20/04/2019. Ramon Solsona. Al cor de la maldat.
L'escriptor Ramon Solsona visita l'Escola de
Mecànica de l'Armada a l'Argentina, el principal centre de tortura de la
dictadura, i reflexiona sobre el diferent tractament de la veritat a l'Argentina
i a Espanya. Aquestes són les seves reflexions
Fa uns quants mesos vaig visitar la
sinistra Escola Mecànica de l’Armada (ESMA) de Buenos Aires, centre de
detenció, tortura i extermini de la dictadura militar argentina (1976-1983).
L’ESMA va ser el nucli d’una extensa xarxa de presons clandestines que actuaven
amb una opacitat i una impunitat totals. Les persones detingudes –segrestades
violentament– passaven setmanes o mesos engrillonats, coberts amb caputxes i
sotmesos a interrogatoris –tortures i vexacions de tota mena– fins que els
drogaven, els carregaven en avions –els vols de la mort– i els llançaven al
mar.
Només les dones
embarassades rebien uns certs miraments tot esperant que donessin a llum.
Llavors els robaven la criatura i es desfeien de la mare.
L’ESMA era un conjunt d’edificis escampats en
disset hectàrees on s’impartien ensenyaments tècnics i militars als alumnes de
l’Armada. Durant la dictadura va continuar funcionant com a centre formatiu
mentre un dels pavellons més apartats encobria una presó clandestina i el
centre logístic del terror. Era el casino d’oficials, que, amb el seu bar,
espais de lleure i una taula de billar, ocultaven amb un sarcasme macabre els
crits dels detinguts i torturats en dependències secretes del mateix edifici.
Avui és un museu de l’horror anomenat Lloc de Memòria ESMA. Té el rang de
monument nacional i els antics pavellons tenen usos civils. Són la seu de les
Mares de la plaça de Mayo i de més entitats de memòria històrica i de defensa
dels drets humans.
Per visitar l’ESMA
tenen prioritat els grups escolars. El sistema educatiu argentí fomenta a tots
els nivells els paseos educativos, les sortides culturals i les
visites als indrets patriòtics emblemàtics. Per la cruesa dels fets que hi van
passar, a l’ESMA només hi van els
alumnes de secundària. Jo em vaig afegir a un grup de nois i noies que seguien
amb molta atenció les explicacions dels guies. I, mentre anàvem seguint l’itinerari de
l’horror dirigit metòdicament, jo no deixava de comparar la necessitat de
memòria de la postdictadura argentina amb un postfranquisme entestat a absoldre
la dictadura militar de Franco.
La maldat del franquisme
La d’aquí va ser una maquinària implacable de
revenja. Els feixistes no van voler pactar el final de la guerra quan ja la
tenia guanyada. En lloc d’acceptar una capitulació honrosa, van imposar la
victòria militar total. Volien esclafar l’enemic al camp de batalla i continuar
esclafant-lo durant un llarg període de suposada pau. Presons improvisades tan
atapeïdes que no hi cabia ni una agulla, consells de guerra sumaríssims,
afusellaments, delacions anònimes, requises, purgues, desterraments, repressió
per raons ideològiques o d’orientació sexual, tortures, censura fèrria,
represàlies arbitràries, abusos a desdir… En lloc de magnanimitat i compassió,
maldat institucionalitzada.
Als vençuts els van perseguir i humiliar de totes
les maneres. Per exemple, al meu pare i a tots els seus companys de lleva els
van obligar a fer a més a més un llarg servei militar de tres anys com a càstig
reeducador. Fora de Catalunya, naturalment. Així que va arribar a Valladolid, a
la mateixa estació de tren, un oficial els va saludar així: Al primero que oiga hablar en catalán ¡lo
mato! No es parla prou dels sis i set anys perduts entre guerra i
mili que van suportar els nois que van tenir la doble desgràcia d’anar a la
guerra i perdre-la.
La maldat es va acarnissar en un país que vivia
–la paraula és generosa– agenollat i sempre amb l’ai al cor. Jo he mamat la por
quotidiana que es tenia dels militars, de la policia, dels falangistes, dels
capellans addictes, dels funcionaris, d’una justícia perversa. Com més gran em
faig, més m’adono de la magnitud del cataclisme, del mal irreparable de quatre
dècades perdudes. I de la seva seqüela, que és la neomaldat actual.
Certament la dictadura militar de l’Argentina va
ser infinitament més despietada. Els argentins es refereixen a aquell període
de set anys anomenant-lo última dictadura, perquè culminava una
tradició de cops d’estat, però també pel determini d’impedir que n’hi hagi cap
més. Per això hi ha tants espais de la memòria, per això passen per l’antiga
ESMA rius d’estudiants, per això es va establir el 24 de març –la commemoració
de l’alçament militar–, com a Dia Nacional de la Memòria per a la Veritat i la
Justícia. És un dia festiu no laboral i no traslladable que enguany s’ha
celebrat amb milers de persones que es manifestaven amb un lema que recordava
els desapareguts: #Son30000.
A l’Argentina cada fita de la memòria és una
victòria aconseguida a base de grans esforços col·lectius i de batzegades
polítiques. Les lleis de Punt i Final i Obediència Deguda del 1986 van ser
derogades el 1998 i es va poder jutjar i condemnar un bon nombre dels militars,
policies i civils responsables del terror organitzat. Carlos Menem va indultar
més de mil persones –Lleis d’Impunitat– fins que els indults van ser declarats
inconstitucionals. Durant tota aquesta dialèctica convulsa s’han fet públics
els fets i els noms dels torturadors, els inductors, els escarcellers, els
pilots de la mort, els segrestadors, els esbirros i els còmplices de la trama
criminal.
En canvi, la Llei d’Amnistia espanyola del 1977 ha
impedit de tractar els delictes de genocidi i lesa humanitat del franquisme. Ha
fet taula rasa amb una gran eficàcia i ha blocat –i hi continua– les
iniciatives per a sistematitzar amb dades, fets, rostres i testimonis els crims
de la dictadura. Paradoxalment, Espanya ha jutjat i condemnat torturadors de la
dictadura argentina, però no ha volgut investigar els viatges d’alts
comandaments militars espanyols que van anar a conèixer –a aprendre– els
mètodes repressius argentins.
Memòria i desmemòria de la maldat
Qui torturava als soterranis de la Via Laietana?
Quants policies van apallissar els detinguts durant les quatre dècades de la
dictadura? Com es deien? Qui va formar part de la temuda Brigada
Politico-social? I del Tribunal d’Ordre Públic? Quants i quins jutges i
funcionaris van emparar les tortures, els abusos i les il·legalitats? Quants i
quins polítics de l’antic règim, sindicalistes verticals, falangistes i civils
afins van sostenir un sistema que conculcava els drets fonamentals? Quants i
quins militars van ordenar execucions de republicans honrats i
demòcrates? Quanta gent es va aprofitar d’unes lleis injustes valent-se
d’influències i de falsedats? La historiografia recent ho va posant al
descobert, però Espanya no acaba d’assumir un relat global perquè no vol
reconèixer que té un fons molt sòlid de franquisme sociològic. És impensable
que el país que cada dia falsifica i potineja el present tingui el coratge de
mirar-se al mirall de la veritat històrica.
L’eufòria, la il·lusió i la creativitat que van
esclatar el 1976 no van ser un vendaval prou poderós per a endur-se de soca-rel
els quaranta anys de maldat. Tothom anava amb peus de plom per por –la vella
por de sempre– dels obscurs poders fàctics politico-militars. El 23-F va ser un
fracàs enganyós. D’aleshores, la classe política espanyola ha renunciat al
desmantellament sistemàtic de les estructures del poder franquista. L’actual
cúpula judicial n’és avui un exemple ben visible.
No hi ha hagut una línia ferma i continuada, amb
accions exemplars i irreversibles d’extirpació del franquisme. No hi ha hagut
una llei de la veritat ni s’ha creat un organisme que faci públics els crims de
la dictadura. No s’han reparat els danys i no s’ha fet una restitució solemne i
inequívoca de la dignitat de les víctimes. Al contrari, el pacte de silenci
tapa les vergonyes d’un estat amb dèficits democràtics escandalosos, com
empassar-se el monarca designat pel dictador sense ni tan sols restaurar
l’ordre dinàstic. La Llei d’Amnistia és la muralla protectora dels malfactors,
alguns dels quals han estat promocionats i condecorats. I això tard o d’hora
s’acaba pagant. És l’ou de la serp.
En nom de la reconciliació, una capa indulgent
d’oblit va emblanquinar la carrera criminal del franquisme i el record del
malson es va diluir. El cinema i la televisió sovint reprodueixen aquella època
com un gran quadre de costums ple de pobres diables i personatges de sainet. És
la banalització del mal. A força de perdonar i d’ensucrar, l’humus de la maldat
va quedar intacte i ara ja és massa tard. Té la raquítica democràcia espanyola
agafada pel ganyot.
A les nostres escoles i instituts es fan
activitats pedagògiques per fer conèixer l’abast de la dictadura, detectable
moltes vegades i a pesar dels anys transcorreguts en les famílies dels mateixos
escolars. Però tot depèn del voluntarisme i la iniciativa del professorat. No
hi ha un memorial de greuges de referència ni centres potents de la memòria. No
hi ha una data per a reflexionar sobre la maldat de les dictadures. No hi ha
una classe política amb prou decòrum per a restaurar la Memòria, la Veritat i
la Justícia, com fan els argentins. No hi ha a Espanya prou repugnància per la
conculcació de drets individuals i col·lectius. No hi ha prou dolor pel mal que
es va fer a tantes persones.
Més quaranta anys després de la mort del dictador,
Espanya conserva carrers i monuments en honor de feixistes civils i militars, i
quan se’n vol treure un hi ha un terratrèmol polític per no reobrir, diuen,
velles ferides. I amb aquesta excusa infame es desatén el dolor de les famílies
que reclamen els ossos dels pares, avis i parents afusellats i colgats
ignominiosament en cunetes i fosses comunes. Espanya ja ha plorat prou pels
seu caídos i no té
cap interès a restaurar la memòria física i moral de les altres víctimes. És un
ultratge que allarga el dolor indefinidament. Com diu Maria Barbal, el dolor
s’hereta.
Reviviscència de la maldat
El 1995 es va muntar una gran manifestació a
Salamanca per acusar de lladres –de lladres!– els catalans que volien recuperar
els documents confiscats pel feixisme. Cap partit espanyol no es va atrevir a
defensar Catalunya i poques veus es van exclamar quan Gonzalo Torrente
Ballester va exhortar des del balcó de l’Ajuntament a ‘defender lo que es vuestro por derecho de conquista. Del 1995
ençà creix i creix i creix una desinhibida barreja de xovinisme, catalanofòbia
i xenofòbia colonialista que proclama obertament que ser anticatalà és ser bon
espanyol. És un esquer que no falla.
Som un botí de guerra reconvertit en botí
electoral. Aquest és el gran –únic– projecte polític espanyol i no ho és la
corrupció més escandalosa, per exemple. Som el pim-pam-pum d’uns discursos de
dreta i d’esquerra que rivalitzen a veure qui la diu més grossa contra
Catalunya amb una perversa inversió tèrmica del llenguatge. És un bumerang que
retrata els qui ens acusen d’abduïts, de mentiders, d’incendiaris, de demagogs,
de violents, de totalitaris, d’intolerants i d’incitar a l’odi.
I, en plena
lapidació pública i gratuïta, ara s’han inventat el supremacisme, una pedrada
lèxica d’última generació.
Els argentins que no acaben d’entendre què passa a
Catalunya ho capten de seguida quan els dius que Espanya actua com ho van fer
amb ells els conquistadores.
Amb la mateixa determinació de perseguir, sotmetre i exterminar. Si no són els
indígenes, són els jueus, els gitanos, els infidels, els lliurepensadors, els
maçons, els comunistes, els anarquistes, els separatistes…
Els conquistadores necessiten
cíclicament una guerra santa per desfogar-se amb un crit de cristiano viejo i camisanueva que els surt de
dins: ¡A por ellos!
L’Espanya imperial es vanta avui de perseguir-nos.
Els hereus de la dictadura se senten tan legitimats que fins i tot empunyen
l’espasa d’una justícia que els permet seure al banc dels fiscals. ‘Llàstima
que ja no es pugui afusellar’, deuen dir als cataus de la neomaldat. Però no en
perden l’esperança.
Torna la venjança rabiosa de l’estat. Torna el
nacionalisme rampant que imposa la bandera, la llengua i la pàtria d’una
Guàrdia Civil i un exèrcit que mantenen intactes els emblemes –el fascio i l’àliga imperial–
decretats pel franquisme el 1943.
Torna la retòrica feixista –’Todo separatismo es un crimen que no
perdonaremos‘, deia un punt fundacional de la Falange el 1934– que
exclou i avassalla –castellanisme,
de avasallar ‘sujetar, rendir o someter a obediencia‘–.Torna
la incapacitat endèmica per a fer política, amb uns polítics analfabets de
baladreig i pinyó fix, incapaços d’argumentar, i no diguem de dialogar i
debatre.
Torna la tírria sense embuts a una llengua regional, menor, arrogant,
enemiga, tòxica, insuportable, prescindible –es combat amb ardor l’ús i
l’ensenyament del català; es considera de bon to no saber-ne ni un borrall com
si a Catalunya això fos un dret principalíssim, i s’escamoteja barroerament que
la llengua catalana es parla més enllà de Catalunya, com va fer la ridícula
llei aragonesa del lapao i
com fa l’estrident espanyolisme del País Valencià.
Torna el silenci encobridor
de la intel·lectualitat hispànica.
Tornen uns mitjans que substitueixen la
deontologia per la brutícia.
Torna el cinisme que nega l’evidència i justifica
l’injustificable.
Torna la criminalització de la realitat sociopolítica.
Tornen
la mentida –Todo es ETA– i la
farsa com a veritats oficials. Tornen les lleis exprés per proscriure la
dissidència.
Torna la censura.
Torna la impunitat de la ultradreta.
Torna una judicatura –no se n’havia anat– embastardida i servil que afina sense rubor.
Torna a haver-hi exiliats i presos polítics.
Torna el súmmum de la insolència que és,
literalment, el auxilio a la rebelión dels judicis
sumaríssims franquistes.
Tot això és franquisme. Tot això és maldat. Ens
pensàvem que no ho tornaríem veure, diu la gent.
En la fredor i la miserable indiferència de
Ciutadans al Parlament de Catalunya quan Jenn Díaz es va declarar víctima de la
violència masclista vaig veure-hi el triomf del franquisme.
No immutar-se no és
ideologia, sinó maldat.
La neomaldat desfila cada dia davant els nostres
ulls en un judici que és un acte de fe inquisitorial per a escenificar el poder
de l’estat amb un escarment solemne. Allà fa un gran efecte, però ni la
faramalla processal ni el gran castell de mentides impedirà que el Primer
d’Octubre sigui un referent de civisme i dignitat per als demòcrates. A
Catalunya és i serà un gran Dia de la Memòria, la Veritat i la Justícia com ho
és el 24 de març per als argentins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada