dimecres, 22 de febrer de 2017

21/02/2017. Procés. Josep M. Torrent. El maquinista de la Generalitat. Genial el títol de l’article que ens recorda Buster Keaton! Sempre hem considerat que un bon títol, un títol suggerent, encertat, és un complement indispensable a un bon article. Pensament que podríem capgirar i dir que un bon article és un complement indispensable a un bon títol!

Benvolguts,

Genial el títol de l’article que ens recorda Buster Keaton! Sempre hem considerat que un bon títol, un títol suggerent, encertat, és un complement indispensable a un bon article. Pensament que podríem capgirar i dir que un bon article és un complement indispensable a un bon títol! L’article ens va recordant les diferents etapes que el catalanisme modern de centre, el post-modern encara no ha arribat, ha anat realitzant a empentes i rodolons...

Acaba proposant que el Maquinista de la General, ai! de la Generalitat continuï sent en Puigdemont.

Creiem que l’article és explicatiu, però que aquesta visió és antiquada i que les posicions polítiques s’han de definir clarament: CDC volia ser un partit de centre autonomista però era un partit de dretes autonomista (només cal haver observat la germanor de criteris amb UDC, les batusses amb ERC i molt més les batusses amb les CUP). D’aquí se’n conclou que l’article obvia les esquerres que han existit i existiran (haberlas, haylas diuen els gallecs). S’ha de partir de la visió catalanista i independentista. En Macià que era de dretes va decidir amb altres patums de dretes crear un partit independentista d’esquerres perquè se’n va adonar que les esquerres existien (va absorbir els partits de centre i d’esquerra i no va absorbir els partits de dretes com UDC ni els comunistes i trotsquistes). I a més en aquelles circumstàncies els partits d’esquerres eren indispensables, era el contrapès, era l’equilibri.

Segons la nostra modesta opinió aquest criteri continua sent vàlid, els partits independentistes d’esquerres (ERC i CUP) són indispensables per tirar endavant el país. I l’antiga CDC o s’adapta a la nova situació o no ens en sortirem! Segurament aquesta era la proposició que CDC i ERC varen assumir quan varen crear Junts pel Sí!

Vegem l’article d’en Josep M. Torrent: 


El maquinista de la Generalitat

"El PDeCAT de poder sintonitzar, novament, amb la classe mitja catalana (independentista i no independentista), amb els sectors no radicals i moderar el seu llenguatge i les seves formes"

per Josep M. Torrent 21/02/2017

Durant dècades Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) havia representat l’espai central del catalanisme polític; un centre sociològic interclassista on s’hi podien sentir còmodes nacionalistes i no nacionalistes, dretes i esquerres moderades, partidaris del sector públic i del sector privat, defensors de l’escola concertada, privada i pública; treballadors, sindicalistes i empresaris, catalans de naixement i catalans d’adopció, catalanoparlants i castellanoparlants... CDC va identificar el seu projecte amb un tren que circulava cap un futur millor on tothom estava convidat a pujar-hi. Aquest tren, com va quedar clar el 9 d’abril del 1992 durant el debat de la investidura de Jordi Pujol com a president de la Generalitat, tenia com a una de les seves destinacions principals el model d’Estat dels Àustries; és a dir, l’Espanya d’abans del 1714. Deia Pujol: “Quan parlem de refundació de l’Estat espanyol volem dir recuperar la plenitud de competències, el finançament, els signes d’identitat de 1714, època en que ja existia un marc unitari, però diferent de l’actual”. I ho aclaria. “L’any 1714 teníem tres elements bàsics de sobirania limitada, és a dir, competències úniques, com milícia o policia, finançament, i llengua, cultura i dret com a signes d’identitat”Fa 25 anys, CDC ja conduïa el tren de Catalunya cap a un model confederal. Ho va dir Pujol el 1992 i ho va repetir el 1994, i no per això va deixar de ser una formació que aglutinava nacionalistes i no nacionalistes, dretes i esquerres moderades, treballadors i empresaris, catalanoparlants i castellanoparlants.

El tren convergent no perdia passatgers, els guanyava. Passatgers i no passatgers van anar creant una consciència de país propositiva, però també un desacomplexament sa de les queixes per obtenir un reconeixement i un tracte més dignes per part de l’Estat espanyol. El greuge i la sensació de penalització dels catalans pel sol fet de ser catalans no era una neura convergent o d’Esquerra, era un sentiment compartit també per amplis sectors del socialisme catalanista i dels ecosocialistes d’ICV. El pas del tripartit (PSC, ERC i ICV) pel govern de Catalunya va ser clau per acabar d’assumir que el greuge amb l’Estat no era victimisme pujolista, sinó una realitat tangible.  El Tribunal Constitucional, gràcies a la miopia estratègica i la manca de sentit d’Estat del PP i del PSOE, va ser decisiu per fer caure la bena dels ulls dels que encara dubtaven que l’única solució era plantar cara.

El tren convergent va canviar un pèl el rumb, es va dirigir cap el dret a decidir. Clar que en aquell moment, el comboi ja no era format únicament per vagons de CDC sinó que Esquerra ja hi tenia la seva quota. Es va canviar de maquinista. Artur Mas es va encarregar de pautar la nova ruta. Aquesta vegada ja no ho feia només per iniciativa pròpia, com Pujol, sinó perquè milers de milers de persones li ho demanaven als carrers de tot Catalunya. Primer, va intentar un gest de l’Estat amb Catalunya que donés satisfacció al mal tracte polític perpetrat després de la sentència del Constitucional contra el nou Estatut; negatiu. Després va intentar convèncer Madrid de la necessitat de caminar cap a un Pacte Fiscal que deixés de penalitzar el país; negatiu. Després va confeccionar, llei rere llei, la manera que els catalans poguessin pronunciar-se sobre quin futur volien per Catalunya (el dret a decidir); negatiu. Finalment, va idear un procés participatiu que es va convertir en el 9-N. Els resultats de la consulta van provocar unes eleccions anticipades on la ruta del tren denominat Catalunya proposat per CDC, ERC i la CUP --amb tots els matisos del món-- tenia com a destinació un Estat propi. El tren es va omplir més que mai però els vagons de CDC van començar a patir.

El gir independentista de l’antiga CDC --el partit que durant dècades va crear consciència nacional; que va definir un model d’Estat, el confederal; que va plantar cara a Madrid i que va posar les urnes del 9-N--, més els casos Pujol, Palau i 3% van anar desgastant la seva imatge. El gir independentista tant sobtat i, sobretot, el seu discurs massa sovint poc convergent, va provocar que es despengessin del projecte els sectors catalanistes no independentistes, els que creien en la seva paraula, tot i tenir un imaginari espanyol i els que els generaven molt dubtes l’aposta sobiranista.

I la realitat és que el partit de la construcció de la Catalunya contemporània ha perdut el seu nom, ja no es diu CDC es diu Partit Demòcrata (PDeCAT); ha vist com queia Jordi Pujol; ha hagut de sacrificar Artur Mas per evitar que el procés per la lliure decisió dels catalans quedés avortat i ha sentit com l’actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont, repetia una i altra vegada que no volia ser candidat a les pròximes eleccions. El nou projecte convergent ha perdut pistonada en l’espai central del país. Hi ha contribuït debats que han despistat el tradicional votant convergent, com el de la retirada dels concerts a les escoles d’elit de Catalunya (abonat per una bona part d’ERC) o l’aposta per construir la nova Catalunya, si convé, al marge de la Unió Europea (beneïda per la CUP). És una evidència que la societat tàctica amb ERC i la CUP desgasta el de Marta Pascal i David Bonvehí; d’Artur Mas i de Neus Munté. Els desgasta en l’aspecte ideològic (provoca que la centralitat de l’acció política es desplaci cap a l’esquerra i el centre quedi orfe) i en l’aspecte electoral (els suports, com a mínim segons les enquestes, sembla que han baixat).

El PDeCAT és un partit que patirà pel seu futur? Una formació que ha perdut la seva marca més potent (CDC), que ha sacrificat el seu líder (Artur Mas) i que la seva cara més visible (Puigdemont) es resisteix a ser candidat quan toqui; una proposta política que ha descuidat el centre polític i que té una nova marca gairebé invisible, com és possible que tingui 13.000 associats/afiliats, només 1.000 menys que els que tenia CDC? Amb aquesta carta de presentació com és possible que el PDeCAT tingui 3.000 afiliats que no havien estat abans a CDC?

Sorprenent! Sembla clar que base social n’hi ha, els 13.000 associats ho demostren, que hi ha una nova fornada que ha pres el relleu orgànic de la formació que pot donar-li una nova visió i una nova empenta. Però també sembla clar que si el PDeCAT vol tornar a ser, com es desprèn de discurs dels seus dirigents actuals, la casa comuna de les classes mitjanes catalanes, el partit dels ex-socialistes catalanistes, dels ex-Unió, dels actuals Demòcrates; la formació dels empresaris i dels treballadors és evident que ha de recuperar el centre polític. Ha de poder sintonitzar, novament, amb la classe mitja catalana (independentista i no independentista), amb els sectors no radicals i moderar el seu llenguatge i les seves formes. No es pot deixar arrossegar per l’estil de la CUP, ni per la contundència d’Esquerra; ha de recuperar estil propi. Clar que per això necessita temps. I aquest temps només el pot guanyar si convenç la seva cara més visible, el càrrec més important que té ara mateix a la primera línia política, aquells que representa la unitat d’acció de la política catalana perquè no tiri la tovallola i continuï al capdavant del projecte. 

El tren del PDeCAT, el temps, només el podrà guanyar si aconsegueix que el president Carles Puigdemont accedeixi a ser el seu maquinista. 
Josep M. Torrent

Joan A. Forès
Reflexions


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada