dimecres, 20 de desembre del 2017

18/12/2017. Ignasi Farinyes. Independentisme o franquisme. Dijous que ve, 21 de desembre, serà un dia estrany: haurem de participar en unes eleccions il·legítimes. Un cop refets de l’animadversió provocada per l’últim acatament del govern (que ens empenyia a girar-los l’esquena), els independentistes no podrem defugir la “crida a les urnes”. "El repte independentista no ha desvetllat el fantasma del feixisme, sinó que li ha esquinçat la disfressa que s’havia anat confeccionant des de la Transició del 78".

Benvolguts,

Com que el règim del 78 ja s’ha tret la disfressa i s’ha transmutat en el que realment és, el 155, la majoria de comentaristes catalans, com qui signa l’article que comentem avui, parlen del que hi ha sota de la careta: el franquisme. A més a més ens sap greu, o no!, que la Soraya SS estigui molt preocupada perquè sempre que podem els catalans li fem “escratxes” i li expliquem que des del 1978 sabem que la casta que governa les Espanyes és franquista, els seus pares també eren franquistes i els seus fills són o seran franquistes. És el seu ADN!

A més si volen xupar càmera com el Franco Rabell, el Coscubiela, el Rivera, l’Arrimadas, el Pedro Sánchez, l’Iceta i els pocapenes del PP català, Millo, Garcia Albiol i algun altre, no tenen més remei que treure’s també la careta i acceptar que la seva nissaga és o podria ser una nissaga d’arrel franquista.

La casta de governants, diplomàtics, ministres, militars, jutges, fiscals, capellans, bisbes, cardenals espanyols són franquistes, sempre els mateixos, porten els mateixos cognoms, són de les mateixes nissagues. I no tan sols això, la casta pel cantó superior arrriba a ministres i per la part inferior, arriba fins als alts, petits i baixos funcionaris, secretàries, uixers, batlles, regidors. Mostrem-ne unes quantes “perles”:

El pare de l’Arrimadas fou inspector de policia franquista a la policia armada de Barcelona (la dels Creix) en els anys 60 i té un cosí procurador en les Corts franquistes i governador civil franquista de Jaén o d’Albacete o de per allà.  

El sinistre Fernández Díez és fill de militar franquista.

L’Iñigo Méndez de Vigo ve d’una nissaga de franquistes, militars i falangistes franquistes. Estan emparentats amb bona part de la Casta franquista des de fa 200 anys.... Són tres germans. Un d’ells militar franquista, coronel de cavalleria franquista, com era el pare, que era ajudant del sinistre dictador Franco, “militar africanista con una excelente carrera castrense siempre cercana al poder”. El germà és militar franquista, director del gabinet tècnic del Secretari d’Estat de Defensa, (tots els militars, fiscals i jutges espanyols són franquistes mentre no es demostri el contrari, fins i tot abans del Franco).  L'Iñigo ministre. Una germana, Beatriz, és llicenciada en dret com Iñigo i espia de carrera. Va entrar al Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) de molt jove, amb padrins poderosos i ha “medrao” en el Centre. Ara ocupa el número 2 i només té per sobre el general franquista Félix Sanz Roldán. El cuñado del ministro, Iñigo Pérez de Herrasti, ha tenido problemas con la política y la Justicia. Considerado como la oveja negra de la familia, es un conocido ultraderechista que tuvo su última aparición pública hace sólo tres años en el asalto a la librería y centro cultural catalán Blanquerna, en Madrid, en cuyo juicio celebrado este año fueron condenados 14 de los 15 acusados a penas inferiores a un año (i que no han entrat a la presó perquè el jutge s’ha compadit de que un d’ells tenia fills petits, com tenen fills petits la majoria de catalans empresonats). L’Iñigo Méndez també a través de la seva muller està emparentat amb l’ex-ministre de Defensa Pedro Morenés, ex fabricant d’armes (bombes de raïm entre d’altres) a la societat Instalaza i amb Borja Prado, fill del soci de negocis bruts i corruptes del Juanca, Prado y Colon de Carvajal, que va acabar la vida a la presó, sense esquitxar el Juanca.

La tal Carina Mejias és filla de militar franquista destinat a Sant Climent (Clemente?) Sescebes (las Cebollas?) i nascuda a Girona. Està casada amb un altre militar franquista nascut al País Valencià. Va militar al PP (1991-2012) i després va passar a C's (des de 2012), amb motiu de la reacció d’odi (en podem dir autoodi?) que la va portar a participar en uns fils de tweeter d’insults del tipus: "me gustaría ver a Gabriel Rufián y Joan Tardà en Hospitalet y Cornellà tras su mierda de golpe de Estado. Degollados" o "En caso de golpe de Estado sobran farolas en Hospitalet y Cornellà para colgarles”.
Óscar Bermán, l’exregidor del PP de Palafolls (Maresme) que va plegar del partit a principis d’aquest 2017, després de militar-hi durant més de 25 anys s’ha manifestat a ritme marcial amb legionaris i ultradretans pels carrers de Palafolls i ha fet declaracions enyorant el règim de Franco. Bermán va saltar a la palestra mediàtica amb una frase masclista poc afortunada: “En una societat seriosa i sana, Ada Colau estaria fregant terres i no d’alcaldessa“. No és l’única “perla” de Bermán. Setmanes abans havia sortit en defensa d’un càrrec del PP fent apologia del franquisme sentenciant que “al costat d’aquesta Espanya, la de Franco era l’Arcàdia feliç“.
M’agradarà més veure com els Mossos us foten la porra pel cul als independentistes i a sobre us agrada“. Sense matisos, així de clar ho escrivia el regidor popular de Figueres (Alt Empordà) Diego Borrego al seu perfil de Facebook. La frase es feia pública al gener de 2017.
Comparar una marxa de torxes independentista amb una de nazi i quedar-se tan ample. Això és el que va fer el regidor de Ciutadans a Sitges, Miguel Ángel Bastenier, a través del seu perfil de Facebook. L’afirmació de Bastenier va comportar la reprovació de la CUP local de les seves paraules i la reacció del regidor de Cs va afegir encara més llenya al foc comparant les marxes independentistes amb les del Ku Klux Klan.
Al mes d’agost passat, la direcció de Ciutadans va decidir obrir un expedient a José Manuel Mateo, regidor seu de Rubí, després que es viralitzés un vídeo de Rubí TV (minut 2.26) del març de 2014 on Mateo afirmava que “qui vulgui aprendre català, que vagi a una acadèmia i se la pagui“. El mateix regidor piulava l’any 2013 un enllaç del digital ultradretà ‘Mediterráneo Digital’ sobre “la mentida que Franco va prohibir el català” o titllava de “reunión de marujas” els debats lingüístics a les escoles.

En resum, de franquistes n’hi ha més que un foc no en cremaria!

Vist com Espanya està podrida de franquistes, podem afegir que “el franquisme, com l’energia, no es crea ni es destrueix, només es transforma”

Vegem ara l’article: 

Independentisme o franquisme

"El repte independentista no ha desvetllat el fantasma del feixisme, sinó que li ha esquinçat la disfressa que s’havia anat confeccionant des de la Transició del 78"

per Ignasi Farinyes 18/12/2017

Dijous que ve, 21 de desembre, serà un dia estrany: haurem de participar en unes eleccions il·legítimes. Un cop refets de l’animadversió provocada per l’últim acatament del govern (que ens empenyia a girar-los l’esquena), els independentistes no podrem defugir la “crida a les urnes”. Però aquesta vegada no participarem en cap “festa de la democràcia”. Només els qui encara no han baixat de la figuera de la utopia poden creure’s que, si l’independentisme guanya dijous, es “restaurarà” el govern destituït i es reprendrà el camí institucional cap a la consolidació de la República. Sigui quin sigui el resultat d’aquestes eleccions, el dia 22 continuaran les operacions espanyoles d’absorció de la nostra comunitat nacional, amb tot el desgavell social que comporta, i s’incrementarà la repressió, sobretot si guanya el bloc independentista.

Davant d’aquest escenari, la pregunta sembla òbvia: per què l’independentisme ha de participar en aquestes eleccions? Hi ha, pel cap baix, dues raons fonamentals: incrementar les contradiccions de la naturalesa antidemocràtica de l’espanyolisme (pas imprescindible per debilitar la seva tramoia ideològica) i obtenir la radiografia més fidel possible de la realitat sociològica independentista. L’estat espanyol mirarà de contrarestar, amb tots els mitjans possibles, el duríssim cop a la seva credibilitat que li va etzibar la gesta popular de l’1 d’octubre, i aconseguir una insòlita participació del seu electorat aquest dijous n’és un dels principals. És indispensable, per tant, que, tot i tractar-se d’una simple prospecció, l’independentisme intenti revalidar folgadament els resultats del referèndum d’octubre.

Però el joc electoral del 21 de desembre suposarà un altre test, tan important com el de la qüestió nacional
El repte independentista no ha desvetllat el fantasma del feixisme —com han afirmat alguns polítics miserables de l’espanyolisme—, sinó que li ha esquinçat la disfressa que s’havia anat confeccionant des de la Transició del 78. Una disfressa darrere la qual no només es mal camuflava el PP; també dissimulava els trets totalitaris d’altres polítics i representants culturals espanyolistes, que encara ara s’autoatribueixen un tarannà esquerranós. Les recents declaracions de l’exministre Borrell (que haurien fet salivar els ideòlegs del Partit Nacionalsocialista alemany) exemplifiquen clarament com, un cop l’independentisme ha arrencat les màscares democràtiques d’aquests personatges, apareixen el rostres enfosquits per aquelles tèrboles paraules que el Dictador va pronunciar al discurs de Nadal del 1969: “Todo ha quedado atado y bien atado.”

Efectivament, el moviment d’alliberament nacional català ha fet aflorar la crua naturalesa de l’espanyolisme actual, el franquisme.
I, ja ben entrat el segle XXI, els efectes d’aquell reajustament de la Dictadura de finals dels anys seixanta continuen exercint la seva influència en una part considerable de les noves generacions. Fins i tot els qui s’omplen la boca amb la demagògia habitual sobre la renovació d’Espanya (historiadors inclosos) no poden dissimular la soga que els manté subjectes al dogma franquista de la unitat de la pàtria. Incapaços d’adonar-se que el veritable alliberament dels pobles d’Espanya passa per la destrucció de l’estat espanyol, s’emparen en una defensa dels drets socials totalment inconsistent. Acompleixen, així, un paper cabdal per a la defensa de l’auca franquista:
distreure l’atenció del veritable conflicte que tenim plantejat ara mateix els ciutadans de Catalunya: la lluita contra el totalitarisme.
Heus aquí el dilema amb què s’enfrontaran dijous moltes persones honestes: triar entre les paperetes que encara conserven la ferum resclosida del Palacio del Pardo o les paperetes republicanes. No hi ha més alternatives.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada