divendres, 31 d’octubre del 2014

29/10/14. *. Vicent Partal. El 9-N fa olor de pluja. Missatges dels Processos d'independència de:Letònia, el mur de Berlín, Eslovènia, Lituània, Palestina, Sud-Àfrica, Xina

Benvolguts,

En Vicent Partal en el seu editorial del Vilaweb del 29 d’octubre relaciona els processos d’independència que ha cobert al llarg de la seva vida com a periodista amb el Procés català. Per cert, he llegit en algun lloc que a qui se li va acudir batejar el nostre camí cap a l’alliberament com a Procés, títol del llibre més conegut i més kafkià de Kafka!

Unes quantes frases d’un text carregat de poesía il·lustren l’esperit de l’article:

·      Però més o menys tothom ha acabat assumint, com vaig aprendre a Letònia, que la nit de la independència no passa res, per exemple.

·      Que tot acaba passant d'una manera molt més suau d'allò que la gent pot imaginar no ho hauria dit si no hagués vist caure davant els meus ulls el mur de Berlín, com si res, i no hagués acompanyat els berlinesos orientals que tornaven caminant a casa.

·      Que hi ha un dia que tot s'accelera i es torna imprevisible ho vaig aprendre a Eslovènia.

·      Que un error de l'adversari et fa travessar la línia de manera que ja no hi ha retorn ho vaig copsar vivament a Lituània.

·      Que tu també et pots equivocar ho sé d'ençà que vaig estar a Palestina.

·      Que la duresa més gran no pot tòrcer la voluntat tenaç de la gent ho vaig veure clar en la transició sud-africana.

·      Que els estats poden arribar a uns extrems de crueltat esgarrifosos, ho vaig entendre a la Xina.

I ara l’article:

Vicent Partal

29.10.2014

El 9-N fa olor de pluja

En la meua vida he tingut la sort de seguir com a periodista processos polítics sorprenents i molt importants, revolucionaris, d'aquells que canvien un país o el món. Molts de vosaltres m'heu llegit, certament amb paciència, anècdotes personals que, aplicades a això que vivim avui, em permeten de fer-me una idea molt precisa del camí que seguiran les coses al nostre país.

I crec que puc dir que tota aquesta experiència fins ara m'ha servit de molt, m'ha ajudat a entendre aquest procés fantàstic pel qual transitem.

Algunes d'aquestes anècdotes em són difícils d'explicar perquè cal entendre-les amb molt de matís i sobretot contextualitzar-les. Però més o menys tothom ha acabat assumint, com vaig aprendre a Letònia, que la nit de la independència no passa res, per exemple. Que tot acaba passant d'una manera molt més suau d'allò que la gent pot imaginar no ho hauria dit si no hagués vist caure davant els meus ulls el mur de Berlín, com si res, i no hagués acompanyat els berlinesos orientals que tornaven caminant a casa. Que hi ha un dia que tot s'accelera i es torna imprevisible ho vaig aprendre a Eslovènia. Que un error de l'adversari et fa travessar la línia de manera que ja no hi ha retorn ho vaig copsar vivament a Lituània. Que tu també et pots equivocar ho sé d'ençà que vaig estar a Palestina. Que la duresa més gran no pot tòrcer la voluntat tenaç de la gent ho vaig veure clar en la transició sud-africana. Que els estats poden arribar a uns extrems de crueltat esgarrifosos, ho vaig entendre a la Xina.

Tanmateix, hi ha una cosa que no sé explicar. I m'hi he resignat: el factor que canvia radicalment l'escenari i fa esclatar en bocins el tauler no el veus fins que no hi ets dins, endut per la fúria imparable de la història.

Ara, com en les grans tronades de la tardor, encara que això siga així, també te n'arriba l'olor, abans de veure els llampecs i abans de sentir-ne els trons. No vol dir necessàriament que haja de ploure, però vol dir que la pluja és a punt i que pot començar en qualsevol moment. 

Ahir vaig recordar-ho tot plegat quan vaig veure les amenaces de Rajoy contra el 9-N.

No sé què passarà de diumenge en vuit, però crec que, segons què facen ells, podria ser definitiu. I quan ho pensava vaig notar que m'arribava, del fons estant, l'olor de pluja.

Vicent Partal
 

Joan A. Forès
Reflexions

dijous, 30 d’octubre del 2014

27/10/14. Viquipèdia. Consell d'Estat d'Espanya. Membres: els ex-Presidents del Govern d'Espanya; el Fiscal General de l'Estat; el Cap de l'Estat Major de la Defensa; el Governador del Banc d'Espanya...

Benvolguts,

Avui el Consell d’Estat de Castella llançarà la seva vomitada, que, obeint fidelment als seus amos, ens repeteix el que Espanya no para de vomitar-nos:
Que no existim, collons!

Per saber qui forma part d’aquest Sanedrí he tret de la viquipèdia l’article sobre:

Consell d'Estat d'Espanya

 
El Consell d'Estat és una institució espanyola regulada per la Llei Orgànica 3/1980

El Consell d'Estat d'Espanya és l'òrgan suprem consultiu del Govern espanyol que té els seus orígens en l'Edat Moderna i que està regulat per l'article 107 de la Constitució Espanyola.

Història

El Consell d'Estat és un instrument del rei d'Espanya la finalitat del qual era debatre sobre la política exterior del Regne. Present ja en el regnat dels Reis Catòlics, formava part del Consell de Castella.

El rei Carles I d'Espanya decidí crear un consell propi per als assumptes externs del Regne a causa de la gran actuació exterior que va marcar el seu regnat, iniciant les seves activitats el 1526, moment en el qual Soliman el magnífic amenaça Àustria.

Els seus consellers no eren especialistes en lleis sinó experts en relacions internacionals, formant part entre altres Fadrique Álvarez de Toledo, II Duc d'Alba o Nicolau Perrenot. Els consellers eren, per tant, membres de l'alta noblesa i de l'alt clergat. Posteriorment, en temps de Felip II de Castella, de vegades el monarca no presidia els consells i, en el seu lloc envià al seu Secretari Antonio Pérez.

La seva missió del Consell era assessorar al Rei sobre la política exterior i tenia el control de les ambaixades de Viena (dinastia familiar dels Àustries), Roma, Venècia, Gènova, i de les principals potències d'Europa: França, Anglaterra i Portugal.

A diferència del Consell de Castella, en el qual el Rei escoltava als consellers i executava les conclusions que li presentaven, en el Consell d'Estat era el propi Rei el qual exposava els punts a debatre, escoltava als seus consellers i, posteriorment, el mateix monarca prenia les decisions que havien de prendre's.

Amb la Constitució de 1812 es va crear el Consell com a òrgan de control del poder del monarca, que precisava l'aprovació del mateix per a alguns actes. Després de 1904 es va convertir en òrgan consultiu del poder executiu.

Composició i funcions

Actualment està regulat per la Llei Orgànica 3/1980, signada el 22 d'abril, i modificada per la Llei Orgànica 3/2004, de 28 de desembre.

L'actual Consell està format per:

 
La funció del Consell d'Estat és exclusivament consultiva i es limita a donar la seva opinió fundada sobre l'objecte de la consulta realitzada pel Govern d'Espanya o a proposar una altra solució més adequada. En l'exercici d'aquesta funció ha de vetllar per l'observança i compliment de la Constitució i de la resta de l'ordenament jurídic (Llei Orgànica 3/1980, de 22 d'abril). Així mateix ha de procurar l'harmonia del sistema, el rigor de la tècnica normativa i el bon fer de l'Administració, per a reduir al mínim la conflictivitat amb els ciutadans.

Reflexions

29/10/14. Víctor Andrés Maldonado. Al Cafféregio no hi apareix mai cap periodista que pretengui reivindicar la història de Catalunya davant la història mentidera d'España que els catalans ens estem empassant des de sempre concretament des del 1939...

Benvolguts,

Avui en el recull “imparcial” Cafféregio hi ha un article d’un tal Víctor Andrés Maldonado en El País. A la tria del Cafféregio no hi ha mai cap article a favor de Catalunya. Ara bé hi escriuen escriptors nascuts a Catalunya com el Francesc (Francisco?) de Carreras, el No-se-què de España i uns quants més. Cap que pretengui defensar la indepèndència de Catalunya o reivindicar la història de Catalunya davant la història mentidera d'España que els catalans ens estem empassant des de sempre i concretament des del 1939 sense solució de continuïtat.

Com que aquest Maldonado (mai més suggerent el cognom) usa els llocs comuns del franquisme més tronat he volgut saber qui era. He trobat que escriu en un digital de nom Crónica Global o La Voz de Barcelona:


I m’he dedicat a mirar quina gasòfia hi ha en aquesta publicació (aquest mot gasòfia no és normatiu, però ve del mot castellà bazófia que vol dir cosa despreciable o de mala calidad)

I la gasòfia és fastigosa, com es podia preveure. I m’he fet un tip de riure/plorar ja que és un mostrari de totes les veus contra Catalunya i la seva independència! La Voz de Barcelona!

Com exemple n’he tret un article del 2012 de títol Últimas 24 horas. Podeu experimentar la sensació si aneu a l’enllaç http://www.vozbcn.com...

Només cal veure els títols dels articles, que són molt vells, alguns del 2012:

·       Últimas 24 horas

Ja posats a fer he copiat l’argument 2. És un bon exercici contraargumentar aquests 10 punts. Si algú no se’n surt i m’ho demana el puc ajudar!:

Diez argumentos contra la independencia

‘La lista podría ser más larga. Pero la conclusión es clara: meterse en los andurriales de la independencia, lo que Mas dice “terreno desconocido”, es una simple burrada. O peor: una temeridad. Oído al oráculo: los dioses ciegan a los que quieren perder. El viaje a Ítaca lleva directo al naufragio’.

Jesús Royo

Sábado, 11 de agosto de 2012 | 13:50

Hace años, un título como este era impensable, por simple pudor del escribiente. Pero hoy las cosas han cambiado, la independencia se jalea como una cosa buena y deseable, además de justa y necesaria. Continúa siendo mentira, claro: pero los políticos catalanes, en el ejercicio del más difícil todavía, o de maricón el último, no dudan en usar la mentira como argumento, si ello les va a dar un puñado de votos y algunos metros de margen de maniobra.

Por eso ha llegado el momento de sacudirse el pudor y entrar en liza: si ellos no tienen embozo en plantear una independencia imposible, nosotros no debemos tenerlo en descubrir el pastel, que todo al final se resuelve en un plato de lentejas, en mantener el poder adquisitivo y, sobre todo, el diferencial con el resto de España: mantener el estatus propio, no el común. Esa es la triste realidad.

Aquí va un decálogo de argumentos sobre la imposibilidad o inconveniencia de la independencia, con la esperanza de que sirvan para algo. Optimista irredento que es uno.

·       Uno. Cataluña no es sujeto de soberanía. La independencia catalana solo puede dictarla el pueblo español, del que los catalanes formamos parte. Aunque se decidiera por amplia mayoría en un referendo, eso solo valdría como dato a tener en cuenta por el depositario de la soberanía, España.

·       Dos. Ser nación, como ser persona, es algo relacional: las naciones lo son en la medida en que las demás naciones lo reconocen. Cataluña, ¿de qué país tendría avales? No se me ocurre ninguno.

·       Tres. El derecho de autodeterminación, base de la soberanía, se aplica automáticamente a las colonias. ¿Es Cataluña una colonia de España? ¿O no será al revés, España una colonia de Cataluña? “Que en som, de fenicis!“, qué fenicios somos, que decía aquel.

·       Cuatro. La historia suele ser decisiva: si puede exhibirse una época larga como Estado independiente, eso será un buen argumento para la independencia. Pero Cataluña nunca ha sido reino aparte. Al incorporarse a Aragón, Ramón Berenguer IV no era rey de Cataluña, sino conde de Barcelona, Gerona y Osona. No de Pallars, Ampurias ni Rosellón. Escocia, por ejemplo, fue un reino hasta 1707.

·       Cinco. Un hecho decisivo es el hallazgo de un tesoro: petróleo, por ejemplo. La independencia sería el expediente para no compartirlo, para disfrutarlo en exclusiva. Así se explica la existencia de Kuwait. Y es la razón de fondo del independentismo escocés.

·       Seis. La separabilidad geográfica: las islas, por ejemplo, acceden más fácilmente a la independencia. No es el caso de Cataluña, cuya mitad pertenece a la cuenca del Ebro (el río que da nombre a Iberia). El territorio donde se dibuja Cataluña continúa hacia el Midi francés, hacia Aragón y Valencia, sin saltos abruptos.

·       Siete. Ser el centro de una disputa internacional puede ayudar: este fue el caso de la Guerra de Sucesión, que acabó mal porque nuestro padrino (el archiduque de Austria) resolvió su problema. Actualmente Cataluña no es bocado de ningún conflicto.

·       Ocho. La implicación de Cataluña en España es muy fuerte a lo largo de la historia. Tarraco fue capital de la Hispania romana. Barcelona lo fue de la Hispania visigoda, antes de serlo Toledo. La única guerra separatista fue la de Els Segadors, 1640, en una monarquía en crisis (Flandes, Portugal, Andalucía). El separatismo actual es moderno, de apenas un siglo, al socaire del desastre del noventayocho (Filipinas, Cuba).

·       Nueve. Económicamente, Cataluña está integrada totalmente en España. El capital para la industrialización se ganó en las colonias americanas. Las leyes proteccionistas españolas preservaron España como mercado para Cataluña y el País Vasco. Incluso, siendo malévolos, cabe señalar el salto económico que supusieron las dos dictaduras (Primo de Rivera y Franco) para la burguesía catalana. O la implicación del capital catalán en la funesta aventura colonial de África (Marruecos y Guinea). Semana Trágica incluida.

·       Diez. Los últimos 100 años Cataluña ha conocido una explosión demográfica gracias a la emigración española, que ha concentrado en Cataluña capital humano y genético, ahorros y plusvalías provenientes de España. La integración ha sido rápida y profunda: más del 80% de catalanes tiene algún abuelo no catalán.

·       La lista podría ser más larga. Pero la conclusión es clara: meterse en los andurriales de la independencia, lo que Mas dice “terreno desconocido”, es una simple burrada. O peor: una temeridad. Oído al oráculo: los dioses ciegan a los que quieren perder. El viaje a Ítaca lleva directo al naufragio.

·       Jesús Royo es catedrático de Instituto de Lengua catalana y licenciado en Filosofía
 

Joan A. Forès
Reflexions

dimecres, 29 d’octubre del 2014

28/10/14. Victòria Camps. De la independencia al cielo. Segons la viquipèdia la seva vida política comença als 52 anys, el 1993. El menyspreu per l’adversari mostra la categoria de la tal Victòria...L’autoodi portador de valores eternos...

Benvolguts,

Avui us presentem un article d’una sociofranquista de nom Victòria Camps.

Segons la viquipèdia, nascuda el 1941. Va ser Senadora pel PSC-PSOE a les eleccions generals espanyoles de 1993,

·       Segons la viquipèdia la seva vida política comença als 52 anys, el 1993.

·       El 1996 formà part dels signants dels manifests del Foro Babel.[1]

·       L'octubre de 2012 signà, juntament amb un centenar de professionals, un manifest a favor del federalisme espanyol i en contra la independència de Catalunya.[2]

·       Amb aquests antecedents què voleu que escrigui aquesta bona dona!

·       Si repasseu els títols dels llibres publicats per la senyora, veureu que no n’hi ha cap en català (l’ètica i el català deuen estar renyits...)

Jo tinc 4 anys més que la tal Victòria, i no em vull penjar cap medalla, però als 20 anys, el 1957, en plena dictadura franquista, ja era militant del Front Nacional de Catalunya, i coordinador del servei clandestí d’ensenyament del català a la Universitat de Barcelona,

Al 1966 es va crear el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). En un acte als Caputxins de Sarrià que es va anomenar La Caputxinada.

A l’època jo era professor a l’Escola d’Enginyers Industrials, que estava adscrita a la Universitat de Barcelona (UB) i vaig participar en el suport al SDEUB. El rector falangista Garcia Valdecasas ens va expulsar de la UB a 69 professors entre els quals els germans Lluch, Jordi Solé Tura, Josep M. Bricall, Joan Reventós, Isidre Molas, Miquel Roca i Junyent, Narcís Serra, etc.

Entre els estudiants hi va haver centenars d’expedientats, molts expulsats com Joaquim Boix Lluch, Albert Broggi, Francisco Fernández Buey, Alfredo Pastor, Enric Argullol, i d’altres.

I la senyora Camps? Hi era a les lluites de la universitat?

Hi havia en Maragall i tot! I no hi era la senyora Camps?

A part d’això, el menyspreu per l’adversari mostra la categoria ètica de la tal Victòria...

L’autoodi, segurament molt ètic, però “portador de valores eternos...”

Pel que fa a l’article, està ple de llocs comuns i de retrets que fa 4 o 5 anys que estem escoltant:

·       revisar las relaciones entre Cataluña y España, con reforma constitucional incluida y referéndum final para conocer el sentir y la opinión —esta vez con garantías— de los ciudadanos. 40 milions sempre dominaran a 8 milions…

·       Oriol Junqueras, que ha renunciado del todo a cualquier entendimiento con España que no contemple previamente la ruptura. L’entesa només es pot abordar entre iguals…

·       se impondrá una negociación larga con el Gobierno de España o, en el caso de que esta fracase, otra negociación aún más larga con las autoridades europeas. Com ho sap la senyora Camps si la negociació será curta o llarga i si la negociació amb la CE será més o menys llarga que la negociació amb el Reino de Castilla (Estado español)…

·       Y no solo depende de eliminar el déficit fiscal. Ah, però hi ha déficit fiscal? El señor Montoro i el señor de la Fuente diuen que no n’hi ha…

I ara l’articulet:

De la independencia al cielo

Victòria Camps en El País


PrintFriendly and PDFImprimir
OPINIÓN

Tirar la toalla de la negociación y del diálogo es ceder a la impotencia, el mayor enemigo del progreso y la emancipación

Nadie hubiera dicho hace unos años, cuando el nacionalismo catalán era sinónimo de liberación, que declararse nacionalista estaría mal visto, fuera cuál fuera la nación de referencia. El núcleo duro del independentismo se confiesa solo independentista. Así lo hacía Oriol Junqueras en el programa de Jordi Évole: no soy nacionalista, soy independentista. ¿Independencia porque sí? No exactamente. Las razones que justifican la independencia son, en primer lugar, el reiterado desprecio del Estado español por la singularidad catalana, que ha hecho fracasar todos los intentos por conseguir un reconocimiento del poder político y una financiación suficiente para Cataluña. La segunda razón es que una Cataluña independiente será el país que todos deseamos: más libre, más demócrata, más equitativo, sin corrupción.

Por increíbles que nos parezcan a quienes no compartimos ni el ideal independentista ni argumentos tan simples para justificarlo, estas son las razones que han penetrado hasta el fondo en la mente y el corazón de los que comulgan con la fe secesionista. Convendría notar en su contra que el argumento de romper con el Estado español, con la excusa de que todo intento de conseguir un encaje con Cataluña ha sido y será inútil, no es un alarde de sabiduría política. Al contrario, hacer política es no cejar en el empeño de negociar para resolver los conflictos generados por intereses contrapuestos. Tirar la toalla de la negociación y del diálogo es ceder a la impotencia, el mayor enemigo de la emancipación y del progreso que debieran estar en el horizonte de la buena política.

El espectáculo que han dado los partidos del “derecho a decidir” muestra que la reticencia a la negociación no está solo fuera, sino en los mismos artífices del proceso. Solo desde la lógica partidista se comprende que ni ICV ni ERC quieran “perder el tiempo”. Y que las prisas por llegar a la independencia de ERC no sean compartidas por CDC que necesita más tiempo para reconvertirse y que no acepta la desobediencia como método. Llegado el momento decisivo, el interés general, incluso cuando este se denomina “independencia”, ha sido vencido por el interés en las elecciones.

Tanto si se abraza la independencia por sí misma, como si se emprende un replanteamiento que mejore el autogobierno de Cataluña, la negociación con el Gobierno español será inevitable. El Informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional es diáfano al respecto: tras una DUI (declaración unilateral de independencia), la medida más extrema, se impondrá una negociación larga con el Gobierno de España o, en el caso de que esta fracase, otra negociación aún más larga con las autoridades europeas. Todo será difícil y, sobre todo, largo. Más largo y, sin duda, más complejo que aprovechar el potencial desencadenado por la espiral independentista para revisar las relaciones entre Cataluña y España, con reforma constitucional incluida y referéndum final para conocer el sentir y la opinión —esta vez con garantías— de los ciudadanos.

Pero no es ese el rumbo que quiere marcar la fuerza más poderosa, la de Oriol Junqueras, que ha renunciado del todo a cualquier entendimiento con España que no contemple previamente la ruptura. A su juicio y al de los suyos, solo una Cataluña libre de la “opresión” española podrá construirse como un país mejor. La desconfianza y el desánimo que a los secesionistas les produce el Gobierno de España (esté en manos del PP, del PSOE o de cualquier otra conjunción de partidos “españoles”), es directamente proporcional a la fe ciega en las posibilidades de una Cataluña soberana y próspera.

No lo cree solo Junqueras, el aludido Informe sobre la Transición Nacional comulga con tan desmedida ilusión al señalar de entrada que el proceso hacia la independencia tiene como fin “hacer de Cataluña un país nuevo donde todos vivan mejor, donde se garantice la cohesión social y el bienestar de todas las personas”. Las razones no son sentimentales ni miran solo a un pasado de dominación, sino a la supuesta potencialidad de los catalanes de construir un estado inédito, sobre bases cívicas y de justicia social. El nosotros catalán tiene por lo visto capacidades de las que carece el resto de los españoles.

No es broma, la ilusión la comparten y la expresan en tales términos muchos de los que se han sumado a la ola independentista. No importa que la política catalana haya mostrado hasta ahora tener los mismos defectos que exhiben nuestros vecinos: la misma corrupción, los mismos recortes, el mismo fracaso escolar, el mismo despilfarro, la misma burbuja inmobiliaria. No importa que los años de autogobierno catalán, por escaso que este sea a juicio de los insatisfechos, no hayan servido para crear en Cataluña ninguna estructura muy distinta de las que tienen otras autonomías y el propio Estado español. El salto hacia la Arcadia no necesita otra base que liberarse de España.

No nos dejemos engañar más. Las rupturas no traen por sí solas mejoras sustanciales. Vivir en una sociedad decente y que funcione es fruto de la buena voluntad de quienes viven en ella y, en especial, quienes la gobiernan. Y no solo depende de eliminar el déficit fiscal.

Victòria Camps es profesora emérita de la UAB.

Joan A. Forès
Reflexions

dimarts, 28 d’octubre del 2014

26/10/14. Marta Espasa ¿Espanya és el país més descentralitzat del món? La solució en aquest article. Tots iguals en la pobresa. I ens estem referint no només a la pobresa material sinó també a la intel•lectual! Bibaspaña!

Benvolguts,

Com a complement a aquest nítid article sobre descentralització i capacitat de decidir com els territoris planifiquen i gestionen les seves despeses i referit al decret llei de la Generalitat de Catalunya de lluita contra la pobresa energética, he llegit en algun lloc que  la pregunta que s’han fet els altres territoris és: ¿Perquè els ciutadans catalans amb pocs recursos han de gaudir d’aquesta protecció?

En canvi la pregunta correcta hauria sigut: ¿Oi que els ciutadans de tots els territoris del Reino de España haurien de gaudir dels mateixos drets? Doncs fem una llei estatal que inclogui la catalana!

Però la solució estatal ha sigut impugnar la llei del Parlament de Catalunya al TC, que l’ha suspesa...

Tots iguals en la pobresa. Bibaspaña!

I ens estem referint no només a la pobresa material sinó també a la intel·lectual!

I ara l’article de la Marta Espasa:

¿Espanya és el país més descentralitzat del món?

Marta Espasa | Diari ARA Actualitzada el 26/10/2014 19:35
http://www.ara.cat/premium/opinio/Espanya-pais-mes-descentralitzat-mon_0_1237676233.html

Últimament el president Rajoy i altres membres del Partit Popular afirmen de manera molt contundent que Espanya és el país més descentralitzat del món. És cert?

 ¿Espanya és el país més descentralitzat del món? / ANTHONY GARNER 

1.       El primer que hem de dir és que la descentralització es produeix tant en països unitaris, és a dir, amb dos nivells de govern (central i local), com en països federals amb tres nivells de govern (central, regional i local). 

2.       En segon lloc, la descentralització implica que el govern central traspassi a les administracions més pròximes als ciutadans capacitat de decidir i de gestionar determinades polítiques, ja que tant els governs regionals com els locals són els que coneixen més bé les preferències i necessitats dels seus ciutadans i, per tant, poden adaptar millor les polítiques a aquestes preferències. D’aquesta manera, la descentralització genera uns nivells de benestar més elevats que la provisió centralitzada, uniforme i homogènia, que no té en compte les diferències territorials. 

3.       En tercer lloc, la descentralització, perquè sigui efectiva, s’ha de produir tant per la via de la despesa pública com per la via de l’ingrés. És a dir, si es traspassen competències a les administracions territorials també cal traspassar els recursos necessaris per poder-hi fer front.

A escala internacional, l’indicador utilitzat més comunament per mesurar i comparar el grau de descentralització fiscal és el percentatge que representa la despesa que gestionen els governs subcentrals en relació a la despesa pública total. Les últimes dades de l’OCDE mostren que l’any 2012 el país més descentralitzat era Dinamarca, on el pes de la despesa local representava el 62% de la despesa pública, mentre que la de l’Estat suposava només el 38%. La segueixen Suïssa, on el pes de la despesa dels governs subcentrals significava el 58%; Suècia, amb el 49%; els Estats Units (47%), i Espanya (40%).

Ara bé, cal tenir en compte que una cosa és la despesa que gestionen els governs subcentrals i una altra la capacitat de decidir sobre les polítiques de despesa. Òbviament, aquesta és una qüestió que és molt difícil de mesurar quantitativament, però qualitativament sí que es demostra que hi ha grans diferències. Als països europeus descentralitzats, quan es traspassa una competència es traspassa també el poder de decidir sobre aquella competència, i no només l’obligació de realitzar la gestió i els pagaments. Si fos així, estaríem davant d’una descentralització administrativa però no política, i el que realment importa és precisament la descentralització política, entesa com a capacitat de decidir.

En aquest sentit, cal assenyalar i remarcar que la descentralització implica, en essència, diversitat en el disseny de les polítiques, diversitat en la gestió i també diversitat en els resultats. Aquest és el valor de la descentralització. Que el govern de cada territori, ja sigui comunitat autònoma o municipi, pugui adaptar-se millor a les preferències dels seus ciutadans i faci polítiques diferents. Doncs bé, el govern espanyol i els principals partits polítics no sembla que ho entenguin gaire, sinó més aviat al contrari. A Espanya el principi d’igualtat sempre s’acaba imposant al d’autonomia, que és el nucli de la descentralització. Parteixen de la premissa que els territoris no importen i que els ciutadans espanyols, visquin on visquin, han de ser tractats igual. Llavors, quin sentit té la descentralització a Espanya i l’estat de les autonomies?

Exemples d’aquesta qüestió els tenim cada setmana, però l’últim cas resulta esperpèntic. El govern espanyol acaba de presentar un recurs al Tribunal Constitucional contra el decret llei de la Generalitat de Catalunya de lluita contra la pobresa energètica, argumentant que suposa una discriminació respecte a ciutadans d’altres autonomies. Puc arribar a entendre que siguin les empreses energètiques les que emprenguin mesures jurídiques contra aquesta norma, tot i que no les comparteixo i crec que van en contra de la seva responsabilitat social corporativa, però ¿té sentit que sigui el govern espanyol qui la impugni al·legant discriminació entre territoris? Qui impedeix que altres autonomies facin una norma semblant?

Senzillament, això demostra, una vegada més, que no entenen el que vol dir descentralització.

¿I amb aquests conceptes tan arrelats d’igualtat, homogeneïtat i uniformitat creuen que de veritat Espanya és el país més descentralitzat del món?

Que algú m’ho expliqui!

Marta Espasa

Joan A. Forès
Reflexions