EDITORIAL
Pablo Iglesias,
l'equidistància i el feixisme
José Antich
Barcelona. Diumenge, 3 de desembre de 2017
Per què Pablo
Iglesias sol errar més del que és normal en les anàlisis que fa
sobre Catalunya?
Al principi es deia que era per
desconeixement, i així es va interpretar aquella primera relliscada de la
campanya per a les eleccions catalanes de 2015. Iglesias, que debutava al
capdavant d'una formació amb pocs mesos de vida, va demanar als fills i néts
d'andalusos o extremenys que no s'avergonyissin de les seves arrels, que era
una manera de dir que no votessin partits independentistes. També va assenyalar que "la Catalunya
de l'extraradi és mes autèntica que cap altra". Alguns mesos
després va protagonitzar un altre incident en retreure al dirigent de la CUP David Fernández l'abraçada amb
Artur Mas durant la consulta participativa del 9-N de 2014, per la qual després l'expresident va ser condemnat.
"Jo mai no
m'abraçaria amb Mas", va arribar a dir. Poques setmanes després vindrien les disculpes
de Iglesias i el reconeixement que s'havia equivocat.
Aquest diumenge
Iglesias ha tornat a Barcelona per donar suport a la candidatura de Xavier
Domènech. Potser és perquè les enquestes avancen mals resultats per a la
formació morada de cara al pròxim 21-D i necessita despertar
el seu electorat dorment i atreure de nou aquells votants que s'inclinen per
altres formacions polítiques, o potser és perquè continua necessitant millorar
el coneixement de Catalunya.
El que és cert és que l'acusació a
l'independentisme d'haver contribuït a despertar el feixisme a Espanya i a Catalunya
amb els seus posicionaments polítics és molt més que una maldat. És un
judici històric del que ha succeït aquests anys, però sobretot aquests
mesos i aquestes últimes setmanes, que falseja la realitat entre víctimes i
botxins per uns quants milers de vots.
El projecte polític de
Iglesias, Colau i Domènech se sustenta a intentar ocupar un espai intermedi
entre independentistes i no
independentistes. El que s'ha denominat l'equidistància. És obvi que cada partit té dret
d'ocupar la posició política en què es troba més còmode, i en aquest
cas Podemos i les seves
confluències no es volen posicionar. Però una cosa és això, i una altra de molt diferent és
responsabilitzar l'independentisme dels vents feixistes que es veuen
creixentment als carrers amb un excés d'impunitat. La resposta espanyola a les demandes de Catalunya no ha estat gaire diferent
durant l'últim segle, i per confirmar-ho hi ha els llibres d'història i
els debats estatutaris que hi ha hagut d'ençà de Núria, als anys 20.
Res de nou, doncs. I aleshores? La novetat d'aquests últims temps és que una
força política com Podemos volia enarborar una
bandera amb una força aparent que
ningú no havia portat en la política espanyola fins llavors.
I al final, aquestes
ànsies de canvi i de revolució han sucumbit aparentment abans de temps.
I el joc de la política espanyola demora els canvis en
profunditat i només admet els estètics, els quals, en el fons, suposen canviar
molt poc. D'aquí ve, potser, el desconcert de Iglesias amb la carpeta catalana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada