dissabte, 24 de juliol del 2010

24/07/10. Solidaritat Catalana

I una altra mostra d’article d’opinió de l’Avui/El Punt d’ambigüetat volguda, però que val la pena de llegir i avaluar i sospesar…


Salut i independencia, amb o malgrat els nostres polítics,

Solidaritat Catalana

La primera impressió, amb tota sinceritat, era que semblava que se'ns demanés solidaritat amb Joan Laporta, Uriel Bertran i Alfons López Tena. Solidaritat en el pitjor dels sentits. Però els conec tots tres i sé que al darrere del seu projecte hi ha intencions més nobles que la de la simple supervivència mediàtica: hi ha una crida, jo quasi diria que desesperada o amb certa forma d'ultimàtum, cap a fer possible la culminació d'allò en què fa temps que treballen. El problema que hi veig: els partits encara treballen des de fa més temps. Amb egoisme i partitocràcia? Segurament. Però també amb ideals i amb missatge, i amb més gent al darrere. Minimitzar-ho seria absurd: la política, en democràcia, la fan els partits.
La pilota, certament, és damunt la teulada de CiU: independència sí o no? Jo crec que la resposta de CiU no està sent la de llançar pilotes fora, sinó la de tornar al centre del camp. CiU està fent de Xavi quan recula i observa, abans de fer la passada. Crec que la resposta és que sí, però quan sigui el moment. I quin moment és, aquest, amb la sentència del TC i etcètera etcètera? És difícil de precisar, però en tot cas abans hem de sortir dels set pitjors anys del nostre autogovern. Quan hem fet el ridícul davant del món i quan hem perdut tant de prestigi com a govern i com a idea, Xavi prefereix que ens tornem a col·locar. I no és per covardia: és perquè els davanters estan fent el préssec.
Qui són, els davanters? No són Laporta, ni López Tena, ni Bertran. El davanter d'un país és el seu govern i el seu Parlament. A mi m'agradaria que la propera legislatura fos la de la declaració d'independència, i no descarto gens que ho sigui. Tot evoluciona molt ràpidament. Però crec que cadascú ha d'arribar a aquest punt on sóc jo (on som molts) seguint el seu propi ritme, i CiU porta un ritme més lent perquè no és una moto aquàtica sinó un transatlàntic. ERC, accelerada verbalment, s'ha estavellat amb els seus propis fets. I Solidaritat, o el partit que en sorgeixi? Que empenyi. Com fem molts. Que sigui un far, o una barca guia. Però que no sigui un corsari que posi ningú entre l'espasa i la paret. Ara només ens faltarien bandolers i pirates per tornar a la decadència, a Olivares i al Tractat dels Pirineus.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada