dijous, 28 d’agost del 2014

140828. M.Carme Carmona i Cornet i altres. Barrera: un pensament polític vigent. Heribert Barrera, clarivident. Recordant Heribert Barrera. Reflexions sobre les tupinades en les fases prèvies a la creació del PI.

Benvolguts,

Abans d’ahir tot parlant amb l’amic Jordi Riba em va explicar que ahir es faria un acte d’homenatge a l’Heribert Barrera en el tercer aniversari del seu traspàs. Com que en uns anys vaig tractar l’Heribert Barrera, em permeto fer les següents Reflexions.

Reflexions sobre les tupinades en les fases prèvies a la creació del PI

Joan A. Forès

He aprofitat per recollir un article d’ahir sobre l’Heribert Barrera i dos més de les mateixes dates de l’any passat i de l’any passat no l’altre. Els autors del dos articles són membres de l’Associació d’Amics d’Heribert Barrera, i la signant principal és la M. Carme Carmona, Secretària de l’esmentada Associació, i companya meva al Casal d’ERC a Sarrià als anys 90. La nostra incipient amistat es va trencar quan es va esdevenir el cop d’estat de la Rahola i de l’Angel Colom i la creació del PI, que fou aprofitat per les males arts dels militants afins al PI de Sarrià que van delmar el Casal. Males arts que també varen demostrar els manaies d’ERC amb molta professionalitat quan en les eleccions del 1996, varen fer trampa amb la obtenció de les acreditacions i jo crític com sempre havia sigut i he continuat sent, i molts d’altres, no varem poder accedir a les votacions que es varen realitzar al teatre Apolo, amb l’excusa idiota que no era a les llistes de votants. Com que feia 7 anys que era militant d’ERC i pagava les meves quotes pel banc, allò fou una tupinada, com uns dies després em varen reconèixer en els mateixos locals d’ERC al carrer Villarroel, quan em varen explicar que havien tingut un problema informàtic (?) i que per això les meves dades no estaven actualitzades i informàticament jo no tenia dret a votar! Aquesta anècdota no seria important però ho és ja que les votacions a les quals jo no vaig poder participar varen ser guanyades per la Pilar Rahola, a la que jo no hauria votat, per 6 vots de diferència amb el segon. O sigui que l’elecció no l’hauria guanyada la Pilar Rahola si només dues persones més que varen ser putejades i que no varen poder votar, ho haguessin pogut fer. Les coses doncs, no haurien seguit igual! Crec recordar que les actes de diputats de la Rahola i de l’Angel Colom, obtingudes en les llistes d’ERC foren mantingudes fins al final de la legislatura amb les corresponents morterades a finals de mes, malgrat que ambdós havien deixat ERC i havien passat al PI.

Suposo que en aquells moments l’Heribert Barrera, que no era partidàri de la Rahola, amb qui havia tingut unes quantes converses molt interessants devia estar assetjat i putejat per l’aparatxic del partit i devia patir molt més que jo, simple militant. Mostra d’això és la campanya de desprestigi i assetjament de les patums d’ERC, encapçalats per Carod-Rovira contra l’Heribert Barrera amb motiu de les seves declaracions titllades de xenòfobes del llibre de l’Enric Vila Què pensa Heribert Barrera.

Ara canviem de tema i parlem d’en Barrera en positiu gaudint amb els tres articles següents, sobretot per les manifestacions que ell havia fet en diferents ocasions i que la M. Carme Carmona i el seu grup han reproduit. Llegiu-vos les amb interès i veureu la contínua fal·lera de l’Heribert Barrera, que li feia exclamar repetidament:

Tenim pressa, Molta pressa!

Em sembla interessant fer notar que avui dijous 28 d’agost en el PuntAvui hi ha tres articles d’opinió, que comentarem, a més a més d’aquests tres que prediquen i exigeixen la unitat si volem sortir-nos-en:

Ø Miquel Sellarès: Ara primer el país i la gent

Ø Jofre Llombart: Guerra i pau

Ø Antoni Segura: Unitat

 
opinió

1. Barrera: un pensament polític vigent

27/08/14

– (*) / Secretària de l'Associació d'Amics d'Heribert Barrera - M.Carme Carmona i Cornet


Facebook Twitter Google + LinkedIn “En tot cas el que em sembla segur és que, al punt al qual hem arribat, per aturar la descatalanització irreversible, la pèrdua definitiva de la nostra identitat, no hi pot haver altre camí que una cura de moro, és a dir, la independència.” (Conferència Les expectatives de futur en el Tercer Congrés Catalanista, 2-12-2008).

Sense embuts i amb total i absoluta independència de criteri, s'expressava l'amic Heribert en els seus escrits, conferències, intervencions, declaracions i entrevistes. Avui, tres anys després d'haver-nos deixat, i repassant el seu llegat amb tristor i nostàlgia, ens adonem encara més de la seva gran visió de futur per la seva, la nostra nació.

En la conferència impartida a Manresa el 16 de maig de 2010, va afirmar: “Una estructura federal és tan utòpica com l'autonomia. La realitat absoluta és que fora de Catalunya el federalisme és impossible. A menys que el plantejament sigui el mateix que l'autonomia, i només es canviï el nom. Per tant, també queda exclosa aquesta opció.” I en la conferència al Centre d'Estudis Ignasi Iglesias, al centre Can Fabra, a Sant Andreu, el 27-10-2010 va tornar a manifestar: “L'autonomia i qualsevol variant, com ara el federalisme, són insuficients com a solució per al futur de Catalunya.” Quanta raó tenia i té!

Crític fins i tot amb el seu propi partit, la va encertar quan va declarar en l'entrevista a Catalunya Ràdio el 16 de març de 2006: “ERC s'ha posat absolutament a la disposició del PSOE de Madrid.” Aquest llast va durar fins al 2010. Podria tornar a passar?

En l'acte de refundació de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC), el 6 de novembre de 2008, a la Universitat Pompeu Fabra, va dir: “El pitjor que es pot fer és aspirar a ministeris a Madrid.” Qui vol aquests ministeris?

Tenia present i era fidel a la màxima de la Conferència Nacional Catalana (1923), avui perduda: “Quan un país està dominat per un altre, ha de considerar que moralment està en estat de guerra.” I aquesta actitud de dominació encara perdura per part del govern espanyol i d'alguns partits polítics, demostrada en les seves paraules pronunciades en el Tercer Congrés Catalanista, el 2-12-2008:

“Catalunya fa cinc-cents anys que va deixar de ser un país totalment independent. I en fa gairebé tres-cents que va esdevenir un poble esclavitzat.

Hem recuperat una mica de llibertat, unes espurnes de sobirania.

Però, bàsicament, continuem essent tractats com una colònia, una colònia d'explotació i de vegades una colònia de poblament.”

El seu inqüestionable patriotisme el va conduir a confiar en què “l'independentisme, amb full de ruta o sense, podrà triomfar si abandonem la mentalitat provinciana, si tenim idees clares i ens guiem amb unes bones directrius. Les directrius bàsiques haurien de ser, jo crec, la recuperació de la dignitat nacional i de l'autoestima col·lectiva; la restauració de la confiança en la política i la voluntat d'aspirar a l'excel·lència”, va expressar en el Tercer Congrés.

Per això i per moltes altres qüestions la indignació que van despertar les seves respostes, tant polítiques com científiques i humanes, en el llibre d'Enric Vila

Què pensa Heribert Barrera?, publicat el 2001, i l'assetjament que va patir, avui fa riure per grotesc.

I finalment, cal remarcar i recordar que va ser l'únic diputat català que no va votar la Constitució Espanyola del 1978, per no contribuir a sacrificar els drets de Catalunya, i que fins al seu final va declarar sempre:

“Jo no vaig votar la Constitució, i és l'honor més gran de la meva carrera política.”

Li donem el nostre agraïment per haver-nos deixat i a l'hora compartir aquest pensament i visió del nostre país, que molt aviat veurà acomplertes moltes de les seves clarividències i desitjos, i sobretot en el principi de “Catalunya en primer lloc i res per damunt de Catalunya”.

*M. Carme Carmona i Cornet i membres de l'Associació d'Amics d'Heribert Barerra

2. Heribert Barrera, clarivident

27/08/13

- (*) / Secretària de l'Associació d'Amics d'Heribert Barrera - M.Carme Carmona i Cornet email protegit

 Heribert Barrera, durant una entrevista el 2002 Foto: Francesc Melcion.

Un dia com avui de fa dos anys ens deixà l'enyorat amic Heribert. Cada dia d'aquests dos anys els esdeveniments a Catalunya ens han demostrat la seva clarividència respecte al tracte que rebem de l'Estat espanyol. No es va cansar de manifestar i anunciar, amb paraules i fets, l'animadversió política, social i cultural d'Espanya cap a la nostra nació catalana. Aquells seus darrers mots

–“Tenim pressa, molta pressa”–

no van ser pronunciats en va, sabia el que es deia. Sabia que no hi havia cap mena de solució, llevat de la nostra decisió d'oblidar-nos i separar-nos d'un estat opressor, injust i definitivament contrari a les llibertats del nostre poble català.

Significades i molt actualitzades són les expressions del seu pensament polític i ideològic com: “Quan un país és dominat per un altre, ha de considerar que moralment està en estat de guerra i, per tant, mai no ha de donar-li facilitats”, o “Construir un estat propi o el procés d'espanyolització serà, finalment, irreversible”, o “L'independentisme virtual no té cap sentit, cal passar a l'acció”, o “Catalunya, per a sobreviure, no té cap més sortida que la independència”, i sobretot “Catalunya en primer lloc i res per damunt de Catalunya”.

El fet de no existir una unitat política davant els escarnis més cabdals a Catalunya, d'una existència botiflera, i d'una part de la política catalana espanyolista i lerrouxista, serien, per a ell, motius de permanent defensa i lluita a ultrança. Sortir de la submissió i ser autènticament lliures va ser el seu desig fins al darrer dia de la seva vida. El seu exemple de “sempre al servei de Catalunya” ens ha d'encoratjar per seguir el camí endegat i poder recuperar el que és nostre.

Segur que, també, avui li plauria el suport d'ERC al govern de Catalunya, liderat per CiU, i és clar, amb la seva acurada anàlisi, sostindria que el 2003 ja hauria d'haver-ho fet o bé quedar-se a l'oposició.

Des d'on sigui ens encisa en aquesta comesa de la nostra nació amb la integritat que el caracteritzà. No devem ni volem renunciar a la llavor ni al mestratge que ens ha deixat. La seva memòria, molt viva, ens manté fidels a Catalunya i al seu esdevenidor lliure de cadenes.

(*) Juntament amb altres membres de l'Associació d'Amics d'Heribert Barrera


3. Recordant Heribert Barrera


27/08/12

- Article escrit juntament amb altres membres de l'Associació d'amics d'Heribert Barrera - M.Carme Carmona i Cornet email protegit

No ens sembla que hagi passat un any sense l'Heribert, perquè dia a dia l'hem tingut present en les nostres converses, recordant, entre moltes coses, la seva clara visió, sobretot, en l'àmbit polític de la nostra nació catalana. Molt possiblement hauria estat d'acord amb els darrers esdeveniments, uns pronosticats des d'anys per ell mateix, d'altres com a principi d'actuació per assolir la independència de Catalunya. Hem recordat, fidelment, moltes de les seves constatacions, incorrectament polítiques, però essencialment certes. Volem fer especial menció, entre moltes altres, d'aquelles que impliquen la seva constant lluita per la total sobirania del nostre poble:

·       “Quan un país està dominat per un altre, ha de considerar que moralment està en estat de guerra i, per tant, mai no ha de donar-li facilitats.”

·       “La política s'ha de fer amb el cervell, el cor i l'estómac. La política nacional catalana, però, s'ha de fer, per sobre de tot, amb el cor.”

·       “La independència no es pot obtenir per pacte, la independència l'han de proclamar els catalans.”

·       “Construir un estat propi o el procés d'espanyolització serà, finalment, irreversible.”

·       “No es pot esperar res més de la Constitució del 1978.”

·       “L'actual bilingüisme implica que Catalunya desaparegui com a nació.”

·       “Si desapareix la llengua catalana, desapareixerà la identitat catalana: Catalunya desapareixerà.”

·        “L'independentisme virtual no té cap sentit, cal passar a l'acció.”

·       “No es pot mantenir l'independentisme verbal i col·laborar amb els governs espanyols.”

·       “Catalunya per a sobreviure no té cap més sortida que la independència.”

·       “Els nostres representants han de respectar el sistema de prioritats que és propi de totes les nacions: Catalunya en primer lloc i res per damunt de Catalunya.”

·       “Si sacrifiquem els drets de Catalunya el que salvem no és la democràcia sinó un règim opressor, i el que instaurem no és la justícia social sinó un sistema basat en la injustícia.”

·       “Un poble és una nació quan té consciència del que el distingeix i separa dels seus veïns, quan té voluntat de conservar la seva identitat pròpia i quan és capaç de formular un projecte polític per a mantenir-la.”

I com a cirereta final:

·    “Jo no vaig votar la Constitució, i és l'honor més gran de la meva carrera política.”

La seva vigència ens esperona, i ens dóna forces per seguir el seu mestratge, clarivident i calat. Ens dol haver observat que, tret de les medalles d'or concedides pels seus mèrits i rellevància, no se'l recordi públicament, en aquests moments tan angoixants per a Catalunya, com un gran i inqüestionable referent de la nostra política catalana. El “tenim pressa, molta pressa” acull els seus, els nostres, raonables desitjos d'una Catalunya no sotmesa, independent i autènticament lliure.

Hem constatat en moments clau de la vida de l'Heribert al servei de Catalunya:

Ø  un PP, espanyolista i anticatalà, votant en contra d'ell, després de mort;

Ø  declaracions ineptes d'una IC enverinada pel mal discurs dreta-esquerra;

Ø  comportaments fariseus d'una ERC que li donà l'esquena;

Ø  les negatives d'un PSC-PSOE en contra de Catalunya;

Ø  el respecte i la consideració d'una CDC, avui, encaminant a favor de Catalunya les relacions amb l'Estat espanyol.

Aquest mosaic polític, observat i analitzat per ell, no influí per res en el seu llarg camí de defensar Catalunya per damunt de tot i de qualsevol partidisme.

I la seva esperança era el lideratge unitari per esdevenir, definitivament, una nació catalana independent.

Ha passat un any de la seva mort i els seus pronòstics són una realitat, el seu discurs i la seva comesa política són vigents, necessaris, i haurien de ser recordats. Continuarem parlant amb ell sigui on sigui.

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada