Benvolguts,
Publico
aquest article o crònica de l’Albert Botran referit a la resurrecció (o no?) del Front
Nacional de Catalunya (FNC). L’article ha sortit publicat en el número 1829
de la revista El Temps.
Molts
dels que havíem suportat el franquisme dels anys 40-70 del segle passat sabíem
què era el FNC. Uns antics militants del Front estan recordant els
antics temps. Més endavant ho aclarirem i ho complementarem.
Vegem l’article:
Front Nacional
de Catalunya
Per Albert Botran
Historiador
i diputat de la CUP. Autor de Unitat
Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions
el Jonc, 2012).
Publicat el 1 de juliol de 2019
Una de les notícies de les darreres eleccions
municipals ha sigut l’entrada al ple de Ripoll d’una formació
anomenada Front Nacional de Catalunya, que res té a veure amb la
històrica organització que va existir entre 1940 i 1990.
El Front de Ripoll va
ser aïllat per la resta de formacions polítiques municipals (Alternativa per
Ripoll-CUP, ERC, Junts per Ripoll i PSC),
que es van comprometre a no pactar ni amb ell ni amb la candidatura Som
Catalans, pels respectius programes racistes: “es presenten com un projecte
catalanista i independentista, amb un discurs clarament racista. Al
darrere d’això s’amaga una ideologia xenòfoba amb la intenció
de generar odi i fractura social entre la població, classificant les persones
en diferents categories en funció del seu origen”.
Tanmateix, el Front ha entrat a l’Ajuntament
i el discurs de la seva regidora Sílvia Orriols en la constitució
del ple ha estat celebrat per algunes opinions independentistes com ara Santiago
Espot, Enric Vila, Jaume Renyer o Ramon
Sargatal. Es tracta d’un parlament molt dramatitzat, en to patètic i
afectat, dedicat gairebé íntegrament a espolsar-se les acusacions de xenofòbia.
Juntament amb el manifest del Front i amb algun escrit a les
xarxes socials són les úniques fonts de què disposem per fer-nos una idea del
seu pensament polític. Certament, la xenofòbia traspua en
afirmacions com ara la denúncia d’una “progressiva i planificada estrangerització
de la nostra vila i la nostra pàtria” o en les insinuacions respecte a les persones
migrades (no compleixen les normes, reben més ajudes). En aquest
context una frase del manifest com “els serveis i ajuts socials han de ser
prioritàriament per a la nostra gent gran i els nostres joves” es pot
interpretar ben bé com l’eslògan preferit de Josep Anglada:
“primer, els de casa”.
Una formació que assenyala les persones migrades
com a font de conflicte social, ignorant qüestions reals com la pobresa
o la discriminació, ja es pot presentar com a laica, popular, patriòtica o
independentista, que això no la farà menys xenòfoba.
La confusió que pot generar és encara més gran pel
fet que recupera les sigles de l’FNC d’una manera il·legítima i
oportunista. El Front històric es va fundar l’hivern de 1939-1940 a París,
entre militants separatistes exiliats, encapçalats principalment per Daniel
Cardona i per Joan Cornudella. Volien activar de seguida
la resistència al franquisme i connectar amb els aliats, i per aquesta raó van
treballar per la resistència francesa i l’espionatge britànic.
L’FNC mai va ser una formació xenòfoba. Així ho explica Fermí Rubiralta en la biografia de Cornudella:
“bandejarà sempre sacralitzacions de tota mena i defensarà, en canvi, la idea
d’una Catalunya no immutable, sinó conformada com una societat
vivent, una ‘contingència històrica’ com li agradava repetir, per a la
qual la independència no era una sortida sentimental sinó la
conseqüència lògica d’una reflexió que el portava al convenciment que era aquesta
l’única possibilitat real per a un desenvolupament complet en tant que nació
diferenciada”. Cornudella tenia un pensament laic, republicà,
antifeixista i progressista i una voluntat de lligar el separatisme amb les
reivindicacions socials, i per alguna raó va tenir contacte i bona relació
amb militants cenetistes durant la República i la guerra.
Parteixo del pensament de Cornudella perquè
va ser el líder de l’FNC fins a la Transició, si bé va
acabar al PSC. Però si llegim qualsevol altra font de militants del
Front, com per exemple les detallades memòries d’Àlvar Valls (Al cap dels anys. Militància, presó, exili.
1970-1998), veurem que les idees de les quals bevien no eren en absolut
xenòfobes o reaccionàries sinó ben al contrari.
Certament no eren marxistes i aquesta
va ser una de les raons per les quals se n’escindiren els militants que van
crear el PSAN. Però l’FNC sí que es
declarava socialista des de mitjans dels seixanta i ja uns anys abans va
atendre la qüestió de la immigració. Si bé ho va fer amb un lèxic i un
enfocament diferent al que avui faríem servir, concorda en allò fonamental amb
una visió oberta de la identitat catalana i amb la voluntat de
construir un sol poble.
En canvi, Sílvia Orriols deia ara
fa uns mesos: “Mai no m’he considerat ni
d’esquerres ni de dretes, no tinc opinió respecte a tendències econòmiques ni
socials. Ni hi entenc de classes socials, ni hi tinc cap interès… Simplement sóc nacionalista, que, com
indica el mot, és una ideologia basada en la defensa i estima d’una Nació”.
No es defensa ni s’estima una nació aprofundint els
prejudicis cap a un sector de la societat catalana, en lloc de mirar endavant, obrir
la catalanitat i construir reptes conjunts com la República independent.
Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme
d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada