Molt bon apunt de l’arxiver Pérez Latre sobre Mario Vargas Llosa!
Bona idea proposar als britànics que s’estalviin
de fer el referèndum i facin economia tot preguntant al bo d'en Mario què és el
que de debò volen els escocesos.
Dues reflexions, amb pic i repicó:
El Pérez
Latre diu: Com
que la majoria demogràfica del bloc castellà-andalús, el que conté l'essència
de l'espanyolitat monolíngüe, se situa al voltant del 55% de la població de
l'Estat, això significa tant com dir que a Espanya manaran sempre els
fundadors, els escollits, en definitiva, els qui s'ho van guanyar per dret de
conquesta.
Parlem del 55%!
Podem adonar-nos de la incongruència que en el redactat de
la Consti, ningú pensés que el 55% de castellano-parlants podia fer les lleis al
seu gust pel que respecta a les llengües de les espanyes i que sempre guanyaria
el 55%
en cas de litigi. Els redactors de la Consti (penso en els catalans Miquel Roca
i Jordi Solé Tura), la van cagar...
·
Com a comentari a aquesta incongruència
es pot explicar l’acudit de la comunitat de l’escala de veïns. Comunitat que es
posa en marxa l’any 1978. L’edifici té 17 pisos amb un ascensor que pot anar
fins el pis més alt
o
Hi ha una clàusula en els estatuts de
la comunitat (com si diguéssim la Constitució) que diu que tots els acords sobre la
gestió de l’immoble es prendran per majoria simple. Suposo que imagineu la trampa de qui
va crear els estatuts de la comunitat. Ara ho veurem. Després d’uns
anys de funcionament sense problemes, tot d’una en l’assemblea del 2014 es
presenta una moció acordada entre els 9 veïns dels pisos inferiors que proposa
que l’ascensor des d’aquell moment només arribarà fins el pis 9. Es fa una
votació i els 9 veins dels pisos baixos, 1 al 9 voten a favor de la moció (9/17=53%)
i els 8 veins dels pisos alts, 10 a 17 voten en contra (8/17=47%). Consulten
els estatuts o sigui la seva Constitució i comproven que els dels pisos baixos
guanyen per majoria simple. Roma locuta causa finita!
Tanmateix el comentarista Miquel Estruch contradiu: Enlloc de la Constitución Espańola hi diu que la
sobirania rau en el CONJUNT del poble espanyol. Això de "conjunt"
és un afegit interpretatiu, però no hi és en el redactat. El què hi diu és que
la sobirania rau
en el poble espanyol. I hom pot interpretar "poble
espanyol" o bé en el seu conjunt o bé en la seva part. Si tan clar fos,
ningú tindria la necessitat (ni la fixació, en molts casos) d'afegir-hi
l'element "conjunt".
Parlem d’en Vargas Llosa
·
Respecte a l’estada del Vargas Llosa a Catalunya trobo per
internet:
o
Según confiesa el propio Mario
Vargas Llosa: "Barcelona fue la
ciudad que me hizo escritor". Aquí escribió
algunas de sus mejores obras. Fueron editoriales y agentes literarios de
Barcelona los que lanzaron la obra del peruano en las décadas de 1960 y 1970.
No olvidemos además que la capital catalana iba a constituirse en el auténtico
centro editorial del llamado boom
latinoamericano.
o
En 1966 se estableció en Londres,
y fue a la capital del Támesis a donde iría a buscarlo la agente literaria
barcelonesa Carme Balcells.
o
Carme Balcells estaba tan segura del potencial
literario del peruano que le propuso inmediatamente dejar Londres, abandonar su
trabajo docente y establecerse en Barcelona. Ella se encargaría de pagarle un
sueldo para que pudiera continuar escribiendo y dedicarse en exclusiva a la
literatura. Así que en 1970, Vargas Llosa vuelve a mudarse y cambia Londres por
Barcelona.
o
En la capital catalana
residiría hasta 1974, cuatro años intensos cultural y políticamente para Vargas
Llosa. También lo fueron para la propia ciudad de Barcelona, en plena
efervescencia en aquel final del franquismo. Aquí iba a producir obras como García Márquez: Historia de un
deicidio (1971), Pantaleón y las visitadoras (1973) o La orgía
perpetua: Flaubert y Madame Bovary (1974).
o
Vargas Llosa participó en el
encierro de Montserrat en diciembre de 1970, para protestar contra el proceso de
Burgos. Se relacionó con gentes como Manuel Vázquez Montalbán, Felix de Azúa,
Gabriel Ferrater, Oscar Tusquets, Francisco Rico, Terenci Moix, Caros Barral y
muchos otros. Aunque sólo fue una vez a la discoteca Bocaccio, templo de la Gauche
Divine barcelonesa, y lo hizo poco antes de abandonar Barcelona, “más
que nada para ver cómo era”.
·
D’aquestes notes en
concloc que en Vargas Llosa va viure
intensament el
final del franquisme, però sembla que va estar envoltat de gent instruïda,
però dels que ara en diríem unionistes compulsius o franquistes sociològics que
no li varen fer veure (o permetre de veure) que el franquisme a tota Espanya
representava la dictadura
feixista, però que a Catalunya representava també el justo derecho de
conquista. No li varen ensenyar que la guerra civil fou una guerra
entre dretes i esquerres però també una guerra entre centralistes i independentistes! Nosaltres
els catalans érem catalogats de rojo-separatistas i judeo-masónicos. Quan en
Franco, els feixistes espanyols, els alemanys, els italians, la legión, els
regulares etc, varen ocupar Catalunya varen iniciar un cop més, a imatge del Conde-duque de Olivares
o de Felipe V o del Dictador Primo de Rivera, el genocidi de Catalunya i del català:
centenars de milers de morts, crema o saqueig de tots els focus de cultura,
biblioteques, ateneus, que quedaven drets, judicis sumaríssims segons les lleis
militars (?),
presons, camps de concentració, afusellaments prohibició de publicació de llibres en català,
prohibició de la publicació de diaris i revistes en català, prohibició de representacions
teatrals en català, prohibició de ràdios i televisions en català, prohibició de
realitzacions cinematogràfiques o de doblatges en català. A Vargas
Llosa no li varen deixar sentir ni li varen explicar què volia dit el crit més
abrandat en aquella època: Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia. Que vol
dir que li varen
amagar notícies clandestines, octavetes anti-franquistes, l’Assemblea de Catalunya,
etc.
En podria parlar més però amb aquestes línies
vull expressar que:
Com que en Vargas Llosa no era enze, i mai no
ha protestat del genocidi perpetrat pel règim feixista a Catalunya, concloc que
li van amagar tot el mal que la dictadura franquista i la dreta havia fet a Catalunya...
I ara l’article
irònic d’en Pérez Latre:
14.8.2014.
00:00 h
Vargas Llosa, nacionalista català
Encara
que amb retard no em puc estar de fer-ne el comentari. Diumenge passat el diari
que va nomenar l'exhonorable Jordi Pujol "español del
año" ens va obsequiar amb una entrevista al gran Mario Vargas Llosa, ara impulsor d'una
plataforma anti-sobiranista
(ep, catalana, no espanyola ni peruana). El titular de portada era molt i molt
aclaridor: la
majoria dels catalans no vol separar-se d'Espanya. Naturalment, la
contundència i la simplicitat analítica del premi nobel van suscitar a les
xarxes socials un xivarri monumental; fins i tot, amb propostes que
Cameron i Salmond abandonin el referèndum de 18 de setembre a Escòcia i facin
economia tot preguntant al bo d'en Mario què és el que de debò volen els
escocesos.
En
realitat, però, no se sap què era més surrealista:
·
si l'afirmació sense cap base empírica de l'escriptor peruà
·
o el criteri periodístic d'elevar una parida com aquella a gran titular de
l'entrevista (que en tenia uns quants més).
A mi,
però, allò que realment, em va cridar l'atenció va ser el permanent exercici
d'incoherència del nacionalisme espanyol "del libro" (vull dir, la
Constitució de 1978). A veure, que sembla mentida que hagi de recordar-li
aquestes coses, don Mario: la sobirania rau únicament en el conjunt del poble
espanyol. I aquesta és justament la gràcia de tot plegat: com que la majoria demogràfica del bloc
castellà-andalús, el que conté l'essència de l'espanyolitat monolíngüe, se
situa al voltant del 55% de la població de l'Estat, això significa tant com dir
que a Espanya manaran sempre els fundadors, els escollits, en definitiva, els
qui s'ho van guanyar per dret de conquesta. Per tant, quina
rellevància tindrà el que pensin la majoria dels catalans? Precisament, el tinglado polític
espanyol se sustenta sobre la base que la nostra opinió (som el 16%)
és irrellevant, sigui la que sigui i tingui el consens intern que tingui (com
el del 75% actual que vol votar). Faci-s'ho mirar, don Mario, que veig en vostè perillosos
indicis de nacionalisme català.
Miquel Pérez Latre
#2
t
14
d'agost de 2014, 09.57 h
Amb tots
els respectes, enlloc de la Constitución Espańola hi diu que la sobirania rau
en el CONJUNT
del poble espanyol. Això de "conjunt" és un afegit interpretatiu, però no hi és en el
redactat. El què hi diu és que la sobirania rau en el poble espanyol. I hom pot
interpretar "poble espanyol" o bé en el seu conjunt o bé en la seva
part. Si tan
clar fos, ningú tindria la necessitat (ni la fixació, en molts casos)
d'afegir-hi l'element "conjunt".
14
d'agost de 2014, 03.40 h
Com deia
el meu avi (d´Almería ell) "es de bien nacido, ser agradecido". Doncs
aquesta màxima s´hauria d´aplicar aquest individu, en Vargas Llosa, que més aviat deu ser fill
d´una de "las visitadoras", donat que de 1973 a 1979, es va estar com
aquell que diu "a pan y cuchillo" a Barcelona a casa d´alguns editors
i escriptors, per tal de refugiar-lo del règim militaroide del Perú.
Aquest paio ni s´en recorda ni s´en vol recordar i va sortint amb ciris
trencats cada setmana, titllant-nos de feixistes i de nazis.
Però que collons
s´ha cregut i qui s´ha pensat que és, per deixar anar aquests insults?
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada