diumenge, 12 de febrer de 2017

11/02/2017. Economia. Revista de Catalunya. Impacte econòmic de la independència. De què es queixen els catalans? La resposta més sintètica que se’ns acut és ben simple: tenim un Estat en contra. L’ofec financer és un aspecte d’aquest problema. La poca inversió en capital públic és un altre aspecte d’aquest problema. En cap cas l’Estat veu Catalunya ni Barcelona com a part de l’Estat, com un territori i una ciutat que cal promoure. La promoció de l’una i de l’altra es produeix malgrat l’Estat.

Benvolguts,
La Revista de Catalunya va editar l’any passat un llibre interessantíssim de títol Impacte econòmic de la independència. El llibre consta d’una vintena de capítols elaborats per economistes catalans de reconeguda solvència, tocant cada capítol un tema capital en la nostra economia de transició a la República catalana. La coordinació ha estat encomanada a l’Oriol Amat i al Modest Guinjoan, tots dos coneguts a bastament d’aquest Bloc.
En cap cas l’Estat veu Catalunya ni Barcelona com a part de l’Estat, com un territori i una ciutat que cal promoure. La promoció de l’una i de l’altra es produeix malgrat l’Estat.
Avui comentarem el primer capítol de títol Un estat en contra de l’Albert Carreras i el Manel Larrosa. El capítol té una sèrie de subcapítols, alguns els comentarem i altres els exposarem sense comentaris:

1.       INTRODUCCIÓ
2.       QUÈ FA UN ESTAT EN CONTRA?
3.       EL DÈFICIT FISCAL
4.       ELS COMPONENTS DEL DÈFICIT FISCAL. DÈFICIT AUTOMÀTIC VERSUS DÈFICIT DISCRECIONAL
5.       LA DISCRECIONALITAT INVERSORA. NI FER NI DEIXAR DE FER [El perro del hortelano].
6.       LA DISCRECIONALITAT DE LA DESPESA RECURRENT
7.       LA CLAU DE LA CAIXA I EL CONCERT ECONÒMIC
8.       LES BARRERES ARBITRÀRIES
9.       UNA SÍNTESI DELS EFECTES. L’ÍNDEX DE PROGRÉS SOCIAL REGIONAL

1.    INTRODUCCIÓ
Hem considerat que aquest primer capítol és basic per entendre tot el llibre i concretament els dos primers subcapítols són els que aporten més visió dels problemes i de les solucions. De fet aquests dos subcapítols són més aviat un tractat de psico-política de l’Estat espanyol.
El primer capítol està comentat aquí Impacte econòmic de la independència. 1.
De què es queixen els catalans? Quantes vegades ens deuen haver fet aquesta pregunta, especialment en converses amb gent que coneix poc Catalunya! La resposta més sintètica que se’ns acut és ben simple: tenim un Estat en contra. L’ofec financer és un aspecte d’aquest problema. La poca inversió en capital públic és un altre aspecte d’aquest problema. Podríem fer-i farem-una llista dels mal tractes econòmics, però primer cal recordar l’abast del problema, que no és exclusivament econòmic. 
En Ferreres ho explica de la següent manera:
Efectivament, el problema és, en primer lloc, polític, de voluntat d’autogovern (Carreras 2015). L’Estat nega el principi de l’autogovern dels catalans i és molt gelós de la seva preeminència política. Legisla sistemàticament per impedir qualsevol pretensió d’autogovern i imposa criteris que reforcen l’autoritat estatal i unifiquen tot l’Estat. La tensió s’accentua pel desig, gens dissimulat, de centralització.
Cal tenir present que l’Estat espanyol és de matriu francesa, fill de l’absolutisme borbònic i del centralisme jacobí. Considera que tots els territoris han d’estar sota una mateixa legislació (el mite igualitari de la Constitució) i un mateix govern, centrats en una capital, i que tots els recursos generats pels territoris han de ser administrats per un únic govern. Si això és així com s’entén que hi hagi tantes excepcions? Les excepcions no ens equivoquem no signifiquen un tracte asimètric, sinó una concepció centralista de les diferències. L’Estat justifica algunes excepcions per peculiaritats geogràfiques: la insularitat de les Illes balears o la insularitat i distància a la península de les Illes Canàries. Les excepcions basca o navarresa són més doloroses perquè son el resultat de conflictes civils -les guerres carlines i el terrorisme etarra-, en que la pau es va assolir a canvi de concessions específiques a aquests territoris.
En el cas català cada conflicte militar s’ha saldat amb la derrota catalana.
L’estat és molt conscient del que ha guanyat-vet aquí les seves excepcions- i del que representaria perdre Catalunya. Hi dedica una atenció especial per assegurar-se el control, el comandament i l’obediència dels catalans.

2.    QUÈ FA UN ESTAT EN CONTRA?
Aquest plantejament que fem es podria considerar mal intencionat si l’Estat maldés per demostrar contínuament que treballa per millorar el futur de Catalunya, sense importar-li que els èxits catalans puguin ser més grans que els de...de qui? De l’Estat? No, perquè d’aquesta visió Catalunya en formaria part de ple dret. No, els punts suspensius corresponen a Madrid, que és la capital de l’Estat. L’activisme i l’arbitrarietat estatal en favor de Madrid i en contra de Barcelona són coherents amb la convicció estatal que cal ser desconfiats respecte a Catalunya i que cal protegir sempre allò que li és propi a l’Estat espanyol: la seva capital.
L’Estat espanyol s’identifica completament amb la seva capital.
Les conseqüències s’estenen pertot arreu: la inversió pública, les estratègies territorials, les estratègies empresarials, les polítiques públiques en general, els criteris de la fiscalitat, etc. La identificació de Madrid amb l’Estat (i de l’Estat amb Madrid) complica extraordinàriament la relació de l’Estat amb Catalunya. L’enverina.
En cap cas l’Estat veu Catalunya ni Barcelona com a part de l’Estat, com un territori i una ciutat que cal promoure. La promoció de l’una i de l’altra es produeix malgrat l’Estat.
Quan l’Estat és l’únic responsable d’una matèria que ens afecta, s’oblida de nosaltres i sempre troba natural tractar-nos pitjor. A l’Estat no se li acudeix promoure uns Jocs Olímpics a Barcelona. Ho considera un error, especialment per no haver aconseguit que es fessin abans uns Jocs Olímpics a Madrid. A l’Estat no se li acudeix promoure l’Aeroport de Barcelona a hub internacional. Ho veu perillós per a les ambicions del de Madrid. A l’Estat no se li acudeix deixar que creixin grans empreses a Barcelona. Farà el possible perquè es desplacin a Madrid. A l’Estat no li interessa promoure el lideratge econòmic barceloní i català. Els percep sempre com una amenaça a Madrid i a l’Estat. L’Estat aspira a gaudir de la capitalitat fiscal que genera Catalunya però li molesta que sigui tanta i que no la generi Madrid. Se sent incòmode amb el dinamisme empresarial català. Preferiria que no hi fos. Si, a més, bona part d’això passa en català, el nerviosisme estatal és màxim.
Durant aquests anys de crisi, com ja va passar abans, al començament del segle XXI, hem assistit a un esforç sostingut de l’Estat per recuperar competències i centralitzar.
És un esforç molt conscient de correcció dels Pactes de la Transició, que deixaven obert l’Estat de les Autonomies.
El volen tancat i desactivat. La malfiança es troba a tot arreu.
Per descomptat en la legislació. Per descomptat en totes les oportunitats de reinterpretar la Constitució, que encara ara, després de totes les sentències que s’han dictat, és una porta massa oberta per a Catalunya segons molts defensors de l’Estat. Per descomptat, en tot el rastre que deixa la despesa pública.

3.    EL DÈFICIT FISCAL
Parla del mètode de Benefici i del mètode del Fluix de Caixa. Parla de les balances fiscals neutralitzades i no neutralitzades. Parla del ministre Montoro i del seu sicari Angel de la Fuente i els seus invents de Sistema de cuentas públicas territorializadas. Explica que el mètode més correntment utilitzat al mon és el de Balança fiscal en la versió del fluix de caixa, neutralitzat. A Catalunya les dimensions oscil·len al voltant del 8% del PIB (uns 16.000M€).
Comença explicant que:
La síntesi quantificable-que no és la més important, però és reductible a xifres i a euros- és el dèficit fiscal. Mesura la relació entre la despesa feta per l’Estat a Catalunya (o per a Catalunya) i els ingressos recaptats per l’Estat a Catalunya. La definició que sembla simple amaga una bona colla de dificultats de conceptualització i de mesura.
Els conceptes que van apareixent no els explicarem ni en donarem enllaços ja que són molt comuns i n’hi ha molta informació a la xarxa.
El subcapítol acaba amb la sentència:
Amb l’invent del FLA l’Estat ens fa de banc però no ens dóna els diners- que són els que nosaltres aportem directament o indirectament- només ens els presta.

4.    ELS COMPONENTS DEL DÈFICIT FISCAL. DÈFICIT AUTOMÀTIC VERSUS DÈFICIT DISCRECIONAL
Parla del dèficit fiscal, parla del dèficit “automàtic” i del discrecional.
Es la consciència de ser comunitats diferents la que empeny a conèixer l’import dels dèficits o superàvits fiscals. Tanmateix subsisteix la crítica a la manca de sentit de mesurar balances per les relacions entre persones. Tota fiscalitat progressiva que faci pagar impostos en funció de la renda i la riquesa, generarà una balança desequilibrada entre territoris amb rendes diferents. El territori amb rendes més elevades serà contribuent net (tindrà dèficit fiscal) d’aquell que és més pobre. El dèficit fiscal serà “automàtic”.
Doncs bé, s’ha calculat l’import d’aquesta balança fiscal automàtica, essencialment vinculada amb la redistribució canalitzada pel sistema de la Seguretat Social. Parlem de les pensions de tota mena però principalment de la jubilació i del subsidi d’atur. Són les grans despeses de redistribució automàtica de la renda. Per al cas català aquest fenomen representa 4.000M€ que és un 2% del PIB. O sigui una quarta part del dèficit fiscal del 8%. En subsisteix un 6% que no és fill de la redistribució automàtica, sinó de la redistribució discrecional.

5.    LA DISCRECIONALITAT INVERSORA. NI FER NI DEIXAR DE FER [El perro del hortelano].
Potser la part més coneguda del dèficit fiscal català és l’escassedat de la inversió estatal a Catalunya.
L’Estat decideix discrecionalment on invertir i en què invertir.
Quan es discutia el darrer Estatut d’Autonomia la queixa per la poca inversió estatal a Catalunya era molt gran i va portar a dissenyar la famosa Disposició Addicional Tercera de l’Estatut (DA3a) que determinava que durant set anys -només durant set anys- l’Estat es comprometia (cal recordar que l’Estatut va passar per l’aprovació de les Corts Generals) a invertir a Catalunya en infraestructures un percentatge de la seva despesa en infraestructures igual al pes del PIB català en el PIB espanyol. Atès que s’estimava que l’Estat acostumava a invertir només la meitat d’aquesta proporció es pensava que set anys serien suficients per donar una empenta inversora a l’economia catalana. Si l’Estat no arribava a la proporció objectiu, podia liquidar la diferència amb aportacions pressupostàries que s’acabarien liquidant  tres anys després (per entendre’ns les del 2007 es liquidarien el 2010).
Com tothom sap, l’Estat només va complir el primer any: el 2010 va liquidar el 2007. Després ha incomplert sistemàticament i el govern del PP s’ha negat a acceptar la seva obligació.
Els efectes acumulats de la poca inversió estatal a Catalunya són molt grans.
La poca inversió estatal a Catalunya en els primers vint-i-cinc anys de l’Espanya autonòmica (allò que Catalunya ha rebut de menys en relació amb la mitjana estatal) ha pujat per tant a 10.000M€. La DA3a aspirava a activar noves inversions per aquest import però la crisi ha fet impossible assolir aquests nivells. A més l’aplicació dels criteris de l’Estatut d’Autonomia encara obligava l’Estat a invertit 4.000M€ més en el seu període de vigència. Deute que no s’ha cobrat. Deute històric mínim de l’Estat amb Catalunya.
En el cas del Corredor Mediterrani, dels accessos als ports de Barcelona i de Tarragona, del desdoblament de la NII, del manteniment i renovació de la xarxa de Rodalies de RENFE, els treballs són competència exclusiva de l’Estat i no pot fer-los la Generalitat ni que vulgui. !!!
Tots aquests són problemes greus de l’economia catalana que la frenen en la seva capacitat de creixement i en la seva capacitat de cohesió territorial i de provisió de seguretat per als ciutadans. Un exemple és la línia 9 del Metro. Segur que no és la inversió més necessària però era una inversió gran que la Generalitat podia fer dins de les seves (migrades) competències. Si hagués pogut dedicar el que ha invertit en la línia 9 a resoldre tots els grans problemes d’infraestructures que hem mencionat, ja els tindríem solucionats!

6.    LA DISCRECIONALITAT DE LA DESPESA RECURRENT
Les despeses recurrents són principalment sous però també lloguers i provisions de serveis públics (aigua, gas, electricitat, telecomunicacions, etc.). L’Estat té aversió a descentralitzar aquesta despesa. La decisió de desplaçar a Barcelona la seu de las Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT) va significar una crisi majúscula per al primer govern Zapatero, i va exigir el màxim esforç dels aleshores ministres Montilla i Clos. Desmuntar la decisió va ser de les primeres prioritats del Govern Rajoy. Fins i tot va suprimir la CMT per donar més irreversibilitat al canvi.
Durant els anys de crisi l’Estat ha fet tot el que estava a les seves mans per centralitzar competències i per centralitzar despeses.
Volen tornar a omplir de competències els ministeris a càrrec de l’ensenyament, de la salut, dels afers socials, de la cultura, de la industria, etc., per als quals la Constitució fixa que les comunitats autònomes tenen competències exclusives. De fet hem anat descobrint que la Constitució no els agrada gens i només frisen per fer-ne interpretacions restrictives que “tanquin” d’una vegada per sempre l’Estat de les Autonomies.
Sabem que tots aquests efectes representen com a mínim un altre 2% del PIB català- la diferència entre el mètode de càlcul del dèficit fiscal pel fluix de caixa o pel benefici-. Són l’efecte de la capitalitat a Madrid. A Catalunya el mètode del fluix de caixa dóna un dèficit més gran, mentre que a Madrid el més gran és el del benefici. Les diferències són semblants: entre quatre i cinc mil milions d’euros. Són les dues cares de la mateixa moneda.
Un altre element d’ofec greu pel que fa a la despesa recurrent- la compra de bens i serveis- és l’oposició a tenir en compte les diferències del cost de la vida a l’hora de repartir els recursos econòmics de les comunitats autònomes. El model vigent és molt atent a compensar la dispersió de la població, el seu envelliment o la seva joventut, però no vol ni a sentir parlar de compensar pel cost de la vida. En canvi auest criteri sembla evident quaN L’Estat ha d’enviar algun empleat seu a l’estranger. Però no val a Espanya. La Generalitat perd una fortuna per aquest concepte. Ha de contractar treball, bens i serveis més cars que moltes altres comunitats. És un afer tant tabú que ha passat com amb les balances fiscals:
El govern de l’Estat ha prohibit a l’INE que es calculin els índexs del cost de la vida a escala autonòmica.
Les úniques estimacions de les quals ara disposem són d’investigadors per compte seu. Per Catalunya seria una diferència a favor de més de mil milions d’euros.
El model de finançament per si sol és el principal responsable de l’escanyament econòmic de la Generalitat (Espasa i Bosch 2010).
Seria millorable si hi hagués voluntat de reconsideració radical de les actuals inèrcies, però l’esquema autonòmic actual és políticament molt estable, ja que les comunitats perjudicades són moltes menys que les beneficiades. I això provoca més mal tracte per a les ja maltractades.

7.    LA CLAU DE LA CAIXA I EL CONCERT ECONÒMIC
8.    LES BARRERES ARBITRÀRIES
Es podria fer molt per millorar Catalunya si disposéssim de capacitat d’autogovern. De tant en tant l’Estat no s’hi fixa prou i apareixen àrees, en què podem disposar d’iniciativa pública o on la iniciativa privada pot escapar-se del control públic i la regulació estatal. O bé apareixen oportunitats internacionals-especialment europees, en què el filtres de l’Estat espanyol pot no comptar o compta poc. Normalment quan es presenten aquestes circumstàncies, Catalunya destaca. Pot ser el camp de l’esport, o el de la cultura, o el de la recerca, o el de la gastronomia, o el de l’exportació(de bens i de serveis com el turisme), o en l’atractivitat del país per acollir iniciatives de tota mena- també empresarials_. Però sempre apareix l’estat tractant de regular, tractant de condicionar el que podem obtenir, tractant de frenar els èxits (tret de quan se’ls pot apropiar completament). El fre a les iniciatives empresarials ha estat sempre present. L’hostilitat als èxits d’atracció d’inversions, també. La capacitat d’atreure fons europeus, ben normal, ja que Catalunya és un gran aportador net a la Unió Europea- s’ha percebut com un problema en lloc d’una solució. Ara com en el segle XVIII quan van arribar els Borbó, o com en els segles XIX i XX en els moments de màxima influència jacobina, o durant les dictadures del segle XX, Catalunya és un problema per a l’Estat. Se’n volen aprofitar fiscalment, però incomoda el seu èxit productiu.

9.    UNA SÍNTESI DELS EFECTES. L’ÍNDEX DE PROGRÉS SOCIAL REGIONAL
El mal tracte econòmic, l’ofec financer, la legislació centralitzadora, l’activisme de l’Estat contra la Generalitat de Catalunya, han produït els seus efectes. L’Estat pateix per evitar que Catalunya creixi més del compte. Pateix per impedir èxits empresarials. S’amoïna quan les coses ens van bé. Fa tot el possible per desacoblar el bon funcionament de l’economia catalana i els recursos de la Generalitat.  Qui hi surt perdent? És ben simple. Només cal recordar les competències de la Generalitat i la distribució de la seva despesa per entendre qui hi surt perdent:
1.       Un 40% dels serveis sanitaris són públics. La salut està totalment transferida. L’estat només conserva la competència regulatòria que exerceix tant com pot. Obliga les comunitats autònomes a gastar el que determina, però no els dóna els recursos per fer-ho. L’ofec financer de la Generalitat ha obligat a reduir despesa sanitària. Encara que es prioritzi no hi ha alternativa quan els ingressos baixen, perquè la salut és una part massa important de la despesa de la Generalitat
2.       Un 20% són serveis educatius. Val el mateix argument que per la salut. L’Estat vol manar i no dóna eñs mitjans per complir amb les seves exigències.
3.       La Llei de la dependència que s’ha anat desplegant des de ja fa uns vuit anys i ha obligat a dedicar un 10% dels recursos de la Generalitat a polítiques de benestar. També hi ha altres polítiques que no són la dependència, però ha estat aquesta la que ha fet créixer la despesa a gran velocitat. De nou i encara més que en el altres casos, va ser una decisió del govern central la que va obligar les comunitats autònomes a esmerçar uns recursos sense aportar més que una part minoritària del finançament durant uns anys.
4.       A la Generalitat la subvenció a les universitats per pagar les despeses de personal, la despesa en polítiques d’ocupació, la despesa de justícia i de presons, la de policia i bombers, li suposen un 15% més.
Es tracta, en tots els casos, de despesa finalista, de serveis públics fonamentals, on s’ha hagut de proveir menys del que la societat demanava i sotmesos sempre a una forta regulació estatal [lleis i reglaments. Romanones o Jovellanos?]. Encara meravella que en alguns camps la provisió de serveis per part de la Generalitat es perce4bi com d’alt nivell de qualitat. Tot i que les despeses socials i bàsiques han patit, s’ha mirat de ttreure el màxim rendiment dels recursos disponibles, sovint demanant un sacrifici als empleats públics i ajustant al màxim l’eficiència de les entitats dependents de la Generalitat o que hi estan concertades.
Però no podem negar que tots aquests programes de despesa han patit ajustos forts. Molt més durs encara han estat el ajustos que han patit els programes no mencionats (administració general, mitjans de comunicació i afers exteriors- contra el que se sol dir des de Madrid-, esports, suport als ajuntaments, promoció econòmica, financera i empresarial, inversions en infraestructures, cultura, recerca i innovació i, en general, la política de subvenció al teixit productiu).
No ens ha d’estranyar, en conseqüència, que la cobertura social a Catalunya hagi patit. Ho acaba de retratar un estudi independent, realitzat per encàrrec de la Comissió Europea, que ha estimat un índex de progrés social per a cada regió europea. Segons aquest estudi referit a una mitjana dels anys 2011-2013, Catalunya que era la 58 sobre 272 en ranquing de PIB passa a ser la 165 sobre 272, segons l’índex de progrés social. Si focalitzem l’atenció en la més sensible de les estimacions que es fan- la de cobertura de necessitats humanes bàsiques-, Catalunya estaria en el penúltim lloc de les comunitats espanyoles i superaria només Canàries.
L’ofec financer de la Generalitat ha estat un atac en tota regla contra la ciutadania de Catalunya, especialment contra la més pobra.
Tenim un estat en contra. Utilitza tots els instruments al seu abast per destruir l’autonomia de Catalunya, però no ho fa per millorar el benestar dels ciutadans de Catalunya, sinó per evitar que tinguin cap poder i que l’Estat en perdi. Una relació de domini contrària als estàndards democràtics.
En resum: Crònica d’una mort anunciada!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada