dilluns, 11 de desembre del 2017

07/12/2017. ERC-Puigdemont. Àstrid Bierge. Salvats per la presó. Potser sonarà vanitós, però tinc la sensació que el país està abduït, que viu en un Show de Truman pervers i que només una petita part som conscients de l’engany. Voldria agafar Catalunya per les solapes i sacsejar-la amb violència: “Desperta, collons!”. Mai vaig confiar en els líders independentistes però sí que creia en la gent, pensava que el poble no els deixaria marge per la desbandada i que els obligaria a fer la feina que van dir que venien a fer. I més encara, molt més encara, després de veure el coratge amb què es va defensar el referèndum. I així estem, repetint en bucle el nostre error atàvic, encimbellant líders mediocres només perquè han estat maltractats per Espanya. Com si ser maltractat et convertís directament en un heroi. Quina mena de lògica és, aquesta? Ser un heroi és trobar el valor i la intel·ligència per alliberar-se del maltractador.

Benvolguts,

Un altre lliurament del contenciós ERC-Puigdemont, però molt més crític amb tothom! Fixeu-vos en el títol i si no l'enteneu, l’article us l’aclarirà!


Salvats per la presó

"Els autocrítics resulta que som molt mals patriotes i pitjors persones i la derrota només ha servit perquè el món vegi que Espanya és un país molt bèstia"


07/12/2017

Cada cop que miro les notícies em foto d’una mala hòstia còsmica. Esquerra posant-se bé per pactar amb els comuns, Puigdemont fent el discurs de Marta Pascal i Santi Vila i, el que és pitjor per molta diferència, la gent ovacionant els presos polítics com si fossin herois i anant amb il·lusió a Brussel·les per participar en una manifestació que no servirà absolutament per a res.


Mai vaig confiar en els líders independentistes però sí que creia en la gent, pensava que el poble no els deixaria marge per la desbandada i que els obligaria a fer la feina que van dir que venien a fer. I més encara, molt més encara, després de veure el coratge amb què es va defensar el referèndum. 

Si més no, pensava que, si els líders s’arronsaven, com a mínim la derrota serviria per desemmascarar el processisme i començar una nova etapa en què, ara sí, aniríem a fer la independència. Pensava que la gent s’adonaria, per fi, que tota aquella història de no explicar-nos res perquè no volien ensenyar les seves cartes, que la prepotència de dir-nos que no ens preocupéssim de res perquè tenien plans B fins a la lletra zeta

i que totes aquelles suposades jugades mestres de Puigdemont prorrogant la DUI eren, en realitat, un bluf, una fugida endavant per no reconèixer que la via unilateral sempre va semblar-los impossible.

Pensava que, si perdíem aquesta pantalla, com a mínim caurien caretes i la pressió social faria surar uns líders amb un pla de veritat. Un pla amb el qual tot estigués preparat perquè molts Mossos, tractors, bombers i ciutadans protegissin les seves institucions i bloquegessin ports i aeroports durant dies.

No haurien pogut venir a disparar ni a tirar bombes contra centenars de milers de persones.

Que no, conxo, que no. Haurien pogut amenaçar, i no dubto que van fer-ho, però la “violència il·limitada” en què s’ha escudat JxSí per fer-se enrere és impensable. Espanya ho pot fer tot excepte això. Potser sí que uns feixistes haurien pelat algú o que un policia hauria etzibat un cop de porra mortal, però aquest era un risc que calia assumir igual que l’1-O es va assumir que algú podria sortir mal parat.

Estic convençuda que la gent, ben dirigida i esperonada des de dalt, hauria estat disposada a aguantar aquesta situació durant uns dies. No n’haurien calgut tants per generar una crisi econòmica alarmant que forcés la UE a forçar l’estat a acceptar un procés de mediació. Com a mínim s’hauria pogut intentar. És el pes de generar aquest caos el que els va fer por assumir, no el d’avesar la gent a una massacre inimaginable.

Malauradament, ni s’ha plantat cara ni han caigut màscares. Els autocrítics resulta que som molt mals patriotes i pitjors persones i la derrota només ha servit perquè el món vegi que Espanya és un país molt bèstia. El dia 21 es presentaran els mateixos que acaben de fracassar i el seu nou projecte és recuperar allò que s’ha perdut, no pas esmenar els errors i preparar-se per poder guanyar.

Ara la unilateralitat ha quedat descartada i per tant el gruix de l’independentisme ha assumit al peu de la lletra el projecte dels comuns: esperar que Espanya canviï.

Quantes dècades calen perquè puguem fer, a les bones, un referèndum pactat? Comptin, comptin, aquests són els anys a què ens volen condemnar.

M’agafen ganes de plorar quan amics meus, d’aquests que pengen cartells d’ERC des dels 13 anys, em vénen amb la cançoneta de la presó. Que s’ho han jugat tot pel país, diuen, perquè els han posat a la presó i perquè han perdut molt patrimoni. I es caguen en Espanya i blablabla. Em pregunto què hauria passat si no els haguessin engarjolat. Crec que la gent, lliure de l’empatia envers el màrtir, tan catalana, hauria estat molt més crítica. Crec que la gent s’hauria emprenyat com una mona amb uns líders que han reconegut obertament que no estaven preparats per aplicar la independència perquè, en paraules de l’ex-pistoler Rufián, s’esperaven un contrincant “civilitzat”. Espanya! Mira, puja al meu dit i balla. Crec que el país no s’ho hauria empassat, crec que hauria vist que aquest govern mai va creure en la victòria. La mostra és que Santi Vila ara és el dolent de la pel·lícula.

Com que els han posat a la presó, però, la compassió i la indignació han taponat els retrets. Ni tan sols la CUP s’ha atrevit a criticar-los.

L’empresonament dels nostres líders -terrible, injust, neandertal-, paradoxalment, els ha salvat. És així de bèstia. Un cop decidit que no aplicarien la DUI, anar a declarar a Madrid canell contra canell era l’única escapatòria que tenien per no patir l’escarni del seu poble. La garjola, la martirització, els ha servit de cortina de fum. Al cap i a la fi, és menys difícil dir que anaven amb el lliri a la mà i pagar-ho amb unes setmanes al trullu que no pas reconèixer que, precisament perquè sabien perfectament de quin peu calça Espanya, mai van creure que podrien complir les promeses que van fer-nos.

I així estem, repetint en bucle el nostre error atàvic, encimbellant líders mediocres només perquè han estat maltractats per Espanya. Com si ser maltractat et convertís directament en un heroi. Quina mena de lògica és, aquesta? Ser un heroi és trobar el valor i la intel·ligència per alliberar-se del maltractador.

Per rematar el drama, els crítics amb vocació política no s’han atrevit a presentar-se o han decidit unir-se a les candidatures processistes. La CUP és l’únic partit que segueix defensant la via unilateral com a única possible. La CUP, que òbviament no guanyarà mai perquè va pel món dient que Cuba i Veneçuela són països meravellosos. Quin panorama. O ens cau un Sant Jordi del cel o d’aquí 50 anys encara estarem demanant-li al món que vingui a matar-nos el drac, que nosaltres, sabeu, som els bons.

Àstrid Bierge

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada