Benvolguts,
En aquest Bloc hem explicat repetidament l’estratègia de “lawfare” o “guerra judicial” que l’Estat espanyol està practicant amb Catalunya des de fa 4 o 5 anys.
En
Gonzalo Boye, advocat del president Puigdemont ens dona més informació sobretot
quan defineix el “lawfare” com la metodologia de l’aniquilació del contrari,
del dissident, mitjançant les estructures del poder judicial i amb un paper
important dels mitjans de comunicació.
L’Estat
espanyol i la premsa de la caverna es vanta d’explicar sempre que els seus sicaris poden que “El Estado
Español es un estado de derecho” i que a l’Estat hi ha “separació de
poders”
I com ja sabem i
com es demostra en aquest article aquestes afirmacions són mentides.
Llegim l’article d’en Boye, i llegim si ens plau els altres articles del
Bloc que contenen el mot “lawfare”:
L’estratègia de
la ‘lawfare’
GONZALO BOYE
Fa temps que em criden poderosament l’atenció els paral·lelismes que hi ha entre diversos casos que afecten polítics tant a Catalunya com en diversos països de l’Amèrica Llatina i com tots segueixen uns patrons força definits que bé podrien encaixar en el que s’ha anomenat lawfare o guerra per mitjans legals.
En realitat, és la guerra mitjançant
l’ús dels sistemes jurídics, el que no necessàriament implica, però, que sigui
per mitjans legals.
Si fem un seguiment dels casos que
afecten els expresidents Lula Da Silva, Correa i Humala i el del president
Puigdemont, veurem que tots responen als patrons de la ‘lawfare’
Si fem un seguiment dels casos que afecten els
expresidents Lula Da Silva, Correa i Humala i el del president Puigdemont, veurem
que tots quatre responen a aquests patrons, ja descrits a Unrestricted Warfare, un llibre
sobre estratègia militar publicat als Estats Units el 1999.
La ‘lawfare’ consisteix en l’aniquilació
del contrari, del dissident mitjançant les estructures del poder judicial i amb
un paper important dels mitjans de comunicació
Alguna vegada, ja he escrit i
descrit que la lawfare consisteix
en l’aniquilació de l’enemic, del contrari, del dissident i això mitjançant no
només el dret, sinó també, i especialment, les estructures del poder judicial,
que és el que està cridat a tenir un paper vital en aquesta nova forma de guerra
i sense perjudici del paper que tenen els mitjans de comunicació.
En
aquest tipus de processos, no només es pretén el que s’ha dit, sinó també
aïllar l’atacat de qualsevol tipus de suport per, en últim extrem, privar-lo,
fins i tot, dels seus drets més fonamentals, com ara els de defensa, pròpia
imatge, honor, privacitat, etc. I en aquesta part de la implementació d’aquest tipus
d’estratègies, els mitjans, com dic, tenen un paper fonamental i,
malauradament, no tenen límits.
Els casos de Lula, Correa i Humala
en són exemples. Només cal dir que em
va cridar molt l’atenció descobrir que, en menys d’un any, diversos mitjans
peruans havien dedicat 200 portades a la dona de l’expresident Humala, totes
per difamar-la. Però aquí em centraré en el cas català i, més
concretament, en el del president Puigdemont, a qui s’està atacant per terra,
mar i aire sense pietat ni respecte, no ja per la seva persona i els seus
drets, sinó, fins i tot, per la veritat.
N’hi ha prou de fer una cerca a internet per
adonar-nos que si introduïm a Google el nom Puigdemont, ens apareixeran,
i només com a notícies, 3.910.000 resultats, el que bé es podria
presentar com un èxit del seu equip de comunicació i, igualment, com quelcom
lògic en relació amb un personatge públic. Tanmateix, aquesta sola dada i
aquestes conclusions serien precipitades.
Si acotem més la cerca i posem, per
exemple, “Puigdemont fugit”, amb les connotacions que això té, arribaríem a un total de 15.600 resultats. És a dir, un nombre
elevat, tot i que no espectacular, de notícies, sempre molt ben posicionades, en què es prova d’atribuir-li una condició negativa i que, a més, no es
correspon amb la realitat judicial. Aquestes referències
ens porten a articles de mitjans de comunicació molt determinats.
Ara bé, si fem el mateix exercici associant Puigdemont
al terme delinqüent,
veurem que els resultats superen els 140.000. I això sí que és un nombre
molt elevat. El problema s’aguditza quan veiem
que es tracta, gairebé majoritàriament, de notícies i d’associació de termes
fetes per altres polítics, molts actuant com a càrrecs públics, en declaracions
públiques.
Aquesta darrera dada no només afecta
la imatge del president, sinó també el dret constitucional de la presumpció
d’innocència, que, segons la directiva comunitària 2016/343, es pot veure
vulnerat quan les autoritats públiques, diferents dels jutges, es refereixen a
una persona com a culpable d’un delicte o com a delinqüent sense que hagi estat
emesa una sentència que, prèviament, l’hagi condemnat.
És preocupant el que es troba a Google
News si combines ‘Puigdemont’ i ‘etarra’. Més de 78.600 referències
Una altra dada que resulta igualment preocupant és
el que es troba, sempre a Google News, a partir de combinar Puigdemont i etarra. Veurem que s’arriba
a més de 78.600 referències que,
analitzades, no tracten sinó de generar en l’imaginari col·lectiu l’associació
d’idees entre la figura del president Puigdemont i la pertinença a una
organització terrorista.
Fins aquí, les coses només semblarien una
acumulació de dades, però sense més rellevància. Dit d’una altra manera: una
cosa són les dades sobre la quantitat d’informació tergiversada o
malintencionada que s’hagi pogut publicar i una altra la seva gravetat. Però, encara que només sigui pel volum, bé ens podem fer
una idea de com determinats mitjans han anat erosionant la imatge del president
Puigdemont, per bé que això només hagi arrelat a l’Estat espanyol.
Una altra cosa és quan veiem que moltes d’aquestes
mal anomenades informacions o notícies ni tan sols es basen en dades mínimament
contrastades i arriben, fins i tot, a ocupar portades rellevants, com passa al Perú amb Nadine Heredia o a l’Estat espanyol
amb el president Puigdemont. Serveixi
com a exemple del que estic dient el que hem vist, recentment, en un mitjà com
ara l’ABC, que ha arribat a
publicar, en portada, que el president “estudia
perpetuar la seva fugida en un país que no cedeixi a la seva extradició”. Sí, ja ho sé: aquesta portada només es basava en
una notícia de
Sostres, però és una de les milers de referències a què s’arriba tot fent
cerques com les que he descrit.
Doncs bé, aquesta notícia no només
era falsa, no només no s’havia contrastat amb ningú, no només no es corresponia
amb la realitat, no només imputava al president un pla i al seu advocat, és a
dir jo, un delicte, sinó que, a més, atemptava contra qualsevol lògica i estava
mancada de qualsevol suport legal per un simple fet: és clar que Tailàndia
extradeix a Espanya, com Espanya extradeix a Tailàndia.
A ningú no li va importar que aquest
libel ho fos perquè, en el fons, no és res més que part d’una campanya de
deshumanització del personatge, del contrari, per, quan arribi el moment,
atribuir-li les pitjors accions i que, per falses que siguin, acabin sent
acceptades com a autèntiques pel conjunt de l’opinió pública.
Tot,
incloent-hi la campanya de desprestigi, forma part d’això que s’ha
anomenat lawfare i
que tant de mal està fent als sistemes democràtics en què s’ha implantat, però
també als qui són definits com a objectius per aquests demòcrates que creuen que, en
una guerra i encara que sigui a través del sistema judicial, tot val.
Les
víctimes d’aquests autèntics linxaments mediàtics, que són part essencial de
la lawfare, són persones
que tenen no només sentiments i reputació, sinó també famílies, amics i
coneguts davant qui se’ls està presentant com a autèntics monstres capaços de
cometre qualsevol delicte. Ni en la guerra ni en l’amor tot s’hi val. Molt
menys en democràcia.
Gonzalo Boye
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada