Abans d’ahir tot parlant amb l’amic Jordi Riba em va explicar que ahir es
faria un acte d’homenatge a l’Heribert
Barrera en el tercer aniversari del seu traspàs. Com que en uns anys vaig
tractar l’Heribert Barrera, em
permeto fer les següents Reflexions.
Reflexions sobre les tupinades en les fases prèvies a
la creació del PI
Joan A.
Forès
He aprofitat per recollir un article d’ahir
sobre l’Heribert Barrera i dos més
de les mateixes dates de l’any passat i de l’any passat no l’altre. Els autors
del dos articles són membres de l’Associació
d’Amics d’Heribert Barrera, i la signant principal és la M. Carme Carmona, Secretària de l’esmentada
Associació, i companya meva al Casal
d’ERC a Sarrià als anys 90. La
nostra incipient amistat es va trencar quan es va esdevenir el cop d’estat de
la Rahola i de l’Angel Colom i la creació del PI, que fou aprofitat
per les males arts dels militants afins al PI de Sarrià que van delmar el Casal. Males arts
que també varen demostrar els manaies d’ERC amb molta professionalitat quan en
les eleccions del 1996, varen fer trampa amb la obtenció de les
acreditacions i jo crític com sempre havia sigut i he continuat sent, i molts d’altres,
no varem poder accedir a les votacions que es varen realitzar al teatre Apolo, amb l’excusa idiota
que no era a les llistes de votants. Com que feia 7 anys que era
militant d’ERC i pagava les meves quotes pel banc, allò fou una tupinada, com
uns dies després em varen reconèixer en els mateixos locals d’ERC al carrer Villarroel, quan em varen
explicar que havien tingut un problema informàtic (?) i que per això les meves dades
no estaven actualitzades i informàticament jo no tenia dret a votar! Aquesta
anècdota no seria important però ho és ja que les votacions a les quals jo no
vaig poder participar varen ser guanyades per la Pilar Rahola, a la que jo no hauria votat, per 6 vots de diferència
amb el segon. O sigui que l’elecció no l’hauria guanyada la Pilar Rahola si només
dues persones més
que varen ser putejades i que no varen poder votar, ho haguessin pogut fer. Les
coses doncs, no haurien seguit igual! Crec recordar que les actes de
diputats de la
Rahola i de l’Angel Colom, obtingudes en les llistes d’ERC foren mantingudes fins al final de
la legislatura amb les corresponents morterades a finals de mes, malgrat que
ambdós havien deixat ERC i havien
passat al PI.
Suposo que en aquells moments l’Heribert Barrera, que no era
partidàri de la Rahola, amb qui havia tingut unes quantes converses molt
interessants devia estar assetjat i putejat per l’aparatxic del partit i devia patir
molt més que jo, simple militant. Mostra d’això és la campanya de desprestigi i assetjament de
les patums d’ERC, encapçalats per Carod-Rovira contra l’Heribert Barrera amb
motiu de les seves declaracions titllades de xenòfobes del llibre de l’Enric
Vila Què pensa Heribert Barrera.
Ara canviem de tema i parlem d’en Barrera en positiu
gaudint amb els tres articles següents, sobretot per les manifestacions que ell
havia fet en diferents ocasions i que la M.
Carme Carmona i el seu grup han reproduit. Llegiu-vos les amb interès i veureu la contínua
fal·lera de l’Heribert Barrera, que li feia exclamar repetidament:
Tenim pressa, Molta pressa!
Em sembla
interessant fer notar que avui dijous 28 d’agost en el PuntAvui hi ha
tres articles d’opinió, que comentarem, a més a més d’aquests tres que prediquen i exigeixen la unitat si volem sortir-nos-en:
Ø Miquel Sellarès: Ara primer el país
i la gent
Ø Jofre Llombart: Guerra i pau
Ø Antoni Segura: Unitat
1. Barrera:
un pensament polític vigent
27/08/14
– (*) /
Secretària de l'Associació d'Amics d'Heribert Barrera - M.Carme Carmona i Cornet
“En tot cas el que em sembla segur és
que, al punt al qual hem arribat, per aturar la descatalanització irreversible,
la pèrdua definitiva de la nostra identitat, no hi pot haver altre camí que una
cura de moro, és a dir, la independència.” (Conferència Les
expectatives de futur en el Tercer Congrés Catalanista, 2-12-2008).
Sense
embuts i amb total i absoluta independència de criteri, s'expressava l'amic Heribert en els seus escrits,
conferències, intervencions, declaracions i entrevistes. Avui, tres anys després
d'haver-nos deixat, i repassant el seu llegat amb tristor i nostàlgia, ens
adonem encara més de la seva gran visió de futur per la seva, la nostra nació.
En la
conferència impartida a Manresa el 16 de maig de 2010, va afirmar: “Una estructura
federal és tan utòpica com l'autonomia. La realitat absoluta és que fora de
Catalunya el federalisme és impossible. A menys que el plantejament sigui el
mateix que l'autonomia, i només es canviï el nom. Per tant, també queda exclosa
aquesta opció.” I en la conferència al Centre d'Estudis Ignasi
Iglesias, al centre Can Fabra, a Sant Andreu, el 27-10-2010 va tornar a manifestar: “L'autonomia i
qualsevol variant, com ara el federalisme, són insuficients com a solució per
al futur de Catalunya.” Quanta raó tenia i té!
Crític
fins i tot amb el seu propi partit, la va encertar quan va declarar en
l'entrevista a Catalunya Ràdio el 16 de març de 2006: “ERC s'ha posat absolutament a la
disposició del PSOE de Madrid.” Aquest llast va durar fins al 2010.
Podria tornar a passar?
En
l'acte de refundació de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC),
el 6 de novembre de 2008, a la Universitat Pompeu Fabra, va dir: “El pitjor que es
pot fer és aspirar a ministeris a Madrid.” Qui vol aquests
ministeris?
Tenia
present i era fidel a la màxima de la Conferència Nacional Catalana (1923),
avui perduda: “Quan
un país està dominat per un altre, ha de considerar que moralment està en estat
de guerra.” I aquesta actitud de dominació encara perdura per part
del govern espanyol i d'alguns partits polítics, demostrada en les seves
paraules pronunciades en el Tercer Congrés Catalanista, el 2-12-2008:
“Catalunya fa
cinc-cents anys que va deixar de ser un país totalment independent. I en fa
gairebé tres-cents que va esdevenir un poble esclavitzat.
Hem recuperat una mica de llibertat,
unes espurnes de sobirania.
Però, bàsicament,
continuem essent tractats com una colònia, una colònia d'explotació i de
vegades una colònia de poblament.”
El seu
inqüestionable patriotisme el va conduir a confiar en què “l'independentisme, amb full de ruta o sense,
podrà triomfar si abandonem la mentalitat provinciana, si tenim idees clares i
ens guiem amb unes bones directrius. Les directrius bàsiques haurien de ser, jo
crec, la recuperació de la dignitat nacional i de l'autoestima col·lectiva; la
restauració de la confiança en la política i la voluntat d'aspirar a
l'excel·lència”, va expressar en el Tercer Congrés.
Per això
i per moltes altres qüestions la indignació que van despertar les seves
respostes, tant polítiques com científiques i humanes, en el llibre d'Enric
Vila
Què pensa Heribert Barrera?, publicat el 2001, i l'assetjament que
va patir, avui fa riure per grotesc.
I
finalment, cal remarcar i recordar que va ser l'únic diputat català que no va
votar la Constitució Espanyola del 1978, per no contribuir a sacrificar els
drets de Catalunya, i que fins al seu final va declarar sempre:
“Jo no vaig votar la
Constitució, i és l'honor més gran de la meva carrera política.”
Li donem
el nostre agraïment per haver-nos deixat i a l'hora compartir aquest pensament
i visió del nostre país, que molt aviat veurà acomplertes moltes de les seves
clarividències i desitjos, i sobretot en el principi de “Catalunya en primer lloc i res per damunt de
Catalunya”.
*M. Carme Carmona i Cornet i membres de l'Associació
d'Amics d'Heribert Barerra
2. Heribert
Barrera, clarivident
27/08/13
- (*) /
Secretària de l'Associació d'Amics d'Heribert Barrera - M.Carme Carmona i Cornet
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/672790-heribert-barrera-clarivident.html
Un dia
com avui de fa dos anys ens deixà l'enyorat amic Heribert. Cada dia d'aquests dos anys els esdeveniments a Catalunya
ens han demostrat la seva clarividència respecte al tracte que rebem de
l'Estat espanyol. No es va cansar de manifestar i anunciar, amb paraules i
fets, l'animadversió política, social i cultural d'Espanya cap a la nostra
nació catalana. Aquells seus darrers mots
–“Tenim pressa, molta
pressa”–
no van
ser pronunciats en va, sabia el que es deia. Sabia que no hi havia cap mena de solució,
llevat de la nostra decisió d'oblidar-nos i separar-nos d'un estat opressor,
injust i definitivament contrari a les llibertats del nostre poble català.
Significades
i molt actualitzades són les expressions del seu pensament polític i ideològic
com: “Quan un
país és dominat per un altre, ha de considerar que moralment està en estat de
guerra i, per tant, mai no ha de donar-li facilitats”, o “Construir un estat
propi o el procés d'espanyolització serà, finalment, irreversible”, o
“L'independentisme virtual no té cap sentit, cal passar a l'acció”, o
“Catalunya, per a sobreviure, no té cap més sortida que la independència”, i sobretot
“Catalunya en primer lloc i res per damunt de Catalunya”.
El fet
de no existir una unitat política davant els escarnis més cabdals a
Catalunya, d'una
existència botiflera, i d'una part de la política catalana espanyolista i
lerrouxista, serien, per a ell, motius de permanent defensa i lluita a
ultrança. Sortir de la submissió i ser autènticament lliures va ser
el seu desig fins al darrer dia de la seva vida. El seu exemple de “sempre al servei
de Catalunya” ens ha d'encoratjar per seguir el camí endegat i poder
recuperar el que és nostre.
Segur que, també, avui
li plauria el suport d'ERC al govern de Catalunya, liderat per CiU, i és clar,
amb la seva acurada anàlisi, sostindria que el 2003 ja hauria d'haver-ho fet o
bé quedar-se a l'oposició.
Des d'on
sigui ens encisa en aquesta comesa de la nostra nació amb la integritat que el
caracteritzà. No devem ni volem renunciar a la llavor ni al mestratge que ens
ha deixat. La
seva memòria, molt viva, ens manté fidels a Catalunya i al seu esdevenidor
lliure de cadenes.
(*) Juntament amb altres membres
de l'Associació d'Amics d'Heribert Barrera
3. Recordant
Heribert Barrera
27/08/12
- Article
escrit juntament amb altres membres de l'Associació d'amics d'Heribert Barrera
- M.Carme Carmona i Cornet
No ens
sembla que hagi passat un any sense l'Heribert, perquè dia a dia l'hem tingut
present en les nostres converses, recordant, entre moltes coses, la seva clara
visió, sobretot, en l'àmbit polític de la nostra nació catalana. Molt possiblement
hauria estat d'acord amb els darrers esdeveniments, uns pronosticats des d'anys
per ell mateix, d'altres com a principi d'actuació per assolir la independència
de Catalunya. Hem recordat, fidelment, moltes de les seves constatacions, incorrectament
polítiques, però essencialment certes. Volem fer especial menció,
entre moltes altres, d'aquelles que impliquen la seva constant lluita per la
total sobirania del nostre poble:
·
“Quan un
país està dominat per un altre, ha de considerar que moralment està en estat de guerra i, per tant,
mai no ha de donar-li facilitats.”
·
“La política s'ha de fer amb el cervell, el cor i l'estómac. La política
nacional catalana, però, s'ha de fer, per sobre de tot, amb el cor.”
·
“La independència no es pot obtenir per pacte, la independència l'han de proclamar els
catalans.”
·
“Construir
un estat propi o el procés d'espanyolització serà, finalment, irreversible.”
·
“No es pot
esperar res més de la Constitució del 1978.”
·
“L'actual
bilingüisme implica que Catalunya desaparegui com a nació.”
·
“Si
desapareix la llengua catalana, desapareixerà la identitat catalana: Catalunya
desapareixerà.”
·
“L'independentisme virtual no té
cap sentit, cal
passar a l'acció.”
·
“No es pot
mantenir l'independentisme verbal i col·laborar amb els governs espanyols.”
·
“Catalunya
per a sobreviure no té cap més sortida que la independència.”
·
“Els nostres representants han de respectar el sistema de prioritats
que és propi de totes les nacions: Catalunya en primer lloc i res per damunt de Catalunya.”
·
“Si
sacrifiquem els drets de Catalunya el que salvem no és la democràcia sinó un
règim opressor, i el que instaurem no és la justícia social sinó un sistema
basat en la injustícia.”
·
“Un poble és
una nació quan té consciència del que el distingeix i separa dels seus veïns,
quan té voluntat de conservar la seva identitat pròpia i quan és capaç de
formular un projecte polític per a mantenir-la.”
I com a
cirereta final:
· “Jo no vaig votar la Constitució, i
és l'honor més gran de la meva carrera política.”
La seva
vigència ens esperona, i ens dóna forces per seguir el seu mestratge,
clarivident i calat. Ens dol haver observat que, tret de les medalles d'or
concedides pels seus mèrits i rellevància, no se'l recordi públicament, en
aquests moments tan angoixants per a Catalunya, com un gran i inqüestionable
referent de la nostra política catalana. El “tenim pressa, molta pressa” acull els seus, els nostres,
raonables desitjos d'una Catalunya no sotmesa, independent i autènticament
lliure.
Hem
constatat en moments clau de la vida de l'Heribert al servei de Catalunya:
Ø un PP, espanyolista i anticatalà, votant en contra
d'ell, després de mort;
Ø declaracions ineptes d'una IC enverinada pel mal
discurs dreta-esquerra;
Ø comportaments fariseus d'una ERC que li donà
l'esquena;
Ø les negatives d'un PSC-PSOE en contra de Catalunya;
Ø el respecte i la consideració d'una CDC, avui,
encaminant a favor de Catalunya les relacions amb l'Estat espanyol.
Aquest
mosaic polític, observat i analitzat per ell, no influí per res en el seu llarg
camí de defensar Catalunya per damunt de tot i de qualsevol partidisme.
I la seva esperança
era el lideratge unitari per esdevenir, definitivament, una nació catalana
independent.
Ha
passat un any de la seva mort i els seus pronòstics són una realitat, el seu
discurs i la seva comesa política són vigents, necessaris, i haurien de ser
recordats. Continuarem parlant amb ell sigui on sigui.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada