diumenge, 1 de novembre del 2015

07/11/2015, Diversos

Per què deu ser que confiem tan poc en aquest país?
http://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_temps_lectura.png Divendres  6.11.2015  02:00
  • http://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_twitter_article.png
  • http://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_facebook_article.png
  • http://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_google.png
  • http://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_meneame.png
  • Enviar aquesta notícia
  • http://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_pdf_article.png
Diuen que un pessimista és aquell que veu la dificultat de cada oportunitat i que un optimista és aquell que veu una oportunitat en cada dificultat. Ja he dit unes quantes vegades que em molesta molt aquesta idea estesa en alguns cercles que m’identifica com un optimista, però en vista de les reaccions al meu editorial d’ahir potser sí, que m’ho hauré de fer mirar.
Ahir vaig exposar tan cruament com vaig saber la situació que s’obre davant nostre una volta, formalment i oficialment, la CUP ha comunicat que no votaria en cap cas la investidura de Mas. I reconec que algunes de les reaccions em van sorprendre.
No em van sorprendre els fanàtics que quan no dius allò que volen sentir immediatament inventen historietes per no haver de pensar ni reflexionar. Ni em van sorprendre els indignats que van fer evident el seu malestar, potser d’una manera massa explosiva. El que em van sorprendre va ser l’abundància de pessimistes. D’aquesta gent que immediatament corre a dir, amb una seguretat esborronadora, que les eleccions del març les perdríem, els independentistes.
Evidentment, som molt lluny del març i passaran massa coses fins que no hi arribem. Avui ningú no té capacitat, ni tan sols demoscòpica, de saber què ens trobarem al març. No diré, per tant, que les guanyarem de segur, però sí que em sembla forassenyat d’assegurar que les perdrem. Per què? Per quina raó hauríem de perdre unes eleccions al març si el sobiranisme és tan fort i potent com va demostrar el 27-S? A què treu cap tant de pessimisme? En tot cas podríem convenir que la derrota és una possibilitat, això no ho negaré. Però en cap cas no és una certesa, per favor!
La fase contemporània del procés independentista té cinc anys, si voleu comptar des de la sentència de l’estat, o tres si comptem des de la primera gran manifestació de l’ANC. I, entre nosaltres, només els més destructius poden afirmar que no ho hem fet molt bé, en aquest període.
Fa tres anys que Forcadell va anar al parlament a demanar la secessió i ara n’és la presidenta. Els partits que es reclamen independentistes han estat capaços d’aconseguir la majoria dels escons del parlament de Catalunya –i que no es posen d’acord no esborrarà en cap cas aquest fet. El sistema de partits, complet, s’ha fet miques. Tenim un programa concret i directe per a proclamar la república, socialitzat a uns nivells extrems. La veu de Catalunya s’ha sentit a tot el món i fins i tot hi ha parlaments estrangers que han pres posició a favor del procés, amb què s’ha trencat una regla diplomàtica que semblava inamovible. Hem posat Espanya contra la paret, com s’ha demostrat cada dia en les seues declaracions i intencions. I el país no s’ha trencat, per més que ho intenten… Té sentit aquesta desconfiança respecte del nostre país i la nostra gent, en veient tot això que hem fet i tenint en compte el poc temps en què ho hem fet?
En tres anys, l’independentisme ha capitanejat una epopeia política difícil d’igualar, que ha canviat el Principat de dalt a baix. I ho ha fet superant una dificultat rere una altra, que no podem oblidar que ningú no ens ha regalat res ni ens ha facilitat res. Si estem d’acord en tot això, si sabem apreciar com hem arribat fins ací partint pràcticament del no-res, aleshores a què treu cap el pessimisme sobre com encararem la fase següent? Puc entendre el disgust, que el compartesc. Puc entendre un cert cansament fins i tot –és veritat que cada vegada que fem un gran pas endavant sembla que passa alguna cosa. Estic disposat, doncs, a entendre algunes reaccions d’ahir com una expansió emocional. Però ja està. Ara cal no perdre més temps i mirar cap endavant, amb el somriure de sempre als llavis. Que tot això que passa ara només és un obstacle més en el camí i no tindrà cap més transcendència.


David Fernàndez: ‘Vols un contrapunt crític? Xirinacs deia que aquest país, finalment, era una gran fullaraca’
Anna Gabriel i David Fernàndez expliquen el moment polític en un acte a la Torna de Gràcia
http://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_temps_lectura.png Divendres  6.11.2015  02:00
  • http://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_twitter_article.png
  • http://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_facebook_article.png
  • http://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_google.png
  • http://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_meneame.png
  • Enviar aquesta notícia
  • http://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_pdf_article.png
David Fernández i Anna Gabriel, ahir a l'Ateneu la Torna de Gràcia (fotografia: VilaWeb).David Fernández i Anna Gabriel, ahir a l'Ateneu la Torna de Gràcia (fotografia: VilaWeb).
Ahir al vespre els membres de la CUP David Fernàndez i Anna Gabriel van fer un col·loqui a l’Ateneu la Torna de Barcelona. Un centenar de persones van omplir, sense vessar, la sala per escoltar els membres de la CUP sobre l’actualitat política del moment. Però també van omplir la sala per preguntar. Si l’exposició des de la tarima va durar quaranta-cinc minuts, la part amb intervencions del públic, tres quarts més. Aquesta va ser la part més interessant d’un acte que no va ser intens, ni acalorat, ni vehement, sinó més aviat calmat i en què els dos cupaires jugaven a casa.
Tampoc no ens esperàvem un debat intens sobre si Mas sí, o Mas no, però sí que ens va sorprendre que cap ni una de les intervencions no preguntés sobre aquesta qüestió. Ni una. A la Torna, ho donen per fet, que no. Ni es debat. I si al final es va parlar d’Artur Mas d’una manera més insistent és perquè David Fernàndez el va esmentar, i de passada.
La primera intervenció fou d’una senyora, mitjana edat, catalanoparlant: ‘Respecto les vostres postures, i les de Junts pel sí. Les de Convergència, no. No he votat mai Mas, i tant de bo no sigui president. Però una cosa sí que em preocupa. Noves eleccions. No em digueu que no les voleu, perquè això ja ho sé. Vull saber com creieu que anirien unes noves eleccions, i si val la pena de córrer aquest risc.’
—Anna Gabriel: ‘Dins la CUP hi ha dues reflexions. Una diu que hem d’evitar que hi hagi eleccions com sigui. Perquè tenim pressa, perquè la gent no ho entendria, perquè els Ateneu La Tornaresultats poden ser pitjors per als independentistes. També hi ha una segona reflexió dins la CUP que diu: és aquí per on ens faran xantatge. Si afirmem, com afirmem, que no volem noves eleccions, ens diran o Mas, o noves eleccions. Aquesta reflexió també hi és. Alguns poden dir: ‘Jo ja he votat el 27-S. I ara us castigaré per no haver-vos posat d’acord.’ Creiem que hem de trencar aquesta visió que ens han inoculat que els votants som mers espectadors, i cada quatre anys votem i prou. I que ara els votants poden mirar el TN per veure quan es posen d’acord els polítics entre ells. Això voldria dir que no hem incorporat la complexitat del procés.
Una noia més jove, també catalanoparlant, fa una pregunta curta, però xocant: ‘Jo sóc una de les anarquistes que Anna Gabriel esmentava. I jo sí que us he votat. Però amics, jo tinc por. I si ens tiren bombes?’
—David Fernàndez: Bombes? No ho veig. L’estat no és idiota. No som a l’any 1978. Sí que veig grups d’extrema dreta. Però l’estat espanyol té estratègies repressives més subtils. Una cosa més sofisticada. Aquí tenim cases de gent nostra que apareixen amb llums encesos, i ombres, quan en teoria no hi ha ningú dins. Són seguiments. Són telèfons que no funcionen. Bateries que s’esgoten. Són gent esperant-te quan arribes. També ells es mouen pensant en Europa. No és igual dissoldre un parlament que dissoldre algunes competències del parlament. Veig repressió ‘soft’, no dura.
La tercera pregunta, en castellà, va ser la que va suscitar més debat. Un senyor, a mitja sala: ‘Independentment del govern que es formi, i del president que hi hagi, ja sap tot el bloc del sí que si desobeïm, desobeïm i anem a totes? Això serà molt fort, eh?’
—David Fernàndez: Si tu em dius si tothom aguanta, jo et dic que hem d’aguantar. Però vols que et faci un contrapunt crític? Doncs Xirinacs deia que aquest país, finalment, era una fullaraca. Ens emocionem, ens emocionem, i vinga a pujar la fullaraca, la fullaraca, però quan venia un cop de vent… no quedava ni una fulla! Això ho explica al llibre ‘La traïció dels líders‘. Som en el mateix moment? No. Perquè no venim d’una dictadura franquista. I l’única cosa bonica, i l’única cosa real, és que depèn de nosaltres. Si la gent aguanta, els de dalt aguanten.
La quarta no va ser una pregunta, va ser una opinió, d’un senyor de les primeres files que els va dir, també en castellà: ‘No em va agradar que a la declaració amb Junts pel Sí el pla contra la pobresa no es destaqués més. I em sembla bé la línia vermella amb Mas. Però crec que n’hi ha més. I si ens posen Pepito Pérez, que fa les mateixes polítiques que Mas? Junts pel Sí és molt més homogeni que no ens pensem.
—Anna Gabriel: Hi ha gent que ens diu: ‘Com pot ser que 10 diputats manin més que 62?’ No serà tant, no serà tant. Nosaltres plantegem socialdemocràcia, en aquesta declaració. No hem posat, en cap cas, el programa polític de la CUP. Recordo que som anticapitalistes. Hem posat els mínims, en el tema de la pobresa. Els mínims. Però als annexos de la declaració s’explica més.
I quan la cosa ja s’esllanguia, la primera dona va tornar a intervenir per dir: ‘Jo veig que la dreta té poques divisions, i nosaltres en tenim més.’ I la cosa va derivar a parlar de les febleses, i aquí David Fernàndez, doncs es va deixar anar:
—David Fernàndez: Avui Ibarretxe deia que el procés era fortíssim, però que pot petar per dins, no per fora. Les febleses no provenen de l’estat. Provenen de dins. I no parlo del govern, ni del president. Perquè això també és una feblesa: reduir-ho tot, ‘ad hominem’, de forma cesarista i bonapartista, a una sola persona. Doncs ja està bé. Sortim de trenta anys que Pujol no era Catalunya, i ara hem de tornar a insistir que el procés no és Mas? I aquí ningú no nega res, eh: Convergència ha canviat. Ara, ens pregunten: ‘Fallarem a la llibertat del nostre poble?’ No. És clar que no. I quan els preguntem: ‘Fallareu vosaltres amb la justícia social i amb la seva gent?’ Llavors emmudeixen. No, és que hi ha un problema amb la troica. Sí, sí, i amb l’estat. Ens diuen primer la independència i després la revolució. Doncs aleshores també podem dir primer la independència, i després les retallades. És clar que volem la independència. I com més aviat millor. Però també hem de veure que hi ha feina per fer. I que hem deixat en l’exclusió política i social moltíssima gent.
La darrera intervenció va ser la més breu i directa. Un home agafa i diu: ‘Ho feu molt bé.’  Uns aplaudiments, una mica més, i llestos.




3 novembre 2015 2.00 h
DE SET EN SET
Estelades al revés
Enric Serra
Entre els milers i milers d'estelades que es veuen a les finestres i balcons, n'hi ha força que són al revés, amb el triangle blau i l'estel blanc a la dreta. Podríem dir que una seria casualitat i deu, una curiositat; però són prou per considerar que és un indicador d'un cert grau de dislèxia entre els catalans. Potser tenim tanta pressa per tenir un país propi que ni tan sols ens aturem a fixar-nos en aquestes nimietats i sentim que ens avala la convicció que hi ha darrere del gest.
Però la imatge d'aquestes estelades girades també pot ser una representació del que ens passa: no sabem exactament què volem. Si ho sabéssim, aquest sector de Convergència que continua mantenint el sentit de casta, que encara mira els membres d'altres formacions per damunt de l'espatlla, que malparla d'Esquerra i de la CUP perquè els fa urticària la inspiració socialista de les seves polítiques, o que corre a les redaccions d'alguns diaris a filtrar tensions internes, potser callaria, no convertiria Artur Mas en intocable i deixaria que fluís el pacte que necessita el país. Si ho sabéssim, aquest aparell d'Esquerra Republicana, tan gelós del protagonisme de Mas, tan interessadament afalagador de la CUP i tan delerós de prendre el lideratge polític del país, potser es creuria de veritat que l'experiència de Junts pel Sí no és una coalició puntual forçada sinó una estratègia reclamada pel sentit comú de la majoria i la mantindria fins l'endemà de la proclamació de la independència. Si ho sabéssim, la CUP ja formaria part de Junts pel Sí des del primer dia, no s'obsediria amb Artur Mas, no perdria el temps buscant recargolades i impracticables fórmules de govern i, sobretot, s'adonaria que traurà molt més rendiment polític i social de sumar que no pas de restar. Si ho sabéssim, tots plegats ens adonaríem que el front que ens espera –amb tots els partits i les institucions de l'Estat espanyol en clara ofensiva i amb plena disposició repressora– requereix fer pinya i deixar els programes i els matisos per després de la tempesta.

La banca
1 novembre 2015 2.00 h
ECONOMIA
  1. La banca tem Europa
 La CE opina que les entitats haurien de retornar tots els diners cobrats de més a través de les clàusules sòl de les hipoteques que esquiven les baixades de l'Euríbor
 La conclusió no és vinculant, però ha estat tramesa al Tribunal de Justícia de la UE
 La reivindicació dels consumidors pot costar al sector desenes de milions d'euros


M. MORENO
La banca les va afegir a les hipoteques, sovint com a lletra petita, per protegir-se dels descensos de l'Euríbor que forcessin massa a la baixa els seus marges en el cas dels crèdits que se signaven a tipus variable. Si durant un temps es van generalitzar, ara les conegudes com a clàusules sòl estan tocades de mort. La Comissió Europea (CE) ha suggerit al Tribunal de Justícia de la UE les conclusions dels seus equips jurídics que recomanen que la banca ha de reintegrar els diners de més cobrats durant el temps que va aplicar aquesta clàusula, ara declarada irregular. Tot i que l'opinió de la Comissió no és vinculant, la decisió de l'alt tribunal europeu, que sí que ho serà, podria canviar totalment la solució parcial donada per la justícia espanyola a les reiterades denúncies dels usuaris. Els observadors creuen, però, que la seva resposta no serà precisament immediata, ja que el termini mitjà amb què se sol pronunciar el tribunal europeu és d'uns quinze mesos. Algunes no descartaven que aquesta instància judicial decideixi obrir fins i tot una audiència oral sobre el cas.
El govern espanyoldefensa la legalitat de les clàusules i diu que només cal vigilar-ne la transparència
Els arguments de la Comissió són molt contundents fins i tot per als que no són experts en matèries legals: si les clàusules s'han declarat nul·les, aquesta nul·litat s'ha de fer retroactiva a tota la vida prèvia de la hipoteca, ja que si una actuació és improcedent o injusta, ho és des del moment en què es va iniciar. Això implicaria retornar els diners que no es van descomptar coincidint amb les caigudes de l'Euríbor, i no tan sols a partir del maig del 2013, moment en què el Tribunal Suprem espanyol va ordenar desactivar les clàusules d'algunes entitats.
La Comissió insisteix que les regles espanyoles “haurien d'estar d'acord amb la directiva europea sobre termes injustos en els contractes dels consumidors”, per la qual cosa Brussel·les està estudiant els arguments que la legalitat espanyola aplica sobre aquest assumpte i està dialogant amb les autoritats de l'Estat per treure'n l'entrellat.
Al darrere de tot plegat hi plana la patacada que la retroactivitat de la prohibició de les clàusules sòl podria tenir per al sistema financer espanyol. De moment, tant l'Associació Espanyola de la Banca (AEB) com la Confederació Espanyola de Caixes d'Estalvis (CECA) han defensat la legalitat de les clàusules, perquè estan recollides en l'ordenament jurídic. En aquest sentit, consideren que el que s'ha de dirimir a nivell legal és si la comercialització de les hipoteques que incloïen aquestes condicions es va fer de forma irregular o poc transparent.
Per la seva banda, en un comunicat, l'AEB no es va estar de minimitzar la transcendència del que s'està coent a Europa afirmant que el que ha declarat Brussel·les és “ una opinió més” i va defensar que la legislació hipotecària espanyola és de les més protectores de la tota la UE.
Tres mil euros anuals per crèdit
A l'altra riba de la polèmica, hi ha les associacions d'usuaris, que calculen que les hipoteques amb clàusula sòl impliquen un sobrecost d'uns 3.000 euros anuals per usuari. Entre les entitats hi ha Adicae, que ha estat al darrere de la macro demanda de més de 15.000 afectats contra 35 entitats, i que també s'exclama perquè, subratlla, els bancs estan oferint propostes inacceptables a canvi d'eliminar les clàusules. Segons la documentació aportada pels consumidors, Adicae denuncia que els bancs plantegen exigències abusives a ca
nvi de la retirada de la polèmica condició, sense preveure, a més, la retroactivitat del retorn dels diners cobrats incorrectament. Adicae denuncia que, per exemple, els hipotecats sovint han de signar una declaració assegurant que coneixien les condicions i els riscos de la clàusula. També, en algun cas, els prometen retirar la clàusula sòl a canvi d'augmentar el diferencial del préstec, de subscriure una hipoteca a tipus fix o de contractar altres productes de l'entitat. Eradicar les clàusules de forma retroactiva, assegura Adicae, no tan sols evitaria aquests “abusos” sinó que contribuiria a reduir les execucions hipotecàries.
Junt amb altres associacions com ara Facua o l'OCU, Adicae ha sol·licitat al Tribunal de Justícia Europeu que prengui en consideració les conclusions de la Comissió Europea, atès que, segons els seus càlculs, hi ha uns dos milions d'hipoteques amb clàusules sòl que estan proporcionant uns 6.000 milions d'euros anuals extres al sector bancari. La falta de dades oficials impedeix fer un càlcul exacte i obre pas a les especulacions, que van des dels 10.000 als 36.000 milions des que es va implantar la controvertida condició. Alguns diputats han reclamat al govern espanyol estadístiques que verifiquin el nombre i l'abast del problema, però la resposta de l'executiu popular ha estat defensar-ne la legalitat i insistir que l'únic que s'hi pot qüestionar és si han estat comercialitzades sense prou informació.
El que està clar és que si el Tribunal de Justícia Europeu escolta la recomanació de la Comissió, la banca haurà d'assumir una retallada important després d'haver estat rescatada. Entre els bancs més exposats hi ha Unicaja, Liberbank, Ibercaja, BMN i, en menor mesura, el Sabadell i el Popular. Algunes entitats, com ara CaixaBank i Bankia, ja han decidit retirar la polèmica clàusula en les seves hipoteques.
2
milions
d'hipoteques amb la polèmica clàusula són les que Adicae calcula que hi ha a l'Estat. El tipus d'interès mitjà és del 3,5%, és a dir, que supera fins a un 426% el que s'hauria d'aplicar segons l'Euríbor.


Països Catalans
1 novembre 2015 2.00 h
POLÍTICA
  1. Objectiu: una república federal dels Països Catalans
REDACCIÓ
La ponència programàtica de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca, presentada ahir a Palma, aposta per la creació a llarg termini d'una república federal dels Països Catalans, que es configuri a mesura que hi hagi la majoria social per fer-ho a cada territori. El president de l'entitat, l'expresident balear Cristòfol Soler, es va fixar abans la fita d'esperonar els partits locals a involucrar-se en el projecte, que vol estendre a totes les Illes. A més, organitzaran consultes populars als municipis quan estiguin en condicions per fer-ho. Va donar suport in situ al projecte el president de l'ANC, Jordi Sànchez, que va garantir el suport des de Catalunya i va anunciar la voluntat d'aprofundir relacions.




Som un sol poble
http://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_temps_lectura.png Diumenge  1.11.2015  02:00
Antoni Infante i Cristòfol Soler, amb Jaume Marfany
Antoni Infante i Cristòfol Soler, amb Jaume Marfany
La ruptura democràtica a Catalunya i la declaració d’ independència ha de fer-se amb una visió i una perspectiva de Països Catalans.
Una de les més clares conseqüències de l’apoderament popular i de la recuperació del dret a decidir és el fet de poder pensar per nosaltres mateixos sense l’obligatorietat de pensar-nos sempre sota  paradigmes aliens. Així, al reconèixer-nos com a poble, emergeixen amb tota plenitud, les nostres arrels, les nostres continuïtats i el nostre desig de ser. També però, apareixen amb claredat els elements exògens que intenten constantment que pensem com a poble immadur, mancat dels elements mínims necessàries per a poder exercir la nostra independència.
Els Països Catalans portem més de 300 anys resistint contra un relat imposat que nega la nostra realitat nacional, que tot i diversa és clarament unitària. Ens han imposat unes separacions que han afavorit  l’assimilació fragmentada a una realitat nacional aliena i negadora dels nostres trets nacionals, culturals, socials i econòmics, alhora  que forçaven uns lligams que van nàixer de la imposició  i que alimenten amb tergiversacions interessades i amb banalitzacions folcloritzades.
Ara, quan Catalunya, una part del nostre poble, es troba en ple procés de ruptura democràtica contra totes aquestes imposicions, i s’encamina amb força i determinació cap a la construcció de les estructures d’estat que garantiran la seva independència, volem que es tinga present la totalitat de la nostra nació. Som conscients que el grau de consciencia política en cadascú dels nostres territoris  impossibilita a hores d’ara que el procés de Catalunya puga ser d’aplicació mecànica també a la resta. Nogensmenys volem i demanem que la tasca legislativa que està creant el nou corpus jurídic tinga present sense cap gènere de dubtes que la llibertat de Catalunya sols és una part de la llibertat del conjunt nacional.
Com a connacionals hem practicat la solidaritat  i continuarem fent-ho sempre que calgui. També en som conscients que la mateixa solidaritat també l’hem tinguda i la tindrem sempre que ho necessitem. De fet ha sigut la solidaritat en la lluita comuna per continuar sent una nació la que ha possibilitat la nostra permanència en la història. El procés de pressa de consciencia individual i col·lectiva fa de totes i tots  nosaltres persones independents de facto. Des de aquesta independència de criteri volem que es tinga ben present que tant des de les Illes Balears com des del País València (i suposem que des de la resta de territoris), les persones i entitats que lluitem per la independència volem veure recollit a la nova constitució catalana que la nostra nació són els Països Catalans i que treballem per una república federativa que els englobe.
En aquesta hora, no hem d’assumir el relat imposat ni les propostes conciliadores que sempre acaben treballant a benefici del manteniment de la nostra submissió nacional. El balanç de riscos i oportunitats no pot frenar el nostre procés d’apoderament. Les tàctiques de curta volada mai han alliberat cap poble.  Ara i ací amb tota modèstia però també amb tota l’energia que emana de les nostres lluites per ser afirmem que som un sol poble.
Cristòfol Soler, president de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, ASM.
Antoni Infante, coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, PDaD.

Joan A. Forès
Reflexions



  1. Joan Francesc Mira. La canallada més gran va ser treure’ns el nom. País Valencià
Entrevista al filòsof que acaba de publicar el llibre 'La nació dels valencians' (Pòrtic)
 ANTONI BASSAS ACTUALITZADA EL 24/10/2015 23:57 CONTINGUT PREMIUM
ANTONI BASSAS

Segueix-me
Professor, com estem?
Passablement bé, dadas la edad, sexo y condición.
Així que amb el País Valencià hi manté una relació “apassionada, esgotadora i sovint frustrant”.
Apassionada perquè des dels meus 18 anys és una espècie de passió, un lligam que no és aquella fidelitat bàsica amb el teu lloc d’origen, sinó un interès actiu. He participat en tota classe d’organitzacions. Frustrant perquè quan tens un ideal i veus que no hi arribes, és com estar molt enamorat d’una senyora guapíssima però amb qui mai pots arribar al final.
La seva aproximació al País Valencià deu ser la mateixa que Prat de la Riba va tenir amb Catalunya.
Recordo una frase del meu amic Joan Fuster quan va aparèixer Crítica de la nació pura : “Aquest és un dels llibres més importants que s’han publicat des de Prat de la Riba”. I després es va estar així pensant i va dir: “No, és més important que Prat de la Riba”. Havia fet una reconsideració conceptual. És importantíssim, en una ciència de tipus social, elaborar un sistema d’interpretació d’aquesta hipotètica realitat nacional.
A què li diuen nació , els valencians?
Mirem la Renaixença a Catalunya. Arriben a una consciència: “Ostres, no som una simple província espanyola perquè tenim una història política compacta i clara, una llengua, una literatura, la volem tornar a tenir”. Era el que passava simultàniament a mig Europa, que estava formada per 3 o 4 imperis més França i Suïssa. Tot això es va convertir ràpidament en 7 o 8 o 15 estats després de 1920, i més estats encara després de 1945 i encara més després de 1989 i 1990, quan cau el Mur. Això dels nacionalismes, a Europa, és la contemporaneïtat. Ben al contrari del que diu la meitat, o el 99,9%, de la premsa de Madrid, que són una banda d’ineptes i indocumentats ignorants: “Esto es una cosa arcaica, superadlo ”. ¿Però vostè ha estudiat la història d’Europa?
¿I això per què no ha passat al País Valencià?
Primer, perquè la història i la composició social i cultural del País Valencià és diferent de la de Catalunya. És un dels pocs territoris d’Europa amb partida de naixement. Estem parlant de 1238-1240, quan es fa la institucionalització del regne. Jaume I traça unes fronteres i crea un regne. Que fixa’t que és un regne de València, o sigui de la ciutat, i sempre s’ha dit la ciutat i Regne de València.
O sigui, les condicions històriques estan donades.
Sí, però a partir dels segles VIII, IX i X, lentament, Catalunya va creant una societat pròpia diferenciada. És la societat que a poc a poc va prenent consciència que són catalans. Després crea una espècie d’estat, una institució comuna col·lectiva. És normal a Europa: primer hi ha els francs i després hi ha França, primer hi ha els anglosaxons i després hi ha Anglaterra, primer hi ha els catalans i després Catalunya, primers hi ha els castellans i després Castella. Al País Valencià no, primer hi ha el país i després hi ha institucions, territoris i regne, i després comença a haver-hi valencians, que al principi són colonitzadors. Aquella població original, de majoria catalanoparlant, amb unes minories d’aragonesos i també occitans i gascons, s’integren ràpidament i comencen a parlar català tot i tenir cognom aragonès. S’hi ha incorporat immigració durant segles i segles. Per tant, és difícil que allò tingués una consciència de poble diferenciat. I, a més, Catalunya té unes institucions amb una força molt real durant els segles XVI i XVII, i manté una resistència repetida que crea consciència: la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió. Fins al 1714 hi ha hagut una resistència continuada. València ha patit la història, no l’ha protagonitzat. Per tant, la gent no ha pogut expressar una lleialtat valenciana visible en fets de tipus institucional.
Això és el que fa que Joan Fuster digui: “El valencià present que no és carn ni peix, o que té una deficiència obscura en la seva constitució col·lectiva”.
Sí, però això són metàfores i al·legories. A mi m’agrada fer observació i descripció, i després interpretació. L’única festa de contingut històric remot que s’ha mantingut és el 9 d’Octubre, perquè és com qui celebra el seu aniversari. L’única cosa que la gent ha dit és que parlen valencià. Des de Vinaròs, on parlen una classe de valencià que no es pot diferenciar ni amb microscopi del que parlen a Tortosa, fins a Elx, que parlen una altra classe de valencià. I a Albacete i a Aragó quan venien a València deien “ Ir al reyno ”. I la gent de l’Alt Maestrat diuen “Mira, allí està la frontera”.
¿Els anys d’autonomia han servit per renacionalitzar la societat?
No, però per crear aquella consciència col·lectiva sí. Hi ajuda que existeixi una institució que coincideix amb els límits històrics del territori. L’any 1936, durant la República, hi havia un Estatut d’Autonomia a punt d’aprovar quan es va produir el cop militar. Per això no som nació històrica.
Al País Valencià li han negat el nom, li han dit Comunitat Valenciana i fins i tot li han tret el Valenciana i l’han deixat en Comunitat.
Aquesta és la canallada més gran que ens han fet. Quan Alfonso Guerra i Joan Lerma, que després va ser president de la Generalitat, van veure que, després del cop d’estat del 23-F, les següents eleccions -les del 1982- les guanyaria el PSOE per majoria absoluta i no dependrien de ningú, no van voler esperar a tenir la majoria absoluta per aprovar l’Estatut, perquè això els hauria obligat a aprovar un Estatut amb cara i ulls i amb el nom del País Valencià. El van aprovar abans per poder dir: “És que hem hagut de pactar amb la dreta perquè no tenim prou vots”. I llavors, amb aquesta excusa, van fer una sèrie de claudicacions, entre les quals la del nom. Tot vingué de l’obsessió d’un sector de la dreta, que descobreix que això de País Valencià és molt perillós. Però del 1976 al 1981 fins i tot els del PP deien País Valencià amb tota tranquil·litat.
Després de l’allisada del pas del PP pel Consell, era com regenerador veure el president Ximo Puig, l’altre dia, condecorant Raimon i les víctimes de l’accident del metro.
El Ximo Puig és una altra cosa. Un home que quan cal diu País Valencià o que agafa l’himne regional (“Per ofrenar noves glòries a Espanya”) i diu: “Ja estem farts d’ofrenar les glòries a Espanya!” És important, hi ha tot un cert sector de la població que de sobte es pregunta: “Què passa?”
¿I quina relació creu que té la societat valenciana amb Catalunya?
És que no es pot generalitzar. A Catalunya, fins i tot els polítics, inclosos els que diuen Països Catalans, quan diuen “nació” pensen en Catalunya fins a Amposta. Per tant, allò que diuen els anticatalans que els catalans ens volen absorbir és una pura fantasia, entre altres coses perquè als catalans no els importen un rave els valencians.
Si Catalunya acabés sent un estat independent, ¿el País Valencià en sortiria perjudicat en alguna cosa?
Jo crec que no, però cadascú pot pensar el que vulgui. Les conseqüències pràctiques crec que serien irrellevants. ¿Que no poden passar els trens o què? ¿O els cotxes d’Almussafes o les taronges? Això són collonades. Ara, ¿la societat valenciana percebria Catalunya com un element d’estímul, d’imitació, o com un element hostil?
Que un 48% voti explícitament independència, ¿què li diu de la nació dels catalans?
Primera qüestió: la gent que forma aquest 48% no han anat a votar explícitament independència, han anat a votar una coalició de 2 partits a un dels quals han votat tota la vida, CDC o ERC. No dic que aquesta gent no siguin partidaris de la independència, però no han votat per la independència, han votat per aquests dos partits. Hi estan a favor? Evidentment. ¿I tots els que no han votat això vol dir que estan en contra de la independència? Tampoc n’estic segur. Ara bé, hi ha una cosa que encara és més important, i la premsa de Barcelona en parla molt poc: els factors d’identificació etnonacional.
Què vol dir això?
Recordo una de les expressions, des de la pura ignorància apocalíptica, del pseudoprofeta Pablo Iglesias: “ Los hijos de los andaluces y los extremeños ”. I la Catalunya obrera va votar, i el Pablo Iglesias no s’ho esperava: he agafat tots els resultats electorals municipi per municipi, i allà on hi ha hagut un augment espectacular de Ciutadans coincideix matemàticament, geogràficament, amb les poblacions o barris on la majoria és d’origen immigrat i bàsicament castellanoparlant. Aquesta vegada han votat en clau d’identitat pròpia: “Jo què sóc: català o espanyol espanyol?” Pablo Iglesias pensava que votarien esquerra, i han votat Espanya. És el que ha donat a Ciutadans un resultat espectacular.
¿I creu que la narrativa catalana es nega a veure-ho?
Sí, perquè no és políticament correcte, perquè se suposava que la societat catalana havia incorporat a la seva consciència d’identitat col·lectiva tota aquesta població d’origen exterior. Bé, doncs resulta que ells no ho pensen i voten Ciutadans perquè la seva ideologia no enganya ningú. Cada cop que connectaven amb Ciutadans durant la nit electoral sortien cantant entusiàsticament el “ Yo soy español, español”. Per tant, sí que ja s’està produint una certa fractura de tipus identificació nacional. Fractura en el sentit d’una ratlla que s’ha format al mig de la gent i de la qual la gent abans no tenia consciència. Una gent que, quan ha aplicat un principi d’identificació personal a una opció electoral definida en aquests termes, no vol distanciar-se d’Espanya perquè se sent espanyola.
Deixi’m que abusi i li demani un consell per mirar d’abordar la realitat catalana.
Claredat de les idees i instruments d’anàlisi clars, no contaminar les explicacions, ser apassionadament objectius i no enganyar la gent intentant difondre esperances il·lusòries. Dir a la gent que això és difícil, que s’haurà de fer un esforç, i que si són capaços de resistir-ho, el més probable és que això tingui, per dir-ho així, un final feliç.

COMENTARIS
1
  • Usuari PremiumRe Orso
25/10/2015 08:19
Quin luxe que la nostra cultura (o podríem dir "nació"?) compti amb humanistes amb una mirada tan clara i informada de la realitat com JF Mira! Des de sempre ha estat un plaer llegir-lo o escoltar-lo.


La UE


1 novembre 2015 2.00 h
ANÀLISI
Espectacle o pensament?
ESTEVE VILANOVA
Daniel Innerarity diu que la política ha deixat de ser un lloc d'autoritat i que ara és un producte de la construcció mediàtica de la imatge. Per tant, els partits polítics, tal com els hem conegut fins ara, han perdut força del seu poder i l'han guanyat les plataformes televisives. Fa uns anys hauria estat impensable que en un horari de màxima audiència d'un dissabte dues de les plataformes televisives espanyoles competissin amb programes teòricament de política –però que en realitat són una còpia de Sálvame–, o que triomfessin programes còmics com Polònia, o més corrosius, comEl intermedio.
Hem fet de la política un espectacle o ha estat la política que s'ha transformat en un espectacle? Certament, la resposta és difícil, tot i que em temo que per a una majoria haurà estat la política. I malgrat la banalitat que n'hem fet tots, de la política, no podem oblidar que, per ser bona, l'autoritat del pensament i de la ideologia s'hauria d'imposar a la de l'espectacle mediocre, cridaner o ridiculitzador. Com que tot torna, estic segur que tornarem a recuperar el pensament i la ideologia per imposar-se a l'espectacle i al nombre d'hores d'exposició televisiva. Però ara per ara estem instal·lats en el més pur màrqueting polític i la televisió és una eina poderosíssima i el seu aliat natural. Segurament, aquesta exigència del consumisme a curt termini és una causa, o la causa, per la qual hi ha aquest desert espantós d'una visió a mitjà i a llarg termini. La UE és un exemple clar, i ben actual, de com la improvisació, forçada per les circumstancies, és la fórmula de construcció, i això ens explica totes aquestes contradiccions que afloren, així que tenim un problema.
Els més romàntics europeus pensàvem que la UE seria un cavall, i estem veient que s'està dibuixant un camell. Segurament, la part més gran del problema és que dibuixar un cavall requeria ser primer europeus, un fet que els nacionalismes de les nacions rebutgen frontalment. Volen fer Europa sense europeus, i és impossible, perquè la resposta és aquesta munió de tanques que floreixen a les fronteres mentre ens diuen que una de les conquestes era la lliure circulació de persones dins la UE. El reforçament dels nacionalismes extrems de molts dels països de la Unió és un fet que ens diu clarament que la construcció europea no té ni uns bons plànols ni una bona base, i s'ha convertit en un club on tothom va a mirar què en pot treure per tornar al seu país brandant l'èxit com un botí de guerra.
Quan hi ha greus crisis i les estructures tremolen és que les estructures no són prou sòlides. És el mateix que passa a Espanya amb el procés català. Aquesta setmana hem vist com per fi han entès que ja no hi ha suflé ni “bogeria de Mas”, ni tan sols els queda l'alegria de la seva lectura dels resultats electorals. De cop s'han trobat, segons ells, amb el problema espanyol més important de la democràcia. Ni ETA ni el 23-F han estat mai tan greus com una simple proposta que pretén votar el Parlament de Catalunya. I com sempre passa, el PSOE, el PP i C's (aquesta mena estranya de fissió ideològica, que em recorda massa a una espècie de Falange) s'han conjurat per posar a ratlla els catalans díscols i deixar clar que Catalunya, que és botí de guerra, és d'Espanya.
Ni la greu crisi econòmica que hem patit va ser suficient per a una unitat semblant i que té com a precedent els pactes de La Moncloa, no. Durant aquests anys hem vagat pel món entre l'oposició distreta i la imposició que una majoria de 44,63% de vots ha permès al Partit Popular fer i desfer “democràticament” tot el que li ha donat la gana. I neguen la “democràcia” del 47,8% a Catalunya!
Podem afirmar que “el problema més greu d'Espanya” serà l'estrella en la propera campanya, i no ho seran ni la corrupció ni els prop de 4.000 milions d'euros extres de retallades que ens exigeix la UE per l'any que ve. De fet, fer política de plató televisiu té aquestes coses: que l'espectacle s'imposa al pensament.


Ada Colau, Lluís Rabell, Pablo Capillas i d’altres

  1. BComú decideix presentar-se a les eleccions espanyoles
La plataforma encara ha de decidir la fórmula electoral i si forma coalició amb ICV-EUiA i Podem
http://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_temps_lectura.png Divendres  16.10.2015  21:11
Una imatge del consell plenari de BComú (Foto: Twitter BComú)Una imatge del consell plenari de BComú (Foto: Twitter BComú)
Barcelona En Comú ha decidit impulsar una candidatura catalana per a les eleccions espanyoles. Una decisió que ha adoptat de forma majoritària el consell plenari d’aquesta plataforma.
Ara s’haurà de negociar si es presenten de forma conjunta amb ICV-EUiA i Podem. Un aspecte que a partir d’ara hauran de negociar. Des de BComú han explicat a VilaWeb que aquest aspecte encara ‘està per veure’ i s’haurà de debatre internament en els pròxims dies.
La reunió del consell plenari celebrada aquesta tarda ha durat tres hores i ha comptat amb la presència de la batllessa de Barcelona, Ada Colau, que no ha intervingut durant un debat que ha tingut un únic punt de l’ordre del dia.
BComú ha emès una nota de premsa després del consell plenari per exposar les seves condicions per tirar endavant una candidatura electoral per a les eleccions espanyoles del 20-D. Vegeu quines són:
1. La naturalesa de la candidatura ha de reflectir el desig de canvi social que la ciutadania experimenta per sobre de la suma de forces polítiques. No serà una simple suma de sigles.
2. La candidatura actuarà com un projecte polític sobirà. L’objectiu és aconseguir un grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats.
3. La candidatura adoptarà la forma d’una llista electoral de naturalesa eminentment ciutadanista, que integrarà diferents sensibilitats polítiques, i que constituirà el reflex de les lluites socials i ciutadanes contra la crisi econòmica i política que encara patim.
4. La campanya electoral i l’orientació política d’aquesta força electoral estarà dirigida amb criteris propis de sobirania catalana. Alhora, es relacionarà de manera solidària amb els processos de radicalització democràtica que estan tenint lloc a tot l’Estat.
5. El programa de la candidatura girarà al voltant de dos punts principals:
a. Radicalització democràtica mitjançant el dret a decidir. Exigència d’un referèndum vinculant sobre el futur polític de Catalunya en el qual totes les opcions es puguin expressar lliurement amb totes les garanties.
b. Defensa del municipalisme ciutadà que ja està demostrant que es pot governar d’una altra manera. Fem fora els governs corruptes responsables de la crisi. En defensa dels drets socials, els serveis públics, els béns comuns. Pla de rescat ciutadà contra la crisi i les polítiques d’austeritat, amb l’objectiu d’aturar el retrocés democràtic d’aquests anys (reforma laboral, privatitzacions mafioses, pobresa energètica, Llei Montoro…). Mesures per construir processos de canvi i aturar problemàtiques que afecten més enllà de l’àmbit estatal (TTIP, canvi climàtic…).
La plataforma que es va imposar a les eleccions municipals de Barcelona ha convocat un acte públic obert el diumenge 25 d’octubre en què es presentarà aquesta proposta al conjunt de la ciutadania. L’objectiu és ‘llançar una crida a la majoria social de canvi, per sumar forces amb la màxima il·lusió en aquesta batalla electoral contra els responsables de la crisi econòmica, social i democràtica’, han apuntat.
Per la seva banda, els coordinadors nacionals d’ICV, Dolors Camats i Joan Herrera, han refermat avui la seva intenció d’anar en coalició amb Podem i Equo al 20-D, i confien a sumar BComú. Volen que la suma de les forces tingui ‘veu pròpia’ i un marcat accent ‘catalanista’ al congrés espanyol i que estigui liderada per un independent.





Benvolguts,
Un nou panorama, no previst abans per cap dels opinadors que hem consultat!
Si en la investidura de president/presidenta resultés que la CUP s’abstingués, caldrien només dues abstencions o vots afirmatius més per investir Mas com a president!
Sembla que això podria esdevenir-se si l’OPA (que no sabíem que es podia haver produït) d’Ada Colau a Rabell o sigui a Catalunya sí que es pot es decantés cap a l’Ada Colau i el seu grup de Barcelona sí que es pot (o Bcomú).

1 DE NOVEMBRE DE 2015 05:00 H
El temps passa i les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP segueixen en situació complicada, els afers “externs” compliquen un acord. De l’OPA d’Ada Colau a la coalició Catalunya sí que es pot en pot sortir la solució.
Ada Colau necessita oxigen per governar Barcelona, aquesta setmana mateix ha hagut de retirar les ordenances fiscals per manca de suport, els seus 11 regidors van asfixiats amb tan sols porten quatre mesos de govern i BComú ha decidit presentar-se a les eleccions espanyoles prèvia OPA a Catalunya sí que es pot. En l’elecció de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell va obtenir 5 vots per sorpresa de la coalició liderada per Lluís Rabell, tindrem una altre sorpresa per l’elecció de president/a de la Generalitat?
Recordem que si la CUP s’absté, tant sols manquen dues abstencions més per fer president al candidat de Junts pel Sí.
http://www.directe.cat/img/335/335/45361
Complements:
Ada Colau entra en joc per a l’elecció del president independentista de la Generalitat

Colau necessita oxigen a Barcelona i que més que aconseguir ajudes tant des d’ERC i fins i tot per part de CiU, a canvi d’impedir unes eleccions anticipades que no vol ningú a Catalunya. Colau, a més, lidera la candidatura a les eleccions espanyoles, ha imposat el cap de llista i bona part de l’ordre de la candidatura i sap que no pot tancar els ulls a una realitat.
Colau vol poder governar l’Ajuntament amb més tranquil·litat i, sobretot, repetir i consolidar mandat i no seria cap cosa estranya que en la segona votació veiéssim un miracle, la CUP quedaria alleugerada i Colau guanyaria protagonisme.

La CUP exerceix el seu poder, però a la vegada quedaria descansada si Colau els fa la feina

Veurem com acaba tot, però tots els partits independentistes no volen eleccions el proper mes de març, ningú pot negar el desgast d’unes eleccions anticipades per manca d’acord, sense reconèixer-ho tant Junts pel Sí com la CUP respirarien tranquils.
Recordem que si la CUP s’absté, tant sols manquen dues abstencions més per tal que els 62 escons de Junts pel Si nomenin candidat. Veurem president/a ben aviat? Colau i la CUP en tenen la paraula. 
Directe.cat

Joan A. Forès
Reflexions


Palinuro-Cotarelo

  1. Comentari del Gat Negre sobre historia de Catalunya. Del web de Ramón Cotarelo  

Publicado el 1 oct. 2015
David Fernandez (CUP) & Ramon Cotarelo final campaña Catalunya 27 Setembre
https://yt3.ggpht.com/-zi31Y9zXAdM/AAAAAAAAAAI/AAAAAAAAAAA/lo5gGa4cepk/s48-c-k-no/photo.jpg
El problema es que muchos ignoran la naturaleza política intrínseca de Cataluña, porqué ignoran su historia, es decir, su ser en el largo termino. Adjunto algunas notas para comprender mejor esa naturaleza. Es bastante común que las personas de cultura catalana identifiquen de forma tradicional y por antonomasia la expresión "el Principado" con la Cataluña española. Este nombre ayuda a distinguir la Cataluña austral de la parte más septentrional del país, que permanece desde 1659 bajo dominio francés, así como también del resto de territorios catalanófonos: Islas Baleares y Pitiusas, Valencia, Franja (en Aragón) e, incluso, de Andorra, a despecho de que este estado es oficialmente un principado. Lo que ya no es tan habitual es que estas personas conozcan el porqué histórico de esta identificación, al que hecho ha contribuido poderosamente la historiografía catalana y no digamos ya la española de las últimas dos centurias. Ambas han privilegiado la expresión "condado de Barcelona" que, si bien desde el rigorismo jurídico ha sido uno de los nombres políticos del país entre el siglo XII y la revolución liberal, no era el único ni el principal. En cambio, han menospreciado especialmente de cara a la divulgación general, el nombre "Principado de Cataluña", extremadamente abundante en la documentación histórica, que se refiere a Cataluña entre mediados del siglo XIV y principios del XIX. Según las investigaciones realizadas en las últimas décadas, se considera que es en la segunda mitad del siglo XII cuando los condados catalanes forman una entidad política unitaria y cohesionada, aunque jurisdiccionalmente dividida llamada "Cataluña". Esto sucedió porque los condes de Barcelona se convirtieron, por un lado, soberanos de la mayoría de condados catalanes y, por otro, reyes de Aragón, lo que les ayudó imponerse al resto de condes catalanes autónomos (Pallars, Urgell y Empúries), que acabaron convirtiéndose si no lo eran ya en sus vasallos feudales, al tiempo que también incorporaron a sus dominios catalanes los amplios territorios islámicos de Tortosa y Lleida. La entidad política resultante de este proceso, ya desde el siglo XIII, fue mencionada en varias ocasiones con el término "reino", como estado medieval, es decir, un dominio político con régimen público monárquico de gobierno. Sin embargo, no se consolidó esta denominación de forma oficial, debido a que, por variados motivos históricos en los que ahora no me adentraré, los soberanos de la Corona de Aragón nunca utilizaron el título de "Rey de Cataluña". Es aquí donde entra en escena el uso del término "principado", puesto que, como mínimo desde el siglo XII, esta palabra era sinónimo total del término "reino", que aludía de forma genérica las entidades políticas, que catalogamos historiográficamente con la expresión: "estados medievales". Con todo, no fue hasta el siglo XIV concretamente, desde el año 1350 que, por obra del rey Pedro III el Ceremonioso, "Principado de Cataluña" se convirtió en el nombre oficial y popular de uno de los estados medievales y modernos de la Península Ibérica. Esta entidad política, el principado catalán, formó parte de algunas monarquías compuestas o conglomerados dinásticos como la Corona de Aragón, la Monarquía de España de la Casa de Austria o la Monarquía de Francia (1641-1652), encontrándose en pie de igualdad con otras comunidades políticas de la época, propias o externas en relación a los mencionados grandes imperios, como eran los reinos de Castilla, de Aragón, de Valencia, de Inglaterra o el ducado de Milán, por citar algunas. Esta afirmación nos la constatan los coetáneos, como por ejemplo, el cronista castellano Pedro Salazar de Mendoza (ss. XVI y XVII), quien, en su crónica Monarquía de España, hablaba de la comunidad política catalana, afirmando: << El Principado de Cataluña, en grandeza y autoridad puede competir con qualquier Reyno del mundo sin quedarle á deber nada >>. Así pues, incluso con la aniquilación manu militari del estado catalán de Antiguo Régimen, como consecuencia de la Guerra de Sucesión (1705-1714), siendo el territorio anexionado a Castilla y convertido en una provincia del nuevo y mucho más unificado reino de España de los Borbones, "principado" continuó siendo el nombre del territorio, como atestigua el decreto de << Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña >> de 1716. Esta situación se mantuvo hasta que el reino de España se transformó definitivamente, a pesar de las diversas guerras carlistas decimonónicas, en un estado liberal en 1833, cuando el secretario de fomento Javier de Burgos eliminó el nombre de "Principado de Cataluña", dividiendo el territorio en las cuatro provincias catalanas aún existentes. De esta forma, el término que nos ocupa desapareció para siempre de la realidad político-adminsitrativa del país. LA GESTACIÓN DE LA NUEVA PLANTA BORBÓNICA En 1700 la Monarquía Hispánica de los Austrias, conocida oficialmente como la Monarquía Católica, continuaba siendo un conglomerado dinástico de diversos "Reinos, Estados y Señoríos" unidos según la fórmula aeque principaliter, "bajo la cual los reinos constituyentes continuaban después de su unión siendo tratados como entidades distintas, de modo que conservaban sus propias leyes, fueros y privilegios. «Los reinos se han de regir, y gobernar —escribía Solórzano en el siglo XVII—, como si el rey que los tiene juntos, lo fuera solamente de cada uno de ellos» [...] En todos estos territorios se esperaba que el rey, y de hecho se le imponía como obligación, que mantuviese el estatus e identidad distintivos de cada uno de ellos". La consecuencia de todo ello era que el rey católico no tenía los mismos poderes en sus Estados. Así, mientras en la Corona de Castilla gozaba de una amplia libertad de acción debido a la debilidad de las Cortes de Castilla tras la derrota de la revuelta de las Comunidades de Castilla en la tercera década del siglo XVI, en los estados de la Corona de Aragón —y en Portugal cuando estuvo unido a la Corona entre 1580 y 1668— su autoridad estaba considerablemente limitada por las leyes e instituciones de cada uno de ellos. Esto explica que Castilla soportara la mayor carga de los gastos de la Monarquía,a pero que también gozara del beneficio de constituir el núcleo central de la misma —por ejemplo, la inmensa mayoría de los cargos eran ocupados por la nobleza castellana y por juristas castellanos— y que quedara adscrita a su Corona el Imperio de las Indias. A principios del siglo XVII, la situación de Castilla —de donde hasta entonces habían salido los hombres y los impuestos que necesitaron Carlos I y Felipe II para su política hegemónica en Europa— ya no era la misma que la del siglo anterior —como ha señalado Joseph Pérez, Castilla "se hallaba exhausta, arruinada, agobiada después de un siglo de guerras casi continuas"— lo que junto con la caída de las remesas de metales preciosos de las Indias provocó la crisis de la Hacienda real, que se acentuó cuando comenzó la Guerra de los Treinta Años (1618-1648). En este contexto se sitúa el proyecto del Conde-Duque de Olivares, valido de Felipe IV de España, de lograr una mayor unidad de la Monarquía que quedó resumido en su aforismo Multa regna, sed una lex, «Muchos reinos, pero una ley», que evidentemente se refería a la de Castilla. Esto implicaba la modificación del modelo político de monarquía compuesta de los Austrias en el sentido de uniformizar las leyes e instituciones de sus reinos y conseguir de esta forma que la autoridad del rey saliera reforzada al alcanzar el mismo poder que tenía en Castilla. Este proyecto fue plasmado en el famosos memorial secreto preparado por Olivares para Felipe IV, fechado el 25 de diciembre de 1624, cuyo párrafo clave decía: "Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España: quiero decir, Señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo mudado y secreto, por reducir estas reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si Vuestra Majestad lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo." Como llevar a cabo ese proyecto llevaría mucho tiempo y las necesidades de dinero y de hombres para la guerra eran acuciantes, Olivares presentó al año siguiente una propuesta menos ambiciosa pero igualmente innovadora que llamó la Unión de Armas. Se trataba de que todos los "Reinos, Estados y Señoríos" de la Monarquía Hispánica contribuirían en proporción a su población y a su riqueza a la formación de un ejército de reserva de 140.000 hombres. El proyecto fue aprobado, aunque sin entusiasmo y rebajado, por las Cortes del Reino de Valencia y las Cortes del reino de Aragón, NO ASÍ POR LAS CORTES CATALANAS que no llegaron a concluirse en dos ocasiones, 1626 y 1632. Finalmente la sublevación de Cataluña y la de Portugal en 1640 acabaron con el proyecto de la Unión de Armas y Felipe IV apartó del poder a Olivares tres años después. Desde entonces no se volvió a hablar más de "unificar" la Monarquía Hispánica sobre todo tras el duro golpe que supuso para los Austrias reconocer la independencia de Portugal en 1668. EL TESTAMENTO DE CARLOS II Y LA GUERRA DE SUCESIÓN ESPAÑOLA En el testamento Carlos II establecía dos normas de gran importancia y que el futuro Felipe V no cumpliría. La primera era el encargo expreso a sus sucesores de que mantuvieran "los mismos tribunales y formas de gobierno" de su Monarquía y de que "muy especialmente guarden las leyes y fueros de mis reinos, en que todo su gobierno se administre por naturales de ellos, sin dispensar en esto por ninguna causa; pues además del derecho que para esto tienen los mismos reinos, se han hallado sumos inconvenientes en lo contrario. Así decía que la "posesión" de "mis Reinos y señoríos" por Felipe de Anjou y el reconocimiento por "mis súbditos y vasallos... [como] su rey y señor natural" debía ir precedida por "el juramento que debe hacer de observar las leyes, fueros y costumbres de dichos mis Reinos y señoríos", además de que en el resto del testamento se incluían nueve referencias directas más al respeto de las "leyes, fueros, constituciones y costumbres". Según Joaquim Albareda, todo esto manifiesta la voluntad de Carlos II de "asegurar la conservación de la vieja planta política de la monarquía frente a previsibles mutaciones que pudieran acontecer, de la mano de Felipe V". La segunda norma era que Felipe debía renunciar a la sucesión de Francia, para que "se mantenga siempre desunida esta monarquía de la corona de Francia". En principio Felipe V cumplió el primer requisito del testamento —no así el segundo cuando Luis XIV reconoció sus derechos al trono de Francia—. Fue proclamado rey por las Cortes de Castilla reunidas el 8 de mayo de 1701 en el Real Monasterio de San Jerónimo, el 17 de septiembre juraba los fueros del reino de Aragón y el 4 de octubre de 1701 las Constituciones catalanas. Poco después inauguraba las las Cortes catalanas en las que hizo importantes concesiones –como la creación del Tribunal de Contrafacciones–, reforzándose así la concepción pactista de las relaciones entre el soberano y sus vasallos. Como recordó un memorial presentado por las instituciones catalanas: «en Cataluña quien hace las leyes es el rey con la corte» y «en las Cortes se disponen justísimas leyes con las cuales se asegura la justicia de los reyes y la obediencia de los vasallos». Por su parte las Cortes del reino de Aragón, presididas por la reina ya que Felipe embarcó el 8 de abril desde Barcelona hacia el reino de Nápoles, no llegaron a clausurarse a causa de la marcha de la reina a Madrid, quedando pendientes de resolverse la peticiones de los cuatro brazos que la componían. Las Cortes del reino de Valencia nunca llegaron a convocarse. La primera reforma que introdujo Felipe V fue en la corte de Madrid. Siguiendo las indicaciones del embajador francés Marqués de Harcourt, formó un "consejo de Despacho" —máximo órgano de gobierno de la Monarquía por encima de los Consejos establecidos por los Austrias— al que pronto se unió el embajador francés, por imposición de Luis XIV, ya que en seguida quedó claro, según la historiadora francesa Janine Fayard, que "Luis XIV iba a actuar como el verdadero dueño de España". Así en junio de 1701 envió a la corte de Madrid a Jean Orry para que se ocupara de sanear y aumentar los recursos de la Hacienda de la Monarquía. LA REBELIÓN AUSTRIACISTA DE LA CORONA DE ARAGÓN Fue el alineamiento de los estados de la Corona de Aragón con el archiduque Carlos lo que abrió el debate entre los consejeros de Felipe V (y de Luis XIV) sobre la modificación de la estructura política la monarquía compuesta de los Austrias. Así el embajador francés Jean-Michael Amelot defiende la abolición de los fueros e instituciones propias de los estados "rebeldes" de la Corona de Aragón porque «por más afectos que sean al rey, siempre lo serán mucho más a su patria», mientras que el Consejo de Aragón se opone pidiendo que cualquier «innovación» que se quiera introducir se posponga hasta después de la guerra, aunque sin dejar de reconocer que «la subsistencia de los fueros, libertades y privilegios penden del absoluto arbitrio del soberano» —rompiendo así con el pactismo que tradicionalmente había defendido el Consejo—. Ya en septiembre de 1705, cuando Barcelona se proclama a favor del Archiduque Carlos, el irlandés católico Tobías de Bourk, colaborador del duque de Berwick, escribe al secretario de Estado francés, el marqués de Torcy, dándole su opinión de que Felipe V debía aprovechar la rebelión para ser "el señor absoluto de las provincias" de las que sólo lo era nominalmente, aboliendo "los extravagantes privilegios" de que gozaban. De la misma opinión era el arzobispo de Zaragoza, Antonio Ibáñez de la Riva, cuando afirmaba ese mismo año que el rey "estaba atado por los fueros". En abril de 1706 Amelot opinaba, refiriéndose a Cataluña, que había que acabar con sus privilegios y construir una ciudadela en Barcelona que pagaran sus habitantes. La victoria borbónica en la batalla de Almansa el 25 de abril de 1707 y la consiguiente conquista de los reinos de Valencia y de Aragón, aceleraron la toma de decisiones. Cuando el 11 de mayo entró en la ciudad de Valencia el duque de Berwick hizo una primera advertencia de lo que podían esperar la ciudad y el Reino del nuevo poder borbónico: "ESTE REYNO [sic] ha sido rebelde a Su Magestad [Felipe V] y HA SIDO CONQUISTADO, haviendo [sic] cometido contra Su Magestad una grande alevosía, y assí [sic] no tiene más privilegios ni fueros que aquellos que su Magestad quisiere conceder en adelante." Por esas mismas fechas en la corte de Madrid Melchor de Macanaz preparaba un informe que presentó el 22 de mayo, en el que retomaba el proyecto del Conde-Duque de Olivares de 75 años antes recomendando que Felipe V aprovechara la «occasione» para dejar de ser un «rey esclavo» de los fueros y se hiciera efectivamente "rey de España", como decía el Memorial secreto del Conde-Duque. Macanaz también decía en su informe: "CON LAS ARMAS en la mano todo se consigue... Si al tiempo de SUJETAR A LOS PUEBLOS rebeldes no se les desarma y da la ley, se necesitará después de nuevas fuerzas para conseguirlo" En ese mismo mes de mayo en una reunión del Despacho se acordó «establecer las leyes que fuera servido con plena libertad y sin limitación alguna, ni atención a los fueros que han tenido por lo pasado». El 16 de mayo Luis XIV interviene en el debate decantándose a favor de la postura abolicionista defendida por Amelot para afianzar así el poder absoluto de Felipe V: "Una de las primeras ventajas que el rey mi nieto obtendrá sin duda de su sumisión [de los estados de la Corona de Aragón] será la de establecer allí su autoridad de manera absoluta y aniquilar todos los privilegios que sirven de pretexto a estas provincias para ser exentas a la hora de contribuir a las necesidades del Estado" El 15 de junio Amelot escribía a Luis XIV volviendo sobre la idea de aprovechar la guerra para imponer las leyes de Castilla a los territorios conquistados de Valencia y de Aragón, añadiendo a continuación que valencianos y aragoneses al ser naturalizados castellanos obtendrían ventajas que les compensarían por la pérdida de sus fueros. El 27 de junio Luis XIV insistía en que «el mantenimiento de estos privilegios era una carga perpetua a la autoridad real». El 29 de junio Felipe V promulgaba en Madrid el decreto de Nueva Planta en el que abolía y derogaba los fueros de los reinos de Aragón y de Valencia. Tres semanas después recibía la felicitación de Luis XIV por haber implantado allí las leyes de Castilla. LOS DECRETOS DE NUEVA PLANTA EN LOS ESTADOS DE LA ANTIGUA CORONA DE ARAGON El 29 de junio de 1707 Felipe V promulga el Decreto de Nueva Planta en el que declara «abolidos y derogados todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observados en los referidos reinos de Aragón y Valencia, siendo mi voluntad que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla, y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en ella, y en sus tribunales sin diferencia alguna en nada».|[1] El proceso culmina el 15 de julio cuando Felipe V liquida el Consejo de Aragón, «porque con esta disposición se logra el importante fin de la uniformidad que tanto deseo haya entre mis vasallos». Su promulgación, más que una medida innovadora surgida de las coyunturas de la guerra, es la evolución de proyectos anteriores que habían fracasado, como el del Conde Duque de Olivares, causa de la guerra de 1640. La abolición de los «fueros, privilegios, prácticas y costumbres hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y de Valencia» se justificó en el decreto en base a tres argumentos. El primero, la ruptura del juramento de fidelidad hecho al rey: "por la rebelión que cometieron, faltando enteramente al juramento de fidelidad que me hicieron como a su legítimo Rey y Señor" el segundo, el dominio absoluto del que gozaba el rey en todos los reinos y estados de su Monarquía: "y tocándome el dominio absoluto de los referido reinos de Aragón y Valencia... considerando también que uno de los principales atributos de la soberanía es la imposición, y derogación de las leyes, las cuales, con la variedad de los tiempos y mudanzas de costumbres podría yo alterar" Y EL TERCERO EL DERECHO DE CONQUISTA QUE LE PERMITÍA IMPONER SU LEY EN LOS TERRITORIOS VENCIDOS: "del justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas con el motivo de su rebelión" Según algunos historiadores el primer y el tercer argumentos eran ciertos desde la óptica del bando felipista —no así desde la del bando austracista— pero el segundo era muy discutible "ya que la Corona de Aragón, mediante el pactismo, mantenía cauces distintos de relación con la monarquía que condicionaban sobremanera la soberanía real". De todas formas el decreto de Nueva Planta, como ha destacado Carme Pérez Aparicio, fue "el golpe de gracia para el Reino de Valencia", y también para el de Aragón. El Decreto de Nueva Planta obedeció al deseo de llevar a «todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales». Se impuso una nueva organización político-administrativa basada en la de Castilla, siguiendo el modelo centralista de la monarquía absolutista francesa. El 3 de abril de 1711 se dictó un segundo decreto exclusivo para el Reino de Aragón por el que se restablecía parte del derecho aragonés otorgándose una nueva organización o planta a la Audiencia de Aragón, cuya sede estaba en Zaragoza. En el caso de Aragón la asimilación de la lengua castellana fue menos traumática, puesto que el idioma propio, el aragonés, había sido sustituido en la administración por el castellano. Sin embargo LA IMPOSICIÓN DEL CASTELLANO EN LAS CLASES POPULARES tuvo un impacto similar al del resto de territorios. LOS DECRETOS DE NUEVA PLANTA EN EL PRINCIPADO DE CATALUÑA Y REINO DE MALLORCA El 28 de noviembre de 1715 se publicó el Decreto de Nueva Planta del Reino de Mallorca, siendo más complaciente y fruto de una actitud más benévola. El decreto que afectaba al Principado de Cataluña se dictó el 9 de octubre de 1715, despachado por Real Cédula con fecha de 16 de enero de 1716. - Abolía las Cortes y el Consejo de Ciento. - Además se sustituía al virrey por un capitán general, al igual que en el resto de los reinos de la Corona de Aragón, y se dividía Cataluña en doce corregidurías, como Castilla y no en las tradicionales veguerías,24 no obstante los Batlles se mantienen. - Se prohíben los somatenes (milicias populares armadas de Cataluña y Aragón). - Se estableció el catastro gravando propiedades urbanas y rurales y los beneficios del trabajo, el comercio y la industria. - Igualmente, el idioma oficial de la Audiencia dejó de ser el latín y se sustituyó por el castellano. El decreto mantiene el derecho civil, penal y procesal, al igual que el Consulado del Mar y la jurisdicción que éste ejercía, y no afectó al régimen político-administrativo del Valle de Arán por lo que éste no fue incorporado a ninguno de los nuevos corregimientos en que se dividió el Principado de Cataluña. En la cuestión lingüística, EL CATALÁN DEJO DE SER LA ÚNICA LENGUA OFICIAL DEL PRINCIPADO DE CATALUÑA QUE HASTA ENTONCES HABÍA SIDO Y TODOS LOS DOCUMENTOS DE LAS DIVERSAS NUEVAS INSTITUCIONES POLÍTICAS TUBIERON QUE SER REDACTADOS OBLIGATORIAMENTE EN CASTELLANO, aunque, en el plano no institucional, el siglo XVIII fue abundante en cuanto a publicación, por parte del pueblo catalán, de DEFENSAS DE LA LENGUA CATALANA, incluyendo gramáticas y diccionarios con el fin de preservar la lengua catalana, y el catalán siguió usándose tanto en la documentación notarial como en la literatura no oficial. De todas formas CON LA MONARQUIA BORBÓNICA SE ACENTUÓ MUCHO EL PROCESO DE CASTELLANIZACIÓN DE LA CULTURA Y LA SOCIDEAD que venía dándose a lo largo de toda la Edad Moderna, ESPECIALMENTE DESDE QUE LA MONARQUIA Y LA INQUISICIÓN ESPAÑOLA IMPUSIERAN LA CENSURA Y LA OBLIGACIÓN DE IMPRIMIR LOS LIBROS EN CASTELLANO de tal modo muchos escritores catalanes de los siglos XVI y XVII fueron obligados a publicar sus obras en castellano, o no publicarlas. EL FIN DE LOS ESTADOS DE LA CORONA DE ARAGÓN Y NACIMIENTO DEL REINO DE ESPAÑA COMO UN SOLO ESTADO DE TIPO UNIFICADO PARA TODA LA CORONA ESPAÑOLA Como resultado de los decretos, los antiguos reinos de la Corona de Aragón perdieron sus instituciones político-administrativas aunque, salvo Valencia, mantuvieron su derecho privado propio. No fueron una adaptación total a las leyes de Castilla, ya que, además, mantuvieron un régimen tributario diferente al castellano, y Cataluña siguió gozando de la exención de quintas (servicios militares obligatorios a la monarquía). Se implantó el absolutismo. Las cortes de los distintos territorios fueron disueltas y se concedió a algunas poblaciones el derecho de asistir a las cortes castellanas, reconvertidas ya en cortes comunes a toda España, salvo Navarra, que mantuvo sus cortes reales hasta 1841. En 1709 asistieron a las Cortes representantes de Aragón y Valencia, y a las de 1724 también asistieron representantes de Cataluña. Se modificaron los mecanismos de elección de los gobiernos municipales adaptándolos a las normas de Castilla. Los municipios importantes pasaron a ser regidos por un corregidor, y los cabildos locales por un regidor, que en Aragón pasaron a ser hereditarios, por lo que, a finales del siglo XVIII casi todos los cargos estaban ocupados por miembros de la nobleza. Los batlles locales, que ayudaban a los regidores, eran nombrados cada año por la Audiencia. A nivel interno Felipe V puso fin a la Corona de Aragón por la vía militar y abolió las instituciones y leyes propias que regían los estados que la componían, instaurando en su lugar un Estado absolutista, centralista y uniformista, inspirado en la Monarquía absoluta de su abuelo Luis XIV y en algunas instituciones de la Corona de Castilla. Así pues, se puede afirmar que los grandes derrotados de la guerra fueron los austracistas defensores no sólo de los derechos de la dinastía de los Austrias sino del mantenimiento del carácter "federal" de la Monarquía Hispánica. Según el historiador Ricardo García Cárcel, la victoria borbónica en la guerra y la aplicación de los Decretos de Nueva Planta supuso el "triunfo de la España vertical sobre la España horizontal de los Austrias", entendiendo por "España horizontal", la "España austracista", la que defiende "la España federal que se plantea la realidad nacional como un agregado territorial con el nexo común a partir del supuesto de una identidad española plural y «extensiva»", mientras que la "España vertical" es la "España centralizada, articulada en torno a un eje central, que ha sido siempre Castilla, vertebrada desde una espina dorsal, con un concepto de una identidad española homogeneizada e «intensiva»". Así pues, la llegada de los Borbones a la Corona española supuso un cambio radical en la concepción de la Monarquía de España: desde que los Reyes Católicos firmaran el segundo Tratado de los Toros de Guisando, se había establecido que los ocupantes de las coronas reunirían sus territorios in persona regis, manteniendo cada uno de ellos sus particularidades jurídicas y de gobierno. Estas peculiaridades fueron conservadas, aunque con modificaciones, por la Casa de Austria, pero fueron eliminadas por Felipe V tras su victoria en la guerra, excepto para el Reino de Navarra, el Señorío de Vizcaya, Álava y Guipúzcoa, que mantuvieron sus fueros e instituciones propias al haberse mantenido fieles a la causa borbónica. Al recibir los territorios de Carlos II en herencia, y tras la guerra de sucesión, Felipe de Anjou y sus consejeros, apoyados por la corte del Rey Sol, abordaron la modificación del estatus jurídico y administrativo de sus territorios, para acercarlo al modelo centralista y absolutista de la Monarquía Luis XIV. Para desarrollar este programa político se marcaron los siguientes objetivos: - Unificar las formas de gobierno en todos los territorios, lo que significaba la desaparición de las instituciones propias de los estados de la Corona de Aragón, sustituidas por otras nuevas que seguían el modelo castellano o francés, y la centralización del poder en las manos del monarca. Lo que iría acompañado de la creación de un corpus jurídico común —las leyes de Castilla, lo que significaba la abolición de la mayor parte de los fueros, regímenes jurídicos y privilegios privativos de los reinos y estados no castellanos. - Eliminar los privilegios de extranjería, lo que significaba que no habría distinción entre castellanos, aragoneses, catalanes, valencianos y mallorquines a la hora de ocupar cargos en la Monarquía, las Indias y las distintas "provincias". Esto también supondría también la eliminación de fronteras y aduanas interiores. - Asegurar el poder supremo del Rey, especialmente en los territorios de los estados de la Corona de Aragón y dentro de ellos especialmente en el Principado de Cataluña. - Someter a todos sus súbditos a un mismo ordenamiento jurídico, el de Castilla. - La desaparición de los antiguos reinos (salvo el de Navarra) y el nacimiento de las provincias en la Península - La aplicación de una sola lengua administrativa: el castellano, excepto en la Sala de Vizcaya de la Audiencia de Valladolid, en la que se permite el uso del eusquera. MÁS INFO SOBRE LOS DECRETOS DE NUEVA PLANTA Los Decretos de Nueva Planta suponen la aplicación práctica del modelo centralizador que Felipe V y el resto de los reyes de la dinastía Borbón van a aplicar en España, es un modelo centralizador y reformista que ya se había desarrollado en Francia (el modelo de estado absolutista) y que pone fin al modelo político pactista que habían aplicado los reyes de la dinastía Habsburgo en España durante los siglos XVI y XVII. Este modelo pactista hacía de la monarquía hispánica una mera unión de territorios con instituciones y legislación propias. Las instituciones de la Corona de Aragón eran un estorbo para esa política por lo que debían ser suprimidas. Los decretos supusieron la integración de esos territorios en la administración castellana y la adopción de sus instituciones. En este sentido, el Consejo de Castilla pasó a ejercer las funciones de gobierno de todo el país, con facultades legislativas y judiciales, aunque siempre dependiendo del poder del rey. En el preámbulo se cita la fecha de 9 de octubre de 1715 que fue cuando se promulgó aunque se publicara en enero de 1716, y se comenta la pacificación del Principado de Cataluña a resultas de la cual (se puede entender una justificación del derecho de conquista) se impone un nuevo modelo político-jurídico y administrativo para el gobierno del territorio. En este modelo participa la Audiencia (órgano de administración de justicia) que se transforma en un órgano de control real, además bajo control militar: un Capitán General, bajo directo mando del Rey, que acabará sustituyendo a la figura de Virrey, ya que los reinos de la monarquía se convertirán en provincias. Se disolverá la Diputación permanente y las Cortes Catalanas, siendo utilizadas sus instalaciones para la nueva Audiencia Se establece el castellano como idioma oficial en la Audiencia y en los escritos oficiales. Se establece el sistema de administración local castellana de Regidores y corregidores, elegidos por los reyes, como forma de fortalecimiento del poder, los regidores de los municipios de menor entidad serán elegidos por la Audiencia. Se suprimen todas las instituciones propias del Principado, (por ejemplo el virrey, consellers, las Cortes) ..., asignando sus funciones a la Audiencia. Para poner orden en los asuntos económicos se crea un nuevo cargo: el intendente (nueva figura en la administración tomada del modelo francés que se encarga de cuestiones tributarias, asuntos económicos,...) dependientes directamente del poder monárquico. Se disuelven todos los grupos armados (somatenes) de carácter voluntario, de dudosa fidelidad, para evitar igualmente, tener en un territorio gente armada, que pudiera presentar resistencia al nuevo poder del Rey. Se pone fin a la consideración de “extranjeros” a los súbditos que habitasen un determinado reino respecto a otro. Los castellanos consideraban extranjeros a los habitantes del reino de Aragón, o de Valencia, o del Principado, estando vetado mutuamente el acceso a determinados cargos, en incluso al comercio y administración directa con las Indias. Con el fin de estas prohibiciones de extranjerias, se da un paso más de carácter de igualdad jurídica a todos los súbditos del rey, que favorecerá la política unitaria y centralista del nuevo estado borbónico. Así pues, con los Decretos de Nueva Planta, desaparecen los fueros e instituciones tradicionales (salvo en el reino de Navarra y vascongadas que se mantuvieron fieles a Felipe V) de la Corona de Aragón y se establece una monarquía absoluta basada en la centralización y en la uniformización política y administrativa.



24/10/2015. Ramón Cotarelo. L'ajornament. La recrudescència de l'atac del Gobierno que compta amb el suport de tot el nacionalisme espanyol, de dreta i d'esquerra. El primer que han fet ha estat formar un front espanyolista format per C's, PSC, PPC i ICV-Podemos, o sigui una reunió de neofalangistes, retardataris, sucursalistes i epicenos. Ni les formes guarden. Abans es valien dels militars. Ara, dels jutges...


Benvolguts,
Ahir, una nodrida representació del Grup d’Opinió GOAL vàrem anar a sentir una conferència a quatre mans del Ramón Cotarelo i d’en Vicent Partal al Casinet de Sants. D’antuvi una felicitació a SMxI (Sants-Montjuic per la Independència) que no s’ha de confondre amb SMxI (Sant Martí per la Independència), per l’organització de l’acte. El teatre o la Sala d’Actes estava ple de gom a gom, amb gent dreta cobrint les parets laterals.




L'ajornament
"Hi ha coincidència en el que es vol, la independència, i el que no es vol, eleccions noves. No serà possible un acord?"
http://www.mon.cat/cat/img2/2015/09/ramon_c_131586.png 
24 d' Octubre 2015 a les 20.53 h
Van negar el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27 de setembre fins a la mateixa vigília. En perdre-les, van canviar d'opinió perquè els resultats no deixaven lloc a dubtes. Els nacionalistes espanyols saben enmendalla quan els interessa. Ara són els grans líders de la mentalitat plebiscitària. La prova: el primer que han fet ha estat formar un front espanyolista format per C's, PSC, PPC i ICV-Podemos, o sigui una reunió de neofalangistes, retardataris, sucursalistes i epicenos. La seva finalitat, mantenir l'statu quo, si es pot, tornar al sa regionalisme franquista, parar l'impuls a la independència i, si pot ser, empresonar Mas.
 Podemos hauria de desmarcar-se d'aquesta coalició de nostàlgics imperials si vol que algú d'esquerra els prengui seriosament a Espanya.

A l'altre costat, el front independentista amb el clar objectiu del mandat de les urnes, d'obrir el camí cap a la independència. L'obstacle amb el qual es troba té dues facetes interrelacionades:
  • la seva divisió interna
  • la recrudescència de l'atac del govern que compta amb el suport de tot el nacionalisme espanyol, de dreta i d'esquerra. 
Sobre la divisió interna. Els resultats en vots mostren una gran diferència que no ha d'oblidar-se a l'hora de ponderar pesos respectius. 10 diputats no poden imposar-se a 62 ni 8,2% al 39,5%. Cert. Però tampoc cal oblidar que la CUP és una força única, sòlida (almenys fins ara), mentre que JxS és una coalició variopinta i heterogènia. Aquests dos factors no es compensen, però no poden ignorar-se. No obstant això, tampoc impedeixen que hi hagi un acord a curt i mig termini.
Aquest acord és: supeditar tot a l'objectiu immediat de la independència.
Tot allò que es pugui supeditar, està clar. I què és i què no és supeditable? Això és el que s'haurà de dilucidar en un futur proper que comença demà. El front independentista ha aconseguit com a principi d'acord:
  • un compromís irreversible amb la independència, enunciat ja, aquí i ara,
  • i un ajornament de la qüestió de qui ha de dirigir el camí cap a ella
No hi cap dubte. El nacionalisme espanyol no s'aturarà davant res i farà ús de tots els mitjans, els imaginables i els inimaginables. 
Només ho aturarà una força major que, si ha de venir de Catalunya, no pot venir dividida i si ha de comptar amb suport exterior no pot presentar-se com alguna cosa intransigent i maximalista.

L'ajornament, per tant, és mesura assenyada. Però més ho serà si es consideren les dimensions reals del problema. L'atac judicial a Mas i el seu partit està directament instigat pel govern i els mitjans afins que són tots, inclòs El País. El seu argument que es tracta d'actuacions independents de la justícia és ridículament inversemblant tractant-se d'un govern corrupte, que ha destrossat l'Estat de dret, començant per la independència dels tribunals. Per veure com tots els mitjans estan a les seves ordres n'hi ha prou amb comparar:
  • la cridòria mediàtica sobre la presumpta corrupció de CDC (3%) i
  • el silenci total respecte a la mateixa qüestió (un altre 3%) en el PP.
Pura persecució judicial de l'adversari ideològic. 
Ni les formes guarden. Abans es valien dels militars. Ara, dels jutges.

El punt fort i feble al mateix temps del baluard independentista és Mas. Per això els atacs es dirigeixen a ell. És lògic que el propi Mas vulgui seguir en l'obstinació que en el seu moment (i per les raons que siguin) es va marcar o es va autoadjudicar i que l'ha portat fins aquí, a punt, potser, de ser l'últim president de la Generalitat i el primer de la República catalana. És una perspectiva individual, però molt digna de consideració. Mas pràcticament ha acabat per sobre dels partits. El que té són votants. I molts. Sense ells, no hi haurà independència. És lògic doncs que els seus aliats recolzin la seva candidatura mentre ell la sostingui.

Però també és lògic que la CUP insisteixi en la seva negativa a la investidura.
  • Va ser una promesa i les promeses es compleixen per raons ètiques.
  • I una amenaça i les amenaces també es compleixen per raons pràctiques.
 El radicalisme social de la CUP no té per què cedir davant la component antisocial, reaccionària i agressiva del neoliberalisme dels governs de Mas i menys davant les acusacions de corrupció a CDC.

Tots dos costats tenen sòlides raons i tots dos tendeixen a utilitzar les seves bases per pressionar-se mútuament. És elemental en la dinàmica de jocs.
·         Si JxS no canvia de candidat, la CUP no investirà a Mas, no hi haurà govern i seran necessàries noves eleccions.
o   Si la CUP no investeix Mas en un temps raonable, el president convocarà noves eleccions.
Ningú vol eleccions anticipades. Així, hi ha coincidència en el que es vol, la independència, i el que no es vol, eleccions noves. No serà possible un acord?

Ho serà. Però, per a això, cal aclarir un altre aspecte encara no esmentat: què està disposat a sacrificar cadascú per arribar a l'objectiu que tots dos diuen desitjar? 
Si l'important és la independència i no hi ha una altra manera d'aconseguir-la, al marge d'altres consideracions, Mas bé pot fer un pas enrere, com ja va anunciar fa uns dies. El seu lloc en la història de Catalunya està ja assegurat i si, com és de suposar, està judicialment net, res impedirà que sigui triat president de la República catalana en les primeres eleccions que se celebrin.

Però, igualment, si l'atac del nacionalisme espanyol segueix centrat en la figura de Mas i s'amplia a la implantació de circumstàncies d'excepció, la CUP pot argumentar aquesta mateixa excepcionalitat i el seu caràcter transitori per suspendre durant un temps la seva negativa a la investidura.
Ningú en el seu sa judici pot esperar que els esdeveniments propers siguin normals. Es tractaria llavors d'investir Mas i no solament d'investir-lo sinó de fer-ho amb un específic mandat de plens poders (com de fet es preveu en el full de ruta per al Parlament), a imitació d'aquelles circumstàncies en què el Senat romà investia a un cònsol amb poders dictatorials extraordinaris i transitoris amb la finalitat de restaurar la salut de la República.

Perquè, al final, la qüestió és clara: República catalana sí o no.

COMENTARIS
Lia fa 11 hores
És per això que JXS no farà cap pas enrera pel que fa al president , per tant o bé s'acorda un formalisme com dividir les funcions posant un conseller en cap o anem cap a noves eleccions. Avui en Baños ja ha dit que això no es pot descartar. Els de la CUP, de ben segur perdran com a mínim la meitat dels escons i així se'ls hi rebaixarà la pressió que tan els fa patir, perquè no volen ni poden governar, els hi generaria massa contradiccions i tenen pànic.
Precisament l'embolic que hi ha ara ... fa 11 hores
VEURE
Lia fa 11 hores
ERC per fi ha entés que de cap manera no poden arrabassar-li a Mas el lideratge del procés i sàbiament han decidit esperar a intentar prendre-li el relleu quan es retiri, un cop finalitzada la transició. Per això son els primers interessats a que Mas sigui investit perquè si s'investeix algú altre de CDC amb perfil més social ( com Neus Munté) i que presideixi amb èxit la transició cap a la independència, ERC ho tindrà molt més complicat a les properes eleccions.
Lia fa 12 hores
Que en Mas pugui fer ara un pas enrere per poder ser més tard el president de la república catalana ho veig molt difícil perquè el que s'ha acordat a JXS és justament el contrari. Encara que per a en Mas, pogués resultar temptador a nivell personal poder ser el primer president de la República catalana, s'ha compromés a renunciar a això a canvi de culminar el procés de transició, que és sense cap dubte l'etapa més feixuga i complicada.
CarlesMS fa 13 hores
Excel·lent. Necessitarem gent molt valenta i molt lúcida alhora i per això espero que en Ramón Cotarelo formi part, d'una o altra manera, de l'equip de gent que ens ha de guiar per aquest camí de mines i fins la independència final. Visca Catalunya!
LLeidatà fa 14 hores
Aquest matí he escoltat al Baños a RAC1, i de forma molt intel·ligent a vingut a dir que primer el qué, com i quan i, si en totes 3 coses hi ha accord, no hi haurà problema per "encabir" en Mas com a part principal d'aquest procés de fins 18 mesos (1er ministre amb President Honorific, Presidencia plural, ...o de la manera que sigui). Fa l'efecte que s'utilitza el NO a Mas com un as a la màniga per aprovar i consesuar el qué, com i quan. Tindrem Repùblica, segur!!!
yellowcat fa 13 hores
A mi em sembla que el NO a Mas són només titulars, la cortina de fum. En totes les entrevistes, si prescindiu del titular, tothom és constructiu i està segur d'arribar a l'acord. Em fa bastanta ràbia que aquests dies només es parli del Mas, quan hauríem d'estar parlant de com construirem el nou país: ruptura amb el constitucional, com i quan? hisenda pròpia, com? referèndum pertinència a europa? etc. Però no, tothom obsessionat amb el Mas...
yellowcat fa 14 hores
És increible que la persona més lúcida del post-27S digui un senyor de Madrid. La línia roja és la independència! Tots tranquils, siusplau. PD: He hagut de buscar epiceno al diccionari... però els queda clavat l'adjectiu als de Podemos.
Narcís fa 14 hores
El quart paràgraf n'és " exacte "! PD: així com el darrer punt i apart! Nota: ça com lla .. no oblidem que defensaven l'independentisme i aquesta ha de ser acomplida ( i quina millor garantia per a ser " complida"?)! Anotació al marge: en l'endemig som perdent el temps i .. espanya mortificant-nos en tots els ordres, en totes les facetes!
Isabel C. fa 15 hores
En el que havia de ser el tram final cap a la independència, un cert sector d'esquerra s'ha llençat no pas a fer cap revolució, sinó a disputar l'hegemonia política del país en l'auto engany de que si ara aprofiten per carregar-se CDC, el catalanisme descansarà únicament sobre l'esquerra. No és així. El que passarà és que gran part de la classe mitjana i alta recularà cap a posicions que acabaran essent representades per un Ciudadanos més camaleònic. Retrocedirem 20 anys.
Isabel C. fa 15 hores
La sensació que tinc és que una certa part de l'esquerra prefereix utilitzar el moment actual per ensorrar CDC a fer la independència aglutinant quants més sectors socials i econòmics millor. Pensen que tot el que perdi CDC s'ho emportaran ells, els partits d'esquerra. No veuen que no serà així, sinó que s'ho acabaran quedant Ciudadanos, PP i un PSC ressucitat. Precisament per això és que el PSC resisteix, esperant aquest moment. Aquesta és la raó real per arraconar Mas.
Isabel C. fa 15 hores
Aclariment: quan dic que Catalunya es valencianitzaria vull dir que a Catalunya ha estat un element clau que el principal partit de bona part de la classe mitjana i alta hagi estat un partit catalanista i ara independentista. Clau per no acabar totalment a les mans de les grans oligarquies espanyoles i clau per avançar cap al sobiranisme. Si destrossem CDC a base d'arraconar Mas, servim aquest espai en safata de plata als partits espanyolistes com Ciudadanos, PP i PSC. És això el que volem?
Isabel C. fa 15 hores
Molt encertada la reflexió que fa Cotarelo: efectivament, Mas no és ja el candidat de CDC. Mas el que té són votants que van molt més enllà dels que estrictament arreplegaria CDC sense Mas. Per això aquest interès de certa esquerra d'arraconar-lo, perquè saben que arranconant Mas destrossen CDC. I es pensen que els beneficiats serien ERC i CUP, però s'equivoquen. El gran beneficiat seria Ciudadanos i el gran perjudicat Catalunya, que es valencianitzaria.
Lali fa 16 hores
VEURE
Que Mas no sigui Mas fa 16 hores
La CUP pot investir Mas si pot demostrar que Mas ja no és aquell Mas. Puig no hi ajuda gens. SI CDC i JxS aconsegueixen que Mas passi a ser un President d'un govern social-demòcrata que augmenti en despesa pública, recapti + dels sectors més rics i ignori les lleis espanyoles anticatalanes aleshores la CUP podrà justificar que ha investit un Mas diferent. Però cal que CDC assumeixi un gir a l'esquerra i a la independència per la via DELS FETS, no de la retòrica.
Quim fa 18 hores
Primer: República Segón: ja jutjarem nosaltres a en Mas (sense pre-judicis no perjudicis)
Guardiolenc fa 23 hores
Als redactors: "prendre en sèrio" no existeix i fot mal als ulls= PRENDRE SERIOSAMENT. Foteu-vos un corrector. És gratuït. Gràcies.
Guardiolenc fa 23 hores
VEURE
Desfeta fa 1 dia
Magnífica síntesi de la situaciò. R.cotarelo es molt lúcid està ben informat i te la perspectiva de veure-ho des de fora. Hi ha una dita que mes o menys diu : el enemigo de mi enemigo es mi amigo, oi ? No m'agrada gens parlar d'enemigs, peró la CUP s'ho hauria d'aplicar: Mas es el seu amic. Transitori , això si
ricard de girona fa 1 dia
"els prengui EN SÈRIO"
RAMON-GRÀCIA fa 1 dia
"La component antisocial, reaccionària i agressiva del neoliberalisme dels governs de Mas ": El 70% del pressupost de la Generalitat està dedicat a polítiques socials. I si es fan retallades és perquè no hi ha un duro al calaix i a sobre tenim un dèficit fiscal i una oposició del govern espanyol absolutament indecents.... retallades que per molt que cridin també haguessin fet el sr.Cotarrelo i els seus amics de les CUP. I si no s'ho creuen, que li preguntin al seu amic Tsipras.
fenollosa fa 1 dia
VEURE
Gallimarsot fa 1 dia
Cotarelo, l'has clavat!
Boris fa 1 dia
Ara resulta que hem de passar la prova del cotó fluix. Nosaltres si, ells no. No n'hi ha prou amb haver de driblar a un estat amb les seves influències i martingales, hem a més de posar-nos nosaltres mateixos una llosa addicional. Si Mas marxa, marxaran amb ell molts votants que no són de CDC sinó de Mas, i els que ara demanen el seu cap, diran tan contents, després de fracassar, amb els seus maximalismes, que la culpa va ser de CDC per no passar la prova del cotó fluix.
Boris fa 1 dia
Ara resulta que hem de passar la prova del cotó fluix. Nosaltres si, ells no. No n'hi ha prou amb haver de driblar a un estat amb les seves influències i martingales, hem a més de posar-nos nosaltres mateixos una llosa addicional. Si Mas marxa marxaran amb el molts votants que no són de CDC sinó de Mas, i els que ara demanen el seu cap, diran tan contents, després de fracasar amb els seus maximalismes, que la culpa va ser de CDC per no passar la prova del cotó fluix.

Joan A. Forès

Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada