Benvolguts,
A
l’Editorial de Vilaweb en Vicent Partal reflexiona sobre la jornada del dia 2 a
Estrasburg. I com sempre ho fa de manera optimista, és la seva manera de fer,
però molt diferent d’altres cronistes o articulistes que hi posen sempre més pessimisme,
sigui inconscientment o conscient!
Vegem l’Editorial, que com sempre cal llegir-la més d’un cop:
Editorial
[Sempre dic el que pense i n'assumisc les
conseqüències]
Allò que es va
viure ahir a Estrasburg fa més urgent encara la unitat estratègica de l'independentisme
Per: Vicent Partal
La
inauguració de la nova legislatura del Parlament Europeu, ahir a Estrasburg,
ens va deixar imatges importants i d’impacte. Al costat de les previsibles
protestes sobre el Brexit, la situació dels eurodiputats independentistes
catalans va centrar el dia, d’allò més.
Des del primer minut, gràcies a la
poderosa intervenció del diputat irlandès Matt Carthy, desafiant el prepotent
Antonio Tajani en defensa dels drets democràtics dels catalans i arrancant un
fort aplaudiment de la cambra que servirà d’advertiment als qui es pensen, a
Madrid o a Brussel·les, que això serà bufar i fer ampolles. El grup
de l’Esquerra Unitària Europea, on hi ha Die
Linke, el Bloc d’Esquerra Portuguès, el PC francès, el Sinn Féin i Bildu, entre
més, agrupa els partits que han defensat sempre i sense límits els
nostres drets democràtics. I ahir es va tornar a demostrar. El silenci de l’ALE, grup que va nomenar oficialment
Junqueras com a candidat a presidir la Comissió, i dels seus socis dels Verds
va tenir el contrast en l’actitud d’aquest diputat del Sinn Féin, membre d’un
grup que no té cap interès personal en l’afer però que ha demostrat una
sensibilitat indiscutible que és absolutament d’agrair.
Més tard, Carthy va participar amb
companys seus de països i famílies polítiques diversos en l’acte públic davant
de la seu parlamentària. Aquest acte va ser el segon gran focus del dia. Evidentment, i sobretot, per la
presència de deu mil catalans. Però
també per allò que s’hi va dir. Van prendre la paraula els eurodiputats de l’esquerra unitària Maria Matias, de
Portugal, Carthy, l’ex-ministre d’Afers Estrangers d’Eslovènia Ivo Vajgl, dels
liberals, i Gérard Onesta dels Verds francesos. I cal escoltar els
discursos que van fer. Cal escoltar-los
perquè diuen coses que fa un parell d’anys era impensable que les sentiríem.
Matias va afirmar que històricament Portugal es va fer independent gràcies a
Catalunya i que havia arribat el moment de tornar el suport. Carthy va fer un parlament vibrant en què va recordar que no
hi ha res que puga aturar un poble decidit a guanyar. Vajgl va dir a l’audiència que ‘pràcticament tots els eslovens’ donen suport a la
independència de Catalunya. I Onesta va
fer un discurs excepcional, en què va dibuixar una figura important dient que
el nou mur de Berlín era el riu que tenia a l’esquena, que separava França
d’una Alemanya on en aquell moment, a pocs minuts, eren lliures el president
Puigdemont i el conseller Comín.
Mentre parlaven, darrere seu, s’hi van situar
eurodiputats de diversos països i de pràcticament tots els grups parlamentaris.
La imatge desmentia gràficament la teoria de
l’afer intern. Nosaltres som un
país que a vegades sembla gaudir més dels fracassos que no pas de les victòries
i en això, només en això, hauríem d’aprendre un poc dels espanyols i celebrar
allò que s’hi va veure i allò que s’hi va dir. I, en contrast, mireu com immediatament
després de fracassar en l’intent que Borrell presidís la Comissió Europea, han
fet onades i traca del càrrec d’Alt Representant, sense evidenciar el cop rebut
ni remarcar les visibles contradiccions que originarà –ja tinc ganes de veure
Borrell de visita oficial a Kossove, per exemple.
O vegeu amb quina rapidesa han abandonat la teoria que la crisi catalana era un
afer intern i prou. Ara saben que això
ja no serà mai així, de cap manera, i són ben conscients que la partida no es
jugarà per tant amb la baralla marcada i tramposa que han proposat i que vivim
cada dia, amb decisions judicials cada dia
més seguides i més absurdes.
Malgrat l’evident mal regust que deixa la negació
de les mesures preventives a favor de Puigdemont i Comín, no es pot negar el
salt endavant i faríem be d’entendre-ho. Després
de molts mesos intentant trobar el camí per a arribar al Tribunal de Justícia
de la Unió Europa ara ja hi som i per dos camins diferents –i callen tots
aquells que deien que si no érem un estat no podíem ser-hi. Pel que fa al
Parlament Europeu, la primera intervenció de la legislatura, dins l’hemicicle,
ha estat per a denunciar la violació dels drets democràtics dels catalans
mentre a fora es vivia la més gran manifestació que s’hi ha vist mai, plena d’estelades
i contundent en la crítica a la institució i al seu president.
La internacionalització de la crisi
catalana és, doncs, un fet imparable i determinant per a la solució del
conflicte. Però a condició que siguem
conscients que si hem arribat fins ací és en bona part per la força incansable
del carrer i per la voluntat política, dels partits també, de resistir l’atac
desfermat per l’estat espanyol a partir del 20 de setembre de 2017. Els deu mil
manifestants, en un dia feiner i en una ciutat difícil d’arribar-hi, són una
prova més de la determinació dels catalans, que ahir va constatar Estrasburg. La manifestació de la vesprada al passeig de Gràcia de
Barcelona també ho va ser. I el to i
les coses que es van dir en aquell escenari i de la manera que es van dir.
Allà davant, mentre milers de persones
reclamaven unitat, era molt difícil d’entendre com és que les forces polítiques
independentistes són incapaces de posar-se d’acord en els mínims i canalitzar
de manera positiva aquella energia, tanta i tanta de feina com tanta gent fa.
Però hem de tenir clar que la
resolució del conflicte no vindrà de fora sinó que la guanyarem nosaltres, dins
el país, augmentant la tensió amb la capacitat de provocar un problema enorme a
l’estat espanyol, denunciant-ne la deriva autoritària i ampliant el forat ja
obert a Europa i exigint l’exercici del dret inalienable d’autodeterminació i
d’independència.
El Primer d’Octubre va començar una fase aguda
d’aquesta crisi i l’independentisme ha crescut molt d’aleshores ençà, immune a
la violència desfermada. Les eleccions, guanyades, totes, en són el testimoni i
la capacitat de mobilització de la ciutadania és la prova que ací no hi ha
marxa enrere. Manca una cosa molt important, que és l’acord de les forces
polítiques, un acord que no pot continuar essent esquivat més temps, perquè pot
causar la indignació del moviment, ciutadà, que cada dia s’insinua més vivament.
La sentència contra els presos hauria de ser resposta unitàriament i amb un
salt endavant decisiu i això només pot passar si els partits, l’ANC i Òmnium
són capaços de posar-se d’acord, convertint l’Onze de Setembre en el trampolí
cap a una tardor que promet emocions fortes. Incloses, potser, unes eleccions
espanyoles que serien les quartes en quatre anys, senyal evident de la inestabilitat
absoluta de l’estat, cada dia més difícil de dissimular, per més que ells
siguen uns mestres de la manipulació i el desvergonyiment.
PS: Permeteu-me dos comentaris al marge:
El primer, per a explicar que ahir, entorn del president
Puigdemont, es van viure situacions complexes que cal tenir en compte quan
alguns frivolitzen sobre les seues decisions. Seguiments
de la policia espanyola o presència d’ultres, camuflats enmig de la
concentració, per exemple. Puigdemont, i els altres exiliats, no podrien fer la feina
que fan dins la presó i per això és important que no es deixen capturar. Tan
senzill com això. Puc acceptar que siga discutible però no crec que siga
admissible de fer bromes sobre uns polítics –no tan sols el president Puigdemont
sinó tots els exiliats– que cada dia senten amenaçada la seua seguretat
personal i que, malgrat això, no han parat ni un moment de cercar la manera de
fer avançar el procés d’independència de Catalunya.
El segon comentari és per a donar les gràcies, novament, als milers
de ciutadans de tots els Països Catalans que ahir es van desplaçar fins
a Estrasburg. A les 6.53 dos amics del meu poble, de Bétera (Camp
de Túria), m’explicaven que acabaven d’arribar a Alsàcia després d’haver
conduit des d’un poble de la Conca de Barberà, on s’havien unit a un
dels autocars que anava a Estrasburg. ‘No
ens sentim les cames’, em deien. Però, malgrat això, estaven preparats
per a aguantar tot el matí el sol que queia, per a expressar la protesta,
lluitar alçant la veu i després tornar a agafar l’autobús i tornar a agafar
encara el cotxe cap al Camp de Túria.
No sé ni com expressar el meu agraïment cap a ells
i cap a les deu mil persones que han fet aquest esforç enorme. A VilaWeb hem pensat que una manera, petita però concreta
de fer-ho, era obrir tots els continguts de demà ja aquesta nit perquè el
viatge de tornada dels autobusos puga ser una mica més entretingut.
Com sabeu, cada dia a les deu del vespre els subscriptors poden
llegir ja els articles que els altres lectors no podran llegir fins a les dues
de la matinada. Però avui tot el VilaWeb de dimecres el podrà llegir lliurement
tothom dimarts a partir de les deu. Inclòs el VilaWeb Paper, aquest editorial, la
magnífica crònica d’Estrasburg de Josep Casulleras, les opinions
de Gemma
Pasqual, Julià
de Jòdar i Pere
Martí i articles de la secció ‘Només a VilaWeb’, com aquesta
anàlisi d’Andrés G.-Nandín sobre si l’experiència de govern
d’esquerres portuguès es pot estendre a Espanya –amb opinions de diversos
diputats portuguesos–, aquesta
ressenya de Sebastià Bennasar sobre l’última novel·la de Xevi Sala
i aquesta
anàlisi de Roger Graells sobre les possibles eleccions espanyoles del
novembre. Bon viatge de tornada a casa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada