Benvolguts,
El
feixisme, el franquisme, en aquests temps, impregna tota Espanya, excepte per sort, Catalunya.
Ho podem veure amb els resultats de les darreres eleccions
del 27-S, 72
diputats independentistes, 52
franquistes i 13 expressament no
homologables (Rabell dixit) ni en els indepes ni en els unionistes (franquistes).
Ho podem veure també en el nombre d’Ajuntaments indepes
respecte als altres.
Ho podem veure en
els resultats del Referèndum de l’!
d’octubre:
Ho podem veure en el capteniment de la Guàrdia Civil i la
Policia Armada l’esmentat 1 d’octubre. Realment van actuar com si els haguessin
tingut tancats en una gàbia i els haguessin deixat anar. Necessitaven apallissar ciutadans! Vegeu els vídeos!
Com els toros de la mal anomenada Fiesta Nacional, quan els deixen anar a la
plaça o com els dels “encierros de Pamplona” quan els deixen anar també!
I
voldríem creure, ho hem explicat manta vegades, que
la culpa no és dels sicaris armats de porres i d’escopetes amb bales de goma,
sinó de qui els mana.
La culpa és de la cadena de comandament, que suposem que comença pel Mariano,
passa per la Soraya SS, i segueix pel ministre de l’interior, sempre amb el vist-i-plau o l'encoratjament del rei, etc.
A
Europa, si no dimitien al primer instant, serien denunciats i anirien a les garjoles! Però, després del Fraga ja sabem que "Spain is different" i després de Valle Inclan ja sabem que Espanya és una deformació grotesca d’Europa!
Hem
dit per sort, perquè a Catalunya fins aquest any no havien aparegut els nazis, els
extremistes, els ultranacionalistes, atiats pels partits ultres com VOX, SCS, Falange,
i d’altres. I
han aparegut perquè els atien! Sense els estímuls i les mentides de les dretes (terme
que inclou les ultradretes), de la premsa espanyola en paper i digital, de les cadenes de televisió de la casta, no hauríem hagut de veure, amb vergonya aliena, aquests
energúmens actuant...
Vegem l’anàlisi, molt
ben feta del Xavier Godàs:
Per què el feixisme és la força de
xoc del 155
"La
proliferació de nazis al carrer és ostensible des que varen ser convocats a la
primera gran manifestació espanyolista del 8 d’octubre a Barcelona"
per Xavier Godàs
01/12/2017
Els feixistes han
tornat a sortir a campar pels carrers, de cacera. El seu lema és la violència. A Catalunya la proliferació de nazis al carrer és ostensible des que varen ser
convocats a la primera gran manifestació espanyolista del 8 d’octubre a
Barcelona. Altres ciutats de l’Estat, particularment València
i Madrid, també han experimentat l’increment de la presència pública de
feixistes en manifestacions i aldarulls aprofitant el clima generat contra el conflicte català. Això, pel que fa als feixistes militants. Hem pogut veure, també, com han proliferat
actituds pròpies d’un feixisme cultural, civil, gairebé de caràcter
familiar: el famós “A por ellos” com a expressió popular d’un
sentir catalanofòbic. Un “A por
ellos” emprat com a crit de guerra també per policies de viatge a
Catalunya.
I
hem comprovat amb estupor com la Policia Nacional i la Guàrdia Civil compten entre els seus destacats membres en sindicats
policials i associacions a activistes decidits d’extrema dreta.
La policia municipal de Madrid ens queda
lluny, però marca el to d’un esperit nazi incrustat en components dels cossos
armats: lloes a Hitler i el nazisme; desitjos de
mort a repartir entre immigrants de tota mena, i apol·logia de l’assassinat
contra polítics d’esquerres, republicans i/o independentistes. Un “A por ellos” un xic més subtil però
igualment abrandat ha esclatat entre el periodisme espanyol nacionalista, com en
el cas de “Espejo Público”,
tot confirmant a les seves audiències que la catalanofòbia és una emoció
justificable.
En fi, per acabar-ho d’adobar, el Tribunal Constitucional
és taxatiu en l’empresonament de càrrecs electes i dirigents independentistes
pacífics però suspèn cautelarment l’ingrés a presó dels feixistes assaltants a Blanquerna
formalment condemnats. Podríem continuar fins a l’extenuació amb molts altres
exemples.
Però, si com
se’ns insisteix, vivim en democràcia, per què és possible l’expressió desacomplexada del feixisme? Senzillament, perquè a Espanya el feixisme està blanquejat i
és normal: forma part de l’horitzó
del sistema polític espanyol. De
fet el mateix Partit Popular hi
flirteja constantment. Personatges com els senyors Albiol i Casado en són un
clar exemple. Dos polítics del PP perfectament
homologables a l’extrema dreta europea; dos parafeixistes que fan gal·la de la
seva agressivitat i la seva llaurada ignorància.
Què és el que marca la diferència en el
tractament del feixisme a Espanya respecte d’altres estats europeus de passat
feixista?
Doncs el fet històric que a l’Estat la Llei de Reforma
Política, impulsada per les institucions franquistes el 1976, blanquejà
definitivament el feixisme contingut en el Movimiento Nacional.
De fet, normalitzà el conjunt del franquisme. Perquè Espanya arriba a la democràcia formal
mitjançant un procés de reforma pilotada pel sector reformista de la dictadura.
Una dictadura,
no ho oblidem, protegida pel bloc militar occidental durant la guerra freda,
amb els EE.UU. al capdavant. En aquest marc històric, la dictadura de Franco
fou concebuda per moltes democràcies liberals europeees com un mal menor en la
creuada geopolítica antisoviètica. La dictadura espanyola oferí els
seus serveis a Occident erigint-se
en mur de contenció del comunisme i permetent esdevenir plataforma militar dels
EE.UU. i, per derivada estratègica,
de l’OTAN.
Amb tot, a partir de 1975 l’estat de dret espanyol
s’estructurà en base a concessions progressives a les forces democràtiques
sense alterar l’estructura institucional bàsica de l’Espanya concebuda de blau:
la indissoluble unitat de la nació espanyola, les forces armades com a garants
de la integritat territorial de l’Estat, les autonomies uniformitzades que
concreten paradigmàticament la unitat nacional, la mateixa monarquia imposada
pel dictador.
Es tractava de
perviure en el marc de les democràcies formals europees en procés de
coordinació en un mercat comú i en polítiques generals que conformarien amb el
temps la UE.
Siguem conscients del fet que no fou prou forta l’oposició democràtica del conjunt de l’Estat com per
fer caure la dictadura en vida del dictador.
Quan no s’és prou fort, l’oponent delimita les regles del joc. Segur que en aquell context les forces democràtiques,
particularment els comunistes i els republicans, valoraren els avenços que
s’estaven fent com a necessaris a la llum de la correlació de forces existent,
però el temps ha demostrat que la democràcia resultant és deficient; que les pautes político-culturals del franquisme mantenen
el seu dinamisme en el desplegament del règim del 78 fins als nostres dies.
En conseqüència: la democràcia espanyola
políticament segrestada per una transició hegemònicament franquista, consenteix
el feixisme perquè l’evolució de les institucions de la dictadura a les
resultants de la transició espanyola comportà el pacte que cap responsable del
règim dictatorial hagués de passar comptes del seu passat ni dels seus actes.
La transició
fou, entre d’altres coses, la consumació d’un blanqueig en tota regla de l’obra
de Franco i de l’esperit del Movimiento Nacional. Com si no hagués
existit el feixisme espanyol.
La teoria de les dues espanyes assenyalava la republicana com a font de
desordres i violència. Franco, en fi, presentat gairebé com una necessitat
històrica per posar ordre en un període històric desordenat, plagat de
conflictivitat social i confrontacions nacionals interiors. Així, amb una
part del poble sotmès a la derrota, amb morts mal enterrats als vorals de
camins i carreteres i amb una història criminal encara per revisar,
Espanya és un estat on el feixisme
pot perviure sense problemes i expressar-se sense dificultats, perquè ha estat
absolt per pactes
de les elits polítiques a esquena de la ciutadania.
Per tant, hem
d’entendre que quan la concepció de la unitat pàtria concebuda per Franco i el Movimiento Nacional està en
perill, és lògic que els feixistes surtin dels
seus caus a fer de força de xoc del bloc del 155 a Catalunya, i a torpedinar
qualsevol resquici de republicanisme a l’Estat que pugui empatitzar amb alguna solució per a
Catalunya que no passi per la mateixa medicina constitucional de sempre.
Actuen desacomplexadament perquè el
sistema polític espanyol dominant els inclou com a part de la família. En
formen part des de 1939.
Xavier Godàs
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada