dijous, 25 de juliol del 2019

24/07/2019. José Antich. La mascletà. "Jo... he vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d'Orió. He vist raigs-C brillar en la foscor prop de la porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. És l'hora de morir". A diferència d'aquella història d'amor, la que protagonitzen Pedro Sánchez i Pablo Iglesias aquests dies, i sobretot aquestes últimes hores, és una història que té molt d'odi, d'una enemistat larvada durant molt temps i també de massa arrogància del president en funcions i candidat. Tot pot passar aquest dijous i mai no s'ha de descartar amb Pedro Sánchez un canvi de guió imprevist. De fet, en els últims dies hem anat veient com la investidura s'apropava i s'allunyava en un moviment acordat dirigit des de Moncloa. Hi pot haver investidura? Sí, és clar. És probable? Quan falten unes quinze hores, sembla que no. I quan en faltin cinc?, dues?, o una? Doncs potser sí, depèn del vertigen que els agafi en aquell moment als protagonistes d'aquest pesat thriller que, sobretot, posa en relleu la falta de cultura democràtica per formar governs de coalició que existeix a Espanya.


Benvolguts,

Avui ens expliquen la fallida votació, tot barrejant El Blade Runner i el capteniment dels partits cagadubtes: 

EDITORIAL

La mascletà

José Antich
Foto: Sergi Alcàzar 

Barcelona. Dimecres, 24 de juliol de 2019
2 minuts

"Jo... he vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d'Orió. He vist raigs-C brillar en la foscor prop de la porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. És l'hora de morir".

No podia escollir millor dia per deixar aquest món Rutger Hauer, el famós actor holandès mort d'una malaltia fulminant, que va saltar a la fama com el cèlebre replicant del film Blade Runner amb aquest monòleg tantes vegades repetit en el que ja és un clàssic de la ciència-ficció.

A diferència d'aquella història d'amor, la que protagonitzen Pedro Sánchez i Pablo Iglesias aquests dies, i sobretot aquestes últimes hores, és una història que té molt d'odi, d'una enemistat larvada durant molt temps i també de massa arrogància del president en funcions i candidat. Tot pot passar aquest dijous i mai no s'ha de descartar amb Pedro Sánchez un canvi de guió imprevist. De fet, en els últims dies hem anat veient com la investidura s'apropava i s'allunyava en un moviment acordat dirigit des de Moncloa. Hi pot haver investidura? Sí, és clar. És probable? Quan falten unes quinze hores, sembla que no. I quan en faltin cinc?, dues?, o una? Doncs potser sí, depèn del vertigen que els agafi en aquell moment als protagonistes d'aquest pesat thriller que, sobretot, posa en relleu la falta de cultura democràtica per formar governs de coalició que existeix a Espanya.

Ho vaig dir fa un parell de setmanes, el passat dia 8: Sánchez vol Iglesias de genolls, humiliat. No es veu compartint poder -el govern és una altra cosa- amb Podemos. Per això, la negociació està encallada. El PSOE està disposat a donar-li unes cadires al Consell de Ministres, uns quants cotxes oficials, capacitat per nomenar molts assessors, però, a canvi, el poder real dels morats serà minúscul. 
Ni poder polític, ni poder empresarial, ni poder sindical, ni poder sectorial, ni poder per lluitar contra el frau fiscal, ni poder per desenvolupar cap de les grans polítiques integrals que són rellevants al segle XXI.

Des d'un gran escepticisme, tot apunta que les eleccions del 10 de novembre no és una opció descartada del tot i que potser sí que passem un estiu amb un govern en funcions, paralitzat des de fa molts mesos i amb tots els alts càrrecs en període d'interinitat. Potser valdria la pena fer l'exercici de posar de relleu el govern de coalició que hi ha a Catalunya de formacions polítiques tan enemistades com PSOE i Podemos, com són Junts per Catalunya i Esquerra, en una lluita fratricida per l'hegemonia política del país, però capaces de governar conjuntament i d'assolir un acord per no bloquejar el seu funcionament. Que en tenen necessitat? Els presos, els exiliats i les sentències del Suprem, certament. Que tenen incentius? És clar, però menys que socialistes i morats, encara que només sigui perquè el pastís del poder espanyol és a anys llum del micropoder català.

Però, sobretot, el que Espanya ha de superar és aquesta actitud tan repetida al llarg de la història que el poder o es té o es perd, però no es comparteix. Mentre això no succeeixi, la vida política espanyola girarà al voltant d'espectacles com la mascletà d'aquest dijous a les 14 hores al Congrés dels Diputats.


José Antich 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada