11/05/2019. Odei A.-Etxearte. Letamendia:
‘L’estat espanyol té la síndrome turca’. Entrevista a Francisco Letamendia,
l'únic diputat que el 1978 va defensar d'incloure l'autodeterminació a la
constitució espanyola.
Benvolguts,
L’Odei A.-Etxearte, que
viu a Santako però és de pare basc i de mare catalana fa una molt interessant
entrevista a Francisco Letamendia,
l'únic diputat que el 1978 va defensar d'incloure l'autodeterminació a
la constitució espanyola.
El pobre Montilla, que no
volia entendre res com cap partidari del 155,
anava repetint cada cop que se li preguntava
que: els catalans ja ens autodeterminàvem cada
cop que votàvem a les eleccions autonòmiques!
El tema de la Síndrome turca és interessant
perquè els espanyols la tenen molt interioritzada i defensen la seva posició
contra l’autodeterminació tergiversant els Diaris de Sessions del BOE:
·
En el BOE
del 13 d’abril de 1977 “Instrumento de Ratificación de España del Pacto Internacional de Derechos CIviles y
Políticos hecho en Nueva York el 19
de diciembre de 1996
·
Pacto
Internacional de Derechos Civiles y Políticos.
Artículo 1. Todos les pueblos tienen el derecho de libre determinación. En
virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen
asimismo a su desarrollo económico, social y cultural.
Els espanyols argumenten
el dret a l’autodeterminació explicant que a l’Imperi Espanyol només les colònies (que anomenen salades, amb
aigua entremig) tenen dret a l’autodeterminació (pensen en Marroc, Ifni, Ceuta
i Melilla, però
no en Catalunya ni el País Valencià ni les Illes
Balears). Per què? Els espanyols varen modificar en el diccionari de la RAE l'article Autodeterminación i el varen canviar per Libre determinación, però cal anar en compte que segurament no vol dir el mateix. Si no no l'haurien canviat!
En canvi
l’Imperi otomà, antiga manera d’anomenar Turquia, va crear-se el
1299 i va finir el
1923.
Fou l’últim califat islàmic. Sense solució de continuïtat de tots els
territoris. O sigui sense aigua (salada) entremig.
En la seva màxima esplendor, entre els segles XVI i XVII, s'expandia per tres continents, controlant una vasta
part del sud-est europeu (Grècia, Macedònia, Albània, Bòsnia i Hercegovina,
Croàcia, Eslovènia, Montenegro, Sèrbia, Romania, Bulgària i Hongria), l'Orient
Pròxim (Iran, Afganistan, Iraq, Síria,
Líban, Israel, Aràbia) i el nord
d'Àfrica (Algèria, Tunis, Líbia, Egipte,
limitant a l'oest amb el Marroc, a
l'est amb la mar Càspia i al sud amb
Sudan, Eritrea, Somàlia i Aràbia.
L'Imperi otomà tenia 29 províncies, i Moldàvia,
Transsilvània i Valàquia n'eren estats vassalls.
L’Imperi Otomà va
extingir-se el 1923 com a
conseqüència de la pèrdua de la guerra (la Primera Guerra Mundial 1914-1918). Durant
la Primera Guerra Mundial, l'Imperi otomà forma l'anomenada Triple Aliança amb
els imperis alemany i austrohongarès. Després de la derrota dels imperis centrals, greument soscavats pel
despertar àrab provocat pels britànics amb les gestes de Lawrence d'Aràbia,
l'Imperi otomà es desplomà en l'anarquia. Pel Tractat de Sèvres del 1920, imposat per les potències aliades, restà reduït a
la zona europea d'Istanbul i l'asiàtica de l'Anatòlia. El descontentament
creixent provocà una revolta militar i l'ascensió al poder del primer president
de Turquia, Kemal Atatürk, el qual simplement abolí el soldanat i renuncià a la
idea imperial, de manera que la història de l'Imperi otomà arribà a la fi el
1924.[6]
I en tots els territoris
o països sortits de l’Imperi Otomà formaven un sol imperi, o sigui no calia
navegar per passar de l’un a l’altre, segons es pot apreciar en el mapa:
Quaranta anys després, amb l’experiència de l’1-O
i la majoria de l’anterior govern català asseguda al banc dels acusats del
Tribunal Suprem, l’autodeterminació tornarà al congrés espanyol en boca d’ERC i
JxCat, EH Bildu i els comuns. Com que no la veuen viable, el PNB ja va
descartar d’exigir-la al PSOE durant la campanya electoral. Pedro Sánchez
continua tancat en banda en el ‘no és no’, tan tancat com el PSOE de Gregorio
Peces-Barba.
En l'article anterior sobre Letamendia:
·
En el BOE
del 13 d’abril de 1977 “Instrumento de Ratificación de España del Pacto Internacional de Derechos CIviles y
Políticos hecho en Nueva York el 19
de diciembre de 1996
·
Pacto
Internacional de Derechos Civiles y Políticos.
Artículo 1. Todos les pueblos tienen el derecho de libre (o auto) determinación. En
virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen
asimismo a su desarrollo económico, social y cultural.
Letamendia:
‘L’estat espanyol té la síndrome turca’
Entrevista a Francisco Letamendia, l'únic diputat
que el 1978 va defensar d'incloure l'autodeterminació a la constitució
espanyola
11/05/2019 21:50
La seva ha estat una de les veus més crítiques que
han ressonat al Congrés espanyol. El 1978,
com a diputat d’Euskadiko Ezkerra, Francisco Letamendia (Sant Sebastià, 1944) va ser un dels
pocs que va votar en contra de la constitució espanyola. Durant aquells debats, Letamendia (Ortzi) va ser
l’únic que va defensar d’incloure-hi el dret d’autodeterminació presentant una
esmena i, al final, va acabar dimitint,
convençut que el volien fer callar. La seva fotografia amb el puny alçat va
esdevenir una icona. Durant la legislatura següent va obtenir l’escó amb Herri
Batasuna, però va mantenir la consigna de no participar en el parlament
espanyol i al cap de poc va deixar la política. Per molts no va deixar mai de
ser un etarra, però Letamendia es va oposar a la lluita armada. El 1982 se’n va
anar a París, on va començar la carrera acadèmica que l’ha ocupat tota la resta
de la vida. Ha estat docent, investigador i escriptor. Ha aprofundit en la
història del País Basc i els nacionalismes. Ara és professor emèrit de Ciència
Política de la Universitat del País Basc.
—El 1978 gairebé éreu sol quan vau defensar el
dret d’autodeterminació i ara és una qüestió política clau. Com heu vist aquest
canvi?
—Amb una
certa ironia barrejada de satisfacció. Per poc no hi va haver ningú que
defensés l’autodeterminació al congrés. Jo venia d’un món en què comptava la
independència pura i dura i hi havia un cert rebuig de l’autoderminació. Els
semblava gairebé una espanyolistada. S’han
de posar les coses en context. El fet que jo defensés el dret d’autoderminació
implicava, per part meva, una certa actitud d’enfrontament. Amb la meva
actitud al congrés, i amb aquella marxa amb el puny alçat, vaig guanyar una popularitat
molt forta i, tanmateix, hi va haver gent que se’m volia tirar al damunt perquè
jo no estava gens d’acord amb la lluita armada. L’any 82, un any després del 23-F, me’n vaig anar a París
a estudiar coses relacionades amb l’anticapitalisme i l’alliberament dels
pobles, que eren els meus temes. L’autodeterminació era, per a les Nacions Unides, la manera de ventilar
el tema colonial, sobretot dels petits poders colonials. Era un món bipolar, amb els EUA i la Unió
Soviètica, i es va recórrer a un dret que havien defensat els marxistes del
segle XIX i de començament del XX.
Inici del formulari
Final del formulari
—La vostra esmena va fer aflorar les contradiccions
del PSOE, del PSUC i del PCE, de CDC i del PNB…
—Vaig
defensar l’autodeterminació en un moment en què els creadors d’opinió i els
polítics la menystenien profundament i tots eren partidaris de la teoria de l’aigua
salada. És a dir, que per defensar l’autodeterminació, havies de viure en una
colònia separada per l’oceà. El
fet que un boig defensés el dret d’autodeterminació no tenia gaire importància.
En aquell moment, els únics que la defensàvem érem els bascs. Als catalans,
amb Pujol i companyia, no els semblava malament, però després no la defensaven,
i això es va posar en evidència durant els debats al congrés. Com
vau explicar, només hi va haver cinc persones que hi van votar
a favor, incloent-m’hi a mi. Entre aquestes persones hi havia tres catalans de partits
diversos. Un era Heribert Barrera.
Li tenia molta estima i teníem una certa relació paterno-filial. Quan jo era
l’expressió de pro-etarra amb banyes i cua, ell em va rebre, fins i tot
oficialment. D’allà em ve una simpatia clara pel catalanisme i pel partit de
Barrera, que era ERC.
—Ara mateix, l’autodeterminació és al centre
del debat polític.
—El món
ha canviat. L’autodeterminació ha estat la recepta que es va aplicar per
liquidar un altre imperi, el soviètic. Amb la reunificació de les dues
Alemanyes, es va usar el terme del dret d’autodeterminació a Alemanya, i això
li conferia una certa legitimitat a Europa. A l’estat espanyol, ha canviat
l’actitud dels catalans. Companys i Macià defensaven aquest principi,
però durant el franquisme els que vam defensar-lo amb obstinació vam ser els
bascs. He rebut aquest canvi amb una gran
satisfacció, però també amb una mena de saviesa que dóna el fet de ser vell: és
com donar cops de peu contra un mur.
—Per la part espanyola, els arguments en contra
de l’autodeterminació són gairebé els mateixos que llavors.
—La construcció d’estats, d’ençà de Lluís XIV a la revolució
francesa, consistia en una cosa molt senzilla: feien guerres. Expandien el
territori, fent guerres cobraven impostos, amb els impostos es procuraven una
quantitat molt gran de funcionaris i els funcionaris passaven a ser lleials a
l’estat i concretament al monarca. Depenien i cobraven d’ell. Això crea la
identitat de l’estatisme. Hi ha situacions que no es discuteixen perquè són
sagrades. La unitat de l’estat és sagrada. No en pots parlar amb ningú,
incloent-hi Sánchez, perquè
és sagrat, és tabú. Durant la
discussió de l’autodeterminació, si més no es van presentar alguns arguments.
Es repetia la teoria de l’aigua salada,
que era una humiliació per al País Basc aplicar-li una cosa que només
s’aplicava a les colònies. Un altre era que els bascs i els catalans o qui sigui ja
s’autodeterminaven cada vegada que votaven a les eleccions. Ara no s’argumenta res. A la identitat estatista,
s’hi uneix una altra situació.
Francisco Letamendia. Fotografia: Luis
Jauregialtzo / Foku
—Quina?
—Parlem d’un imperi que ha dominat el món però que després s’ha enfonsat
fins a caure en la més absoluta irrellevància, que sent una animadversió
especial envers qui posa en dubte les poques coses que els resta, el seu
estat-nació. És la síndrome turca. A França també hi ha molta vinculació amb
l’estat unitari, però ve d’unes altres fonts, ve de la revolució francesa, de
la voluntat general de Rousseau, d’un moment gloriós. Però a Espanya, com a
Turquia, ve del fet de ser un imperi que se’n va fer punyetes. Així que els qui
posen en dubte l’existència del seu estat-nació són objectes d’un odi total. A
Catalunya i al País Basc, afortunadament, s’ha reprès allò que té de democràtic
el dret d’autodeterminació. També té un principi kantià. Els éssers humans
tenen una força interior que els permet d’autodeterminar-se i decidir per si
mateixos, i això s’aplica als col·lectius. En aquests moments, l’autodeterminació
es posa en relació amb coses que són una mica dubtoses. La voluntat general de
Rousseau pot conduir també a l’autoritarisme, però no es posa en relació amb
Kant, que és l’autèntic ideòleg de l’autodecisió en tots els àmbits, tant a
escala personal com col·lectiva. Com que això coincideix finalment amb el
sentit de la gent, després Herder parla del sentiment d’unitat que dóna compartir
una llengua, un territori, una història en comú, etcètera. És totalment
indestructible, i d’una manera o una altra surt. Va sortir en els països de
l’Europa de l’est, amb l’imperi otomà, amb les colònies d’Amèrica… Aquí també
sortirà. Si em demanes si ho veuré, tinc 75 anys i crec que segur que no ho
veuré perquè són processos que funcionen en llargs temps de la història.
—De quant de temps parleu?
—M’agradaria que ho veiessin els meus fills, que tenen 39 i 37 anys, però
no ho veuran. Hi ha esdeveniments que fan possible coses que fins aleshores
eren impossible. Es poden preveure? No. Els catalans han fet un favor enorme a
tot el món.
—Què ha significat l’1-O al País Basc?
—Hi ha hagut un desig d’imitació d’una banda, i de l’altra la presa de
consciència que continua havent un mur de formigó per part d’Espanya. L’admiració
i l’estima són enormes, però un és escèptic amb el pensament que aquesta és la
via per a trencar el mur. L’única manera és que hi hagi un esdeveniment que
alteri les coordinades en què es mou l’Europa occidental. I n’hi pot
haver. Trump porta una política d’irritar fins a l’última
potència, tant a Rússia o a Xina; la relació de forces al món ha canviat.
Potser per això les dretes occidentals, producte de la por, estan més
agressives i sembla que tornin al feixisme de fa seixanta anys, tot i que jo no
ho crec. Són forces d’extrema dreta absolutament virulenta, que podrien arribar
a cotes de violència similars als nazis, però els plantejaments no són nazis,
són els del 2000 i el 2020.
—Hauria de ser, per tant, un esdeveniment
macro. A escala de la UE?
—A escala mundial. Les decisions ja no es prenen només a Occident. La potència
mundial serà Xina. No podem preveure què passarà ni influir-hi. Però hi poden
haver esdeveniments que modifiquin la relació de forces.
—Després de l’1-O, l’estat espanyol ha incrementat
la repressió… Què hauria de fer l’independentisme d’ara endavant?
—Totes les votacions demostren que la majoria es manté, encara que no sigui
aclaparadora. Tant de bo ens passés al País Basc, on ara no hi ha una majoria
en favor de la independència. Hi ha un nucli important, i els partits poden
canviar de posició de la nit al dia, com en el cas del PNB. Com ha d’estar el
PNB en favor de la independència si guanya tots els vots que perd el PP? El PNB
té una base de dretes que li genera una hostilitat respecte de l’esquerra
abertzale i impedeix que faci com força gent del PNB voldria, que és obrir la
via de l’autodeterminació. Hi ha una via intermèdia que és la de Gure Esku
Dago, que és compartida per Bildu, el PNB i Podem. S’ha de funcionar en l’onada
antirepressiva, en cadascun dels moviments socials, i això finalment és fer
nació. Quan s’aconseguirà que això es transformi en un plebiscit
d’autodeterminació en què una de les solucions sigui la independència?
Sincerament, no ho sé. Crec que hi ha esdeveniments que obren portes que eren
tancades fins a aquell moment. Pots predir la tessitura en què s’ha de situar
una comunitat perquè aquesta porta s’obri. I la tessitura és la d’augmentar la
sobirania partint de baix, múltiple i multicolor, i que d’una altra banda
significa fer net dels moviments absolutament centralitzats que vénen de dalt.
Em puc sentir molt a prop amb els moviments leninistes, però s’ha demostrat que
no funciona perquè això crea cabdells de poder que poden ser igual d’opressors
que aquells contra els quals abans havien lluitat. L’única manera que un poble sigui
lliure és que tots els hàbits d’aquest poble, mitjançant els moviments socials,
ho siguin, i que siguin en mobilització constant, que siguin dinàmics. S’han
d’impulsar moviments que generen poder i sobirania i que en aquests moments són
múltiples. El moviment dels jubilats, de les dones, dels contraris a les
deslocalitzacions d’empreses, en defensa de les diferents identitats sexuals…
Per mi, mantenir el concepte vuitcentista o noucentista de la nació és
desfasat. La nació és perforada per totes bandes i, afortunadament, hi ha molta
gent que ve d’uns altres mons i continents. Parlar d’identitat i de puresa
ètnica no és que sigui de dretes, és que és ridícul. Sí que és possible generar
un sentiment nou de comunitat format per moviments de tots aquests trossos de
societat que són trepitjats, no solament pels estats Leviatan sinó també pel
capitalisme precaritzador.
L’ex-diputat d’Euskadiko Ezquerra i professor emèrit
de la Universitat del País Basc, Francisco Letamendia. Fotografia: Luis
Jauregialtzo / Foku
—En quina mesura l’ANC i els partits
independentistes catalans ha influït el procés de canvi del País Basc?
—L’actitud dels bascs favorables a un plebiscit en què es pugui decidir sí
a la independència o no ha passat per tres fases respecte de Catalunya. Una
fase de fredor, perquè no es veia amb bons ulls l’actitud de la Generalitat.
Una segona fase de certa admiració per la unitat que hi havia al voltant d’un
estatut que era molt fort, que no era la independència, però significava força
autogovern. Després, identificàvem això amb el que els politòlegs anomenem
elecció racional. És a dir, d’aquesta manera aconseguirem més fons, que hi hagi
menys extracció de recursos respecte del centre. I després, la tercera fase,
que ja s’ha vist que mantenir la unitat amb una repressió brutal és molt
difícil o impossible, i cadascú tira una per la seva banda. Però el sentiment
d’unitat es manté, i això ens produeix una admiració i una estima enorme. Aquí
hi ha moltes manifestacions a favor de de la lluita catalana.
—ETA ja no existeix, però l’estat espanyol no
ha reconegut els seus errors ni crims durant el conflicte. El PSOE tampoc no ha
acabat la dispersió dels presos. És possible un procés de reconciliació gairebé
unilateral?
—Tenim un problema molt greu, que és que s’ha volgut mantenir la moral de
venjança i de silenciar absolutament o negar rotundament les barbaritats,
incomparablement de més quantitat i qualitat que es van fer durant el franquisme
i després del franquisme, al que ha fet ETA. Al País Basc no hi ha hagut cap
reconciliació, ni reconciliació de mentalitats ni d’acabar amb aquesta situació
absurda, que no s’ha produït ni a Irlanda del Nord ni Sud-àfrica, ni a cap dels
llocs on hi ha hagut processos reals de reconciliació. La qüestió arriba a uns
graus de crueltat que són sàdics ja. Mantenir gent gran a les presons, famílies
obligades a fer viatges llunyans, al nord d’Àfrica i tot, amb accidents de
trànsit, i el daltabaix econòmic que implica. I quants anys han passat d’ençà que
es va prendre la decisió d’abandonar la lluita armada? Hi ha hagut una sèrie de
gent que hem estat empenyent perquè això finalment desaparegués, i
afortunadament ha passat. Gent com Arnaldo Otegi i més van
convèncer ETA perquè ho deixés. Fins i tot ells s’adonaven que no hi hauria reconciliació
malgrat que s’ha intentat per tots els mitjans. Errenderia és un exemple de
laboratori de treballar per la reconciliació. Hi ha un batlle que és una joia i
s’ha creat un consens fins i tot amb gent del PP. Cs hi va per a fer merder. En
aquesta campanya hi ha hagut coses infames. Hi ha la injustícia espantosa que
s’ha produït a Altsasu contra una sèrie de joves, i el patiment de les
famílies, i també van anar al bar per posar el dit a l’ull de la gent. La
conseqüència ha estat que no els ha votat ni Sant Pere, aquí.
En
aquest llibre, Francisco Letamendia recull les seves intervencions al congrés
espanyol.
—En aquest context, què han d’anar a fer els
partits independentistes al congrés? Vós vau escriure la ‘Carta oberta als bascs
que em van votar’, on dèieu que s’hi havia d’anar a fer denúncies i no
col·laboracionisme. Ho manteniu?
—És
clar. Era a Euskadiko Ezkerra, que sortia del cor de les dues ETA. L’ETA militar estava absolutament en contra de la
participació i, en la que després seria Euskadiko Ezkerra, hi havia dues
línies. Una, que era desgraciadament majoritària, que estava en favor de
passar-se a la participació i finalment anar a parar al PSOE, com va passar al
cap de pocs anys. I n’hi havia
una altra, que era la meva i de més gent que la compartia, que era d’anar-hi i
fer com que era possible que s’obrís una via a escala parlamentari, que és el
que hauríem volgut. Però, si no passava, havíem de fer denúncia, i que vaig
fer. Què va passar en aquell moment?
Com que van
veure que els feia mal, la UCD va prendre dues decisions. La primera, que
només es podria intervenir als plens del congrés si hi havia unanimitat al grup
parlamentari, i jo era al grup mixt; amb gent bastant agradable per cert,
com Tierno Galván, amb qui m’avenia
molt. La segona, introduir dos paracaigudistes al grup parlamentari perquè jo
no tornés a parlar mai més.
Havia de ser el parlamentari objecte, i no
tornaria a obrir la boca, però mantenia que s’hi havia de ser. En aquell
moment, Euskadiko Ezkerra ja estava encaminada cap al PSOE i em vaig passar a Herri
Batasuna. No és veritat que hi hagués una fusió entre HB i ETA, però sí que hi havia un esperit ‘mili’ que era ‘marxem
d’aquí’. I em posaven a mi com a exemple. Fixeu-vos: fins i tot Ortzi se’n va haver d’anar perquè
no hi havia res a fer. I en aquell moment era veritat. En la segona legislatura, HB va decidir de no
participar-hi. Em vaig dedicar a treballar des de la base. Però després s’han
obert certes estructures d’oportunitat i ara són més grans. Aprofitem-les. Però
la posició és sempre de denúncia, no fent pròpia l’actitud de la majoria
espanyola.
—S’hi ha d’anar a pactar investidures?
—No ho
sé, i no hi vull entrar. Sí que demano que no hi hagi un Pablo Casado o un Albert Rivera a la Moncloa.
—Existeix la sobirania dels estats al segle
XXI?
—Parlar
de sobirania dels estats és absurd. Amb els grans organismes de la
globalització, l’Organització Mundial de Comerç, la Unió Europea, etcètera, els
estats no prenen cap decisió. Només prenen decisions molt fortes, i enormement
lesives, en una única franja política: la de la repressió. Ja s’ha vist amb la
qüestió catalana, perquè allà no hi havia el pretext que hi havia un terrorisme
i morts. La sobirania que ve de baix és l’única existent. La sobirania real és
la que ve de baix. I afortunadament és multicolor, és diversificada
en diversos moviments, i al final aquests moviments formaran la nació. Les
nacions multi-ètniques i multi-culturals, en la mesura que funcionin, resoldran
problemes que en alguns altres àmbits no s’han resolt. En els estats del
socialisme real hi havia grans fòbies ètniques. Aquesta sobirania és la que més
pot erosionar l’estatisme, aquesta ideologia tan horrorosa, que no es discuteix
i que és l’últim reducte de la sacralitat. L’estat és l’única font creadora de
valors: si la toques ets un blasfem que mereixes totes les pitjors coses! Vaig
tenir la sort de conèixer Oriol Junqueras. Vam sopar a Barcelona
una vegada que m’hi van convidar. Té una bondat i una intel·ligència natural
enorme, i li tenien un odi tan espantós que, quan esperava un trasllat, els
policies el van tractar amb una agressivitat amb què ni tan sols es tracta a una
persona que acaba de violar cinc dones.
—A Catalunya no hi ha hagut violència, però en
el judici al Tribunal Suprem potser en construiran una nova concepció, la de la
violència ambiental.
—És com
continuar parlant d’ETA com si no hagués desaparegut. Continuar
parlant de mans tacades de sang… Jo que vaig haver d’anar-me’n el 1982 perquè no estava d’acord amb la
lluita armada, vaig passar a ser el símbol d’aquelles mans. És absolutament
ridícul. És molt pitjor que ridícul, és mantenir en la mentida més espantosa
l’única justificació que hi pot haver al desenvolupament d’aquestes actituds.
—Al Tribunal Suprem, finalment, no es jutja
sinó el dret d’autodeterminació?
—I tant.
A la ideologia de l’estatisme, s’hi afegeix la síndrome turca, la síndrome d’un imperi que ha perdut tot allò que podia ser
imperial i que no admet que ningú posi en dubte el seu territori sagrat. Això s’ha manifestat en la política de brutalitat
absoluta de l’1-O i en la política dels jutges. I alerta, perquè els estats no
són monolítics. Els famosos poders de
Montesquieu funcionen. En alguns moments els jutges són a l’esquerra del govern
i, en alguns altres, són a la dreta. I aquest és un d’aquests moments. Fins i
tot si el PSOE estigués disposat a fer passes, no a favor de l’autodeterminació
que contingui la independència com a una solució, sinó fins i tot cap a alguna
mena de confederació o de federalisme fort, els jutges s’hi posarien
absolutament en contra. En aquests moments, jo no parlaria de tres genets de
l’apocalipsi (el PP, C’s i Vox) sinó de quatre. S’hi hauria d’afegir el poder
judicial.
—El règim del 78 és en crisi o més apuntalat
que mai?
—És en
crisi, però precisament la crisi reforça el nucli. S’ha reforçat a escala
policial, a escala judicial i hi ha partits que només pensen en la
centralització. Ho fa perquè té por. Pensen que si van amb floritures tot
s’enfonsa. És a dir, que no s’hi pot negociar absolutament res, ni tan sols el
federalisme. Al País Basc s’ho volen
carregar tot, fins i tot el concert econòmic, i és la raó per la qual la dreta
ha fugit en massa d’aquests partits. Entre els quals, molta gent del PP que té
negocis i que la pitjor cosa que els podria passar és que desaparegués el
concert econòmic.
Odei A.-Etxearte
Joan A.
Forès
Reflexions
