Benvolguts,
Aquesta passada setmana hi ha hagut dos articles de política econòmica que han arrossegat una cua considerable. Són els de Toni Soler a l’ARA de nom La Santa Aliança i l’entrevista de Ramon Roca a Ramon Carner, president del Cercle Català de Negocis (CCN) en el darrer suplement L’Econòmic de l’Avui/El Punt, amb el títol “L'Estat vol anul·lar Catalunya mutilant la seva economia”. I són complementaris. I fan reflexionar molt.
La tesi de Toni Soler és que hi ha una ofensiva espanyolista brutal però amb guants de seda, que pretén acostar les dretes catalanistes a les espanyolistes. La tesi de Ramon Carner és que l'Estat vol anul·lar Catalunya continuant mutilant la seva economia i la solució és l’Estat propi i la internacionalització de les empreses catalanes que són de mida petita-mitjana. Recordem que Zapatero ahir, després de la reunió amb empresaris de grans empreses i banquers de grans bancs, en ser preguntat per què no s’havien convidat a la reunió les Pimes (que majoritàriament són catalanes), va venir a dir que els problemes importants els resolen la gent important...
Les dues tesis són dues aproximacions, la constatació que les dretes espanyoles i catalanes es mouen per evitar cap deriva sobiranista al govern Mas (amb el perillós Duran a Madrid, que té abduït Mas) i la proposta de sortida de la crisi i de l’estat espanyol amb la demostració que cada dia que passa més malament està Catalunya des del punt de vista econòmic. Dèficit impossible d’aguantar.
Toni Soler dóna per descomptat que “el futur de l'economia espanyola estarà en mans del PP i de CiU, dues formacions de centredreta distanciades per raons d'antagonisme nacionalista”. Diu que a Madrid són conscients que la recessió econòmica no afluixa... i saben també que alguna cosa s'està movent a Catalunya; ho saben des de fa més d'un any. La manifestació multidudinària del 10-J i l'expansió sobiranista van fer alçar moltes celles il·lustres.
Hi va haver reaccions cavernàries “Però també hi va haver una reacció d'una altra mena, més silenciosa, més intel·ligent i de més llarg recorregut. La facció més lúcida de la dreta política i econòmica va veure clar que Catalunya s'allunyava cap a un destí incert, i encara pitjor, que CiU podia veure-s'hi arrossegada. Havien d'evitar-ho”.
“La CiU pactista, la del peix al cove, és la clau de volta de l'estabilitat política a Espanya, i la garantia d'una futura majoria de centre-dreta. Rajoy marca el to. I si Catalunya demana el concert, oferirà el millor dels seus somriures i "escuchará atentamente ", com ja va anticipar a tota portada a La Vanguardia . Això no enganyaria ni el més ingenu dels convergents, però cal tenir en compte el factor Duran i Lleida. A Duran li toca recórrer l'altre tros del camí. Ja ho està fent, com a plenipotenciari de la Generalitat a Madrid, sense que ningú a la federació li posi traves. Duran marca el to, nomena alts càrrecs, fa anuncis en nom del Govern i es contradiu amb Mas o amb Pujol sense cap mania. Respectat a Madrid, blindat a Catalunya, el líder d'Unió està adquirint el protagonisme que CDC li ha escatimat durant dècades.
“Pacte de ferro . La Santa Aliança s'obre camí. I ho fa amb el suport actiu de les elits econòmiques, que volen, sobretot, que el centredreta català i espanyol segellin un pacte de ferro que garanteixi una dècada d'estabilitat, que tregui Espanya de la recessió i que conjuri per sempre més el perill sobiranista. La presència de Fainé i Rosell al capdavant de la CECA i la CEOE hi ajudarà molt; la de Piqué al Cercle d'Economia, no cal dir-ho; a Barcelona es fan esforços conspiratius, el més rutilant dels quals és el lobi anomenat Pont Aeri (o Puente Aéreo), en què també hi ha Planeta, Godó, La Caixa, Cajamadrid i molts altres agents socials i econòmics interessats a aconseguir que Madrid i Barcelona " estrechen lazos ". El que puguin unir els calés, que no ho separi la política. Aquesta és la Santa Aliança que s'està forjant, i suposa l'ofensiva espanyolista més ambiciosa i intel·ligent dels últims anys.”
Respecte a Ramon Carner i el CCN, recordem que l’antic CCN va patir una escissió fa 5 o 6 mesos i han quedat dues associacions, el CCN i la Fundació Catalunya Estat. Les dues associacions d’empresaris per l’estat propi tenen els mateixos objectius d’ajudar en la construcció de Catalunya “perquè evolucioni de forma natural cap a un estat propi dintre d'un món global” . En paraules de Ramon Carner: Amb la globalització només aniran bé els països que s'internacionalitzin i tinguin empreses competitives. Catalunya, segons Ramon Carner, juga amb desavantatge perquè està sotmesa a la sagnia del dèficit fiscal, disfressat de solidaritat. Per això, diu, “cal treballar per tenir un estat propi”.
Però Ramon Carner afirma que l'objectiu de l'Estat espanyol és evitar que Catalunya sigui determinant en el terreny econòmic. Diu que el retard de l'Estat a donar suport al corredor del tren mediterrani o la “desaparició” del model català de caixes no són casualitats.
L’entrevista es mou al voltant d’aquestes premisses.
Creu que amb el nou govern valdria la pena intentar buscar un nou sistema de finançament?
Aquest govern ha estat escollit per arreglar l'economia. Molta gent el va votar perquè CiU va prometre un pacte fiscal amb Espanya, un concert econòmic similar al model basc, que permetria disminuir el dèficit fiscal en uns 20.000 milions d'euros anuals.
Però això no és tan fàcil com sembla.
Nosaltres ja vam dir, i ara ho reiterem, que l'Estat no permetrà mai que ens quedem els recursos que generem.
Per tant, quina solució proposa?
El que hem de fer és treballar tothom, administració, empresa i ciutadans, per assolir un estat propi. Només així es podria acabar l'espoli a què estem sotmesos. No és lògic que el nou govern s'amagui darrere les retallades en totes les conselleries i no parli de retallar el dèficit fiscal amb Espanya.
El govern ja ha dit que el pacte fiscal amb l'Estat el vol consensuar amb altres forces polítiques catalanes i després de les eleccions generals el plantejarà de forma oficial.
El problema que tenim a Catalunya és que sempre fem política en funció del que passarà a Madrid. Hem de començar a trencar aquest esquema. Durant la transició vam renunciar i ara, 30 anys després, continuem fent una política que només mira el que diu i el que fa Madrid. Hem de dir prou!
Però hi veu perills ocults, en aquesta evolució de què parla?
En el segle XXI, en l'àmbit econòmic, ja no hi haurà guerres militars, sinó de mercats, guerres per controlar el poder econòmic. La guerra de l'estat propi ja ha començat, és una batalla econòmica. L'Estat vol anul·lar Catalunya mutilant la seva economia. El Principat ja ha perdut el primer enfrontament, que és l'exagerat retard del tren de mercaderies per al corredor del Mediterrani, amb l'objectiu d'aïllar Catalunya. Ara pot venir el ministre José Blanco i dir que dóna suport a l'eix del Mediterrani, però estic convençut que Madrid i París acabaran posant-se d'acord pel túnel central pirenaic. Catalunya continuarà perdent batalles econòmiques estratègiques perquè així ho voldrà Espanya. Per això hem de fer la nostra política des de Catalunya i no mirar tot el que fa Madrid. Ara és el moment que els catalans hem de ser pragmàtics, lúcids i tenir sentit comú.
Però el conflicte permanent amb Espanya és més per la llengua i la cultura que per l'economia.
No, en absolut. La realitat del conflicte és pel control del poder econòmic. La darrera ensarronada és la desaparició del model de caixes català. Espanya marca una taxa de capitalització de les caixes amb uns terminis molt curts que faran que les entitats financeres catalanes –obra social, ajuda a la pime, etcètera– pràcticament desapareguin. Espanya vol anul·lar el sector català perquè ho vol tot per a ella. Les caixes catalanes, si volen sobreviure, han de donar suport a l'estat català.
La pime catalana hauria de buscar mecanismes per créixer en dimensió?
Sí, però no oblidem que una empresa petita també es gestiona millor. Caldria potenciar les unions d'empreses, els clústers, per créixer. No oblidem, però, que sense un estat propi al darrere sempre hi ha més dificultats. La pime és la que aguanta el país, perquè moltes multinacionals estrangeres estan aquí només una temporada.
Quina imatge es té de Catalunya al món?
Els catalans som treballadors, gent que s'esforça. Els nostres productes estan ben vistos, la seva qualitat és del mateix nivell que els d'Alemanya. El “made in Catalonia” ven. Internacionalment, la imatge d'Espanya ens fa més mal que bé.
Us recomano moltíssim que us llegiu els dos articles!
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada