dissabte, 16 d’agost del 2014

16/08/14. *. Manuel Delgado. El perill d'un lerrouxisme "antisistema". Sobre una estratègia del nacionalisme espanyol per desacreditar el procés sobiranista i dividir l'esquerra anticapitalista

Benvolguts,

En el directe.cat del dia 7 podem adonar-nos-en de la força del lerrouxisme. En Miquel Perez Latre, increïble animador del Bloc Bestiari, ens fa aquest advertiment citant l’antropòleg, professor d’Universitat i proper d’EUiA Manuel Delgado.

Delgado, Manuel (antropòleg).
Avís de lerrouxisme.
Aquest referent de l’esquerra anticapitalista a Catalunya, proper a Esquerra Unida i Alternativa i, des de fa mesos, convençut del caràcter irreversible del procés independentista, ha commocionat una part del debat català amb un apunt al seu blog, de títol extens, però que val molt la pena llegir: “El perill d'un lerrouxisme antisistema. Sobre una estratègia del nacionalisme espanyol per desacreditar el procés sobiranista i dividir l'esquerra anticapitalista”. Delgado adverteix de l’intent de llançar Podemos i Guanyem Barcelona contra el procés, aprofitant que, en part, aquestes forces estan començant a mossegar en l’espai espanyolista a Catalunya (de fet, Ciudadanos ha començat des de la seva irrupció un declivi evident a les enquestes). Està bé que una veu incontestable com la de Manel Delgado adverteixi del darrer i desesperat parany del nacionalisme espanyol.
http://www.directe.cat/noticia/363337/dubtes-que-maten-politicament
 Miquel Perez Latre

Manuel Delgado

El perill d'un lerrouxisme "antisistema"

Sobre una estratègia del nacionalisme espanyol per desacreditar el procés sobiranista i dividir l'esquerra anticapitalista


7 agost de 2014

Acte de presentació de Guanyem Barcelona. La foto és de Víctor Serri

A mesura que ens acostem al 9 de novembre i es tira per terra la teoria del procés sobiranista com a soufflé circumstancial o mercaderia negociable, el nacionalisme espanyol busca com sigui antídots per a un estat d'ànim col·lectiu creixentment il·lusionat per estrenar país i, perquè no?, potser societat. Està clar que la gran esperança d'un sollevament de les masses castellanoparlants es dilueix, vistes les magres mobilitzacions al carrer obtingudes fins ara. La via electoral tampoc es mostra gaire practicable, considerant el daltabaix que s'augura per al PP i més encara per al PSC, i la probabilitat que Ciutadans no aconsegueixi arreplegar les restes del naufragi de manera suficient.

És en aquest ordre de coses que s'aprecia interès per part de mitjans vinculats a la dreta més obsessionada en aturar la "ruptura de la pàtria" en endegar una darrera estratègia política, abans de  recórrer a la força. Es tracta de forçar una lectura de certes noves dinàmiques de reorganització de l'esquerra en clau de denúncia de l'independentisme i fre del seu auge. Un article del 4 d'agost a elconfidencial i l'elogiosa entrevista a Ada Colau publicada a El Mundo el proppassat diumenge en són la mostra. L'objectiu de la maniobra és mostrar iniciatives com Guanyem Barcelona o la irrupció de Podem a Catalunya com expressions de desafecte contra un sistema polític, social i econòmic dominant del que el nacionalisme català en formaria part.  

Aquest discurs estaria fonamentat en un malentès degudament estimulat, consistent en confondre la dreta nacionalista que hem vist empastifada de corrupció i que ha estat fins ara la gran servidora dels interessos de la monarquia espanyola a Catalunya, amb un catalanisme popular i d'esquerres cada cop més escorat cap a posicions independentistes. Aquesta confusió és present a una part dels nous moviments socials, com ho demostraren les dificultats que va tenir l'acampada del 15M a Barcelona per incloure el dret a l'autodeterminació entre les seves vindicacions. El mateix pel que fa sectors importants tant d'ICV com d'EUiA, que aprofiten la mínima oportunitat per a desqualificar "els nacionalismes" amb una retòrica idèntica a la del jacobinisme socialdemòcrata espanyol.

D'ací se'n desprenen distorsions interessades i carregades de mala intenció, projectades des de posicions unionistes. D'una banda, la de Guanyem Barcelona com una instància política i ideològica que posa el seu accent en les qüestions socials i les considera com alienes i àdhuc contràries i incompatibles amb el projecte d'emancipació nacional. Una cosa similar pel que fa a Podem, que genera una valoració distinta en funció de l'escenari sobre el que actuï: si a Madrid és un perill quasi diabòlic que cal exorcitzar, a Barcelona és un baluard de resistència contra l'avanç de la pandèmia independentista. Aquesta deformació tant d'un projecte com de l'altre insisteix en concebre el procés sobiranista com una cortina de fum al servei dels interessos polítics, econòmics i personals de les classes dominants catalanes.

Molta gent d'esquerres ha reconegut tant en Guanyem Barcelona com en Podem la potencialitat per organitzar la indignació popular en un sentit superador del capitalisme i fer-ho assumint com a divisa innegociable la voluntat de posar-se en tot moment al servei de les lluites socials reals,  convertint els escons en una prolongació natural del carrer. En aquest ordre de coses podria considerar la independència de Catalunya com un afer discrecional en mans de cada votant i de cada escollit per les urnes, car aquestes noves opcions atraurien gent tant independentista com federalista, gent que ja havia estat feliçment barrejada en les diferents lluites. No s'antulla imaginable una discussió a propòsit de la independència de Catalunya al bell mig d'una tancada per salvar un ambulatori o entre la gent que s'aplega per a evitar un desnonament. Tampoc resulta imaginable en aquests contextos un qüestionament del dret a l'autodeterminació, que segurament seria considerat un fet i prou, car no és una qüestió d'opinions, sinó de democràcia.

Ara bé. El risc és que, en la línia intentada per la premsa més unionista, la qüestió de la independència passi a un primer pla i ho faci en un sentit hostil. Aleshores la catàstrofe està assegurada. Aquesta és un possibilitat real, car implica la temptació de cercar vots en un important bossa d'electors alimentada per activistes socials que no és que no siguin independentistes, sinó que són obertament anti-independentistes, així com pels nuclis espanyolistes d'ICV-EUiA, però també de votants pro-PSOE del  PSC i, no es dubti, de Ciutadans.

Si el procés apuntés en aquesta direcció, si Guanyem i Podem assumissin aquest paper que desitja per a ells la dreta espanyolista —fidel al famós principi "antes roja que rota"— aleshores el que hauria fet aparició es una nova forma de lerrouxisme: el lerrouxisme "antisistema", en condicions de fer impossible la unitat anticapitalista i deixant el procés sobiranista en mans de forces polítiques que no tenen cap intenció de qüestionar el model social dominant i entenen la independència com un instrument al servei de la incorporació en millors condicions de la burgesia financera catalana a les grans dinàmiques globalitzadores.

Cal esperar d'aquestes noves presències al panorama polític català el sentit de la responsabilitat històrica que en elles recau, desoint els cants de sirena que els arriben del nacionalisme espanyol més ranci. Les iniciatives tipus Guanyem i les plataformes impulsades per les CUP han de redoblar esforços per a que els processos de confluència en marxa no es frustrin. Podem ha de garantir que la presència de personalitats com Jiménez Villarejocontrari ja no a la independència, sinó fins i tot al dret a decidir— no sigui significativa. Totes les forces de l'esquerra radical, velles i noves, independentistes o no, han d'entendre la transcendència dels moments que han de venir i han d'estar a la seva alçada, que és la d'oportunitats transformadores úniques i de segur que irrepetibles que seria estúpid malmenar.

Si no ho fan, la història no els perdonarà, ni jo tampoc.

Manuel Delgado

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada