Benvolguts,
Un altre lliurament del contenciós ERC-Puigdemont, però molt
més crític amb tothom! Fixeu-vos en el títol i si no l'enteneu, l’article us l’aclarirà!
Salvats per la presó
"Els
autocrítics resulta que som molt mals patriotes i pitjors persones i la derrota
només ha servit perquè el món vegi que Espanya és un país molt bèstia"
per Àstrid Bierge
07/12/2017
Cada cop que miro les notícies em foto
d’una mala hòstia còsmica. Esquerra posant-se bé per pactar amb els comuns, Puigdemont
fent el discurs de Marta Pascal i Santi Vila i, el que és pitjor per molta
diferència, la gent ovacionant els presos polítics com si fossin herois i anant
amb il·lusió a Brussel·les per participar en una manifestació que no servirà absolutament per a res.
Mai vaig confiar en els líders independentistes però sí que
creia en la gent, pensava que el poble no els deixaria marge per la desbandada
i que els obligaria a fer la feina que van dir que venien a fer. I
més encara, molt més encara, després
de veure el coratge amb què es va defensar el referèndum.
Si més no, pensava que, si els
líders s’arronsaven, com a mínim la derrota serviria per desemmascarar el
processisme i començar una nova etapa en què, ara sí, aniríem a fer la
independència. Pensava que la gent s’adonaria, per fi, que tota aquella
història de no explicar-nos res perquè no volien ensenyar les seves cartes, que
la prepotència de dir-nos que no ens preocupéssim de res perquè tenien plans B
fins a la lletra zeta,
i que totes aquelles suposades jugades mestres de
Puigdemont prorrogant la DUI eren, en realitat, un bluf, una fugida endavant
per no reconèixer que la via unilateral sempre va semblar-los impossible.
Pensava que, si perdíem aquesta pantalla, com a
mínim caurien caretes i la pressió social faria surar uns líders amb un pla de veritat. Un pla amb el qual tot estigués preparat perquè molts
Mossos, tractors, bombers i ciutadans protegissin les seves institucions i
bloquegessin ports i aeroports durant dies.
No haurien pogut venir a disparar ni a tirar bombes contra
centenars de milers de persones.
Que no, conxo, que no.
Haurien pogut amenaçar, i no dubto que van fer-ho, però la “violència il·limitada” en què s’ha escudat JxSí per fer-se enrere és impensable. Espanya ho pot fer tot excepte això.
Potser sí que uns feixistes haurien pelat algú o que un policia hauria etzibat
un cop de porra mortal, però aquest era un risc que calia assumir igual que l’1-O es va assumir que algú podria sortir mal parat.
Estic convençuda que
la gent, ben dirigida i esperonada des de dalt, hauria estat disposada a
aguantar aquesta situació durant uns dies. No n’haurien calgut tants per
generar una crisi econòmica alarmant que forcés la UE a forçar l’estat a
acceptar un procés de mediació. Com a mínim s’hauria pogut intentar.
És el pes de generar aquest caos el que els va fer por assumir, no el d’avesar
la gent a una massacre inimaginable.
Malauradament, ni s’ha
plantat cara ni han caigut màscares. Els autocrítics resulta que som
molt mals patriotes i pitjors persones i la derrota només ha servit perquè el
món vegi que Espanya és un país molt bèstia. El dia 21 es presentaran els mateixos que
acaben de fracassar i el seu nou projecte és recuperar allò que s’ha perdut, no
pas esmenar els errors i preparar-se per poder guanyar.
Ara la unilateralitat ha quedat descartada i per tant el gruix
de l’independentisme ha assumit al peu de la lletra el projecte dels comuns:
esperar que Espanya canviï.
Quantes dècades calen
perquè puguem fer, a les bones, un referèndum pactat? Comptin, comptin, aquests
són els anys a què ens volen condemnar.
M’agafen ganes de
plorar quan amics meus, d’aquests que pengen cartells d’ERC des dels 13 anys,
em vénen amb la cançoneta de la presó. Que s’ho han jugat tot pel país, diuen,
perquè els han posat a la presó i perquè han perdut molt patrimoni. I es caguen
en Espanya i blablabla. Em pregunto què hauria passat si no els
haguessin engarjolat. Crec que la gent, lliure de l’empatia envers el
màrtir, tan catalana, hauria estat molt més crítica. Crec que la gent s’hauria emprenyat com una
mona amb uns líders que han reconegut obertament que no estaven preparats per
aplicar la independència perquè, en paraules de l’ex-pistoler Rufián,
s’esperaven un contrincant “civilitzat”. Espanya! Mira, puja al meu dit i
balla. Crec que el país no s’ho hauria empassat, crec que hauria vist que
aquest govern mai va creure en la victòria. La mostra és que Santi Vila ara és el dolent de la pel·lícula.
Com que els han posat a la presó, però, la compassió i la
indignació han taponat els retrets. Ni tan sols la CUP s’ha atrevit a
criticar-los.
L’empresonament dels
nostres líders -terrible, injust, neandertal-, paradoxalment, els ha salvat. És
així de bèstia. Un
cop decidit que no aplicarien la DUI, anar a declarar a Madrid canell contra
canell era l’única escapatòria que tenien per no patir l’escarni del seu poble. La garjola, la martirització, els ha servit de cortina de
fum. Al cap i a la fi, és menys difícil dir que anaven amb el lliri a la mà
i pagar-ho amb unes setmanes al trullu que no pas reconèixer que, precisament perquè
sabien perfectament de quin peu calça Espanya, mai van creure que podrien complir les promeses que van fer-nos.
I així estem, repetint en bucle el nostre error atàvic,
encimbellant líders mediocres només perquè han estat maltractats per
Espanya. Com si ser maltractat et convertís directament en un heroi.
Quina mena de lògica és, aquesta? Ser un heroi és trobar el valor i la
intel·ligència per alliberar-se del maltractador.
Per rematar el drama,
els crítics amb vocació política no s’han atrevit a presentar-se o han decidit
unir-se a les candidatures processistes. La
CUP és l’únic partit que segueix defensant la via unilateral com a única
possible. La CUP, que òbviament
no guanyarà mai perquè va pel món dient que Cuba i Veneçuela són països
meravellosos. Quin
panorama. O ens cau un Sant Jordi del cel o d’aquí 50 anys encara estarem
demanant-li al món que vingui a matar-nos el drac, que nosaltres, sabeu, som
els bons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada