En el directe.cat
del dia 7 podem adonar-nos-en de la força del lerrouxisme. En Miquel Perez Latre, increïble animador del Bloc Bestiari, ens fa aquest advertiment citant l’antropòleg,
professor d’Universitat i proper d’EUiA Manuel
Delgado.
Delgado, Manuel (antropòleg).
Avís de lerrouxisme.
Aquest referent de l’esquerra anticapitalista a Catalunya, proper a Esquerra Unida i Alternativa i, des de fa mesos, convençut del caràcter irreversible del procés independentista, ha commocionat una part del debat català amb un apunt al seu blog, de títol extens, però que val molt la pena llegir: “El perill d'un lerrouxisme antisistema. Sobre una estratègia del nacionalisme espanyol per desacreditar el procés sobiranista i dividir l'esquerra anticapitalista”. Delgado adverteix de l’intent de llançar Podemos i Guanyem Barcelona contra el procés, aprofitant que, en part, aquestes forces estan començant a mossegar en l’espai espanyolista a Catalunya (de fet, Ciudadanos ha començat des de la seva irrupció un declivi evident a les enquestes). Està bé que una veu incontestable com la de Manel Delgado adverteixi del darrer i desesperat parany del nacionalisme espanyol.
http://www.directe.cat/noticia/363337/dubtes-que-maten-politicamentAvís de lerrouxisme.
Aquest referent de l’esquerra anticapitalista a Catalunya, proper a Esquerra Unida i Alternativa i, des de fa mesos, convençut del caràcter irreversible del procés independentista, ha commocionat una part del debat català amb un apunt al seu blog, de títol extens, però que val molt la pena llegir: “El perill d'un lerrouxisme antisistema. Sobre una estratègia del nacionalisme espanyol per desacreditar el procés sobiranista i dividir l'esquerra anticapitalista”. Delgado adverteix de l’intent de llançar Podemos i Guanyem Barcelona contra el procés, aprofitant que, en part, aquestes forces estan començant a mossegar en l’espai espanyolista a Catalunya (de fet, Ciudadanos ha començat des de la seva irrupció un declivi evident a les enquestes). Està bé que una veu incontestable com la de Manel Delgado adverteixi del darrer i desesperat parany del nacionalisme espanyol.
Manuel Delgado
El perill d'un lerrouxisme "antisistema"
Sobre
una estratègia del nacionalisme espanyol per desacreditar el procés sobiranista
i dividir l'esquerra anticapitalista
7 agost de 2014
Acte de presentació de Guanyem Barcelona.
La foto és de Víctor Serri
A mesura que ens acostem al 9 de
novembre i es tira per terra la teoria del procés sobiranista com a soufflé
circumstancial o mercaderia negociable, el nacionalisme espanyol busca com
sigui antídots per a un estat d'ànim col·lectiu creixentment il·lusionat per
estrenar país i, perquè no?, potser societat. Està clar que la gran
esperança d'un sollevament de les masses castellanoparlants es dilueix, vistes
les magres mobilitzacions al carrer obtingudes fins ara. La via electoral
tampoc es mostra gaire practicable, considerant el daltabaix que s'augura per
al PP i més encara per al PSC, i la probabilitat que Ciutadans no aconsegueixi
arreplegar les restes del naufragi de manera suficient.
És en aquest ordre de coses que
s'aprecia interès per part de mitjans vinculats a la dreta més obsessionada en
aturar la "ruptura de la pàtria" en endegar una darrera estratègia
política, abans de recórrer a la força. Es tracta de forçar una
lectura de certes noves dinàmiques de reorganització de l'esquerra en clau de denúncia de
l'independentisme i fre del seu auge. Un article del 4 d'agost a elconfidencial i
l'elogiosa entrevista a Ada Colau publicada a El Mundo el proppassat diumenge
en són la mostra. L'objectiu de la maniobra és mostrar iniciatives
com Guanyem Barcelona o la irrupció
de Podem a Catalunya com expressions
de desafecte contra un sistema polític, social i econòmic dominant del que el
nacionalisme català en formaria part.
Aquest discurs estaria fonamentat en un
malentès degudament estimulat, consistent en confondre la dreta nacionalista
que hem vist empastifada de corrupció i que ha estat fins ara la gran servidora
dels interessos de la monarquia espanyola a Catalunya, amb un catalanisme
popular i d'esquerres cada cop més escorat cap a posicions independentistes. Aquesta confusió és present a
una part dels nous moviments socials, com ho demostraren les dificultats que va tenir l'acampada
del 15M a Barcelona per incloure el dret a l'autodeterminació entre
les seves vindicacions. El mateix pel que fa sectors importants tant d'ICV com d'EUiA, que
aprofiten la mínima oportunitat per a desqualificar "els
nacionalismes" amb una retòrica idèntica a la del jacobinisme
socialdemòcrata espanyol.
D'ací
se'n desprenen distorsions
interessades i carregades de mala intenció, projectades des de
posicions unionistes.
D'una banda, la de Guanyem Barcelona
com una instància política i ideològica que posa el seu accent en les qüestions socials i les
considera com alienes i àdhuc contràries i incompatibles amb el projecte
d'emancipació nacional. Una cosa similar pel que fa a Podem, que genera una valoració
distinta en funció de l'escenari sobre el que actuï: si a Madrid és un perill quasi diabòlic que cal
exorcitzar, a Barcelona és un baluard de resistència contra l'avanç de la
pandèmia independentista. Aquesta deformació tant d'un projecte com
de l'altre insisteix en concebre el procés sobiranista com una cortina de fum al
servei dels interessos polítics, econòmics i personals de les classes dominants
catalanes.
Molta
gent d'esquerres ha reconegut tant en Guanyem
Barcelona com en Podem la
potencialitat per organitzar la indignació popular en un sentit superador del
capitalisme i fer-ho assumint com a divisa innegociable la voluntat de
posar-se en tot moment al servei de les lluites socials reals, convertint els
escons en una prolongació natural del carrer. En aquest ordre de coses podria considerar la
independència de Catalunya com un afer discrecional en mans de cada votant i de
cada escollit per les urnes, car aquestes noves opcions atraurien gent tant
independentista com federalista, gent que ja havia estat feliçment barrejada en
les diferents lluites. No s'antulla imaginable una discussió a
propòsit de la independència de Catalunya al bell mig d'una tancada per salvar
un ambulatori o entre la gent que s'aplega per a evitar un desnonament. Tampoc resulta
imaginable en aquests contextos un qüestionament del dret a l'autodeterminació,
que segurament seria considerat un fet i prou, car no és una qüestió
d'opinions, sinó de democràcia.
Ara bé. El risc és que, en
la línia intentada per la premsa més unionista, la qüestió de la independència
passi a un primer pla i ho faci en un sentit hostil. Aleshores la
catàstrofe està assegurada. Aquesta és un possibilitat real, car implica la
temptació de cercar vots en un important bossa d'electors alimentada per
activistes socials que no és que no siguin independentistes, sinó que són
obertament anti-independentistes, així com pels nuclis espanyolistes
d'ICV-EUiA, però també de votants pro-PSOE del PSC i, no es dubti, de
Ciutadans.
Si el
procés apuntés en aquesta direcció, si Guanyem
i Podem assumissin aquest paper que desitja
per a ells la dreta espanyolista —fidel al famós principi "antes roja que
rota"— aleshores el que hauria fet aparició es una nova forma de
lerrouxisme: el lerrouxisme "antisistema", en condicions de fer
impossible la unitat anticapitalista i deixant el procés sobiranista en mans de
forces polítiques que no tenen cap intenció de qüestionar el model social
dominant i entenen la independència com un instrument al servei de la
incorporació en millors condicions de la burgesia financera catalana a les
grans dinàmiques globalitzadores.
Cal esperar d'aquestes noves presències
al panorama polític català el sentit de la responsabilitat històrica que en
elles recau, desoint els cants de sirena que els arriben del nacionalisme
espanyol més ranci. Les iniciatives tipus Guanyem i
les plataformes impulsades per les CUP
han de redoblar
esforços per a que els processos de confluència en marxa no es frustrin.
Podem ha de garantir que la
presència de personalitats com Jiménez
Villarejo —contrari
ja no a la independència, sinó fins i tot al dret a decidir— no sigui significativa.
Totes les forces de l'esquerra radical, velles i noves, independentistes o no,
han d'entendre la transcendència dels moments que han de venir i han d'estar a
la seva alçada, que és la d'oportunitats transformadores úniques i de segur que irrepetibles
que seria estúpid malmenar.
Si no ho fan, la
història no els perdonarà, ni jo tampoc.
Manuel Delgado
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada