Benvolguts,
Aquest magnífic editorial d’en Vicent Partal,
explica i contradiu la manera com Espanya menteix inventant-se una falsa història
d’Espanya, des dels troglodites cap aquí que ha estat inculcada a tota la
joventut. Aquesta “menjada de coco” ha creat uns espanyols que es poden anomenar
franquistes i que han creat una societat amb ideals de franquisme sociològic. Cap
dels partits monàrquics (per simplificar els addictes al 155) han
rebutjat mai la seva addicció al franquisme i al borbofranquisme. Tots han
abjurat de la República. És per això que hi ha partits centralistes carpetovetònics,
cap el centre, i partits i sentiments republicans a la perifèria.
Vegem ara l’article d’en Vicent Partal:
Però la
monarquia és caduca i antidemocràtica…
«La monarquia és
l'excepció, ara. Avui només quaranta-cinc estats membres de l'ONU, de 193,
tenen una forma monàrquica de govern»
Per: Vicent Partal
17/07/2019 21:50
El
Parlament de Catalunya va aprovar, l’octubre del 2018, una declaració que deia,
fent referència als fets d’un any abans, que la cambra catalana rebutjava i
condemnava ‘el posicionament del rei Felip VI i la seva intervenció en el
conflicte català, així com la justificació de la violència per part dels cossos
policials l’1 d’octubre’. I
de la mateixa manera, el parlament reafirmava ‘el seu compromís amb els valors
republicans’ i
defensava ‘l’abolició
d’una institució caduca i antidemocràtica com la monarquia’.
Ahir,
el Tribunal Constitucional espanyol va anunciar que anul·lava aquesta
reprovació, com si l’anunci, per si sol, tingués cap efecte màgic i pogués
canviar res.
Fa pensar en aquella famosa frase de Nikos
Kazantzakis que deia si no es pot canviar la realitat, l’opció és canviar els
ulls amb què la mirem. Una opció, però, que el mateix escriptor cretenc ja
retratava com a desesperada, ben poc sòlida i gens pràctica. Amagar a la força allò que pensa la gent no és cap
garantia de res, tret de provocar més indignació i rebuig. Sobretot, perquè prohibir les
paraules no farà canviar els conceptes. I sí, per més prohibicions que vulguen
posar sobre la taula, és més que defensable que la monarquia és caduca i
profundament antidemocràtica. No solament a l’estat espanyol, encara que
especialment a l’estat espanyol.
Qualsevol monarquia del món avui és un anacronisme, fins i tot la més estable i
–deixem-ho així– ‘menys molesta’.
No
tan sols per l’oposició clàssica –encara que sovint teòrica– entre el govern monàrquic, que posaria el
sobirà per damunt de les lleis, i el republicà, que faria de les lleis la forma
de govern.
Per mi, allò que diferencia sobretot la república, qualsevol república, de
la monarquia, qualsevol monarquia, és que la república és una institució que fa coincidir la forma de govern
amb l’espai on s’exerceix la llibertat. I, per tant, esdevé,
o hauria d’esdevenir, exigent per als ciutadans pel que fa a la seua
participació constant en els afers polítics.
De la mateixa manera, qualsevol
monarquia del món, fins i tot la més ‘democràtica’ i cerimonial, és una
institució bàsicament antidemocràtica, des del moment que la seua essència
ataca la igualtat.
Ningú no pot ser finalment lliure si no
té un estatus igual al de tots. I els monarques, les monarquies, des del moment que tenen un estatus polític especial, creen una immunitat
contra la igualtat que afecta completament la societat, amb independència del
poder polític real que puguen acumular. El republicanisme creu que les institucions polítiques són eines
necessàries per a la salvaguarda de la llibertat de tots i, per tant, considera
que la llibertat no és pas un efecte col·lateral de l’existència de les
institucions sinó la base d’aquesta existència. L’obligació de la república és impedir la dominació de l’estat per un
individu i servir com a escut contra les interferències arbitràries que podrien
limitar la llibertat de qualsevol ciutadà, a partir, precisament, de la negació
de la seua igualtat.
Aquestes idees, aquest concepte de la democràcia,
explica, al capdavall, la desaparició ràpida de la monarquia al món, un fenomen
que no es pot discutir ni estatísticament. La
monarquia és l’excepció, ara. Avui només 45 estats membres de
l’ONU, de 193, tenen una forma
monàrquica de govern, tot i que cal remarcar que 16 d’aquests són part de la
Commonwealth i, per tant, participen de manera molt subsidiària en la
institució. Fa cents anys, la monarquia era la norma.
Però des de fa cent anys, la llista
de països que han deixat enrere aquesta concepció caduca del govern és
impressionant i imparable. El 1919, van desaparèixer les monarquies alemanyes i les de bona part del centre
d’Europa, de Finlàndia a Sèrbia i Ucraïna. A la dècada dels anys vint, la monarquia es va esfumar a territoris tan
diversos com Turquia, Síria, Grècia i Albània –i de l’estat espanyol només
començar la dècada següent, amb la proclamació de la
II República. Als anys quaranta,
Islàndia, Itàlia, el Vietnam, Irlanda, Romania i Bulgària també van deixar
enrere aquest sistema de govern. Les
descolonitzacions dels anys cinquanta i seixanta varen veure nàixer una llarga
llista de repúbliques a l’Àfrica i l’Àsia i encara en aquest segle s’ha abolit
una monarquia, la del Nepal el 2008.
En aquest context, és molt
interessant constatar que Espanya ha estat el darrer estat a restaurar aquesta
forma de govern, després d’haver-la abolida. Una
restauració que no va tenir pas lloc després de la mort de Franco, com els
idealitzadors de la transició volen fer creure, sinó el 1947, quan es va
aprovar l’anomenada llei
de successió, no ho oblidem, això.
El primer article d’aquella llei deia que Espanya, ‘com
a unitat política’, era ‘un
estat catòlic, social i representatiu que, d’acord amb la seua tradició’, es
declarava ‘constituït en regne’, un
regne el rei del qual, segons l’article quatre, seria proposat per Franco, tal
com va passar. Caduca, doncs. I antidemocràtica fins al moll de l’os.
Vicent Partal
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada