Benvolguts,
Avui crec que en Vicent s’ha passat d’optimista (si és per
fer-nos trempar, cap problema). Però tant jo com molts dels 45 comentaris dels
lectors pensen en un excés d’optimisme!
Vegem l’article i
sobretot dos dels comentaris que el segueixen:
Editorial
Vicent Partal
[Sempre dic el que
pense i n'assumisc les conseqüències]
Suspendre l’autonomia només dues
legislatures?
«Però si no els van servir els quaranta anys de prohibicions del franquisme
per a liquidar-nos, què caram es pensen que aconseguiran ara amb vuit?»
Per: Vicent Partal
El dirigent del PP, Pablo-155-Casado, va dir ahir que cal
un 155 sense data final. I hores abans el director d’un digital espanyol molt
espanyol (i mucho espanyol) havia parlat, més concretament encara, de la
hipòtesi de desmuntar la Generalitat durant dues legislatures. El rum-rum,
doncs, no és endebades. El nacionalisme espanyol, instal·lat en la irracionalitat,
torna al punt d’on no s’havia mogut mai i torna a demanar allò que no li ha
servit de res durant un segle.
El fet més curiós d’aquest nou-vell debat
és provar d’entendre què es pensen que resoldran, amb això. Resulta corprenedor
de veure, per exemple, que el juliol del 1936, dies abans del colp d’estat de
Franco, alguns diaris de Madrid demanaven exactament això mateix: dues legislatures de suspensió de l’autonomia catalana.
Franco va fer un colp d’estat i l’autonomia va estar suspesa
deu legislatures. No dues: deu. Es va suspendre l’autonomia i la democràcia. I
què varen aconseguir, amb això? S’ha resolt allò que ells en diuen ‘el problema
català’?
Diuen que la gent
intel·ligent aprèn de la història. Però aquests sembla que no en volen. Els uns
i els altres, els polítics i els periodistes, ja tenen doctrina.
La mateixa doctrina que ha fracassat una vegada i una
altra: com que no poden vèncer democràticament
Catalunya, cal eliminar la democràcia. Ni que fos per prudència,
haurien d’anar amb compte, perquè aquesta estratègia –que és més vella que l’anar
a peu– ha causat un patiment enorme en el curs
dels anys, però no ha servit políticament de res.
Però imaginem que ho
fan. Imaginem que dissolen la Generalitat
o que la congelen –si és que algú sap com es fa, això– durant dues
legislatures. Imaginem que tanquen el Parlament
de Catalunya i prohibeixen les eleccions. Si s’atreveixen a fer una barbaritat
d’aquestes dimensions, la conseqüència lògica ha de ser prohibir els partits
polítics independentistes. I prohibir les eleccions locals i les europees. I
prohibir els mitjans de comunicació. I prohibir les manifestacions i els actes.
I prohibir i prohibir i prohibir…
Però si no els van servir els quaranta anys de prohibicions
del franquisme per a liquidar-nos, què caram es pensen que aconseguiran ara amb
vuit?
Raymond Aron fa anys que va avisar que el
perill més evident per a qualsevol projecte polític és perdre de vista que la política és una eina que ha de
servir per a resoldre les situacions més difícils. I el savi francès va demostrar que, una volta s’ha travessat el punt en què es perd de
vista això, tenim el fracàs assegurat. A la
cort de Felipe VI, Aron no el deuen llegir. Diria.
Vicent Partal
Comentaris (2 de 45) [Per a pensar-hi molt!]
Francesc Gispert
Ostres, Vicent, avui no estic gens d’acord
amb l’editorial. Potser no han completat el genocidi encara, però oi tant que
els ha servit!, hem anat perdent llençols a cada bugada. L’any 1930 un 90% de
la població pel cap baix devia parlar en català tothora i avui ja en som poc
més del 30%.
I, d’aquests, resulta que la meitat parlen un “català” amb fonètica i gramàtica
forasteres i la major part abandonen de seguida la llengua pròpia quan algú els
parla en foraster o fa cara d’estranger. Això és producte de l’estratègia reeixida del franquisme,
que ens va emplenar el país de colons i va acabar de matar l’autoestima dels
colonitzats. Què són el milió de vots als
partits espanyolistes sinó vot ètnic dels colons que ens volen exterminar? Per una simple qüestió demogràfica (els catalans som
minoria a la nostra terra) no crec que puguem resistir gaire més sense fer res.
Però no sóc pessimista perquè crec que, si la gent treballa una consciència
nacional basada en un discurs sòlid, encara es pot revertir la situació.
Dit això, si “suspendre l’autonomia” vol
dir repetir allò que van fer fa poc més d’un any, doncs potser tampoc hi ha
gaire diferència amb la situació actual,
tenint en compte que els que escalfen les cadires ara mateix són uns col·laboracionistes
(em sembla haver llegit que els “senyors de
negre” havien estat molt satisfets amb el paper de majordoms de l’Aragonès i
l’Artadi, oi?). Tant per tant, que la
repressió l’apliquin directament els amos i que els intermediaris perdin la paga
ja em sembla prou bé.
Juan
Martin Alegria
Yo estoy convencido (tras años de
reflexión) que España no tiene remedio y, lo digo, con cierta pena, y estoy
convencido de que la resiliencia que practica el pueblo catalán catalanista y/o
indpendentista sólo logrará romper el círculo vicioso que le impone “lo
español” cuando éste (desafortunadamente) haga la pifia suprema. Esa pifia,
comparada con los porrazos del 1-0 hará que lo del 1-0 sea un cántico de monaguillos.
Los catalanes despertarán a la realidad real cuando los
“bombardeen”. Ese día, “Tenim República” seguro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada