30/01/2019. Fases Principals de l’obra de Fabra i repercussions en la premsa.
Segona fase (1907-1018): procés de definició i d'institucionalització de la normativa (normativització). Segona fase (1907-1018): procés de
definició i d'institucionalització de
la normativa (normativització)
- 1907: Prat de la Riba, elegit
president de la Diputació de
Barcelona (abril de 1907), crea
l'Institut d'Estudis Catalans
- 1911: Fabra és nomenat membre de
la Secció Filològica de l'IEC
- 1912: Fabra és nomenat director
de les Oficines Lexicogràfiques de
l'IEC
- 1914: Prat crea i presideix la
Mancomunitat de Catalunya
- 1917: mor Prat de la Riba. El
substitueix Puig i Cadafalch a la
presidència de la Mancomunitat
- 1918: Alcover trenca amb l'IEC
Tercera fase (1918-1932):procés d'extensió social i d'unificació de la normativa a tots els territoris del català (normalització i unificació).Quarta fase (1932-1939): oficialitat del català a Catalunya i extensió social (procés de normalització).
ANNEX. Pompeu Fabra. Fases
Fases Principals de l’obra de Fabra i repercussions en la premsa
Fases principals de l’obra fabriana
i fets significatius
|
Obres de Fabra
|
Repercussions
en la premsa
|
Primera fase (1889-1906):
campanya lingüística de L'Avenç i projecte general de modernització i depuració del català literari - 1888: Exposició Universal de Barcelona - Escissió del Centre Català (Almirall) i naixement de la Lliga de Catalunya (Prat) i el 1892 el setmanari i després diari La Veu de Catalunya - 1892: Bases de Manresa (impulsades per la Unió Catalanista) - 1901: "Lletra de convit" d'Antoni M. Alcover: reclama col·laboracions per a la preparació d'un "Diccionari de la llengua catalana" - 1902-1911: Fabra resideix a Bilbao - 1904: Fundació d'El Poble Català, primer setmanari i després (1906) diari del Centre Nacionalista Republicà (escissió de la Lliga) - 1906: I Congrés Internacional de la Llengua Catalana - 1907: èxit electoral de Solidaritat Catalana |
1891: Ensayo de
gramática de catalán moderno 1893: aplicació de les noves normes a traduccions (L'intrusa, de Maeterlinck, o Espectres, d'Ibsen) (p. ex., publicades sense hacs etim.) 1898: Contribució a la gramàtica de la llengua catalana 1904: Tractat d'ortografia catalana. 1906: "Qüestions d'ortografia catalana" (comunicació al I Congrés Internacional Llengua Catalana) |
1889: Fabra entra de
redactor a L'Avens (ara segona etapa, fundat el 1881 per Massó i Torrents) 1891: "Campanya lingüística de l'Avenç" (Massó Torrents, Casas- Carbó i Pompeu Fabra), més sèrie de conferències al CEC 1892: "La reforma lingüística", del col·lectiu a L'Avenç, centra la polèmica contra els tradicionalistes 1898: Fabra dirigeix la revista Catalònia 1899: Fundació del diari La Veu de Catalunya (òrgan de la Lliga), dirigit per Prat de la Riba 1905-07: Col·laboracions de Fabra a El Poble Català |
Segona fase (1907-1018): procés de
definició i d'institucionalització de la normativa (normativització) - 1907: Prat de la Riba, elegit president de la Diputació de Barcelona (abril de 1907), crea l'Institut d'Estudis Catalans - 1911: Fabra és nomenat membre de la Secció Filològica de l'IEC - 1912: Fabra és nomenat director de les Oficines Lexicogràfiques de l'IEC - 1914: Prat crea i presideix la Mancomunitat de Catalunya - 1917: mor Prat de la Riba. El substitueix Puig i Cadafalch a la presidència de la Mancomunitat - 1918: Alcover trenca amb l'IEC |
1907: "Qüestions
gramaticals" 1912: Gramàtica de la llengua catalana 1913: Normes ortogràfiques, de l'IEC 1917: Diccionari ortogràfic, de l'IEC |
1907: sèrie de vint-i-tres
articles "Qüestions gramaticals" a El Poble Català, sense periodicitat estricta Aplicació de les "Normes", primer només a l'IEC, però després a tota l'administració de la Mancomunitat, i progressivament a la premsa en català Aplicacions del "Diccionari" en el mateix sentit que les "Normes" |
Tercera fase (1918-1932):
procés d'extensió social i d'unificació de la normativa a tots els territoris del català (normalització i unificació) - 1923: dictadura de Primo de Rivera - 1924: Fabra, elegit president de l'Ateneu Barcelonès (lliçó inaugural: "L'obra de depuració del català") |
1918: Gramàtica
Catalana (considerada oficial per l'IEC) 1918: Curs mitjà de gramàtica catalana 1925: Ortografia catalana 1925: Les principals faltes de gramàtica 1926: La conjugació dels verbs en català 1928: Abrégé de grammaire catalane |
La Veu de Catalunya
(28-7-1918) es fa ressò del discurs de Fabra als Jocs Florals de Mataró Article a Nostra Parla sobre "La tasca dels escriptors valencians i balears" (desembre de 1918) Revista Catalana (1918- 1926), exemple de revista creada per Francesc Matheu per a la campanya antifabriana 1919-20: Primera sèrie de "Converses filològiques" al diari La Publicidad |
- 1931: adveniment de la Segona
República espanyola. Macià proclama la República Catalana |
1929: Compendio de
gramática catalana |
1922-28: Segona sèrie de
"Converses filològiques" al diari La Publicitat (ja catalanitzat), amb menys regularitat (total: més de vuit-cents articles!) 1927: "La depuració de la llengua literària", La Nova Revista, núm. 1 (balanç global) 1929: nous articles a La Publicitat amb el títol de "Qüestions lingüístiques" (uns deu) 1930: Fabra fa constar en el pròleg de la cinquena edició de Gramàtica catalana (1918) que "tots els escriptors" han acceptat la normativa |
Quarta fase (1932-1939): oficialitat
del català a Catalunya i extensió social (procés de normalització) - 1932: aprovació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que atorgava l'oficialitat del català a Catalunya - 1932: Fabra, nomenat catedràtic de Llengua Catalana a la Universitat de Barcelona - 1932: aprovació de les "Normes de Castelló" - 1932: mor Mossèn Alcover, que ha fet les paus amb Pompeu Fabra (i que ha incorporat la normativa al seu Diccionari) |
1931-32: Diccionari
general de la llengua catalana ("el Fabra"), primer publicat en dinou fascicles (per Llibreria Catalònia) 1932: el català literari |
Escassa activitat de Fabra
a la premsa a partir dels anys trenta: deu considerar la labor de normativització ja consolidada i la de normalització, en vies de desplegament gràcies a l'oficialitat. Té especial cura a preparar cursos de català, tant per a l'escola com per a la formació superior L'acceptació de la normativa ortogràfica a tot el domini (1932) i la dels Jocs Florals de Barcelona (1934) marquen la culminació del triomf de l'obra de Fabra |
- 1933: Fabra, elegit president
del Patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona - 1934: Fabra presideix els Jocs Florals de Barcelona (que accepten les normes ortogràfiques) - 1936: inici de la Guerra Civil espanyola - 1939: derrota de la República i victòria de Franco - 1939: Fabra s'exilia a França. Al final, resideix a Prada, al Conflent - 1948: el dia de Nadal, Pompeu Fabra mor a Prada |
1937: "La llengua catalana
en la cultura". Nova Ibèria, núm. 3-4 1945-47: noves "Converses filològiques" (vint-i-una en total) a La Humanitat, de Montpeller-Perpinyà |
NOTES
- El
panorama periodístic barceloní en català dels anys 1890 estava dominat
pels setmanaris humorístics i satírics com La Campana de Gràcia,
L’Esquella de la Torratxa, La Tomasa, La Cigala i d’altres. De publicacions
culturals prestigioses només hi havia La Il·lustració Catalana i L’Avenç.
Segons Josep Miracle, la decisió dels tres joves reformistes va ser
obligada: no podien acudir per raons òbvies als setmanaris humorístics, ni
tampoc a la revista dirigida per Francesc Matheu, malgrat la seva
qualitat, perquè el consideraven poc receptiu a les seves tesis
innovadores (de fet, Matheu fou després i fins al 1933 un dels principals
impulsors de les campanyes contra la reforma fabriana). Per tant, l’única
opció viable era L’Avenç.
- L’article
de Pompeu Fabra es publicava un mes després de l’article de Claudio Omar y
Barrera, titulat “Las innovaciones ortográficas” (La Vanguardia, 17 de
febrer de 1892), on qualificava de “perturbadora” l’obra dels “innovadors”
perquè “no sólo tiende a enmarañar más y más las discusiones
lexicológicas, sino porque viene a destruir las bases del idioma escrito
–que en la actualidad lee ya sin esfuerzo alguno nuestro pueblo, con el
pretexto de adaptarlo a principios científicos, y concordarlo con el lenguaje
hablado”. Fabra respon explicant el procés i les conclusions dels seus
estudis lèxics, ortogràfics i gramaticals, tot reblant el seu desig “de
adoptar el mejor sistema y de contribuir a la unificación tan deseada”
reafirmant-se en la necessitat de la reforma ortogràfica i argumentant que
“el moderno catalán literario no ha de ser otro que el hablado, depurados
su vocabulario y sintaxis”.
- Exemples
de canvis significatius: adopció de la terminació del plural en -es dels
noms acabats en -a; substitució de la y grega per la i llatina; supressió
de la h medial i de la inicial; o accentuació a la italiana (només en mots
aguts, en alguns monosíl·labs i amb valor diacrític). A cent anys de
distància, resulta encara sorprenent la gosadia de Fabra en proposar per exemple
les anomenades “quatre batalles contra la h”, que continuà sostenint en la
seva comunicació al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906
i que acabà guanyant en tres de les quatre en la formulació posterior de
les Normes ortogràfiques (vegeu S. Bonet. “Les aportacions de Pompeu Fabra
al Primer Congrés”, a Perea i Colon [ed.] 2006).
- En
el discurs dels Jocs Florals de Mataró, Fabra fa honor a la incipient obra
de depuració del català endegat pels iniciadors de la renaixença
literària, però es mostra convençut que “cap d’ells no tenia una idea
exacta de la magnitud de la tasca a realitzar”, que és “en el fons una
tasca de descastellanització”. En aquesta labor convoca per igual i
distingeix la tasca del filòleg, la del literat i la de l’escriptor (Fabra
1980: 141 i seg.).
- De
l’èxit i del prestigi que obtingué el “Diccionari Fabra” entre els
intel·lectuals i periodistes en poden ser un compendi aquestes paraules de
Gaziel: “Si mai m’hagués de tocar l’estranya sort de Robinson, els dos
llibres que almenys voldria salvar del naufragi, en la meva illa deserta,
foren: una antologia de Jacint Verdaguer i el Diccionari de Pompeu Fabra”
(citat a Pons, 1998: 61).
- Agraeixo
a Joan Costa i a Jordi Mir les referències a aquestes últimes
col·laboracions de Pompeu Fabra en la premsa de l’exili.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada