Benvolguts,
L’autor de l’article, un historiador jovenet de menys de 30 anys, i
tanmateix un pensador potent, ens desenvolupa el que haurien de ser les
beceroles del capteniment poític dels nostres governants. I ens en dona
lliçons! Separa la política de la geopolítica. Separa el capteniment polític
dels governants en l’àmbit local (domèstic) del capteniment en l’àmbit de
política internacional. I ens repta!
Diuen que en Franklin D. Roosevelt va dir:
Suposo que mentre el dictador nicaragüenc fós interessant
per a la geopolítica de Roosevelt, aquesta afirmació “va anar a missa”.
En origen se asoció la frase al presidente de Estados
Unidos Franklin Delano Roosevelt (refiriéndose al dictador de Nicaragua
Anastasio Somoza), pero, en cualquier caso, lo más significativo es que ha quedado como
fundamento de la política exterior norteamericana, a la que no importa la moral
del interlocutor, siempre que se ajuste a los intereses yanquis.
I per tant la geopolítica del president americà també devia extrapolar-se
a les altres dictadures que els EUA tutelaven, entre elles en Franco i la seva Espanya.
I evidentment deu ser efectiva avui dia amb la Veneçuela dels
bolivarians!
I
recordem una veritat com un temple: Una cosa és la política i l’altra la
geopolítica!
Vegem l’article:
Del Matí Digital
Jordi Aragonès
http://jordiaragones.cat
Jordi Aragonès (Pineda
de Mar, 1993). Graduat en Història per la Universitat de Barcelona, Màster en
Història Contemporània i Món Actual per la Universitat de Barcelona i Màster en
Formació del Professorat per la Universitat de Girona. Nacionalista acarlinat i
poc adaptat al segle XXI.24/01/2019
L’eficaç majordom acaba de servir el cafè amb llet a les
fines tasses de porcellana decorades amb el dibuix d’una elegant àguila amb el
lema: E pluribus unum (de
molts, un). Allà davant, somrient i exultant, trobem conversant amb quatre
contertulians el senyor Franklin Delano Roosevelt —president dels Estats Units
d’Amèrica. Porta un elegantíssim vestit marró clar i està explicant com va anar
la visita a Washington d’Anastasio Somoza —el dictador de Nicaragua. Mentre es
neteja les ulleres deixa caure una afirmació que passarà als annals de la història:
—Sí, sí, sí… Somoza és un fill de puta. Però és el nostre
fill de puta!
Amb aquestes paraules el
líder americà va marcar una brillant diferència entre dos mons que cal
separar: la política i la
geopolítica.
Catalunya, guardiana del bé
Per una banda, la
política és allò referent a la gestió, control i govern de cada comunitat de
ciutadans. Tots fem política: fem política quan parlem amb els amics, quan
xerrem amb el barber. Estem fent política quan comentem les notícies a les
xarxes socials, quan compartim enllaços digitals, quan comprem un diari o quan
veiem un determinat canal de televisió.
En definitiva, tots som polítics.
Per això molts
ciutadans s’agrupen políticament en partits, en associacions, entitats i casals.
Entre tots marquem uns determinats discursos que seran acceptats temporalment
com a consens social. La divisió entre el bé i el mal depèn d’aquest
consens.
Avui en dia acceptem
majoritàriament la democràcia liberal com a sistema preferible i rebutgem les
dictadures. Critiquem el masclisme i apostem mediàticament per promoure certes
mesures feministes. Critiquem la violència i apostem per la pau i el pacifisme.
Aquests consensos són els que escoltem diàriament per boca dels nostres
representants públics, periodistes, locutors de ràdio, autoritats acadèmiques i
monitors d’esplai. De fet, tret que vulguem esdevenir un enfant terrible, no gosem trencar els
esmentats consensos, àdhuc critiquem qui els sobrepassa —sobretot al Twitter.
La política és, de fet, un afer intern de cada comunitat. Per això parlem de
política catalana, espanyola, francesa, italiana, hongaresa, russa, xinesa,
saudita, siriana, cubana etc. Cada comunitat és un món. Cada comunitat té els seus consensos, les seves realitats
i les seves concepcions del bé i del mal.
Per altra banda, la geopolítica és la ciència que estudia les relacions de poder entre els
estats.
Aquesta no es regeix per consensos sobre
el bé i el mal. Es desenvolupa
mirant la raó d’estat.
Quan el president
Roosevelt va afirmar que Somoza era un fill de puta, però que era el seu fill
de puta, parlava estrictament en clau geopolítica: els nord-americans i el seu
president podien mantenir el consens sobre la bondat de la democràcia liberal.
Podien afirmar i reafirmar la necessitat d’enfortir la democràcia, la llibertat
individual, la llibertat de premsa o la separació de poders, però tot ho
parlaven en clau estatunidenca. Les actuacions internacionals dels EUA per tal de garantir el poder de
Washington sobre el món eren (i són) un història ben diferent.
Per això els estats no tenen amics, tenen interessos.
Roosevelt podia ser
un demòcrata a casa seva i pactar amb tirans a l’estranger. L’interès nacional o la raó d’estat ho
justifiquen. Per això Stalin podia defensar el comunisme dins Rússia i aliar-se
amb Hitler per repartir-se Polònia. Per aquest motiu Richard Nixon va pactar
amb el president comunista Mao Zedong —enrabiant així la Unió Soviètica. Els
estats no tenen amics, tenen interessos. Aquesta màxima és de primer de parvulari
diplomàtic.
Temps era temps
Lamentablement,
Catalunya viu en un món ben diferent. Massa política i molt poca
geopolítica. Seguim diferenciant el món entre bons i dolents. I el que
es pitjor: actuem en conseqüència. Vam començar el procés sobiranista ara fa
uns anys. En aquell temps la Unió
Europea era forta. Els Estats Units
estaven governats pel demòcrata Barak Obama. Els EUA i la UE s’atrevien a
fotre queixalada al món àrab (primaveres àrabs) o a Ucraïna (Euromaidan). Tot
era molt diferent d’avui en dia. Els nostres líders van interpel·lar aquests
actors internacionals. Cap resposta per part d’ells. La Unió
Europea defensava (i defensa) que Espanya
segueixi forta i unida —i pagant el deute. Obama tenia altres
problemes per escoltar el xiuxiueig d’una comunitat anomenada Catalunya.
Han passat els anys i
les situacions de cada comunitat han canviat. La manera catalana per definir la
relació amb el món malauradament no ha variat ni un mil·límetre. Seguim
interpel·lant una Unió Europea que
ens ignora. Seguim ignorant totes les finestres d’oportunitat que se’ns obren
dins el món multipolar que està naixent. Fem un repàs als errors que Catalunya
comet pel que fa a l’estratègia internacional:
Què no hem de fer?
Durant els anys de
procés sobiranista Rússia s’ha
mantingut en el mateix camí: debilitar la Unió
Europea i enfortir la seva presència al món. Moscou
podria veure amb interès la secessió catalana si aquesta comportés la
sortida de Catalunya del club de Brussel·les. El Kremlin ha ajudat
durant anys a tothom que donés problemes al projecte d’unitat europea. Malgrat tot,
quan alguns agents pròxims a Moscou han vingut a Barcelona, la Generalitat no els ha obert ni la porta. Potser per por, potser per veritable voluntat. El fet és que hem declinat l’ajuda russa tot
buscant el suport d’aquells països on la nostra causa difícilment serà ben
vista: França o Alemanya principalment. Hem declinat l’ajuda d’un dels
cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU.
Les nostres relacions
amb els opositors xinesos, els retuits de Puigdemont a la presidenta de Taiwan
o les visites al Dalai-Lama. Tots aquests gestos poden quedar bé per al consum
intern de la política catalana. Estan plenament integrats en la nostra
concepció d’un món just. A nivell geopolític, però, són actituds naïfs que ens
allunyen encara més del nostre veritable objectiu: trobar aliats reals per als
nostres interessos nacionals. Cal entendre que el poder de
debò no es troba en la dignitat d’un venerable líder religiós a l’exili. El
poder el trobem en l’implacable mà de ferro del president Xi Jinping a
Pequín. I, altre cop, topem amb un
dels altres cinc membres del Consell de Seguretat de l’ONU: la Xina.
L’amic americà
Si fixem la mirada en
els Estats Units veurem que a la Casa Blanca ja no hi viu un líder demòcrata.
Hi governa un president republicà. Un president, anomenat Donald Trump,
que també està molt interessat a debilitar la Unió Europea —recordem el suport a Nigel Farage. Un president amb
el qual es podria parlar i buscar quins interessos compartits podem tenir. Malgrat tot, la
política catalana ha condemnat Trump des d’un punt de vista mediàtic. No nego que puguem criticar-lo a TV3, a Catalunya
Ràdio o als diaris digitals. Però aquestes crítiques haurien de quedar reduïdes
únicament a l’esfera del consum intern.
Siguem conscients,
però, que aquesta crítica constant a Trump tampoc ens ajuda en les
relacions amb l’actual administració nord-americana. Internacionalment cal estar oberts a
aconseguir prioritàriament el suport del govern nord-americà. Un govern que, no ho oblidem, segueix essent el
més important del món. I recordem que els EUA
de Trump són un dels altres cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU.
Reflexionem-hi
Si no volem tractar
amb Vladimir Putin, amb Xi Jinping o amb Donald Trump perquè no ens cauen bé,
amb qui negociarem? Amb el Brasil de
Jair Bolsonaro tampoc, suposo —i això que és un important membre dels BRICS. Amb els països del Grup Visegrad m’imagino que tampoc (Hongria, Polònia, República Txeca i
Eslovàquia). Amb la Itàlia de
Salvini? Intueixo que no. I això que Salvini és un dels pocs dirigents obertament
partidari de les aspiracions independentistes. Amb les dictadures
del món àrab? Amb la monarquia absoluta saudita? I si un dia el Front Nacional governa a França,
intentarem negociar amb ells? I així un llarg etcètera.
Ens estem quedant sense governs amb qui tractar. Parem-nos
a meditar que primer cal consolidar un estat català i, després, si cal, ja ens
dedicarem a fer una irreflexiva i caríssima croada contra
el món perquè sigui més just als nostres ulls.
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada