2 novembre 2015 2.00
h
Catalunya,
sota l'estat de por
Els vencedors de la Guerra Civil van implantar a
Catalunya una dura repressió amb l'objectiu de controlar totalment la població
Deu anys d'estudis i la feina de 22 arxivers
permeten recollir les xifres que conté l'Arxiu del Tribunal Militar Territorial
Tercer de Barcelona
ANDREU MAS
Que el franquisme, des del minut zero de l'alzamiento,
va impulsar una política de represàlies indiscriminades via processos
sumaríssims contra la població civil a Catalunya era un fet àmpliament
documentat per historiadors com Josep Maria Solé i Sabaté
i Joan Villarroya i Font. Ara, i gràcies a deu anys d'estudis i la feina de 22 arxivers, s'han pogut recollir en una extensa guia (277 pàgines) els procediments militars, que en molts casos derivaven en consells de guerra sumaríssims, incoats a Catalunya entre el 1939 i el 1980, i que estan recollits a l'Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona.
i Joan Villarroya i Font. Ara, i gràcies a deu anys d'estudis i la feina de 22 arxivers, s'han pogut recollir en una extensa guia (277 pàgines) els procediments militars, que en molts casos derivaven en consells de guerra sumaríssims, incoats a Catalunya entre el 1939 i el 1980, i que estan recollits a l'Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona.
La repressió més intensa
coincideix amb els anys de la II Guerra Mundial
L'exèrcit revoltat engega el mecanisme de repressió al
Principat des del 1938, quan prenen la ciutat de Lleida. La primera eina
jurídica i repressiva de què es van dotar va ser el ban de declaració de
l'estat de guerra publicat al Boletín Oficial de la Junta de Defensa
Nacional de España el 30 de juliol del 1936, pocs dies després d'haver
començat la Guerra Civil i que es va mantenir vigent fins al 1948. El ban
detallava els delictes que estaven sotmesos a la jurisdicció de guerra i sobre
els quals s'actuaria per procediment sumaríssim. A la pràctica, qualsevol
delicte estava en mans de la justícia militar.
L'1 de novembre del 1936 es dicta un decret que estableix
que en les ciutats ocupades hi haurà consells de guerra permanents que jutjaran
mitjançant un procediment sumaríssim encara més abreujat, anomenat sumaríssim
d'urgència. Per endurir l'acció sobre els enemics vençuts, el general Franco
restableix el 5 de juliol de 1938 la pena de mort “per garantir el bon
funcionament de l'estat”.
Als consells de guerra, s'hi podia arribar acusat d'un
delicte de rebel·lió o adhesió a la rebel·lió militar, d'auxili per haver comès
la rebel·lió militar o, finalment, per excitació a la rebel·lió militar. Als
militars professionals fidels a la República, se'ls jutjarà majoritàriament pel
delicte de traïció.
A l'hora de la veritat, però, la justícia ordinària
pràcticament desapareix i l'administració de justícia passa a ser competència
exclusiva de l'aparell militar, que va promoure sentències ràpides.
L'objectiu, clarament, era instaurar un règim de por entre
la població civil per garantir des d'un primer moment l'adhesió generalitzada
al nou règim i evitar que es creessin nuclis de resistència. Entre el 1936 i el
1980 a Catalunya s'incoaran 81.966 procediments. La repressió es concentra
sobretot en el conegut pels historiadors com a “període blau”, que coincideix
amb la II Guerra Mundial (1939-1945) i que deu el nom al color que identificava
la Falange, valedora del règim. Gairebé un 91% dels judicis tenen lloc en
aquesta època (74.235).
Val a dir que, en plena Transició democràtica, entre el 1976
i el 1980, encara hi haurà consells de guerra militars, en total 237, cinc més
que entre el 1966 i el 1975. La dada és un fidel reflex del poder que encara
tenien els militars després de la mort del dictador.
Menors represaliats
Per edats, el gros de persones que són sotmeses a la
justícia militar tenen entre 25 i 50 anys, i són els homes entre 30 i 39 anys
els que més hauran de passar el mal tràngol. El percentatge de catalanes
representa pràcticament un 10% del total dels jutjats. El franquisme, però, no
té miraments. A l'entorn de 1.735 menors d'edat seran jutjats. Dels quals,
tretze nens i nenes tenien entre 10 i 14 anys, i es dóna el cas que obliguen
una nena òrfena de nou anys, filla d'un sergent d'infanteria afusellat l'any
1933, a prestar declaració jurada davant d'un tribunal.
Afortunadament, no tothom que passa per un consell de guerra
acaba afusellat o a la garjola. Dels 81.966 procediments oberts, queden
arxivats, sobreseguts o absolts 43.697 casos, gairebé un 50% del total si hi
sumem els casos en què no consta sentència (234). Es dicten penes de mort en
4.411 casos i penes de reclusió perpètua en 3.744. La resta de procediments
acaben en condemnes que van de 20 a 12 anys i un dia de reclusió temporal, i entre
30 anys i sis mesos i un dia de reclusió major (la pena mínima entre les de
reclusió major). També hi ha procediments que es clouen enviant els jutjats a
batallons de treballadors o a camps de concentració (un 0,38% del total de
penes dictades). En cas de no sortir sense càrrecs del consell de guerra, la
pena menor era una multa, per bé que també hi havia casos que es passaven a una
altra autoritat.
La depuració es practica amb eficàcia entre les classes
menestrals (paletes, mecànics, pagesos, treballadors d'empreses
col·lectivitzades...), i especialment en el cos funcionarial. Qualsevol persona
que hagués estat vinculada a un ajuntament republicà veia com se li obria
expedient. Amb sort i dos testimonis de persones afectes al règim, la persona
podia, fins i tot, recuperar el seu lloc de treball en l'administració pública,
ara ja sota el signe del jou i les fletxes. Pitjor ho tenien aquells que havien
arribat al davant del tribunal militar a conseqüència d'una delació, una
pràctica que el règim va estimular amb fruïció i que li va donar bons
resultats. La mà de ferro es va aplicar de la mateixa manera als catalans
nascuts a Catalunya que als vinguts d'altres parts de l'Estat.
LA XIFRA
81.966
Procediments va incoar entre el 1936 i el 1980 la justícia militar a Catalunya
contra un total de 78.331 persones.
Més
procediments que persones
Per bé que el nombre de procediments oberts és de 81.966, el
nombre de persones represaliades disminueix fins a les 78.331. La diferència
rau en el fet que hi ha casos en què una mateixa persona és acusada de més d'un
delicte i, per tant, se li obre més d'un procediment, i també es dóna la
circumstància que una mateixa persona s'ha d'enfrontar a la justícia per
delictes diversos en diferents moments de la seva vida. Això no invalida el fet
que s'obrissin 81.966 causes per motius polítics, indistintament de quines i
quantes fossin les persones jutjades.
La casuística relacionada amb els procediments és ben
diversa. Així com una persona es podia enfrontar a diversos judicis ella sola,
també hi ha recollits expedients en què els judicis es fan en grups de 20
persones, que en molts casos són objecte de judici per delictes diferents.
A partir del 1963, el nombre de consells de guerra
disminueix substancialment per la creació del temut Tribunal d'Ordre Públic, el
qual no depèn de la jurisdicció militar, tot i que també dictarà penes de mort.
El nou tribunal assumeix algunes de les funcions de la jurisdicció militar.
+22#1 MIQUEL ALTIMIRES I ROS
Si poguessin, ara farien exactament del mateix la gent del
PP i C's.
Dilluns, 2 novembre 2015 10.06
+15#2 RAFEL VIDAL
Espanya és RAPINYA I TERROR, abans, ara i sempre. La
història d'Espanya és la història de milions i milions i milions de robats i
assassinats al llarg i a l'ample de quatre continents (on mai es ponia el sol).
¿Qui es pot estranyar que la democràtica Catalunya es vulgui separar d'aquest
monstre totalitari legalitzat, santificat i glorificat?
Dilluns, 2 novembre 2015 10.07
+14#3 RAFEL VIDAL
Miquel Altimires, estic d'acord amb tu. Si no fos per
l'Europa i els EE.UU. semidemocràtics que els paren els peus, la majoria de
patriotes catalans que escriuen en aquest fòrum ja estarien a la presó o al
Valle de los Caídos.
Dilluns, 2 novembre 2015 10.13
+10#4 FLORENCI MONTANYÀ
Aquí sempre hi ha hagut babaus (interessats, en molts casos)
que després van dient que ells no es pensaven que les coses anessin tan
malament. I qui diu babaus diu porucs.
Salvant les enormes diferències, és com ara. Tota la gent que va dient que potser no cal anar tan lluny, que cal entendre's amb Espanya, serien els primers que després es lamentarien de la repressió bestial que patiríem si el procés no tirés endavant.
Ho dic en condicional perquè espero, pel bé de tots, que això no s'aturi. Però reconec que he estat temptat d'usar el temps futur....
Salvant les enormes diferències, és com ara. Tota la gent que va dient que potser no cal anar tan lluny, que cal entendre's amb Espanya, serien els primers que després es lamentarien de la repressió bestial que patiríem si el procés no tirés endavant.
Ho dic en condicional perquè espero, pel bé de tots, que això no s'aturi. Però reconec que he estat temptat d'usar el temps futur....
Dilluns, 2 novembre 2015 10.58
+9#5 RAFEL VIDAL
Arran del que diu Florenci Montanyà, afegeixo que té raó,
que no es tracta de més o de menys, sinó DE TOT O RES, perquè estem parlant de
TOTALITARIS, de governs espanyols totalitaris des de fa 600 anys, de gent QUE
HO VOLEN TOT, amb els quals no és possible establir una solució de consens
igualitària i justa. Jo sóc una persona de diàleg i de consens, però
"cuando no se puede, no se puede, y además es imposible". Per això en
aquest cas sóc radical, per no perdre el temps ni la salut amb gent impossible:
DUI i "a otra cosa mariposa".
Dilluns, 2 novembre 2015 11.11
+7#6 LLUIS GARCIA I VALLÈS
Això , ells en diuen manipular la Història, per que com
tothom sap , en Franco , no va èsser un sanguinari assasí dictador , si no un
governant "autoritario ", segons consta en un panflet -em nego a
dir-ne enciclopèdia -publicada a les espanyes
Dilluns, 2 novembre 2015 16.30
+6#7 VICENÇ MARQUÈS I SANMIQUEL
General Queipo de Llano 1936 "Transformaremos Madrid en
un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar".
Des de llavors que ens la tenen jurada! I si ningú els ho hagués impedit, de Catalunya i els catalans i catalanes ningú se'n recordaria!
Miquel Altimires i Ros: ho podies haver dit més alt, però no més clar!
Des de llavors que ens la tenen jurada! I si ningú els ho hagués impedit, de Catalunya i els catalans i catalanes ningú se'n recordaria!
Miquel Altimires i Ros: ho podies haver dit més alt, però no més clar!
Dilluns, 2 novembre 2015 18.16
+5#8 MARIA ROSA SANS
Això és exactament el que voldrien aquesta gentussa ...
Tenir-nos sota el seu indigne domini i morts encara de por, com en aquells horrorosos anys de trista i repugnant memòria ...
Són els mateixos espaÑols i els seus fills i nets, rossegats, com sempre, per un odi absurd i irracional contra qualsevol cosa que els recordi el que nosaltres sabem molt bé :
- Que Catalunya NO ÉS EspaÑa ...
MARXÈM - // * //
Tenir-nos sota el seu indigne domini i morts encara de por, com en aquells horrorosos anys de trista i repugnant memòria ...
Són els mateixos espaÑols i els seus fills i nets, rossegats, com sempre, per un odi absurd i irracional contra qualsevol cosa que els recordi el que nosaltres sabem molt bé :
- Que Catalunya NO ÉS EspaÑa ...
MARXÈM - // * //
Dilluns, 2 novembre 2015 20.39
2 novembre 2015 2.00 h
“Els
catalans no esperaven una repressió tan dura”
ENRIC TERRADELLAS PRAT. ARXIVER RESPONSABLE DE LA
COORDINACIÓ DE LA GUIA DOCUMENTAL DES DE 2010 FINS AVUI
L'arxiver de l'Arxiu Nacional de Catalunya destaca la
bona predisposició dels militars a col·laborar en l'ordenació de la
documentació
El document, que es troba disponible a internet en
format PDF, recull dades estadístiques i el nom i localitat de totes les
persones executades en consells de guerra sumaríssims
ANDREU MAS
Enric Terradellas és arxiver membre de l'àrea de fons de
l'administració de l'Arxiu Nacional de Catalunya. El 2010 va agafar el relleu
de Marc Torras en la coordinació del projecte de la guia documental Procediments
judicials militars (sumaríssims)
de l'Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona, corresponent al període 1939-1980. Un projecte dirigit per Àngels Bernat i en el qual durant deu anys van treballar vint-i-dos arxivers. El document es pot consultar en PDF a internet a l'adreça: http://anc.gencat.cat/web/.content/anc/documents/arxiu/GUIA_SUMARISSIMS.pdf i recull el nom i localitat de tots els afusellats durant el conflicte.
de l'Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona, corresponent al període 1939-1980. Un projecte dirigit per Àngels Bernat i en el qual durant deu anys van treballar vint-i-dos arxivers. El document es pot consultar en PDF a internet a l'adreça: http://anc.gencat.cat/web/.content/anc/documents/arxiu/GUIA_SUMARISSIMS.pdf i recull el nom i localitat de tots els afusellats durant el conflicte.
Hi havia gent que es podia
imaginar que, delatant un veí, potser el règim el premiaria
Sobta que els militars hagin col·laborat amb vostès.
Sempre han mostrat molt bona predisposició. Necessitaven
ordenar l'arxiu perquè no estava informatitzat i els expedients estaven
apilats. Nosaltres els hem encapsat, hem instal·lat correctament tota la
documentació i hem creat una base de dades. Ara la documentació es pot
consultar ràpidament.
L'Arxiu no s'obre fins al 1997.A Espanya costa parlar de
la Guerra Civil i la repressió?
Sí, però és que hi ha un tant
per cent molt alt d'executats
en pobles. Sovint els procediments començaven per denúncies d'un veí a l'altre. Això fa que hàgim d'anar amb compte.
per cent molt alt d'executats
en pobles. Sovint els procediments començaven per denúncies d'un veí a l'altre. Això fa que hàgim d'anar amb compte.
El règim insta a la delació?
Hi havia gent que es podia imaginar que si delatava el veí
per haver actuat d'una certa manera en un moment determinat el règim potser el
premiaria.
Quines garanties tenien de sortir amb vida les persones
que se sotmetien a un tribunal militar a partir del 1939?
Hi ha uns 78.000 represaliats, més de 4.000 dels quals són
condemnats a mort, però al final són més de 3.000 els executats, perquè es
commuten força penes. És cert que són milers de persones, però si mirem el
percentatge en relació amb els represaliats no és elevat. La repressió és molt
dura entre el 1939 i el 1945. Els centres penitenciaris estaven col·lapsats. A
banda, hi havia penes econòmiques. Les garanties que tenia una persona que
anava a un consell de guerra eren poques, ja que els defensors, sobretot fins
al 1944-45, havien de ser militars i els jutjats no els podien triar.
Els advocats rebien els documents a tocar del judici.
Un o dos dies abans. Les garanties per fer una bona defensa
eren escasses. Tot i això, i malgrat que la repressió va ser molt dura, en un
40% dels casos el jutjat és absolt sense declaració de responsabilitats. També
hi ha sobreseïments, perquè el jutjat s'ha exiliat o no el troben.
Un 40% s'arxiven, però encausar algú és una mena de
mesura de repressió preventiva.
Sí, és clar. Així s'estén el missatge de la por; qualsevol
pot anar a judici. Els catalans no comptaven que la repressió fos tan dura.
Molts s'exilien perquè havien tingut responsabilitats durant la República, però
molts altres creuen que encara que haguessin estat afiliats a un partit o a un
sindicat potser no els represaliarien, però no va ser així.
De fet, aquests judicis són de part, perquè s'acaba
demanant informació complementària a la Guàrdia Civil, a l'Ajuntament, a la
Falange, a la policia.
Exacte. Alguns dels judicis comencen a instàncies del mateix
ajuntament o de la policia, i d'altres per la denúncia d'una altra persona.
Llavors hi havia qui pensava que si l'informe venia del seu ajuntament podia
estar tranquil perquè ell no havia fet res. L'informe de l'Ajuntament, però, és
calcat al de la Falange...
En un mateix procés podienjutjar vint persones.
Era una manera d'accelerar la repressió. Podia passar que la
vista oral, la fase sumària de recollir dades, es fes en un sol dia. Es
jutjaven de cop vint o vint-i-cinc persones que no tenien res a veure, que eren
de diferents localitats i se'ls acusava
de diferents delictes.
de diferents delictes.
Hi ha les persones que són acusades més d'una vegada d'un
delicte. Aquests ho devien tenir més magre per sortir-se'n...
Això s'hauria de mirar cas per cas. Hi havia procediments
que es tancaven perquè no trobaven la persona, però si la localitzaven obrien
un nou expedient.
És coincidència que la data d'acabament del punt àlgid de
la repressió sigui el final de la Segona Guerra Mundial?
Hem de pensar que no. Hi ha diferents estudis, fins i tot el
de Solé i Sabaté, que es plantegen què hauria passat si la Segona Guerra
Mundial hagués acabat d'una altra manera? És a dir, si haguessin perdut els
aliats. A partir del 1945, el règim es vol obrir i busca ser reconegut
internacionalment. Quan ho aconsegueix s'acaben les condemnes a mort que es
reprenen al final del franquisme.
Algun dia es farà justícia als més de 3.500 morts en
judicis sumaríssims i als represaliats?
Així com s'hauria de fer amb el judici sumaríssim contra
Companys, s'haurien d'anul·lar aquestes sentències i fer un acte protocol·lari
d'homenatge a les persones perseguides i represaliades. Seria positiu.
2 novembre 2015 2.00 h
Pagesos,
víctimes principals
http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/910565-pagesos-victimes-principals.html?cca=1
La primera persona executada després d'un
sumaríssim va ser un guàrdia civil lleial a la República
ANDREU MAS
El règim franquista no va tenir miraments a l'hora d'aplicar
la condemna a mort. Entre el 1936 i el 1980 van morir a mans d'escamots
d'afusellament a Catalunya 3.358 persones. Hi havia 4.411 condemnats a la pena
capital, però 1.053 van escapar del seu destí perquè la pena els va ser
commutada.
El perfil de la persona afusellada era el d'un home de 37
anys, treballador del sector primari, casat, amb família i en edat activa.
Segons la Guia dels procediments judicials militars de l'Arxiu
del Tribunal Militar Territorial Tercer de Catalunya, els més castigats per la
pena màxima van ser els pagesos. Les zones agràries concentren el nombre més
alt de defuncions. En conjunt, és en les persones amb oficis pertanyents al
sector primari (agricultors, ramaders, pescadors, caçadors i miners) on es
concentra l'índex d'execucions més elevat. Tanmateix, entre els morts també
podem trobar un bon nombre de paletes, forners, jornalers, xòfers, ferrers i
altres professionals semblants. Fins i tot hi ha nou mestresses de casa i un
jubilat.
Ara bé, la primera persona que va ser afusellada segons els
registres va ser un guàrdia civil que es va mantenir fidel a la República. En
total, entre militars i membres dels cossos de seguretat hi ha 105 persones
executades, que representen un 3,13% del total d'execucions.
Les primeres sentències a mort (77) que es compliran tenen
lloc a les comarques de Lleida, punt d'entrada de les tropes nacionals a
Catalunya. Els Pallars, la Noguera i el Segrià seran les comarques més
afectades. A mesura que els rebels avançaven, anaven estenent les penes
capitals.
En el conjunt del Principat, i tenint en compte el període
que abraça la guia documental, el nombre més alt de ciutadans executats es
concentra a la demarcació de Barcelona, amb 1.671 persones. La segueixen, per
ordre, Tarragona, Girona i Lleida. Hi ha una relació proporcional entre el
nombre de persones executades i la distribució d'habitants per províncies
segons el cens de població del 1936. La suma de les quatre demarcacions és de
3.268 persones. El que falta fins a arribar als 3.358 catalans afusellats
correspon a catalans que viuen a la resta de l'Estat espanyol o a l'estranger,
o bé persones sobre les quals no consta el lloc de residència.
El gros de les execucions es concentra entre el 1939 i el
1945 (un 96% del total), i especialment entre el 1939 i el 1940, coincidint amb
l'avenç de les tropes nazis i feixistes els primers anys de la II Guerra
Mundial. A partir del 1944, hi ha menys execucions i pràcticament s'acaben
reduint a la persecució dels maquis, els guerrillers que mantindran encesa la
flama de la lluita armada contra el franquisme. Seran perseguits fins al 1956.
El reconeixement internacional del règim que lidera Franco i
l'oberturisme econòmic impulsat pels ministres tecnòcrates vinculats a l'Opus
Dei són les circumstàncies que propiciaran que no hi hagi cap més execució a
Catalunya fins al final del règim. El 1974 Franco ratificarà la condemna a mort
de Salvador Puig i Antich i Georg M. Welzel (més conegut com a Heinz Chez). Un
any més tard, tindrà el mateix destí Juan Paredes Manot, Txiqui,
membre del grup terrorista ETA, que serà condemnat a mort a Barcelona. Els
últims afusellaments rebran la condemna de la comunitat internacional i
propiciaran les mobilitzacions d'una oposició que veu com el règim s'apaga.
Tots els noms
La feina dels arxivers catalans recull, en la part final, la
relació amb noms i cognoms de les persones executades a Catalunya, així com la
seva procedència. Les xifres varien respecte a les que Josep Maria Solé i
Sabaté recull el 1985 en el llibre La repressió franquista a Catalunya:
1938-1953. L'historiador aplega 3.385 noms a partir d'una àrdua tasca de
camp. Els arxivers incorporen al seu treball els noms de l'obra de Solé i Sabaté,
per bé que no estan recollits a l'Arxiu del Tribunal Militar Territorial
Tercer.
LES DADES
3.358
executats
perden la vida després de consells de guerra sumaríssims.
1974-75
Últimes execucions
del franquisme. Entre els tres darrers executats, hi ha
Salvador Puig i Antich.
+14#1 NÚRIA AGUILÀ
Les primeres sentències a mort (77) que es compliran tenen
lloc a les comarques de Lleida, punt d'entrada de les tropes nacionals a
Catalunya.No sé perquè en dieu "tropes nacionals"?
Els escauria més dir-ne tropes sublevades, monàrquiques,
anti-republicanes
Els escauria més dir-ne tropes sublevades, monàrquiques,
anti-republicanes
Dilluns, 2 novembre 2015 7.47
+6#2 VICENT BOSCH I PAÚS (PV, PPCC)
Popularment sempre he sentit dir els nacionals i els rojos.
Seria més exacte dir les tropes pagades per Juan March i l'Ibex-35 de l'època i possiblement per Wall Street.
Seria més exacte dir les tropes pagades per Juan March i l'Ibex-35 de l'època i possiblement per Wall Street.
Dilluns, 2 novembre 2015 9.23
+6#3 MIQUEL ALTIMIRES I ROS
Esperem que la justícia divina sigui millor que la humana.
Pensar que el dictador assassí va morir còmodament al llit, és per fer esgarrifar a qualsevol.
Pensar que el dictador assassí va morir còmodament al llit, és per fer esgarrifar a qualsevol.
Dilluns, 2 novembre 2015 11.10
3 novembre 2015 2.00 h
512
executats i 7.202 represaliats del franquisme vivien a Girona
L'Arxiu Nacional de Catalunya publica una extensa
guia dels judicis militars de 1939 a 1980 amb el nom de tots els executats
La Garrotxa és on van haver-hi més veïns executats
i l'Alt Empordà, més represaliats
LURDES ARTIGAS
512 dels 3.358 executats pel règim franquista a Catalunya
vivien a la demarcació de Girona. El 15,25% del total. I 7.202 dels 78.660
represaliats –persones a qui se'ls hi va incoar un procés militar en contra–
també eren veïns gironins; el 9,16% del total. Aquestes són algunes de les
dades que es poden extreure de l'extensa guia que ha fet pública recentment
l'Arxiu Nacional de Catalunya que recull tots els procediments judicials
militars –que en molts casos van derivar en consells de guerra sumaríssims– que
es van dur a terme entre 1939 i 1980 i que estan registrats a l'Arxiu del
Tribunal Militar Territorial Tercer de Barc elona. El document, realitzat
gràcies al 10 anys d'estudis i el treball de 22 arxivers, inclou el llistat de
tots els executats, i també dades per comarques tant d'execucions com de
repressió.
Gairebé totes les execucions es van fer entre 1939 i 1945
La professió més habitual dels que van ser executats és
la pagesia
Creuant les dades de l'inici es pot dir que dels 7.202 veïns
de Girona a qui es va incoar un procediment judicial militar van acabar amb
execució el 7,05% dels casos (512).
Per comarques
El primer que cal destacar és que 510 dels 512 executats van
ser-ho durant l'anomenat “període blau”, de 1939 a 1945; és a dir, just després
de la Guerra Civil i mentre es disputava la Segona Guerra Mundial. Només hi va
haver un cas anterior, el de Pedro Juanola, de Tortellà, que va ser executat
durant la Guerra Civil, i un de posterior, el de Francesc Serrat, d'Olot, que
va ser-ho durant l'anomenat període d'autarquia econòmica (1946-1952).
Els dos casos són de la Garrotxa i no és casual. La Garrotxa
va ser la comarca gironina on es van executar més veïns: un total de 102.
Gairebé un de cada cinc executats que vivien a la demarcació eren habitants de
la Garrotxa. De fet, es van executar el 0,25% de la seva població; és a dir un
de cada 400 habitants.
La segona comarca de la demarcació més castigada per les
execucions franquistes va ser, en números absoluts, l'Alt Empordà, amb 95
executats, seguida de prop per la Selva, amb 92. De fet, tenint en compte el
cens que tenia cadascuna el 1936, la xifra de morts de La Selva és
percentualment més elevada –0,18% dels habitants– que la de l'Alt Empordà
–0,16%–.
Pel que fa a la repressió, la comarca amb més veïns a qui es
va incoar un procediment militar és l'Alt Empordà, amb 1.677 persones
afectades; seguit del Gironès, amb 1.557, i del Baix Empordà, amb 1.063. Si es
mira quina zona va ser més castigada tenint en compte el cens, les tres
poblacions d'Osona que pertanyen a la demarcació de Girona és on hi ha el
percentatge més alt: un 2,70% dels seus veïns van ser represaliats. Cap, però,
va ser executat.
Al costat contrari, la comarca on més represaliats van
acabar sent executats és la Garrotxa, on van ser-ho el 12,36%. Després se situa
la Selva, amb el 9,63%; el Baix Empordà, amb el 7,53%, i el Pla de l'Estany,
amb el 7,03%.
El perfil dels executats
Dels 512 executats gironins, 510 van ser homes. Només hi va
haver dues dones: Salvadora Catà, de Girona i Matilde Sabaté, de Sils. A tot
Catalunya, dels 3.358 executats, només ho 17 eren dones.
La mitjana d'edat dels executats a les comarques gironines
és de 37,9 anys. De fet, la gran majoria (el 83,6%) tenia entre 20 i 49 anys.
Concretament, el 37,11% tenia entre 30 i 39 anys; el 23,88% en tenia entre 40 i
49, i el 22,66%, entre 20 i 29. Només tres executats tenien menys de 20 anys i
dinou, 60 o més.
La comarca on els executats eren, de mitjana, més joves és
el Pla de l'Estany –35,1 anys–, seguit de prop pel Ripollès –35,3–, mentre que
on eren més grans és al Baix Empordà –40,8–, seguit de l'Alt Empordà –39,5–. En
la resta de comarques la mitjana se situa entre els 37 i els 37,5.
Pel que fa a les professions, la més habitual era la
pagesia. Més de 200 dels executats a la demarcació de Girona eren pagesos.
També destaquen una trentena de jornalers i una altra trentena de paletes. A
més, hi ha una quinzena d'obrers i una quinzena de xòfers. Cal dir que alguns
dels executats tenien dues o tres professions alhora. Altres feines que es
repeteixen –entre cinc i set executats– són forner, carrabiner, barber,
pescador i guàrdia civil.
2
dones
hi ha entre els executats: Salvadora Catà, de Girona i
Matilde Sabaté, de Sils. A tot Catalunya van ser 17.
37,9
anys
és la mitjana d'edat dels executats que vivien a Girona.
Només tres tenien menys de 20 anys i dinou, 60 o més.
7,05
per cent
dels represaliats durant el franquisme que residien a la
demarcació van acabar sent executats.
Poblacions més castigades
Boadella d'Empordà és la població gironina on es van
executar més habitants sobre el cens: un 1,73% –9 dels 521 veïns que hi vivien
el 1936–. A més, hi ha dos altres municipis on el percentatge supera l'1%: són
Torrent –1,24%, 3 de 241 veïns– i Biure –1,19%, 5 de 419 veïns–. En números
absoluts, encapçala el funest rànquing la ciutat de Girona, amb 25 veïns
executats, seguida d'Olot i Salt, amb 22 cadascun. Després se situen la Vall
d'en Bas (19); Blanes i Sant Hilari (16); Sant Joan les Fonts (15); Palamós i
Vilobí (14), i Figueres (13).
Pel que fa als represaliats, el percentatge més alt sobre el
cens és a Vilaür, amb un 6,47% –13 dels 201 veïns–, seguit de Vilamaniscle
–6,39%, 17 dels 266 veïns– i Sant Joan de Mollet –21 de 362–. En números
absoluts, on n'hi va haver més va ser a Girona (863), Figueres (430), Olot
(263), Ripoll (191), Banyoles (176), Sant Feliu (137), Palamós (121) i Salt
(118).
Rahola i 10 alcaldes d'ERC, noms destacats
Entre els 512 executats durant el franquisme que vivien a la
demarcació de Girona destaca com a nom més conegut el de Carles Rahola, l'únic
escriptor català que el règim franquista va condemnar a mort arran dels seus
escrits. Va morir afusellat el 15 de març de 1939 a la tàpia del cementiri de
Girona. Només feia un mes i onze dies de l'entrada de les tropes de Franco a la
ciutat. Estava punt de fer 58 anys. Fill de Cadaqués, escriptor, periodista,
historiador i polític, va ser un dels intel·lectuals gironins i catalans de
referència durant més de trenta anys. En la sentència de mort del consell de
guerra sumaríssim se li incrimina el fet de ser “uno de los más destacaos
separatistas de Gerona, colaborador asiduo del diario separatista de esta
localidad L'Autonomista en el que escribió artículos
literarios e históricos y últimamente otros de carácter político, en los que
alentaba a las masas a prolongar inútilmente su resistencia”.
A banda de Rahola, que com la resta d'executats apareix al
llistat amb el nom castellanitzat, destaquen els 10 alcaldes i el diputat d'ERC
afusellats pel franquisme que el partit republicà va incloure fa dos anys en la
querella que va presentar davant la justícia argentina dins del procés que hi
ha obert contra l'Estat espanyol per crims contra la humanitat. Es tracta de
Pere Pagès, alcalde d'Alp; Pere Roura, alcalde de Montagut; Dídac Garrell,
alcalde de Palamós; Bernabé Llorens i Francesc Campà, alcaldes de Sant Feliu de
Guíxols en dos períodes diferents de 1936; Josep Calm, alcalde de Sant Feliu de
Pallerols; Joan Costabella, alcalde de Sant Pere Pescador; Lluís Mon, alcalde
de Santa Coloma de Farners; Pere Saló, alcalde d'Ullastret; Josep Torrent,
alcalde de Verges; i Josep Fàbrega, exalcalde de Palamós i diputat al
Parlament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada