dijous, 23 de febrer de 2017

22/02/2017. Franquisme. Nacionalisme espanyol. PPSOE. Cotarelo. 46/45. El nacionalisme espanyol no es divideix entre esquerres i dretes. És sempre de dretes. El d'esquerres, també. El nacionalisme espanyol, especialment el de dretes està disposat a trossejar Espanya a canvi del manteniment del seu privilegi sempitern de governar el que en quedi.

Benvolguts,

Magnífica explicació del capteniment polític del PPSOE. En tot l’article traspua el sentiment que nacionalisme espanyol = franquisme = PPSOE.

Nosaltres ja havíem explicat que el franquisme ja existia abans del Franco. I havíem postul·lat que:

El franquisme, com l’energia, no es crea ni es destrueix, només es transforma!

En Cotarelo diu:

Aquest punt és aquí decisiu perquè explica perquè el nacionalisme espanyol no es divideix entre esquerres i dretes. És sempre de dretes. El d'esquerres, també.

Antonio Cánovas del Castillo, cap del Partit Liberal Conservador,
i Práxedes Mateo Sagasta, cap del Partit Liberal Fusionista,

 Recordem que el bipartidisme de Cánovas del Castillo (Partit Liberal Conservador), i Mateo Práxedes Sagasta (Partit Liberal Fusionista) era exactament això: Bipartidisme o tornisme programat matemàticament amb canvi cada quatre anys (durant 30 anys!), en pla sadomasoquista: Era caciquisme i corrupció institucionalitzada. El Cánovas, com el PP, era la part sado i el Sagasta, com el PSOE era la part massoca.

Segons el Sapiens:
BIPARTIDISME: Va començar amb el Pacte del Pardo el 1876.
Antonio Cánovas del Castillo va introduir un sistema de govern basat en el bipartidisme i l’alternança en el poder dels dos grans partits, el Partit Liberal Conservador fundat pel propi Cánovas, i el Partit Liberal Fusionista liderat per Práxedes Mateo Sagasta, que renunciaven als pronunciaments com a mecanisme per accedir al govern. El sistema suposava un cert equilibri entre el rei i les corts, la tradició i la modernitat. Queda clar que el sistema podia ser etern, ja que Sagasta, el major exemple de supervivència política en tota la història d’Espanya, que havia estat responsable com a cap de Gobierno del Desastre del 98, va tornar ser elegit el 1901 (com pot ser que passi amb el Rajoy o l’Aznar).  

I finalment vegem l'acudit:

Vegem ara l’article:


46/45

"El que diferencia l'independentisme català del nacionalisme espanyol, sobretot el de dretes, és que aquest últim no creu en el que diu defensar"

per Ramón Cotarelo 21/02/2017

Fa una mica menys d'un any, a l'abril del 2016, Puigdemont es va presentar a La Moncloa amb un repertori de 46 qüestions pendents de tractar entre la Generalitat i el govern central, el doble de les que havia ofert negociar Artur Mas l'any anterior. Els dos presidents van rebre l'acostumat i arrogant "no" mesetari embolicat en la retòrica flamígera del caduc imperi a compte que una de les qüestions era el referèndum: no es pot negociar amb la sobirania del poble espanyol. 

Per ventura no coincideixen Rajoy i Felipe González en aquest punt fal·laç de la sobirania innegociable del poble espanyol?

En aquest i en molts altres, però aquest és aquí decisiu perquè explica perquè el nacionalisme espanyol no es divideix entre esquerres i dretes. És sempre de dretes. El d'esquerres, també. 

Mesos més tard, al desembre del 2016, la vicepresidenta Sáenz de Santamaría admetia que el govern podia parlar de 45 de les 46 peticions catalanes. Fora quedava la 46a, que no podia ni pronunciar-se: el referèndum. D'entestar-se amb això la part catalana, no hi hauria cap diàleg. I aquest és l'esperit que destil·la l'actitud actual del govern central: negociar sobre 45 de les 46 qüestions, deixant a part expressament el referèndum que és precisament la proposta que dóna sentit a la posició de la Generalitat i constitueix la seva fortalesa. Cosa, per cert, que podria haver ofert ja fa un any de ser menys lent i una mica més responsable. 

Al final, per tant, el govern s'asseu a negociar a contracor, amb un any de retard i amb imposicions, com sempre. Però ho fa. Els que no volien ni començar a parlar han acabat comprenent que escenifiquen alguna cosa o el full de ruta catalana, en la qual mai han cregut, va escombrar a ulls de l'opinió pública internacional. La mateixa espantada sospita dels socialistes que han passat a parlar de "plurinacionalitat" d'Espanya però tampoc volen sentir parlar de referèndum català. 

Per dissimular la seva insostenible posició, el govern ja ha aconseguit que el seu Tribunal Constitucional, l'òrgan que actua als seus dictats, hagi anul·lat la decisió del Parlament de convocar el referèndum. D'aquesta manera, se situa fora de la llei qualsevol mesura de les institucions catalanes en prossecució del full de ruta i es possibiliten més activitats repressives. De fet, el TC ja ha instat la Fiscalia a què afini una segona causa penal contra Carme Forcadell, presidenta del Parlament

En aquestes condicions l'oferta de diàleg i enteniment del govern espanyol és una farsa dins de la seva acostumada política d'amenaces. A l'efecte ha deixat anar també als seus portaveus, pregoners i intel·lectuals orgànics de tot l'espectre polític perquè exigeixin peremptòriament mesures contundents. Si fa una dates, Vidal Quadras recordava que, quan no es respecta l'Estat de dret (l'Estat de dret de la dreta espanyola que ni té dret ni, en el fons, és un Estat) les coses es resolen per la violència; el seu correligionari, Albiol, escenificava gràficament l'amenaça pintant un futur -que ell deia voler evitar- amb l'exèrcit de desfilada per la Diagonal. Menys bel·licosa l'esquerra prefereix espantar per la via administrativa i penal, i Guerra parla de suspendre l'autonomia amb l'article 155. El mateix article que invoca aquest aparatós prohom, intel·lectual orgànic de la transició, Juan Luis Cebrián. 

L'últim cadell del franquisme mediàtic, li afegeix un toc paramilitar parlant de la Guàrdia Civil, per tancar el cercle amb els escandalitzats prohoms de la dreta. 

En el fons, qui millor representa aquest esperit de nacionalisme espanyol per sobre dels seus tènues bàndols és José María Aznar, que considera pusil·lànime tota intenció dialogant del govern central amb la Generalitat. El mateix Aznar que va lliurar el 15% de l'IRPF a la Generalitat a canvi del vot de Pujol a la seva investidura. Una concessió que evidencia el fons real de la intenció del nacionalisme espanyol, especialment el de dretes:

està disposat a trossejar Espanya a canvi del manteniment del seu privilegi sempitern de governar el que en quedi. El que diferencia l'independentisme català del nacionalisme espanyol, sobretot el de dretes, és que aquest últim no creu en el que diu defensar.
Cotarelo

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada