enrere que acabarà amb el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg condemnant, una vegada més, un sistema judicial que deriva, directament, dels tribunals de la dictadura franquista. 
Espanya continua essent diferent, com les seves hispanoordres.
En qualsevol cas, està bé que Pablo Llarena percebi que la fatxenderia que exhibeix dins del seu despatx no es correspon amb el menyspreu jurídic amb què es reben les seves euroordres als tribunals dels països europeus de tradició democràtica.
Comín, Puig i Serret són lliures i Bèlgica, una democràcia.
 Salvador Cot
El Fiscal General belga fa un ‘Grouxo Marx’ a Llarena
Dirk Merckx s’anima amb la crítica irònica a la petició d’extradició dels consellers exiliats del magistrat del Suprem
 
Per Q.Sallés (Redacció)16/05/2018
La famosa escena i l'escrit del Fiscal general belga QS
  
El fiscal general de l’Estat belga, Dirk Merckx, no se n’està d’utilitzar la ironia per criticar els tripijocs de Pablo Llarena per tramitar l’ordre de detenció europea dels consellers exiliats a Bèlgica.
Així ho demostra l’escrit de cinc folis signat pel Fiscal en el procediment de la vista judicial, a la que ha tingut accès El Món, que avui ha tombat l’extradicció dels consellers d’Agricultura, Sanitat i Cultura, Meritxell Serret, Antoni Comín i Lluís Puig.

Merckx descriu el calendari i la motivació de les diverses peticions de detenció de Llarena. De fet, ho explica amb l’ús d’interrogants i amb ironia tàcita per l’embolic jurídic en què s’ha embrancat el magistrat instructor. Fins i tot, s’esmerça en la ironia en un paràgraf recordant en forma i fons la famosa escena dels Germans Marx de la pel·lícula Una nit a l’òpera en què Grouxo i Chico debaten sobre un contracte jurídic que no té ni cap de peus. El famós text de la “part contractant de la primera part”. 

Concretament, en un resum què fa de la petició de l’Estat emisor sobre els “punts” escollits per Llarena per demanar la detenció. “Les raons de la detenció del 3 de novembre de 2017 ja no són vàlides (punt 3), però les ordres reals no es van modificar (vegin anteriorment el punt a), sino que es mantenen (punt b), malgrat que en realitat sín són reemplaçades per la interlocutòria de processament de marça de 2018 (punt c)??”, escriu el fiscal sense amagar la sorpresa. 

També, l’escrit del fiscal amb què sol·licita que no es tramiti l’extradició destaca els altres elements formals que no s’ajusten del tot als requisits d’una ordre detenció d’aquest tipus, tot i que, no la impedien. Així el Fiscal deixa caure que la petició de Llarena està “incomplerta”, “inexacte” i, a més, tindria una “manca de claretat de les declaracions contingudes a l’ordre de detenció”. 
Q.Sallés




15/05/2018. Ferran Sáez Mateu. President Torra.  

15/05/2018. Ferran Sáez Mateu. President Torra. 

La institució que ara representa ha estat sota sospita des que va ser restaurada
Ferran Sáez Mateu Filòsof 15/05/2018 18:42
Molt Honorable President, això que us explicaré a continuació, i que de ben segur recorda, va passar fa tot just 30 anys, el 1988, a Santa Coloma de Gramenet. Un antecessor seu en el càrrec, Jordi Pujol i Soley, venia o anava a inaugurar alguna cosa a l'esmentada població, i va ser apedregat per un grup de persones que, a més, li van colpejar el vehicle. Pujol va sortir del cotxe oficial i es va acostar sol i amb pas decidit cap als agressors, que l'observaven atònits. S'hi va adreçar en castellà. Els va dir dues coses. Primera: que malgrat haver trencat vidres dels automòbils de la comitiva i haver-los intentat agredir físicament no els detindrien ni formularien cap denúncia contra ells. Segona: que, en aquest país, tant si es parlava en espanyol com en català, la gent s'havia de comportar civilitzadament i no apedregar a ningú.
Si em remeto a aquell episodi, president, no és per cridar el mal temps, sinó només per contemplar el present tot gratant una mica la superfície del passat recent. Si avui, a Catalunya, en les mateixes circumstàncies, algú apedregués el cotxe oficial de Mariano Rajoy, als autors se'ls encolomaria el delicte d'odi reinventat 'ad hoc' pel ministeri de l'Interior –i que ja té poc a veure amb l'article 510 del Codi Penal– i acabarien cautelarment a la presó a l'espera de judici. Però la cosa no acaba aquí, per descomptat. Si llegiu els comentaris saturats d'odi i de crides a la violència física que hi ha a sota de l'esmentat vídeo observareu que això de què ara us acusen ja formava part de l'argumentari... abans que fóssiu president. Sense que el contingut de les imatges de Pujol del 1988 hi tinguin res a veure, un tal Javier Rodríguez Andrés comenta: "Xenofobia en estado puro". Això està escrit fa només dues setmanes. És ben curiós que surti tot just aquest concepte, sense cap relació amb el contingut del vídeo. Sí, és curiosíssim. Un altre usuari, que signa públicament com a Agustín Ierto, diu:
"Q hacen escuchandole y no le linchan?" [sic] ¿Us imagineu, president, que un servidor, per exemple, fes el mateix comentari però referit a un dirigent espanyol? Fer una crida pública al linxament sembla greu... però només en funció de qui la faci.
Els insults i les amenaces surten de franc quan ets del bàndol dels qui tenen la paella –i la porra– pel mànec
Per explicar-vos tot això podria haver triat entre milers d'exemples on els insults, les amenaces i fins i tot les agressions físiques surten de franc quan formes part del bàndol dels qui tenen la paella –i la porra– pel mànec. Si he triat aquest és perquè permet visualitzar que la institució que ara representa ha estat sota sospita des que va ser restaurada. Molta gent creu que té dret a apedregar-li el cotxe oficial, per entendre'ns, i també a retreure-li el que considerin oportú. És igual el que faci o deixi de fer: els titulars ja estaven redactats fa temps. A més, pel que acabem de veure, hi ha una xarxa de delació que no només fa captures de pantalla selectives sinó que les tradueix a diverses llengües i les distribueix (qui ho paga, tot això?). En tot cas, president, jo li aconsello, amb tot el respecte, que només utilitzi Twitter per felicitar l'any nou amb una frase feta mentre rellegeix el 'Breviari dels polítics' del cardenal Mazzarino (excel·lent traducció al català de Ramon Alcoberro a Edicions de la Ela Geminada), on s'argumenta que el millor aliat del governant és el sigil. A la pàgina 104 d'aquest paper, per cert, hi trobarà un interessant capitolet intitulat –ai!– "Acabar amb una sedició". Diu Mazzarino: "Fes córrer la brama que els dirigents de la revolta només pretenen el seu interès personal i aspiren a la tirania, al preu de la desgràcia i de la sang dels altres, i que no estan disposats a repartir res". I pensar que alguns oradors de l'actual oposició al Parlament creien haver formulat arguments originals!
M'agradaria acabar amb un somriure. Entre els comentaris al vídeo esmentat, el segon més votat és el d'un usuari que signa com a Cid Campeador. Amb lacònica elegància proclama: "Valla ladron" [sic]. He picat damunt del 'nick' d'aquest geni de l'ortografia, tan valorat en aquell raconet de YouTube, i he vist que té publicat un únic vídeo. S'hi veu un preciós crepuscle vermellós, així com esteles de condensació dels avions; però el Cid l'intitula: "Fumigada en Barcelona". L'home creu en la teoria conspiratòria dels 'chemtrails', tot i que sembla incapaç de pronunciar el terme. Si esteu llegint aquest article en l'edició digital, president, us recomano que mireu les imatges i n'escolteu els comentaris. Crec que us ajudaran a relativitzar la força real dels vostres adversaris.



16/05/2018. Sebastià Alzamora. Rebentar xocolateries belgues.

16/05/2018. Sebastià Alzamora. Rebentar xocolateries belgues.

 

Rebentar xocolateries belgues
Segurament el pitjor que li pot passar a un estat suposadament democràtic que decideix emprendre el camí de l’autoritarisme, és que el seu intent acabi naufragant en el ridícul internacional.
 Per molt que el govern d’Espanya, els partits del 155 i la seva banda periodística de cornetes i tambors intentin tergiversar els fets (i ho intentaran, ausades, ma vida), la conclusió que es desprèn des d’una mirada espanyola (subratllo espanyola, i no estrictament catalana) de la resolució del tribunal de Schleswig-Holstein, primer, i de la justícia belga, ara, és clara i distinta. I es pot resumir en un sil·logisme.
·         Primera premissa: tota l’acció del govern d’Espanya contra el Procés ha consistit invariablement a confiar en la judicialització d’un conflicte que és polític, intentant fer passar els líders independentistes i republicans per criminals.
·         Segona premissa: com que el republicanisme i l’independentisme no són crims ni delictes, la justícia espanyola ha hagut de construir un relat basat en acusacions falses per tal de fer passar aquests líders per criminals.
·       Conclusió: com que tot el relat judicial és fals i tota l’actuació del govern és falsa, tota la causa contra l’independentisme i el republicanisme s’esfondra quan és sotmesa a qualsevol revisió imparcial, com ha succeït a Alemanya i a Bèlgica. És tot un artifici, una farsa, un mal pas de comèdia, un rosari de postveritats i fake news. Dit d’una altra manera: una pura, bruta i colossal mentida.
El defecte greu de forma que motiva el rebuig de la fiscalia belga a l’euroordre emesa pel singular jutge del Suprem Pablo Llarena és també un defecte de contingut: quan la justícia belga sol·licita més informació a l’espanyola sobre la causa, resulta que no la pot aportar per la senzilla raó que totes les acusacions són falses i, per tant, no s’aguanten. A hores d’ara, els consellers Antoni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig són persones innocents dels delictes dels quals se’ls acusava i, per tant, són ciutadans lliures arreu del territori Schengen però no al Regne d’Espanya, on són perseguits estrictament per les seves idees polítiques. Òbviament la decisió belga suposa un referent que es tindrà en compte en els casos de Clara Ponsatí, a Escòcia, i del president Carles Puigdemont a Alemanya, on ja ha estat alliberat del delicte de rebel·lió i té pendent el de malversació, del qual acabaran sent exonerats Serret, Puig i Comín. Quan tot això acabi, el que tindrà Espanya serà el que ja tenia: un grup de polítics exiliats, juntament amb un altre grup de presos polítics. Unes excel·lents credencials democràtiques que posen en qüestió la consistència dels valors de la UE.
Coneixent el PP, el que pertoca ara és promoure el jutge Llarena a algun ascens, potser com a president del mateix Suprem i del CGPJ, en el lloc de Carlos Lesmes. Mentrestant, el senyor Jiménez Losantos pot anar pensant quin objectiu toca bombardejar ara, sense que la justícia espanyola mogui ni un dit contra els veritables promotors de l’odi.

TAMBÉ ET POT INTERESSAR
Tele-Rahola i la bola de vidre

16/05/2018. Ramón Cotarelo. Contra la dictadura espanyola.

16/05/2018. Ramón Cotarelo. Contra la dictadura espanyola.

"L'oferta d'Espanya a Catalunya és més 155, més intervenció, més negació de drets, més opressió i més presó. La resposta només pot ser resistència, desobediència i, si s'implanta la dictadura, la vaga general"

 
per Ramón Cotarelo 16/05/2018
Elegit president el MH Sr. Quim Torra amb els vots independentistes a favor, l’abstenció de la CUP i els vots unionistes en contra, algunes precisions.

Els de la CUP fan bé, doncs juguen a un joc d'aparences. El vot en contra que apareixia com una altra opció estava descartat per endavant per mera supervivència política. L'abstenció vol ser una espasa de Dàmocles sobre el govern i no passa de ser un advertiment ociós. Pretén visualitzar el compromís de votar en contra de l'executiu si aquest abandona el procés republicà. No calia recordar-ho. Ningú ho dubta. La CUP podia haver-se estalviat l'abstenció però va voler subratllar la seva possibilitat, la seva capacitat de rectificació i la de mantenir el suspens generalitzat amb una alegria una mica infantil.

Els Comuns (i les comunes) en canvi, van votar en contra, amb el bloc nacional espanyol del socialisme ‘cañí’, el PP de la Gürtel i l'alegre jovenalla dels estels falangistes. No es van abstenir, com els debilots cupaires, sinó que van votar "no" sense que els tremolés el pols perquè, en el fons, són tan de l'Espanya "una, gran, lliure" com els del "a por ellos!" Què més voldria el PSOE que ser vist per l'electorat com un partit tan monàrquic i nacionalcatòlic com el PP! No ho aconsegueix del tot, en part pel seu ja llunyà passat de partit democràtic i fins i tot revolucionari. Per això es nega avui, com el PP, a fer justícia a les víctimes del franquisme. Perquè el passat s'oblidi com més aviat i ell pugui demanar el vot de la gent de bé de tota la vida de la Vila i Cort i desprendre’s de la brutícia obrera.

Durant tota la jornada es van acumular les invectives, insults i improperis que els carques espanyols vomiten cada dia en diaris, ràdios i televisions moltes vegades subvencionats pels diners públics que els seus caps roben a la gent. Les provocacions a les xarxes, la demagògia sobre les opinions de Torra. 
El missatge és sempre el mateix: odi i ràbia cap a la democràcia, els drets dels ciutadans i les aspiracions nacionals de Catalunya.

Finalment, elegit Torra, els dirigents dels tres partits dinàstics es reuneixen d'urgència -PP i PSOE ahir; PP i C's- per tal de coordinar les seves polítiques enfront de Catalunya. No criden a Podem perquè els tres estan interessats en debilitar-lo electoralment, cosa que aconseguiran presentant-lo com un aliat objectiu de l'independentisme. D'aquí que la formació estatge faci treballosos equilibris per treure partit a la seva ambigüitat, fent creure als més ingenus independentistes que està pel dret d'autodeterminació i als unionistes més obtusos que està en contra del desmembrament de la Pàtria, però sabent en el fons del seu cor que el seu és Santiago i tanca Espanya.

Les forces del nacionalisme hispà, Albiol, Arrimadas, Iceta i els periodistes i comandaments dels mitjans més reaccionaris es van reunir després desolats en un atac de pànic per proposar una acció col·lectiva que els rescabali de l'última derrota. Aquesta conspiració en contra de l'independentisme és la base de la qual es va produir ahir mateix entre el Sr. Rajoy i Pedro Sánchez a La Moncloa per tal de consensuar una posició comuna. Res més senzill: havent perdut tot punt d'honor democràtic, els dos líders avisen que no permetran "estructures republicanes paral·leles" ni deixaran que Torra porti endavant el seu programa de govern si aquest s'aparta del que tots dos entenen per "legalitat" i no és una altra cosa que l'arbitrarietat despòtica de M. Rajoy que només necessita el PSOE per justificar-se.

El seu propòsit, declarat per tots dos, és l'establiment descarat de la dictadura personal a Catalunya ja que, aquesta vegada, el 155 intensificat (que inclou tancar TV3 i intervenir l’escola catalana) no vindrà acompanyat d'eleccions: govern arbitrari i despòtic sense límit de temps ni de contingut material. En altres termes: mesures repressives de la metròpoli a la colònia.

Al seu torn, els dos principals mandataris de la República Catalana, Puigdemont i Torra es es reunien a Berlín amb una doble finalitat: un, posar en funcionament l'estructura ‘gaullista’ de poder dual de la República Catalana i presentar-la als mitjans internacionals; l'altra, fer públicament l'enèsima proposta de negociació a Espanya. La primera ha estat un èxit. Tothom ha vist que Catalunya té un govern presidit per una persona que el primer que ofereix és diàleg. La segona està per veure. Rajoy afirma ara estar disposat al diàleg, cosa que no tenia altre remei que fer, després d'afirmar que ho faria amb un president "net". Tant si aquesta promesa és sincera (seria la primera vegada que aquest mentider compulsiu diu una veritat) com si no, el problema és que ni ell, ni Sánchez, ni el govern, ni l'oposició, ni el conjunt del país tenen res a negociar amb Catalunya perquè no tenen marge de maniobra i no tenen res a oferir. Així que la promesa de negociar amb Cataluna està tan buida com els caps dels dos dirigents dinàstics. I això sense comptar que, òbviament, les altres setze comunitats autònomes es negaran a reconèixer cap valor a aquestes negociacions bilaterals. En la situació actual, Espanya no té d'arranjament perquè l'Estat, epítom de la corrupció i la ineptitud, no és reformable.

L'oferta d'Espanya a Catalunya és més 155, més intervenció, més negació de drets, més opressió i més presó.

La resposta de Catalunya només pot ser resistència, desobediència i, si s'implanta la dictadura, la vaga general.



14/05/2018. Patrícia Martínez. Lectura del Llibre dels Fets dels Apòstols.

Lectura del Llibre dels Fets dels Apòstols
"Els apòstols, aquell dilluns de glòria, en acabar la cerimònia, es reuniren novament per decidir des de quin despatx faria d’encarnació l’escollit"

 
per Patrícia Martínez 14/05/2018
En aquell temps, i transcorreguts uns anys de la miraculosa conversió de Convergència i Unió a l’independentisme, després que la coalició hagués mostrat gran humilitat en el gest de desfer-se, i voluntat de rebatejar-se segons ritu indepe, després d’anys de malediccions de legislatures inacabades, els apòstols que resistien miraven de mantenir vius els ensenyaments del messies.

Eren els temps en què, a més, a nom de la constitució, de la legalitat i de la justícia, Catalunya restava intervinguda: mesos de pèrdues de moltes llibertats,  temps de lliure albir d’acusacions, temps de fer girar les veritats. Dit sigui de pas eren temps, també, de sortir les gents als carrers a protestar contra els preus dels lloguers, contra la potència de les especulacions, eren temps de créixer la precarització de les contractacions laborals, d’escoles i d’universitats públiques amb pocs recursos, d’alts nivells de contaminació, i de models econòmics legislatius i polítics que prioritzaven el llibertinatge dels grans inversors.

Els apòstols, però, esperaven el retorn del messies que “els havia estat destinat” i, a voltes, fins i tot, anaven a trobar-lo a terres estranyes, on ell n’era també profeta. Així va ser que, entre dos solsticis, quan semblava que arribaria novament la nit més obscura, alguns dels apòstols viatjaren i tornaren amb un escollit: “Tornaràs a casa i parlaràs al poble com si fos jo: diràs que tu no ets tu, sinó jo, que hi ets però que voldries no ser-hi, i en el teu cos esperareu la meva ànima”. I així va ser que un dissabte de parlament l’escollit es va presentar a la nació.

L’endemà, com que tot allò era de Déu, fou de debò, i el profeta va rebre amb goig, a terres estranyes, la notícia de l’abstenció de la CUP: la llum esvaïa, amb tota la provisionalitat de les circumstàncies, l’arribada d’una altra nit llarga, d’un nou temps de campanyes i d’eleccions.

Entre la tarda de dissabte de parlament i dilluns de glòria, el setè dia de rebre el designi del messies a terres estranyes, l’escollit va descansar. I descansant –i potser llegint twitter, i escoltant la ràdio-, va pensar. I en pensar va refer el que havia de ser el seu segon discurs. Com el Noé de l’Antic Testament, l’apòstol escollit per a encarnar el messies va omplir la nau de fonamentals, d’imprescindibles: de tot allò que generacions rere generacions havia permès sobreviure la política dels patriarques, la dels messies i la dels apòstols. Va ser així que, a fi que no s’extingís aquesta política, va fer-hi entrar una mica de cohesió, un xic de diversitat, un parell de drets fonamentals i algunes sigles com, per exemple, les d’LGTBI al missatge encarnat.

Els apòstols, aquell dilluns de glòria, en acabar la cerimònia, es reuniren novament per decidir des de quin despatx faria d’encarnació l’escollit.

Qui tingui orelles, que escolti.





El Barça guanya la darrera batalla per l'exhibició d'estelades
El Comitè d'Ètica, Control i Disciplina de la UEFA deixa sense efecte una multa de 150.000 euros després del canvi de normativa impulsat pel club blaugrana

 
perAdrià Soldevila15/05/2018
Estelades durant el clàssic al Camp Nou. | EFE
El Barça ha sortit vencedor, de manera definitiva, de la guerra per l'exhibició de banderes estelades durant els partits de competició europea. La UEFA ha deixat sense efecte la sanció prevista de 150.000 euros per la mostra pública d'aquest símbol en tres partits de la Lliga de Campions al Camp Nou: el 5 d'abril del 2016, en l'anada dels quarts de final davant l'Atlètic de Madrid; i el 13 de setembre i el 19 d'octubre del mateix any, en els dos primers partits de la fase de grups davant el Celtic de Glasgow i el Manchester City de Pep Guardiola.


Per aquelles exhibicions, la UEFA va arribar a obrir tres expedients disciplinarisal club blaugrana, però els va deixar en stand by, pendent de l'aplicació de les sancions corresponents, mentre els mateixos executius de l'entitat catalana miraven de convèncer els dirigents de l'organisme europeu del futbol a través de fer pedagogia i d'explicar, amb detall, el significat de la bandera i la innegable condició democràtica i antirepressiva del Barça al llarg de la seva història. "La llibertat d'expressió és un dret fonamental innegociable que forma part de l'essència del nostre club", ha reiterat el president Josep Maria Bartomeu en discursos, compareixences de premsa i entrevistes.

El Comitè de Control, Ètica i Disciplina de la UEFA, un cop analitzats els expedients i d'haver tingut en consideració el canvi en la normativa, aplicat després de la negociació amb el Barça, ha clos aquest cas deixant sense efecte la sanció imposada inicialment al club barcelonista. "A partir del canvi normatiu, la UEFA va deixar d'obrir expedients per l'exhibició d'estelades", afirmen des del club, orgullosos de la victòria en un assumpte que ha aixecat molta polseguera en els darrers anys.


"Amb la nova norma i la seva interpretació, la UEFA considera que els expedients s'han de tancar i que no hi pot haver sanció", encara que la multa fos proposada abans del canvi en la reglamentació. "Les estelades i els cants d'independència no són símbols ni crits ofensius. Ni violents, ni inciten a cap provocació", argumenten a la zona noble del Camp Nou. El Barça insisteix en la necessitat de respectar un dret fonamental de tots els ciutadans: "És una reivindicació i un exercici de llibertat."


155.000 euros pagats

La polèmica per l'exhibició de banderes estelades va tenir el seu inici en la final de la Lliga de Campions de Berlín, la darrera Champions League aixecada pel Barça, el 6 de juny del 2015. En aquella ocasió, una observadora de la UEFA, l'ucraïnesa Anna Bordiugiva, va encendre l'espurna després de redactar un informe desfavorable pel Barça per la presència de les banderes a les graderies de l'Olympiastadion. Bordiugiva, que va veure la final per la televisió -no era present a l'estadi-, va qualificar les estelades de "símbols inapropiats". Setmanes abans, durant el dinar de directives del Barça i el Bayern celebrat a Munic -en la prèvia de les semifinals-, el club blaugrana ja va ser informat que, des de Madrid, s'havia pressionat les institucions alemanyes per tal que la policia requisés estelades a les portes de l'Allianz Arena de la ciutat bavaresa. Un assetjament que no va sorgir efecte.

El Barça va mostrar el seu rebuig amb la decisió, però va pagar la multa de 30.000 euros imposada per la UEFA per tal d'evitar un conflicte amb el màxim organisme del futbol europeu i per poder iniciar una conversa amistosa amb l'ens continental. Durant les reunions, la mateixa UEFA va tornar a multar el club: 10.000 euros per l'exhibició d'estelades en un partit davant el Manchester City(quarts de final del 2014-15) i 115.000 euros per mostrar-les durant els duels davant el Bayer Leverkusen, la Roma i el BATE Borisov de la fase de grups 2015-16. En tots els casos, basant-se en l'article 16 del Codi Disciplinari, que sanciona "l'ús de gestos, paraules, objectes o qualsevol altre mitjà per transmetre qualsevol missatge que no sigui apte per a un esdeveniment esportiu, en especial els missatges que són de caràcter polític, ideològic, religiós, ofensiu o de naturalesa provocativa". Finalment, el Barça -l'exèrcit desarmat de Catalunya- s'ha imposat en la batalla definitiva d'una guerra simbòlica.



15/05/2018. QUIM TORRA. La xarxa recupera un article de Quim Torra a NacióDigital sobre el drama dels refugiats

15/05/2018. QUIM TORRA. La xarxa recupera un article de Quim Torra a NacióDigital sobre el drama dels refugiats.
QUIM TORRA
La xarxa recupera un article de Quim Torra a NacióDigital sobre el drama dels refugiats
En el text, de l'any 2016, el president cridava a respondre i actuar davant la situació que viuen milions de persones obligades a marxar de casa seva per culpa de la guerra
per Redacció
Quim Torra, moments després de ser escollit pel Parlament  Adrià Costa
La investidura de Quim Torra no ha estat plàcida. El flamant president de la Generalitat ha rebut un allau de crítiques per les seves piulades i articles qualificats de "xenòfobs" i "supremacistes". L'unionisme ha aprofitat per començar la campanya de desprestigi contra el nou president, i avui s'hi ha sumat una nova veu: SOS Racisme.

Des de l'ONG han qualificat el discurs de Torra de "perillós, irresponsable i inacceptable, basat en prejudicis". A través d'un comunicat, han advertit també que estaran alerta per denunciar "posicionaments racistes". 

Paral·lament, a la xarxa ha començat a córrer de nou un article que va publicar Quim Torra a NacióDigital (el president era articulista setmanal d'aquest diari abans de fer el salt a la política de la mà de Junts per Catalunya) sobre el drama dels refugiats i l'exili republicà de 1939.

El text, escrit el desembre de 2016, es titula Nadal a alta mar, i acaba amb una contundent crida a les institucions i a la societat a actuar davant la situació de milions de persones obligades a abandonar casa seva per culpa de la guerra. El podeu recuperar aquí. I aquí teniu un recull de tots els articles del nou president en aquest diari. 
 



15/05/2018. Adrià Rovira. Els professors d'El Palau demanen aturar la repressió contra l'escola catalana


15/05/2018. Adrià Rovira. Els professors d'El Palau demanen aturar la repressió contra l'escola catalana.

ELS 9 DEL PALAU
Adrià Rovira 
Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Dimarts, 15 de maig de 2018
1 minut
  •  
Els nou professors de l'institut El Palau de Sant Andreu de la Barca han publicat un comunicat aquest divendres on fan cinc demandes als catalans per aturar el procediment contra ells, que "afecta tots els ciutadans". Entre les seves peticions, els docents demanen la suma dels ciutadans a la seva causa per aturar la repressió contra l'escola pública catalana. Els professors al·leguen que se senten "víctimes d'una campanya que vol desacreditar el model educatiu català" fent creure que té una funció adoctrinadora i promou "una divisió inexistent".
A més a més, els mestres també demanen la solidarització amb treballadors d'El Palau encausats, que es mostri un rebuig contra "la judicialització del problema" i que s'alci la veu contra la "pressió i criminalització" dels docents. També demanen que els catalans reclamin a les institucions educatives i polítiques per protegir el professorat. 
Per últim, els professors de l'institut han denunciat la publicació dels noms dels docents afectats per la denúncia per "fer escarni" i causant l'assenyalament del professorat i l'alumnat afectat, cosa que "danya tota la comunitat educativa". A més a més, també denuncien que aquesta divulgació no ha estat "ètica" perquè no ha respectat "la presumpció d'innocència".
Gemma Liñán



15/05/2018. El Nacional. Rajoy no anirà a la cimera dels Balcans per no haver de reconèixer Kosovo.

15/05/2018. El Nacional. Rajoy no anirà a la cimera dels Balcans per no haver de reconèixer Kosovo..

KOSOVO
Rajoy no anirà a la cimera dels Balcans per no haver de reconèixer Kosovo
El Nacional
Barcelona. Dimarts, 15 de maig de 2018
1 minut
  •  
Mariano Rajoy serà l'únic cap d'estat o de govern europeu que s'absentarà aquest dijous de la cimera que la UE celebra amb els Balcans Occidentals a Sofia. Segons han confirmat aquest dimarts fonts europees, Rajoy serà l'únic dels 28 que no anirà a la reunió amb els líders d'Albània, Bòsnia, Sèrbia, Montenegro, l'Antiga República de Macedònia i Kosovo.
Com ja van insinuar fa setmanes fonts diplomàtiques espanyoles, el president del govern espanyol ha acabat buscant una fórmula de participar-hi diferent de la resta, ja que Espanya no reconeix Kosovo i per això ha rebutjat anar-hi personalment i hi enviarà un representant. Tot i que Eslovàquia, Romania, Grècia i Xipre tampoc no reconeixen el país balcànic com a estat des que va autoproclamar-se independent l'any 2008, Rajoy serà l'únic que s'absentarà a la cimera on hi haurà, entre altres, el president kosovar Hashim Thaçi.
A l'acte que sí que assistirà, però, serà al sopar informal dels líders europeus, que tindrà lloc dimecres al vespre a la capital búlgara. D'altra banda, Rajoy es reunirà aquest dimarts amb el primer ministre de Bulgària, Boiko Borísov -que actualment ocupa la presidència del Consell de la UE-, amb qui oferirà una roda de premsa conjunta.
Segons informació del Consell, l'ampliació i l'estabilització i el procés d'associació de la UE amb els Balcans no s'abordarà durant la cimera. Sí que s'espera però, que els líders de la UE adoptin una declaració amb la qual els socis balcànics s'han alineat.



15/05/2018. Joan Safont. 'Ciutadans de Catalunya', una expressió etnicista a ulls d'avui?


15/05/2018. Joan Safont. 'Ciutadans de Catalunya', una expressió etnicista a ulls d'avui?


INVESTIDURA
Joan Safont 
Foto: EFE
Barcelona. Dimarts, 15 de maig de 2018
3 minuts
"Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!". Són unes paraules mítiques, pronunciades pel president de la Generalitat Josep Tarradellasen dirigir-se per primera vegada a la gernació que omplia la plaça de Sant Jaume i que tots els qui les van sentir mai oblidaran. Una expressió d'aquelles que tothom reconeix i que han donat peu a diverses interpretacions.
Al seu discurs, Tarradellas obviava el tradicional "catalans!" utilitzat pel seu mentor i antecessor en el càrrec Francesc Macià en els seus discursos, per un "Ciutadans de Catalunya" que ha fet fortuna. De fet, el nom del partit impulsat l'any 2005 per un grup d'intel·lectuals i professors d'idees espanyolistes —alguns d'ells, com Arcadi Espada o Albert Boadella, encara en primera línia contra l'independentisme— Ciutadans-Partido de la Ciudadanía feia explícit homenatge a aquestes paraules, com un exemple d'una lectura esbiaixada i apropiativa de la polièdrica figura de Josep Tarradellas.
Josep Tarradellas va explicar, en una entrevista gravada l'any 1985 i reproduïda al documental de TVC Operació Tarradellas: la trama d'un retorn, que el motiu pel qual no s'havia dirigit als "catalans", sinó als "ciutadans de Catalunya", era que a la plaça hi havia "catalans" i "d'altres que no eren catalans" (38:39)
Una concepció del país pròpia d'algú que havia marxat cap a l'exili l'any 1939, quan el Principat era homogèniament lingüísticament catalanoparlant, malgrat de l'emigració de murcians, aragonesos i valencians especialment intensa els anys previs de l'Exposició del 29 i les campanyes polítiques del lerrouxisme contra el catalanisme. Una concepció prèvia a Els altres catalans de Paco Candel i que era estranya al lema "Catalunya un sol poble" que va fer seva l'Assemblea de Catalunya, fruit de la preocupació, entre d'altres, de Josep Benet, per una divisió del país per motius lingüístics i d'origen després de les onades d'immigració dels anys 50-60-70, especialment provinents d'Andalusia, Extremadura i Múrcia i que van doblar la població de Catalunya respecte a les dades d'abans de la Guerra Civil. 
L'historiador i biògraf del President, Joan Esculies, al seu llibre Josep Fontbernat. Conseller de Tarradellas, retrotreu l'origen de l'expressió en una carta de Josep Fontbertnat a Tarradellas, de l'any 1959, on, comentant la possibilitat d'escriure un text amb motiu del centenari del naixement i els 25 anys de la mort de Macià, el primer assegurava: "Un manifest o una declaració de tipus maximalista farà content a tota aquesta colla de 'separatistes' de saló que hi ha a Mèxic i a Londres, i alguns, molt pocs, a París. Però en pots estar segur, farà por al ciutadà de Catalunya. Dic el ciutadà perquè també hi poso el foraster castellà o andalús o murcià que no tindria cap inconvenient d'ésser autonomista, mentre pogués continuar de viure a la terra que ell ha escollit per viure". 
Un altre destacat tarradellista, el qui va ser secretari general de Presidència i conseller de Governació de Taradellas Josep Maria Bricallassegurava el 20 de març del 2017 en l'acte institucional de commemoració dels 40 anys del retorn de l'exili del president: "L’expressió “ciutadans de Catalunya” s’ha interpretat com una benvinguda amable i sense donar lliçons a tots els ciutadans sense distinció que en virtut del dret eren a Catalunya. I és més que possible que aquest va ser el sentit que volia donar a les seves paraules. Però hi ha en l’expressió un altre significat que no ens passa desapercebut. L’espontaneïtat en la referència a “ciutadans” palesa un rerefons ideològic que en aquells moments emotius de la seva arribada i des del balcó del Palau de la Generalitat li devia aflorar com a manifestació d’un pensament profundament liberal. “Ciutadà” és una paraula que reporta una pertinença comunitària, no de qualsevol tipus, sinó configurada pel dret, per la ciutadania en una herència afaiçonada pel llegat de la Revolució francesa. Segons aquesta tradició, res pot quedar al marge de la discussió, del respecte i de la reverència pels drets humans inclosos els de les minories i res se celebra més que les virtuts de la raó i del debat, del compromís i de la preeminència del dret com a contrapès a la violència i al dogmatisme".
Fos com fos, les paraules de Tarradellas s'han d'interpretar en el context i el pensament de qui les va pronunciar, malgrat que avui, la distinció entre catalans i no catalans per motius d'origen ens pugui semblar inquietant o, directament, etnicista.



15/05/2018. Gemma Liñán. Turull, Rull i Sànchez equiparen la mobilització de l'1-O amb la protesta per La Manada


15/05/2018. Gemma Liñán. Turull, Rull i Sànchez equiparen la mobilització de l'1-O amb la protesta per La Manada.

CAS 1-O
Gemma Liñán 
Foto: EFE
Barcelona. Dimarts, 15 de maig de 2018
1 minut
Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez han presentat els seus recursos d'apel·lació contra els delictes que els imputen. Pablo Llarena els va rebutjar el primer recurs, i ara van un pas més amunt.
Els recursos de tots reiteren en el fet que no hi ha hagut alçament per tombar el delicte de rebel·lió. I en els escrits de Turull, Rull i Sànchez, l'advocat Jordi Pina va més enllà i relata exemples gràfics com ara les mobilitzacions de protesta de La Manada. Diu el text del recurs: "Tampoc consta que s'hagi processat ningú per sedició en els recents fets de protesta ciutadana per la sentència de la denominada "Manada", tot i que hagin tingut lloc davant de tribunals o en presència del ministre de Justícia, a qui es va dificultar la sortida de la seu del Col·legi d'Advocats, seu de la qual finalment va haver de sortir escortat mentre era increpat per un centenar de manifestants". 
L'altre exemple són els enfrontaments directes amb la policia que la plataformaantidesnonaments ha arribat a tenir amb les comissions judicials. "Ningú entén que una protesta davant una comissió judicial sigui un alçament públic".
La defensa dels tres acusats ha recorregut al Suprem la interlocutòria en què el jutge PabloLlarena acorda processar-los pels delictes derebel·lió i malversació, en un escrit on defensen que les concentracions de l'1-O o del 20 de setembre passat davant la Conselleria d'Economia són "actes legítims de protesta davant actuacions judicials".




15/05/2018. Carlota Camps. Cs reclama mantenir el 155 perquè Torra continua "el cop d'Estat" i el "xou".

15/05/2018. Carlota Camps. Cs reclama mantenir el 155 perquè Torra continua "el cop d'Estat" i el "xou".

NOU GOVERN
Cs reclama mantenir el 155 perquè Torra continua "el cop d'Estat" i el "xou"
Carlota Camps
Barcelona. Dimarts, 15 de maig de 2018
1 minut
Ciutadans no vol que s'aixequi el 155 i així li ho ha demanat al president espanyol, Mariano Rajoy. En declaracions des del Parlament, el diputat Carlos Carrizosa ha assegurat que el viatge del recent investit president, Quim Torra, a Berlín és voler continuar amb el "xou per riure de tots els catalans" i ha assegurat que el president investit ja ha demostrat que no "acata la legalitat" i que vol "continuar amb el cop d'Estat", pel que ha demanat al govern espanyol no aixecar la suspensió de l'autonomia catalana. 
En aquest sentit, Carrizosa considera que un president de la Generalitat no ha d'anar a Berlín "a entrevistar-se amb un fugit de la justícia" i ha assegurat que Torra "no en té prou amb insultar" sinó que també ha de "riure's de tots els catalans". Per aquest motiu, ha demanat a Rajoy que "reaccioni" i que "prengui acords contra un president xenòfob". "Torra no vol complir les lleis i no les complirà", ha sentenciat. 



15/05/2018. Estefania Molina. Rajoy accedeix a la reunió amb Torra, "com a president autonòmic".


15/05/2018. Estefania Molina. Rajoy accedeix a la reunió amb Torra, "com a president autonòmic".
 

NOVA LESGILATURA
Rajoy accedeix a la reunió amb Torra, "com a president autonòmic"
Estefania Molina
Foto: Efe
Madrid. Dimarts, 15 de maig de 2018
2 minuts

El president espanyol, Mariano Rajoy, ha viatjat aquest dimarts a Bulgària, tot just després del Comitè Executiu Nacional del Partit Popular i de la reunió amb el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, des d'on ha avisat el president Quim Torra que "no hi va haver independència, ni República, ni n'hi haurà". La rotunditat arriba després que Partit Popular i socialistes s'hagin emplaçat a reeditar el pacte per aplicar el 155, si la Generalitat torna a desbordar la legalitat. Així i tot, Rajoy ha accedit a una cita amb Torra, "com amb qualsevol altre president de comunitat", ha dit.
"Per parlar, estic disponible. La meva posició és ja coneguda", ha dit el cap de l'executiu central, després de recordar les desavinences que va mantenir amb Carles Puigdemont, "el seu antecessor", l'ha al·ludit. Així i tot, a la Moncloa ofereixen, com va dir Rajoy la setmana anterior "diàleg sense més límit que la llei" i li ha demanat "un esforç" al futur Govern català. Com era d'esperar, això implica que l'executiu central es manté contrari a tota entesa relativa als presos, el referèndum, o "fer República", paraules que va dir el cap del Govern davant del Parlament, al seu ple d'investidura.
Davant d'aquest escenari, el número u del govern espanyol ha advocat perquè es recuperi "la normalitat". "No vull que visquem en l'anormalitat permanent", ha incidit. "Cal complir la llei, qualsevol govern i representant ho han de fer", ha reblat. En aquest sentit, fonts populars afegeixen que si hi hagués una nova intervenció de la Generalitat, no seria per fer eleccions, sinó diferent. Aquí, el president espanyol, però, no ha aprofundit sobre quines eren les línies vermelles per tornar al 155, per bé que el control financer de la Generalitat es manté —que de fet, ja existia des del 2015, a causa del FLA—.  
Així i tot, Rajoy ha insistit que treballaria per mantenir la unitat entre PPPSOE i Ciutadansen l'aplicació del 155. Per això, s'ha remès a la cita amb Albert Rivera aquest dijous a les 9:30h a la Moncloa. Aquesta resposta arriba després que la formació taronja advoqués per mantenir la intervenció, tot i que hi hagués Govern, fins que no s'acatés explícitament la legalitat, un cop sentit el discurs de Torra, on aquest va advocar per "desplegar la República", i un cop coneguts alguns articles i tuits del president, que el constitucionalisme reprova com a "xenòfobs".



15/05/2018. David González. Els tuits de Torra que amaga l'espanyolisme (i Rahola i Talegón ensenyen).

15/05/2018. David González. Els tuits de Torra que amaga l'espanyolisme (i Rahola i Talegón ensenyen).

INVESTIDURA
Els tuits de Torra que amaga l'espanyolisme (i Rahola i Talegón ensenyen)
David González
Foto: EFE
Barcelona. Dimarts, 15 de maig de 2018
3 minuts

El president de la Generalitat investit, Quim Torra, va homenatjar el 2016 a través d'un llarg fil des del seu compte de Twitter,  la figura del considerat pare de la pàtria andalusa, Blas Infante. Va ser en motiu del vuitantè aniversari del seu afusellament per elements feixistes l'11 d'agost del 1936, als inicis de la guerra civil.
Les piulades que Torra va dedicar a la memòria del líder del nacionalisme andalús cobren especial relleu arran de la tempesta política desfermada per les que va fer anys abans ambal·lusions despectives als "espanyols". Aquestes piulades el van perseguir -fins que les va esborrar- quan va ser elegit provisionalment president d'Òmnium, el 2015, i ara han ressuscitat amb renovades i duríssimes acusacions de "xenòfob" i "racista" en ser elegit nou president de la Generalitat. 
1. #Avuifa80anys van assassinar Blas Infante, pare de la pàtria andalusa. Un homenatge des de Catalunya #BlasInfante
Els tuits de Torra posen de relleu el caràcter social del nacionalisme de Blas Infante, que denunciava la situació dels jornalers, i per a qui era indestriable "la llibertat de la terra" i "la dels homes". "La terra andalusa, sigui per al jornaler andalús", resumia. De la mateixa manera, Infante denunciava "la vella Espanya", molt en línia amb els moviments nacionalistes de principis del segle XX que apostaven per la democratització de l'Estat espanyol i la seva articulació en base a un model plurinacional o confederal que reconegués l'autodeterminació dels pobles.   
2. «Yo tengo clavada en la conciencia, desde mi infancia, la visión sombría del jornalero. Yo le he visto pasear su hambre" #blasin
3. "La libertad de la tierra, base necesaria para la libertad d los hombres.La tierra andaluza, sea para el jornalero andaluz" #BlasInfante
4. "Desgárrese también la vieja España". Manifiesto de la nacionalidad: ttp://www.blasinfante.com/apuntes/Manifiesto_de_la_Nacionalidad.htm
Infante (Casares, Màlaga, 1885), de professió notari, però també historiador, periodista i escriptor, va mantenir intenses relacions amb els moviments nacionalistes i federalistes català, basc i gallec. Van tractar-lo Francesc Cambó, líder de la Lliga, i l'escriptor Joaquim Casas Carbó, un dels impulsors de la normalització del català amb el seu amic Pompeu Fabra. Tots dos van visitar Blas Infante a Andalusia en diversos viatges. I va ser ell qui va visitar el 1934 al penal del Puerto de Santa María (Cadis) el president Lluís Companys, que hi havia estat empresonat arran dels fets d'Octubre, una situació amb forts paral·lelismes amb l'actual.
De fet, Infante i Companys van tenir el mateix tràgic final. Ambdós van morir afusellats pels franquistes: el dirigent nacionalista andalús, al començament de la guerra, i el president de la Generalitat republicana el 1940, quan va ser entregat per la Gestapo al règim de Franco. Infante va ser detingut per falangistes a casa seva, a Coria del Río (Sevilla) i, sense judici ni sentència, afusellat al quilòmetre 4 de la carretera de Carmona mentre cridava "¡Viva Andalucía Libre!", l'11 d'agost del 1936. Un altre paral·lelisme: el crit de "¡Visca Catalunya lliure!" va ser també l'últim de Manuel Carrasco i Formiguera, líder d'Unió afusellat pels franquistes a Burgos, i que Torra va repetir al Parlament aquest dilluns després de ser investit president.  
5. #BlasInfante va tenir sempre presente els moviments nacionalistes al País Basc i Catalunya. Cambó i Joaquim Casas van tractar-lo.
6. "Qué tristeza! ¡Y aún hay andaluces españolistas!. Andaluces que (davant Cat) gritan con inconsciencia imbécil! ¡La unidad de la patria!."
Les periodistes Pilar Rahola i Beatriz Talegón han posat de manifest des dels seus comptes de Twitter el fet que els dirigents espanyolistes amaguin les piulades en què Torra recorda la memòria de Blas Infante. Talegón ironitza sobre el presumpte "odi" del president català als espanyols "sobre tot als andalusos i jornalers", mentre que Rahola pregunta a la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, si també pensa "passejar" aquestes piulades.
Aquí lo tenéis. La prueba final del odio del Presidente de cataluña a los españoles. Sobre todo a los andaluces y a los jornaleros. Además de xenófobo, clasista. Aquí lo tienen. No busquen más. https://twitter.com/QuimTorraiPla/status/763765353013018624 …
Hola @InesArrimadas este tuit de 2016 del Prs. @QuimTorraiPla no lo vas a pasear? Qué pasa? Se te rompe el esquema?

 

15/05/2018. Salvador Cot. El seu ninot nou es diu Quim.


15/05/2018. Salvador Cot. El seu ninot nou es diu Quim.

El seu ninot nou es diu Quim
"Abans que Quim Torra hagi pres cap decisió, abans fins i tot que hagi estat investit ja ha estat caracteritzat com un monstre davant l'opinió pública espanyola"

 
per Salvador Cot 15/05/2018
Quim Torra és la prova que la catalanofòbia és l'última eina de cohesió de les velles estructures del règim del 78. 
En poques hores, l'aparell político-comunicatiu de Madrid i rodalia ha desat el ninot de vudú de Carles Puigdemont al mateix prestatge on hi ha, mig abandonades, les velles representacions d'Artur Mas, Josep-Lluís Carod-Rovira, Arnaldo Otegi, Joan Laporta i el vell Xabier Arzalluz.
Espanya necessita una antiEspanya per no canviar mai.
 Per això abans que Quim Torra hagi pres cap decisió, abans fins i tot que hagi estat investit ja ha estat caracteritzat com un monstre davant l'opinió pública espanyola. Un personatge sinistre que els odia a tots pel fet de parlar castellà i que està preparant una neteja ètnica imminent i un segon cop d'Estat contra l'ordre mundial, a més de la prohibició de la truita de patates i la censura de les cançons de Marta Sánchez. Polítics i mitjans diuen el mateix, per què no s'ho haurien de creure?

No ha fet res, ni tan sols ha nomenat a ningú. Però això a qui li importa? Quim Torra només és l'espantavelles espanyoles que fan servir les elits de Madrid per mantenir-se en el poder que van heretar del final del franquisme. Un personatge fabricat a la seva mida per no haver de negociar mai ni una petita part del seus privilegis.



15/05/2018. ACN. Cs envia a tota l'Eurocambra missatges de Torra traduïts a l'anglès, el francès i l'alemany.


15/05/2018. ACN. Cs envia a tota l'Eurocambra missatges de Torra traduïts a l'anglès, el francès i l'alemany.

Cs envia a tota l'Eurocambra missatges de Torra traduïts a l'anglès, el francès i l'alemany
L'eurodiputat Javier Nart assegura que el president investit és "un conegut ultranacionalista supremacista" i diu que els seus comentaris són "racistes i xenòfobs"

L'eurodiputat Javier Nart al Parlament Europeu | ACN

Ciutadans ha començat la campanya internacional per desacreditar el president investit Quim Torra que va prometre Inés Arrimadas. El partit ha enviat aquest dimarts piulades de Torra traduïdes a l'anglès, el francès i l'alemany a tota l'Eurocambra a través de l'eurodiputat Javier Nart. En un correu enviat a tots els membres de la cambra s'adjunta un recull de textos en anglès i piulades traduïdes a les tres llengües (anglès, francès i alemany) afirmant que Torra és un "conegut ultranacionalista supremacista amb nombrosos articles i declaracions públiques amb clars comentaris racistes i xenòfobs".

Nart, que envia el correu sota el títol 'Actualització sobre Catalunya - Quim Torra investit 131è president', convida els receptors a llegir els comentaris i els adverteix que els drets dels ciutadans que, com ell, "pensen diferent de Torra" són "en perill". A més, un correu similar s'ha fet arribar a periodistes i corresponsals a Brussel·les i s'està enviant també missatges traduïts des de les agrupacions de la formació a l'estranger, com ara la del Regne Unit, segons han confirmat fonts de Ciutadans.


Per la seva banda, els eurodiputats d'ERC Jordi Solé i Josep Maria Terricabras així com el del PDECat Ramon Tremosa van informar dilluns la resta de parlamentaris de la investidura de Torra, també enviant un correu intern. En el missatge, on s'inclou una breu biografia del de JxCat, els eurodiputats catalans destaquen que Torra és el quart candidat que s'ha intentat investir després que la justícia espanyola hagi fet "impossible" l'elecció de Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull en un "clar exemple de violació dels seus drets polítics". En el missatge també informen els seus col·legues al Parlament Europeu que Torra ha instat el govern espanyol a dialogar amb el nou Govern.

Textos i piulades traduïdes

Entre el material traduït que s'adjunta en el correu electrònic enviat per Nart hi ha textos publicats a 'El Món', 'El Matí digital', 'El Punt Avui' o 'Delcamp.cat', un fragment d'una entrevista a 'Catalunya Ràdio' així com diverses piulades -que es mencionen destacant-les com "missatges esborrats a Twitter"- i captures d'aquestes. En el correu, l'eurodiputat admet "amb una profunda tristesa que la història es repeteix". "Sembla impensable que al segle XXI Espanya hagi de fer front a discursos polítics identitaris i xenòfobs. La malaltia ha arribat ara a Catalunya", segueix. El de Ciutadans avisa, però, que "no es rendiran": "Continuarem confrontant aquells que han dividit la socitetat catalana en dos, continuarem defensant els drets fonamentals de tots els ciutadans i els valors de la Unió Europea".



15/05/2018. Quico Sallés (Parlament). “Curiosa rebel·lió en la que els rebels van a casa a dormir, senyor Llarena”


15/05/2018. Quico Sallés (Parlament). “Curiosa rebel·lió en la que els rebels van a casa a dormir, senyor Llarena”

“Curiosa rebel·lió en la que els rebels van a casa a dormir, senyor Llarena”
Els recursos dels presos polítics asseguren que les decisions del jutge fan “pujar els colors”

 

Pablo Llarena | ACN

Bateria de recursos dels presos polítics contra les interlocutòries amb què el magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena decretava el seu processament. Recursos d’apel·lació amb què carreguen amb desimboltura contra les acusacions i no s’estalvien crítiques àcides contra l’estructura argumental construïda per Llarena contra qui considera responsables polítics de l’1-O.  Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Carme Forcadell i Oriol Junqueras  han presentat llurs recursos en què neguen l’existència de la rebel·lió, la manca de violència així com el caràcter polític del judici. 

En l’apel·lació presentada per Sànchez, Turull i Rull -dirigida per l’advocat Jordi Pina i a la que ha tingut accès El Món- no s’està de romanços per fins i tot ironitzar de les qualificacions de Llarena. Asseguren que “l’aixecament brilla absolutament per la seva absència” i que les protestas que el magistrat considera “aixecaments” són protestes legítimes que no van produir ni una “rascada” i consideren un despropòsit acusar d’una pena de més de 20 anys de presó per destroçar dos vehicles de la Guàrdia Civil. De fet, consideren que la qualificació dels delictes és absolutament desmesurada que només s’explica pel context polític.  En aquest sentit, consideren “inacceptable” la comparació dels fets del 20 de setembre amb el cop d’Estat del 23-F. o justificar la malversació amb uns pagaments de poc import.

L’argumentari de la defensa carrega amb força contra l’acusació de violència i la qualificació de sedició i sobretot de la rebel·lió. “Les úniques persones que van portar la iniciativa en l’ús de la força física en aquella jornada van ser els agents policials per ordre dels seus responsables”, assevera l’apel·lació. “Curiosa rebel·lió la que s’exerceix sense esgrimir una sola arma i en la que els rebels marxen pacíficament cap a casa a dormir al final de la jornada”, conclou l’advocat tot demanant l’arxiu i el canvi de jurisdicció del cas cap el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.


En els recursos de Junqueras, Romeva, Forcadell i l'exdiputada Anna Simó acusen Llarena de vulnerar greument el seu dret de defensa i també reclamen l’arxiu o, en tot cas, traspassar-la al TSJC. Els arguments dels advocats tampoc s’estan per manies i de bon principi, deixa ben clar la percepció que l’instructor té “prejudicis” contra els investigats. 

Però on més crítics són amb Llarena és per la suposada vulneració del seu dret de defensa, que Junqueras i Romeva qualifiquen d'"atac". Recriminen a Llarena els seus "prejudicis" contra els investigats, ja que molts dels indicis s'interpreten sempre en contra d'ells, cosa que el dret penal prohibeix.

Així mateix protesten pel fet que Llarena utilitzi contra els investigats les seves al·legacions d'innocència, cosa prohibida per la legislació internacional. A més, acusen Llarena de posar "trampes de caça" als exiliats. De fet, conclouen que el procés judicial es regeix per “criteris d’oportunitat política”. A més consideren que la qualificació dels fets per justificar la rebel·lió "fan pujar els colors". 


Per la seva banda, Forcadell i Simó, com a membres de la Mesa, neguen la desobediència i al·leguen el principi d'inviolabilitat parlamentària. D'altra banda, Forcadell també ha presentat un recurs a banda contra la decisió de Llarena d'obrir peces separades pels polítics exiliats. Això, segons ella, trenca la "continència de la causa" i podria obrir la possibilitat de diferències entre les resolucions judicials successives.



10/05/2018. AUTOPISTAS RADIALES. Eduardo Bayona. Las autopistas radiales de Aznar, Aguirre y Gallardón dejan un agujero de 1.470 millones


10/05/2018. AUTOPISTAS RADIALES. Eduardo Bayona. Las autopistas radiales de Aznar, Aguirre y Gallardón dejan un agujero de 1.470 millones

AUTOPISTAS RADIALES Las autopistas radiales de Aznar, Aguirre y Gallardón dejan un agujero de 1.470 millones
El Gobierno cierra este jueves el rescate de las cuatro radiales madrileñas, quebradas y con un desplome del tráfico rodado que abarata y dificulta, más si cabe, su nueva adjudicación.
Esperanza Aguirre, José María Aznar, Francisco Álvarez Cascos y Alberto Ruiz Gallardón en la inauguración de las radiales R-3 y R-5 en 2004. /EFE
MÁS INFORMACIÓN
ZARAGOZA
Eduardo Bayona
“Esta autopista es una apuesta clara del Gobierno que muchas generaciones tendrán que valorar y agradecer”, sostenía el 7 de octubre de 2003 Alberto Ruiz Gallardón, entonces alcalde de Madrid y expresidente de la Comunidad, en la inauguración de la autopista R-2. Era la primera de las cuatro radiales de la capital, que entrarían en servicio en seis meses y cuyo rescate, quebradas y con un tercio de tráfico menos que hace una década, completa la medianoche de este miércoles el Ministerio de Fomento, que asume con su gestión un agujero de 1.474 millones de euros.
El Ministerio de Fomento asume con la gestión de cuatro autopistas radiales un agujero de 1.474 millones de euros
Otro gran proyecto que salía “rana”, en la expresión que popularizó la expresidenta madrileña Esperanza Aguirre, sucesora de Gallardón y que a principios de la década pasada aseguraba que con las radiales “vamos a salir ganando todos, se mire como se mire”.
PUBLICIDAD
Al final, la principal valoración económica de esos proyectos la han hecho varios juzgados de lo Mercantil, ante los que las tres concesionarias de las cuatro vías, Accesos de Madrid en la R-3 y la R-5, Henarsa en la R-2 y Madrid Sur en la R-4, presentaron sendos concursos de acreedores con deudas de, respectivamente, 449, 450 y 575 millones de euros.
Y el mayor agradecimiento, en este caso para la legislación española, se intuye entre los socios de esas concesionarias, FCC, Abertis, OHL, Sacyr, Acesa, Enasa y CajaMadrid (hoy Bankia) en Accesos de Madrid; ACS, Abertis, Acciona y Globalvía en Henarsa, y Ferrovial, Sacyr, Europistas y Caja Castilla-La Mancha en Madrid Sur, y, por otro lado, de los bancos que las financiaron y de los fondos de inversión que se han ido haciendo con unos 800 millones de esa deuda, ya que el grueso de esta será asumido y liquidado por el Estado vía RPA (Responsabilidad Patrimonial de la Administración).
Pérdidas multimillonarias para el erario público
La posición de Fomento, que ha optado por el rescate en lugar de la liquidación, ha permitido, en cualquier caso, evitar un perjuicio mayor para las arcas públicas, ya que la vía del concurso de acreedores entrañaba el riesgo de que a la cobertura pública de la deuda se le sumara la posterior subasta judicial de las infraestructuras a precio de saldo para liquidar una parte del agujero, como ocurre frecuentemente con la unidad productiva de las empresas insolventes.
El Gobierno espera recuperar parte de ese dinero con una nueva licitación, prevista para el año que viene
El Gobierno espera recuperar parte de ese dinero con una nueva licitación, prevista para el año que viene y que también afectará a las otras cinco autopistas quebradas, cuyas declaraciones de insolvencia sumaban otros 2.064 millones. Se trata de la AP-36 (527), la M-12 (263), la Circunvalación de Alicante (251), la Cartagena-Vera (510) y la AP-41 (523), esta última todavía pendiente de rescate.
Las previsiones de Fomento, no obstante, apuntan a ingresar entre 700 y 1.000 millones de euros por todas ellas, con lo que el descuadre amenaza con incrementar en un mínimo de 2.500 millones el desbocado déficit público español.
El pleno de quiebras de Álvarez Cascos
El primer capítulo de la tormentosa historia de las radiales de peaje madrileñas, que iban a marcar “un antes y un después” en la historia de las infraestructuras españolas gracias a la colaboración de la empresa privada con el sector público, en palabras del entonces presidente del Gobierno, José María Aznar, se cierra a las 00.00 horas de este 10 de mayo con el traspaso de la gestión de la R-3 y la R-5 a la empresa pública Seittsa, que hace unas semanas asumió la R-2 y la R-4.
Las radiales madrileñas fueron uno de los emblemas de los planes de infraestructuras de los gobiernos de José María Aznar y el llamado “modelo alemán”, que consistía, sobre el papel, en que las empresas privadas construían unas infraestructuras que, tras recuperar con creces su inversión al explotarlas entre 25 y 45 años, pasarían gratis a una Administración que ya habría ido haciendo caja vía impuestos.
Sin embargo, la realidad redujo a menos de la mitad las disparatadas estimaciones de tráfico y frustró las expectativas de negocio de las concesionarias, que acabaron por quebrar: el récord de tráfico de la R-2, que iba a soportar 30.000 vehículos diarios entre Madrid y Guadalajara, se quedó en los 11.034 de 2007; la R-3 y la R-5, de la capital a Arganda y Navalcarnero, esperaban 70.000 pero apenas llegaron a superar los 28.000, y la R-4, hacia Ocaña, nunca pasó de 11.346 previstos, casi 3.000 menos de los previstos. Alguien había calculado que pasarían 114.000, pero nunca llegaron a circular más de 50.500.
Por otra parte, la legislación y la jurisprudencia vetan que la Administración pueda hacerse con una infraestructura sin indemnizar por su inversión a quien la construyó, ya que eso generaría lo que en derecho se denomina “enriquecimiento ilícito”, lo que llevó al rescate.
Las siete autopistas de peaje licitadas en la etapa de Francisco Álvarez Cascos han acabado en quiebra
Y, también, a poner sobre la mesa un llamativo dato sobre la gestión de los ministros de Fomento de Aznar: las siete autopistas de peaje licitadas en la etapa de Francisco Álvarez Cascos han acabado en quiebra, situación en la que también se encuentran dos de las seis impulsadas por su antecesor, Rafael Arias Salgado.
El desplome del tráfico dificulta nuevas adjudicaciones
El desplome del tráfico que han registrado en los últimos años aparece, si no como una dificultad para la nueva licitación de las radiales madrileñas, sí como un factor que con total seguridad tira a la baja de los precios.
Entre 2007 y 2017, según las estadísticas del Ministerio de Fomento, la R-2 ha perdido más de la mitad de su tráfico al caer de 11.034 a 5.319 vehículos diarios; la R-4 ofrece un registro similar con una pérdida del 49,8%, al pasar de 11.346 a 5.698; les sigue la R-3 con casi un tercio, de 16.230 a 10.961, mientras el descenso de la R-5 se ha quedado en el 8,3%, al bajar de 11.864 a 10.882.
Esa situación se da también en el resto de autopistas quebradas en el país, con la excepción del eje Madrid-Barajas (M-12), cuyo tráfico ha crecido casi un 6% en una década al subir de 19.979 a 21.160 vehículos diarios, y de la Cartagena-Vera, que ganó dos puntos al pasar de 3.179 a 3.563.
Del resto, el desplome más destacado es el de la AP-41, entre Madrid y Toledo, con una pérdida del 63% (de 2.770 a 1.030 automóviles por jornada cuando se esperaban 17.000). Le siguen la AP-36, de Ocaña a La Roda, con una caída del 32,1% (de 4.646 a 3.156), y la circunvalación de Alicante, en la que el tráfico ha bajado un 23,2% (de 8.427 a 6.473) en ese mismo periodo.



15/05/2018. Vilaweb. Així funciona el control total dels comptes de la Generalitat que el president Torra exigeix d’aixecar.

15/05/2018. Vilaweb. Així funciona el control total dels comptes de la Generalitat que el president Torra exigeix d’aixecar.
Benvolguts,
Tripartit. Contents. El millor finançament que hem tingut mai (reforma constitucional pactada pel PSOE i el PP, l’any 2011!)
Espoliació fiscal...
reforma constitucional pactada pel PSOE i el PP, l’any 2011.
Així funciona el control total dels comptes de la Generalitat que el president Torra exigeix d’aixecar
El nou president exigeix a Rajoy tant la retirada del 155 com de la intervenció financera de la Generalitat

Per: Redacció
El 155 no és el començament de la intervenció, sinó la culminació. Això ha destacat el president Quim Torra en la compareixença conjunta amb Carles Puigdemont que ha fet a Berlín, on ha deixat clar que no n’hi ha prou de suspendre l’aplicació de l’article 155, sinó que ha exigit al govern espanyol que cessi també la intervenció de les finances de la Generalitat.
Una intervenció que Mariano Rajoy, amb el suport explícit del dirigent del PSOE, Pedro Sánchez, ha dit que pensava mantenir. ‘Sense el control de les finances no hi ha autogovern’, ha recordat Torra. I, efectivament, els comptes de la Generalitat resten sota un control total del ministeri de Cristóbal Montoro des del setembre de l’any passat.
Fou aleshores que el consell de ministres espanyol va imposar un control de pagaments per intervenir econòmicament la Generalitat. Les finances del govern català ja eren fiscalitzades de feia anys pel sotmetiment al FLA, però al setembre el govern espanyol va anar més enllà. L’objectiu era que cap euro de la Generalitat no anés destinat a finançar el referèndum del primer d’octubre. Montoro se n’ha arribat a vantar tant, de l’efectivitat d’aquell mecanisme de control, que de retruc ha acabat desmuntant l’argument del jutge Pablo Llarena per a incriminar els dirigents independentistes –començant per Carles Puigdemont– d’haver comès malversació.
El cas és que els pagaments essencials –nòmines, sanitat, educació i serveis socials– es van passar a fer mitjançant un mecanisme similar al del FLA, és a dir, és el govern espanyol que fa el pagament directament al proveïdor. A més, l’estat deixava de transferir 1.400 milions d’euros anuals per compte del sistema de finançament, dels imposts que té centralitzats, com l’IRPF i l’IVA. A la pràctica, el govern espanyol prenia a la Generalitat la capacitat de pagar els serveis bàsics i li impedia de demanar cap crèdit ni de pagar-ne de pendents. Un control total.
Però la intervenció ja venia d’abans, amb el mecanisme del FLA. Un sistema que el govern de Rajoy va implantar arran de la crisi econòmica, quan les agències de qualificació valoraren negativament els indicadors de capacitat recaptatòria de les comunitats autònomes. L’estat espanyol sí que es va continuar finançant a l’exterior, però per aportar capital a les comunitats deficitàries va establir el FLA.
El control pervers del FLA
Aquest va ser el pretext del govern espanyol per a prendre les regnes de les finances autonòmiques i per a liquidar de facto l’autogovern d’un punt de vista financer.
El Ministeri d’Hisenda espanyol estableix el dèficit que poden tenir les comunitats autònomes, una mesura vigent d’ençà de la reforma constitucional pactada pel PSOE i el PP, l’any 2011. El FLA dóna líquid d’acord amb aquest dèficit autoritzat.
El Ministeri d’Economia divideix la quantitat assignada en dotze parts, corresponents als dotze mesos de l’any. Però aquestes mensualitats no s’ingressen pas als comptes de la Generalitat, com molta gent es pensa. El Departament d’Economia ha d’enviar a Madrid una relació de tots els proveïdors a qui ha de pagar. Aleshores el ministeri rep aquest fitxer, l’estudia i fa directament la transferència mitjançant l’Institut de Crèdit Oficial (ICO), l’ens que s’encarrega de gestionar el FLA. Això sempre ha estat així. De manera que podem dir que les finances de la Generalitat són intervingudes de l’any 2012 ençà.
Però el 2015, l’any de les eleccions del 27 de setembre, Montoro ja va aplicar unes condicions específiques a Catalunya per a accedir al FLA. El ministre mateix va dir que eren perquè el govern català no gastés els diners ‘en vel·leïtats independentistes’. El govern espanyol passava a tenir totes les factures controlades. La interventora general dels comptes de la Generalitat havia d’informar mensualment el ministeri de tots els pagaments que fes la Generalitat.
I el setembre passat, amb el pretext del referèndum, Montoro va fer el pas definitiu. Culminava el control financer de l’administració de la Generalitat, que s’havia anat eixamplant en el curs dels anys, a partir de la sentència de l’estatut. I poc abans de l’activació de les mesures de l’article 155, que liquidaven del tot l’autogovern.
El nou govern Torra s’ha proposat com a punt de partida, com a exigència mínima sobre la qual negociar amb el govern de Rajoy, l’aixecament d’aquestes mesures d’excepcionalitat i d’intervenció.



15/05/2018. Rajoy accepta reunir-se amb Torra, com fa ‘amb qualsevol altre president de comunitat’.  

15/05/2018. Rajoy accepta reunir-se amb Torra, com fa ‘amb qualsevol altre president de comunitat’. 
Com es veu que són uns tramposos de merda. Com la Cifuentes, en Casado, en Rivera, etc.

'Per parlar estic disponible, la meva posició és ja coneguda', ha advertit el president espanyol
Per: Redacció
El president espanyol, Mariano Rajoy, ha respost l’oferta del president de la Generalitat, Quim Torra, de seure en una taula a dialogar. ‘Per parlar, estic disponible. La meva posició és ja coneguda’, ha dit en una conferència de premsa a Sofia (Bulgària). Ha afegit que es reunirà amb Torra com fa ‘amb qualsevol altre president de comunitat’.
Rajoy també ha dit: ‘Només pot haver-hi un president, una sola legalitat i unes úniques institucions vàlides, que són les que estableix la constitució espanyola i l’Estatut’. A més, ha afirmat que no hi haurà ni independència ni república. ‘Espero que tothom actuï amb sentit comú’, ha comentat.
Rajoy també ha parlat de l’aplicació a Catalunya de l’article 155. El mandat aprovat pel Senat establia que deixaria de tenir efecte tan bon punt hi hagués Govern. Però aquest matí Rajoy s’ha reunit amb el líder del PSOE, Pedro Sánchez, i han matisat que hi seguirà havent un control de les finances.
Dijous està previst que Rajoy es reuneixi amb el màxim mandatari de Ciutadans, Albert Rivera, que s’ha mostrat partidari de seguir aplicant l’article a Catalunya tenint en compte el perfil independentista de Torra.
Després de destacar la importància de la unitat de les forces constitucionalistes, Rajoy ha subratllat que farà el que estigui a les seves mans perquè Rivera segueixi al consens que l’executiu espanyol va recavar per aplicar el 155 per primer cop en la història. ‘Hem treballat bé en el passat i ho farem en el futur. En aquest assumpte el més important és que els que defensem la unitat de la nació estiguem junts’, ha afirmat Rajoy.
Avui Torra ha convidat Rajoy a fixar una data i un hora per a la reunió per a parlar de la situació política de Catalunya, un diàleg sense condicions per a cercar una solució política al conflicte. Ha reclamat la fi del 155, però també la de la intervenció econòmica de les finances del govern.



14/05/2018. Vicent Partal. Cal guanyar la batalla dels conceptes.

14/05/2018. Vicent Partal. Cal guanyar la batalla dels conceptes.

14/05/2018. Cal guanyar la batalla dels conceptes.
OPINIÓ > EDITORIAL


«El pes d'aquest assetjament conceptual de l'espanyolisme va minvant aquests darrers anys i mesos d'una manera ben contrastable»
Per: Vicent Partal

Els subscriptors de VilaWeb reben cada dia a les deu del vespre l’edició en pdf, amb els millors articles que trobaran l’endemà al diari. Feu-vos-en subscriptors per ajudar VilaWeb i la seva visió del periodisme i el país.
Sóc un dels espectadors que dissabte varen restar impressionats per la manera com l’advocat de Clara Ponsatí va respondre a un periodista espanyol convidat al ‘FAQS’ de TV3. A part de refregar-li el franquisme pels morros i de no deixar-se entabanar per conceptes buits i manipuladors, Aamer Anwar va deixar caure una autèntica veritat: va dir que qui hauria d’anar a judici no són els polítics catalans sinó els policies responsables de la violència del primer d’octubre. Tan senzill d’entendre com indiscutible una volta ho has entès. Claríssim i, tanmateix, sorprenent sis mesos després dels fets.

Sorprenent perquè, de fet, la nostra societat no ha reaccionat en aquests termes. La indignació social i política pel que va passar no s’ha traduït en una iniciativa concreta de fer passar pels tribunals no únicament els responsables de la policia espanyola sinó els policies mateixos, que varen agredir molt més que no reclamava el seu sou.

La raó d’aquesta sorprenent actuació cal anar-la a cercar, molt segurament, en la brutal pressió conceptual que el nacionalisme espanyol és capaç d’exercir a Catalunya. Sobretot amb la política i amb els mitjans. Amb alguna política i amb alguns mitjans. Determinats debats, en aquest sentit, són completament contaminats i manipulats –darrerament, a més, amb una violència verbal i gestual que deixa esbalaït. I amb una barra excepcional, diguem-ho tot. Ahir, per exemple, vàrem veure com criticava piulets de Torra gent que es manifesta impunement pels carrers de Barcelona portant la mateixa pancarta que els dirigents de l’extrema dreta. Mentre s’atrevien a pontificar sobre la democràcia els qui mantenen els dirigents polítics de l’independentisme a la presó. Sense gens de vergonya. Van arribar fins i tot a exigir diàleg els mateixos que han ficat a la presó Carme Forcadell per haver permès el debat lliure al parlament. Com si els seus actes no tinguessen conseqüències. Com si els ciutadans fóssem incapaços de valorar fins a quin extrem n’arriben a ser, de cínics.

Per sort, i vist amb la perspectiva dels anys, he de dir que el pes i la credibilitat d’aquest assetjament conceptual de l’espanyolisme va minvant aquests darrers anys i mesos en la societat catalana d’una manera ben contrastable. En el terreny de la política, ahir, per exemple, les hipèrboles, els crits i els nervis al parlament al final eren l’evidència d’una impotència: la gent vota allò que vol i no segueix les ordres dels qui abans ho decidien tot. I en el mediàtic, les dades del CEO publicades la setmana passada certifiquen una realitat important que ha passat massa desapercebuda: hi ha una caiguda evident de l’audiència dels diaris espanyolistes, que és paral·lela a la puixança de la importància dels mitjans sobiranistes.

Però encara que s’haja avançat molt de terreny, no n’hi ha prou, perquè la batalla dels conceptes és una de les més dures, i segurament també la més sòlida. La que, en definitiva, allibera. Siguem-ne conscients, doncs, i no ens deixem embolicar amb el primer sopar de duro que posen en circulació aquells qui faran sempre tant com calga per impedir la independència –que, com s’ha vist molt clarament aquests dies, no són solament els del tripartit del 155.



PS: Marta Rojals avui escriu, com sempre amb molta agudesa, sobre tot això de les piulades de Torra. Llegiu-la.

14/05/2018. EDITORIAL. José Antich. La bipresidència s'estrena a Berlín.

14/05/2018. EDITORIAL. José Antich. La bipresidència s'estrena a Berlín.

La bipresidència s'estrena a Berlín
José Antich 
Barcelona. Dilluns, 14 de maig de 2018
2 minuts
La política són gestos. No només gestos, és clar. Però sense gestos no hi ha política. Quim Torra es reunirà aquest dimarts a Berlín amb Carles Puigdemont. Un gest polític d'alt voltatge i un senyal dels temps que venen. El president electe i en molt poques hores president de la Generalitat, una vegada el seu nomenament sigui firmat pel Rei, publicat després al BOE i, finalment, tingui lloc l'acte formal de presa de possessió al Palau, ha volgut que el seu primer acte oficial tingui lloc a Alemanya al costat del president legítim de Catalunya i persona que els tribunals espanyols han impedit la seva designació per al càrrec, com així volien la majoria absoluta dels diputats del Parlament. A 1.500 quilòmetres de distància de Barcelona. Mai un president no havia començat d'aquesta manera perquè la situació d'exili i presos dona a la legislatura un caràcter excepcional. Un total de 70 diputats de 135, quatre menys dels que aquest dilluns han votat Quim Torra. Ull a aquesta dada, important i clau per al futur.
La decisió de Torra no és un tema d'agenda, és un fet polític de la màxima rellevància, ja que expressa el caire de la legislatura que ara s'inicia. És una reunió institucional, no un cafè amb el seu antecessor al càrrec. Tampoc una visita clandestina i mig d'amagat. Ambdós tenen previst de comparèixer davant dels mitjans internacionals en una conferència de premsa per donar oficialitat al repartiment de papers. No és casual que en les seves primeres i breus paraules després de ser escollit pel Parlament, Torra hagi volgut destacar que un dels seus objectius és investir novament Puigdemont, tornar-li el que el 155 li va treure, el Parlament va voler tornar-li i la justícia espanyola va impedir. La bipresidència —una d'interior i una altra d'exterior— coordinada i en sintonia ha començat a caminar enmig de l'excepcionalitat i la provisionalitat.
Mentre això succeeix a Barcelona, a Madrid hi ha disparitat de criteris sobre com s'ha d'enfocar aquesta arrencada de legislatura. L'últim a sumar-se a la festa ha estat el secretari d'organització del PSOE, José Luis Ábalos, que en to fanfarró s'ha referit a un nou 155: "Costa més la primera vegada que la segona". I aquí ho ha deixat. Al capdavall, tots miren de reüll el líder de Ciutadans, Albert Rivera, que vol que la suspensió de l'autonomia duri fins que els independentistes perdin la majoria absoluta o renunciïn al seu programa electoral. Un pas menys, tot i això, del que defensa el seu expert econòmic Luis Garicano, que ha comparat la situació de Catalunya amb la d'Irlanda del Nord. O sigui, que, segons Garicano, la supressió de l'autogovern durant diversos anys seria la solució. Al final, millor això que el que d'altres proposen obertament i impunement a les ones: bombardejar Barcelona.
I d'això, ningú no en parla, entre la minoria espanyolista en el Parlament. Serà que és més fàcil de veure la palla a l'ull d'altri que la biga al propi. Com en tantes altres coses.



15/05/2018. NOVA LESGILATURA. Estefania Molina. Rajoy i Sánchez reediten l'aliança davant del "caràcter xenòfob" de Torra.


15/05/2018. NOVA LESGILATURA. Estefania Molina. Rajoy i Sánchez reediten l'aliança davant del "caràcter xenòfob" de Torra.


Rajoy i Sánchez reediten l'aliança davant del "caràcter xenòfob" de Torra
Estefania Molina 
Foto: Efe
Madrid. Dimarts, 15 de maig de 2018
2 minuts


Complicitat i sintonia a la reunió entre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez aquest dimarts a la Moncloa, que ha durat 50 minuts i on es pretenia abordar la resposta a la investidura de Quim Torra i la seva promesa com a 131è president de construir "una república per a tots". Reunits des de les 9.30 hores, el president del govern espanyol i el secretari general socialista han acordat oferir una resposta "pactada i proporcional" davant del rebuig al fet que Torra miri de posar en marxa "estructures que no siguin vàlides" i compreses a la Constitució i l'Estatut.
"Atesa la situació creada amb la investidura del nou president de la Generalitat, el seu discurs polític frontista i el caràcter xenòfob de les seves manifestacions públiques, el govern espanyol, el Partit Popular i el Partit Socialista s'han compromès a oferir una resposta pactada i proporcional a la defensa de la legalitat constitucional i estatutària enfront de qualsevol eventual desafiament", han exposat en un comunicat de premsa difós per totes dues parts. Es preveu, per tant, que el 155 torni a entrar en vigor si Torra desborda la legalitat, tal com avançava aquest diari.
En segon lloc, PP i PSOE han acordat que la "vigilància en el compliment de la legalitat" es faci extensiva als recursos públics que formen el pressupost de la Generalitat "per garantir que es destinin al compliment de les finalitats d'interès general a què estan previstos", tal com s'ha anat fent des de la decisió adoptada per la Comissió Delegada del Govern per a Assumptes Econòmics l'any 2015, és a dir, amb la vigilància que s'efectuava gairebé mensualment pel Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA).
El bipartidisme, però, no perd l'oportunitat d'arraconar visiblement Ciutadans i el seu líder, Albert Rivera, amb qui Rajoy es reunirà dijous a les 9.30 hores. "Aquest acord està obert a totes les forces polítiques constitucionals que van donar suport a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, que va permetre reparar la legalitat infringida per l'anterior Govern de la Generalitat. Així mateix està obert a qualsevol altra formació política que vulgui mostrar el seu compromís amb les nostres institucions i el compliment de l'ordenament jurídic", exposa.


Abordo con @sanchezcastejon la situación en Cataluña. Diálogo y sentido de Estado para seguir defendiendo los derechos de todos los españoles.



15/05/2018. CAS 1-O. Gemma Liñán. Forcadell acusa Llarena de retirar les ordres de detenció per afavorir les acusacions.


15/05/2018. CAS 1-O. Gemma Liñán. Forcadell acusa Llarena de retirar les ordres de detenció per afavorir les acusacions.


Forcadell acusa Llarena de retirar les ordres de detenció per afavorir les acusacions
Gemma Liñán 
Barcelona. Dimarts, 15 de maig de 2018
3 minuts

La defensa de Carme Forcadell ha presentat un recurs a Pablo Llarena contra la peça separada que s'ha obert i que afecta els processats que són a l'exili. Argumenta que vulnera el seu dret a defensa i dels mateixos processats i aprofita per criticar que el magistrat ha posat per davant el criteri d'oportunitat al de la legalitat a l'hora de dictar i retirar les ordres de detenció el mes de desembre passat.
El recurs adverteix que el "criteri d'oportunitat es feia sobre la base d'afavorir les acusacions personades", la fiscalia, l'advocacia de l'Estat i VOX, ja que "possibilitava l'enjudiciament dels processats per tots els delictes". "L'aplicació d'aquest criteri d'oportunitat vulnera de manera efectiva els drets de les defenses de la resta de processats", prossegueix el recurs, "perquè se'ls ha impedit interrogar els investigats afectats per aquesta decisió entre els quals es troben, per exemple, la persona que ocupava el càrrec de president de la Generalitat", Carles Puigdemont.
L'advocada Olga Arderiu exposa que la retirada de les ordres també afecta "el dret a utilitzar els mitjans de prova pertinents impossibilitant la participació d'un gran nombre d'investigats, així com l'interrogatori dels mateixos durant la fase d'instrucció" i recorda que els processats van manifestar la seva voluntat de declarar per videoconferència.
També recorda part de la interlocutòria de Llarena per retirar les ordres de detenció on argumentava "que la depuració de les diferents responsabilitats penals s'ha de portar de manera unificada, atès que d'altra manera podria trencar-se la continència de la causa i conduir el procés a respostes contradictòries i divergents per als diferents partícips". I remarca la necessitat de mantenir unificat el procés.
El recurs de Forcadell denuncia que la peça separada limita a "les representacions dels processats afectats la seva participació" en el procediment i l'inconvenient que això suposa "per al correcte aclariment dels fets".
Les proves del 13
El recurs de Carme Forcadell es presenta contra la providència que va dictar Pablo Llarena divendres passat, on a més d'obrir la peça separada pels exiliats, demanava un seguit de proves al jutjat d'instrucció 13, moltes de les quals en referència a Josep Maria Jové, mà dreta d'Oriol Junqueras a Economia.
Sobre la instrucció del jutge 13 de Barcelona, Juan Antonio Ramírez Sunyer, diu que es tracta d'una "causa general" contra l'independentisme i que "genera un àmbit d'investigació secreta i que és l'excusa perfecta per monitoritzar tota l'activitat política de l'independentisme català durant el 2017 i fins a l'actualitat". I denuncia que el procediment del jutjat d'instrucció 13 "és l'instrument d'acumulació de proves amb el qual se serviran tots els altres procediments judicials contra l'independentisme".
"En el referit procediment existeix una completa delegació de la investigació en la policia judicial que genera de facto una instrucció paral·lela extraprocessal, en la qual no poden participar les defenses", persegueix el recurs. I denuncia que "els interrogatoris efectuats en aquest jutjat es dirigeixen, en moltes ocasions, a buscar proves de delictes i sobre persones sotmeses a altres procediments".
I és que, segons l'advocada, en el jutjat d'instrucció 13 hi ha 20 testimonis i declaracions de 12 investigats a les quals lesdefenses no tenen accés. "La providència del passat 8 de maig és un exemple de l'existència d'un àmbit d'actuacions processals aliè al present procediment, en el qual únicament el ministeri fiscal té la capacitat d'intervenció en les diferents causes", denuncia el recurs que es va presentar aquest diumenge per via telemàtica.




14/05/2018. Carles Torras Espanya: trepitjar o morir.

14/05/2018. Carles Torras Espanya: trepitjar o morir.


Espanya: trepitjar o morir
Carles Torras
Madrid. Dilluns, 14 de maig de 2018
3 minuts
  •  

  •  
En aquesta primavera freda i humida, a Madrid sura a l’ambient un sentiment col·lectiu de victòria bèl·lica. Les banderes als balcons, les proclames dels mul·làs espanyolistes als mitjans de comunicació i la fe retrobada per l’home del carrer que la unitat perenne és possible són els efectes balsàmics que ha tingut, a la capital, l’onada repressiva a Catalunya.
A l’Espanya oficial la reconforta veure’s encara capaç de trepitjar qui sigui que s’interposi —com Letizia a les fotos— entre ells i la sagrada unitat de l’imperi. Encara que l’imperi, pobret, es limiti ja al tros de península que no ha guanyat Eurovisió, les Canàries, les Balears i Perejil.
Un poble que trepitja altres pobles per continuar sentint-se viu és a l’avantsala de la seva defunció. Això ho sabem els pobles que lluitem per alguna cosa més que per una bandera, un himne, un rei, un exèrcit o una unitat fictícia forjada a canonades o empresonant bones persones.
Un poble que trepitja altres pobles per continuar sentint-se viu és a l’avantsala de la seva defunció
L’eufòria madrilenya es deu assemblar molt a la viscuda durant les últimes —i escadusseres— victòries prèvies a la pèrdua definitiva de Cuba o a les guerres de Sidi Ifni, en què Franco va guanyar el prestigi com a militar i va perdre a canvi un testicle. Però tant li fa, en un imperi que continua en descomposició qualsevol petita victòria s’ha de celebrar com si fos la conquesta d’Egipte per Napoleó.
Molta gent ho verbalitza obertament aquests dies referint-se a Catalunya com a “terra reconquerida”. També he sentit l’expressió que ara “cal reconstitucionalitzar” Catalunya. En la línia de l’afany de l’exministre Wertper espanyolitzar els alumnes catalans. O sigui d’adoctrinar-los, però en el bon sentit.
Per tot això, quan vius a Madrid i sents cada dia les tertúlies radiofòniques catalanes tens la sensació que el sobiranisme viu instal·lat en un bucle temporal, capficat amb els borrissols del melic, mentre els botxins es rifen la seva cabellera.
No s’entén que en aquesta hora tan decisiva molts polítics s’entestin a fer giragonses posant l’ego davant de la recerca activa de sortides a l’atzucac. I això val tant per als qui han volgut forçar fins a l’últim moment la investidura de Puigdemont, com per als que, a la primera de canvi, ja tiraven per la borda anys de lluita fent bandera del pragmatisme més claudicant.
L’eufòria madrilenya es deu assemblar molt a la viscuda durant les últimes victòries prèvies a la pèrdua de Cuba
A Catalunya seria bo que els polítics i els opinadors, abans d’obrir la boqueta, féssim un exercici constant de contextualització històrica. No es pot gestionar de la mateixa manera el clàssic conflicte de competències autonòmic que el naixement d’un nou estat i la transició d’una legalitat a una altra.
Els xocs tacticistes, les consignes de gabinet de comunicació i les picabaralles caïnites estaven molt bé a l’època de Pujol, Duran, Ribó i Obiols. Però avui, els actors polítics catalans necessiten tenir més altura de mires, han de saber que de la gestió de l’actual conflicte en depèn la dignitat de les pròximes generacions de conciutadans. Inclús dels que el 21-D van votar Cs, el PSC o el PP.
Cal recordar un cop més que la societat va estar a l’alçada de les circumstàncies l’1 d’octubre. I també ho hauria estat si la declaració d’independència del 27 d’octubre hagués estat efectiva i no simbòlica. Ningú s’hauria amagat a casa. Hauríem donat la cara encara que a algun, segurament, la hi haguessin trencat.
Per tant, tinguem molt present en tot moment que a Madrid creuen que han guanyat la guerra i que el desafiament català és mort i enterrat. No deixem que la dispersió dels nostres polítics els doni la raó. Exigim-los la fermesa, el coratge i el seny que nosaltres hem tingut fins ara i seguirem tenint en el futur, quan se’ns demani.



15/05/2018. Gemma Liñán. Junqueras i Romeva demanen al Suprem una "solució política".


15/05/2018. Gemma Liñán. Junqueras i Romeva demanen al Suprem una "solució política".


CAS 1-O
Junqueras i Romeva demanen al Suprem una "solució política"
Gemma Liñán
Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Dimarts, 15 de maig de 2018
3 minuts

"El veritable camp de debat del procés: si Espanya té o no una democràcia madura i si els tribunals penals són capaços d'entendre que el conflicte polític s'ha de solucionar per mitjans polítics". Així conclou el nou escrit que Oriol Junqueras i Raül Romeva han presentat contra el seu processament per rebel·lió i malversació. Ahir l'advocat Andreu Van den Eynde va presentar a la Sala Segona del Tribunal Suprem el recurs d'apel·lació. Junqueras i Romeva ja van recórrer el seu processament davant Pablo Llarena, que va desestimar-ho. Ara, pugen un grau més, i recorren a la sala d'apel·lacions. No és cap garantia d'èxit, perquè aquesta sala ha anat desestimant, també, tot el que li ha arribat.
En l'escrit de 20 pàgines, l'advocat argumenta els diferents atacs a la defensa que hi ha hagut durant tot el procés, vulnerant els drets i garanties dels processats i alerta que "no només es manté, sinó que podria estar-se incrementant a mesura que es tramita el procediment i fins a nivells intolerables". Denuncia que s'està arribant a un punt "perillós" perquè s'està "criminalitzant l'exercici del dret a defensa" on es qüestiona els mateixos processats, culpant el seu dret a no declarar, prenent com a prova els atestats de la Guàrdia Civil "carregats de valoracions subjectivíssimes, amb evidents errors de traducció, de transcripció d'evidències i de càlcul". "En general, la neutralitat —diu l'advocat— brilla per la seva absència" i torna a posar de relleu que la instrucció de Pablo Llarena conté "fórmules pròpies del sistema inquisitiu". Ja ho va fer en el recurs que va presentar contra el processament a Pablo Llarena i que aquest va desestimar.
Sobre la presó provisional en què es manté a Junqueras des de fa 6 mesos, és "summament contrària a les recomanacions i estàndards internacionals sobre la necessària excepcionalitat de la presó provisional" que qüestiona la imparcialitat de l'instructor.
El recurs també argumenta que la investigació està fragmentada en diversos jutjats i que hi ha diligències "obtingudes de forma il·lícita". Això fa que els advocats no puguin accedir al material dels procediments paral·lels.
Criminalitzar l'independentisme
Oriol Junqueras i Raül Romeva critiquen que Pablo Llarena estigui criminalitzant una ideologia política i retreuen a Llarena el que ha reflectit en diferents interlocutòries i vistes que "no existeix la possibilitat de defensar pacíficament la independència de Catalunya". Això "demostra una valoració política dels fets", diu el recurs.
I en la defensa que ni hi ha rebel·lió ni sedició, el recurs remarca que "el procés català és, per definició, un procés pacífic i legal" i que "organitzar un referèndum no constitueix cap delicte".
"Els polítics no van llançar la població contra res ni contra ningú", diu el text fent referència a la interlocutòria de processament, on per justificar la violència que avalaria el delicte de rebel·lió, Llarena va intentar culpar els ciutadans que estaven a les portes dels col·legis rebent les càrregues de la policia espanyola. I alerta que la "lectura de la resolució podria fer la impressió que la ciutadania ja no pot concentrar-se, ni protestar, ni indignar-se ni cridar consignes". 
Rull i Boya davant Llarena
El recurs denuncia que Pablo Llarena polemitza amb els investigats, fent-los retrets a les seves respostes quan aquestes no li agraden i valora tant el silenci de l'investigat com la proclamació de la seva innocència com un element incriminatori. El text reflecteix dos exemples dels interrogatoris recents.
Un fa referència a Josep Rull, quan, al final de la declaració, Llarena va dir que se sentia "ofès" pel que havia dit.
L'altre, a Mireia Boya, que defensant la manca de criteri del jutge a l'hora de dictar els diferents delictes va provocar un dels titulars de Llarena: "Si vol que la processi per rebel·lió".
La trampa a Comín i Serret
El recurs aprofita per denunciar les argúcies de Llarena per fer tornar els consellers a l'exili. I és que l'instructor va demanar a Toni Comín i Meritxell Serret que es personessin en la causa nomenant un advocat i que es presentessin a declarar al Suprem, quan sobre ells pesa una ordre de detenció nacional, que farà que els arrestin quan posin un peu a Espanya i, a més, tenen prohibida la sortida de Bèlgica per la justícia d'aquell país. "Aquesta tàctica més cinegètica que jurídica és la mostra de fins a quin punt el procediment discorre sota criteris d'oportunitat, que no d'estricta legalitat" de Van den Eynde en el recurs.
El recurs també inclou els arguments sobre la manca de competència del Tribunal Suprem per investigar i jutjar el cas i defensa les plenes competències al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.




15/05/2018. NOU GOVERN. Marta Lasalas. Torra i Puigdemont reclamen a Rajoy des de Berlín diàleg urgent i la fi del 155.

15/05/2018. NOU GOVERN. Marta Lasalas. Torra i Puigdemont reclamen a Rajoy des de Berlín diàleg urgent i la fi del 155.

NOU GOVERN
Torra i Puigdemont reclamen a Rajoy des de Berlín diàleg urgent i la fi del 155
Marta Lasalas, enviada especial
Foto: Efe
Berlín. Dimarts, 15 de maig de 2018
3 minuts
El president de la Generalitat, Quim Torra, i el president a l'exili Carles Puigdemont han comparegut plegats a Berlín per reclamar al president espanyol, Mariano Rajoy, diàlegurgent i per emplaçar-lo a aixecar el 155 i acabar amb la intervenció de les finances catalanes. Ho han fet en una roda de premsa que ha aixecat una gran expectació, 24 hores després que Torra fos investit al Parlament. "La pilota és a la teulada d'Espanya", ha assegurat Puigdemont mentre el president de la Generalitat emplaçava Mariano Rajoy: "marqui hora, lloc i dia de la trobada".
La compareixença ha tingut una forta càrrega simbòlica. Puigdemont ha agraït a Torra que hagi acceptat la responsabilitat en un moment tan complicat en què no era fàcil assumir aquests paper, mentre que el nou president ha insistit tant bon punt ha pres la paraula en la seva voluntat d'aconseguir restituir Puigdemont i els membres del Govern suspesos pel 155.
Torra ha aterrat a la capital alemanya a dos quarts de tres de la tarda, gairebé l'hora en què es complien les 24 hores de la seva investidura i s'ha traslladat fins a l'hotel on s'ha celebrat la trobada amb un taxi. Tot seguit ha arribat Puigdemont i han mantingut una breu reunió abans de compareixer plegats davant una sala de premsa plena de premsa internacional.
Tots dos han assegurat que un cop s'ha posat en marxa el Govern cal entrar en un procés de "desescalament de tensió" amb l'Estat. Torra ha avançat que, tan bon punt sigui investit president, enviarà una carta al president Rajoy demanant-li diàleg. El responsable de l'executiu ha subratllat també que no n'hi ha prou amb aixecar el 155 si l'Estat segueix mantenint el control de les finances.
Puigdemont ha advertit que cal treballar immediatament, que no hi ha temps per perdre perquè Europa observa i és l'oportunitat per al Govern espanyol de demostrar que respecta el resultat de les eleccions. "L'única possibilitat de trobar una solució és reconèixer l'altre i començar un diàleg polític", ha aconsellat.
Davant les preguntes dels periodistes, Puigdemont ha volgut trencar amb la imatge que aquest que ara es posa en marxa serà un executiu breu i ha assegurat que, malgrat que va recordar en una entrevista a l'Stampa que a partir d'octubre es podran convocar noves eleccions, la voluntat del Govern és que s'esgoti la legislatura amb un gabinet fort. Puigdemont ha assegurat que "el president Torra prendrà amb tota la seva responsabilitat el que afecta al govern que presideix". "Les decisions les pren el president del Govern que té una majoria parlamentària que el suporta i que haurà de fer front a les seves decisions", ha assegurat.
Tots dos han volgut subratllar al llarg de la seva intervenció el simbolisme de la trobada. "Creia que era important que la primera visita fos aquí a Berlín [s'ha confós i ha dit Brussel·les] i la segona visita serà a les presons on són els polítics catalans, polítics demòcrates i honestos que només han fet el que la gent els va demanar que fessin", ha explicat.
Amb tot, la imatge dels dos presidents ha volgut reforçar la voluntat d'estructura a partir d'ara la política catalana a partir de l'anomenat l'Espai Lliure de Brussel·les, les Institucions catalanes -Govern, parlament i Ajuntaments- i el procés constituent, des d'on, segons Torra, cal que la ciutadania segueixi impulsant el procés cap a la independència.
En ser interrogat sobre quin serà el seu paper a partir d'ara, Puigdemont ha subratllat que el 21-D les urnes van assenyalar-lo a ell com a president i així hauria de ser si s'hagués respectat el resultat de les eleccions. "Tot el que surti en aquest context tindrà a veure amb l'anormalitat democràtica d'un Parlament que ha hagut de fer fins a quatre propostes de candidat per aconseguir una investidura", ha denunciat: "Com no parlarem d'una anormalitat democràtica quan hi ha un president que va ser cessat il·legalment. 
 

15/05/2018. Gabriel Rufian. #DiaInternacionaldelaFamilia.

15/05/2018. Gabriel Rufian. #DiaInternacionaldelaFamilia.

En Blau va ser testimoni el passat torneig Open Banc Sabadell-Comte de Godó d'un dinar que van celebrar la cúpula del Grup Godó amb els líders dels partits que han aprovat l'article 155 que ha suspès l'autonomia i ha foragitat el govern de la Generalitat. Ara, el diputat d'ERC al Congrés Gabriel Rufián ha difós la fotografia del dinar que no s'havia publicat encara. Es comprova quins són tots els comensals. Rufián l'ha titulat amb la seva habitual ironia: hastag #DiaInternacionaldelaFamilia que se celebra precisament el dia de la publicació de la imatge inèdita, el 15 de maig.



Els comensals de la taula rodona són, començant per Javier Godó, comte de Godó, i en el sentit de les agulles del rellotge: Núria Marín (alcaldessa de L'Hospitalet del Llobregat, del PSC), Jorge Fernández Díaz (exministre d'Interior del PP), Josep Caminal (director general de Presidència del Grup Godó), Miquel Iceta (primer secretari del PSC), Pere Guardiola (director general comercial del Grup Godó), Fernando de Páramo (diputat de Ciutadans), Xavier García Albiol (president del PP a Catalunya), Màrius Carol(director de La Vanguardia) i Inés Arrimadas (cap de l'oposició, de Ciutadans). Només dues dones a taula, a banda i banda del president del Grup Godó.
Darío Porras
En Blau ha pogut comprovar que la foto pertany al divendres 27 d'abril quan vam publicar la notícia amb el títol Els del 155 dinen plegats al Godó, amb absència total de llaços grocsEs va celebrar a un racó del restaurant del village del torneig de tennis però no es va fer lluny de les mirades curioses. Recorda la fotografia que El Nacional va fer a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría amb directors de diaris de paper catalans. 
Sergi Alcàzar
La foto del dinar del 27 d'abril al Godó ha estat difosa via whatsapp a diferents personalitats del país. Gabriel Rufiánha estat qui s'ha encarregat de publicar-la a twitter i ja té desenes de comentaris.



15/05/2018. Redacció Vilaweb. D’on surt la fotografia d’Albiol, Iceta i Arrimadas amb el comte de Godó?

15/05/2018. Redacció Vilaweb. D’on surt la fotografia d’Albiol, Iceta i Arrimadas amb el comte de Godó?
D’on surt la fotografia d’Albiol, Iceta i Arrimadas amb el comte de Godó?

Se’ls veu compartint taula amb Javier de Godó, el director de La Vanguardia, Màrius Carol, l’ex-ministre d’Interior espanyol Jorge Fernández Díaz, la batllessa de l’Hospitalet, Núria Marín, i l’ex-dirigent de CDC Josep Caminal.
I el miserable Millo? No hi pinta res? No està feta la mel per la boca de l’asa?

14/05/2018. Esther Armora. Expedientado por enseñar a sus alumnos que los catalanes no son una raza superior.


14/05/2018. Esther Armora. Expedientado por enseñar a sus alumnos que los catalanes no son una raza superior.


El profesor expedientado Francisco Oya - Inés Baucells

Expedientado por enseñar a sus alumnos que los catalanes no son una raza superior
Francisco Oya es el primer docente sancinado por combatir el adoctrinamiento en las aulas. Contrarrestaba la «visión idílica» de los gurús nacionalistas en los libros de Historia
Esther Armora
Seguir Actualizado:14/05/2018 21:32h179

El profesor Francisco Oya lleva semanas de baja. Desde el pasado 18 de abril, fecha en la que la Generalitat le prohibió impartir más clases de Historia a sus alumnos de Bachillerato en el instituto Joan Boscà de Barcelona y le abrió un expediente sancionador –el primero impuesto a un docente por combatir el adoctrinamiento en las aulas–, Oya, militante de la causa bilingüe desde hace años y muy crítico con el proceso separatista catalán, ha decidido tomarse un respiro. Lo ha hecho, según afirma, «por prescripción médica».
«Los últimos meses de acoso a mi persona han sido muy duros. Tengo un problema de salud de base y me han aconsejado que salga de la primera línea de fuego», asegura Oya en declaraciones a este diario. Las autoridades educativas le apartaron de sus funciones, según denuncia, «por ir a contracorriente» en un momento de máxima sensibilidad política y «mostrarse crítico con las tesis independentistas».
Oya llevaba tiempo en la cuerda floja, aunque el detonante que hizo que le expedientaran fue, según dice, el material curricular complementario que entregó a sus alumnos de segundo curso de Bachillerato para contrarrestar la visión, a su juicio, «sesgada» e «idílica» que proprocionaba sobre el catalanismo el manual de Geografía e Historia que se utiliza en el centro, y cuyo autor es Agustí Alcoberro, exportavoz de la Asamblea Nacional Catalana (ANC).
«Me prohibió que los diera»
«Cuando acabó la clase los estudiantes fueron a entregar los textos al director y a quejarse. Éste no tardó en llamarme al despacho y prohibirme que se los diera a los alumnos. Después vino la inspección», explica Oya, que se negó a cumplir tal orden apelando a la libertad de cátedra.
«No podía consentir que mis alumnos llegaran a la selectividad con una información sesgada sobre el catalanismo y sus líderes. Pensé que para tener una visión más equilibrada y menos positiva debían conocer también su cara B. Saber quién fue Prat de la Riba en realidad, conocer su cara racista», denuncia el profesor del Joan Boscà. «Los alumnos han de conocer la historia, no la propaganda o la visión canónica de un determinado movimiento», añade el represaliado. Su acto de rebeldía acabó en un expediente disciplinario, que sigue en curso, y un castigo: dejar de impartir provisionalmente la asignatura. ¿Cuál es el contenido de los polémicos textos? ¿A qué figuras del catalanismo refieren? Los documentos, consultados por ABC, son una serie de escritos firmados por referentes del catalanismo, en los que se observa una «actitud de superioridad» con respecto al resto de España.
El dosier arranca con una cita del escritor Pompeu Gener (Heregías 1887): «En España, la población puede dividirse en dos razas. La aria (celta, grecolatina, goda) o sea del Ebro al Pirineo; y la que ocupa del Ebro al Estrecho, que, en su mayor parte, no es aria sino semita, presemita y aun mongólica [gitana] (…) Nosotros, que somos indogermánicos, de origen y de corazón, no podemos sufrir la preponderancia de tales elementos de razas inferiores».
Otra de las figuras que aparecen en el dosier es la del político y escritor, Enric Prat de la Riba, considerado uno de los padres teóricos del nacionalismo catalán. Según Oya, la imagen que ofrece de este político el manual es «edulcorada» y «no ajustada a la realidad». Por este motivo, el profesor decidió entregar a sus alumnos algunos artículos de Prat de la Riba en los que éste alude a la supremacía de la raza catalana. «Cataluña tiene la fuerza de la prosperidad económica, con su acompañamiento natural de energías intelectuales, morales y artísticas; la tiene menos intensa, es verdad, que las naciones extranjeras bien gobernadas; pero es, con contadas si bien honrosas excepciones, prácticamente la única dentro de España, la principal representante de la civilización europea en ese fajo mal atado de kabilas africanos que el Estado español encarna», escribió en «La Veu de Catalunya».
«Un denominador común»
Algunos historiadores se han mostrado críticos con la iniciativa de Oya y consideran que «aunque los textos son reales, están descontextualizados». Así lo apunta el catedrático de Didáctica de las Ciencias Sociales de la Universidad de Barcelona (UB), Joaquim Prats, quien en declaraciones a ABC apunta que «el componente racista es un denominador común en todos los movimientos prenacionalistas y nacionalistas europeos de la segunda mitad del siglo XIX, y no suponen un rasgo distintivo del nacionalismo catalán». «Los textos deben entenderse en su contexto histórico», en el que, según recuerda, «no ofendían como ahora».
En la misma línea, Martí Marín, profesor titular de historia contemporánea en la Autónoma de Barcelona, considera que el grueso de los textos seleccionados por Oya aluden a un periodo (1878-1935) en que «prácticamente todos los nacionalismos, incluido el español, se vinculaban en mayor o menor medida a ideas racistas». «Ofrecer información complementaria sobre la historia del nacionalismo catalán sin cruzar sus producciones ideológicas con las de otros nacionalismos coetáneos, particularmente el español, no es complementar, es sesgar en otra dirección», añade. En esta línea, Marín considera que de los quince personajes seleccionados por Oya, solo cinco tienen relevancia histórica. «Están escogidos y ordenados para conducir a una conclusión simplista y determinada», concluye.
Francisco Oya asegura en su defensa que su intención «nunca fue decir a los alumnos que el nacionalismo catalán es supremacista». «No en su totalidad, pero sí que es un componente importante y tiene una continuidad histórica hasta nuestros días. Esto me parece evidente», concluye el profesor.
La Justicia da más libertad al docente en Bachillerato
La actual legislación establece que el derecho a ejercer la libertad de cátedra tiene «un alcance más reducido» en los niveles de enseñanza no universitaria.
No obstante, a partir de la la Educación Secundaria Obligatoria y, en especial, en el Bachillerato, donde los alumnos tienen ya entre 16 y 18 años y una cierta capacidad crítica, el Tribunal Constitucional (TC) admite una mayor libertad del profesor para la exposición razonada de sus ideas y creencias.



08/02/2018. Francesc-Marc Álvaro. ¿Quién es supremacista?

08/02/2018. Francesc-Marc Álvaro. ¿Quién es supremacista?

¿Quién es supremacista?
 
08/02/2018 03:08
De un tiempo a esta parte, se acusa al nuevo independentismo catalán de ser “supremacista”. Este término proviene de contextos y conflictos muy diferentes y alejados de nuestra realidad, pero se utiliza, diría que con una intensidad creciente por parte de muchos de los que se oponen de manera agresiva y con pocos argumentos al proceso soberanista, incluidos periodistas, analistas y académicos que parecen más ocupados en ganar la batalla de la propaganda que en comprender lo que está pasando y sus causas reales.
Felipe González es una de las personalidades relevantes que no ha tenido manía alguna en utilizar esta palabra para referirse a los independentistas, aunque ha tenido que añadir con la boca pequeña que “no es supremacismo tan explícito como el de Donald Trump”, una aclaración sugerida quizás por alguien que veía venir el ridículo de estas elucubraciones. El que fue líder socialista afirma que el independentismo exhibe la idea según la cual “si no nos lo impidieran, seríamos los mejores”, una tesis que demuestra –concluye– este sesgo supremacista. Otros políticos –retirados o en ejercicio– dicen lo mismo que González, y también lo hacen varios opinadores, por ejemplo el profesor Francisco Rico en un artículo reciente.
El término supremacismo remite, sobre todo, al llamado supremacismo blanco, corriente de ultraderecha vinculada a las ideologías racistas que abogan por la dominación del hombre blanco occidental sobre todas las etnias y por la separación estricta de las poblaciones por color de piel, religión, origen, cultura, etcétera. El supremacismo blanco es especialmente activo en algunas zonas de Estados Unidos –arraigado en la memoria de la guerra entre el Norte y el Sur y el trauma de la esclavitud– y también se puede dar en sociedades europeas, a caballo de grupos extremistas y populistas que difunden un discurso xenófobo y aislacionista. Por otra parte, el islamismo radical no se puede desvincular de un supremacismo musulmán que fundamenta la idea de dominación sobre los considerados “infieles”. Hay también movimientos supremacistas judíos, rusos, griegos, escandinavos, etcétera, articulados de manera más o menos pública en organizaciones reaccionarias, contrarias al modelo de sociedad abierta y multicultural.
(Dani Duch)
¿Tiene algo que ver el independentismo catalán con todo eso? Rotundamente, no. Decir lo contrario es mentir. No hay nada –ni en los partidos ni en las entidades soberanistas– que pueda considerarse supremacismo. El independentismo no propugna que los catalanes son superiores a los españoles, lo que defiende es la creación de un Estado catalán independiente, una República basada en la igualdad y en los derechos de ciudadanía, y no en la prevalencia de ninguna supuesta etnia. Ni Puigdemont, ni Junqueras, ni Sànchez, ni Cuixart, ni ningún dirigente de la CUP han dicho o hecho nada que pueda considerarse supremacismo, todo lo contrario.
El independentismo adopta y actualiza la idea de “un sol poble” y de una catalanidad cívica (no étnica) formulada por Josep Benet, Paco Candel y otros, y asumida por el PSUC, Jordi Pujol, los socialistas, los grandes sindicatos, la escuela, la Iglesia y el grueso del mundo asociativo. ¿Hace falta que recuerde que en las listas de todos los partidos independentistas hay personas nacidas dentro y fuera de Catalunya? ¿Hace falta que recuerde que los apellidos del mundo independentista son tan variados y plurales como lo es todo el país?
González y otros consideran que querer hacer las cosas sin pasar por Madrid y querer hacerlas mejor de como se hacen en el Estado español es supremacismo. ¿Sería supremacista decir que una República catalana debería tener una separación de poderes más clara y ejemplar que la del Reino de España? Sólo sería un noble deseo. Si me apunto a la desfiguración argumental de González y otros, todo podría acabar siendo supremacismo. Incluso que un político de la oposición le dijera a un político que gobierna que él sí hará las cosas bien. Con el supremacismo ocurre igual que con el delito de odio: intentan cambiar tu discurso con mala fe para presentarte como el victimario cuando eres la víctima. Es la fábula del mecánico de Reus, a quien acusan de delito de odio sólo porque ejerce su derecho a protestar pacíficamente al negarse a realizar un trabajo para alguien que –desde una posición de poder– se lo exige.
No hay dos millones de supremacistas que se creen superiores a los españoles. De ninguna manera. Hay dos millones de catalanes que rechazan un Estado que ven que les va en contra sistemáticamente. La calificación de supremacista va bien para demonizar, sin utilizar conceptos tan fuertes como racista o nazi. La palabra supremacista sugiere lo mismo pero es más elegante. La maniobra consiste en presentar un movimiento democrático, cívico y pacífico como una parte más del peligroso populismo europeo. Los que nacimos hace medio siglo sabemos quién, en este conflicto, responde a una tradición inequívocamente supremacista, aquella que, entre otras cosas, pretendía destruir una lengua y una cultura.



  14/05/2018. Marta Rojals. Supremacista!, va dir el supremacista.

  14/05/2018. Marta Rojals. Supremacista!, va dir el supremacista. «Aquest cap de setmana ha estat impossible de distingir una piulada d'un acòlit de Cs o del PP d'una de gent del PSC o dels comuns: la unitat d'Espanya quedava condensada en la unitat de reacció en l'universal».
Heu vist la relació entre: Unitat de reacció en l’universal, i “Unidad de destino en lo universal”?

«Aquest cap de setmana ha estat impossible de distingir una piulada d'un acòlit de Cs o del PP d'una de gent del PSC o dels comuns: la unitat d'Espanya quedava condensada en la unitat de reacció en l'universal»
 14.05.2018  22:00
A les sèries polítiques que ens arriben dels Estats Units, el Regne Unit, Dinamarca, o on sigui que gastin una democràcia avançada, hem vist mil vegades com tomben un candidat a la cosa pública remenant la brossa del seu passat. En una que em ve al cap, The Good Wife, diferents candidats a diversos càrrecs es feien investigar per ser conscients dels seus punts dèbils i avançar-se als atacs futurs de l’oposició. De vegades, sortia una merda tan compromesa que el candidat ja es retirava abans de començar, entenent que representava una gent, un col·lectiu o un interès superior que bla, bla, bla.
Pensant en aquestes sèries, recordo l’impacte de la primera vegada que es van fer córrer les famoses piulades de Quim Torra. En recordo l’impacte, i no tant si les van treure a l’època que havia de dirigir el Born Centre Cultural o més tard, en ocasió de la presidència d’Òmnium. En tot cas, la taca d’oli es va escampar a ambdues institucions, i ja en aquell moment hi van sucar pa amb entusiasme des de l’extrema dreta fins als avui dits ‘equidistants’. I així fou que dos espais del catalanisme (cadascun amb la seua naturalesa, intento ser succinta) van entrar amb aquesta presentació a les llars de molts ciutadans que no havien sentit parlar mai del setge de Barcelona o que coneixien Òmnium de sentir-lo qualificar de ‘chiringuito barretinero de subvencionaos’ o similar. Aleshores, si cap reticent podia tenir gens d’interès per a acostar-se a la història o la cultura del seu país a través d’aquests espais, segons per quins canals s’informés, li’n devien acabar de passar les ganes i per sempre més –això últim ja ho dic jo.
Per aquest motiu, quan el president Puigdemont va anunciar el nom de Quim Torra per a aquesta etapa que encara no sé com qualificar, em va venir automàtic aquell episodi de les piulades i em va caure el front als dits. No podia ser. No podia ser que recarreguéssim aquesta munició esgotada i la tornéssim a oferir a l’adversari, com si li fes cap falta. Vaig entrar a Twitter amb cara de mossegar llimones i, en efecte, la maquinària ja s’havia posat tota en marxa: ja tornaven a córrer, veloços i ressuscitats, recopilatoris i mems de les velles piulades; tornaven a sortir els articles, les entrevistes, els subratllats descontextualitzats; tornaven a atribuir-li textos sense signar difosos per okeidiarios i alertes digitals, virals. I, evidentment: tornaven a sucar-hi pa, ara un pa de quilo, amb la llesca plana, els mateixos que ja se n’havien aprofitat aleshores –amb doble, triple virulència, la que corresponia a un presidenciable– perquè ja tenien la feina feta: quin regal, mare meua, quin regal.
No podem dir que no sabíem què passaria. N’havíem viscut l’assaig de laboratori abans que les xarxes tinguessin la preeminència informativa d’ara. Aquest cap de setmana ha estat impossible de distingir una piulada d’un acòlit de Cs o del PP d’una de gent del PSC o dels comuns: la unitat d’Espanya quedava condensada en la unitat de reacció en l’universal. ‘Què us dèiem, eh, eh?
Els supremacistes independentistes, racistes, xenòfobs, etnicistes i excloents feu president un supremacista, racista, xenòfob, etnicista i excloent.
I de sobte, la preuada tasca comunicativa de l’era Puigdemont, una feina ingent contra una maquinària mediàtica que ens quintuplica l’abast i la potència, en dos dies se’n va a la mè. A l’era de la comunicació, ens sortirà car haver renunciat a un fenomen de l’ídem com l’enyorat president: només ens faltava ara haver de tenir-lo, a més a més, de corresponsal apagafocs. Tant de bo m’equivoqui, que diuen els opinadors de debò.
Els quatre catalanets –ho dic figuradament, que us veig a venir– que coneixen la persona de Quim Torra, afable, erudit, cultíssim editor, valent per a entomar l’encàrrec que no vol ningú, clamen en el desert. La desproporció entre els altaveus és massa gran perquè cap missatge sobre la seua remarcable trajectòria arribi ni tan sols a sortir del cercle dels fidels seguidors. I mentrestant, hem d’empassar-nos que el titllin de feixista i ultranacionalista els qui es manifesten amb falangistes i nazis abanderats; hem de sentir com el titllen de racista els qui volen ‘netejar’ el seu poble o limitar l’accés a la sanitat dels immigrants irregulars; hem d’entomar que li diguin supremacista els qui pretenen reduir la llengua i la cultura pròpies del país a un mer folklore casolà, o etnicista els qui volen segregar per llengua els xiquets a l’escola o els qui apel·len al passat andalús dels avis dels votants catalans.
En resum, hem d’assistir al teatre lamentable dels qui, dient-se ciutadans de la gran nació d’Espanya, pretenen colar que són ells, en aquesta guerra de l’estat, l’amenaçada minoria nacional. Doncs tot això que ja passava abans, ara ens ho hem de menjar amanit amb unes piulades i uns extractes d’articles que ni fets a mida, i trobo que ens ho hauríem pogut estalviar.
A tall de postdata: Hom dirà –perquè ja us sento, xiu-xiu-xiu– que l’espanyolisme ens insultaria i deshumanitzaria com sempre, amb piulades o sense, i que donar-los importància és fer-los el joc. Sí, però no. Sí, perquè quan tens la iniciativa pots conduir el debat cap on tu vols, i no perquè, quan la perds o la regales et trobes anant a remolc. Només cal recordar que, fins al debat d’investidura, els tavernaris del parlament es quedaven sols bramant el seu ‘monotema’ per a les teles espanyoles, mentre que dissabte i ahir se’ls van afegir de gust els espanyolistes que no criden, amb la qual cosa les formacions republicanes van haver de sortir a justificar obvietats que, abans d’aquesta patinada estratègica i comunicativa, teníem més que superades.
No ho sé, valtros, però jo veig clar que menjarem les piulades en cada sessió parlamentària fins a les eleccions i més, atès que el programa de govern, sense autonomia ni diners, no sé com passarà del paper. En fi, per dir-ho a la manera de Twitter: #noespodiasaber.



13/05/2018. Oriol Izquierdo. El titella i el president de tots.

13/05/2018. Oriol Izquierdo. El titella i el president de tots.

El titella i el president de tots
«Lluny d'això, els valedors del 155 continuen enganyant-se pensant que ens enganyen. I així exhibeixen la seva insolvència intel·lectual i la seva mala fe política reiterant, per exemple, que la majoria de ciutadans del país està en contra de la independència»
 13/05/2018  22:00
No hi ha paraules innocents. Tan bon punt el president Puigdemont va fer públic que proposava Quim Torra per a la investidura, els qui s’hi oposen van referir-s’hi amb els termes de ‘titella’ i de ‘home de palla’. I ja no han parat.
Els uns dient en veu alta que tant de bo no ho sigui, els altres donant per descomptat que ho serà; tots ells negant-se a fer-li confiança. I, en qualsevol cas, sense admetre el que per a nosaltres és evident. Que el president legítim continua essent Carles Puigdemont. I que, en ser investit, Quim Torra esdevé, provisionalment, el seu delegat a la presidència de la Generalitat. Que la presidirà, però amb plena consciència que ho fa interinament. Perquè la situació és d’interinitat.
No costa gaire d’entendre. Però, això sí, segur que fa de mal pair als valedors actius o passius de la persecució actual. Que persisteixen a culpabilitzar la víctima de la repressió a què la sotmet el botxí. ‘Si hi ha presó i exili és perquè us ho heu buscat. Si hi ha 155 és perquè us heu saltat la llei autonòmica i l’ordre constitucional.’ I, amb aquella barra que tenen, acaben aquí la seqüència lògica de condicionals. Però no les amenaces. ‘Hi haurà més 155. Hi haurà més presó.’
Però res no és com ho expliquen els cínics. Si ens hem saltat la llei i l’ordre, suposant que fos així, potser és perquè ja no servien per regular la situació present i aconduir el projecte polític expressat per una majoria clara de ciutadans del país. I, si ens ho haguéssim buscat, no seria perquè la resposta de qui tenia el deure de seure i de parlar-ne ha estat fins ara sempre el silenci, el menyspreu i, finalment, la repressió? No, això els mentiders mai no ho expliquen. I mira que ajudaria a entendre com hem arribat on som. I què caldria fer per sortir-ne.
Lluny d’això, els valedors del 155 continuen enganyant-se pensant que ens enganyen. I així exhibeixen la seva insolvència intel·lectual i la seva mala fe política reiterant, per exemple, que la majoria de ciutadans del país està en contra de la independència. Ho vam tornar a sentir justament el dia que els estudis d’opinió del mes d’abril indicaven que hi ha un 48% de favorables al nou estat davant un 43,7% de contraris. O, si preferiu no refiar-vos de les enquestes, podeu acudir a les xifres contrastades de les darreres eleccions, les il·legítimes del 21 de desembre: els partidaris del sí van aplegar el 47,5% dels vots; els defensors del no, el 43,5%. No cal saber gaire de sumar i restar per treure’n conclusions. I, en canvi, ells, sant tornem-hi! Potser és que l’unionisme posa la llei fins i tot per damunt de l’aritmètica…
I fan un ús del llenguatge que prescindeix de la lògica i n’ignora el sentit ètic. Com una altra vegada aquests dies, també a propòsit de la investidura de Quim Torra, que s’han emplenat la boca d’una expressió massa solemne per instrumentalitzar-la amb la seva barroeria. Li retreuen que no serà el president de tots. Li censuren per endavant que governarà per a la meitat dels catalans. I un cop ho han deixat anar sembla que calgui demostrar que no tenen raó. Però quina mena de raó deuen poder tenir?
Perquè, què deu voler dir ‘ser el president de tots’? És que n’hi ha hagut cap que ho fos? Preguntem-nos-ho evitant el bucle del procés. Que va ser un president de tots, el senyor Montilla? Que ho ha estat, Pasqual Maragall? Que ho va ser, i mira que en va ser temps, Jordi Pujol? O Tarradellas? Excepte aquest, tots els altres van ser investits presidents amb el suport d’unes formacions polítiques concretes i amb el vot en contra d’unes altres. No eren, per tant, elegits per tots. Després, cadascun d’ells, del primer a l’últim, i tant me fa que ara m’esgardisseu pel que diré, cadascun va mirar de governar, no en tinc cap dubte, pensant en el país i en el benestar de tots els catalans. Potser no ho van acabar d’aconseguir, o no se’n van sortir gens, o potser més del que mai no estarem disposats a reconèixer. Però tots i cadascun van aspirar a ser el president de tots els catalans. Per més que sempre, sense excepció, trobarem motius per retreure’ls que a la pràctica no ho van ser.
I, mira, no estic gaire segur que res d’això es pugui afirmar, posem per cas, del president del govern de l’estat veí, el senyor Rajoy. Governa, ell, per a tots els espanyols? Més aviat em sembla que no, vist que governa tan ostensiblement contra nosaltres. Que, diu ell, som espanyols. O és que potser ni tan sols no ho som tampoc per a ell? Ai, que arribem al cap del carrer.



15/05/2018. Vilaweb. Rajoy i Sànchez pacten de mantenir la intervenció de les finances de la Generalitat.

15/05/2018. Vilaweb. Rajoy i Sànchez pacten de mantenir la intervenció de les finances de la Generalitat.

 


Mantenen la previsió de tornar a suspendre l'autogovern català
Per: Redacció
 15/05/2018  11:47
Mariano Rajoy i Pedro Sánchez han exhibit unitat per a poder mantenir la intervenció de les finances de la Generalitat malgrat la investidura de Quim Torra com a president i la formació imminent d’un nou govern.
El cap del govern espanyol i el secretari general del PSOE han acordat que donaran resposta a qualsevol ‘desafiament’ de Catalunya, i que mantindran la vigilància econòmica. Segons un comunicat conjunt, els dirigents del PP i el PSOE han amenaçat el futur govern que actuaran ‘contra qualsevol intent d’engegar estructures alternatives a les úniques vàlides’. Rajoy i Sánchez també ataquen el discurs de Torra, que qualifiquen de ‘polític frontista’ i de ‘xenòfob’.
Els dos dirigents polítics diuen en el comunicat que han acordat la manera de poder tornar a intervenir l’autogovern malgrat el fet que decaigui el 155 pròximament. I diuen que actuaran amb ‘vigilància en el compliment de la legalitat perquè es faci extensiva’ als recursos públics que conformen el pressupost de la Generalitat.





Quim Torra nuevo presidente de la Generalitat de Cataluña
Rajoy y Sánchez pactan un control reforzado del gasto del Govern ante la amenaza “xenófoba”
Mariano Rajoy y Pedro Sánchez en La Moncloa. (Foto: EFE)
1 Comentario
El discurso separatista de Quim Torra en su investidura tendrá consecuenciasMariano Rajoy y Pedro Sánchez acaban de pactar un sistema de control reforzado del comportamiento del nuevo Govern para evitar la amenaza rupturista y, especialmente, un sistema de “vigilancia en el cumplimiento de la legalidad” que se hace “extensiva a los recursos públicos que conforman el presupuesto de la Generalitat para garantizar que se destinen al cumplimiento de los fines de interés general para el que están previstos”.
Es decir, que se levanta el 155 pero se mantiene un sistema reforzado de supervisión que evite que fondos públicos puedan acabar en la continuidad del golpe separatista.
El presidente del Gobierno y el secretario General del PSOE han acordado en la reunión de este martes por la mañana, de 50 minutos, “reforzar su acuerdo político para la defensa del orden constitucional en España y también ante nuestros socios europeos”.
La situación de gravedad no se ha ocultado en la reunión. “Dada la situación creada con la investidura del nuevo president de la Generalitat, su discurso político frentista y el carácter xenófobo de sus manifestaciones públicas, el Gobierno, el PP y el PSOE se han comprometido a ofrecer “una respuesta pactada y proporcional en la defensa de la legalidad constitucional y estatutaria frente a cualquier eventual desafío”, señala literalmente el acuerdo alcanzado.
Con este propósito, ambos partidos han coincidido en rechazar cualquier intento de “poner en marcha estructuras políticas distintas a las únicas válidas, que son aquellas contempladas en la Constitución y el Estatuto de autonomía de Cataluña”.
PUBLICIDAD
Quieren sumar a más fuerzas políticas
Asimismo el Gobierno y ambas formaciones políticas han acordado que la vigilancia en el cumplimiento de la legalidad se haga extensiva a los “recursos públicos que conforman el presupuesto de la Generalitat para garantizar que se destinen al cumplimiento de los fines de interés general para el que están previstos, en los términos en que se ha venido haciendo desde la decisión adoptada por la Comisión Delegada del Gobierno para Asuntos Económicos en el año 2015”.
PP y PSOE quieren que el resto de fuerzas políticas se sumen al acuerdo y por ello señalan que “este acuerdo está abierto a todas las fuerzas políticas constitucionales que apoyaron la aplicación del artículo 155 de la Constitución que permitió la reparación de la legalidad quebrantada por el anterior gobierno de la Generalitat. Asimismo está abierto a cualquier otra formación política que desee mostrar su compromiso con nuestras instituciones y el cumplimiento del ordenamiento jurídico”.
El Presidente del Gobierno y el Secretario General del PSOE han acordado, además, “trasladar a la sociedad española un mensaje de serenidad y de firmeza en la defensa de la concordia civil, la legalidad vigente, la Constitución Española, la Soberanía Nacional y la Unidad de España”.



15/05/201802. Carlos Cuesta. Puigdemont tiene asignado más de medio millón de euros al año para gastos personales.

15/05/201802. Carlos Cuesta. Puigdemont tiene asignado más de medio millón de euros al año para gastos personales.

Puigdemont tiene asignado más de medio millón de euros al año para gastos personales
Elsa Artadi y Carles Puigdemont en la reunión de este sábado en Berlín (Foto: AFP).
15/05/201802:45
20 Comentarios
Carles Puigdemont tiene asignados más de 500.000 euros al año para gastos personales. Él es el mentor directo del nuevo presidente catalán, Quim Torra. Y disfruta de una suite en el Hotel Adagio de Berlín con salita privada y todo tipo de lujos. Cuenta con dos personas de séquito personal. Disfruta del pago de todos los gastos de manutención. Y su familia le visita un buen número de fines de semana para que pueda verle en Alemania sin tener que asumir el coste.
El ritmo de vida de Puigdemont en Berlín es el propio de lo que él se considera: un presidente en el “exilio”. Es decir, lo mismo que le considera el nuevo Govern constituido por Quim Torra.
Cuenta con dos escoltas asignados de forma permanente. Cuenta con un potente sistema de seguridad y con una suite en la planta noble del Hotel Adagio. Las habitaciones de este hotel tienen unos precios habituales que oscilan entre los 100 y los 120 euros dependiendo de temporadas y ofertas. Pero Puigdemont no podía estar en las habituaciones normales: él está en una suite cuyo precio asciende a 200 euros la noche.
Marcela Topor en una cena homenaje a su marido Carles Puigdemont.
Pero, además, obviamente, hay que pagar las habitaciones de sus escoltas -esas sí, en tarifa normal-. Se mueven en una Renault Espace cuyo precio se eleva por encima de los 40.000 euros. Y disfrutan de un segundo coche para seguimientos, labores de escolta y seguridad.
Todos ellos tienen asignado el pago de la manutención y gastos de bolsillo, así como unos costes laborales cercanos a los 4.000 euros -en coste total incluidos impuestos y dietas- por cada escolta.
La familia vuela a Berlín para verle de forma totalmente habitual. La mujer, Marcela Topor, y sus dos hijas, que vuelan asistidos financieramente para evitar que la fuga de Puigdemont les suponga un problema económico.
Mansión, cenas y viajes
Por si fuera poco, la casa de Waterloo sigue abonándose: al módico precio de 4.400 euros al mes. Se mantiene aún por si es necesario un movimiento posterior de la ubicación del prófugo Puigdemont.
Todos esos importes, sumados al dinero para gastos personales del propio Puigdemont y los costes de la familia cuando acude a Berlín superan una previsión de gastos de medio millón de euros al año. Y todo ello sale de bolsillos ajenos a los suyos.
La Guardia Civil tiene la evidencia de que Carles Puigdemont cuenta con una red que soporta todos estos gastos. Una red que ha permitido que el ex presidente reciba dinero de un listado de empresas a través de su mujer, Marcela Topor, y de su amigo y empresario agraciado por contratos públicos en Cataluña, Josep María Matamala. Matamala, de hecho ha contado con numerosas concesiones de contratos públicos en Gerona, ciudad de la que ha sido alcalde Puigdemont.
El chalé que Carles Puigdemont ha alquilado en Waterloo.

Los agentes nacionales cuentan con indicios de que el dinero que ha permitido mantenerse en el extranjero desde el pasado 30 de octubre al ex presidente Puigdemont ha procedido de una red de empresarios separatistas que han contribuido movidos por las ganancias obtenidas durante años de hacerse con contratos públicos en territorio catalán. La red aún se está investigando, pero la Guardia Civil cuenta con la evidencia de que no sólo han contribuido sino que algunas, además, han colaborado en las rutas de salida del capital.
Las vías de llegada hasta el líder del golpe han sido dos. La primera, la de su amigo, empresario y ex político Josep Maria Matamala, uno de los grandes apoyos del golpista en los últimos tiempos. Matamala ha sido su compañero inseparable en Bruselas. Y, según las informaciones de la Guardia Civil, su financiador estrella. Con dinero ajeno y, posiblemente, también con dinero propio. Y es que Matamala le debe mucho a Puigdemont.
Matamala fue concejal del Ayuntamiento de Gerona entre 1987 y 1995. El inicio de su relación no fue fácil. De hecho, el entonces periodista Puigdemont escribía artículos que no eran del pleno agrado de Matamala. Pero tras unos roces iniciales, Puigdemont pronto vio con buenos ojos dejar de escribir y pasar a la política. El ex presidente catalán, de hecho, se ligó a CiU y llegó a ser alcalde de Gerona.
Y Matamala, por su parte ha llegado a fraguar una lucrativa relación con el Ayuntamiento de Gerona: el empresario organiza cuatro ferias municipales a través de su empresa, Incatis. Una empresa que también es vieja conocida de Puigdemont. De hecho, el hoy detenido golpista llegó a tener tal relación con Matamala ya por aquellos tiempos que fue consejero delegado de la citada empresa. La mayor de estas ferias es el Fòrum Gastronómic, que se celebra cada dos años y tiene como organizadora a Fòrum Gastronòmic SL, de la que Matamala es socio a través de Incatis SL.
Pero los acuerdos lucrativos no acaban ahí. Además, la Fundación Fira de Girona, formada por la Generalitat, el Ayuntamiento de Gerona, la Diputación provincial y la Cámara de Comercio, asume el coste de instalar una serie de carpas en las ferias. La suma asciende a 98.220 euros más IVA. Y la infraestructura es utilizada en cuatro ferias: Girocòmic, Firatast, Fòrum Gastronòmic y la Fira de Mostres. Y, de nuevo es la empresa de Matamala la principal organizadora.
TEMAS
20 COMENTARIOS
NOTICIAS RELACIONADAS
  1. Sánchez se compromete a cumplir “muchos” de los 23 puntos que Mas exigió a Rajoy
  2. Puigdemont publicará en otoño un libro para contar “lo que está en juego en Europa” con Cataluña
  3. Puigdemont suma 3 años más de cárcel y rinde homenaje a los golpistas a los que él metió en prisión
  4. La justicia belga archiva la causa de Puigdemont y el resto de fugados tras la retirada de la euroorden
  5. La Fiscalía belga excluye la prevaricación y pide entregar a España a los fugados por rebelión y sedición
ÚLTIMAS NOTICIAS



13/05/2018. Jordi Amat. Torra, president por el ‘procés’


LA FORMACIÓN DEL NUEVO GOVERN

Torra, que fue ejecutivo de una multinacional, ha trabajado en la maquinaria del proyecto soberanista con la aspiración de mandar
El candidato a presidir la Generalitat, Quim Torra, en el debate de investidura de ayer (Alberto Estévez / EFE)
JORDI AMAT, Barcelona
13/05/2018 01:42 | Actualizado a 13/05/2018 13:05
En junio del 2006 Axa compró Winterthur. Hacía pocos meses que Joaquim Torra, veterano en la empresa, había sido destinado a la sede de Suiza como senior managament talent pool member. Buen tío, casado con una maestra de Thau en excedencia para acompañar a la familia, padre de tres hijos y alto ejecutivo de una empresa de seguros multinacional. 43 años. No era un hijo del poder catalán. Encajaba con el paradigma mesocrático convergente. Era un prototipo a pleno rendimiento de la cosmovisión sobre la que el pujolismo construyó su hegemonía. Nacido en comarcas, socializado a través de los materiales culturales del catalanismo bienpensante, completa formación en los jesuitas de Sarrià y, mientras estudiaba Derecho en la Autònoma, interventor en las elecciones municipales de 1983 por sintonía con Trias Fargas.
Los cambios en la empresa, diseñados en plena fusión, decapitan su futuro. Negocia la indemnización. “Es un documento entrañable, donde en cuatro líneas y cinco cifras se resume una vida”. 16 de febrero del 2007. Así puede leerse en el dietario Ganivetades suïsses leído con devoción por los perjudicados del acuerdo. A finales de año lo publicó la editorial Símboldel convergente Jaume Ciurana, con quien de inmediato rehacen un libro de memorias olvidado usando una retórica épica para sustanciar un mito: el del republicanismo catalanista arrasado en 1939. En esta operación Torra apuesta por restituir la memoria de un periodista que lo imanta: el brillante Eugeni Xammar, liberal cosmopolita que siempre fue un separatista mordaz e intransigente. Buscando a Xammar por los archivos, se destapa el Mr. Hyde soberanista que el pujolismo había colocado en su interior.
Nacido en comarcas, socializado a través de los referentes del catalanismo y formado en los jesuitas de Sarrià
El manuscrito sobre Xammar debía publicarlo Vallcorba, pero lo rechaza y lo edita Símbol. Lo prologa el historiador del periodismo Enric Vila, una conexión clave. Vila, que elabora una revisión fuerte de la tradición del catalanismo para desactivarlo (en la biografía de Companys, en el ensayo que prepara sobre Pla), lo introduce en sus círculos. Son jóvenes sobradamente preparados –los Aira, Canosa o Sostres– que convierten la editorial que crea Torra –especializada en la prosa de preguerra, que paga con el dinero de la indemnización– en una plataforma de proyección vinculada a la conquista por la hegemonía que el soberanismo liberal ha puesto en marcha dentro del catalanismo. El Estatut, mientras, se pudre en el Tribunal Constitucional.
En octubre del 2008 “el editor intrépido” –así lo llamaba Albert Manent– imprime el primer libro. Aunque Acontravent no arrancará económicamente, le valdrá como catapulta. Al cabo de un año un jurado de renombre le concede el premio Carles Rahola por una recreación diletante sobre el mundo del viejo periodismo inmune a una españolidad que en último término ha descodificado como una profanación del ideal. Ahijado por los supervivientes del mito –conecta con los patriarcas: Amadeu Cuito, Teresa Rovira o Amèlia Trueta–, Torra funde activismo y cultura y se acerca a personalidades influyentes. De Carles Boix a Jaume Clotet pasando por Patrícia Gabancho. Son gestores de un ecosistema que se hace autosuficiente. Son los independientes que, superando los partidos antiguos, acabarían controlando el procés.
Por servicio y por ambición siempre ha querido asumir posiciones de mando
Con su aire de tenor de Rossini, publicando artículos en la prensa digital soberanista donde gastaba un humor con sal, Torra se hace omnipresente. Si el sarcástico Xammar de El be negre hubiera vivido hoy, habría escrito los mismos tuits que persiguen al esen­cialista Torra. ¿Ideología? “Con la esperanza de que acabemos compartiendo una de las grandes frases de Eugeni Xammar: tratándose de las cosas de Catalunya, yo no tomo nunca precauciones”, me escribió en una dedicatoria. A la vez que milita en Reagrupament –escisión trabucaire dentro de ERC–, colabora con el grupo democristiano El Matí –su eminencia gris es Joan Capdevila, hoy diputado de ERC en Madrid– que, bajo la advocación de Carrasco i Formiguera, nace para sabotear a Duran i Lleida. A través de la asociación Sobirania i Justícia, integrada por viejos pujolistas que se declaran independentistas sin deshacerse la corbata, se incorpora al staff del procés. Se adhiere también a la Fundación Catalunya Oberta.
Aunque no dejará de carcomerlo el gusanillo de la historia (guarda proyectos en el cajón, la crónica Quatre dies d’independència. Del 14 al 17 d’abril de 1931 o la biografía de Armand Obiols), los retratos de Honorables será su último libro sobre el pasado mítico. Plasma su Partenón. La patria imaginaria donde Cambó convive con Macià y Joan Coromines con los intelectuales de Acció Catalana. La recopilación la presenta un Pujol que ya titubea con el independentismo. Mayo del 2011. Pocos meses después, apadrinado por Junqueras, sonó como cabeza de la lista de ERC por Girona para las elecciones generales. No salió. Pero sale adelante cuando Antoni Vives –hombre de confianza del alcalde Trias– lo nombra gerente de Foment de Ciutat Vella.
Con la naturalidad de quien domina las leyes del marketing, Torra escala posiciones de poder. A mediados del 2012, en un solapamiento que es la tramoya del procés, se incrusta allí donde instituciones públicas confluyen con asociaciones privadas. Es designado primer director del Born –concebido como un espacio de nacionalización épico, reto que asume con la confianza de Ciurana (lo dejará tras la victoria de Colau)– y al mismo tiempo concurre a la candidatura de Òmnium Cultural que encabeza Muriel Casals. Ayer la quiso homenajear. Ganaron. La nueva junta, donde están desde Rita Marzoa a Vicent Sanchis, será uno de los laboratorios de la segunda fase del proceso, la que concluyó el 1 de Octubre. Tal como él mismo narró en su emotivo Muriel Casals i la revolució dels somriures, será desde esta posición cuando acceda a los salones donde se conspira y se toman las decisiones que determinarán la articulación del soberanismo de cara a las elecciones plebiscitarias del 27 de septiembre del 2015.
Así este optimista voluntarioso se convirtió en un influencer respetado entre un independentismo en estado de guerra civil latente. Lo que queda fuera de este magma apenas le ha importado, si no es para reprobarlo.
No fue a la lista de Junts pel Sí, pero como Casals sí (era la tercera), asumió la presidencia de Òmnium interinamente a la vez que fue designado director de la Revista de Catalunya tras una etapa también de interinado. Cuando tuvo que dejar la presidencia de la entidad en manos de Jordi Cuixart, intentó presidir la Assemblea Nacional Catalana. Por servicio y por ambición siempre ha querido asumir posiciones de mando. Pero la junta electoral de la ANC lo aborta por incompatibilidad. Demasiados cargos. Desde marzo del 2016 dirigía el Centre d’Estudis de Temes Contemporanis. Este think tank de la Generalitat lo han dirigido siempre intelectuales leales al president. Es esta lealtad la que, por fin, le llevó a la lista electoral de Junts per Catalunya, el pool de independientes que ha asaltado la vieja cosmovisión convergente. La misma lealtad que, ya en la tercera fase del procés –la de la anormalidad institucional–, le ha llevado a poder presidir la Generalitat.



14/05/2018. Germà Capdevila. Torra en el punt de mira.

14/05/2018. Germà Capdevila. Torra en el punt de mira.


«Els atacs i falsedats coordinats contra el nou president són el preludi d'accions de confrontació i crispació que seran despiedades»
 
per Germà Capdevila, fa 2 dies | 
El contrast enorme entre el to conciliador i seré del candidat Quim Torra i les intervencions contundents, crispades i àdhuc agressives dels partits unionistes del Parlament són un avís del que li espera al nou Govern Torra, un cop investit com a 131è president de la Generalitat de Catalunya. 

Tot i que intentin centrar els embats en escrits i piulades de Torra, no cal caure en l'engany: la reacció hauria estat la mateixa, independentment del candidat proposat. Els partits unionistes necessiten com l'aire que respiren mantenir obert el conflicte a Catalunya, tant per interessos electorals d'àmbit estatal com per la disputa ferotge per l'espai unionista a Catalunya.

Ho advertia el profesor Manel Delgado 
a l'entrevista publicada fa poques hores en aquest diari: és un pla premeditat per fomentar i aprofundir les divisions i el conflicte, semblant al que van executar els líders serbis en el conflicte dels Balcans.

D'aquí els insults i les desqualificacions al candidat durant la sessió d'investidura, que s'han vist elevades al paroxisme del ridícul a les xarxes socials, on membres del Parlament han arribat a fer servir 
etiquetes com #stopracisme per referir-se a Torra.

La investidura de Torra era una magnífica oportunitat per intentar rebaixar el conflicte i iniciar una nova etapa on cadascú defensés les seves posicions des del diàleg i l'intercanvi d'opinions. És el que s'inferia del to del candidat. Malauradament els partits de l'oposició no semblen disposats a escoltar. 

Amb la formació d'un nou govern, comença una nova etapa, que ha d'incloure el dol pel que es va fer malament a l'octubre i la depuració dels efectes nocius del 155. L'actuació coordinada de la Generalitat autonòmica i els organismes republicans de l'exterior ha de servir per iniciar un nou camí que aprengui dels errors comesos i s'alimenti de la força d'un moviment que 
continua creixent i pot superar en les properes convocatòries electorals la barrera del 50% dels vots.



15/05/2018. Carlos Cuesta. Informes del CNI alertan del “creciente riesgo” de enfrentamiento civil en Cataluña.

15/05/2018. Carlos Cuesta. Informes del CNI alertan del “creciente riesgo” de enfrentamiento civil en Cataluña.

Independentismo Cataluña
Informes del CNI alertan del “creciente riesgo” de enfrentamiento civil en Cataluña
Benvolguts,

110 Comentarios
Informes del CNI alertan del “creciente riesgo” de enfrentamiento civil en Cataluña va en aumento. Se trata de las primeras advertencias trasladadas por informadores de los servicios de inteligencia en los que se avisa de que las calles catalanas soportan demasiada tensión. Tanta, que se puede tornar en “enfrentamiento civil abierto” en Cataluña.
Hasta ahora sólo eran unos grupos los que salían a la calle: los radicales separatistas. Comandados por las CUP y los colectivos más radicales del resto de partidos anti constitucionales, los Comités de Defensa de la República (CDR) habían implantado su particular dictadura en las calles.
Pero en estos momentos hay un segundo colectivo que ha decidido aparecer en las calles y frenar el avance de los CDR: los Grupos de Defensa y Resistencia (GDR). Se trata de grupos organizados, cada vez más activos, y que ya han protagonizado amagos de enfrentamiento con los CDR.
Una de estas escenas se ha podido ver recientemente en Barcelona, en la Plaza de Francesc Maciá. Hace una semana que dos concentraciones simultáneas coincidieron en esta misma ubicación. Una, la de los separatistas CDR. Otra, la de los autodenominados “Cuerpos de Brigada de Limpieza”, convocada por los Grupos de Defensa y Resistencia (GDR). Por parte de los independentistas se llegaron a juntar 500 personas. Por parte de los GDR, cerca de 300. La situación de tensión hizo que se tuviera que formar un cordón policial de los Mossos.
Y la traducción de este hecho, unido a otros tantos similares, no ha tardado en llegar a los informadores del CNI. Porque a una acción violenta, la de los CDR, le ha empezado a salir una respuesta no controlada.
La situación de tensión fue obvia en la Plaza. Y la sensación de que ninguno de los dos grupos estaba dispuesto a dar un paso atrás, también. Y ello, pese a la diferencia numérica.
Entre las notas remitidas se han enviado los gritos que jaleaban los GDR. Consignas como “fuera guarros de nuestros barrios”, “Puigdemont a prisión”, “sí, sí, sí, Tabarnia está aquí“, o “ni un lazo más ni un paso atrás”.
Algunos de los informadores que han trasladado estas alertas han advertido de que la situación es muy grave y no habían visto hasta ahora un comportamiento organizado que hiciera frente al habitual dominio de las calles mantenido por los grupos de la CUP y sus ramificaciones juveniles, como Arran.
Los informes alertan igualmente de que los radicales separatistas están forzando el clima de provocación para generar un enfrentamiento civil violento y que, por lo tanto, los encontronazos con los GDR pueden ser utilizados con este fin.
Nueva Terra Lliure
Su análisis les lleva a pensar que no se trata de que pueda aparecer una nueva Terra Lliure. Ellos consideran que se trata de otro fenómeno diferente. De que la CUP y sus aparatos de agitación de la calle se encuentran en máximo apogeo y de que pretenden provocar un ambiente que acobarde a todos los que no piensen y vivan en clave separatista hasta el punto de provocar, o le silencio del divergente, o su salida de Cataluña con el consiguiente impacto electoral.
En resumen: que los GDR se han constituido en auténtica kale borroka, con los mismos fines que su grupo paralelo en el País Vasco. El clima de connivencia en Barcelona de la alcaldesa Ada Colau también preocupa. Y su creciente apoyo económico a colectivos antisistema exactamente igual.
Ante este clima, la organización y respuesta de los GDR será creciente. Y, por lo tanto, alertan, puede acabar en un claro y abierto enfrentamiento social.
Algunas de los advertencias adicionales que se han trasladado apuntan a otro tipo de hechos. Y ya no callejeros. En Sant Joan de Vilatorada unos de los últimos plenos alcanzó un nivel de tensión claramente excesivo. Tanto que hizo temer por el hecho de que pudiese acabar en alguna enganchada violenta.
Los informadores alertan de que el clima está en un punto de inflexión. Porque los GDR van en aumento y los CDR siempre han buscado estas situaciones para provocar un enfrentamiento civil abierto. Porque el objetivo de los separatistas siempre ha sido presentar ante la opinión pública internacional un mártir. Y para ello, la espiral de choque en las calles les beneficia.
La elección de un Govern totalmente separatista, como el que acaba de presentar Quim Torra, evidentemente no beneficia. Para empezar porque los GDR conseguirán más fondos a través de sus ramificaciones. Y la sensación de vuelta al punto de partida que tendrán muchos constitucionalistas provocará, igualmente, un aumento de la presencia, actividad y respaldo de los GDR.



01/05/2018. Jordi Barbeta. Amb Rivera tot saltarà pels aires.

01/05/2018. Jordi Barbeta. Amb Rivera tot saltarà pels aires.


OPINIÓ
Amb Rivera tot saltarà pels aires
Jordi Barbeta
Barcelona. Dimarts, 1 de maig de 2018
3 minuts
Mariano Rajoy ha estat un mena d’antilíder que quan plegui probablement serà reconegut com el pitjor president espanyol des de la mort de Franco. Sota el seu mandat, Espanya ha esdevingut un país irrellevant en l’escenari internacional, desprestigiat per la corrupció i per la deriva autoritària, i políticament molt inestable. Tanmateix, segons la llei de Murphy, qualsevol situació és susceptible d’empitjorar i, de moment, tot apunta que el proper guanyador d’unes eleccions espanyoles serà Albert Rivera.
Rivera no sembla que estigui en condicions de millorar en res el desastre de país que heretarà de Rajoy, però sí que se’l veu capaç d’empitjorar diverses situacions, perquè si el líder de Ciutadans ha arribat on ha arribat és precisament per la seva capacitat d’atiar conflictes i, per tant, de fer que els problemes esdevinguin més irresolubles, una habilitat que atribuïda al candidat favorit a la presidència del govern espanyol fa pensar que el pitjor encara no ha arribat.
Rivera es va posar al capdavant de Ciutadans disposat a provocar el conflicte lingüístic a Catalunya per treure’n profit polític. D’entrada no va tenir gaire èxit, però va trobar suports fora de Catalunya, en bona part procedents de l’òrbita del Partit Popular, i, després, ha estat la pròpia decadència del PP el que l’ha convertit en alternativa al govern d’Espanya. No només per la corrupció. Hi va haver un moment que semblava que la monarquia espanyola s’enfonsava, que Podem podia liderar una opció de canvi de règim i que Catalunya se’n podia anar. Va ser quan Josep Oliu va declarar que calia “una espècie de Podemos de dretes” i l’Ibex 35 i el deep state espanyol van trobar que Rivera donava el perfil: inequívocament conservador, inequívocament monàrquic, inequívocament anticatalanista i fins i tot simpatitzant del franquisme.
Havia de ser una opció centrista, que fes de frontissa, substituint el paper que havia jugat Convergència i Unió completant majories del PSOE o del PP i mantenint l’statu quo del bipartidisme imperfecte. Tanmateix, l’ambició de Rivera és inversament proporcional al seu talent i ja no es conforma a liderar un partit frontissa, sinó que ho vol tot i, malgrat les ajudes rebudes del PP, està decidit a enderrocar-lo. A l’hora de la veritat, a Rivera li està sortint la bèstia que porta a dins i disputa l’hegemonia conservadora atacant el PP no pas des del centre, sinó per la dreta, i, seguint la tàctica de sempre, atia el foc dels conflictes per aprofitar-se’n.
Observi’s com Rivera s’apunta a les causes conservadores més radicals. S’ha erigit en el gran solidari amb els guàrdies civils d’Altsasu abonant l’acusació de terrorisme contra uns nois per una baralla de bar. Amb l’escàndol de la Manada, pendent de l’opinió pública, Ciutadans ha reaccionat tard i malament, però amb molta comprensió cap als jutges i amb tot l’acarnissament partidista contra el ministre de Justícia.
Quant a la qüestió catalana, Rivera ja no ataca directament els sobiranistes, sinó que el blanc de les seves crítiques és el govern de Rajoy, ja sigui el mateix president o qusalsevol dels seus ministres - Hisenda, Interior, Educació...- per no aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola contra la Generalitat i els seus funcionaris amb tota la brutalitat imaginable. Acusa el govern del PP de ser massa tou amb els catalans com insinuant que existeix alguna complicitat. És, si fa no fa, la mateixa tàctica que va fer servir José Maria Aznar per relacionar el PSOE amb ETA. Sense anar més lluny, Rivera va aprofitar el recent debat de pressupostos per atraure els focus sobre la seva persona en acusar el ministre Montoro de connivència amb Puigdemont per no avalar els rudimentaris informes que ha subministrat la Guàrdia Civil al jutge Llarena sobre la malversació.
Tanmateix, la iniciativa política més miserable d’Albert Rivera ha estat avalar l’infame informe publicat a El Mundo sobre els professors de Sant Andreu de la Barca. El líder de Ciutadans ha assenyalat amb noms i cognoms els docents i retreu al govern espanyol que no hagi obert encara un expedient disciplinari contra ells. I això, malgrat que el consell escolar, amb la participació de la regidora d’Educació, que és de Ciutadans, ha negat les acusacions.
L’esperit de Rivera i del seu partit és la confrontació. Sense conflicte no són res. La seva evolució fa cada dia més comprensibles les simpaties que desperta en grups feixistes i d’extrema dreta. Van començar aliats amb Libertas, el grup xenòfob europeu, i després han donat aixopluc a militants de pràcticament tots els partits d’extrema dreta que eren extraparlamentaris, des de Plataforma per Catalunya a Vox, que ara ha vist en Ciutadans la cordada que els pot portar al poder. És obvi que l’establishment espanyol va apostar equivocadament. Volia un partit que estabilitzés la situació política espanyola i n’ha inventat un que ho farà saltar tot pels aires.



30/04/2018. José Antich. Espanya implosiona: s'albira el precipici.

30/04/2018. José Antich. Espanya implosiona: s'albira el precipici. Que Espanya té la crisi institucional més gran des de l'inici de la transició és poc discutible.
A la crisi territorial provocada per una desmesura política i judicial, principalment, encara que també econòmica i mediàtica, que ha posat en relleu la feblesa de la democràcia espanyola i la seva única aposta per la repressió com a solució de qualsevol conflicte, s'ha unit arran de la insultant sentència de la Manada emesa per tres magistrats de l'Audiència Provincial de Navarra un conflicte sense precedents entre la judicatura espanyola i el govern de Mariano Rajoy.


EDITORIAL
Espanya implosiona: s'albira el precipici
José Antich
Barcelona. Dilluns, 30 d'abril de 2018
2 minuts

A la crisi territorial provocada per una desmesura política i judicial, principalment, encara que també econòmica i mediàtica, que ha posat en relleu la feblesa de la democràcia espanyola i la seva única aposta per la repressió com a solució de qualsevol conflicte, s'ha unit arran de la insultant sentència de la Manada emesa per tres magistrats de l'Audiència Provincial de Navarra un conflicte sense precedents entre la judicatura espanyola i el govern de Mariano Rajoy.

Quan a un país se li trenquen les costures i implosiona en múltiples crisis, sol entrar en una fase de col·lapse institucional i això és el que li passa a Espanya en l'etapa crepuscular d'un govern incompetent fins a la sacietat. Les paraules del ministre de Justícia, Rafael Catalá, assenyalant directament un dels tres jutges que van emetre la sentència de la Manada —el que va demanar l'absolució dels joves bàrbars— i apuntant el Consell General del Poder Judicial per no haver-lo apartat, ja que "té un problema singular" i "tothom" el sap, ha situat l'òrgan rector dels jutges literalment contra les cordes.
El fet que associacions de jutges i fiscals hagin demanat la dimissió és gairebé anecdòtic. La va demanar el Congrés i allà continua i és obvi que fa temps que Catalá hauria de ser fora de l'executiu espanyol. Entre altres coses per la direcció governamental del 155 i l'ús fet de la fiscalia en el referèndum de l'1-O, que un dia coneixerem amb detall, i les pressions a la justícia que encara avui retenen a la presó una part significativa del Govern i han forçat la resta a prendre el camí de l'exili, començant pel president Carles Puigdemont. No és aquest l'únic conflicte entre el govern espanyol i la justícia, ja que encara és viva la defensa del ministre Montoro que no hi havia hagut malversació al referèndum en contra del defensat pel jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena.
Però no és pel tema de la Manada que el ministre Catalá ha de plegar del càrrec sense perdre un minut més. Les acusacions que ha fet del jutge de Pamplona són molt greus i el CGPJ lluny de demanar prudència als polítics —a Espanya ningú no té patent de cors es repeteix amb freqüència, encara que és obvi que no és així— el que ha de fer és obrir una investigació. I, si coneix ja el resultat, donar compte urgent a l'opinió pública.
Ja sé que el còmode i el fàcil en els mitjans espanyols és parlar de la divisió a l'independentisme i les travesses sobre si hi haurà o no Govern. En complir-se sis mesos de la proclamació de la República catalana, gairebé set de l'1-O (aquest dimarts) i, sobretot, una mica més de quatre de les eleccions del 21-D, cal reconèixer que aquest imprevist acte de demolició de l'arquitectura institucional espanyola ens l'haguéssim perdut amb una gestió diferent dels temps en la formació del Govern.



01/05/2018. Rajoy envia dos secretaris d'Estat a una reunió amb els guàrdies civils d'El Palau.

01/05/2018. Rajoy envia dos secretaris d'Estat a una reunió amb els guàrdies civils d'El Palau.

CAS 1-O
Rajoy envia dos secretaris d'Estat a una reunió amb els guàrdies civils d'El Palau
Alba Solé
Foto: EP
Barcelona. Dimarts, 1 de maig de 2018
1 minut

El secretari d'Estat de Seguretat, José Antonio Nieto, i el secretari d'Estat d'Educació, Marcial Marín, es reuniran amb els pares guàrdies civils dels alumnes de l'Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca. Els dos alts càrrecs es desplaçaran a la delegació del govern espanol a Catalunya el 8 de maig per trobar-se amb els pares dels nens que asseguren que se'ls va assenyalar a classe l'endemà del referèndum de l'1 d'octubre pel fet de ser fills d'agents de la Guàrdia Civil.
En un comunicat del Ministeri de l'Interior, s'explica que la reunió l'ha impulsat el ministre Juan Ignacio Zoido després que la Fiscalia de Delictes d'Odi hagi denunciat nou professors del centre. El text assegura que els dos secretaris d'Estat tenen la missió de mostrar als pares dels alumnes el "suport total independentment de les actuacions judicials". De la mateixa manera s'indica que es vol traslladar la "indignació" del Ministeri "per actituds tan antidemocràtiques, sectàries i impròpies d'un centre educatiu".
A més a més, a la reunió s'exposaran als pares els resultats de les investigacions obertes sobre el que presumptament va passar al centre El Palau, i també s'informarà els guàrdies civils de les feines que es fan des en totes dues secretaries d'Estat "sobre altres possibles casos d'assetjament escolar a Catalunya".
El Ministeri de l'Interior explica que vol "posar els mitjans necessaris perquè comportaments com el de Sant Andreu no es repeteixin".
Per això, Nieto i Marín diran als pares agents de la Guàrdia Civil que estan determinats a "prevenir casos d'humiliació als centres escolars de Catalunya pel fet que els pares dels alumnes portin uniformes de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat".









30/04/2018. Josep Casulleras. Entrevista a Josep Lluís Alcázar: ‘A l’institut El Palau, el silenci s’ha acabat’.


30/04/2018. Josep Casulleras. Entrevista a Josep Lluís Alcázar: ‘A l’institut El Palau, el silenci s’ha acabat’.

Josep Lluís Alcázar: ‘A l’institut El Palau, el silenci s’ha acabat’
Entrevista a un docent de l'institut de Sant Andreu de la Barca, que explica que els professors han decidit de trencar el silenci i denunciar la persecució
 30/04/2018  22:00
Els professors de l’institut El Palau de Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat) han decidit que ja n’hi ha prou, de callar. Des de l’octubre, quan es van trobar que un grup de pares havia denunciat nou professors a la televisió i a la Guàrdia Civil per haver criticat la violència policíaca de l’1-O, el silenci s’havia imposat entre docents, pares, mares i familiars. La por feia efecte, i el Departament d’Ensenyament els recomanava de no parlar. Però l’escrit de la fiscalia sobre delictes d’odi de la setmana passada i l’assenyalament d’El Mundo i d’Albert Rivera contra els professors acusats han motivat un canvi. Els professors ja no volen callar i volen denunciar la persecució contra el centre. I ara Ensenyament, intervingut pel 155, ha passat a amenaçar els qui vulguin expressar-se. Ho denuncia el professor Josep Lluís Alcázar, delegat sindical de la CGT a l’institut, en aquesta entrevista.
Les pintades i les amenaces contra els professors són un pas més enllà.
—La meva opinió és que aquest cap de setmana s’ha volgut tirar llenya al foc i s’ha aconseguit. Volen que hi hagi un enfrontament a l’institut, que hi hagi una fractura irreversible. Aquest n’ha estat l’objectiu, i això que ha passat aquest matí amb les pintades n’és una expressió. També hi ha hagut molta agressivitat i insults greus a la xarxa.
Han actuat la fiscalia, els mitjans espanyols i Albert Rivera i ara heu acabat rebent les amenaces.
—Sí, però la cosa va començar el 4 d’octubre, quan ens vam trobar tot l’institut ple de càmeres de televisió. Abans de buscar cap mena d’explicació o d’aclariment, ho van esbombar tot als mitjans de comunicació. Per això diem que hi ha hagut una instrumentalització, perquè aquesta resposta no és l’habitual de les famílies; primer mires de contrastar-ho, d’aclarir-ho, de parlar-ne, per saber si ha anat realment així o no, i el primer dia no llances allò que ha dit el nano als mitjans de comunicació. Això va començar el dia 4 i ho hem estat vivint tots aquests mesos. Ara, és cert que la denúncia de la fiscalia li fa fer un nou gir, i això que ha passat aquest cap de setmana encara un altre. La situació és molt dura.
Com estan, els professors afectats?
—En tenim uns quants de baixa, que, per cert, el Departament d’Ensenyament no la reconeix com a laboral. Volem fer saber que no ha fet públics els informes d’inspecció, sobre els quals ens ha dit oralment que indiquen clarament que no van dir cap de les coses que denuncien i que no hi ha indicis que els professors actuessin irregularment. I, és més, els informes certifiquen que la situació es feia insostenible per als qui han hagut d’agafar una baixa. Els documents també donen fe que havien de fer un tractament. I només ha faltat ara que el departament ens adverteixi què hem de dir, que no ens deixi parlar… Els professors estan malament: els uns han hagut d’agafar una baixa per tractament i els altres passen per una situació molt difícil. I, per a la resta de companys, és una cosa que toca tot l’institut. I no parlo únicament de professorat, sinó de nois, pares, famílies… El mal que es fa és molt gran.
Hi deu haver por de parlar, de dir segons què.
—Sí. Ens volen convertir en un exemple d’això que fa un any que van dient, que adoctrinem. I com que no en tenen cap de real, en volen crear un i donar-li un valor exemplar. Aquestes últimes setmanes, hi ha hagut el dia de la dona i el dia de la pau, i hem estat condicionats per quines coses dèiem. I no únicament al meu institut, sinó més enllà. Per Sant Jordi, per exemple, hem estat condicionats per si posàvem una bandera catalana. Envien un missatge a tots els professors i els posen sota sospita. Crec que és com se sent ara qualsevol docent a Catalunya.
Us queixeu del paper del departament. Quin és el vostre interlocutor ara?
—Són els Serveis Territorials i la seva directora. Aquesta és la nostra primera interlocutora, la mateixa d’abans. Després, Madrid, el ministeri de Méndez de Vigo.
I no en teniu la resposta que esperàveu?
—No. De cap manera. Ens feien callar i ens deien que era pel nostre bé. Això, ho hem aguantat uns quants mesos, perquè d’alguna manera podia perjudicar els arguments dels advocats de la Generalitat, que han portat la defensa fins ara. D’altra banda, els professors proposàvem que hi hagués algun espai per a veure’s i contrastar què havia dit el noi, què havia dit el professor, què havien dit els altres nois. Ho van intentar amb el consell escolar, amb la inspecció, amb l’ajuntament, que és socialista, amb una regidoria de Ciutadans. Però els pares que denuncien no volen cap reunió, no volen parlar ni debatre, ni mesurar les coses, veure unes altres opinions, el context… No ho volen.
Per què no es fa públic l’informe d’inspecció que diu que no hi va haver cap irregularitat?
—Nosaltres l’hem reclamat una vegada i una altra. I, segons que hem vist, també l’ha reclamat el batlle mateix, però l’hi neguen. La queixa d’aquestes famílies no ha arribat mai al departament i això és una cosa molt estranya. És el primer cas que una queixa d’un pare no arriba ni a l’institut ni al departament i, en canvi, arriba als mitjans de comunicació. I després ens assabentem que ve d’una unitat de la Guàrdia Civil a la fiscalia. Tu, com a pare, primer ho intentes contrastar, i no pas portar-ho als mitjans de comunicació, amb totes les conseqüències que té això. Els hem exigit que facin públic l’informe. Tinc la carta del sindicat amb la resposta de la directora de Serveis Territorials exigint que hi hagi un pronunciament públic dient a les famílies que estiguin tranquil·les perquè la inspecció hi ha treballat i ha conclòs que no hi va haver mala praxi per part dels professors. Però aquest pronunciament públic no s’ha fet.
I l’ajuntament?
—Va convocar una reunió i no s’hi va presentar cap de les famílies denunciants. No volen parlar.
També heu tingut moltes mostres de suport.
—Sí, i tant. Això són sis o set famílies, i tenim desenes de famílies de guàrdies civils. En un institut de mil dues-centes famílies. I de pares d’alguns altres instituts. Fins ara tots ells havien callat. Però la decisió de la setmana passada de trencar el silenci és important. El silenci s’ha acabat. Ho farem de la manera que exposem menys els companys i tirem endavant.
Quan dieu que ‘s’ha acabat el silenci’, què voleu dir?
—Abans era una recomanació, perquè hi havia un procés i els advocats hi treballaven. Tots callàvem. Això va ser així fins que dilluns passat va sortir l’escrit de la fiscalia. De què havia servit, callar? És que el document ni tan sols recull que nosaltres no hi estem d’acord. La gent s’indigna i diu prou. Quan decidim de fer el pas, el to que ens arriba ja és diferent: ‘O calleu o hi haurà conseqüències.’ Aquest és el missatge que ens traslladen dimarts. Ens diuen que si fem públic un comunicat sobre això, hi haurà conseqüències.
Quines conseqüències?
—Habitualment són expedients.
Del departament?
—Sí. Demà, la CGT presentarem una reclamació exigint una rectificació immediata i manifestant que és una intromissió a la llibertat d’expressió del professorat, i més en una resolució que vam prendre en assemblea.
És pel 155, que actuen així?
—No ho sé. Jo sé què vaig viure, perquè jo hi era, quan ens van dir personalment aquestes paraules. La conseqüència va ser que el comunicat que es volia llegir no es va arribar a llegir. Però tot això va ser en vint-i-quatre hores. Teníem una unitat de TV3 a fora perquè l’assemblea ho havia decidit després de l’oferiment de la televisió d’informar-ne al TN i al TN Comarques. I hi va acabar intervenint el departament, advertint-nos que ens exposàvem a conseqüències, si parlàvem. Així és com vivim. Fins ara hi havia la por de ‘ai, ai, ai, no posem una pancarta a la Ciutat de la Justícia, no sigui que…’ Aquest argument ja no val, quan apareix l’amenaça.
 

29/04/2018. Montserrat Nebrera. El Ministeri de la Veritat.

29/04/2018. Montserrat Nebrera. El Ministeri de la Veritat.

El Ministeri de la Veritat
"Com amb els deu justos de Sodoma i Gomorra, no cal preocupar-se per la possibilitat que condemnar la mentida conduís a la censura"

 
per Montserrat Nebrera 29/04/2018
Són paraules recents de la  Comissària d’Economia Digital de la Unió Europea, Mariya Gabriel, referint-se a la difusió a gran escala de fake newspropiciada per les plataformes digitals: Erosiona la confiança en les institucions, polaritza els debats, crea o profunditza tensions en la societat i solcava els processos electorals. En altres termes, perjudica greument l’opinió pública lliure i, per tant, la democràcia.

Dues reflexions em provoquen aquestes paraules, tot i que entorn d’una d’elles la Comissió mateixa hi ha respost quasi immediatament: la persecució de la mentida viral té com efecte col·lateral la instauració d’una mena de censura, justificada en tant que terapèutica, però censura a la fi. Si en el propi text de la Constitució espanyola sols s’exigeix de la informació, per tal de ser objecte de protecció, que sigui noticiable i veraç, quin sentit (moral) tindria demanar mésPerquè la veracitat consisteix en la diligent recerca de la veritat abans de la publicació de la notícia, entenent el legislador que demanar la veritat impossibilitaria la tasca periodística, pel fet de veure-s’hi sotmesa a l’espasa de Dàmocles de la diabòlica provatura sovint impossible. Tantes vegades ens preguntem on deu ser la veritat!
 Però hem de recordar també que el periodisme navega en hores baixes i entre dues aigües igualment fosques: d’una banda per haver deixat que és vestís de periodisme d’investigació el que no són més que filtracions interessades (personals, de partit o de sistema); potser el cas Cifuentes apunta en aquesta direcció de manera esfereïdora, doncs crec que és difícil romandre tranquil on vídeos que s’haurien de destruir en setmanes han dormit anys en el calaix convenient. De l’altre, moltes vegades directament relacionada amb la primera, la degradació del periodisme pel fet d’haver deixat de contrastar abans de donar per vàlida (veraç) la informació transmesa. El cas de la sentència de “la manada” en seria exemple, però són massa tècniques les qüestions a què referir-se en l’argumentació.

Sense aquestes dues qualitats que el comprometen amb la veritat encara que sovint no la trobi, el periodisme ja no ho és. Per suposat no critico la línia editorial de cada mitjà i la tendència ideològica de cada agent periodístic, però resulta paradoxal que la Comissió es preocupi pels fakes de les plataformes (al cap les emeten subjectes privats i la gent és ben lliure –en el fons esclava- de deixar-se enganyar per trols, gurus, youtubers, o influencers), i no de la degradació creixent d’un periodisme atrapat entre la necessitat personal de pagar la hipoteca i l’avarícia de diner i poder dels grups de comunicació on treballen. Per la qual cosa, com amb els deu justos de Sodoma i Gomorra, no cal preocupar-se per la possibilitat que condemnar la mentida conduís a la censura; perquè tampoc hi hauria qui posar al capdavant d’un hipotètic i inversemblant Ministeri de la Veritat.



29/10/2017. Joan Rusiñol. L’aparell de l’Estat: l’independentisme ha despertat el poder espanyol.

29/10/2017. Joan Rusiñol. L’aparell de l’Estat: l’independentisme ha despertat el poder espanyol.
Benvolguts,



L’aparell de l’Estat: l’independentisme ha despertat el poder espanyol
29/10/2017

Quines són les eines de què disposa l'Estat espanyol, més enllà del Govern del PP, per intentar guanyar la partida contra l'independentisme català? L'aparell de l'Estat s'ha activat per lluitar, per totes les vies possibles, per frenar la secessió.
CRÍTIC repassa els instruments polítics, judicials, policials, militars i econòmics per intentar frenar la declaració d’independència i l’inici d’un procés constituent a Catalunya aprovats divendres al Parlament.
Què és l'Estat espanyol? El 'sottogoverno', la 'Brigada Aranzadi', jutges i fiscals, els alts funcionaris i els advocats de l'Estat, la Guàrdia Civil, el cos diplomàtic i les grans empreses de l'Ibex-35
Temes
“España es un conjunto de Españas que viven en tensión”
Gabriel Magalhães

Les banderes espanyoles han florit als balcons de Madrid en aquest càlid octubre del 2017. La capital de l’Estat, però, està sotmesa als capritxos de la Sierra i el fred hi arriba de manera sobtada. A Madrid només coneixen l’estiu i l’hivern, i la política segueix el mateix patró. La dreta mediàtica, que havia perdut nervi després d’haver-se cobrat el cap de José Luis Rodríguez Zapatero, ha trobat en aquesta fase del procés sobiranista la manera de desvetllar Mariano Rajoy de la migdiada estiuenca. El president del Govern espanyol s’ha aixecat finalment de l’hamaca, no pas per fer política, sinó per liderar una operació d’Estat que posi fi a la possibilitat d’una República Catalana i, encara més important, que posi les bases per assegurar que no es repetirà el que s’ha viscut a Barcelona des del 2012.
La Moncloa ha trigat dos anys a fer seu aquell “se acabó la broma” de Xavier García Albiol quan es va aprovar la llei de reforma del Tribunal Constitucional, amb l’objectiu que aquest pugui multar funcionaris i governants quan no compleixin les seves sentències. Ara, però, totes les tecles del poder s’han activat. L’Estat espanyol és un Estat poderós, amb un poder legal, judicial, policial, diplomàtic i empresarial capaç de llançar l’operació més gran contra l’autonomisme amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola.
Durant aquestes últimes setmanes, s’ha desplegat un engranatge que sovint semblava anestesiat. Oxidat. Encarcarat en estructures d’Estat nació més pròpies del segle XIX que del XXI. El Minotaure de què parlava Jaume Vicens Vives ha demostrat que, tot i tenir enormes debilitats, encara és viu i envesteix. S’ha evidenciat que el xoc de trens no és només una patacada entre dues sobiranies, entre legalitat i legitimitat, entre els qui voldrien més capacitat de decisió i els qui es resisteixen a deixar anar fil. El xoc de trens ho és també entre dues cultures d’entendre i de relacionar-se amb el poder.
Escriu Gabriel Magalhães a l’obra ‘Los españoles’: “Una de les característiques més inquietants del català consisteix en la manera com pren les decisions: en realitat, allò habitual és que les vagi prenent sense prendre-les del tot”. Això explica, en part, el moment polític d’aquests dies arran de la costosa i entrebancada aprovació al Parlament d’una declaració d’independència de Catalunya. El ple del Parlament suspenent els efectes d’una declaració d’independència no feta, i les cartes del president Puigdemont a Rajoy sense acabar d’aclarir si havia fet el pas definitiu o no, i el preanunci finalment avortat d’eleccions autonòmiques del Govern català… contrasta amb l’activació de l’article 155 de la Constitució aprovat al Senat. A l’Estat, amb el rei Felip VI al capdavant, se li ha acabat la paciència i ha avalat que la maquinària repressora es posi en marxa. L’hivern arriba, per decret, a Madrid.
Quines són, però, les eines de què disposa l’Estat espanyol, més enllà del Govern del PP per intentar guanyar la partida contra l’independentisme català?
La ‘Brigada Aranzadi’. El Partit de la Llei
Enric Juliana, subdirector de ‘La Vanguardia’ i delegat a Madrid / JORDI BORRÀS
L’Administració pública estatal té 522.412 funcionaris, segons dades del Ministeri d’Hisenda de principis del 2017. La xifra inclou també militars, policies i personal dependent de l’Administació de justícia. Lluny del tòpic del “vuelva usted mañana”, es tracta d’un entramat ben greixat, en què cadascú disposa d’una petita parcel·la de poder que permet fer funcionar l’engranatge de l’aparell de l’Estat més enllà dels governs de torn.
Una realitat que sovint ha estat aliena als catalans, com explica a CRÍTIC el periodista de ‘La Vanguardia’ Enric Juliana, autor d’un article ja el 2014 sobre els advocats de l’Estat titulat “La Brigada Aranzadi“. De fet, la presència de catalans en aquesta estructura central no és proporcional al pes demogràfic del país. “No és una qüestió ni de rebuig ni de consigna política, sinó que no hi ha hagut tradició”, explica Juliana, per qui els motius d’aquesta absència s’han de buscar en una consciència antiestatalista molt arrelada o en el fet que la situació econòmica catalana ha permès guanyar-se la vida sense haver de marxar a 600 quilòmetres de casa. “Això fa que no hi hagi gent catalana suficient que transmeti informació i que participi en la confecció dels plànols, dels mapes”, hi afegeix. Una variable que cal tenir molt en compte a l’hora de rellegir els fets dels últims anys en el camp de la justícia, de l’elaboració de les lleis o, encara més, en l’àmbit de les polítiques policials.
L’Executiu de Rajoy —registrador de la propietat— i de Soraya Sáenz de Santamaría —advocada de l’Estat— ha aprofitat aquesta arquitectura funcionarial, edificada al llarg del temps, per donar cos al seu projecte ideològic. El Partit de la Llei. El Partit dels Opositors. El Partit de les Classes Mitjanes de Castella.Les oposicions són una primera vessant igualitària, que en termes històrics han funcionat amb certa netedat”, subratlla Juliana. “No és només casta”, adverteix. L’equip de la vicepresidenta espanyola ha liderat aquest ramal de l’aparell de l’Estat en la resposta al plet català i ha situat els alts càrrecs del sector públic a l’avantguarda de la confrontació.
Els anomenats ‘sorayos’ —ministres, secretaris d’Estat, subsecretaris, l’anomenat ‘sottogoverno’ espanyol— han guanyat el pols als heterodoxos, com José Manuel García-Margallo. Amb ells, operacions com el retorn de Tarradellas serien impensables. El nucli dur de la vicepresidenta ha combinat perfils tècnics, com el subsecretari de Presidència, José María Gómez-Ferrer, amb d’altres d’una provada lleialtat política, com el secretari d’Estat de Relacions amb les Corts, el català José Luis Ayllón, i la cap de gabinet de Santamaría, María González Pico, que havia estat subdirectora d’informatius d’Onda Cero. David del Cura, actual presentador i director de ‘La brújula’, programa d’aquesta emissora radiofònica, havia estat abans també una peça clau en l’equip de vicepresidència.
D’Onda Cero prové també la secretària d’Estat de Comunicació, la poderosa Carmen Martínez Castro.
Jutges ‘especials’ que fan política
L’Audiència Nacional és una raresa. I per aquesta raresa en el context europeu, situada a tocar del Tribunal Suprem i de la seu del PP, hi passen les grans causes que fan trontollar a la seva manera els fonaments de l’Estat. Des del terrorisme fins a la corrupció, passant, és clar, per l’independentisme. La política, segrestada sovint per una determinada interpretació de la legalitat, també pren forma en els despatxos d’aquests jutges especials. La decisió de Carmen Lamela d’enviar a la presó els presidents d’Òmnium i de l’Asssemblea, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, ha tingut un impacte emocional fortíssim en la societat catalana i ha musculat la unitat entre sobiranistes —independentistes o no— a l’hora de lluitar contra una temeritat d’aquest calibre. Lamela, per cert, manté també entre reixes un grup de nois d’Altsasua, a Navarra, acusats d’un delicte de terrorisme després d’una suposada agressió a un sergent i un guàrdia civil en un bar de poble. Els jutges Lamela i Ismael Moreno formen part del substrat més conservador de la magistratura. Moreno, que va tancar uns titellaires acusant-los d’enaltir ETA, va formar part precisament de la policia espanyola a les acaballes del franquisme.
Actua, però, la justícia al dictat del Govern del PP? “Veure-ho tot com un bloc monolític en què tothom obeeix La Moncloa és una anàlisi errònia”, avisa Juliana. El periodista explica, per exemple, que l’Executiu de Rajoy no era partidari de la presó de Cuixart i de Sànchez el dia en què Lamela va dictar la resolució. Dins la Fiscalia General de l’Estat, un altre dels poders judicials més rellevants a l’Estat, el procés també ha evidenciat que no tot és una bassa d’oli, si bé l’objectiu últim és sempre mantenir l’estabilitat de l’Estat com a bé suprem. Les ensenyances de Maquiavel no passen de moda.
Poc després del 9-N, el primer gran terrabastall que desperta el Minotaure, dimiteix el fiscal general, Eduardo Torres-Dulce. Consuelo Madrigal va durar poc més d’un any al càrrec, rellevada per José Manuel Maza, l’home a qui no li ha tremolat el pols a l’hora de posar-se al servei del ministre Rafael Catalá per intentar debilitar el sobiranisme i frenar una nova república. Maza és considerat un dels jutges més conservadors de la judicatura espanyola. Durant la seva etapa al Tribunal Suprem, Maza va ser un dels set magistrats que van jutjar Baltasar Garzón per obrir una causa per investigar els crims de la dictadura franquista. Sis jutges van decidir absoldre Garzón per aquest fet, però Maza va dissentir amb un vot particular. Són palpables les coincidències del discurs entre el portaveu de l’Executiu espanyol, Iñigo Méndez de Vigo, i la querella de la Fiscalia per les concentracions del 20 i 21 de setembre, quan a Madrid salten de veritat totes les alarmes.
“Manifestacions tumultuàries”. “Sedició”. La política prepara la pista d’aterratge a la justícia. De fet, divendres mateix, la Fiscalia General de l’Estat ja va fer públic que actuarà “contra tots aquells que hagin participat en els fets” de la declaració d’independència al Parlament. No ha concretat quina imputació hi hauria, tot i que en els últims dies s’ha apuntat el delicte de rebel·lió.
La policia: el comissari Villarejo i l’operació Catalunya
Carles Campuzano, diputat al Congrés des de fa anys per Convergència / IVAN GIMÉNEZ
La tecla policial per frenar el sobiranisme ha estat a punt de convertir-se en un bumerang per al PP. L’any 2014, el periodista Pedro Águeda va revelar l’existència d’una operació Catalunya per desestabilitzar el procés. Va publicar un article titulat: “Una unidad secreta de la Policía rastrea información comprometedora de políticos independentistas“. Segons aquestes informacions, existia una unitat secreta al departament dirigit per l’aleshores ministre de l’Interior, el català Jorge Fernández Díaz, dedicada a descobrir possibles informacions que, filtrades convenientment a la premsa amiga, fessin dubtar els partidaris d’un Estat propi. El comissari Eugenio Pino, l’excap d’afers interns Marcelino Martín Blas i el polèmic comissari José Manuel Villarejo són, presumptament, peces clau d’aquest entramat. “L’Estat és el substantiu, i de dret i democràtic, els adjectius”, assegura Carles Campuzano, diputat del PDECat al Congrés durant anys. “L’Estat té l’ús legítim de la violència en defensa de la seva preservació i en aquests anys ha deixat civilment molta gent a la cuneta”, recorda. La filtració al diari ‘Públic’ de les converses entre Fernández Díaz i el ja dimitit director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, van acabar de demostrar les sospites.
Si el 9-N va sotraguejar el poder, la gestió de l’1 d’octubre ha acabat d’activar-ne tots els flancs. El PP no amaga la sorpresa per la capacitat de mobilització de la societat civil catalana a l’hora de preservar tot el dispositiu del referèndum, malgrat la pressió de les forces de seguretat i dels serveis secrets. La Policia i la Guàrdia Civil van buscar urnes i paperetes per tot Catalunya. El Centre Nacional d’Intel·ligència, un altre dels organismes clau en l’entramat de l’aparell de l’Estat, que depèn de Sáenz de Santamaría, va ser incapaç de localitzar les urnes, un episodi que ha descol·locat i enrabiat la dreta mediàtica perquè ha demostrat els límits de les costures per fer front a les noves formes de contestació social. De revolta. A les noves guerres de trinxeres democràtiques. La majoria de polítics i activistes independentistes ja es reuneixen sempre sense la presència de telèfons mòbils a la sala per por que estiguin punxats pels serveis d’intel·ligència o per la policia espanyola per ordre d’un jutjat.
L’Exèrcit espanyol, en silenci: fins quan?
Explica l’exdirigent del PSOE i exvicepresident del govern espanyol, el veterà Alfonso Guerra, a les seves memòries que, poc després de la primera victòria electoral de Felipe González, va tenir un col·loqui amb militars. Un coronel es va aixecar per fer-li una pregunta i, quan tornava a asseure’s, Guerra li va cridar que ell no l’havia autoritzat a fer-ho. Quan va creure-ho oportú, li va donar permís perquè s’assegués. “Aquell senzill gest d’autoritat va obrir les portes de la cordialitat”, afirma l’exvicepresident espanyol. Les coses havien canviat.
L’Exèrcit, que durant segles ha tutelat la política a Espanya —fins a l’article 2 de la Constitució del 1978—, resta silenciós davant la tensió actual entre l’independentisme i l’Estat. És un fet sorprenent i rellevant en termes històrics. Per Gaziel, Castella era un poble de guerrers i de sants. Antiburgès. El PSOE encara va haver de posar ordre quan alguna veu militar aïllada va qüestionar el nou Estatut. Ara, ni això.
Campuzano creu que les dues autèntiques reformes estructurals en els últims 40 anys han estat les que afecten l’Església i l’Exèrcit. A més, coincideix amb Juliana en el fet que la seva presència a l’OTAN ha permès als comandaments viatjar i veure món, obrir-se de mires i aprendre de les democràcies occidentals. “Són els funcionaris més poliglots”, constata el director adjunt de ‘La Vanguardia’ a Madrid. Els militars, des d’aquella escena d’Alfonso Guerra fins avui, han assumit la Constitució: tenen coll avall que el seu poder està subjecte a les autoritats civils. Probablement, la imatge més icònica d’aquesta nova relació amb la democràcia és l’exministra Carme Chacón, embarassada, passant revista. No obstant això, Juliana fa una última advertència: “Que els militars no parlin no vol dir que no tinguin opinió”.
L’aparell diplomàtic i els favors de García-Margallo
García-Margallo, durant la firma d’un acord amb Algèria / MINISTERI D’EXTERIORS
El primer que va entendre que el “partit” de Catalunya es jugava fora de les fronteres espanyoles va ser José Manuel García-Margallo, que ha passat anys a Brussel·les i que escriu i pensa sobre el procés des de molt abans que els seus companys del PP n’obrissin la carpeta. L’exministre d’Afers Estrangers, format a Deusto, va convertir-se en una mena de responsable governamental de la qüestió catalana, posant al servei de la unitat d’Espanya l’aparell diplomàtic —l’any 2010 es van superar els 1.000 diplomàtics—, tot i les resistències dels qui s’hi negaven per no internacionalitzar el conflicte.
En el terreny internacional, la batalla ha estat desigual. A Madrid reconeixen l’habilitat de la conselleria de Raül Romeva i de la diplomàcia pública (Diplocat) per fer arribar el missatge sobiranista a les portades dels principals mitjans de comunicació internacionals i l’agilitat del moviment independentista en l’àmbit digital i de les xarxes socials. En una nació sense Estat propi, la societat civil acaba arribant allà on no ho poden fer les institucions. Les delegacions a l’estranger de l’ANC i alguns catalans influents arreu del món hi han ajudat.
Contra això, el cos diplomàtic espanyol —una elit on encara la meritocràcia s’ha d’obrir pas davant els llinatges familiars— s’ha mogut de manera més feixuga, però ha acabat aconseguint èxits gens menyspreables. L’Europa dels estats ha acabat donant suport a Mariano Rajoy de manera clara i pública en qüestions delicades com l’activació del 155 i en la tesi que es tracta d’un “assumpte intern” i que s’ha de resoldre “en el marc de la Constitució”. Líders com ara Macron, Merkel i May i, a l’altra banda de l’Atlàntic, primer Obama i ara Trump, han estat almenys públicament al seu costat, fins i tot després que la ciutadania europea veiés les imatges de violència policial de l’1 d’octubre.
Apartat Margallo, va assumir el Ministeri d’Exteriors Alfonso María Dastis Quecedo, procedent de la representació permanent espanyola davant la Unió Europea. No és casual que fos ell el perfil triat per aquesta circumstància. Ara bé, l’acció exterior té altres aliats d’importància al Govern. El més rellevant és Íñigo Méndez de Vigo y Montijo, baró de Claret, portaveu de La Moncloa i un home amb una àmplia trajectòria comunitària. Fa set anys va rebre la Gran Creu de l’Orde del Mèrit de la República Federal Alemanya. Qui també ha tingut un paper clau en una etapa de la relació política entre Rajoy i Merkel ha estat l’ara ministre d’Energia, Álvaro Nadal. Ment brillant, pilar de l’equip del PP en els últims temps a l’oposició —quan Sáenz de Santamaría n’era la portaveu parlamentària— va cuidar la relació amb Alemanya, on viatjava cada cap de setmana perquè la seva dona va estar uns quants anys destinada a l’ambaixada espanyola a Berlín.
Sense tenir, en aparença, una relació directa amb el procés, Madrid ha posat en marxa la campanya “Marca Espanya” per vendre les bondats del país al món amb un bon pressupost econòmic al darrere. En les seves campanyes, Barcelona sempre hi ocupa un lloc central. El seu responsable és Carlos Espinosa de los Monteros y Bernaldo de Quirós, marquès de Valtierra, un empresari i polític de cognoms il·lustres. El PP ha donat al seu càrrec categoria de secretaria d’Estat amb l’objectiu de promocionar un relat cultural en positiu.
El poder econòmic de l’Ibex-35: l’illa madrilenya
Ara una part d’aquest aparell funcionarial —com a mínim les seves elits— s’ha activat per preservar la unitat d’Espanya, una idea íntimament lligada a la concentració de capital econòmic a Madrid. N’explica a CRÍTIC un cas significatiu el portaveu del Partit Demòcrata al Congrés, Carles Campuzano. Relata les reticències dels grans partits espanyols a complir amb la territorialització de les ajudes al tercer sector, tot i que la justícia en aquest cas avalava la Generalitat: “Hem vist una aliança entre funcionaris, per una banda, i directius que gestionen les subvencions del 0,7% de l’IRPF, per l’altra” per evitar perdre el control centralitzat del repartiment dels diners.
“La banca i les grans empreses han votat”, assegura Juliana. Una part del món econòmic ha decidit, en aquesta fase clau del procés cap a la República Catalana, canviar la ubicació de la seva seu social. Un moviment que, asseguren fonts del Govern espanyol, parteix de la por de molts directius a la incertesa i de l’intent de les entitats bancàries de frenar la retirada de liquiditat dels estalviadors. La visió de l’Executiu català de Junts pel Sí és una altra, i fins i tot els sindicats han admès pressions polítiques perquè grans companyies, com SEAT, facin el mateix pas. L’aparell de l’Estat, en marxa.
Més enllà dels grans titulars que afecten CaixaBank o el Banc de Sabadell, el principal beneficiari d’aquests moviments de terres ha estat la Comunitat Autònoma de Madrid, “una autonomia de butxaca que s’especialitza com a centre de poder”, segons el retrat del periodista de ‘La Vanguardia’. L’agressiva política fiscal dels governs ultraliberals del PP que han dirigit la regió durant les últimes dècades, sumada a la proximitat de les institucions polítiques i de la Borsa de Madrid, amb l’Ibex-35 com a grup de pressió fonamental per entendre el poder econòmic madrileny, han fet que moltes firmes busquin l’aixopluc de la capital espanyola.
Capitalisme centralista. Concessional. Aquesta situació només fa que confirmar una tendència a la hipercapitalitat que ja han denunciat alguns autors com Germà Bel —actual diputat de JxSí, però que abans havia sigut assessor al Ministeri d’Administracions Públiques i al Ministeri d’Obres Públiques, diputat al Congrés pel PSC i autor del llibre ‘Espanya, capital París’— o el geòleg Òscar Pazos —autor del llibre ‘Madrid és una illa’, on explica que “el poder necessita concentrar-ho tot a Madrid per tenir el control absolut”. Pazos afirma que la concentració de poder polític ha tingut un cost en la limitació de les llibertats ciutadanes, i que, per blindar el monopoli, els grans partits estatals “han promogut un desmesurat discurs polític que restringeix l’espanyolitat i la legitimitat a allò que irradia d’un Govern fort a Madrid”. La crisi econòmica i l’esforç de la ciutadania per recuperar la democràcia han posat al descobert com una de les trames de corrupció més importants dels últims anys, Gürtel, tenia el seu epicentre en el Partit Popular de Madrid. A la seu de la Comunitat de Madrid davant de la qual va instal·lar-se el 15-M.
Joan Rusiñol és periodista i va ser corresponsal a Madrid del diari ‘Ara’.



29/04/2018. Quico Sallés. 3.000 policies en actiu van decidir entrar al cos abans de la democràcia.

29/04/2018. Quico Sallés. 3.000 policies en actiu van decidir entrar al cos abans de la democràcia.


2 generals, 4 tinents generals i 52 comissaris principals, entre els irreductibles que es van incorporar abans de 1978
 
2.961. Aquest és el número de guàrdies civils i membres del Cos Nacional de Policia (CNP) que es van incorporar als seus respectius cossos abans de l’arribada de la democràcia i que encara resten en actiu. Així es desprèn de l’estadística del ministeri de l’Interior lliurada al Senat a preguntes de l’hiperactiu senador d’EH Bilduko, Jon Iñarritu, aquesta setmana. El senador abertzale va demanar el número d’efectius que es van incorporar abans del 1979 a les forces i cossos de seguretat i que encara resten en actiu. Concretament, encara en resten 926 membres de la Guàrdia Civil i 2.035 membres del CNP. 
 ons el desglossament lliurat pel mateix gobierno espanyol, d’aquests 134 pertanyen a la màxima escala de comandament del CNP, concretament, 52 comissaris principals i 82 comissaris. Si fa o no fa, com els comandaments de la Guàrdia Civil integrats en l’escala màxima, la d’oficials generals,amb quatre tinents generals, cinc generals de Brigada i 7 generals de divisió

El còmput servit pel ministeri de l’Interior computa per escala els membres que s’hi van incorporar des de 1972 a 1978. De fet, les promocions que van entrar entre el 1975 i 1978 són les que més aporten efectius en actiu sobretot en l’escala bàsica.

En aquest sentit, es manté la proporció en l'escala executiva o subinspecció del CNP -oficials, inspectors, inspectors en cap o facultatius- aixi com a la Guàrdia Civil tot i que aquest cos té més càrrecs a les escales bàsiques i intermitges, que s’engloben en Guàrdies i caporals, la de sotsoficials i la d’oficials


Estadística del ministeri de l'Interior lliurada al senado Iñarritu sobre els membres de la Guàrdia Civil incorporats abans del 1978 i encara en actiu | JON IÑARRITU

Membres del CNP incorporats abans de 1978 i encara en actiu | INTERIOR IÑARRITU





  29/04/2018. Pau Vidal. Patologies processables.

  29/04/2018. Pau Vidal. Patologies processables.


Mail Obert
Pau Vidal
Patologies processables
Narcisisme, psicopatia, histrionisme… Certes conductes s'expliquen per trastorns a què la situació política ens està exposant. I al final de tot ens n'espera un de col·lectiu: l'estrès post-procés


Per: Pau Vidal
 29/04/2018  22:00
Al FAQS de dissabte, Salvador Illa va explicar que mantenia una relació de ‘quasi amistat’ amb un dels seus companys d’hemicicle presos a Estremera, però quan el van interpel·lar sobre si l’aniria a visitar va reconèixer que ‘ni tan sols s’ho havia plantejat’. El portaveu socialista confirmava així la tesi de la incomprensible falta d’empatia d’Iceta i companyia de què parlava fa poc Jose Rodriguez. En aquell article, l’ex-militant del PSC i candidat d’ERC el 21-D esmentava dos altres trastorns de la personalitat caracteritzats, precisament, per la incapacitat de connectar amb les emocions dels altres: narcisistes i psicòpates. Dos trastorns que no condicionen només la vida dels qui els pateixen, sinó també dels qui ens envolten.
El narcisisme va acompanyat sovint d’una arrogància difícil de pair per a qui no el sofreix (de fet, funciona com un indicador), i encaixa a la perfecció amb el cap de la formació política actualment majoritària al parlament. El partit que té la mentida, la queixa i la provocació per estratègies. Malgrat tenir-ho contínuament davant del nas, molta gent continuem tenint dificultats per assumir que la tergiversació descarada de la realitat és, per a determinats polítics, un mer instrument de feina, i ens quedem encallats en la fase de negació: com pot ser que hi hagi qui es comporti així i no passi res?
L’ús sistemàtic d’aquestes mateixes armes (la mentida i la manipulació) en el periodisme també ens deixa força descol·locats. Darrere del deliri interpretatiu de determinats articulistes, hi ha el ressentiment (un tret molt comú en espanyolistes abrandats nascuts a Catalunya, per l’estil de Jiménez Losantos o Jorge Fernández Díaz), afegit a alguna forma de complex d’inferioritat, còctel que deriva en agressivitat. Quan el ressentiment, en canvi, arrela en una estructura de personalitat marcada per l’histrionisme, en poden sortir personatges capaços de generar la perplexitat absoluta en qui no està avesat a aquesta mena de conductes.
Amb això últim ja tenim un peu i mig en l’espectre dels psicòpates. Dos trets típics d’aquests individus són la incapacitat de reconèixer els errors i la perseverança en els comportaments antisocials, fins i tot al preu d’enfrontar-se al seu entorn. Són característiques que podrien ajudar a entendre l’ànsia patològica de venjança d’algú que s’acarnissa fins a fregar el sadisme amb els coterranis dels seus ancestres directes. Que el descendent d’una família represaliada per un règim dictatorial s’acabi posant de banda dels agressors es pot explicar per una mena de síndrome d’Estocolm combinada amb una personalitat poruga o submisa, o fins i tot com a mecanisme d’adaptació compensatori (subvertir el trauma davant la incapacitat d’afrontar la condició de víctima). Però que s’erigeixi en castigador i justicier impietós… això ja entra de ple en l’àmbit de la psiquiatria.
En no gaires anys hem passat de l’oasi català al polvorí. D’un indret on suposadament la política era una comèdia perquè tot estava acordat i els protagonistes fingien ser rivals a un ring amb mossegades permanents. És clar que en tot plegat hi té molt a veure, no cal dir-ho, el desembarcament de Ciutadanos, que ha arrossegat el PP a la política de modes xulescos i tabernaris (al mateix FAQS vam poder comprovar la bel·ligerància de l’escola madrilenya, amb la desagradable picabaralla entre Patricia López del Público i Carlos Cuesta de l’OK Diario). Un estat de tensió que proven de traslladar al carrer, ben conscientment, mercenaris i fins i tot representants electes del mateix partit polític.
A pesar de les evidències, tanmateix, el discurs sobiranista continua rebutjant el vocabulari bèl·lic, patrimoni com de costum de l’espanyolisme (Soraya i ‘la batalla‘, Manuel Valls i la guerra, Juan José Villegas i ‘el enemigo). Però a mesura que la desesperació de l’estat espanyol el porta a augmentar, a través del poder judicial, el radi del conflicte, la percepció d’aquesta realitat com a enfrontament civil es va fent més transparent. La imminent sentència del cas Altsasu podria funcionar com una autèntica espurna. I la psicologia fa temps que té diagnosticat el que ve després: la síndrome d’estrès post-traumàtic.
Ja no es tracta d’un espectacle al qual assistim des de la barrera. No és només el tacticisme polític. Les decisions judicials ens afecten, els insults i les amenaces també, la violència d’alguns que conviuen amb nosaltres, encara més. I ara que sabem que la cosa va per llarg, faríem bé de preparar-nos per al que ens espera. Experts com Juan Soto Ivars (Arden las redes) avisen d’efectes secundaris derivats del consum de xarxes socials, ara mateix la trinxera més directa. L’insensat experiment d’una tal Aina Vidal n’és un exemple paradigmàtic (observeu bé els comentaris). Si el mono de telèfon mòbil ha provocat l’aparició d’un nou trastorn, la nomofòbia, l’angoixa derivada de les baralles i enfrontaments via Twitter podria ser només l’avantsala d’un trastorn més greu, no en va anomenat, abans de la correcció política, neurosi de guerra.
Pau Vidal



29/04/2018. Joan Lladonet. directe!cat. Allò que és més fàcil és ser unionista.

29/04/2018. Joan Lladonet. directe!cat. Allò que és més fàcil és ser unionista.


Inici del formulari
DIUMENGE, 29/04/2018. 09:41 H
Allò que és més fàcil és ser unionista



             Tenc lectors que es preocupen per si dels articles que escric es pot derivar més odi, del que intent evitar. A aquests lectors els vull dir que l'únic que faig és intentar denunciar o denunciar fets ocorreguts que no són massa normals que passin a un Estat que es vanta de la seva democràcia, cosa que li falta de totes, totes. Ara vos en posaré un exemple. A la final de la copa del rei, les autoritats espanyoles només tenien una preocupació, que no se xiulàs l'himme espanyol o l'entrada del rei a l'estadi. I que no hi hagués símbols que demostrassin que un sector del públic estava a favor dels presos polítics i en contra que aquest estat hagi actuat perquè n'hi hagués... de presos polítics. A un estat democràtic només s'haurien d'haver preocupat que el públic no entràs a l'estadi objectes prohibits, com poden ser les bengales o objectes amb els quals es pogués fer mal, cas que hi hagués alguna problemàtica imprevista. Llavors quina va ser l'ordre que va rebre la policia i la guàrdia civil de l'estat democràtic? Que no podia entrar cap peça de vestit que fos groga, i, en canvi, podien entrat banderes de la policia nacional i de la guàrdia civil. Aquesta era l'ordre o les ordres que tenien els mateixos que s'havien encarregat de reprimir votants el dia 1 d'octubre.

             D'aquesta manera, els assistents varen poder entrar banderes de Tabàrnia, si anaven acompanyades d'una de la policia nacional que tenia imprès el lema següent: “defensores de nuestra unidad”, o de la guàrdia civil amb el lema “viva la Guardia Civil”. D'aquesta manera, l'estat democràtic volia demostrar que la gent es trobava al costat de la policia nacional i la guàrdia civil, que el dia 1 d'octubre per impedir que la gent pogués votar havien causat un miler de ferits. Aquesta, senzillament, és la meva denúncia, perquè que això passàs hi ha responsables polítics, que són els principals culpables. Ara, cadascú que cerqui qui són aquests responsables.

             Amb els pressupostos actuals i si la puja als jubilats és amb efectes retroactius.pot ser que un jubilat mileurista cobri 15 euros més, però és que a la policia li han pujat el sou uns 561 euros i a la guàrdia civil uns 720 euros. Es veu que s'ha premiat la seva eficàcia per fer creure els votants catalans o per fer veure que varen ser més eficaços que els mossos d'esquadra. Per fer aquesta puja no necessitaven els vots del PNB.

             Continuant amb el mateix tema, l'escàndol del màster de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, ha deixat en segon terme una presumpta trama en la qual s'assegura que la universitat Rey Juan Carlos atorgava graus o llicenciatures sobre Criminologia a policies nacionals al cost de 3.000 euros, per  accedir i promocionar a obtenir alts càrrecs de comandament dins el cos.  Ho ha assegurat Alternativa Sindical de Policia (ASP). Tot això s'està investigant. Veurem què és el que surt a la llum.

             La cadena de televisió, la sexta, ha fet una enquesta en què hi havia aquesta pregunta: Està a favor o en contra que els líders independentistes continuïn en presó preventiva? A Espanya hi ha un 62,1% de persones a favor un 34,3% en contra i no ho saben o no contesten, un 3,6%. En canvi, a Catalunya, un 27,2% hi està a favor, un 71,7% en contra i no ho saben o no contesten, un 1,1%. El que no es diu és si quan es mira a Espanya, si Catalunya hi està inclosa o no, perquè si hi estigués això voldria dir, que la xifra seria molt superior, quan no se'ls compta. Aquí queda demostrat què es fa a l'Estat espanyol. Sembla que es fa allò que tant s'acusa als líders independentistes de fer, és a dir, de l'adoctrinament. I aquesta és una altra vegada la meva denúncia. S'acusa de fer adoctrinament als independentistes, a les escoles catalanes i els únics adoctrinadors són ells, els líders dels unionistes. Com es nota que avui, és molt més fàcil ser unionista que separatista. Aquesta paraula és la que els agrada usar a ells i a mi no em fa por usar-la, perquè sé que el resultat que es podria obtenir si vivíssim en un estat democràtic, és que el simple exercici del dret a decidir  podria donar com a resultat, una separació. I aquí teniu el bessó de tot el que volia dir. 



29/04/2018. Alba Solé. Un 'think tank' europeu promou un debat sobre si Catalunya ha de ser independent.


29/04/2018. Alba Solé. Un 'think tank' europeu promou un debat sobre si Catalunya ha de ser independent.

PROCÉS
Un 'think tank' europeu promou un debat sobre si Catalunya ha de ser independent
Alba Solé
Foto: ACN
Barcelona. Diumenge, 29 d'abril de 2018
3 minuts

Un think tank europeu, Friends of Europe, ha promogut un debat sobre la independència catalana sota el títol "Catalunya ha de ser independent?".
"Cap a on va Catalunya?". Així és com comença el text que recorda "els dramàtics esdeveniments" del referèndum de l'1 d'octubre "fortament interromput per la policia espanyola" i que es pregunta si l'arrest i l'exili dels líders polítics catalans "ha frustrat la independència del país". 
L'article explica als lectors que des de les eleccions del passat 21 de desembre diversos líders polítics i cívics es troben en presó preventiva o a l'exili i subratlla el cas del president Carles Puigdemont "que actualment s'enfronta a una possible extradició a Espanya des d'Alemanya".
Aquest think tank ha llançat una pregunta molt senzilla a un grup de diputats del Parlament Europeu: "Catalunya ha de ser independent?". L'exercici l'ha plantejat a eurodiputats de totes les ideologies perquè exposin les seves opinions i posicions sobre aquesta qüestió:
Gabrielle Zimmer, Esquerra Unitària Europea
Aquesta eurodiputada alemanya explica que sempre ha donat suport "a la idea que a la gent de Catalunya se li pregunti què vol ser". Per una banda, assegura que no es pot fer una independència de forma unilateral, però, per l'altra, admet que "el gobierno espanyol hauria de ser més sensible i entendre per què hi ha tanta gent a Catalunya que demana marxar". Zimmer considera que "s'han de trobar solucions polítiques des del respecte i la negociació".
Mady Delvaux, Socialdemòcrates
L'eurodiputada luxemburguesa és concisa: "No han de ser independents". Tot i això, indica que ella és d'un país petit, Luxemburg, i que "és complicat justificar per què una regió més gran no ha de ser independent". Delvaux opina que en termes de progrés, Catalunya no hauria de ser independent.
Margrete Auken, Verds
Auken és danesa i assegura que entén "les seves frustracions" tot i que no vol que "Catalunya sigui del tot independent". L'eurodiputada indica que al grup Verd hi ha catalans que es mereixen suport perquè "Espanya els escolti més" i "puguin aconseguir més autonomia".
Renate Weber, Liberals i Demòcrates
Weber té una opinió molt contundent: "Estic molt decebuda amb la Unió Europea pel que fa a aquest aspecte perquè s'hauria d'estar implicant molt més en tot el que passa a Espanya". Aquesta eurodiputada romanesa defensa que un conflicte polític sempre s'ha de resoldre amb més política "i no amb tribunals". Per aquests motius, Renate Weber fa una crida al diàleg i planteja una pregunta a la Unió Europea: "Europa vol una regió on es fan unes eleccions amb gent a la presó, exiliats i polítics que no poden expressar-se per por a les conseqüències?".
Frank Engel, Partit Popular Europeu
Frank Engel és de Luxemburg i, igual que Mady Delvaux, admet que ve d'un país que va ser reconegut com a independent amb 200.000 habitants, per això afirma: "No estic en una posició com per dir que se li negui això a 7.000.000 de persones". Si més no, Engel està convençut que "si Catalunya estigués en unes circumstàncies normals la majoria de catalans estarien en contra de la independència".
Helga Stevens, Conservadors Europeus
Stevens subratlla que a Catalunya hi ha una majoria independentista i que, per tant, "no podem imposar el que vulguem per sobre els seus desitjos". L'eurodiputada belga explica que els catalans han demostrat en moltes ocasions el seu anhel d'independència i recorda el referèndum de l'1 d'octubre: "L'1-O va deixar clar que hi havia una majoria a favor de la independència i tot i això van ser oprimits per la policia, jo era a Barcelona aquell dia. El resultat del referèndum era clar però els van suspendre el Parlament i els van obligar a fer eleccions. Els resultats, una vegada més, van demostrar una majoria independentista".
Rolandas Paksas, Euroescèptics
Finalment, el think tank que ha obert aquest debat ha volgut parlar amb l'eurodiputat i expresident lituà Rolandas Paksas. La seva opinió és clara i senzilla: "La independència de Catalunya no pot ni ha de ser qüestionada". Paksas creu que és qüestió de temps que els catalans puguin autodeterminar-se i, igual que han fet altres companys, ha criticat el paper de la Unió Europea: "La independència catalana ja no és només un problema de Madrid, és un repte per a tota la família europea".




28/04/2018. Josep-Lluís Carod-Rovira. I tot això, qui ho paga?

28/04/2018. Josep-Lluís Carod-Rovira. I tot això, qui ho paga?
Benvolguts,
Pel que fa a com s’utilitzen els diners públics a Espanya i els diners privats a Catalunya podem recordar aquella frase tan explicativa de:
“La socialització de les pèrdues i la capitalització dels beneficis”
En aquest Bloc hi ha molts exemples d’aquesta metodologia.
·         La construcció de les primeres vies fèrries a Catalunya i les primeres vies fèrries a Madrid
·         El Florentino, el Castor, el túnel del Pertús i altres projectes
·         Les autopistes de peatge de Catalunya i les gratuïtes de Madrid
·         La xarxa de ferrocarrils radials amb AVEs i les xarxes de mercaderies perimetrals no començades encara

I tot això, qui ho paga?
"Si el referèndum l’haguessin fet a Espanya, allà l’haurien pagat dels pressupostos generals de l’estat i serien funcionaris els que se n’haurien encarregat, de l’organització"
 
per Josep-Lluís Carod-Rovira 28/04/2018
El mes d’abril de 1911 tenia lloc a Reus el I Congrés d’Ateneus de Catalunya. Va ser el prestigiós Centre de Lectura la institució encarregada d’acollir les diferents entitats de característiques associatives i culturals semblants que, procedents d’arreu del Principat, hi acudiren.
I l’any següent, el congrés es celebrà a Vilanova i la Geltrú. No n’hi hagué cap més fins al cap de 81 anys, el 1983, novament a Reus i al mateix Centre de Lectura. Fou allà on va néixer la Federació d’Ateneus de Catalunya, que aplega avui 159 entitats, molt repartides territorialment. Recordo molt bé el congrés de fa 35 anys per una anècdota que em cridà molt l’atenció i me la continua cridant encara. Un dia al matí, escoltant una ràdio espanyola de gran difusió, en un apartat diari on feien referència a fets insòlits, singulars o sorprenents per a ells -com ara el naixement d’una vaca amb sis potes a Austràlia, la troballa d’una col de no sé quantes desenes de quilos, etc.-, van comentar, amb motiu de la trobada d’Ateneus, que al llarg de la seva vida, una persona catalana havia pertanyut, pel cap baix, a unes set entitats de mitjana.

Des del seu punt de vista, doncs, la notícia era del tot inhabitual i per això en parlaven, ja que es tractava d’una pràctica cívica i cultural inexistent a Espanya i molt allunyada de la seva dinàmica associativa tradicional. L’anècdota serveix per il·lustrar una realitat per la qual constatem que som davant de dos mons diferents. 
No és estrany, doncs, que hi hagi qui parli d’Espanya com un estat sense societat civil organitzada i, als antípodes, de Catalunya com d’una societat civil organitzada, però, en canvi, sense estat.
Consideració a banda és la que mereix el grupuscle anticatalà, subvencionat pels poders de sempre, que per a vergonya de tothom ha pres, indignament, el nom de Societat Civil Catalana.

Si hom s’enfila al típic bus turístic que recorre les grans ciutats, per tal que els visitants es facin una idea aproximada de com són les capitals més destacades, no és difícil d’adonar-se, tot passejant per Madrid, que la majoria dels grans edificis que hom pot admirar-hi són oficials, de caràcter públic, resultat, doncs, de la inversió i la intervenció directa de l’administració de l’estat per a fer-los possibles. En canvi, si repetim la mateixa passejada turística per Catalunya, veurem com ocorre just el contrari i quasi tots els edificis més coneguts i emblemàtics de la nostra capital nacional no són de titularitat pública, sinó privada.  Inicialment pertanyen, per tant, a la iniciativa d’una part de la societat, es tracti de particulars (la Pedrera,  Casa Batlló, Casa de les Punxes, casa Amatller, Casa Vicens, Palau Güell, Palau Moja, Palau March, etc.), del bisbat (Sagrada Família) o d’entitats culturals per al conreu de la música, tot i que de sectors socials ben diferents (Palau de la Música Catalana i Liceu).

Aquest contrast tan clar i evident entre Espanya i Catalunya és el que pot explicar, en bona part, l’estira i arronsa existent, actualment, entre el jutge Llarena i el ministre Montoro. Estan convençuts que les despeses ocasionades per l’organització del referèndum només poden provenir de fons de la Generalitat, de recursos públics, ja que no els cap al cap que la mateixa societat que volia votar es pagués de la seva butxaca aquella experiència tan profundament democràtica i fos la mateixa ciutadania qui l’organitzés, de principi a final. Van a la percaça de funcionaris i remenen els comptes de la Generalitat, del dret i del revés, perquè si el referèndum l’haguessin fet a Espanya, allà l’haurien pagat dels pressupostos generals de l’estat i serien funcionaris els que se n’haurien encarregat, de l’organització.

Avesats a mobilitzar gent cap a Catalunya, amb tot pagat, per a manifestacions espanyolistes, són incapaços d’assimilar que desenes de milers de persones de totes les edats viatgin a Brussel·les i passin hores i més hores d’incomoditat dalt de l’autocar, pagant-s’ho tot de la seva butxaca. I que s’hi desplacin no pas per assistir a un esdeveniment futbolístic, com ara un partit de la selecció espanyola, sinó que el viatgi tingui, exclusivament, finalitat polítiques, de suport al president, consellers i consellera a l’exili, així com d’identificació amb la idea d’una Catalunya independent. Miren amb lupa microscòpica les finances de la Generalitat, cercant-hi el finançament públic al procés independentista, mentre continuen demanant-se: I tot això, qui ho paga? La resposta és ben fàcil: tot això ho paga la gent de la seva butxaca. La mateixa gent que fa possible el fons econòmic de solidaritat amb les persones objecte de la represàlia i persecució espanyola, els mateixos més de cent mil catalans que són socis d’Òmnium, els mateixos dos milions de persones que omplen carreres, places i carreteres d’il·lusió, que voten en referèndum malgrat les porres i que, amb el seu vot, fan possible una majoria independentista al Parlament.

Estem davant, doncs, de dos mons diferents, de dues cultures cíviques distintes, de dues visions antagòniques del funcionament regular d’una societat. De fet, entre els que ens mirem la realitat “de cap a peus” i aquells que l’observen “de los pies a la cabeza”, ja queda prou clar, rere de frases fetes tan significativament arrelades en els dos idiomes, que parlem diferent perquè som pobles diferents i reaccionem i ens organitzem, diferentment, davant la realitat, perquè en tenim dues visions del tot contraposades.



28/04/2018. Gemma Aguilera. Menys plans i més unitat republicana.

28/04/2018. Gemma Aguilera. Menys plans i més unitat republicana.
Menys plans i més unitat republicana
"El dia que Catalunya triï el Gobierno de la República serà quan no caldrà unitat i la lluita pels despatxos serà legítima"
 
per Gemma Aguilera 28/04/2018
L’independentisme dedica moltes hores a parlar de plans. El pla A, el pla B, el pla C, i ara qui sap si el pla D serà un nom o una data per a unes noves eleccions. Però no tenim notícies del pla U, el de la unitat d’acció republicana més enllà d’anar plegats a la capçalera de les manifestacions o fer declaracions contra la repressió brutal d’Espanya. Els 2,1 milions de votants que el 21D van triar una de les tres llistes republicanes no votaven en clau de Catalunya autonòmica ni de lluita de sigles per arreplegar cadires al Gobierno. Volien fer via. A més o menys velocitat, però fer via.
 El PDeCAT, allunyat del poder, en deconstrucció abans d’haver-se construït i sense haver entès que el model de partit que encaixava amb el peix al cove a Madrid ara grinyola dins del moviment republicà. ERC, amb la direcció represaliada, mirant JxCAT més com un enemic electoral que no pas com un aliat, i amb unes bases dividides sobre si cal prémer gas a fons o desaccelerar. JxCAT, que ho fia tot a la supervivència de Puigdemont i que intenta implementar una nova concepció de la política amb independents, però en guerra cada vegada més oberta amb el PDeCAT i intentant marcar els tempos de 72 diputats quan només en té 34. I la CUP, coherent amb el seu ADN, però probablement immadura per al moment polític, mancada de perspectiva i generositat per passar una pantalla més abans de l’assalt final.
És cert que el factor Puigdemont ho ha distorsionat totUn president a l’exili, en llibertat i amb capacitat per bastir el Consell de la República, dóna aire a la construcció de la República malgrat el marc repressiu, mentre que un president entre reixes obliga a assumir una frenada. Precisament perquè cal recalcular constantment, els partits haurien de ser conscients que els aparells-menjadora que tan bé funcionen en l'autonomisme del règim, ja no són vàlids en un país que es construeix de baix a dalt. 

Tots sabem que la Generalitat gestionarà engrunes, serà controlada, censurada i permanentment assetjada política i judicialment. No serà ni de dretes ni d’esquerres, perquè amb prou feines sobreviurà com a administració autonòmica descafeïnada. A hores d’ara, la unitat de l’independentisme és fictícia. L’enemic ho sap i intenta dividir encara més. El dia que Catalunya triï el Govern de la República serà quan no caldrà unitat i la lluita pels despatxos serà legítima. És més, una de les virtuts del nou Estat serà la pluralitat ideològica, tàctica i estratègica dels demòcrates.



27/04/2018. Nerea Rodríguez. Contra 'La Manada' de magistrats.

27/04/2018. Nerea Rodríguez. Contra 'La Manada' de magistrats.

Acudit FER
Contra 'La Manada' de magistrats
"Des de dijous sabem que un fantasma ronda per aquest Estat. És el de l’arbitrarietat a l’hora de perseguir i jutjar les agressions contra les dones"
 
per Nerea Rodríguez 27/04/2018
Des de dijous tenim encara més por. M’entendrà qualsevol dona. A cap de nosaltres li agradaria creuar-se amb cinc energumens pels carrers de qualsevol ciutat o poble, passats de tot, a les tantes de la matinada. Una por que moltes dones hem patit sovint: la de tornar soles a casa i trobar-te pel camí amb qualsevol degenerat. Canvis de vorera, acceleració del pas… Accions en la gran majoria d’ocasions injustes, però que s’han convertit en una manera de fer habitual de moltes de nosaltres. I que, des d’aquest dijous, s’ha incrementat. És del tot indecent i absolutament indignant que en aquest Estat hi hagi uns jutges que tinguin els pebrots de dir que no hi ha violació en l’actitud dels cinc nois de ‘La Manada’ i que, fins i tot, un d’ells consideri que cal emetre un vot particular per deixar constància que el que veu ell en el vídeo no és una noia indefensa que està sent violada, sinó “jolgorio”. “Jolgorio”, diu. Increïble.

Des de dijous, la por s’ha fet concreció per a moltes de nosaltres. S’ha concretat en la cara dels cinc animals de ‘La Manada’ que durant tot el judici no han mostrat cap mena de penediment. Tot al contrari. Han defensat que ella estava encantada. I ho han mantingut fins el final. I, esclar, per això li van robar el mòbil… I s’ha concretat també en aquesta justícia absurda que desprotegeix la meitat dels seus ciutadans

Des de dijous sabem que un fantasma ronda per aquest Estat. És el de l’arbitrarietat a l’hora de perseguir i jutjar les agressions contra les dones. L’única diferència és que aquesta vegada estan xocant contra milions de dones conscients i mobilitzades. I no ens impressionen ni les seves togues ni els seus rituals. Ara sabem que aquests magistrats només són una ‘manada’ que en protegeix una altra.





28/04/2018. Gemma Aguilera entrevista Nuet: “Em nego a donar per perduda la batalla del progressisme a Espanya”.

28/04/2018. Gemma Aguilera entrevista Nuet: “Em nego a donar per perduda la batalla del progressisme a Espanya”.

Nuet: “Em nego a donar per perduda la batalla del progressisme a Espanya”
El diputat de Catalunya En Comú Podem i líder d'EUiA considera que “Puigdemont no és progressista perquè encara carrega moltes herències de CDC”
 
Per Gemma Aguilera (Parlament)
28/04/2018
Joan Josep Nuet és coordinador general d'EUiA i diputat de Catalunya En Comú Podem JORDI BORRÀS

El Tribunal Constitucional ha admès a tràmit el recurs de l’Estat per frenar la investidura de Carles Puigdemont, un recurs que Madrid va presentar al gener però que no s’ha resolt fins ara. Com creu que aquesta decisió pot afectar als passos que es facin al Parlament els propers dies?
Abans del 22 de maig la majoria independentista ha de fer una proposta que no es digui Carles Puigdemont. La sensació que he tingut sempre és que hi havia una certa teatralització, que la majoria independentista sabia que hi havia moltes dificultats perquè Puigdemont pogués ser un president efectiu, però en el seu relat públic hi havia uns itineraris que calia cobrir. L’admissió a tràmit per part del TC del recurs de l’Estat definitivament ens diu que, com a mínim durant sis mesos, Carles Puigdemont no pot ser candidat.

Carles Puigdemont té dret a ser president de la Generalitat?
Té drets polítics i té dret a ser president de la Generalitat, sí. Això nosaltres no ho hem qüestionat en cap moment, però sabíem que hi havia unes dificultats efectives fruit de la judicialització de la política catalana i el paper de tutela que aquesta judicialització exerceix sobre la política. I això, encara que no ens agradi, és un element que existeix i no podem fer que la política catalana ho ignori. Al marge d’això, també hi ha raons polítiques perquè Carles Puigdemont no sigui president. L’etapa que va dirigir no va ser tan positiva com hauria d’haver estat. No desitgem que ell sigui president.

Com volen que sigui el president o presidenta, els Comuns?
Volem que sigui progressista, que obri una nova etapa liderada per polítiques socials i que pugui exercir una presidència efectiva.

En tot cas, considera que la suspensió del TC fa que la reforma de la llei de presidència impulsada per JxCAT per tal que es pugui investir un president o presidenta a distància, perdi el sentit?
Les fórmules perquè funcioni un Govern possiblement necessiten una actualització, però aquest debat es produeix enmig del debat del procés, i d’alguna manera queda contaminat. Una reforma de la llei de la presidència potser seria adequada, però fer-la a la llum de Puigdemont és matar el debat. Segur que el debat estarà viciat i acabarà essent un debat sobre si Carles Puigdemont ha de ser investit o no. Per tant, el millor seria ajornar el debat i fer-lo en un altre moment.

Senyor Nuet, davant de la dificultat afegida del TC per investir Puigdemont, creu que les eleccions estan ara més properes que abans de l’anunci de l’alt tribunal?
No, crec que la majoria independentista tenia clar que aquesta dificultat existia. Potser després del 21D molts van pensar que la repetició electoral era un factor necessari i positiu, però crec que en aquest moment és una opinió minoritària. Hi ha una majoria independentista que no té per què ser qüestionada en unes noves eleccions. Si no és capaç de formar Govern, seria un fracàs, i anar a eleccions amb un fracàs al sarró no és bona idea. L’anunci del TC referma la idea que s’ha de fer un Govern efectiu, malgrat que suposi el sacrifici de persones que tenen drets polítics, però és millor que hi renunciïn pel bé del país i de l’interès general. De fet, això és el que han demanat els exconsellers del PDeCAT empresonats, i que ja van demanar els d’ERC. Aquesta petició dels presos polítics d’un Govern efectiu també evidencia que, per a l’estratègia judicial de de la seva defensa, serà important que hi hagi un Govern.

Destaca que ERC ha abandonat la via unilateral i vol diàleg, però dubta de JxCAT en aquest sentit JORDI BORRÀS

Si JxCAT descartés investir Puigdemont, hauria de presentar un pla D. Els Comuns han dit que no facilitaran ni amb un sí ni amb una abstenció la investidura de cap candidat de JxCAT. Però s’ho podrien pensar si fos d’ERC.
Després de la delegació de vot de Puigdemont i Comín queda clar que ERC i JxCAT sumen 66 vots, de manera que poden investir un candidat en segona volta amb l’abstenció de la CUP. Si no sortissin els números podríem discutir possibilitats, però amb els números clars només hi ha dues possibilitats, que la majoria independentista fracassi o tingui èxit. Si es forma Govern entrarem en una nova etapa, de la qual ja en parlarem. Si fracassa, hem de parlar d’una majoria alternativa. Però no desitgem que fracassin, volem que hi hagi Govern.

Des dels escons d’ICV, després de CSQP i ara dels Comuns, s’apel·la encara ara a Convergència carregar a JxCAT l’herència de les retallades i les polítiques de dretes. Com argumenta la diferència entre un candidat d’ERC i un de JxCAT, quan en la passada legislatura governaven plegats?
Nosaltres hem proposat un president o presidenta progressista, ja no hem dit d’esquerres.


"S'ha de dialogar amb el PP tot i tenir presos polítics", diu Nuet JORDI BORRÀS

Què vol dir ser progressista?
El concepte de progressista no inclou Puigdemont, que pensem que és una persona encara molt carregada de les herències de Convergència Democràtica.

Els darrers pressupostos de Puigdemont els va votar la CUP, poc sospitosa de convergent...
Sí, però nosaltres hi vam votar en contra, no per la famosa partida del referèndum, sinó perquè crèiem que consolidava les retallades de l’època de Mas.

ERC també els va votar. De fet, els pressupostos neixen de la conselleria liderada per Oriol Junqueras. Per què aleshores sí que els agrada un candidat d’ERC?
Nosaltres, històricament sempre hem mantingut una relació en el marc del progrés republicà que comporta tota una cultura política de republicanisme i progressisme. Un lideratge d’una persona republicana i progressista ens pot portar un programa que sigui per a nosaltres millor. I també hi ha una sintonia amb la visió del moment polític, que ERC ja va mostrar en campanya electoral, que la unilateralitat és una via morta i que cal apostar per una relació bilateral amb l’Estat i fer una reflexió sobre què vol dir construir una república. Reflexions que no hem escoltat a JxCAT.

El que vostè vol dir és que ERC és menys independentista que JxCAT?
El que dic és que JxCAT no sembla voler abandonar la via unilateral, i ERC sí, i a més, està disposada al diàleg amb l’Estat.

Amb 9 presos polítics i 7 exiliats, i repressió permanent de la policia espanyola i la justícia contra qualsevol acte de protesta, li sembla que hi ha gaire predisposició per part de Madrid a dialogar, amb ERC o amb qui sigui?
No ho veiem des d’aquest punt de vista. Crec que recuperar una certa relació de respecte als marcs institucionals en aquest moment aniria bé i influiria en el procés judicial paral·lel que hi ha a la situació política. Quan una part de l’independentisme va dir que la unilateralitat no havia anat bé, reconeixia que algunes coses del procés no són bones. Els errors comesos no s’han de repetir, i ha estat un error menystenir el poder i el paper de l’Estat. Aquest diàleg bilateral és imprescindible.

Dos no dialoguen si un no vol, que diuen...
 Ara hi ha el debat sobre els pressupostos generals de l’Estat, i si tinguéssim Govern ja hi hauria una influència concreta en determinades inversions. Això vol dir que no hem de parlar de les inversions que necessita Catalunya en funció de la realitat judicial i dels presos polítics? Jo crec que hem de parlar-hi igualment, no és una traïció als presos polítics ni un engany dialogar amb el PP, de fet, és una obligació institucional que ens portarà millors resultats que no pas recrear les polítiques de boicot. No hem de renunciar al dia a dia pel fet que la situació en el tema de drets i llibertats sigui precària. S'ha de dialogar amb el PP tot i tenir presos polítics.

Amb aquest escenari de repressió creixent, com expliquen els Comuns als catalans que és millor opció continuar formant part d’aquesta Espanya que no pas apostar per una República catalana?
Primer, perquè nosaltres creiem en el projecte de la fraternitat entre pobles i hi creurem sempre. Per a un marxista, els estats són l’expressió de la classe dominant, i Espanya és l’expressió d’una classe dominant. Però hi ha una altra Espanya possible perquè hi ha altres gents que viuen a Espanya i que algun dia poden governar el país. De la mateixa manera que em nego a pensar que Catalunya és la corrupció del 3% i em sentiria insultat si em diguessin que el meu país, com a resum és el 3%, em nego també a acceptar que Espanya és Rajoy, és el PP o Albert Rivera. Són expressions d’una Espanya que és real, però també hi ha una altra Espanya real, milions d’homes i dones que algun dia canviaran el seu país.


Nuet creu que JxCAT i ERC ja no tenen excusa per investir un president efectiu amb els dos vots delegats | JORDI BORRÀS

Aquest “algun dia” pot ser molt llunyà. Potser és tot un canvi de generació?
És complex, sí. Quan Lluís Companys era ministre de la Marina del govern de la República estic segur que no deixava de ser català, però creia que en aquell moment hi havia unes forces republicanes espanyoles en les quals podia confiar.

A Espanya no hi ha pas una república...
No, però nosaltres creiem que una república confederal o federal pot permetre que els pobles que viuen en aquesta república siguin veritablement lliures. La llibertat no és l’autarquia, és el domini que tu tens sobre les teves decisions sobiranes.

Entesos, però a Espanya hi ha una monarquia que es posiciona, inconstitucionalment, contra 2,2 milions de catalans i legitima la violència. No està una mica lluny, Espanya, d’aquest esperit republicà de què parla vostè?
El CIS fa tres anys que no pregunta entre república i monarquia perquè està prohibit, però tenim enquestes que el 46% dels espanyols podrien estar d’acord que es fes un referèndum a Catalunya, i entre aquests, el 70% dels menors de 30 anys. Hi ha una altra Espanya, però en els darrers temps el PP ha imposat una hegemonia en el seu discurs sobre què és Espanya. I amb aquesta hegemonia ha ofegat el PSOE i ha col·locat a la defensiva el progressisme espanyol. Però hem de donar la batalla del progressisme a Espanya, em negoc a donar aquesta batalla per perduda. Hi ha una majoria social a favor d’una república a l’Estat espanyol.

Al carrer és difícil de detectar. I pel sentit del vot, cap partit no es posiciona contra la monarquia.
Si hi hagués mobilitzacions per demanar la república, possiblement se’ls acusaria de rebel·lió i se’ls portaria al Suprem.

L’esquerra i la intel·lectualitat que s’identificava amb el PSOE és morta? I sense una esquerra espanyola articulada, és possible el canvi que vostès defensen?
L’esquerra espanyola s’ha de reconstruir, s’ha de repensar i modernitzar. La dreta conservadora ha aconseguit l’hegemonia, és un fet molt dur que ha passat. Hi havia un Madrid de Tierno Galván. On és? Ara tenim un Madrid de Cifuentes, però el Madrid de Tierno Galván pot tornar, és una feina difícil però es pot aconseguir. Hem de batallar per això, i tot independentista ha d’estar objectivament interessat en la possibilitat que Espanya canviï, perquè seran veïns independentment de com li vagi a Catalunya. Millor tenir uns veïns progressistes que no uns veïns d’ideologia totalitària, no?  

Sigui com sigui, per arribar a la independència o a una república federal o confederal, la darrera estació és un referèndum acordat amb Madrid?
Sí, el referèndum és la millor manera per expressar democràticament l’opinió del poble de Catalunya, que té dret com a subjecte polític a definir el seu futur.

Confia que Europa acabarà imposant un acord a les urnes?
Creiem en Europa, però no en aquesta Europa. Creiem en Espanya, però no en aquesta Espanya. Si hi hagués una Espanya dels pobles i una Europa dels pobles, Catalunya podria trobar un encaix, que no té per què ser la independència, sinó una forma federada o confederada. Per tot plegat, crec que per part de l’actual UE no hi haurà cap intervenció a favor del dret a decidir. Al contrari, la intervenció que hi haurà serà per donar suport a l’Estat i a Mariano Rajoy. No esperem cap gest d’aquesta Europa.





28/04/2018. Xevi Xirgo. Visca ‘La República’!


28 abril 2018 2.00 h
A LA TRES
Visca ‘La República’!
Xevi Xirgo - Xxirgo@Elpuntavui.Cat
“La primera capçalera de la Catalunya republicana és avui al quiosc, farcida de bon periodisme i bons professionals
Si vostès són dels partidaris de la república, de pensar i viure com si fossin republicans, suposo que ja ho saben, avui tenen una magnífica oportunitat de demostrar-ho. I és anant al quiosc i comprant un exemplar del primer número –de fet, el número 0, el de col·leccionista– del setmanari La República. O, encara millor, fent-se’n subscriptors. Per només 72 euros l’any, o per 12 si es volen subscriure a l’edició digital. I si ara vostès es pregunten per què carai els ho recomano jo, que exerceixin de republicans i es facin subscriptors del setmanari per tenir el carnet de La República, doncs és ben senzill: perquè el setmanari està fet i pensat per uns magnífics professionals amb qui fins fa quatre dies compartíem empresa. Els conec a tots. Una vintena de professionals i d’excel·lents periodistes que saben de què parlen. En Carles, la Susanna, la Mercè (les Mercès, de fet), en David, en Pere, la Carina, la Irene, en Xavi, en Joan, la Nàdia, en Marc, la Teresa, en Jordi, en Josep... Són bons, molt bons. I els parlaran amb rigor des d’un producte nou, fresc, visual, desenfadat, punyent, valent i, sobretot, desacomplexat. Perquè això és el que fa La República. Periodisme desacomplexat, començant pel nom del setmanari. Desacomplexat i lliure com ho són i com ho van ser els dos milions de persones que en aquest país surten al carrer cada cop que cal. La primera capçalera de la Catalunya republicana és avui al quiosc, farcida de bon periodisme i de col·laboradors de primera divisió. Descobreixin-la. Descobreixin els seus reportatges, les seves propostes, les seves seccions (també la dedicada a la monarquia) i submergeixin-se en la República de les Arts. Visquin-la i acostumin-s’hi. Perquè La República ha vingut per quedar-se. Aquesta i l’altra. Vostè, lector d’El Punt Avui, se la trobarà de franc el diumenge amb el diari. Sàpiga-ho. Però faci-ho saber també a aquells que no ho saben. Als seus fills, al seu germà, als seus companys de feina, al de la botiga del costat i al del bar de la cantonada. La República, aquesta i l’altra, necessita companys de viatge. Ens necessita a tots. Llarga vida a La República!









28/04/2018. Maria Palau. Ai Weiwei els retrata.


28 abril 2018 2.00 h
DE REÜLL
Ai Weiwei els retrata
Maria Palau
L’artista i activista xinès s’ha compromès amb el cas català
El silenci que impera en la classe artística espanyola davant l’onada repressiva de l’Estat, no ja només contra el moviment republicà català sinó contra ciutadans que no combreguen amb l’establishment, és un fenomen vergonyant. A totes les patums que no es van rebel·lar a la fira Arco de Madrid per impedir, amb una protesta ferma, una acció contundent, la censura d’una obra que invocava la realitat dels presos polítics a l’actual Espanya de tics tardofranquistes, els ha deixat en evidència un dels creadors més coneguts del món, referència global per la seva defensa incondicional de la dignitat humana, el xinès Ai Weiwei. El cap de setmana passat, va difondre a les xarxes socials la trobada que havia tingut amb el “valent líder” Carles Puigdemont i va llançar un missatge molt clar: el que està passant a Catalunya “posa a prova els drets de les persones i la democràcia a Europa”. A Ai Weiwei, un home que ha patit directament les represàlies del règim del seu país, que fa anys que ha posat el seu art al servei del drama dels refugiats i que és respectat arreu, ningú no l’ha pressionat perquè doni la seva opinió de les misèries d’aquest petit racó de món. El seu gest és honest i sincer. L’activista xinès, en la llunyania, ha dit de quina part està; d’altres, tan propers al que està succeint, fan com si la cosa no anés amb ells o naveguen en aigües ambigües. Molts estan quedant ben retratats.



28/04/2018. Federico Garcia Lorca. Romance de la Guardia
Civil espanyola.


28/04/2018. Federico Garcia Lorca. Romance de la Guardia
Civil espanyola.

Romance de la Guardia
Civil española
A Juan Guerrero, cónsul
general de la poesía

Los caballos negros son.
Las herraduras son negras.
Sobre las capas relucen
manchas de tinta y de cera.
Tienen, por eso no lloran,
de plomo las calaveras.
Con el alma de charol
vienen por la carretera.
Jorobados y nocturnos,
por donde animan ordenan
silencios de goma oscura
y miedos de fina arena.
Pasan, si quieren pasar,
y ocultan en la cabeza
una vaga astronomía
de pistolas inconcretas.

¡Oh ciudad de los gitanos!
En las esquinas, banderas.
La luna y la calabaza
con las guindas se conserva.
¡Oh ciudad de los gitanos!
Ciudad de dolor y almizcle,
con las torres de canela.

Cuando llegaba la noche,
noche que noche nochera,
los gitanos en sus fraguas
forjaban soles y flechas.
Un caballo malherido
llamaba a todas las puertas.
Gallos de vidrio cantaban
por Jerez de la Frontera.
El viento, vuelve desnudo
la esquina de la sorpresa,
en la noche platinoche,
noche, que noche nochera.

La Virgen y San José
perdieron sus castañuelas,
y buscan a los gitanos
para ver si las encuentran.
La Virgen viene vestida
con un traje de alcaldesa,
de papel de chocolate
con los collares de almendras.
San José mueve los brazos
bajo una capa de seda.
Detrás va Pedro Domecq
con tres sultanes de Persia.
La media luna soñaba
un éxtasis de cigüeña.
Estandartes y faroles
invaden las azoteas.
Por los espejos sollozan
bailarinas sin caderas.
Agua y sombra, sombra y agua
por Jerez de la Frontera.

¡Oh ciudad de los gitanos!
En las esquinas, banderas.
Apaga tus verdes luces
que viene la benemérita
¡Oh ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Dejadla lejos del mar,
sin peines para sus crenchas.

Avanzan de dos en fondo
a la ciudad de la fiesta.
Un rumor de siemprevivas
invade las cartucheras.
Avanzan de dos en fondo.
Doble nocturno de tela.
El cielo se les antoja
una vitrina de espuelas.

La ciudad, libre de miedo,
multiplicaba sus puertas.
Cuarenta guardias civiles
entraron a saco por ellas.
Los relojes se pararon,
y el coñac de las botellas
se disfrazó de noviembre
para no infundir sospechas.
Un vuelo de gritos largos
se levantó en las veletas.
Los sables cortan las brisas
que los cascos atropellan.
Por las calles de penumbra
huyen las gitanas viejas
con los caballos dormidos
y las orzas de moneda.
Por las calles empinadas
suben las capas siniestras,
dejando detrás fugaces
remolinos de tijeras.

En el portal de Belén
los gitanos se congregan.
San José, lleno de heridas,
amortaja a una doncella.
Tercos fusiles agudos
por toda la noche suenan.
La Virgen cura a los niños
con salivilla de estrella.
Pero la guardia civil
avanza sembrando hogueras,
donde joven y desnuda
la imaginación se quema.
Rosa la de los Camborios
gime sentada en su puerta
con sus dos pechos cortados
puestos en una bandeja.
Y otras muchachas corrían
perseguidas por sus trenzas;
en un aire donde estallan
rosas de pólvora negra.
Cuando todos los tejados
eran surcos en la tierra,
el alba meció sus hombros
en largo perfil de piedra.

¡Oh ciudad de los gitanos!
La guardia civil se aleja
por un túnel de silencio
mientras las llamas te cercan.

¡Oh ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Que te busquen en mi frente.
Juego de luna y arena.



28/04/2018. Gonzaga Durán. El examen a los alumnos de un colegio catalán: “Comentad el poema ‘Adiós España'”.

28/04/2018. Gonzaga Durán. El examen a los alumnos de un colegio catalán: “Comentad el poema ‘Adiós España'”.
Benvolguts,

ESCUELA PIA DE MATARÓ
El examen a los alumnos de un colegio catalán: “Comentad el poema ‘Adiós España'”
El examen de un colegio concertado de Mataró
28/04/2018 02:31
Nueva muestra de adoctrinamiento en la escuela catalana. La Escuela Pia de Santa Anna de Mataró (Barcelona) incluyó en sus exámenes una pregunta sobre el poema ‘Oda a Espanya (Oda a España)’ de Joan Maragall de 1898 y pidió a sus alumnos que explicasen el contenido de la estrofa que termina con el famoso “¡Adiós España!”.
“De todos los poemas posibles, en este examen de la Escola Pia Santa Anna de Mataró (véase la segunda pregunta) ponen la Oda a España (que termina con ese conocido “Adeú Espanya”) de Joan Maragall. Casualidad, seguramente…”, ha denunciado la entidad constitucionalista Societat Civil Catalana en su perfil de Twitter.


De todos los poemas posibles, en este examen de la Escola Pia Santa Anna de Mataró (véase la segunda pregunta) ponen la Oda a Espanya (que termina con ese conocido "Adeú Espanya") de Joan Maragall. Casualidad, seguramente...
Se trata de un poema que escribió Joan Maragall (1860-1911), abuelo de Pasqual Maragall, presidente de la Generalitat entre 2003 y 2006. Compuso este poema a finales del Siglo XIX, concretamente en 1898, el año en el que el imperio español perdió sus últimas colonias: Puerto Rico, Cuba y Filipinas. Para algunos, Maragall pedía una España en la que se aceptasen y valorasen todas sus lenguas y culturas por igual. Los separatistas alegan que este poema fue el inicio del nacionalismo catalán.
La estrofa que aparece en el examen es la siguiente:
¿Dónde estás, España? – no te veo en ninguna parte.
¿No oyes mi voz atronadora?
¿No entiendes esta lengua que te habla entre peligros?
¿Has desaprendido a entender a tus hijos?
¡Adiós, España!
La respuesta
La respuesta a esta pregunta de un punto es la siguiente: “La voz poética se dirige en España ‘¿Dónde estás, España?’ / ‘No sientes mi voz atronadora?’. Habla explícitamente en nombre de los que hablan catalán y, como tal, hace un llamamiento a España a que cambie (se modernice y no se oponga al progreso catalán original del catalanismo político)”.
“Finalmente se despide de ella ‘¡Adiós España!’ (Un clamor a la desintegración de la nación española) pensando en una posible independencia. Las regeneracionistas creían en la ‘regeneración’-transformación de España, por tanto, la idea de separación no es del todo plausible”, concluye la respuesta.
Abrió sus puertas el 1-O
La Escuela Pia de Santa Anna de Mataró fue una de las escuelas que abrió sus puertas la jornada del 1-O para que los catalanes pudieran votar en el referéndum ilegal.
Una sentencia de finales de 2015 obligó al centro a realizar un 25% de las clases en castellano, a raíz de la denuncia de unos padres cuyos niños estaban en Primarias.
Los padres que pusieron la denunciaron optaron finalmente por cambiar de colegio a sus hijos. Este hecho provocó que la Escuela Pia no aplicase la sentencia y siguiera manteniendo el modelo de inmersión, con el catalán como lengua vehicular.



24/04/2018. Carlota Serra. Pimec afirma que el procés no ha afectat negativament l'economia catalana.

24/04/2018. Carlota Serra. Pimec afirma que el procés no ha afectat negativament l'economia catalana.

PATRONALS
Pimec afirma que el procés no ha afectat negativament l'economia catalana
Carlota Serra
Foto: C.S
Barcelona. Dimarts, 24 d'abril de 2018
3 minuts

La patronal Pimec ha tancat el curs amb unes dades que el seu president, Josep Gonzàlez, descriu com a "molt positives". A més, Gonzàlez ha assegurat que l'economia catalana avança a un ritme molt bo i que les previsions negatives que s'havien fet arrel del procés català no s'han complert, sinó que s'ha demostrat el contrari. Així, el president assegura que "Catalunya té una bona situació econòmica, malgrat el procés".
Amb tot, Gonzàlez ha reiterat la necessitat que "hi hagi diàleg" i s'aixequi la intervenció pel 155.  
Les males previsions pel procés, desmentides
Josep Gonzàlez ha estat contundent amb les previsions negatives per l'economia catalana que es van començar a donar després de l'1-O: "S'ha volgut donar un missatge molt negatiu sobre les prediccions de l'economia, unes prediccions que des de Pimec no hem notat mai". 
El president ha volgut destacar el bon rumb de l'economia catalana, assegurant que "l'FMI ha fet correccions sobre l'economia catalana dient que el procés no l'alenteix, cosa que s'ha vist reafirmada amb les bones dades del Port de Barcelona i l'Aeroport del Prat". Recordem que aquest febrer s'han tornat a assolir xifres rècord en exportacions en ambdues infraestructures. "Per tot arreu s'està confirmant que aquestes previsions s'han hagut de desmentir, ja que la realitat de Catalunya i el creixement econòmic han fet que es quedin en res", assegura. 
En desacord amb Foment del Treball
El president de Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà, va reafirmar aquestes males previsions per Catalunya la setmana passada en declaracions a El Mundoassegurant que "Catalunya va cap a un llarg període d'estar en stand by, sense creixement econòmic durant 10 anys o més, com va passar al Japó, si seguim així". Preguntat per la seva posició respecte aquestes frases, Gonzàlez s'ha mostrat en total "desacord".
En aquest sentit ha declarat que "no sé amb què es basa el senyor Montellà per dir el que va dir". Així, considera que "tots els catalans, pensem com pensem, hem de mirar les xifres d'una manera professional" i treure les pròpies conclusions. 
Les "mancances" dels pressupostos de l'Estat
Des de Pimec, consideren que el projecte de Pressupostos de l'Estat "té algunes mancances". "Hi ha diverses coses que no veiem clares: no creiem que siguin convincents les xifres de l'endeutament i no entenem com es reduïrà". 
D'una banda, Gonzàlez ha criticat les infraestructures, en què hi tornen a haver previstos 3.000 milions d'euros per AVEs, "i ja hem vist que l'AVE és deficitari". "En canvi, l'eix ferroviari del Mediterrani és molt necessari i va a un ritme molt lent". 
D'altra banda, sobre les inversions a Catalunya, Gonzàlez és escèptic: "S'han promès dotacions per infraestructures a Catalunya, però de moment estem en una situació de dubtar, perquè sovint no han complert el que prometien".
Per últim, el president ha volgut recordar que continua pendent la reforma del finançament de les autonomies, "que no sabem quan canviarà".
Resultats 
La patronal ha tancat l'exercici amb un ebitda de 966.000 euros i uns ingressos consolidats de 15.462 milions. Unes xifres que denoten el "bon ritme de la patronal", en què el seu president assegura que "no hi ha cap entitat pareguda a la nostra que tingui aquests resultats". 
Enguany, Pimec ha assolit un creixement de socis del 12,4% i compta amb un pressupost de 14,277 milions d'euros. Segons Gonzàlez, l'àrea de formació marca certa disminució, però és l'única que cau, la resta va en augment.  
Gonzàlez ha volgut destacar el gran creixement de PIMEComerç, que ha passat de 35.000 a 50.000 socis des del "desgavell de la confederació de comerç".
Gonzàlez, candidat altra vegada a la presidència
Enguany acaben els quatre anys reglamentaris de la legislatura del president de Pimec. Així doncs, segons afirma la mateix patronal, el mes que ve es convocaran eleccions, amb previsió de celebrar-les durant el mes de juny, abans d'estiu. Josep Gonzàlez ha assegurat que ha pres la decisió de tornar-se a presentar, per moltes raons. 
El president ha celebrat el fet que el comitè de la patronal li ho ha demanat, i ha assegurat que "em sento bé, en forma, amb idees per tirar endavant aquest projecte i tinc il·lusió i capacitat per seguir-hi treballant". A més, ara mateix la patronal es troba just a la meitat del pla estratègic -un pla amb durada de 4 anys, que ara en porta 2 en vigència- i Gonzàlez declara que és una raó més per seguir, "és un projecte que em sedueix i que em suposa un repte acabar-lo i seguir-lo". 





NOVA LEGISLATURA
Arrimadas insta Rajoy a actuar contra els vots de Puigdemont i Comín
Nicolas Tomás
Foto: ACN
Barcelona. Dimarts, 24 d'abril de 2018
1 minut
Advertisement
Advertisement
Advertisement
  •  

  •  

  •  

  •  

  •  

  •  
“El Govern espanyol hauria d’actuar”. En aquests termes s’ha expressat la líder de CiutadansInés Arrimadas, aquest dimarts, després que la Mesa hagi acceptat la petició de vot delegat del conseller Toni Comín des de Bèlgica, que se suma a la de Carles Puigdemont des d’Alemanya. D’aquesta manera, Arrimadas trasllada la pugna entre Cs i el PP al Parlament. Al president espanyol Mariano Rajoy li ha demanat que “reaccioni”,.
“S’està posant la cambra al servei de dos fugits de la justícia, i la Moncloa no fa res, sinó que nosaltres estem liderant la resposta”, li ha etzibat la cap de files de Ciutadans. En aquest sentit, ha recordat que l’executiu de Rajoy té “recursos que no té ningú” per a actuar contra les delegacions de vot dels diputats exiliats i portar-les al Tribunal Constitucional.
Per altra banda, Arrimadas també ha avançat la seva intenció d’anar “als tribunals”, presentant un recurs contenciós-administratiu, després que la Mesa de la cambra hagi tombat la seva petició de reconsideració a la querella contra el jutge Pablo Llarena. “El Parlament ha de defensar l'interès general i en aquest cas no passa”, ha dit.
PSC reconsiderarà i el PP ho estudia
Per la seva part, la portaveu socialista Eva Granados ha avançat que el PSC, com també Cs, presentarà una petició de reconsideració de la decisió sobre Comín. Aquestes peticions es debatran aquest dimecres al matí abans del ple previst. A diferència de la formació liberal, però, no ha demanat cap actuació específica al Govern espanyol.
Finalment, el diputat del PP, Alejandro Fernández, ha afirmat que “no es dona cap de les condicions” perquè Toni Comín pugui demanar la delegació de vot des de Bèlgica. No obstant això, no ha volgut donar més detalls sobre com actuarà el seu partit en contra de la decisió de la Mesa



20/04/2018. La foto del despatx d'Agustí Colomines que no agrada al bloc del 155.

20/04/2018. La foto del despatx d'Agustí Colomines que no agrada al bloc del 155.

ARTICLE 155
La foto del despatx d'Agustí Colomines que no agrada al bloc del 155
El Nacional
Foto: ACN
Barcelona. Divendres, 20 d'abril de 2018
1 minut

Agustí Colomines, el fins ara director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, ja ha buidat el seu despatx després que aquest dijous es fes pública la notícia de que serà destituït aquest divendres pel consell de ministres en aplicació de l'article 155. La decisió li va comunicar la secretària general de la conselleria de Governació, Meritxell Masó, que va atribuir la decisió del ministeri a "pèrdua de confiança".


Quan va començar l’assetjament de @PPCatalunya @CiudadanosCs i @socialistes_cat, vaig fer les caixes per marxar de l’@eapccat. A ells sempre els va molestar aquesta fotografia, que els meus pares tenien penjada a casa des del 1968. Ara sortirà amb mi, però tornarà. N’estic segur.
En una piulada, Colomines ha compartit una imatge d'ell posant al seu despatx envoltat de caixes buides i ha etiquetat el PP Català, Ciutadans i el PSC. Colomines ha assegurat que el retrat que té a la paret del despatx on es pot veure el president Macià proclamant la República, l'any 1931, molesta alguns partits.



24/04/2018. Sánchez-Cuenca desmunta la tesi del "cop d'Estat" independentista.

INDEPENDÈNCIA
Sánchez-Cuenca desmunta la tesi del "cop d'Estat" independentista
El Nacional
Foto: EN / ARXIU
BARCELONA. Dimarts, 24 d'abril de 2018
2 minuts
El politòleg i escriptor Ignacio Sánchez-Cuenca argumenta en un article publicat a la revista digital ctxt que a Catalunya no s'ha produït ni un cop d'Estat ni un pronunciament violent durant la fase culminant del procés independentista.
Sánchez-Cuenca, que exerceix la docència a la Universitat Carles III de Madrid, desmunta amb el seu escrit, titulat "No fue un golpe de Estado ni un pronunciamiento: respuesta a Santos Juliá", les tesis del conegut historiador. Santos Juliá va sostenir el contrari en un article publicat al diari El País, mitjà en el qual col·labora habitualment, amb el títol "Doblegar l'Estat".
"El moviment independentista català no ha estat violent ni s'ha basat en una amenaça de violència", afirma Sánchez-Cuenca. Segons el seu parer, "es podran esmentar casos puntuals de violència en algunes mobilitzacions populars, però la violència no ha format part de l'estratègia política de les autoritats catalanes". Per això, entén que "Si no hi va haver violència, no hi va poder haver alçament, ni pronunciament, ni cop."
Judicialització del problema
Per a Sánchez-Cuenca, "utilitzar aquestes categories per entendre la crisi catalana manca de rigor". "I, el que és pitjor encara, ens condemna a resoldre el problema a través de la justícia penal, ja que res no es pot negociar ni pactar políticament amb els qui participen en un intent de cop," adverteix.
Segons el politòleg "la defensa de la tesi del cop d'Estat o pronunciament legitima les acusacions atrabiliàries de la Fiscalia i del Tribunal Suprem sobre la rebel·lió, que tanta estranyesa provoquen entre analistes i periodistes fora d'Espanya".
Nacionalisme espanyol intolerant
Sánchez-Cuenca atribueix a "les lents d'un nacionalisme espanyol intolerant que semblava superat" l'afirmació que el procés català ha estat violent, la qual cosa suposa situar-se "en contra de la realitat". Al seu parer, el que sí que s'ha produït és "una crisi constitucional profunda produïda per un xoc de legitimitats".
El professor qüestiona d'aquesta manera les acusacions de rebel·lió als líders independentistes catalans. Així, assegura que no pretén "infravalorar o disculpar" l'actuació de les autoritats catalanes, però subratlla que malgrat ser "la desobediència d'una part de l'Estat un assumpte molt seriós", no es tracta ni d'un cop d'Estat, ni un alçament, ni un pronunciament (ni una rebel·lió) "mentre no hi hagi violència o amenaça de violència".



24/04/2018. La Guàrdia Civil assenyala ara la interventora de la Generalitat.

24/04/2018. La Guàrdia Civil assenyala ara la interventora de la Generalitat.

CAS 1-O
La Guàrdia Civil assenyala ara la interventora de la Generalitat
El Nacional
Foto: Laura Gómez
Barcelona. Dimarts, 24 d'abril de 2018
2 minuts

Tots els informes de la Guàrdia Civil busquen la manera de justificar la despesa pública per pagar el referèndum de l'1 d'octubre i acreditar, així, el delicte de malversació pel qual estan processats tots els membres del Govern que són a la presó i a l'exili. 
Mentre el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, prepara tota la documentació per presentar al magistrat del Tribunal Suprem, que avala les paraules del ministre sobre que no s'ha gastat ni un euro en el referèndum, la Guàrdia Civil busca nous fils per estirar i on agafar el delicte de malversació. En les properes hores Montoro presentarà la documentació al Suprem. Demà farà una setmana que Llarena l'hi va demanar mitjançant una providència.
Ara, la Guàrdia Civil en un nou informe assenyala la interventora de la Generalitat i diu que hauria omès les despeses de l'1 d'octubre, segons informa El Independiente. La policia retreu a Rosa Vidal que no informés del desviament dels 2,5 milions d'euros per al procés. L'informe, però, l'ha fet la Guàrdia Civil, que investiga pel jutjat d'Instrucció 13, que manté una causa general contra tot el procés i que investiga en paral·lel el mateix que investiga el Tribunal Suprem.
En concret, al nou document policial, al qual ha tingut accés El Independiente, els agents de l'institut armat sostenen que la responsable de la Intervenció de la Generalitat de Catalunya va tenir coneixement que amb l'anomenada campanya "Civisme", a través de la qual el Govern pretenia promocionar el referèndum il·legal, es podia cometre una malversació de cabals públics de 2,2 milions sense que la interventora "hagi activat cap procediment per denunciar aquestes accions".
La Guàrdia Civil també assegura, segons aquest informe, que Unipost va intentar cobrar una factura de 238.965 euros i que això podria suposar un delicte d'estafa. Amb tot, la Guàrdia Civil admet que aquests fons no van arribar a destinar-se al procés, però que el Govern pretenia fer-ho i que la interventora no va avisar l'estat espanyol de les intencions de l'executiu català.
Els agents expliquen que si bé aquests fons no van arribar a ser destinats al procés, la intenció del Govern va ser fer-ho i el zel de la interventora Vidal, posant en coneixement de l'Estat aquests fets, va brillar per la seva absència.








21/04/2018. Jordi Galves. Colomines represaliat.


21/04/2018. Jordi Galves. Colomines represaliat. Ahir va ser represaliat. I tenen raó els que temen Agustí Colomines i també els que l’envegen. En són uns quants. És un inquietant rival polític i un intel·lectual viu, capaç com pocs, propietari a més a més d’un caràcter sever, molt exigent, incisiu, sempre perillós. Intimida el més pintat. Colomines sap molt bé que qui comet l’error de fer carrera política ha d’estar disposat a perdre la seva llibertat de pensament, la capacitat de discrepar i de comportar-se com el que realment és, un intel·lectual polític, un activista il·lustrat. Per tot plegat l’acaben de represaliar, expulsant-lo del seu càrrec a la Generalitat de Catalunya. Els agents de l’espanyolisme, Xavier García Albiol, Carlos Carrizosa i Miquel Iceta proven d’aquesta manera de neutralitzar-lo, d’escarmentar-lo, d’evitar que continuï treballant contra el morrió del 155, contra l’operació de càstig i d’assimilació que Espanya ha emprès carnisserament damunt de Catalunya.


Jordi Galves. Colomines represaliat
Barcelona. Dissabte, 21 d'abril de 2018

Ahir va ser represaliat. I tenen raó els que temen Agustí Colomines i també els que l’envegen. En són uns quants.
Alt senyor de la intel·ligència i de l’oportunitat vital, és un inquietant rival polític i un intel·lectual viu, capaç com pocs, propietari a més a més d’un caràcter sever, molt exigent, incisiu, sempre perillós. Intimida el més pintat. No, no el veureu mai fent el fanfarró en cap reunió social, ni xerrant més del compte, ni reclamant cap atenció, ni presumint de les seves proeses ni sortint a les fotos dels desvagats que fan veure que llegeixen llibres, que són alguna cosa. No li cal perquè té unes altres preocupacions, no ben bé autobiogràfiques. De fet, és secretament un dels principals arquitectes de la independència de Catalunya, un dels intel·lectuals que han pensat més i millor sobre el dret a la llibertat del nostre país i que ha intervingut —de vegades sense fortuna— per mirar d’enllestir, de posar una mica d’ordre i de seny en el permanent guirigall dels nostres polítics sobiranistes. Sense mai voler-ne formar part, és clar. Colomines sap molt bé que qui comet l’error de fer carrera política ha d’estar disposat a perdre la seva llibertat de pensament, la capacitat de discrepar i de comportar-se com el que realment és, un intel·lectual polític, un activista il·lustrat. Per tot plegat l’acaben de represaliar, expulsant-lo del seu càrrec a la Generalitat de Catalunya. Els agents de l’espanyolisme, Xavier García Albiol, Carlos Carrizosa i Miquel Iceta proven d’aquesta manera de neutralitzar-lo, d’escarmentar-lo, d’evitar que continuï treballant contra el morrió del 155, contra l’operació de càstig i d’assimilació que Espanya ha emprès carnisserament damunt de Catalunya. Fan riure, aquests sicofantes. Han aconseguit posar el seu cessament damunt la taula del Consell de Ministres que presideix M. Rajoy i es pensen vés a saber què. El poder de Colomines, que és cert, i temible, no prové d’un simple càrrec. Una cosa és la potestat i una altra ben diferent és l’autoritat, el prestigi, que suscita un poderós intel·lectual polític com ell.
Esquiu i infatigable, Agustí Colomines ha estat fins ahir director de l’Escola de l’Administració Pública, convençut que la independència de Catalunya només és desitjable i, per tant, inevitable, si és alguna cosa més substantiva que la simple substitució d’una bandera per una altra. Era el seu lloc de feina natural. L’Estat català només té sentit si esdevé alguna cosa més, un projecte factible amb contingut, una estructura que no alieni de cap manera els administrats i preservi la seva llibertat inherent, el seu ple desenvolupament humà com a ciutadans, d’acord amb l’herència política d’Enric Prat de la Riba, també pensador i polític, també represaliat per la brutalitat de l’Estat espanyol. La trajectòria d’Agustí Colomines, des d’aquesta perspectiva, no és cap improvisació ni cap atzar. Fill del metge i escriptor Joan Colomines, polític perseguit pel franquisme, va formar part, ben jove, de Bandera Roja, com altres destacats intel·lectuals de la seva generació. De fet, no va ser mai gaire comunista ni ortodox en res, ni es va deixar intimidar per aquella gran superstició intel·lectual anomenada marxisme, inevitablement criminal quan aconsegueix fer-se amb el poder d’una administració pública, d’un Estat. Ben al contrari, és bàsicament un historiador i un pensador del fenomen de la llibertat com a valor polític de les societats contemporànies. Secretari parlamentari i deixeble de Josep Benet, Agustí Colomines ha continuat l’estudi del catalanisme polític de les classes populars iniciat pel seu mestre Josep Termes i, també, ha esdevingut un expert internacional en el nacionalisme irlandès i en el terrorisme del grup independentista IRA, així com un estudiós del nacionalisme com a fenomen polític de les llibertats col·lectives i individuals.
El dinàmic activisme polític d’Agustí Colomines, desacomplexat i sempre lliure, ha fet oblidar a alguns la solidesa de la seva personalitat intel·lectual, comparable només a la d’altres grans homes del catalanisme històric, com Carles Rahola, Antoni Rovira i Virgili o Lluís Nicolau d’Olwer, més preocupats de fer país que de les seves respectives biografies personals. Qualsevol país se sentiria orgullós de comptar amb un pensador i actor polític de la solvència i rigor del professor Colomines, de comptar amb la seva constància patriòtica, de comptar amb la seva mirada transgressora i alhora transversal entre dretes i esquerres, entre partits polítics i societat civil. Com a intel·lectual sobiranista fou durant un llarg període director de la fundació vinculada a Convergència Democràtica de Catalunya i ha estat, sobretot, un dels principals assessors de les presidències d’Artur Mas i de Carles Puigdemont, col·laborador necessari d’algunes de les recents grans victòries polítiques de l’independentisme. Responsable, entre d’altres, del gir separatista del centre-dreta catalanista, va estimular el trencament històric del partit fundat per Jordi Pujol amb el Partit Popular d’Espanya i l’aliança estratègica amb Esquerra Republicana de Catalunya i amb d’altres formacions independentistes per a la construcció d’un Estat català independent. Un Estat nou i modern que hauria de fonamentar-se en la llibertat irrenunciable dels seus ciutadans i deixar definitivament de combatre-la, de pervertir-la. Perquè és anar contra el sentit de la història. Si els homes antics lluitaven contra els déus els moderns lluitem vitalment contra les institucions, contra l’administració, contra la tirania de l’Estat caduc i endarrerit que devora els seus fills, com fa temps va ensenyar-nos un petit jueu de Praga anomenat Franz Kafka, de bona memòria.



24/04/2018. #0074 @somrepublica El jutge Llarena del 155 vist pel mestre #Puyal.

24/04/2018. #0074 @somrepublica El jutge Llarena del 155 vist pel mestre #Puyal.





      

23/04/2018. Joan Rueda. L’1-O marca el camí.

23/04/2018. Joan Rueda. L’1-O marca el camí.
23 abril 2018 2.00 h
A LA TRES

Joan Rueda - Jrueda@Elpuntavui.Cat / @Joan_Rueda
L’Estat espanyol viu un important retrocés en les llibertats, tant individuals com col·lectives. O potser no, potser, simplement, les ànsies de llibertat, i de democràcia, del poble català, han fet que les elits extractives que controlen, des de la dictadura de Franco, l’Estat espanyol –amb la connivència, durant molts i molts anys, de la burgesia catalana– hagin vist el seu poder en dubte i hagin posat en marxa un episodi de repressió, de por, comparable al que han usat en altres períodes de la història. En tot cas, les condemnes penals a rapers, a tuitaires, els atestats convertint en delicte coses tan greus com tenir a casa una careta de Jordi Sànchez, acusar de rebel·lió qui malda per complir el programa electoral amb què va guanyar unes eleccions, el retorn als presos polítics, són només uns exemples d’aquest retrocés en les llibertats fonamentals.
“Els poders de l’Estat tenen por. I la repressió seguirà. L’1-O, però, marca el camí. De no retorn
El que és una evidència és que aquesta repressió no s’aturarà. El mateix cap de l’Estat, el rei, la va avalar i impulsar en el seu discurs del 3-0.L’a por ellos policial es va convertir en un a por ellos per terra, mar i aire. Tot s’hi val i si l’alcalde de Verges denuncia que han punxat les rodes a mig poble en represàlia, com tota la resta, a l’èxit de l’1-O, ell és el que és investigat per un “delicte d’odi a la nació espanyola”. Si els aficionats del Barça van a les finals de copa amb la intenció de xiular l’himne i el rei, si els habitants de molts pobles marxen del bar on estaven fent el tallat quan hi entra la parella de la Guàrdia Civil, etcètera, potser caldria parar-se cinc minuts a pensar el perquè de tot plegat.
Però això no passarà i la repressió i el retrocés en les llibertats continuarà. I els ciutadans de l’Estat espanyol seran els que en patiran les pitjors conseqüències. Catalunya és un banc de proves. I els catalans ja tenen clar que si abaixen el cap, els esclafaran. I no ho faran. Els poders de l’Estat no han entès que l’1-O marca un punt de no retorn; la violència gratuïta contra gent indefensa no serà oblidada. Mai. Es tardarà més o menys, serà amb independència o amb una altra fórmula, però Catalunya farà el seu camí, el que decideixin els seus ciutadans. Bona diada de Sant Jordi a tothom.
     
COMENTARIS  
+14#1 MIQUEL ALTIMIRES I ROS
Evidentment. Tots els que van ser garrotejats, ferits, i lesionats per la criminal policia castellana, els seus fills i nets, recordaran amb quin odi pegaven a persones pacífiques i desarmades que sols volien votar.
També ho recordarem tots aquells que vam votar, amb la por al cos per si venien els malvats policies, aposentada en vaixells i hotels de luxe que ja havien adoctrinat anticipadament per odiar a tots aquells que no compartíem les seves idees.
El dictador Mariano Rajoy amb llurs sequaços ministres, el rei titella, la fiscalia i la judicatura confabulats, volien un escarment.
Volen un escarment, i venjatius han destruït engarjolat i exiliat als nostre polítics elegits democràticament.
Dilluns, 23 abril 2018 7.12
+10#2 MIQUEL ALTIMIRES I ROS
Va convocar el dictador noves eleccions, i els seus partidaris van quedar reduïts residualment a la mínima expressió, en el nostre parlament.

Eleccions que va guanyar l’independentisme i la dictadura s’ha encarregat d’engarjolar a tots els líder elegits legalment i democràticament.

El dictador assassí Francisco Franco està present encara en la figura de Mariano Rajoy, i encara te les penques i la cara dura de dir que és un estat democràtic (?).
Dilluns, 23 abril 2018 7.13
+6#3 JOAN MANEL TXEIC
Com a bons franquistes que són: volen innocular la POR al poble català !
Dilluns, 23 abril 2018 11.08
+8#4 LLUIS MASAFRET CADEVALL
Tenim dues dates a recordar : 11 de setembre i 1 d'octubre del2017. mai podrem oblidar, ni perdonar, el meu gran despreci a tota la gent que han callat ,que accepten els maltractements, el ull perdut,gent espanyola que callen son tan franquistes com els que govrnan .Mai mes aniré a Espanya sino demanan perdó MAI MES. anem cap a la republica visca




22/04/2018. Joan J. Queralt. Contra l’àrbitre.


22/04/2018. Joan J. Queralt. Contra l’àrbitre.



OPINIÓ

Joan J. Queralt
Barcelona. Diumenge, 22 d'abril de 2018
4 minuts

Malgrat la data, no parlaré de futbol —el títol, potser, fa llum de gas—. Si, com espero, hem guanyat, fantàstic: joia, família, amics, cava i calories a dojo (en la mesura de les possibilitats de cadascú). No és un dia per a bledes. Si perdem, doncs igual, la veritat: no llençarem el que hem preparat per rebre amics i família.
Un cop feta aquesta advertència, passo a referir-me al tema del procés del procés. Aquesta ha estat una setmana rica en desbordament d’absurditats de tota mena. Una cosa ha quedat clara: el partit —la causa judicial— ja no es juga, com seria normal, entre dues parts, sinó entre els perseguits i els àrbitres, la qual cosa és una aberració. Només unes petites mostres d’aquests vuit darrers dies.
En primer lloc, com a pòrtic, l’instructor del TS (Tribunal Suprem), tant a la interlocutòria de processament del 23 de març com a la del divendres 12 d’abril, quan va denegar que el diputat Sànchez, tot i tenir tots els drets polítics intactes, anés al Parlament per defensar la seva candidatura a la presidència de la Generalitat, es constitueix en víctima de la causa que instrueix, cosa que el desqualifica com a jutge imparcial: la seva postura queda literalment palesa en cadascun dels esmentats dictats: “El relato de la estrategia que sufrimos”.
En segon terme, s’aixeca la inefable resolució de la sala d’apel·lacions del TS del 17 d’abril. L’objecte de la resolució judicial era confirmar o denegar la negativa d’una petició anterior del diputat Jordi Sànchez per anar al Parlament en qualitat de candidat a la presidència de la Generalitat. De 38 folis, en dedica menys de sis a la petició, que denega amb l’habitual absència de fonamentació.
L’instructor del TS es constitueix en víctima de la causa que instrueix, cosa que el desqualifica com a jutge imparcial
A què dediquen la resta de folis els magistrats? Doncs a dir de tot menys macos als magistrats del Tribunal Superior de Schleswig-Holstein. El seu menysteniment culmina amb una frase que parla per si mateixa: “En cualquier caso, parece contradecir los parámetros propios de lo razonable que el Tribunal alemán homologue un supuesto de hecho ocurrido en Alemania, consistente en unas revueltas organizadas por un líder de una iniciativa ciudadana que convocó a miles de personas con el fin de evitar que se ampliara la pista de un aeropuerto de Fráncfort (Estado de Hesse), con un proceso separatista de una Comunidad Autónoma de más de siete millones de habitantes” [negreta afegida].
Potser pel fet de no saber prou alemany, pel dret de la república federal o per errades de traducció, la decisió teutona no diu això ni ho argumenta així. Però, encara que ho fes —que no ho fa ni de lluny—, l’escomesa al tribunal del septentrió frisó té com a efecte no poder afirmar que avui tots dos tribunals siguin més amics que ahir. Sentit de l’oportunitat, se’n diu. El Tribunal Suprem, com sol ser massa freqüent, més atent a l’adjectiu que al substantiu, etziba aquesta clatellada als col·legues d’aquells ventosos erms en una interlocutòria que no hi tenia res a veure. Pur desfogament gratuït de ressentiment.
Per acabar-ho d’adobar, la malversació, sobre la qual els alemanys han demanat aclariments, sembla més insostenible cada dia que passa. Tot deixant de banda aspectes molt tècnics que ara no toquen, el cas és que 1) enlloc s’afirma que s’hagin gastat amb càrrec al tresor públic tal o tal altra quantitat. La interlocutòria de processament, errors aritmètics a part, diu que “Los gastos públicos, que necesariamente habían de realizarse o comprometerse para la realización del referéndum que convocaron los integrantes del Gobierno, conforme a la evaluación hasta ahora practicada, son...” [segueix un petit llistat]. És a dir: està redactada en mode potencial, un recurs literari per expressar una hipòtesi, no pas una certesa. 2) Això parteix d’atestats de la Guàrdia Civil, un cos policial no expert —no és competència seva— en l’anàlisi de la complexa comptabilitat pública, que no és la del talleret de la cantonada. 3) Aquests atestats, que no preveuen traçar íntegrament les finances públiques —des de l’assignació d’una partida pressupostària fins al lliurament efectiu del servei—, contradiuen, com ha queda demostrat un cop aixecat parcialment el secret del sumari, les certificacions de la interventora general de la Generalitat. Recordeu que, des del 2015, cal lliurar setmanalment l’estat del pressupost, una periodicitat que es va accelerar després del setembre de 2017 i que ara, després del 155, ja és en mans del govern espanyol.
Per a l’instructor val més una suposició de la Guàrdia Civil que les dades dels serveis professionals que s’encarreguen de la matèria
I en quart lloc, que la cosa no s'acaba ací, el govern monclovita ha mantingut sempre, des de Montoro fins a Rajoy —i darrerament el Consell de Ministres mateix al seu comunicat del dia 20— que no s’ha destinat ni un sol euro públic a l’1-O. Descol·locat, l’instructor emet una insòlita requisitòria personal i directa a Montoro, així: “Requiérase al Excmo. Sr. Ministro de Hacienda, D. Cristóbal Ricardo Montoro Romero, a fin de que informe, a la mayor brevedad posible, sobre el concreto soporte objetivo de tales afirmaciones” [de no haver carregat cap euro al pressuposts per l’1-O].
És una atzagaiada catedralícia sota tots els punts de vista. Per a l’instructor val més una suposició de la Guàrdia Civil —la proscrita jurisprudencialment pericial d’intel·ligència!, que per naturalesa fretura de prou coneixements tècnics— que les dades dels serveis professionals que s’encarreguen de la matèria. Tanmateix, des el punt de vista alemany, belga, escocès i suís, és un caramel per fer-se l’orni (allà sí que saben què és o qui és l’Orni) i passar de llarg d’euroordres i altres requeriments amb una cortesia i un fonament idèntics.
És a dir, que només amb aquests pocs punts, aquesta setmana ha quedat marcada a la història dels desgavells jurídics, que passaran a ser estudiats a les facultats de Dret —el dret, malgrat això, perdurarà—. I un cop apresos, s’instarà vehementment els alumnes a no dur-los mai, però mai, a la pràctica.
Els mals hàbits, per evitar-los, cal saber quins són.
P. S.: Campions!




22/04/2018. Directe.cat. La policia repressora esdevé un nou símbol nacionalista durant la final de copa.

22/04/2018. Directe.cat. La policia repressora esdevé un nou símbol nacionalista durant la final de copa.

22 D'ABRIL DE 2018 14:30 H
Es podien comprar i entrar a l'estadi banderes de la Policia Nacional i la Guardia Civil
Redacció. Peces de roba de color groc no, però banderes de la Policia Nacional i la Guardia Civil sí.
Banderes de la Policia Nacional i la Guardia Civil
© Twitter de @GenisPinart

Aquest és el criteri amb el qual la policia que va reprimir els votants de l'1-O van decidir quin tipus de material es podia entrar a l'estadi Wanda Metropolitano de Madrid, lloc on es va disputar la final de la Copa del Rei.

Com es pot veure en aquesta imatge, les banderes de Tabarnia anaven acompanyades d'una de la Policia Nacional, amb el lema "defensores de nuestra unidad", i de la Guardia Civil, amb el crit "viva la Guardia Civil". Dues teles de roba que demostren la devoció del nacionalisme espanyol amb els dos cossos policials que van protagonitzar la repressió del referèndum.



No deixen entrar a la #FinalCopa del #wanda amb samarretes grogues, però sí amb això. #vergonya



17/04/2018. El Nacional. ASFV. Gisela Rodríguez. Millo retreu a Roger Torrent que no vulgui reunir-se amb ell.

17/04/2018. El Nacional. ASFV. Gisela Rodríguez. Millo retreu a Roger Torrent que no vulgui reunir-se amb ell.

ASFV
PROCÉS

Gisela Rodríguez. 

Foto: ACN
Barcelona. Dimarts, 17 d'abril de 2018
2 minuts

El delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo retreu al president del Parlament Roger Torrent que no vulgui reunir-se amb ell: "li he demanat una entrevista fins a tres vegades i sempre me l'ha negat", ha dit.
En una entrevista a 'El Matí' de Catalunya Ràdio ha lamentat que Torrent només vulgui parlar amb el president espanyol Mariano Rajoy i ha desitjat que "tant de bo" entengués "el meu paper" com a representant permanent del govern espanyol.
Millo ha afegit que troba a faltar poder seure amb el president de la Generalitat i del Parlament perquè "és absolutament necessari". En aquest sentit  ha manifestat que Mariano Rajoy també "està desitjant que hi hagi un president de la Generalitat amb qui poder parlar" i ha negat l'existència "d'una mà negra" interessada en anar a unes terceres eleccions. 
El delegat del govern espanyol a Catalunya ha defensat que la seva aposta sempre ha estat la del diàleg i que abans de la convocatòria del referèndum de l'1-O va mantenir diverses reunions privades amb el president Carles Puigdemont per intentar resoldre la situació perquè "a l'altre costat" sempre hi ha trobat "una paret".
Millo ha assegurat que Puigdemont, que mai va voler que aquestes trobades es fessin públiques, no estava interessat en trobar una solució perquè significava "la fi del procés".
Intervenir TV3
Enric Millo ha dit que "no s'ha plantejat" la intervenció de TV3 i ha explicat que aquesta possibilitat es va "excloure" de la comissió del Senat que ho estudiava perquè "no hi va haver consens". En tot cas, considera que si es creu que els mitjans públics no actuen amb neutralitat s'hauria de convocar una comissió per estudiar-ho.
Sobre el cessament de la directora de l'Institut de Seguretat Pública de Catalunya, Annabel Marcos per haver traslladat urnes de l'1-O dins del seu vehicle, Millo ha dit que quan una investigació demostra que una persona que té càrrec de responsabilitat actua al marge de la llei "se la cessa perquè és un càrrec de confiança". 
Agitadors als CDR
Respecte els Comitès de Defensa de la República (CDR) ha dit que són "un fenomen digne d'estudi" i que han servit d'aixopluc als tradicionals agitadors de les manifestacions: "No es pot afirmar genèricament que els 400 CDR siguin violents però tampoc negar que a dins hi ha gent que utilitzen l'estructura com a coartada".




20/04/2018. Josep Rexach Fumanya entrevista Lluís Puig: ‘Vam fer un acte de dignitat que el poble català no pot deixar de fer’.


20/04/2018. Josep Rexach Fumanya entrevista Lluís Puig: ‘Vam fer un acte de dignitat que el poble català no pot deixar de fer’. —És que l’estat espanyol no ha parat en cap moment, com tampoc no han parat ni el Tribunal Suprem ni l’Audiència espanyola ni el jutjat número 13 de Barcelona. La repressió continua i només volen fer-la créixer i i ampliar-la a tota mena d’àmbits, espais, activitat i persones. Si pensen que així arreglaran el problema de Catalunya, veurem fins on arriben.

Benvolguts,


El conseller de cultura afirma que 'se'm fa molt difícil d'imaginar que un cop hi hagi govern, la repressió s'acabi en sec’
El conseller de Cultura, Lluís Puig, va entrar dimecres per primera vegada a la delegació de la Generalitat a Brussel·les, després  del 155. Hi va poder prendre la paraula abans que comencés l’acte que organitzava el Casal Català de Brussel·les. ‘Un acte de dignitat que el poble català no pot deixar de fer’, resumeix Puig, amb qui VilaWeb va parlar ahir a la tarda després de saber-se que el govern espanyol havia destituït la directora general de Relacions Exteriors, Marina Facló.  Una purga més, una repressió de la mà del 155.
Sorprès per la destitució de Marina Falcó?
—És que l’estat espanyol no ha parat en cap moment, com tampoc no han parat ni el Tribunal Suprem ni l’Audiència espanyola ni el jutjat número 13 de Barcelona. La repressió continua i només volen fer-la créixer i i ampliar-la a tota mena d’àmbits, espais, activitat i persones. Si pensen que així arreglaran el problema de Catalunya, veurem fins on arriben.
La vau avisar, que prendríeu la paraula?
—No. La Marina va inaugurar l’acte amb un discurs, després va prendre la paraula la presidenta del Casal Català a Brussel·les, i va ser ella qui va considerar que li corresponia al conseller de Cultura, present a la sala, inaugurar la setmana d’actes culturals de Sant Jordi a Brussel·les. Em vaig sentir emocionat, afalagat i content, i sense pensar-m’ho gens, vaig pujar a l’escenari. Vaig improvisar un discurs, però vaig recalcar que em sento un ciutadà lliure i europeu. Lliure davant de la justícia, que és tot el contrari que diu la justícia espanyola quan assegura que sóc un pròfug. No dic que tingui la veritat absoluta, però em sento un ciutadà europeu lliure que s’ha presentat davant de la justícia per afrontar els reptes que té. Va ser emocionant, sobretot pel que representa el casal aquí a Brussel·les. El Casal Català va ser fundat per Francesc Macià i Ventura Gassol fa vuitanta-vuit anys, quan eren a l’exili.
Hi ha qui us assenyala com a corresponsable de la destitució. Què hi dieu?
No. Els culpables són els partits que donen suport a l’article 155. Per tant, els culpables d’aquests temes continuen essent el PSC, Ciutadans i PP. Punt. No hi ha més culpables, aquí. A veure si per parlar educadament dos minuts, un ha de sentir-se culpable, és que estem molt malament. Els servidors públics sabem quan comencem i no sabem mai quan acaben. Jo vaig acabar quan menys m’ho esperava. Ella ha acabat avui. No ens tenim cap mena de recel perquè sabem que som càrrecs a disposició de les circumstàncies de cada moment. Aquí els culpables són els qui gestionen la situació. Vam fer un acte de dignitat que el poble català no pot deixar de fer.
Heu pogut parlar amb ella?
—Sí, ens hem intercanviat diversos missatges. Però prefereixo no donar-ne detalls. Aquí el problema és que si un tema així ha d’arribar a un consell de ministres, és que no tenen gaire feina, o bé s’han begut l’enteniment.
Si hi hagués hagut govern i s’hagués aixecat el 155, creieu que això hauria passat?
—Se’m fa molt difícil d’imaginar que un cop hi hagi govern, aquests actes de repressió de l’estat s’acabin en sec. Se’m fa molt difícil, sobretot quan avui hem vist que el govern de Madrid ha obligat la Generalitat a personar-se contra la causa del 9-N d’Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs. Si l’estat fa servir això amb el 155, és molt fàcil saber a quin bàndol ets. La Generalitat no es pot personar mai en contra d’uns polítics que van col·laborar per poder fer una consulta popular com la que va ser el 9-N. Deien que era una costellada. Doncs quina costellada, que encara ara van removent els fonaments perquè la Generalitat es personi contra aquests polítics de grandíssima talla i de grandíssima dignitat.
Suposo que esteu en contacte amb el món de la cultura. Quines informacions rebeu i com afecta el 155?
—Afecta en temes de patrimoni. Des de la salvatjada de tornar aquelles obres de Sixena fins a no poder començar restauracions de monuments o edificis patrimonials importants. Fa molt de mal a les empreses de producció audiovisual, que ens tombessin la taxa que havíem establert sobre les operadores de connexió a internet, que era una taxa que permetia a tot el sector audiovisual tenir una mica d’oxigen en un moment en què TV3 i el Departament de Cultura havíem hagut de reduir moltíssim les aportacions. Van ensorrant el sector més potent de tota Espanya de producció audiovisual. No sé què vindrà després, potser el món editorial. Fan molt mal.
A llarg termini, quina és la cosa més greu que pot comportar la repressió que vivim?
—A llarg termini, ja cal que Espanya s’hagi espavilat a refer la seva imatge política, social, cultural, turística i de respecte als drets humans. Perquè si Espanya no ho aconsegueix, s’acabarà ensorrant. Aquesta gent, i em refereixo als seus governants, fan una gestió salvatge que deixa una imatge pèssima d’Espanya davant el món. I el món ho veu. Alguns ho critiquen i altres callen, però tots ho veuen. No pot ser que l’aspirant a una plaça d’un tribunal europeu falsegi el currículum i no sàpiga idiomes, no pot ser que una presidenta d’una comunitat autònoma falsifiqui el currículum amb màsters que no té, no pot ser que hi hagi jutges que no puguin demostrar els delictes que imputen i no pot ser que un partit amb gairebé mil imputats per corrupció estigui governant un país.
Us preocupa que la repressió acabi dividint el bloc independentista?
—El bloc independentista sempre ha estat dividit perquè va néixer dividit. És un bloc molt transversal, tant d’edat, com de formes i lògiques de pensament. Per tant, que tinguem opinions és la cosa més normal del món i és el que ens ha fet grans. No volen entendre que el bloc sobiranista no és homogeni i dividint-lo no el podran ensorrar pas.
Creieu que haureu de ser gaire temps a l’exili?
—Mentre l’estat espanyol no entengui què passa i no se sotmeti a les pressions que ja rep d’altres països, serem a l’exili fins que els tribunals europeus i de justícia ens donin la raó. I perquè passi això hauran de passar uns quants anys.
Junts per Catalunya ja ha reconegut que l’opció d’investir Puigdemont continua sobre la taula. L’acabarem veient reelegit?
—El que hem d’acabar veient és que el senyor Mariano Rajoy i els que belluguen la justícia espanyola reconeguin qui va guanyar el 21-D. Això hem d’acabar veient. No són tan importants els noms, perquè tots tres ho podrien ser perfectament, sinó que el parlament sobirà de Catalunya acabi nomenant un president o una presidenta per voluntat pròpia i amb respecte als 135 diputats. No podem imaginar escollir un president perquè a un jutge li sembla bé. I els noms són anècdotes. Tots els noms són anècdotes en la història.
I això passarà o acabarem anant a eleccions?
—Tots hem manifestat que no volem noves eleccions amb una participació del 80%. Ara, els qui posen els entrebancs cal que reconeguin qui va guanyar i qui està en disposició de governar, que som el bloc independentista. Així ho va llegir tota la premsa internacional la mateixa nit de les eleccions. No podem acceptar que ens diguin qui hem de nomenar.
Dilluns és Sant Jordi. Com el viureu?
—Aquí a Brussel·les hi ha moltes activitats programades sobre cultura catalana. Sobretot per a diumenge, el dia abans. I el 23 intentaré estar tan connectat com pugui amb Catalunya per vídeos enregistrats i connexions en directe. Serà un Sant Jordi molt diferent, però no per això menys sentit ni menys viscut. No sé si trobaré roses, però aquí tenim milions de tulipes grogues.
Per acabar. Recomaneu-me un llibre.
—Per amistat personal, 
Al mateix riu d’Heràclit, de Pep Coll.







20/04/2018. Nerea Rodríguez. Un 'a por ellos' que no s'atura mai.

20/04/2018. Nerea Rodríguez. Un 'a por ellos' que no s'atura mai.
Benvolguts,

Un 'a por ellos' que no s'atura mai
"L’Espanya hereva del franquisme no té les mides preses del camp de joc internacional"
 
per Nerea Rodríguez 20/04/2018
L’Estat mai en té prou. No va tenir prou amb les primeres declaracions dels presos polítics on renunciaven a la via unilateral i reconeixien que la declaració d’independència va ser simbòlica. No n'ha tingut prou amb imputar Artur Mas i diversos exconsellers i exalts càrrecs del seu Govern pel 9-N, sinó que ara ha sumat la Generalitat en la demanda contra ell.
No en té prou tampoc amb què ETA reconegui el dolor causat, demani perdó i que -molt previsiblement- anunciï la seva dissolució definitiva en un parell de setmanes. I com aquestes, n’hi ha cinquanta mil i de tots els colors!

Així les coses, queda clar que l’objectiu de l’Estat és l’acarnissament contra tot allò que se surti de la “línia oficial”. Madrid ho porta a l’ADN. I amb el procés sobiranista encara s’ha fet un pas més enllà: molts dirigents espanyols han decidit prendre-se’l com una qüestió personal. I d’aquí tanta ràbia i desproporció contra alguns dels líders socials i polítics de l’independentisme. El propi Artur Mas ho ha definit a la perfecció: ha acusat el govern espanyol de “prepotència” i ha qualificat la decisió “d’una vergonya més”.

Queda clar. Es tracta només d’escarmentar el món sobiranista. De fer-li saber que no hi ha absolutament res a fer. Que contra un Estat que està disposat a tot, no pot lluitar cap moviment democràtic. Però atenció: la batalla s’ha deixat de jugar en camp espanyol i ha passat a jugar-se en l’internacional.
Un camp al que l’Espanya hereva del franquisme no li té les mides preses.




20/04/2018. E.P. El jutge de l'1-O investiga el secretari de Presidència i el director de Comunicació del Govern.

20/04/2018. E.P. El jutge de l'1-O investiga el secretari de Presidència i el director de Comunicació del Govern.
Benvolguts,

El jutge de l'1-O investiga el secretari de Presidència i el director de Comunicació del Govern
Es tracta de Joaquim Nin i Jaume Clotet

E.P.20/04/2018
Gran pla general de l'exterior de la Ciutat de la Justícia | ACN
El titular del Jutjat d'Instrucció 13 de Barcelona, Juan Antonio Ramírez Sunyer, que investiga l'organització del referèndum de l'1 d'octubre, ha citat en qualitat d'investigats el 2 de maig el secretari de Presidència de la Generalitat, Joaquim Nin, i al director de Comunicació de la Generalitat, Jaume Clotet, pel web del Pacte Nacional pel Referèndum. Les dues citacions estaran precedides el mateix dia per la compareixença, encara que com a testimonis, del director de Difusió de la GeneralitatIgnasi Genovès, que, segons alguns testimonis que ja han comparegut al jutge, va poder haver ordenat no pagar determinades campanyes encarregades en l'àmbit de la consulta perquè Fiscalia investigava el seu possible ilicitud.


El jutge també ha citat com testimoni el 2 de maig a Anna Molas, cap de premsa del Departament d'Exteriors que dirigia Raül Romeva i que, segons la investigació, va ser qui va encarregar la campanya i vídeo per promocionar el vot per al referèndum de catalans a l'exterior. Una altra testimoni citada, pel 9 de maig, és l'actual vicepresidenta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), Núria Llorach, que era presidenta en funcions durant l'1-O.

Els interrogatoris estaran previsiblement relacionats amb la paralització per part de la Generalitat de determinats pagaments que s'havien generat per a la convocatòria del referèndum després d'iniciar-se la investigació judicial. Segons va explicar al Jutjat David Macià, l'administrador de l'empresa Estudi Dada de disseny i comunicació, que va realitzar el vídeo de l'1-O per als catalans a l'exterior, Genovès li va enviar un correu en què li explicava que la seva factura no es podia pagar i al·ludia a la investigació judicial del cas.

La factura ascendia a gairebé 9.000 euros sense afegir impostos i va ser generada, segons Macià, l'abril de l'any passat, ja que el treball li'l va encarregar la Generalitat al març. L'autor del vídeo va exposar davant el jutge que havia contactat una primera vegada per cobrar la factura amb Jaume Mestre, encarregat de difusió. Aquest treballador va corroborar davant el jutge aquest extrem en assegurar que el director general de Difusió de la Generalitat, Ignasi Genovès, els va dir que aquest treball no es podia pagar.


"No es va pagar res, perquè el director general, Genovès, va venir i va dir: no es pot pagar això", va exposar davant el jutge, segons la declaració a la qual ha tingut accés Europa Press. Va afegir que el seu cap els havia dit que "la Fiscalia estava investigant", encara que va assenyalar que no recordava la data en què se'ls va donar aquesta ordre. Segons Jaume Mestre, la citada campanya publicitària la va encarregar Anna Molas, encarregada de premsa d'Exteriors.





El colpisme cavernari
Iu Forn
Barcelona. Dijous, 19 d'abril de 2018
2 minuts
  •  

  •  

  •  

  •  

  •  

  •  
S'han enfadat. Encara més. I miri que era difícil perquè ells (i elles) ja són uns enfadats de mena. La diferència, total, ha estat contra qui disparen. Ara l'objectiu no és cap català, ni cap podemita, ni cap “artista dels de la cella”, ni cap altra de les seves bèsties negres. No, ara el destinatari de les seves ires és un dels “seus”, però que realment no ho és. Per què, és que sap què passa? Com pot ser dels seus un paio tan tou com ell!
La caverna està indignada amb el ministre Cristóbal Montoro que, en només 24 hores, ja ha tastat la medicina que els senyors (i senyores) caverna normalment recepten i administren a la colla d'enemics citats anteriorment. I així ha estat com algú del PP és un traïdor, un mal espanyol i un còmplice dels terroristes processistes. Ah, i sobretot, ja ha estat convenientment insultat. Perquè si no insulten, no són feliços. Segurament és per culpa de l'alimentació. De la seva. De la dels cavernaris.
El seu pecat (el de Montoro) ha estat defensar la falsedat del contingut del famós informe de la Guàrdia Civil en el qual es basa el jutge Llarenaper acusar de malversació el Govern de la Generalitat. I, esclar, si segons Montoro l'informe menteix, això vol dir que l'acusació del jutge està basada en una mentida. I, per tant, l'acusació és una mentida. O sigui, que se'ls desmunta el teatret que tenien muntat. I això pels senyors (i les senyores) caverna és inadmissible. Perquè la veritat única i vertadera és sempre la seva.
Doncs bé, aquests simpàtics (i simpàtiques) membres cavernaris que ja van tenir un disgustet considerable provinent d'Alemanya per culpa de la decisió del que ells (i elles) anomenen “aquell jutjat de poble”, doncs ara els ve això d’en Montoro... Hoooome! És que és inadmissible! On s'és vist que la veritat sigui més important que la unitat d'Espanya i la destrucció política, personal i moral dels indepes?
Però l'actitud de Montoro no només no ha sorprès la caverna sinó que els confirma el que ja sospitaven: aquest PP de Rajoy són un perillós grupuscle de moderats espanyoliscament parlant impurs i als que els falta testosterona i els sobra “peixbullidisme”. En comptes d'entrar a Catalunya com s'hi ha entrat tota la vida, és a dir en tanc o bombardejant des de Montjuïc, aquesta colla de figaflors han permès que els indepes anessin fent la viu-viu. I fins avui, quan n'hi ha alguns que encara no són a la presó ni res. Una vergonya. I així anem!
La qüestió és que aquesta actitud dels cavernaris posa noms i cognoms als que estan convertint Espanya és un Estat intransigent, intolerant, emprenyat amb el món i mal educat que Europa comença a descobrir com una cosa estranya on hi passen coses molt estranyes. Aquesta gentussa, que són una minoria molt ben situada, s'ha apropiat dels mecanismes de control necessaris per segrestar una certa idea d'Espanya i imposar-la a qualsevol preu. I qui se'n va, encara que sigui una miqueta, d'aquest sectarisme, passa a ser un traïdor. Es digui indepe, es digui PSOE, es digui Montoro. I tots els que no combreguen amb les rodes molí del colpisme cavernari, queden assenyalats. Per sempre més. Com els nazis assenyalaven els jueus.
Senyor Montoro, benvingut al club!



21/04/2018. Antón Losada. La síndrome del Cid Campeador


21/04/2018. Antón Losada. La síndrome del Cid Campeador


La síndrome del Cid Campeador
Santiago de Compostel·la. Dissabte, 21 d'abril de 2018
2 minuts
  •  

  •  

  •  

  •  

  •  

  •  
La conspiració mundial que, sens dubte, està operant contra l'exemplar i irrebatible justícia espanyola té des d'aquesta setmana un nou i malvat còmplice: el ministre Cristóbal Montoro i, per elevació, tot el govern que presideix Mariano Rajoy. Al sospitós comportament de la justícia de països com Escòcia, Bèlgica o Alemanya, posant en qüestió ni més ni menys que la infal·libilitat del jutge Pablo Llarena, columna vertebral de la justícia hispana igual que el dogma de la infal·libilitat del Papa és pedra angular de l'Església catòlica, se suma ara el ministre Montoro afirmant que "ni un euro públic" s'ha gastat en l'1-O; per a escàndol d'un Albert Rivera sorprès com una monja en un bordell.
Que països on les tradicions de llibertat, democràcia i justícia independent no poden comparar-se a la tradició de la justícia espanyola, gresol de totes les llibertats i exemple magnífic d'independència i resistència davant tota mena de poder, democràtic o no, té un pas. Al cap i a la fi què saben a Europa de llibertat i democràcia que no se sàpiga a Espanya, el bressol de la democràcia orgànica. Però que un govern clarament assenyalat per tou, covard i contemporitzador davant de les provocacions secessionistes s'atreveixi a negar la malversació en seu parlamentària sobrepassa de llarg tot el que un bon espanyol pot i ha de suportar.
Quan tothom s'equivoca, és possible que pateixis la síndrome del Cid Campeador: el convenciment irracional que el món per complet està malament i només tu tens el poder d'arreglar-lo
Que a l'infal·lible jutge Llarena el sorprengui l'afirmació de Montoro només pot significar que la instrucció i les imputacions del jutge del Suprem es basen exclusivament en els informes de la Guàrdia Civil, que no hi ha en el procés un sol informe d'Hisenda que recolzi les proves aportades per la Guàrdia Civil i, el més sorprenent, que l'instructor no ha considerat necessari sol·licitar informes i documents a l'únic departament de l'administració que sap exactament com i on s'han acreditat les despeses: el Ministeri d'Hisenda.
Que el jutge s'estigui plantejant un acarament entre el ministre d'Hisenda i el cap de l'UCO de la Guàrdia Civil s'endinsa en els perillosos territoris del deliri. Quan tothom s'equivoca, des dels jutges belgues, escocesos o alemanys als ministres de Justícia d'Alemanya i d'Hisenda del govern d'Espanya o la comissària de justícia de la UE, és possible que, potser, el problema siguis tu perquè pateixis la síndrome del Cid Campeador: el convenciment irracional que el món per complet està malament i només tu tens el poder d'arreglar-lo.



21/04/2018. El Nacional. Boye: "S'imaginen què dirien a Europa si Erdogan fes un tuit així?"

21/04/2018. El Nacional. Boye: "S'imaginen què dirien a Europa si Erdogan fes un tuit així?"

CAS 1-O
El Nacional Boye: "S'imaginen què dirien a Europa si Erdogan fes un tuit així?"

Foto: ACN
Barcelona. Dissabte, 21 d'abril de 2018
1 minut
  •  
L'advocat dels consellers exiliats, Gonzalo Boye, ha fet una pregunta a Twitter fent al·lusió al Ministeri de l'Interior espanyol: "S'imaginen que dirien a Europa si Erdogan fes un tuit així?".


¿Se imaginan que dirían en Europa si Erdogan hiciese un tuit así ? https://twitter.com/interiorgob/status/987372499276050432 …


El Código Penal concreta qué se considera delito de #terrorismo. Compartimos una imagen por si alguien necesitara reflexionar sobre ello durante el fin de semana. El resto, a descansar, que la @guardiacivil y la @policia velan por la seguridad de todos. #FelizFinde
Boye es refereix a la piulada que s'ha fet aquest dissabte des del compte oficial del ministeri de Juan Ignacio Zoido on es comparteix una imatge del Codi Penal i els delictes de terrorisme "per si algú necessita reflexionar sobre això durant el cap de setmana".
En el text s'explica que un delicte de terrorisme és "qualsevol delicte greu contra la vida o la integritat física, la llibertat, la integritat moral (...) i contra la Corona" i és precisament aquest “contra la Corona”  el què ha fet sorgir tot tipus de suspicàcies ja que aquest vespre es disputa la final de la Copa del Rei on es preveu polèmica per la més que previsible xiulada a Felip VI.



21/04/2018. El Nacional. Sardà: "Llarena, deixa-ho estar; l'Estat està perdent la partida".


21/04/2018. El Nacional. Sardà: "Llarena, deixa-ho estar; l'Estat està perdent la partida".

CAS 1-O
Sardà: "Llarena, deixa-ho estar; l'Estat està perdent la partida"
El Nacional
Foto: ACN
Barcelona. Dissabte, 21 d'abril de 2018
1 minut

El comunicador Xavier Sardà ha demanat al jutge Pablo Llarena que "ho deixi estar". En un article a El Periódico, Sardà ha admès que "l'Estat està perdent la partida" i per aquest motiu li ha dit a Llarena que "en una altra ocasió serà" ja que considera que el govern espanyol i la justícia no van ben encaminats. 
Sardà sempre ha sigut un defensor de la unitat d'Espanya però ara li diu al jutge que instrueix la causa del referèndum de l'1-O i l'euroordre contra els exiliats que "ho deixi perquè un ministre (Montoro) deixa clar a la defensa de Puigdemont quin camí ha de seguir". 
En la mateixa línia, acusa al magistrat de buscar "obcecadament" una violència per poder justificar els delictes de sedició i rebel·lió i li recomana que retiri les euroordres "fallides". Segons Sardà no hi haurà extradicions perquè "la confiança entre les judicatures europees sembla haver passat a la història amb el tema Puigdemont i companyia". 
Xavier Sardà també carrega durament contra l'executiu de Mariano Rajoy al que defineix com "un executiu que amaga la incapacitat política darrera la teva toga (la de Llarena)". El comunicador, li recorda al jutge que en ocasions "la desproporció judicial pot beneficiar els acusats".
Finalment, Sardà no passa per alt les darrers notícies de que la Guàrdia Civil va amagar dades que podrien demostrar que l'1-O no hi va haver malversació.






20/04/2018. Directe.cat. El portaveu de la Comissió Europea avisa des de Madrid: "Quan parlen els jutges, els executius callen".


20/04/2018. Directe.cat. El portaveu de la Comissió Europea avisa des de Madrid: "Quan parlen els jutges, els executius callen".

20 D'ABRIL DE 2018 12:00 H
Contundent missatge de Margaritis Schinas sobre l'euroordre de Puigdemont
Redacció | Contundent missatge del portaveu de la Comissió Europea, Margaritis Schinas, sobre l'euroordre de Puigdemont durant un esmorzar informatiu aquest divendres a Madrid. "Quan parlen els jutges, els executius callen", ha sentenciat Schinas en referència a les crítiques contra la decisió de la justícia alemanya de no extradir Carles Puigdemont per rebel·lió.
El portaveu de la Comissió Europea, Margaritis Schinas, aquest 20/04/2018 durant un esmorzar informatiu a Madrid
© Roger Pi de Cabanyes
"Entenc les crítiques sobre la decisió del jutge alemany", ha dit el portaveu, que ha reiterat que l'euroordre "funciona" tal com està establert el sistema i cal "no dramatitzar procediments que està en curs".

També ha recordat que l'euroordre permet que els jutges dels estats membres es comuniquin entre ells, "i quan parlen els jutges els executius callen". "Aquestes són qüestions que s'han gestionat des de Montesquieu, on la divisió de poders està molt ben precisada", ha afirmat.

En aquest sentit, ha volgut rebatre les veus que -com es desprenia del contingut de les preguntes que ha rebut- qüestionen la decisió sobre Puigdemont. "Entenc les crítiques sobre Europa per la decisió d'un jutge alemany, però no és el mateix: un jutge alemany aplica el dret alemany d'acord amb la petició d'un jutge espanyol, i aquest és el sistema".

Per aquest motiu ha demanat que la qüestió quedi "a l'àmbit de dret". "No s'ha de generalitzar ni dramatitzar procediments que estan en curs", ha sentenciat. 
Directe.cat

Joan A. ForèsReflexions


NOTÍCIES (SUCOSES) RELACIONADES




21/04/2018. Puyal. #0073 @somrepublica. Franco estaria content amb el 155 segons el mestre #Puyal.


21/04/2018. Puyal. #0073 @somrepublica. Franco estaria content amb el 155 segons el mestre #Puyal.

#0073 @somrepublica Franco estaria content amb el 155 segons el mestre #Puyal




 

20/04/2018. Carlos Cuesta. Rajoy pidió a Montoro que diera marcha atrás con Llarena pero el ministro le desobedeció

20/04/2018. Carlos Cuesta. Rajoy pidió a Montoro que diera marcha atrás con Llarena pero el ministro le desobedeció.

Rajoy pidió a Montoro que diera marcha atrás con Llarena pero el ministro le desobedeció
El presidente del Gobierno, Mariano Rajoy (d), y el ministro de Hacienda, Cristóbal Montoro. (Foto: EFE)
20/04/2018 02:29
36 Comentarios
Mariano Rajoy pidió a Cristóbal Montoro que rebajara su negación de la malversación y el ministro se reafirmó. La entrevista del titular de Hacienda negando el uso de fondos públicos por la Generalitat con destino al 1-O no sentó bien a mucha gente. Especialmente a la capa judicial.
Pero a quien tampoco le pareció lo más acertado fue al propio presidente del Gobierno, quien pidió a Montoro que rebajara su negación de la existencia de malversación pública y que aliviara la tensión con el juez Pablo Llarena. La respuesta de Montoro es por todos conocida: se ratificó en sus tesis y, de hecho, respondió al juez que trasladaría sus pruebas.
Las palabras de Montoro eran un golpe excesivo a muchas cosas: a la petición de traslado desde Alemania de Carles Puigdemont, a las investigaciones de la Guardia Civil, a la labor de la Justicia y al auto de procesamiento de Llarena, que apoya su procesamiento en una serie de delitos y, entre ellos, en el de malversación de caudales públicos. Y como elemento de crispación y descrédito evidente que eran, el presidente pidió al responsable de la cartera de Hacienda que diese marcha atrás, al menos en lo categórico de sus palabras.
Hoy sabemos que, pese a ello, el juez ha acabado reclamando la información oficial al ministro y que los procesados separatistas utilizan las palabras de Montoro como armamento de sus defensas. La situación no ha gustado a muchos ministros. Y tampoco al presidente.
Rajoy y los máximos dirigentes del PP saben que el principal motivo de trasvase de voto hacia Ciudadanos es precisamente la suavidad con la que se ha aplicado el 155 en Cataluña y la falta de contundencia frente al separatismo.Y “salir en estos momentos dando la sensación de que se  quiere exonerar a los separatistas de malversación, lo único que hace es contribuir a ese mensaje”, señala un alto cargo del PP.
Rajoy, además, es consciente de que las líneas de investigación del juez Llarena avanzan con pie firme. Y que la malversación de caudales públicos está siendo demostrada paso a paso, como parece, por otra parte, obvio. Sería imposible haber montado un referéndum, una hacienda, un servicio de embajadas, unas campañas de propaganda, etc. sin dinero público, como ya avala de forma contundente la policía judicial. Y, en medio de ello, el presidente del Gobierno sabe que la postura de Montoro no hace sino afianzar la brecha entre su partido y los votantes.
Las palabras de Montoro, además, han ido en ascenso. Cuando fue el juez de Instrucción Juan Antonio Ramírez Sunyer el que afirmó que había indicios serios de malversación y que podía haberse producido tanto con fondos de la Generalitat como del Estado destinados de forma maliciosa al 1-O, Montoro negó el uso de fondos del Estado.
Cuando fue la Fiscalía la que mantuvo la misma tesis, Montoro fue avanzando hacia la explicación de que no había ninguna prueba. Y cuando ya ha sido el auto de procesamiento del propio juez Llarena, el ministro ha concedido una entrevista para dejar claro que negaba el uso de fondos públicos. Un agravamiento de las declaraciones que, desde Presidencia y otros ministerios se ve delicado. Al menos, desde el punto de vista estratégico.



19/04/2018. Torrent es reuneix amb relators de l’ONU i el representant permanent de la Francofonia davant de les Nacions Unides.

19/04/2018. Torrent es reuneix amb relators de l’ONU i el representant permanent de la Francofonia davant de les Nacions Unides.
Torrent es reuneix amb relators de l’ONU i el representant permanent de la Francofonia davant de les Nacions Unides
Avui també es trobarà amb l’alcalde de Ginebra i faran una compareixença conjunta
ACN Ginebra 19/04/2018 13:20

El president del Parlament, Roger Torrent, fent declaracions a les portes de la seu de l'ONU a Ginebra / RAFA GARRIDO / ACN
El president del Parlament, Roger Torrent, ha dedicat el matí a continuar les reunions que està mantenint a Ginebra. Sense voler dir noms concrets per discreció, fonts del seu equip han comentat que ja s’ha trobat amb diversos relators independents de l’ONU, a qui ha explicat la seva visió sobre la situació política a Catalunya i els ha traslladat la seva preocupació per la vulneració de drets fonamentals que assegura que pateixen els catalans i el Parlament.
També ha volgut fer arribar la seva opinió al representant permanent de l'Organització Internacional de la Francofonia davant de les Nacions Unides, Henri Eli Monceau, a qui també ha traslladat la necessitat de “donar sortida política als conflictes polítics”. El president del Parlament va aprofitar el dimecres al vespre per sopar i fer una xerrada amb catalans residents a Suïssa, i té previst acabar el matí reunint-se amb l’alcalde de Ginebra, Rémy Pagani, amb qui compareixeran després conjuntament.

Per saber-ne més







19/04/2018. Albert Acín. "Corrupció, desafecció i atur": la fórmula independentista segons Bermúdez de Castro


19/04/2018. CAS 1-O. Albert Acín. "Corrupció, desafecció i atur": la fórmula independentista segons Bermúdez de Castro
CAS 1-O
Albert Acín. "Corrupció, desafecció i atur": la fórmula independentista segons Bermúdez de Castro


Foto: Efe
Barcelona. Dijous, 19 d'abril de 2018
2 minuts
  •  
L'independentisme va sorgir de la combinació de "corrupció, més desafecció, més atur". És el que ha assegurat el secretari d'Administracions Territorials, Roberto Bermúdez de Castro, que ha identificat Catalunya com una "olla de pressió" que ja arribat al seu punt límit, "s'ha apagat" però queda "retirar el brou", amb referència a un presumpte abandonament de la via independentista.
L'executor del 155 a Catalunya, com a responsable de les Administracions Territorials, ha considerat en una entrevista en Hoy por hoy de la Cadena Ser que el Govern va prendre el camí equivocat en apostar pel referèndum de l'1-O, per al que està convençut que es va cometre un delicte de malversació de fons públics"En unes circumstàncies complicades, van decidir prendre una deriva i se'ls ha anat de mans", ha assegurat.
Des del seu punt de vista, i com ja han considerat diversos membres de l'executiu de Rajoy, la malversació de fons no només pot tractar-se d'una utilització il·lícita de diners públics, sinó que també entra en consideració altres qüestions, com les cessions de locals. D'aquesta manera, malgrat que el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, hagi negat qualsevol despesa directa per a l'1-O, sí que podria atribuir aquest delicte. "La malversació de fons públics pot ser també deixar un local, un edifici, gastar llum. Són moltes més coses", ha sentenciat, després del que també ha parlat de la possibilitat que s'haguessin falsejat factures de la Generalitat.
D'aquesta manera, Bermúdez de Castro manté intacte el discurs del govern espanyol davant la polèmica, que aquest matí ha anat més enllà. Les últimes proves atorgades per la Guàrdia Civil xifren en 1,9 milions d'euros la malversació del referèndum de l'1 d'octubre i assenyalen que es van sufragar els costos de la votació mitjançant subvencions a JxSí, cosa que tombaria la versió de cost zero donada pel executiu de Rajoy.
"Puigdemont vol eleccions"
Segons ha exposat Bermúdez de Castro, la intenció de Junts per Catalunya no és assolir un acord de govern a Catalunya, el que ell veuria "interessant" per ara mateix. L'objectiu dels de Puigdemont, segons ha assenyalat, seria "forçar molt" perquè s'esgotessin els terminis per a una investidura i s'anés a una repetició electoral.
Aquest escenari plantejat per Bermúdez de Castro implicaria allargar l'article 155 uns mesos més, una cosa que no sembla un inconvenient per al secretari d'Administracions Territorials, que va dir recentment que la intervenció autonòmica havia fet que els serveis públics, com la sanitat i l'educació, funcionin millor.




28/03/2018. Modest Guinjoan. Economia 2017: d’'annus horribilis' a 'annus mirabilis'

28/03/2018. Modest Guinjoan. Economia 2017: d’'annus horribilis' a 'annus mirabilis'

OPINIÓ


Barcelona. Dimecres, 28 de març de 2018
2 minuts
  •  
Al darrer trimestre de 2017 algunes institucions especialitzades en la matèria i algunes organitzacions patronals van fer unes previsions catastrofistes sobre el que li esperava a l’economia catalana. El determinant dels mals averanys era l’anomenat procés, perquè s’interpretava que la incertesa política, la inestabilitat associada a l’1-O i tot el que se’n derivava, tindria conseqüències nefastes sobre l’activitat al quart trimestre del 2017 i de retruc al conjunt de l’any. Després es va estendre, amb menys convenciment, sobre el primer trimestre del 2018. La premonició d’un annus horribilis va venir atiada addicionalment per la percepció de fatalitat del fet que algunes grans empreses (incloses les seves fundacions!) portessin la seva seu social fora de Catalunya.
Al seu moment, diferents veus autoritzades ja van posar en relleu que potser se n’estava fent un gra massa, que es feien previsions que traspuaven una cert desig que les coses empitjoressin i no pas a càlculs rigorosos o com a mínim ben explicats. Ja estem acabant el primer trimestre de 2018 i res indica que hagi arribat la fi del món a l’economia catalana, al contrari, la cosa va bé i té bona pinta. I com que les dades de balanç de 2017 ja són força fiables i incorporant el quart trimestre (que havia de provocar la calamitat), val la pena que fem un breu repàs del que va passar a l’economia. Recordem abans, que la majoria de gurus que anticipaven el desastre oblidaven que el 17 d’agost hi va haver a Barcelona i Cambrils uns atacs terroristes mortals, i que això podia incidir sobre el turisme, com així va ser; en canvi, tots ells es referien al “desafío independentista” com la mare de tots els mals.
Res no indica que hagi arribat la fi del món a l’economia catalana, al contrari, la cosa va bé i té bona pinta
Doncs bé, un breu repàs a les dades ens indica que el quart trimestre del 2017 i el conjunt de l’any van ser globalment excel·lents a Catalunya. Vet aquí alguns indicadors representatius:
  • Alt creixement del PIB: al quart trimestre va créixer un 3,9% (interanual) i al conjunt de l’any un 3,4%. A Espanya el 3,1% en un cas i l’altre, molt per sobre de la zona euro.
  • La producció industrial es dispara: augment del 8% al quart trimestre i del 3,5% al conjunt de l’any (Espanya +5,3% i +2,6%, respectivament).
  • L’exportació va com una moto: +9,6% al quart trimestre i 8,7% al conjunt de l’any (Espanya +8,4% i +8,9%).
  • L’atur segueix baixant: al quart trimestre se situa en el 12,6% de la població activa (4 punts per sota de la taxa espanyola).
  • L’afiliació a la Seguretat Social creix al mateix ritme que abans: +3,4% al quart trimestre i +3,8% al conjunt de l’any (+3,5% en un cas i altre a Espanya)
  • El turisme estranger és el que punxa al quart trimestre (-0,9% de despesa) en un any globalment excepcional (+9,7% de despesa, també).
  • La matriculació de turismes va sobre rodes: +8%, tant al quart trimestre com al conjunt de l’any.
És una petita mostra de registres que té continuïtat al començament del 2018; amb la virtut que tot plegat s’assenta sobre una base productiva molt sòlida, diversificada i internacionalitzada, i amb uns bons dinamismes tant de la inversió com del consum intern. O sigui que, de moment, d’horrible, res, més aviat el 2017 va ser un any econòmicament de miracles o de meravelles... malgrat tot.
Modest Guinjoan, economista




19/04/2018. Modest Guinjoan. Arrimadas i l’economia del procés

19/04/2018. Modest Guinjoan. Arrimadas i l’economia del procés.

OPINIÓ
Modest Guinjoan. Arrimadas i l’economia del procés

Barcelona. Dijous, 19 d'abril de 2018
2 minuts

El nacionalisme espanyol present al Parlament de Catalunya està enfadat perquè la Mesa ha acordat presentar una querella per prevaricació al jutge Pablo Llarena, el qual no permet, de manera repetitiva i poc justificable des del sentit comú, la investidura d’un candidat a president de la Generalitat. La decisió de querellar-se sembla un pas lògic de defensa de la democràcia, però ha topat, d’una banda, amb el crit al cel dels membres de la Mesa de Cs i PSC; d’altra banda, el PP i Cs s’han apressat a anticipar que el pas emprès podria ser perseguit per malversació de cabals públics i que vetllaran per vigilar de ben a prop que el “disbarat” no es faci amb els “recursos de tots els catalans”. Realment, el que digui el Sr. Albiol en aquest àmbit és poc rellevant, perquè els diputats del seu partit al Parlament són quatre gats, i espero que no se’m malinterpreti. En canvi, sí que m‘ha interessat la reacció de la cap d’un partit important que hi té una alta representació, com és Ciudadanos.
A la cap d’aquest partit, la Sra. Arrimadas, li tinc el respecte que correspon a tot representant del poble. Passo per sobre que normalment fa cara de malhumorada (curiosament, com els seus companys de partit), que els seus missatges els podria repetir un robot ensinistrat, que em fa pensar en una diputada de passarel·la (pel vestir, maquillar i pentinar) i que tingui comportaments gestuals de menyspreu. Tot això és estètica, el que compta és que la Sra. Arrimadas es vol arremangar per controlar una despesa específica que afecta la raó de ser del seu partit, que és l’anticatalanisme.
Benvinguda Sra. Arrimadas a la preocupació pels diners de tots els catalans! Abans de ser massa escrupolosa amb la despesa de querellar-se contra el jutge, pensi que ell és humà i que també podria ser que, efectivament, hagués prevaricat. El que es defensa amb una despesa que vostè veu innecessària és assegurar la democràcia, que la gent pugui votar, que el Parlament operi sense interferències i que potser un dia els diputats la triïn a vostè com a presidenta. Permeti la querella.
Tot seguit, posats a aplicar zel econòmic, fili prim, investigui, demani explicacions al seu cap a Madrid i al seu soci M. Rajoy sobre les conseqüències econòmiques de la guerra contra el que vostè anomena el prucés. En posaré quatre exemples:
1) Exigeixi un balanç: D’una banda, les despeses efectuades i compromeses (piolins, CNI, aparell judicial, cost dels empresonats, aparell administratiu de l’Estat destinat a la cosa, favors fets a països, etc.); i de l’altra, eficàcia i eficiència de la despesa. S’han gastat  molts diners i ni es van trobar les urnes, ni s’han acabat les estelades ni els llaços grocs.
2) Tingui en compte que els diners del punt anterior (i els que queden per gastar) no són dels catalans, sinó de tots els espanyols, i això al seu partit li hauria de preocupar especialment.
3) Valori el cost per als catalans (inclosos els seus votants) del fet d’estar desgovernats i mal servits, gràcies al 155 i al procés de laminació de l’autonomia al llarg dels darrers anys aplaudit apassionadament per vostè.
4) Han convidat les empreses a marxar de Catalunya; vostè creu que això és ètic?
Pensi en l’economia del procés, sí, però amb amplitud de mires i, posats a fer, miri d’entendre i estimar, encara que només sigui una mica, la terra que l’ha acollida.

Modest Guinjoan, economista




19/04/2018. Jordi Palmer. Llarena esbomba davant Montoro que la Guàrdia Civil xifra en 2 milions la malversació de l'1-O.

19/04/2018. Jordi Palmer. Llarena esbomba davant Montoro que la Guàrdia Civil xifra en 2 milions la malversació de l'1-O.

CAS 1-O

Foto: ACN
Barcelona. Dijous, 19 d'abril de 2018
3 minuts
  •  
L'informe que el jutge de la causa per l'1-O al Tribunal Suprem, Pablo Llarena, va encarregar a la Guàrdia Civil assegura que la Generalitat hauria malversat 1.915.067,22 euros procedents de fons públics en l'organització i celebració del referèndum independentista de l'1 d'octubre del 2017.
Aquest informe, que s'ha donat a conèixer aquesta mateixa matinada, se suma al particular i inèdit enfrontament que mantenen el jutge Llarena i el ministre Montoro, en el qual el primer demana que el segon justifiqui que no hi va haver malversació l'1-O, amb la paradoxa que tant si es demostra malversació com no, Montoro quedarà tocat, ja que si no n'hi va haver, no se sustenta l'acusació de malversació, i en cas que n'hi hagués hagut, hauria fracassat el control dels comptes del Govern per part d'Hisenda.
La mala maror s'interpreta també en el fet que hagi estat aquesta mateixa matinada, després de la petició d'explicacions, quan Llarena ha aixecat el secret de la peça separada d'investigació de la possible malversació de cabals públics en què s'acredita, segons un informe de la Guàrdia Civil, la quantitat d'1.915.067,22 euros malversats, segons ha avançat l'acusació particular de Vox.
Aquesta despesa posa en dubte la versió del ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, que ha sostingut repetidament que no es va destinar ni un euro públic a l'organització del referèndum de l'1-O, la qual cosa deixaria sense efectes l'acusació per malversació contra la cúpula independentista, raó per la qual el mateix Llarena ja ha demanat explicacions a Montoro
Llarena contra Montoro
De fet, el titular d'Hisenda va negar en una entrevista publicada dilluns pel diari El Mundo que en el referèndum de l'1 d'octubre s'haguessin utilitzat diners públics, la qual cosa ha portat aquest dimecres Llarena a demanar-li per escrit que expliqui "com més aviat millor" les seves afirmacions, en considerar que les fonts de prova acumulades durant la instrucció contradiuen aquesta conclusió.
El Ministeri d'Hisenda i Funció Pública, per la seva part, s'ha compromès aquest dimecres a aportar al jutge Llarena tota la documentació on es detalla el control de l'Execució pressupostària.
En un comunicat, Hisenda ha assegurat que veu "positivament" la providència del jutge perquè dona l'oportunitat a aquest departament d'aportar al Tribunal Suprem totes les actuacions de control als pressupostos de la Generalitat de Catalunya, que fins ara no s'havien sol·licitat.
Subvencions a Junts pel Sí
L'esmentat informe, segons avança La Vanguardia, apunta que les subvencions al grup parlamentari de Junts pel Sí haurien estat desviades per organitzar el referèndum. En concret, es fa esment d'un pagament de 17.690 euros de Junts pel Sí per un acte en el Teatre Nacional de Catalunya. 
L'acte al TNC, segons l'informe, hauria servit per estimular la participació ciutadana al referèndum i específicament per votar-hi 'sí'. Segons la Guàrdia Civil, si l'acte va ser gestionat i pagat per JxSí, es provaria la utilització de subvencions públiques per un acte relacionat amb el referèndum.
El registre de residents i la campanya publicitària
Així mateix, l’informe revelaria també altres possibles desviacions de fons públics, com ara una partida de diners públics de 224.835 euros destinada a la creació del registre de catalans residents fora d’Espanya que, a parer del cos policial, també s'hauria de considerar com a despesa del referèndum.
Pel que fa a la campanya publicitària institucional per promoure la participació, la Guàrdia Civil apunta que s’haurien gastat 277.804 euros en els anuncis emesos per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per a l’emissió de l’anunci que duia com a lema "Vas néixer amb capacitat de decidir". Altre cop, aquesta despesa, tot i que en la campanya no s’arribava a esmentar el referèndum, també seria considerada dins de l’organització de l’1-O.
Així mateix, en el marc dels escorcolls a l’empresa Unipost en recerca de paperetes, s’haurien detectat cinc factures per un valor de 979.661 euros, que haurien estat abonades per diferents àrees del Govern.
Mauri, "agressiu"
Així mateix, l’informe del cos policial espanyol considera que el portaveu d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri, líder de facto de l’entitat des que el seu president Jordi Cuixart és a la presó, seria “agressiu”. “Els seus missatges han estat agressius contra l’Estat reclamant la llibertat del que entén són presos polítics”, assenyala la Guàrdia Civil. L’informe, datat el 27 de març, apunta que Òmnium hauria gestionat 61.879 euros procedents de fons públics.
CAS 1-OHisenda 




19/04/2018. CAS 1-O. Marta Escobar Martí. Margallo carrega contra Soraya per la descoordinació en la presumpta malversació de l'1-O.

19/04/2018. CAS 1-O. Marta Escobar Martí. Margallo carrega contra Soraya per la descoordinació en la presumpta malversació de l'1-O.


Margallo carrega contra Soraya per la descoordinació en la presumpta malversació de l'1-O
Marta Escobar Martí
Foto: @maticatradio
Barcelona. Dijous, 19 d'abril de 2018
2 minuts

José Manuel García-Margallo ho té clar. Si la Guàrdia Civil afirma en el seu informe lliurat al jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena que la Generalitat va gastar 1.915.067,22 euros de diners públics, mentre el president espanyol, Mariano Rajoy, i el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, asseguren que no es va fer ús de fons públics per a la celebració del referèndum, és perquè hi ha hagut "un problema de coordinació".
Així ho ha dit en la tertúlia d'El matí de Catalunya Ràdio, on ha carregat directament contra la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, en considerar que, després de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola, la número 2 del govern del PP "té absolutament tots els poders i totes les competències", també ha afegit: "Jo no recordo ningú en la història d'Espanya que per delegació hagi tingut més poder".
Des que la vicepresidenta del govern espanyol té a les seves mans les regnes de la Generalitat, la seva missió va ser —i encara és— "coordinar tots els ministeris". Però no ha estat així. L'exministre d'Exteriors es lamenta: "Aquí el que ha fallat és la coordinació, perquè el govern [espanyol] està personat en una causa a través de la Guàrdia Civil i està sostenint malversació", mentre que "un ministeri, que també hauria d'estar coordinat, afirma que no s'han utilitzat diners públics i que, per tant, no hi ha hagut malversació".
Llançar les idees
I no només ho ha sostingut el titular d'Hisenda, sinó que també ho va fer en el seu moment Mariano Rajoy, quan va deixar anar al Congrés que "no es va dedicar ni un sol euro del FLA al referèndum il·legal que suposadament s'havia de celebrar a Catalunya".
Segons Margallo, "el més estrany de tot això és que una de les raons que expliquen la composició del nou govern és la necessitat de coordinar l'acció a Catalunya", cosa que, segons el seu parer, no s'ha fet, i recorda que això "va determinar que s'atribuís a la vicepresidenta, que li correspon sempre la coordinació de tots els ministeris, un poder superior i se li atribuís la Presidència de la Generalitat per delegació i la sortida d'aquelles persones del gabinet que tenien idees excessivament pròpies".
La cosa, però, no ha sortit com esperaven perquè "tenim dos informes: uns de la Guàrdia Civil, que no m'atreviria a qualificar de fantasiosos perquè han estat avalats per Pablo Llarena, i hi ha uns informes de Montoro visats per la interventora" que diuen el contrari. Precisament en aquest sentit, l'anterior titular d'Exteriors ha volgut llançar un missatge ben clar posant damunt la taula que "el problema el tenim tots", així com que "com més foscor es doni en tots els temes relacionats amb el procés, més lluny serem de la solució". "Això no afavoreix ningú", ha sentenciat.
CAS 1-O
Jordi Palmer
CAS 1-O
El Nacional
  •  




18/04/2018. Jordi Barbeta. Gay de Montellà, “todo atado y bien atado”.


18/04/2018. Jordi Barbeta. Gay de Montellà, “todo atado y bien atado”.

CRÒNICA
Jordi Barbeta 
Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Dimecres, 18 d'abril de 2018
2 minuts

Com que l’ànsia de poder forma part de la condició humana, els pares fundadors dels Estats Units van establir un equilibri de contrapoders a la Constitució per limitar les potestats del president, però amb el pas del temps van observar que encara no n’hi havia prou i ara fa 70 anys van aprovar la 22a esmena, que prohibeix la continuïtat d’un president més enllà de dos mandats.
La limitació de mandats es va observar arreu com una bona cosa i l’han aplicada països democràtics, organismes i entitats de tots tipus. Sol passar, però, en algun tipus de dirigents que s’acostumen tant al poder que no saben viure sense, i llavors s’entesten a eternitzar-se amb maniobres patètiques per allargar el mandat o per continuar manant des de l’ombra. Exemples no en falten. Vladímir Putin i Nicolás Maduro s’han fet les lleis a mida de la seva il·limitada ambició i José María Aznar li va sortir llufa la designació del mediocre Rajoy com a successor i per això no para de conspirar contra ell tot afavorint els rivals falangistes.
Ara mateix, Joaquim Gay de Montellà, el president de Foment de Treball, que acaba mandat a finals d’any, en comptes d’anar acomiadant-se, porta a terme una inaudita campanya d’autopromoció que qualsevol diria que està fent mans i mànigues per continuar o si més no per deixar-ho tot atado y bien atado. Compta amb poderosos aliats espanyols. El diari El Mundo li ha dedicat aquesta setmana una entrevista i una portada a tot drap com si es tractés d’un president de govern. Com per estatuts no pot continuar com a president de Foment, s’ha tret de la màniga una fundació que li permeti seguir al capdavant manant ell a través d’un president titella.
La continuïtat de Gay seria molt ben vista pel govern de Mariano Rajoy, a qui l’encara president de Foment ha prestat important serveis, posant la patronal catalana a disposició de l’ofensiva política i sobretot econòmica del Deep State. Quan el govern espanyol va comminar les empreses catalanes a canviar de seu per atemorir els catalans, l’actitud de Gay de Montellà va ser de justificar-ho en comptes de denunciar-ho, no va fer cap esforç perquè no marxessin i va atribuir al nou govern de la Generalitat la responsabilitat de frenar la diàspora empresarial. I després de les eleccions, seguint les instruccions del PP, va pressionar Ciutadans per intentar formar un govern unionista a la Generalitat.
Molt significativa resulta la seva posició respecte a l’aplicació de l’article 155 amb què es va destituir el Govern legítim de Catalunya. Nombroses empreses i proveïdors han alertat que s’ha aturat la presa de decisions amb efectes perniciosos per a les empreses i per al país. Tanmateix, en les seves declaracions a El Mundo, Gay de Montellà diu que “està solucionat el dia a dia adequadament”. Ell es posa a favor del 155, i en canvi carrega contra els sindicats catalans per defensar la llibertat dels presos, quan tothom sap que, a més d’una qüestió de justícia, la llibertat dels presos és una condició imprescindible per normalitzar la vida política i econòmica del país. La patronal catalana és una institució important del país i en els temps que corren convindria que la dirigís algun partidari de fomentar el treball i el diàleg, és a dir, algú més dialogant que bel·ligerant.




11/04/2018. Carlota Camps. La Comissió Europea defensa l'actuació d'Alemanya amb Puigdemont


11/04/2018. Carlota Camps. La Comissió Europea defensa l'actuació d'Alemanya amb Puigdemont.

CAS 1-O
La Comissió Europea defensa l'actuació d'Alemanya amb Puigdemont
Carlota Camps
Foto: CE
Barcelona. Dimecres, 11 d'abril de 2018
2 minuts

La comissària europea de Justícia, Vera Jourová, ha considerat aquest dimecres que la justícia alemanya va actuar "d'acord a les regles" en relació amb la petició d'extradició a Espanya del president Carles Puigdemont. "Hauria de mirar els detalls, però crec que en aquest cas específic Alemanya va actuar d'acord a les regles", ha dit Jourová en una roda de premsa, en referir-se a la decisió de l'audiència territorial de Schleswig-Holstein de desestimar el delicte de rebel·lió del qual la justícia espanyola acusa Puigdemont.
Tot i no mullar-se en el cas català ni entrar a valorar si hi ha delicte de rebel·lió o no, la CE ha sortit en defensa d'Alemanya i del sistema europeu d'euroordres, després que els últims dies Espanya hagi criticat el seu funcionament i hagi denunciat que és "obsolet". Les declaracions de Jourová arriben després que la justícia alemanya va descartar el passat 6 d'abril extradir el president català pel delicte de rebel·lió en considerar que no es compleix el requisit que hi hagués violència.
Malgrat que la CE no acostuma a valorar les relacions entre dos estats, i que sempre s'ha volgut mostrar al marge del cas català assegurant que és un afer intern d'Espanya, aquest dimecres la comissària ha parlat de l'actuació d'Alemanya en el cas de l'euroordre de Puigdemont i ha subratllat que els experts del seu equip no "l'han alertat sobre cap aplicació errònia de l'euroordre" en aquest país.
Jourová ha descartat també que la Comissió Europea (CE) estigui planejant ampliar la llista de delictes pels quals es pot cursar una euroordre, una negativa que ja havia expressat el passat mes de desembre després que Espanya considerés que la llista havia quedat "obsoleta". "No tinc cap requeriment d'aquest tipus de cap dels Estats membres. Vam tenir un cert debat amb els col·legues espanyols l'any passat, però en aquest moment no estem continuant aquest diàleg", ha explicat la comissària txeca.
Per a Jourová, l'ordre d'arrest europea té "altres problemes", com les diferències entre Estats membres respecte als nivells de benestar a les presons, ja que en alguns països les presons "no compleixen els estàndards necessaris", encara que va incidir que es tracta d'un problema que no té a veure amb el cas de Puigdemont.




18/04/2018. Ferran Armengol. Espanya, reserva espiritual de la UE.


18/04/2018. Ferran Armengol. Espanya, reserva espiritual de la UE.
Benvolguts,


OPINIÓ
Ferran Armengol 
Barcelona. Dimecres, 18 d'abril de 2018
5 minuts
  •  
Un dels mites de l’imaginari del nacionalisme espanyol és el de ser dipositari dels valors autèntics de la civilització cristiana i per extensió, europea. Mentre Europa –la resta d’Europa– s’equivoca i cau en falsos paranys, com el protestantisme, la franc-maçoneria, el liberalisme o el comunisme, Espanya és qui manté els valors veritables de la fe, com a martillo de herejes o vigía de Occidente. Això li suposa haver de pagar el preu de la incomprensió d’aquesta esbiaixada Europa, però no per això ha de deixar de defensar, si cal contra tothom, els valors veritables, que són els seus.
Aquesta mena de raonament ha evolucionat amb el temps, afortunadament, però més en la forma que en la substància. Així, el discurs oficialista espanyol ha substituït els valors vinculats a la defensa de la fe catòlica per la invocació de la Constitució espanyola i d’“Europa”, però la consciència de “reserva espiritual” dels valors veritables, roman intacta. Així s’ha vist, i s’està veient, en el cas de les ordres europees de detenció (euroordres) sol·licitades a diversos estats per aconseguir l’extradició del president Carles Puigdemont.
Després de la retirada tàctica de la primera euroordre davant la justícia belga, el ministre de Justícia espanyol va insinuar que potser caldria modificar la Decisió marc que la regula, per ampliar-la a aquells delictes pels quals es demanava l’extradició de Puigdemont. És a dir, si l’euroordre no ens serveix, és perquè necessita una modificació, i això ho han d’entendre les institucions de la Unió Europea i tots els estats membres. L’èxit d’aquesta mena de proposta era perfectament previsible, tant és així que, de forma gairebé immediata, la Comissió Europea va respondre que la regulació de l’euroordre ja era prou completa. En altres paraules, no calia afegir-hi nous tipus delictius “a la carta” per a satisfer els desitjos del govern espanyol.
L’opinió pública alemanya va descobrir amb estupor la part més xenòfoba i intolerant d’aquell país al que consideraven l’alumne espavilat del Sud
Res comparat, però, a la plantofada del tribunal de Schleswig-Holstein amb la seva negativa a autoritzar l’extradició de Puigdemont per rebel·lió, amb perspectives que la petició per malversació de fons no tindrà gaire millor recorregut. L’opinió pública alemanya va descobrir amb estupor la part més xenòfoba i intolerant d’aquell país al que consideraven l’alumne espavilat del Sud. Els improperis i amenaces llançats des de la premsa progovernamental contra el poble alemany i les declaracions de polítics del Partit Popular que menyspreaven el tribunal de Schleswig-Holstein, semblaven més propis de la propaganda d’un estat totalitari que dels usos habituals d’un estat democràtic de dret.
No és, doncs, estrany que Rajoy i el seu govern hi hagin posat sordina . Però, ep!, això no vol dir que renunciïn a la seva pretensió: “sostenella y no enmendalla”. Les formes són més suaus i civilitzades, els exabruptes i insults s’han substituït per entrevistes i articles a la premsa alemanya, però la qüestió de fons segueix sent la mateixa, i és que els jutges de Schleswig-Holstein s’han equivocat, i amb la seva equivocació han posat en perill tot el projecte europeu. Novament, Espanya vol defensar Europa contra sí mateixa.
En aquesta lluita per defensar el veritable esperit europeu, estan disposats a interposar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la UE, amb la idea que aquest esmeni la plana al tribunal de Schleswig-Holstein i li digui que s’ha excedit en la seva aplicació de l’euroordre. Aquesta acció estaria relacionada amb les reunions que la fiscalia espanyola ha mantingut amb la d’aquell tribunal, al que només tres dies abans es referien com una especie de audiencia provincial, i es justifica amb l’al·legació de diverses sentències relatives a l’aplicació de l’ordre europea de detenció. Bé, no podem descartar en absolut que això pugui passar i tot plegat acabi amb una sentència del Tribunal de Luxemburg sobre els límits de la interpretació de la normativa sobre l’euroordre. Però, honestament, crec que algú els hauria d’advertir dels riscos que els comportaria portar endavant aquest procediment davant el TJUE.
S’haurien de pensar bé això de la qüestió prejudicial –tret que es tracti només d’una fantasmada– ja que hi ha un risc molt elevat que acabi en un desastre com el del 1898
D’entrada, cal tenir en compte que, en el moment actual, la decisió d’interposar la qüestió prejudicial correspon exclusivament i única al Landesgericht de Schleswig-Holstein, que és el tribunal que coneix l’assumpte. Ni les parts en el judici, ni tampoc la fiscalia –molt menys un tribunal d’un país tercer– el poden obligar en cap supòsit a plantejar la qüestió, si ell no veu cap dubte d’interpretació o validesa de la normativa de la UE. Això, per cert, ho sap prou bé el Tribunal Suprem, que ha desestimat nombroses peticions de qüestions prejudicials presentades per les parts. En conseqüència, el marge d’actuació al respecte de les autoritats espanyoles és, ara mateix, nul. Tot depèn del que resolgui el tribunal alemany.
En segon lloc, i fins i tot en el cas que la qüestió prejudicial s’arribés a tramitar, el que no farà mai el TJUE és entrar a comparar normatives nacionals, ni molt menys a censurar un tribunal d’un estat membre o convertir el procediment prejudicial en una mena de via de recurs contra sentències de tribunals d’altres estats membres. El Tribunal de Luxemburg és molt curós a l’hora d’evitar que les seves sentències es puguin utilitzar per a finalitats més enllà de les previstes als Tractats, és a dir, interpretar o valorar la validesa de les normes comunitàries.
Last but not least, el procediment prejudicial no es limita a les parts en el judici principal, ni tan sols a Espanya i Alemanya, sinó que permet la participació de la Comissió Europea i de tots els membres de l’Espai Econòmic Europeu, que són tots els de la UE més Noruega, Islàndia i Liechtenstein, a més de l’òrgan de vigilància de l’Associació Europea de Lliure Comerç (AELC o EFTA). Tots ells, en efecte, poden presentar al·legacions en el procediment, la qual cosa, en un cas com aquest, amb una notable càrrega política i una divergència de criteris entre dos sistemes jurisdiccionals estatals, pot acabar derivant en un judici polític de fet, d’àmbit europeu, sobre l’actuació dels tribunals espanyols en relació a Catalunya, cosa que no crec que interessi gens a La Moncloa.
Per tot plegat, crec que s’haurien de pensar bé això de la qüestió prejudicial –tret que es tracti només d’una fantasmada– ja que hi ha un risc molt elevat que acabi en un desastre com el 98 o el de la Armada Invencible.
Ferran Armengol Ferrer és Professor associat de Dret internacional públic i relacions internacionals, Universitat de Barcelona





18/04/2018. Iu Forn. Montoro a Estremera?

18/04/2018. Iu Forn. Montoro a Estremera?

OPINIÓ
Montoro a Estremera?
Iu Forn
Barcelona. Dimecres, 18 d'abril de 2018
2 minuts

Ai nena, que s'acosta tempesta! Sap allò que explicàvem abans-d'ahir aquí mateix? Vaja, així com per resumir... que el jutge Pablo Llarena afirma tenir un informe de la Guàrdia Civil on queda demostrada la malversació dels indepes, capitanejats per l’exrebel i ara sediciós Carles Puigdemont. I Cristóbal Montoro diu que aquest informe no és cert, perquè ell sap segur que no va usar-se ni un cèntim d'euro de diner públic per pagar l’1 d'octubre. Ho diu ell i ho va dir Mariano Rajoy en seu parlamentària.
Doncs bé, és evident que un dels dos menteix. No hi ha cap altra possibilitat. O Montoro ha falsificat els comptes de la Generalitat i després ha mentit o la Guàrdia Civil ha falsificat el seu informe i el jutge ha enviat 9 persones a la presó per un delicte inventat, sabent que ho era i això és prevaricació. A part de ser molt lleig.
Doncs bé, el jutge, veient que els alemanys li han desmuntat el gran delicte, el de la rebel·lió, que ara intenta bescanviar per un altre delicte com si això fos una tómbola, i veient que Montoro va pel món desmuntant-li el de la malversació, ha dit: Ministre, les proves! I, tenint en compte com les gasta el personatge, ves que no l'acusi de vagi-vostè-a-saber-què i ens el foti a Estremera. Amb aquella alegria. I Montoro acabi com si fos un pres polític.
És BONISSIM!!! Ha començat el duel a OK Corral entre el Gobierno i la seva pròpia justícia, aquest monstre de Frankenstein que va crear, que ha estat alimentant sense que li faltés de res, i que ara, aquest sí, li ha muntat una rebel·lió. “Antes se romperá el unionismo por la parte de su propio poder que Catalunya”, podria haver dit Aznar. Però no, no consta que ho digués. 
Un servidor, que mai menja crispetes al cinema i que no entén com hi ha gent que després de sopar pot menjar-se’n una caixa gegant, no para de consumir bols i més bols d'aquest producte que és com algunes interlocutòries que hem llegit últimament: blanques per fora i buides per dins. Vinga crispetes i més crispetes per poder seguir la guerra des del sofà de casa i observar moments com el d'aquesta tarda quan des de can Montoro ja han contestat al senyor jutge. I la resposta ha estat un clatellot amb la mà oberta.
Total, que ja tenim resposta a la pregunta que ens hem estat fent uns quants des de fa temps: qui jutja el jutge? Doncs bé, al final el jutja la justícia “regional” alemanya i Montoro. Entre els dos estan desmuntant la ficció muntada per Llarena i per aquest Estat paral·lel que ha creuat tantes línies que ha quedat en evidència davant dels països de tradició democràtica, però també i de manera absolutament inesperada, davant del seu propi Gobierno. SEN-SA-CI-O-NAL!
Em punxen i no em treuen sang. Vaaaa, que ploguin rius de crispetes! Que no falti de res!




19/04/2018. OKdiario. Carlos Cuesta. Llarena eleva el reto a Montoro: anuncios, viajes, actos e informes fueron pagados con fondos públicos.

19/04/2018. OKdiario. Carlos Cuesta. Llarena eleva el reto a Montoro: anuncios, viajes, actos e informes fueron pagados con fondos públicos.



EL MINISTRO DE HACIENDA EN APUROS
Llarena eleva el reto a Montoro: anuncios, viajes, actos e informes fueron pagados con fondos públicos
Pablo Llarena, magistrado del Tribunal Supremo.

El ministro de Hacienda, Cristóbal Montoro, está en apuros. El informe judicial encargado por el juez Llarena para acreditar la malversación prueba pagos de anuncios, observadores, viajes e informes con destino a la preparación y ejecución del 1-O, tal y como demuestra el informe de la Guardia Civil al que ha tenido acceso OKDIARIO.
El juez Pablo Llarena ha levantado el secreto sobre la pieza separada que investigaba la posible malversación de caudales públicos. Y el resultado es todo un mazazo para el ministro de Hacienda, puesto que los informes de la Guardia Civil acreditan que se destinaron al menos 1,9 millones de euros públicos a la preparación del golpe del 1-O, tal y como adelantó OKDIARIO.
En concreto, los investigadores señalan 1.915.067,22 euros que fueron malversados por los responsables del golpe separatista en Cataluña. Un dato que sale de la suma de diversas pruebas analizadas y que deja en evidencia a Montoro, quien en una entrevista en el diario ‘El Mundo’ aseguró que “yo no sé con qué dinero se pagaron las urnas de los chinos del 1-O, ni la manutención de Puigdemont. Pero sé que no con dinero público”.
El importe total es el resultado de la suma de los informes que ya figuran en los atestados de la causa y se desglosa por departamentos y por acciones. La Guardia Civil ha confirmado sus importes y ha certificado que, efectivamente, corresponden a fondos públicos malversados por el Govern.
Se trata de campañas de publicidad, de viajes de observadores y gastos de la red de embajadas de la Generalitat -Diplocat-, de informes jurídicos, de sobres y material de papelería, de cartelería de organización de actos de movilización o de alquiler de locales como el Teatro Nacional de Cataluña para los actos de agitación y propaganda dirigidos al golpe constitucional.
Todo ello viene perfectamente detallado, tal y como muestra el documento que hoy reproduce OKDIARIO.
Detalle de uno de los informes de la Guardia Civil
En uno de los informes previos en los que se apoya la Guardia Civil afirma literalmente que “a la vista de todo lo anteriormente expuesto se puede concluir que la campaña de civismo que el Departamento de Presidencia financia a través de un crédito solicitado al Departamento de Vicepresidencia […] con un presupuesto de 3.430.000 euros podría tratarse de la campaña del referéndum del 1 de octubre”.
El documento de la Guardia Civil destaca en su explicación que “finalmente la campaña no fue adjudicada a ninguna empresa y se declaró desierta”. Pese a lo cual “ésta se llevo a cabo de forma parcial”. Es más, se hizo, según los investigadores, sin adjudicación abierta. La Guardia Civil sostiene que se trata, de hecho, de una de las campañas más famosas del referéndum ilegal: se hizo “a través del anuncio de las vías en diversos medios tales como TV3, algunos medios de prensa escrita y digital”.
El nuevo informe de la Guardia Civil revela ya las cifras parciales de éste gasto y certifica que efectivamente se realizó y que ascendió a 502.639,61 euros malversados de fondos públicos.
Montoro está requerido por el juez
Este pasado miércoles, el juez Pablo Llarena había requerido al ministro de Hacienda, Cristóbal Montoro, para que le informara a la mayor brevedad posible sobre los datos concretos en los que basó sus palabras afirmando que tenía la certeza de que no había gasto público en la organización de la votación del 1-O en Cataluña.
En una entrevista publicada este lunes en ‘El Mundo’, Montoro indicaba que no sabía “con qué dinero se pagaron esas urnas de los chinos del 1 de octubre, ni la manutención de Puigdemont. Pero sé que no con dinero público”. Según el magistrado Llarena, la afirmación de Montoro “contradice las fuentes de prueba que figuran en la instrucción de la causa”.
Por ello, Llarena había decidido requerir al ministro de Hacienda “a fin de que informe a la mayor brevedad posible sobre el concreto soporte objetivo de tales afirmaciones”.
El partido VOX, que ejerce la acusación popular en la causa contra el golpe independentista que se instruye en el Tribunal Supremo, ha pedido la “inmediata dimisión o cese fulminante del ministro de Hacienda por haber faltado a la verdad y haber causado un grave perjuicio a la acusación penal contra los golpistas”.
La declaraciones de Cristóbal Montoro supusieron un varapalo para la causa que se sigue en el Supremo contra el secesionismo catalán. Y es que, por ejemplo, el ex vicepresidente Oriol Junqueras, y los exconsellers Josep Rull y Jordi Turull han citado este miércoles pasado las declaraciones de Montoro en sus defensas argumentases para mantener que no hubo malversación en el proceso independentista.
Oxígeno para el tribunal alemán
Además, las implicaciones con respecto al ex president eran dobles. Por un lado, tras descartarse la extradición de Puigdemont por el delito de rebelión –aunque en las últimas horas la justicia alemana no descarta esta posibilidad– ya sólo faltaba demostrar que había existido delito de malversación. Las declaraciones de Montoro frustraban toda la argumentación de la Euroorden cursada por el juez Llarena que llevó a la detención de Puigdemont en tierras germanas.
Ahora le toca a Cristóbal Montoro, como ha prometido este miércoles, enviar al juez del Tribunal Supremo toda la documentación que avale su tesis de que no se empleó ni un solo euro en el golpe independentistas. Por el momento, Llarena ha movido ficha y la pieza secreta muestra que, al menos, 1,9 millones de euros sí se destinaron de los fondos procedentes del FLA a la financiación y ejecución del golpe separatista.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada