19/06/2016. Elisa Beni. Tiempo de recolección. Payaso. Estratagema. Jugada infructuosa. Maniobra sin éxito. No sé cuántas descalificaciones más se han vertido, todas estas proceden de prensa nacional. Resulta definitorio que una gran parte de los profesionales hayan considerado que “la gran estrategia jurídica” prevista por el equipo de Puigdemont consistía, exclusivamente, en plantarse con una jura de la Constitución realizada en un notario belga. Poca gente lo ha interpretado así en Madrid. La mayoría cree que todo esto ha terminado y que los fuegos de artificio jurídico han terminado poniendo las cosas en su sitio, es decir, impidiendo que Puigdemont, Junqueras y Comín tomen posesión de un cargo representativo para el que ha sido elegidos. Les hubiera sido muy sencillo darse cuenta de que los abogados de Puigdemont han tenido mucho tiempo para diseñar algo un poquito más elaborado y que, durante estos días, lo que ha hecho Boye ha sido ir recolectando uno a uno los documentos que necesitaba para reforzar su tesis, la que planteará ante el Tribunal de Justicia de la Unión Europea, y que no ha sido a dada a conocer en su totalidad para que no se intente frustrar con antelación pero de la que ya podemos intuir algunas líneas.

Benvolguts,

OPINIÓN

Tiempo de recolección

Elisa Beni

Madrid. Miércoles, 19 de junio de 2019
4 minutos

“Aparenta inseguridad y estimula su arrogancia”

Sun Tzu. El arte de la guerra

Payaso. Estratagema. Jugada infructuosa. Maniobra sin éxito. No sé cuántas descalificaciones más se han vertido, todas estas proceden de prensa nacional. Resulta definitorio que una gran parte de los profesionales hayan considerado que “la gran estrategia jurídica” prevista por el equipo de Puigdemont consistía, exclusivamente, en plantarse con una jura de la Constitución realizada en un notario belga.

Les ha dado mucha risa floja y de ser así sería para darla pero como no conviene subestimar a nadie, sería más lógico haberse maliciado que algún objetivo tenía acudir a intentar algo que sabes que te van a negar. Poca gente lo ha interpretado así en Madrid. La mayoría cree que todo esto ha terminado y que los fuegos de artificio jurídico han terminado poniendo las cosas en su sitio, es decir, impidiendo que Puigdemont, Junqueras y Comín tomen posesión de un cargo representativo para el que ha sido elegidos.

Les hubiera sido muy sencillo darse cuenta de que los abogados de Puigdemont han tenido mucho tiempo para diseñar algo un poquito más elaborado y que, durante estos días, lo que ha hecho Boye ha sido ir recolectando uno a uno los documentos que necesitaba para reforzar su tesis, la que planteará ante el Tribunal de Justicia de la Unión Europea, y que no ha sido a dada a conocer en su totalidad para que no se intente frustrar con antelación pero de la que ya podemos intuir algunas líneas. En esa particular cosecha jurídica se han hecho con una publicación en el BOE en la que aparecen los políticos catalanes como eurodiputados electos, tienen también un auto en el que se les deniega la retirada de la orden de detención, tienen una resolución de la JEC que deniega el juramento no presencial y el recurso que se interpuso por ello y tienen la negativa a que hoy jurarán la Constitución o bien mediante el procurador designado para ello —como de facto han hecho varios senadores— o bien aceptando el acta notarial belga que recoge la jura realizada allí. Tampoco olvidemos el auto que deniega a Junqueras su salida para prestar juramento porque también le sirve a Puigdemont para demostrar que incluso si hubiera venido a jurar, no se le habría permitido. ¡Ah, únanle que la JEC lo sacó de las listas y que tuvieron que ser los jueces los que les obligaran a meterlo de nuevo! Con todo ello intentarán sus abogados mostrar que existe una orquestación y una clara finalidad de privarles de sus derechos como europarlamentarios, que todo es una construcción dirigida para dejarles sin hacerlo. Si no vienes, porque no estás. Si vienes porque te detengo y luego el Supremo no te permite hacer el juramento.

También hay un cierto error respecto al hecho de que al TJUE o le presentan cuestiones prejudiciales los tribunales —como Van den Eynde le ha solicitado a Marchena que haga— o bien lo hacen los estados. Olvidan que también, en determinadas circunstancias, pueden hacerlo los particulares. Lo que no han desvelado es la fórmula que utilizarán que les permita acceder al TJUE ni el contenido exacto de la cuestión que quieren formularle. No será hasta el martes o miércoles próximo que se desvele esta cuestión y podamos valorar el alcance de la verdadera estrategia procesal esbozada por el equipo jurídico de los eurodiputados expatriados. El camino de Junqueras es distinto porque su situación lo es también. No obstante, a sabiendas de que su cuestión prejudicial no será presentada y de que el recurso al Tribunal Constitucional va para largo, sus letrados también estudian las fórmulas para llegar al Tribunal de Luxemburgo y, en todo caso, la resolución del caso Puigdemont, de ser favorable, seguro que le afectaría.

En esta semana al Parlamento Europeo le llegará una lista remitida por España con el nombre de 51 eurodiputados acreditados para estar en Estrasburgo el día 2 de julio. Sucede que esta lista debería tener 54 nombres, que son los que corresponde elegir en España. Jurídicamente al Parlamento no puede bastarle con saber de oídas. ¿Preguntará por qué? ¿le explicarán y cómo? No son cosas baladíes.

Tampoco yo abrazaría el argumento mayoritario en los mentideros de la Villa que considera que ningún tribunal europeo va a revalidar a los independentistas porque muchos países tienen problemas similares en su seno

También jugará la baza de que la jura de la Constitución es una condición añadida por España en 1995 y que, por tanto, es anterior al tratado de Lisboa. Parte del planteamiento de Puigdemont pasaría por plantearle al TJUE que estos artículos de la LOREG contravienen la normativa europea. En caso de ser así, pueden anularlos. Hay una directiva reciente que afirma que solo puede restringirse el derecho de sufragio pasivo por sentencia firme. También jurisprudencia del propio TC español que dice que “no resulta congruente una interpretación de la obligación de prestar acatamiento a la Constitución que anteponga un formalismo rígido a toda otra consideración, porque de ese modo se violenta la propia Constitución de cuyo acatamiento se trata”. Y estamos hablando de que se impone sobre todo el hecho de que la jura sea presencial en Madrid.

Tampoco yo abrazaría el argumento mayoritario en los mentideros de la Villa que considera que ningún tribunal europeo va a revalidar a los independentistas porque muchos países tienen problemas similares en su seno. Y no lo haría porque la cuestión de fondo no es esa. La cuestión de fondo versa sobre los escollos particulares que pueda poner cada nación y sobre si de esta forma podrían evitar que determinados electos llegaran a Estrasburgo. En esta cuestión pesa más ver qué instrumento se le puede dar con ello a Hungría o Polonia que otras consideraciones.

En cuestiones jurídicas nunca conviene dar nada por hecho. Nada por ganado. Nada por pétreo. De aquí al 2 de julio vamos a tener que analizar muchas cosas. La soberbia siempre acaba perdiendo a quien la practica.

Elisa Beni  

26/06/2019. Elisa Beni. Duelo en el Gran Ducado. Todo apunta a un duelo jurídico a varias bandas que se producirá en los próximos días en ese tribunal asentado en Luxemburgo en dos torres planas y paralelas que dan sensación de poder cerrarse como un libro y atrapar al que se atreva a interponerse entre ellas. En todo caso, más allá del derecho, resulta incomprensible que un organismo de la administración electoral, sin ninguna intervención judicial, pueda dejar sin efecto lo sustanciado en las urnas. Tal circunstancia extrapolada a estados iliberales en los que las garantías están en tan serio riesgo que preocupan a la Unión Europea, dejaría las manos libres al establecimiento de condiciones y organismos que pudieran “purgar” el resultado de unas elecciones libres. Por otra parte, ya hemos asistido al espectáculo de que osaran sacar de una lista electoral a los mismos candidatos y de que fueran desautorizados por el Poder Judicial. Ahora el duelo se juega aún en instancias más alejadas del furor patrio. Sería muy grave que un órgano que ni siquiera es judicial pueda tomar la decisión de cambiar la composición del Parlamento Europeo y hasta el juego de mayorías.

Benvolguts, 

Un altre dels articles de l'Elisa Beni sobre el TJUE.  I el duel com l'articulista explica és de diverses bandes. Cal saber si bandes té l'acepció de bandes de billar o bandes en el sentit de bandes mafioses o bandes de ministeris o d'organismes oficials o paraoficials.

Vegem-lo i entenguem-lo abans de llegir res més:

03/07/2019. Vicent Partal. Un poc de Wolin per a entendre on som, què és una democràcia i la pervivència del Primer d’Octubre. «El retorn a allò que vàrem fer l'octubre del 2017 és l'únic camí transitable, l'única via que podem seguir i que hem de seguir». Permeteu-me que intente arribar fins a l’obra d’un dels més grans politòlegs americans, Sheldon Wolin, per tal d’explicar el significat i la importància que crec que té tot plegat. En aquest cas propose de repassar la situació on som a partir de dues nocions bàsiques de les teories d’aquest professor de Berkeley, Oxford, Cornell i Princeton, gran seguidor de Hannah Arendt i referència clau de la crítica d’arrel no marxista al sistema capitalista –encara no té cap entrada a la Viquipèdia; aquesta és l’entrada a la Wikipedia en anglès. Els dos conceptes que voldria que s’entenguessen són el de ‘totalitarisme invers’ i el de ‘democràcia fugissera’ –hi ha ningú que tinga una traducció millor de ‘fugitive democracy’?

Benvolguts,

Vegem com en Vicent Partal ens presenta un nou  politòleg i utilitza la seva filosofia per analitzar el nostre procés amb una visió potent i no utilitzada fins ara:

14/08/2019. Elisa Beni. El esfuerzo y la melancolia. Es casi seguro que el verano produce estados de ánimos sólo comprensibles por la relación de la canícula, el relajo y la sensación de tranquilidad que nos aparta de cualquier fuente de preocupación. Quizá por eso, nos anega de una cierta y gozosa melancolía. No es un estado único y homologable. Francia ardió un 14 de julio. Tal vez por su paralelo más al norte o tal vez porque ese mismo calor canicular es capaz de inflamar todas las injusticias, todos los deseos y todos los delirios. A saber. El esfuerzo si bien casi nunca es estéril, parece proporcionalmente más absurdo al implacable termómetro.

Benvolguts,

Aquest article, molt ben fet, de l'Elisa Beni de El Nacional, està íntimament lligat a uns quants articles de la mateixa Elisa Beni, del Gonzalo Boye i potser d'algun altre que anirà caient...

Vegem l'article:

23/03/2019. Jordi Mas Font. España: Nación o Invención? Curiosamente el término nación es el que más oiremos durante la próxima campaña electoral pero deberíamos ver si realmente España es una Nación, una Nación de naciones, o bien, simplemente, un estado. En primer lugar deberemos ver qué significa nación, y nos encontramos con un hecho muy curioso y que debe hacer pensar a más de uno y de una…En alemán, Inglés, francés e italiano, la definición es prácticamente igual, es decir: Nación es ” El conjunto de personas con una lengua y tradiciones propias y del mismo origen”. Cuando nos vamos al diccionario castellano resulta que, curiosamente, hay una definición adicional ” Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo Gobierno.”. Lo cual no deja de ser raro. Esto Se debe, exclusivamente a un motivo histórico. El estado español nace, oficialmente, en Enero de 1716 con la publicación del último Decreto de Nueva Planta que acaba con la independencia, aunque confederada, de Catalunya y del Reino de Mallorca ( previamente hubieron dos Decretos de Nueva planta uno para el Reino de Valencia y otro para el Reino de Aragón).

Benvolguts,

La historia d’Aragó, inventada com totes les històries supremacistes i de les JONS.

.

Aquest autor malgrat que veu les situacions tal com les ha de patir des de dintre de la invenció, es queixa dels qui els dominen.

Alguns dels arguments:

·         Nación es ” El conjunto de personas con una lengua y tradiciones propias y del mismo origen”.

·         Al ganar la guerra el primer Borbón, un francés, Felipe V, se crea, de forma sistemática, una metodología para acabar con la memoria histórica de cada uno de los pueblos subyugados, no permitiendo el catalán como lengua para dirigirse a las instituciones, prohibiendo la formación en esta lengua, e inculcando los valores propios del reino de Castilla, además de diferentes movimientos migratorios destinados a acabar, por medio de la mezcla, con cualquier intento de rebelión posterior ( tenemos el mismo ejemplo, en pocos años, y recientemente en Europa, con Yugoslavia bajo la ferrea mano del general Tito que obligó a emigrar a croatas, servios, bosnios y kosovares, con el objetivo de mezclar la población, a partir de 1945).

·         El estado español nace, oficialmente, en Enero de 1716 con la publicación del último Decreto de Nueva Planta que acaba con la independencia, aunque confederada, de Catalunya y del Reino de Mallorca ( previamente hubieron dos Decretos de Nueva planta uno para el Reino de Valencia y otro para el Reino de Aragón).

·         Ese nacimiento es abrupto, violento, gracias a una guerra y a la imposición de un sistema, el absolutismo, ejercido por castellanos y franceses, al resto de estados confederados de los que era figura representativa Carlos II.

Els raonaments fruit de la sabiduría de la majoria absoluta del jutge, interpretats per en Ferreres, el nostre ninotaire de referència:

Vegem l'article:

31/07/2019. Pere Martí. Espanya ja no ens roba? El govern espanyol demana retallades en Sanitat a la Generalitat en un context d'espoliació fiscal i de desinversió crònica en infrastructures. El departament de Vice-presidència i Economia, encapçalat per Pere Aragonès, ha fet un estudi que demostra que el govern espanyol ha deixat d’invertir a Catalunya 2.214 milions d’euros en sis anys. L’execució pressupostària real és del 66% a Catalunya, davant del 114% a Madrid. L’estafa és doble: primer, l’estat destina menys diners a inversions que la mitjana estatal i després n’executa menys de les pressupostades. Són dades de la Intervenció General de l’Estat recollides pel departament d’Aragonès. Tot això passa mentre es manté un dèficit fiscal crònic de 16.000 milions d’euros anuals que ofega l’economia catalana. La consellera de Salut, Alba Vergés, ja ha respost que no retallarà res, però l’última paraula la té el govern espanyol, que encara té els comptes de la Generalitat intervinguts des de l’aplicació de l’article 155, que financerament continua vigent. Parlen de les infraestructures, aeroports, ports, corredor del mediterrani...

Benvolguts,

En Pere Martí al final de cada día fa un resum de les notícies que considera importants. Avui pel que fa a Economía tracta de les retallades en Sanitat a la Generalitat en un context d'espoliació fiscal i de desinversió crònica en infrastructures. Continua amb un estudi que demostra que el govern espanyol ha deixat d’invertir a Catalunya 2.214 milions d’euros en sis anys. L’execució pressupostària real és del 66% a Catalunya, davant del 114% a Madrid. L’estafa és doble: primer, l’estat destina menys diners a inversions que la mitjana estatal i després n’executa menys de les pressupostades. Tot això passa mentre es manté un dèficit fiscal crònic de 16.000 milions d’euros anuals que ofega l’economia catalana. Continua parlant dels aeroports de Barcelona comparats amb el de Madrid, i molts altres nyaps…

Vegem l’article:

20/04/2019. Ramon Solsona. Al cor de la maldat. L'escriptor Ramon Solsona visita l'Escola de Mecànica de l'Armada a l'Argentina, el principal centre de tortura de la dictadura i reflexiona sobre el diferent tractament de la veritat a l'Argentina i a Espanya. Fa uns quants mesos vaig visitar la sinistra Escola Mecànica de l’Armada (ESMA) de Buenos Aires, centre de detenció, tortura i extermini de la dictadura militar argentina (1976-1983). L’ESMA va ser el nucli d’una extensa xarxa de presons clandestines que actuaven amb una opacitat i una impunitat totals. Les persones detingudes –segrestades violentament– passaven setmanes o mesos engrillonats, coberts amb caputxes i sotmesos a interrogatoris –tortures i vexacions de tota mena– fins que els drogaven, els carregaven en avions –els vols de la mort– i els llançaven al mar. Només les dones embarassades rebien uns certs miraments tot esperant que donessin a llum. Llavors els robaven la criatura i es desfeien de la mare.

20/04/2019. Ramon Solsona. Al cor de la maldat.

Benvolguts,

L'escriptor Ramon Solsona visita l'Escola de Mecànica de l'Armada a l'Argentina, el principal centre de tortura de la dictadura, i reflexiona sobre el diferent tractament de la veritat a l'Argentina i a Espanya. Aquestes són les seves reflexions

Per: Ramon Solsona

 20/04/2019  22:00

Fa uns quants mesos vaig visitar la sinistra Escola Mecànica de l’Armada (ESMA) de Buenos Aires, centre de detenció, tortura i extermini de la dictadura militar argentina (1976-1983). L’ESMA va ser el nucli d’una extensa xarxa de presons clandestines que actuaven amb una opacitat i una impunitat totals. Les persones detingudes –segrestades violentament– passaven setmanes o mesos engrillonats, coberts amb caputxes i sotmesos a interrogatoris –tortures i vexacions de tota mena– fins que els drogaven, els carregaven en avions –els vols de la mort– i els llançaven al mar.

Només les dones embarassades rebien uns certs miraments tot esperant que donessin a llum. Llavors els robaven la criatura i es desfeien de la mare.

L’ESMA era un conjunt d’edificis escampats en disset hectàrees on s’impartien ensenyaments tècnics i militars als alumnes de l’Armada. Durant la dictadura va continuar funcionant com a centre formatiu mentre un dels pavellons més apartats encobria una presó clandestina i el centre logístic del terror. Era el casino d’oficials, que, amb el seu bar, espais de lleure i una taula de billar, ocultaven amb un sarcasme macabre els crits dels detinguts i torturats en dependències secretes del mateix edifici. Avui és un museu de l’horror anomenat Lloc de Memòria ESMA. Té el rang de monument nacional i els antics pavellons tenen usos civils. Són la seu de les Mares de la plaça de Mayo i de més entitats de memòria històrica i de defensa dels drets humans.

Per visitar l’ESMA tenen prioritat els grups escolars. El sistema educatiu argentí fomenta a tots els nivells els paseos educativos, les sortides culturals i les visites als indrets patriòtics emblemàtics. Per la cruesa dels fets que hi van passar, a l’ESMA només hi van els alumnes de secundària. Jo em vaig afegir a un grup de nois i noies que seguien amb molta atenció les explicacions dels guies. I, mentre anàvem seguint l’itinerari de l’horror dirigit metòdicament, jo no deixava de comparar la necessitat de memòria de la postdictadura argentina amb un postfranquisme entestat a absoldre la dictadura militar de Franco.

La maldat del franquisme

La d’aquí va ser una maquinària implacable de revenja. Els feixistes no van voler pactar el final de la guerra quan ja la tenia guanyada. En lloc d’acceptar una capitulació honrosa, van imposar la victòria militar total. Volien esclafar l’enemic al camp de batalla i continuar esclafant-lo durant un llarg període de suposada pau. Presons improvisades tan atapeïdes que no hi cabia ni una agulla, consells de guerra sumaríssims, afusellaments, delacions anònimes, requises, purgues, desterraments, repressió per raons ideològiques o d’orientació sexual, tortures, censura fèrria, represàlies arbitràries, abusos a desdir… En lloc de magnanimitat i compassió, maldat institucionalitzada.

Als vençuts els van perseguir i humiliar de totes les maneres. Per exemple, al meu pare i a tots els seus companys de lleva els van obligar a fer a més a més un llarg servei militar de tres anys com a càstig reeducador. Fora de Catalunya, naturalment. Així que va arribar a Valladolid, a la mateixa estació de tren, un oficial els va saludar així: Al primero que oiga hablar en catalán ¡lo mato! No es parla prou dels sis i set anys perduts entre guerra i mili que van suportar els nois que van tenir la doble desgràcia d’anar a la guerra i perdre-la.

La maldat es va acarnissar en un país que vivia –la paraula és generosa– agenollat i sempre amb l’ai al cor. Jo he mamat la por quotidiana que es tenia dels militars, de la policia, dels falangistes, dels capellans addictes, dels funcionaris, d’una justícia perversa. Com més gran em faig, més m’adono de la magnitud del cataclisme, del mal irreparable de quatre dècades perdudes. I de la seva seqüela, que és la neomaldat actual.

Certament la dictadura militar de l’Argentina va ser infinitament més despietada. Els argentins es refereixen a aquell període de set anys anomenant-lo última dictadura, perquè culminava una tradició de cops d’estat, però també pel determini d’impedir que n’hi hagi cap més. Per això hi ha tants espais de la memòria, per això passen per l’antiga ESMA rius d’estudiants, per això es va establir el 24 de març –la commemoració de l’alçament militar–, com a Dia Nacional de la Memòria per a la Veritat i la Justícia. És un dia festiu no laboral i no traslladable que enguany s’ha celebrat amb milers de persones que es manifestaven amb un lema que recordava els desapareguts: #Son30000.

A l’Argentina cada fita de la memòria és una victòria aconseguida a base de grans esforços col·lectius i de batzegades polítiques. Les lleis de Punt i Final i Obediència Deguda del 1986 van ser derogades el 1998 i es va poder jutjar i condemnar un bon nombre dels militars, policies i civils responsables del terror organitzat. Carlos Menem va indultar més de mil persones –Lleis d’Impunitat– fins que els indults van ser declarats inconstitucionals. Durant tota aquesta dialèctica convulsa s’han fet públics els fets i els noms dels torturadors, els inductors, els escarcellers, els pilots de la mort, els segrestadors, els esbirros i els còmplices de la trama criminal.

En canvi, la Llei d’Amnistia espanyola del 1977 ha impedit de tractar els delictes de genocidi i lesa humanitat del franquisme. Ha fet taula rasa amb una gran eficàcia i ha blocat –i hi continua– les iniciatives per a sistematitzar amb dades, fets, rostres i testimonis els crims de la dictadura. Paradoxalment, Espanya ha jutjat i condemnat torturadors de la dictadura argentina, però no ha volgut investigar els viatges d’alts comandaments militars espanyols que van anar a conèixer –a aprendre– els mètodes repressius argentins.

Memòria i desmemòria de la maldat

Qui torturava als soterranis de la Via Laietana? Quants policies van apallissar els detinguts durant les quatre dècades de la dictadura? Com es deien? Qui va formar part de la temuda Brigada Politico-social? I del Tribunal d’Ordre Públic? Quants i quins jutges i funcionaris van emparar les tortures, els abusos i les il·legalitats? Quants i quins polítics de l’antic règim, sindicalistes verticals, falangistes i civils afins van sostenir un sistema que conculcava els drets fonamentals? Quants i quins militars van ordenar execucions de  republicans honrats i demòcrates? Quanta gent es va aprofitar d’unes lleis injustes valent-se d’influències i de falsedats? La historiografia recent ho va posant al descobert, però Espanya no acaba d’assumir un relat global perquè no vol reconèixer que té un fons molt sòlid de franquisme sociològic. És impensable que el país que cada dia falsifica i potineja el present tingui el coratge de mirar-se al mirall de la veritat històrica.

L’eufòria, la il·lusió i la creativitat que van esclatar el 1976 no van ser un vendaval prou poderós per a endur-se de soca-rel els quaranta anys de maldat. Tothom anava amb peus de plom per por –la vella por de sempre– dels obscurs poders fàctics politico-militars. El 23-F va ser un fracàs enganyós. D’aleshores, la classe política espanyola ha renunciat al desmantellament sistemàtic de les estructures del poder franquista. L’actual cúpula judicial n’és avui un exemple ben visible.

No hi ha hagut una línia ferma i continuada, amb accions exemplars i irreversibles d’extirpació del franquisme. No hi ha hagut una llei de la veritat ni s’ha creat un organisme que faci públics els crims de la dictadura. No s’han reparat els danys i no s’ha fet una restitució solemne i inequívoca de la dignitat de les víctimes. Al contrari, el pacte de silenci tapa les vergonyes d’un estat amb dèficits democràtics escandalosos, com empassar-se el monarca designat pel dictador sense ni tan sols restaurar l’ordre dinàstic. La Llei d’Amnistia és la muralla protectora dels malfactors, alguns dels quals han estat promocionats i condecorats. I això tard o d’hora s’acaba pagant. És l’ou de la serp.

En nom de la reconciliació, una capa indulgent d’oblit va emblanquinar la carrera criminal del franquisme i el record del malson es va diluir. El cinema i la televisió sovint reprodueixen aquella època com un gran quadre de costums ple de pobres diables i personatges de sainet. És la banalització del mal. A força de perdonar i d’ensucrar, l’humus de la maldat va quedar intacte i ara ja és massa tard. Té la raquítica democràcia espanyola agafada pel ganyot.

A les nostres escoles i instituts es fan activitats pedagògiques per fer conèixer l’abast de la dictadura, detectable moltes vegades i a pesar dels anys transcorreguts en les famílies dels mateixos escolars. Però tot depèn del voluntarisme i la iniciativa del professorat. No hi ha un memorial de greuges de referència ni centres potents de la memòria. No hi ha una data per a reflexionar sobre la maldat de les dictadures. No hi ha una classe política amb prou decòrum per a restaurar la Memòria, la Veritat i la Justícia, com fan els argentins. No hi ha a Espanya prou repugnància per la conculcació de drets individuals i col·lectius. No hi ha prou dolor pel mal que es va fer a tantes persones.

Més quaranta anys després de la mort del dictador, Espanya conserva carrers i monuments en honor de feixistes civils i militars, i quan se’n vol treure un hi ha un terratrèmol polític per no reobrir, diuen, velles ferides. I amb aquesta excusa infame es desatén el dolor de les famílies que reclamen els ossos dels pares, avis i parents afusellats i colgats ignominiosament en cunetes i fosses comunes. Espanya ja ha plorat prou pels seu caídos i no té cap interès a restaurar la memòria física i moral de les altres víctimes. És un ultratge que allarga el dolor indefinidament. Com diu Maria Barbal, el dolor s’hereta.

Reviviscència de la maldat

El 1995 es va muntar una gran manifestació a Salamanca per acusar de lladres –de lladres!– els catalans que volien recuperar els documents confiscats pel feixisme. Cap partit espanyol no es va atrevir a defensar Catalunya i poques veus es van exclamar quan Gonzalo Torrente Ballester va exhortar des del balcó de l’Ajuntament a ‘defender lo que es vuestro por derecho de conquista. Del 1995 ençà creix i creix i creix una desinhibida barreja de xovinisme, catalanofòbia i xenofòbia colonialista que proclama obertament que ser anticatalà és ser bon espanyol. És un esquer que no falla.

Som un botí de guerra reconvertit en botí electoral. Aquest és el gran –únic– projecte polític espanyol i no ho és la corrupció més escandalosa, per exemple. Som el pim-pam-pum d’uns discursos de dreta i d’esquerra que rivalitzen a veure qui la diu més grossa contra Catalunya amb una perversa inversió tèrmica del llenguatge. És un bumerang que retrata els qui ens acusen d’abduïts, de mentiders, d’incendiaris, de demagogs, de violents, de totalitaris, d’intolerants i d’incitar a l’odi. 

I, en plena lapidació pública i gratuïta, ara s’han inventat el supremacisme, una pedrada lèxica d’última generació.

Els argentins que no acaben d’entendre què passa a Catalunya ho capten de seguida quan els dius que Espanya actua com ho van fer amb ells els conquistadores. Amb la mateixa determinació de perseguir, sotmetre i exterminar. Si no són els indígenes, són els jueus, els gitanos, els infidels, els lliurepensadors, els maçons, els comunistes, els anarquistes, els separatistes… 

Els conquistadores necessiten cíclicament una guerra santa per desfogar-se amb un crit de cristiano viejo i camisanueva que els surt de dins: ¡A por ellos!

L’Espanya imperial es vanta avui de perseguir-nos. Els hereus de la dictadura se senten tan legitimats que fins i tot empunyen l’espasa d’una justícia que els permet seure al banc dels fiscals. ‘Llàstima que ja no es pugui afusellar’, deuen dir als cataus de la neomaldat. Però no en perden l’esperança.

Torna la venjança rabiosa de l’estat. Torna el nacionalisme rampant que imposa la bandera, la llengua i la pàtria d’una Guàrdia Civil i un exèrcit que mantenen intactes els emblemes –el fascio i l’àliga imperial– decretats pel franquisme el 1943. 

Torna la retòrica feixista –’Todo separatismo es un crimen que no perdonaremos‘, deia un punt fundacional de la Falange el 1934– que exclou i avassalla –castellanisme, de avasallar ‘sujetar, rendir o someter a obediencia‘–.Torna la incapacitat endèmica per a fer política, amb uns polítics analfabets de baladreig i pinyó fix, incapaços d’argumentar, i no diguem de dialogar i debatre. 

Torna la tírria sense embuts a una llengua regional, menor, arrogant, enemiga, tòxica, insuportable, prescindible –es combat amb ardor l’ús i l’ensenyament del català; es considera de bon to no saber-ne ni un borrall com si a Catalunya això fos un dret principalíssim, i s’escamoteja barroerament que la llengua catalana es parla més enllà de Catalunya, com va fer la ridícula llei aragonesa del lapao i com fa l’estrident espanyolisme del País Valencià. 

Torna el silenci encobridor de la intel·lectualitat hispànica. 

Tornen uns mitjans que substitueixen la deontologia per la brutícia. 

Torna el cinisme que nega l’evidència i justifica l’injustificable. 

Torna la criminalització de la realitat sociopolítica. 

Tornen la mentida –Todo es ETA– i la farsa com a veritats oficials. Tornen les lleis exprés per proscriure la dissidència. 

Torna la censura. 

Torna la impunitat de la ultradreta. 

Torna una judicatura –no se n’havia anat– embastardida i servil que afina sense rubor. 

Torna a haver-hi exiliats i presos polítics. 

Torna el súmmum de la insolència que és, literalment, el auxilio a la rebelión dels judicis sumaríssims franquistes. 

Tot això és franquisme. Tot això és maldat. Ens pensàvem que no ho tornaríem veure, diu la gent.

En la fredor i la miserable indiferència de Ciutadans al Parlament de Catalunya quan Jenn Díaz es va declarar víctima de la violència masclista vaig veure-hi el triomf del franquisme.

No immutar-se no és ideologia, sinó maldat.

La neomaldat desfila cada dia davant els nostres ulls en un judici que és un acte de fe inquisitorial per a escenificar el poder de l’estat amb un escarment solemne. Allà fa un gran efecte, però ni la faramalla processal ni el gran castell de mentides impedirà que el Primer d’Octubre sigui un referent de civisme i dignitat per als demòcrates. A Catalunya és i serà un gran Dia de la Memòria, la Veritat i la Justícia com ho és el 24 de març per als argentins.

07/08/2019. ANÀLISI. Jordi Barbeta. Què ens està passant? Comissaris per salvar la monarquia: “La xarxa de Montoro a Hisenda era tot menys casual. Al capdavant de l'Agència Tributària, [va col·locar] Santiago Menéndez, que havia comptat per dirigir l'Oficina per a la Investigació contra el Frau amb Pilar Valiente, una de les responsables de l'escàndol Gescartera. Menéndez va dur a terme un sedàs a l'AEAT, del qual es van salvar només perfils afins com Raquel Catalá, inspectora d'Hisenda i germana de qui seria aviat el ministre de Justícia, Rafael Catalá Polo. Menéndez comptava amb un germà, Rogelio, com a assessor del ministre Montoro i amb un altre d'ells, Anselmo, com a membre del mateix organisme fiscalitzador. Es tracta d'una saga d'origen asturià en la qual també participa Adolfo, expresident de la patronal d'armament TDAE, ex-alt càrrec de Defensa i exmembre del despatx Uría Menéndez, fundat precisament pel seu oncle Aurelio, preceptor del rei Joan Carles I. Tots ells monàrquics fins a la medul·la .. .". Els membres d'aquesta elit no són en realitat personatges aïllats. No brollen a l'atzar ni com a resultat de la seva intel·ligència o qualitats sinó perquè són les successives prolongacions de llargs arbres genealògics, la continuació d'autèntiques nissagues".

Benvolguts,

Avui  analitzem 4 circumstàncies del nostre entorn:

·         Qui encén la metxa de l’odi? 

·         L’Estat de la Justícia i la Justícia d’Estat

·         De busos i tramvies.

·         Comissaris per salvar la monarquia

Vegem l'anàlisi:

09/08/2019. Gemma Aguilera. L’esquerra que lloa Franco,. el PSOE que suplica a la dreta extrema, que de moment només llueix aliances amb l’extrema dreta, una abstenció que li permeti no dependre d’una part de l’independentisme ni haver de cedir cadires del consell de ministres a l’esquerra; fa uns dies, el govern en funcions publicava una ordre en què es reconeixia “el título de Duque de Franco, con Grandeza de España, a favor de doña María del Carmen Martínez-Bordiú Franco” signada per Felip VI, fill del rei que va crear el títol en gratitut al dictador que el va nomenar cap d’Estat, el PSOE que no només avala aquest títol vergonyós que honora el nom d’una persona responsable de l’assassinat de milers de civils, sinó que no ha mogut un dit per il·legalitzar les fundacions feixistes que reben diners de l’Estat per lloar Franco o Primo de Rivera…

Benvolguts,

La Gemma Aguilera fa un parell o tres de curtes i agudes reflexions sobre els nostres afers polítics com: l’esquerra que lloa Franco, el PSOE que suplica a la dreta extrema, que de moment només llueix aliances amb l’extrema dreta, una abstenció que li permeti no dependre d’una part de l’independentisme ni haver de cedir cadires del consell de ministres a l’esquerra; fa uns dies, el govern en funcions publicava una ordre en què es reconeixia “el título de Duque de Franco, con Grandeza de España, a favor de doña María del Carmen Martínez-Bordiú Franco” signada per Felip VI, fill del rei que va crear el títol en gratitut al dictador que el va nomenar cap d’Estat, el PSOE que no només avala aquest títol vergonyós que honora el nom d’una persona responsable de l’assassinat de milers de civils, sinó que no ha mogut un dit per il·legalitzar les fundacions feixistes que reben diners de l’Estat per lloar Franco o Primo de Rivera…

Vegem-les:

07/08/2019. David Marín. Supremacia constitucional. En David Marin ha imaginat què poden fer els constitucionalistes espanyols per tal de fer “que todo cambie para que nada cambie! I ha formulat un escenari múltiple pels rebels catalans. Els constitucionalistes espanyols parteixen del concepte que “el dret a l’auto­de­ter­mi­nació no exis­teix”. I, que per tant, tot el que té per dia­lo­gar es troba dins de l’actual Cons­ti­tució. Aquesta res­posta, inclou una fla­grant con­tra­dicció interna, d’una banda, i un supre­ma­cisme naci­o­nal en què, malau­ra­da­ment, cau el naci­o­na­lisme espa­nyol a l’hora de trac­tar el tema que ens ocupa des de fa anys, dècades i qui sap si més enllà i tot. Dir que el dret a l’auto­de­ter­mi­nació no exis­teix i alhora posar una Cons­ti­tució com a nucli i fron­tera de tot allò de què es pot par­lar i pac­tar és una con­tra­dicció que fa mal d’ulls. Una cons­ti­tució és, de fet, l’exer­cici del dret d’auto­de­ter­mi­nació: una comu­ni­tat humana que deci­deix cons­ti­tuir un con­junt de prin­ci­pis i lleis fona­men­tals amb què gover­nar-se a si mateixa.

Benvoguts,

En David Marin ha imaginat què poden fer els constitucionalistes espanyols per tal de fer “que todo cambie para que nada cambie!

I ha formulat un escenari múltiple pels rebels catalans. Els constitucionalistes espanyols parteixen del concepte que “el dret a l’auto­de­ter­mi­nació no exis­teix”.  I, que per tant, tot el que té per dia­lo­gar es troba dins de l’actual Cons­ti­tució. Aquesta res­posta, inclou una fla­grant con­tra­dicció interna, d’una banda, i un supre­ma­cisme naci­o­nal en què, malau­ra­da­ment, cau el naci­o­na­lisme espa­nyol a l’hora de trac­tar el tema que ens ocupa des de fa anys, dècades i qui sap si més enllà i tot.

Dir que el dret a l’auto­de­ter­mi­nació no exis­teix i alhora posar una Cons­ti­tució com a nucli i fron­tera de tot allò de què es pot par­lar i pac­tar és una con­tra­dicció que fa mal d’ulls.

Una cons­ti­tució és, de fet, l’exer­cici del dret d’auto­de­ter­mi­nació: una comu­ni­tat humana que deci­deix cons­ti­tuir un con­junt de prin­ci­pis i lleis fona­men­tals amb què gover­nar-se a si mateixa.

Si no existís el dret d’auto­de­ter­mi­nació, doncs, no exis­ti­ria tam­poc per als espa­nyols, ni hi hau­ria cons­ti­tució, tòtem polític fora del qual no hi ha res.

Una altra cosa és que el dret d’auto­de­ter­mi­nació exis­teixi però no per als cata­lans. I aquí ve el supre­ma­cisme de Sánchez. Els espa­nyols tenen dret a cons­ti­tuir-se, però és un dret que els cata­lans no tenen. Per algun dret natu­ral? Per herència històrica? O perquè els cata­lans, segons Sánchez i con­tra tota evidència, sim­ple­ment no exis­tim com a comu­ni­tat naci­o­nal?

Vegem el molt ben raonat article:

31/07/2019. Vicent Partal. Editorial. Un pas positiu de l’ANC i Òmnium. «Tots sabem que la resposta a la sentència serà escassa si la manifestació de la Diada no esdevé el seu pòrtic'. L’ANC i Òmnium varen oferir ahir una conferència de premsa conjunta en què varen fer una crida pública als partits polítics independentistes a pactar una estratègia conjunta per a avançar cap a la independència i una resposta unitària a la sentència del Tribunal Suprem. Totes dues entitats varen aclarir que, des de fa un temps, veuen els partits més receptius a seure i parlar, però van avisar que encara eren molt lluny de poder articular la necessària resposta unitària a la sentència i, encara menys, cap full de ruta cap a la implementació de la república. Siga com siga, el pas públic endavant de totes dues associacions és positiu. Feia temps que l’ANC i Òmnium no coincidien ni donaven la imatge d’unitat que ahir es va fer visible –més enllà de les compareixences per qüestions antirepressives, com les del passat vuit de maig, o de la participació en actes com les manifestacions de Madrid i Estrasburg. La desunió dels partits polítics és el principal problema del moment, tal com assumeix cada dia més gent amb més contundència, però no es pot dir tampoc que la unió de les dues organitzacions populars haja estat gran aquests darrers mesos. En aquest sentit, la generositat i la concertació mostrades ahir per Elisenda Paluzie i Marcel Mauri són una notícia excel·lent.

"L’ANC i Òmnium varen oferir ahir una conferència de premsa conjunta en què varen fer una crida pública als partits polítics independentistes a pactar una estratègia conjunta per a avançar cap a la independència i una resposta unitària a la sentència del Tribunal Suprem.

Totes dues entitats varen aclarir que, des de fa un temps, veuen els partits més receptius a seure i parlar, però van avisar que encara eren molt lluny de poder articular la necessària resposta unitària a la sentència i, encara menys, cap full de ruta cap a la implementació de la república.

Siga com siga, el pas públic endavant de totes dues associacions és positiu. Feia temps que l’ANC i Òmnium no coincidien ni donaven la imatge d’unitat que ahir es va fer visible –més enllà de les compareixences per qüestions antirepressives, com les del passat vuit de maig, o de la participació en actes com les manifestacions de Madrid i Estrasburg.

La desunió dels partits polítics és el principal problema del moment, tal com assumeix cada dia més gent amb més contundència, però no es pot dir tampoc que la unió de les dues organitzacions populars haja estat gran aquests darrers mesos.

En aquest sentit, la generositat i la concertació mostrades ahir per Elisenda Paluzie i Marcel Mauri són una notícia excel·lent."

Us he afegit un enllaç als comentaris que si sempre són bons en aquest cas són excel·lents. Repasseu-lo que s'ho val!

Vegem l'article:

01/08/2019. Vicent Partal. Editorial. President Torra: això dels Mossos és intolerable. «Que tingueu les mans lligades en aquest afer, que el Departament d'Interior les tinga lligades, no és cap consol per a ningú i no ho és especialment per als joves i les famílies involucrades en aquesta repressió». Aquestes últimes hores, els Mossos d’Esquadra, actuant com a policia judicial, han detingut sis persones i han cridat a declarar unes altres tres, acusant-les d’haver participat en diverses manifestacions a Barcelona després del 21–D, com ara durant les visites del rei d’Espanya i del president del seu govern. També despús-ahir dues persones més varen ser condemnades a un any i un any i mig de presó per haver participat en una manifestació contra la detenció i l’ingrés a presó a Alemanya del president Carles Puigdemont. L’explicació segons la qual aquesta actuació es fa en el marc de l’actuació dels Mossos com a policia judicial, i per tant no pas a les ordres del govern i el conseller sinó a les ordres del tribunal, ja la conec. Però a la vista de la desproporció de les actuacions dels agents i de l’abast de l’operació en marxa, crec que he de dir-vos, president Torra, que no és suficient escudar-se en aquest tecnicisme, certament important. No és suficient políticament parlant.

Benvolguts,

En Vicent Partal no té pels a la llengua! A cada Editorial hi remarca que [Sempre dic el que pense i n'assumisc les conseqüències]. Però hi ha moments que el propi Partal creu que no ha estat suficientment punyent quan ha criticat amb duresa alguna situació que compromet la relació de l’Estat espanyol i la Generalitat. I si els mossos d’esquadra, als que estimem, es comporten com la guàrdia civil i els grisos que hem odiat des del gener del 1939, no ens calen els mossos. I ens estalviarem molts diners! L’avís d’un lector que apareix en aquest apunt i que en Partal compren i accepta mostra com fins i tot es revolta quan algun comentari d’un lector el fa reaccionar i acceptar que no ha defensat prou bé el paper de Catalunya en la guerra quotidiana Espanya-Catalunya. He esmentat expressament i en plena consciència que Espanya està en guerra amb Catalunya i cada cop n’hi està més! Recordeu que, amb el llenguatge militar cavernari espanyol, Catalunya al 1939 fou ocupada (i encara dura) i que els altres territoris no havien estat ocupats sinó alliberats.

Crec que no podem continuar dissimulant que la guerra Espanya-Catalunya no ve d’abans d’ahir! Ve de fa 300 anys, o de 600! Del 1939 cap aquí I sobretot del 1978 cap aquí. I a Catalunya no ens en volem adonar! Només cal veure com sabent que Espanya sempre fa trampa ens deixem engatussar un cop i un altre cop, com per exemple amb l’engatussada de la Transacció (amb soroll de sabres!) que no Transició. Només cal veure la guerra judicial (Lawfare)  d’una sola direcció EspanyaàCatalunya, amb la que Espanya ens està obsequiant a cada moment. I només cal fixar-se com tota la judicatura espanyola, TC, TS, TSJCC, AN, Tribunal de Comptes, etc, que qualsevol acció que iniciïn és tenint la seguretat que ja han guanyat per golejada, ajudats si cal pels àrbitres i per tots els estaments civils i militars de l’Estat.

A Catalunya els independentistes no tenim les mateixes referències o privilegis que els no independentistes que voten majoritàriament els partits del 155, PP, PSOE, Ciudadanos, Vox. Els privilegis d’aquests darrers són els de la casta del 155, els nostres privilegis no existeixen!

Vegem ara l’Editorial d’en Partal:

Editorial

Vicent Partal

[Sempre dic el que pense i n'assumisc les conseqüències]

OPINIÓ > EDITORIAL

President Torra: això dels Mossos és intolerable

«Que tingueu les mans lligades en aquest afer, que el Departament d'Interior les tinga lligades, no és cap consol per a ningú i no ho és especialment per als joves i les famílies involucrades en aquesta repressió»

Per: Vicent Partal

 01/08/2019  

[Hi ha lectors que em fan veure que tal i com està escrit aquest editorial no queda clar que hi ha unitats de Mossos que estan creant una causa contra el moviment independentista amb detencions arbitràries. Em sembla una crítica encertada, que assumisc. No ho he fet bé, així que rectifique en públic.]

Aquestes últimes hores, els Mossos d’Esquadra, actuant com a policia judicial, han detingut sis persones i han cridat a declarar unes altres tres, acusant-les d’haver participat en diverses manifestacions a Barcelona després del 21–D, com ara durant les visites del rei d’Espanya i del president del seu govern. També despús-ahir dues persones més varen ser condemnades a un any i un any i mig de presó per haver participat en una manifestació contra la detenció i l’ingrés a presó a Alemanya del president Carles Puigdemont.

L’explicació segons la qual aquesta actuació es fa en el marc de l’actuació dels Mossos com a policia judicial, i per tant no pas a les ordres del govern i el conseller sinó a les ordres del tribunal, ja la conec. Però a la vista de la desproporció de les actuacions dels agents i de l’abast de l’operació en marxa, crec que he de dir-vos, president Torra, que no és suficient escudar-se en aquest tecnicisme, certament important. No és suficient políticament parlant.

Que tingueu les mans lligades en aquest afer, que el Departament d’Interior les tinga lligades, no és cap consol per a ningú i no ho és especialment per als joves i les famílies involucrades en aquesta repressió –i m’agradaria que, sobre això, us llegíreu amb atenció l’entrevista que vàrem publicar ahir a Laia Roca i Lluís Mollón, dos veïns de l’Hospitalet de Llobregat acusats d’aldarulls en la manifestació del 25 de març de 2018, convocada contra la detenció a Alemanya del president Puigdemont. Contra ells tan sols hi ha la paraula de dos policies de paisà, que els varen detenir lluny del lloc on van passar els fets. No hi ha cap prova gràfica ni documental ni ningú que els identificara en el lloc on van passar els presumptes aldarulls. I, tanmateix, han estat condemnats a un any i a un any i mig de presó. Insistesc: per protestar al carrer per la detenció del president Puigdemont.

És evident que no és fàcil respondre a una situació com aquesta. No crec que vós ho tingueu fàcil. Esteu obligats a defensar el cos dels Mossos d’Esquadra i el compliment de les seues funcions, fins i tot quan no esteu a favor de les conseqüències d’aquestes funcions. Però no penseu, president, que de la mateixa manera que esteu obligats a defensar els funcionaris del vostre govern, també esteu obligats a defensar els ciutadans del país?

Jo no sé exactament què es pot fer ni tinc cap proposta. Però sé que això és intolerable. Que és intolerable que, constantment, la policia catalana detinga ciutadans que exerceixen el seu dret legítim de protesta i els porte a uns tribunals que sabeu, per experiència pròpia, que són qualsevol cosa tret de neutrals. No sé què podeu fer, però esperaria com a mínim que alçàreu la veu de manera incansable, cada vegada, per denunciar la situació que vivim. Que us posàreu al capdavant de la protesta i de la lluita contra la repressió. Fa dos dies, els Mossos varen provocar els manifestants que eren a la porta de la Ciutat de la Justícia de l’Hospitalet, entre els quals el diputat de la CUP Carles Riera. Em demane si haurien fet igual si a la porta de la Ciutat de la Justícia, protestant també, hi hagués hagut el president de la Generalitat.

Em direu que manifestar-vos i ser al costat dels represaliats no és pas la tasca d’un president. Però vós, que vàreu acceptar de ser president en un moment en què tanta gent no s’atrevia a fer-ho, sabeu perfectament que no sou pas un president més, com els altres. Us ha tocat de ser president en un moment d’una repressió desbocada, que apunta precisament la gent més propera a vós i que té la intenció de frenar el projecte que compartiu, el de la independència. Allò que estigueu obligats a fer legalment és una cosa. Però políticament podeu fer molt més que no feu, no en tinc cap dubte. Podeu agafar la bandera de la lluita contra la repressió i capgirar, amb el vostre exemple, l’agressió contra els ciutadans en una denúncia. Amb la vostra presència al carrer al seu costat, amb les vostres paraules denunciant amb contundència tots i cadascun dels casos que passen i també, ni que siga fins a un cert punt, amb les vostres ordres.

Els Mossos han d’obeir els jutges, però poden limitar-se a obeir-los o extralimitar-se. I el matís depèn molt de les ordres que reben, de l’atmosfera social en què es mouen, de la sensació que tinguen de fer-ho bé o malament.

En això, en crear aquesta atmosfera, la vostra participació és essencial. Quan va ser el moment, vàreu ser molt atent amb persones com Tamara Carrasco i Adrià Carrasco. Però avui hi ha noves Tamares i Adrians que reclamen que els rebeu a palau, que aparegueu al seu costat donant-los suport, que acudiu a la comissaria i al tribunal a mostrar la vostra solidaritat o que parleu amb el conseller Buch per reclamar-li contenció, que no arriba a ser, ni tan sols, reclamar-li desobediència.

Això que passa aquestes darreres hores, president Torra, és intolerable. I el govern, un govern independentista com el que vós presidiu, no pot restar impotent davant una agressió d’aquest volum. Si administrativament esteu lligats de mans, políticament no ho esteu pas. Teniu la vostra veu i el vostre dret de ser al carrer al costat de la ciutadania.

I les mateixes detencions, les mateixes, tindrien tot un altre caire si la vostra prioritat fos deixar clar en tot moment, en directe i sense intermediaris, la solidaritat amb els detinguts i la denúncia de l’autoritarisme judicial espanyol, d’aquest autoritarisme espanyol que també patiu. Però, president, no pot ser que no passe res.

Vicent Partal

Joan A. Forès

Reflexions

06/03/2019. Modest Guinjoan. Un empresari empresonat. Em va con­vi­dar fa uns set anys a visi­tar la seva empresa. No venia de família d’empre­sa­ris, la seva mare era car­nis­sera; el seu pare, mecànic. Nas­cut al Vallès, als 16 anys va començar a tre­ba­llar escom­brant el taller en una fàbrica de mate­ri­als d’envàs i emba­latge. Va pas­sar a fer de mecànic, d’aju­dant de dis­seny de maquinària i també va fer de comer­ci­ant. En la dar­rera de les tres empre­ses en què va estar, sem­pre en el sec­tor de la maquinària per a l’envàs i emba­latge, hi va por­tar la gerència. El 2003, als seus 28 anys, jun­ta­ment amb dos socis, va crear la seva pròpia empresa, dedi­cada pre­ci­sa­ment al sec­tor que l’havia envol­tat sem­pre. En les hores que vam pas­sar junts el dia que el vaig visi­tar, li vaig apre­ciar atri­buts típics de la majo­ria d’empre­sa­ris d’èxit que he cone­gut. Per des­ta­car-ne alguns cita­ria la ini­ci­a­tiva, l’acció, la devoció, la clare­dat en els objec­tius empre­sa­ri­als, l’empenta i entu­si­asme al cap­da­vant de l’orga­nit­zació, l’ambició per créixer tocant de peus a terra i, final­ment, la tena­ci­tat. Fa més de cinc-cents dies que està empre­so­nat pro­vi­si­o­nal­ment i injustament.

Benvolguts,

En Modest Guinjoan, degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, i que forma part del Col·lectiu Wilson, normalment escriu sobre economia i avui ens obsequia amb el perfil d’en Jordi Cuixart. Per alguna cosa deu ser!

Llegim l'article:

 6 març 2019 2.00 h

Un empresari empresonat (I un article impressionant!)

Modest Guinjoan - Economista

Em va con­vi­dar fa uns set anys a visi­tar la seva empresa. No venia de família d’empre­sa­ris, la seva mare era car­nis­sera; el seu pare, mecànic. Nas­cut al Vallès, als 16 anys va començar a tre­ba­llar escom­brant el taller en una fàbrica de mate­ri­als d’envàs i emba­latge. Va pas­sar a fer de mecànic, d’aju­dant de dis­seny de maquinària i també va fer de comer­ci­ant.

En la dar­rera de les tres empre­ses en què va estar, sem­pre en el sec­tor de la maquinària per a l’envàs i emba­latge, hi va por­tar la gerència. El 2003, als seus 28 anys, jun­ta­ment amb dos socis, va crear la seva pròpia empresa, dedi­cada pre­ci­sa­ment al sec­tor que l’havia envol­tat sem­pre.

En les hores que vam pas­sar junts el dia que el vaig visi­tar, li vaig apre­ciar atri­buts típics de la majo­ria d’empre­sa­ris d’èxit que he cone­gut. Per des­ta­car-ne alguns cita­ria la ini­ci­a­tiva, l’acció, la devoció, la clare­dat en els objec­tius empre­sa­ri­als, l’empenta i entu­si­asme al cap­da­vant de l’orga­nit­zació, l’ambició per créixer tocant de peus a terra i, final­ment, la tena­ci­tat. La seva empresa és ara mateix una de les pri­me­res a escala mun­dial espe­ci­a­lit­za­des en enva­sat mono­dosi, stick pack i sobre pla. Exporta el 98% de la seva pro­ducció i ocupa unes sei­xanta per­so­nes.

D’aquest empre­sari també vaig des­co­brir que era fort en un altre atri­but: la seva res­pon­sa­bi­li­tat social. Pen­sava en el clúster de l’envàs i emba­latge i en l’excel·lència del Vallès; i també en el país. Em va rega­lar The spi­rit of Cata­lo­nia, de Josep Tru­eta. El 2015 va esde­ve­nir i encara és pre­si­dent de la pri­mera enti­tat sense ànim de lucre com­pro­mesa amb el país, que té 154.000 socis.

Fa més de cinc-cents dies que està empre­so­nat pro­vi­si­o­nal­ment per una causa d’una injustícia que clama al cel. 

La ven­jança a què està sotmès no li ha fet moure ni un bri la seva deter­mi­nació pels pro­jec­tes en què creu.

La fusta d’empre­sari, no la hi esbor­ra­ran, la posarà en acció en allò que faci, que té un llarg recor­re­gut per fer (només té 43 anys) i una ener­gia tre­menda.

  Modest Guinjoan 

 

02/08/2019. Gonzalo Boye. No perdem el nord. En el fons, el que es pretén és generar dues classes de catalans: els bons i els dolents, i en aquesta dinàmica no són pocs els que picaran pensant que hi ha alguna diferència entre ser el negre bo i ser el negre dolent de la plantació: al final a tots dos els tractaven igual. Com més complexos són els escenaris més fàcil és acabar perdent-se en les coses supèrflues i oblidar el que és l'essencial. En el procés passa el mateix i veig gent d'allò més confosa sobre què és el que importa realment i què no, però al final només se surt del laberint tenint clar quin és l'objectiu. No són pocs els errors que ha comès l'Estat, però hi ha tres encerts que mereixen ser destacats: generar un embolic de procediments penals, contenciosos i econòmics amb què es pugui tenir la gent ocupada, generar por a través d'aquestes causes i, finalment, ensenyar una sèrie de pastanagues per generar divisió entre els que estan cridats a representar el conjunt dels ciutadans de Catalunya.

Benvolguts:

Hem explicat la lluita judicial o "lawfare" a través dels articles del company Casulleras i darrerament del company Boye. En aquest article en Boye ha eixamplat els complements i explica com cal analitzar el paper de les forces policials, de les forces de la judicatura i de les forces de la premsa cavernícola en contuberni amb les forces armades, la guàrdia civil, etcètera. 

Vegem, per tant com la guerra judicial està íntimament lligada a la guerra policial i a la guerra ministerial: