Benvolguts,
Avui
tornem a parlar de llengua i la seva íntima relació amb el país. Comencem per
contar simplificadament el fenomen de la substitució de llengües amb l’exemple del
sumeri i de l’acadi inclòs en el comentari de l’apunt d’en Marc Pons Franco
massacra el Liceu Escolar de Lleida del 2 de novembre del 2016.
I a continuació i amb la mateixa temàtica llegim l’agredolç article d’en
Josep Vallverdú:
24 juliol 2019 2.00 h
TRIBUNA
D’on són,
vostès?
“Segons els barris
on vagis, segons el grup de persones que pel carrer t’envolta, no sents la
llengua catalana
Un
poema de Kavafis parla de Posidònia, ciutat de la Magna Grècia, nom que els
colons grecs pobladors del sud de la península itàlica i l’actual Sicília donaren
al territori. Cal remarcar que la cultura grega penetrà i perdurà en aquella
regió. Els colons grecs s’hi establiren des del segle VII aC. Cap al segle
IV aC els romans l’ocuparen i esborraren del tot amb el pas dels anys aquella
cultura, i subsegüentment la llengua, que es va perdre en favor de la llatina.
A “Gent de Posidònia”, un poema contundent, Kavafis
contempla la pèrdua de la llengua grega a la ciutat avui arruïnada, coneguda
com a Pestum. En el to elegíac tantes vegades emprat pel poeta, lamenta que
hagi desaparegut la Magna Grècia, aquella gran part meridional de la
península, avui la Campània, l’Apúlia i la gran illa de Sicília: una entitat
que havia tingut el grec com a única llengua, i que, de primer els etruscs,
després els llatins, feren desaparèixer de manera implacable, no pas per
cap persecució sagnant, sinó per la pressió política. Kavafis no té motius
per fer comparances, però entre nosaltres l’ibèric, també per la pressió
política i per l’oficialitat única de la llengua de la República i
l’Imperi, va desaparèixer.
Sobre aquella terra del tot grega, on no ressonava
altra llengua que la d’Ulisses, els seus habitants, ja seculars, començaren
a entomar vocables dels nouvinguts, a dir en llatí els noms de les coses,
dels nombres, dels sentiments. Per aquest lent, irrefrenable
procés de substitució, anaven perdent els mots que havien acompanyat
la glòria dels temples dòrics i l’esclat de les ciutats hel·lenes. A la gent de Posidònia els quedà, com un esquinçall del
tresor costumista, unes danses, uns vestits per a ocasions festives, però no la llengua.
Venim ara a casa nostra: el fet és real i de font
molt propera al sotasignat: una família catalana, en direm la família A,
progenitors joves, dues criatures petites, s’instal·len al districte
de l’eixample barceloní conegut com 22@. Viuen en un gran bloc de
pisos ocupat ja en gran part per famílies de tall similar al seu, compostes
per joves professionals, amb fills nens i adolescents, tots ells de parla
castellana. Cada veí va a la seva feina, i el
tracte entre ells no és generalitzat, de part dels A quasi es limita a unes
frases amb els veïns del replà, la família B, perquè es troben a l’ascensor.
La sensació que hom té en sentir les diverses converses entre els habitants
d’aquell rusc és que la llengua catalana no hi fa cap ombra, no hi existeix,
perquè l’únic grup que la parla ho fa domèsticament.
Un dia els veïns del replà, la família B,
comuniquen a la A que ha vingut a visitar-los l’avi, des d’Extremadura,
on viu. Que, si els sembla, els el faran conèixer. Oi tant, estaran encantats
de saludar el padrinet, el qual, amablement, indaga sobre la procedència
de la família A:
–I d’on són vostès?
–D’on som? Som d’aquí.
–Sí, és clar,
d’aquesta casa d’aquest barri, ja ho sé. Potser no m’he explicat prou bé, i
perdonin: vull dir d’on han vingut? Ho entenen? Vull dir, provenen de
Galícia, de Navarra, de Múrcia...?
L’avi visitant s’havia adonat que tots, o aneu a
saber si una gran majoria dels habitants del barri, eren naturals de moltes
províncies i regions espanyoles; havia comprovat que tothom hi parlava
castellà, en la conversa, als bars, al supermercat. Les cadenes de televisió
que veia eren només en castellà. També li havien parlat en castellà els
mateixos membres de la família A. En conseqüència, podia perfectament
demanar-los si havien vingut de l’Aragó o de les Castelles. El pare de la família A li explicà, a poc a poc, que ells
no eren “ vinguts de”, ells “eren” d’ allí
mateix, i que, com a catalans, no podien ser altra cosa que naturals del
lloc. L’ancià visitant va trigar una
estona a comprendre allò: tenia la idea que tothom “havia vingut de”.
El
fet fa pensar una mica; certament, segons els barris on vagis, segons el
grup de persones que pel carrer t’envolta, no sents la llengua catalana;
segons quina escola visites, i interrogues els alumnes, tots saben català,
però quan juguen tots sembla que “han vingut de”, àdhuc els que són nascuts
aquí mateix, com els membres de la família A.
Josep Vallverdú
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada