Benvolguts,
En aquesta etapa de
la nostra lluita per la independència i la república, hem comès molts errors,
segurament el més important ha estat la terrible manca d’unitat entre els
nostres partits independentistes. Tanmateix, ens n’estem sortint. El que és
curiós és que no ens n’adonem prou de que estem guanyant- En l’Editorial d’en
Vicent Partal d’avui ens torna a donar una lliçó de confiança en nosaltres
mateixos. Per exemple quan explica que el poble sap el que vol i ara només
queda que els partits, indispensables per la independència, apartin dels seus
ulls la visió temptadora de les poltrones i prioritzin la consecució de l’alliberament.
Hi ha un 80% del
poble de Catalunya que vol decidir el seu futur. Què fem de mal fet per no
tirar endavant?
Hi ha una altra
circumstància que ens està ajudant moltíssim que és l’aprofitament de les males
praxis i les males llets dels qui manen a Espanya, (l’estament judicial, l’IBEX
i el PPSOEC’s), amb el paperot que juguen de cara al mon i que gràcies a una
altra circumstància guanyadora com el treball molt intel·ligent dels nostres
polítics exiliats estem aconseguint que els deliris imperialistes espanyols es
vagin manifestant als ulls del mon. En Partal ho sap veure i ens ho sap
explicar.
Heu de llegir alguns
dels articles del Bloc com els que fan referència a la podrida guerra judicial
(
lawfare),
els que expliquen les manipulacions de l’Exèrcit espanyol, les trampes de la
Transacció (que no transició) del 78, les manipulacions dels polítics que varen
aconseguir, per exemple, que no es fes durant la Transacció un referèndum sobre
Monarquia o República, les trampes relacionades amb l’
IBEX35 i els
compi-ioguys,
les trampes de la Constitució (amb soroll de sabres), com les regles per la
composició del congrés, els recursos amagats per treure’s els
155 de la
màniga, les impossibilitats “legals” de la independència, etc.
És també molt
important que llegiu l’entrevista de Josep Casulleras a Aamer Anwar (1967), advocat
escocès de nissaga pakistanesa i Rector de la Universitat de Glasgow. És un
conegut defensor de l'esquerra política i per la seva defensa dels drets humans,
i és l’advocat de Clara Ponsetí, que acaba amb la proposició/exigència de:
Vegem
l’Editorial d’en Partal:
Vicent Partal
Què esperem?
«I ara digueu: de què teniu por, doncs? Perquè, sembla, sincerament que
als despatxos hi ha por, una por que no és al carrer»
Constate, per això, que algú ens vol
imposar un relat molt interessat, molt oportunista, sobre els fets d’octubre.
Volgudament derrotista. I això malgrat que les batalles, escolteu-me, les
batalles les vàrem guanyar totes, tantes com en vàrem jugar. De la primera a la darrera. I la que vàrem
perdre, la més important de totes, la vàrem perdre per incompareixença. No pas perquè
ens derrotassen ells. La repressió posterior ha estat duríssima i cruel. Això
és veritat. I és veritat que la pitjor part, de llarg, se l’enduen els polítics
de Junts per Catalunya i ERC. Però no podem eludir ni menystenir que encara ha
estat més dura la resistència. I molt més fèrtil. I tanmateix sembla com si avui, un dia abans de
començar a recordar els fets de l’octubre, una part substancial dels polítics,
molts d’ells amb responsabilitats parlamentàries i de govern, tinguen por de
fer memòria d’allò que ells i nosaltres, junts, vàrem fer aquell octubre
fantàstic, d’allò que vàrem ser capaços de crear. Obsedits a dir-nos avui coses que no ens
deien aleshores, com ara que no som prou.
Final del
formulari
Però, i tant si vàrem ser prou per a aturar
la violència salvatge i abjecta que varen descarregar sobre les nostres urnes.
O no ho recordem ja, això? I tant si vàrem ser prou, polítics de partit
sobretot, per a fer-les córrer d’amagat, poble a poble i vila a vila, barri a
barri i ciutat a ciutat. Es va crear un perfecte i magnífic exèrcit d’ombres
que va esquivar el totpoderós CNI. I qui va guanyar aleshores? Vàrem votar o no vàrem votar el primer
d’octubre? Vàrem votar i vàrem aturar la repressió en sec. Una trucada telefònica el primer d’octubre
a migdia va forçar Espanya a aturar la violència de colp. Europa no en podia
acceptar més. Però en som conscients o no que Europa no es va moure fins que no
va veure per totes les pantalles de totes les televisions com centenars de
milers de catalans ocupàvem els carrers i ens enfrontàvem a la policia en
defensa de la democràcia? Aquella trucada no va nàixer del no-res,
no sé si en som conscients, d’això. La batalla, la vàrem guanyar amb els
nostres cossos, amb les nostres ferides, amb la nostra dignitat.
I després ens van ficar gent a la presó,
sí. I la hi tenim nosaltres, a la presó. Tancats, a més, amb les claus que té
el nostre govern i que no vol fer servir per a treure’ls-en. Van ficar-hi els
dos Jordis sense que ningú pensàs que això fos ni possible. I després mig
consell executiu. I ells van posar sobre la taula el 155, un colp d’estat
sencer i planificat. Però el vàrem derrotar. Una altra volta. Al final no els
ha servit de res, llevat de destorbar la marxa del país, fer mal a les
conselleries i mostrar-nos el rostre veritable de cada servidor públic, el dels
valents i compromesos i els dels simples administratius. I el 21-D a Madrid no s’ho
podien creure, què passava. Els vàrem tornar a derrotar amb l’impuls de la gent
que va travessar Europa, per anar a Brussel·les a explicar al món que hi havia un govern
legítim. I vàrem guanyar unes eleccions il·legítimes, tramposes, que no tenien
cap garantia democràtica i a les quals vàrem acudir amb una confiança que avui
no veig en molts dels qui aleshores ens van cridar.
I per això, perquè els vàrem guanyar, ells, desesperats,
van recórrer al manual colpista sud-americà, i van intentar que escamots
nocturns ens fessen por. Però no. Això, el país també ho ha superat a còpia de
Tortoses i d’Alelles, d’una manera tan planera que desperta admiració. I el
país ha tornat a fer seu el carrer. Qui tindria la
capacitat de discutir-nos avui, amb una sola dada empírica a la mà, on és la
majoria social catalana? Quantes Diagonals són capaços d’omplir ells? On són si
es trauen les caputxes i les disfresses? Les comparacions no se sostenen.
I ara digueu: de què
s’ha de tenir por, doncs? Perquè sembla, sincerament, que en alguns despatxos hi
haja por, una por que no és al carrer. O sembla que hi
ha polítics que tenen molta menys confiança en el país que no la que té la
gent. No es tracta de caure en
l’apartidisme, el sempre perillós, però la pregunta és de què podem tenir por nosaltres ara, si
vàrem resistir les seues provocacions del 20 de setembre, aquelles armes
deixades expressament dins un vehicle de la Guàrdia Civil i l’assalt criminal a
la seu de la CUP. Si vàrem tenir urnes i vàrem votar més de dos milions de
persones, en un ambient de tensió que en qualsevol altre país hauria motivat
desercions a les cues dels col·legis i que ací va originar cues i escenes que
avui encara ens esborronen i ens humitegen els ulls. Si vàrem proclamar la
independència. Sí. El 27 d’octubre. Malament i a deshora, però ho vàrem fer. I
de què poden tenir por ara si això ho vàrem fer amb ells, amb els nostres
polítics, agafats de la mà, plenament d’acord? Encapçalats
per ells. Tot ho va fer la gent, sí, però tot ho va fer també una generació de
polítics disposats a jugar-s’ho tot. I que per això mateix ara no poden mirar
enrere i proposar-nos que no siguem allò que ja vàrem ser fa un any. Hi ha
responsabilitats d’aquells dies que ells tampoc no se les poden espolsar de
qualsevol manera.
Sobretot en veient que l’estat espanyol, en
tot aquest any, no ha derrotat els catalans ni una sola vegada. L’estat no ens
ha derrotat ni una sola vegada en els dotze mesos que han passat d’ençà
d’aquell dia inacabable a la cruïlla de la Gran Via i la rambla de
Catalunya. I, en tot cas, si avui no som on
hauríem de ser és per culpa nostra i prou. Perquè
el govern no va ni fer baixar la bandera a Palau quan el parlament ja havia
proclamat la independència, sí. Però també perquè el 30 de gener es va aturar
la investidura del president que el país havia triat i ratificat, renovant-li
la confiança. I perquè aquest president triat va cedir a les pressions i va
acabar acceptant de no ser-ho. Perquè entre tots van acceptar que fos tancat en
la presó un altre president, hores abans d’esdevenir-ho i enmig d’una sessió
d’investidura.
Ni Turquia no s’atreviria a fer això. I perquè no tenim un
govern. Sembla que en tenim tres, pel cap baix. I perquè fan la sensació de no
saber què volen fer ni en quina direcció van.
Totes aquestes
derrotes ens les hauríem pogudes estalviar. Perfectament. Només calia actuar amb la decisió amb què
exiliats i advocats ens ha fet guanyar a Alemanya, a Escòcia, a Bèlgica o a
Suïssa, amb la tenacitat amb què la gent persisteix en el suport dels presos.
Però són derrotes parlamentàries, al capdavall, que no canvien allò que és
essencial. Ni una sola vegada l’estat
espanyol no ha estat capaç de derrotar-nos en aquests dotze mesos i, en canvi,
la Generalitat i sobretot la gent ha demostrat quan ha calgut que és capaç de
derrotar-lo a ell.
El 17 d’agost de l’any passat, arran dels atemptats de
Barcelona i Cambrils, la policia de la Generalitat va activar un pla que li va
donar, per primera volta, el control total i absolut del territori. Allò de què
havíem parlat tant, allò que tantes vegades ens demanem si seria possible, ja
va ser fet. Aquells dies Espanya
no va existir i es va demostrar que era possible d’exercir el poder, cosa que
segurament va alterar tots els plans del govern espanyol, alarmat. I el 3
d’octubre la gent va demostrar que podia apropiar-se també el poder, des del
carrer, i començar una nova era, canviar les seues vides en tot i per a tot.
Han passat dotze mesos d’aleshores ençà. Espanya ja ho ha intentat tot i de
totes les maneres, però solament ha guanyat les partides que li hem regalat,
que li ha regalat la nostra classe política. Ni una més. Ni ací ni a Europa.
I aleshores la
pregunta, tan simple de fer i tan complicada de respondre, és:
i avui, quan falta tan sols un dia per a commemorar els
fets del 20 de setembre, què esperem?
Vicent Partal
Joan
A. Forès
Reflexions
