Benvolguts,
Avui hem de parlar de dos periodistes crítics, d’esquerra, de perfils semblants, Sergi Picazo i Roger Palà, Roger
Palà i Sergi Picazo.
En Sergi ens ha
sorprès amb l’anàlisi agosarada de la situació política de Catalunya després de
les eleccions municipals del diumenge, i de la presentació simultània del moviment Catalunya
en Comú, crec que nascut ahir...
De
Viquipèdia
Sergi
Picazo i Guillamot[1] (Barcelona, 1980) és un periodista i professor universitari
català. Des
del 2014 és el cap de redacció i soci fundador del mitjà digital Crític, especialitzat en periodisme
d'investigació i anàlisi crítica de la realitat social i política de Catalunya.
També és professor associat de periodisme a la Facultat de Ciències de la
Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
En
el passat ha treballat com a redactor de la secció de Política al diari El Punt
Avui.[2]
A part ha col·laborat en altres projectes periodístics com l'Anuari Mèdia.cat Els silencis mediàtics,
des del 2012, junt a Roger Palà, i l'Observatori de la Cobertura de Conflictes,
equip de recerca en discurs del mitjans. Forma part, amb set periodistes més,
del col·lectiu Contrast, dedicat al periodisme social, per la pau i sobre drets
humans. Amb ells ha participat en l'elaboració de la sèrie de documentals Després de la pau.
En Roger Palà
també ha fet la seva aportació amb l’article Barcelona en Comú+ERC = la
Catalunya que ve.
Com que hi ha dos articles sobre el mateix tema a comentar
els presentarem en dos apunts correlatius.
Comencem per comentar l’article d’en Sergi Picazo. Comença presentant les dades de la darrera contesa
subministrades per l’entitat GESOP. D’entrada
la participació a Catalunya, després l’evolució de vot dels principals partits,
a continuació l’anàlisi amb aquestes conclusions:
·
Catalunya està
definitivament immersa en un nou cicle polític, marcat pel sobiranisme i per
l’auge de l’esquerra alternativa, que podria posar fi al sistema de partits del
règim de 1978.
·
La cultura de la Transició toca campanades a mort.
·
El dibuix de Catalunya que en surt és el d’una Catalunya
d’esquerres.
·
El cicle polític sorgit de la barreja d‘indignats del Moviment del 15-M, de
l’experiència dels activistes dels moviments socials sorgits a mitjan anys
noranta i de l’auge de l’independentisme republicà i d’esquerres està
cristal·litzant en alguna cosa.
A continuació, fruit d’aquestes dades i d’aquestes anàlisis surt
la pregunta:
·
Aleshores, hi ha opcions d’una Catalunya en Comú?
I la part final de l’article filosofa sobre tot el que s’ha
explicat i deduït.
S’acaba amb quatre comentaris de lectors...
Vegem l’article:
Es pot parlar ja sobre una Catalunya en
Comú (amb ERC, ICV-EUiA, la CUP i Podem) per a les eleccions del 27-S?
Perfil de twitter de Catalunya en Comú, no inaugurat encara
/ CRÍTIC
·
CiU obté el seu
pitjor resultat en unes eleccions municipals des del 1979.
·
El PSC pateix el seu
pitjor registre en unes municipals de tots els temps.
·
I el PP cau fins els
baixos registres que tenia als anys vuitanta a Catalunya.
·
En canvi, ERC
aconsegueix el seu millor resultat en unes municipals des de la Segona
República.
·
ICV-EUiA fa els
seus tercers millors resultats, només superats el 1979 i pràcticament igualant
els de 1995.
·
I la CUP gairebé
quadruplica la seva xifra de regidors i és el partit més votat en 16
municipis.
Tothom reconeix
que CiU ha guanyat les eleccions, amb el 21% dels vots i més de 3.000 regidors, i que, en nombre de vots, el segon
classificat és el PSC.
El politòleg i membre
del Cercle Gerrymandering, Edgar Rovira,
matisava: “De les 10 ciutats més grans de Catalunya, el PSC en governarà
sis i en una formarà part de la coalició de govern (Badalona). I si
ampliem el focus, de les 25 més grans, en governarà 15″.
Però la dada
més interessant són les tendències electorals. Aquest és un gràfic de
l’evolució de CiU en les eleccions municipals des del
1979.
Font: GESOP
Aquest és un gràfic de
l’evolució del PSC en les eleccions municipals des del
1979.
Font: GESOP
Aquest és un gràfic de
GESOP sobre les eleccions municipals d’ahir: creixen ERC, C’s, la CUP i
ICV-EUiA, i baixen CiU, el PP i el PSC.
Font: GESOP
L’esquerra més
enllà del PSC pot governar
en localitats tan importants com Barcelona
—ciutat símbol—, Badalona, Sabadell,
Terrassa o Berga. El resultat a Badalona,
la tercera ciutat de Catalunya, és
realment extraordinari: d’alcalde xenòfob del PP a un possible acord de govern Guanyem-ERC-ICV i, potser, amb el PSC. A més, les candidatures de
confluència han obtingut els grans resultats de Terrassa en Comú —dobla els resultats que tenia ICV-EUiA— o els de les diferents
aliances de Sabadell.
ERC és segona força en regidors, amb 1.000 més
que fa quatre anys, i segona força a
l’àrea metropolitana de Barcelona. Els republicans passen del 8,9% dels vots al 16,4%. A més, trenquen l’hegemonia
de CiU a les Terres de l’Ebre i tornen amb moltíssima força a Girona, a Manresa o a Vic.
ICV-EUiA en solitari resisteix i manté
alcaldies històriques com Sant Feliu o
el Prat de Llobregat i puja a l’Hospitalet;
però, a més, els projectes de confluència dels que formava part com Barcelona en Comú —amb Laia Ortiz de
cara visible—, Terrassa en Comú i Unitat
per Sabadell els tornen a fer decisius en ciutats clau. El punt fosc és
quedar sense regidor a Girona i a Lleida, entre d’altres.
La CUP multiplica
gairebé per quatre els regidors superant fins i tot Iniciativa. És segona força a
Reus, a Sant Cugat o a Cardedeu i primera
a Berga, però cal destacar que manté la presència a Girona i entra a Lleida
(a través de la Crida per Lleida), a
Tarragona i a l’Hospitalet de Llobregat.
Passen del 2,1% dels vots del 2011 al 7,1%. La CUP va obtenir 126.000 vots
en les autonòmiques del 2012. Ahir superava els 220.000 i
ni tan sols s’havia presentat arreu del territori. “Camp per córrer”, avisava
el periodista Marc Font.
L’esquerra alternativa
obté creixements a l’àrea metropolitana de Barcelona. Fixeu-vos només en els segons classificats en grans
ciutats: a Badalona,
Guanyem BDN en Comú; a Cornellà,
Cornellà en Comú, que aplega Procés Constituent, Alternativa d’Esquerres
de Cornellà —considerat el referent de la CUP al municipi—, Podem i
Equo; a Sabadell, amb un triple empat a regidors entre Unitat per Sabadell vinculada a ICV-EUiA, ERC i Crida per Sabadell,
propera a la CUP; a Sant
Cugat, la CUP; a Santa
Coloma, Som Gramenet, que unia Gent de Gramenet, Podem i activistes
independents; i a Terrassa, Terrassa en Comú, on van confluir ICV, EUiA, Podem, Guanyem i Procés Constituent.
A més, a Vilafranca,
a Vilanova o a Vic, la CUP —o candidatures afins— era tercera trepitjant els talons al
segon.
El més destacable
d’aquests comicis és que han confirmat que
Catalunya està definitivament immersa en
un nou cicle polític, marcat pel sobiranisme i per l’auge de l’esquerra
alternativa, que podria posar fi al sistema de partits del règim de 1978.
La cultura de la Transició toca campanades a
mort. El subdirector del diari ‘Ara’, David Miró, explicava
ahir que “el
dibuix de Catalunya que en surt és el d’una Catalunya d’esquerres”.
El cicle polític sorgit de la barreja d‘indignats del Moviment del 15-M, de
l’experiència dels activistes dels moviments socials sorgits a mitjan anys
noranta i de l’auge de l’independentisme republicà i d’esquerres està
cristal·litzant en alguna cosa.
L’any 2010,
les esquerres —incloent-hi fins i tot el PSC
de José Montilla— van assolir el seu pitjor resultat electoral de la història.
Va ser just sortint de set anys de Govern tripartit entre el PSC, ERC i ICV-EUiA. El 2012 comença a canviar el cicle. Les esquerres més
enllà del PSC van créixer en 17 diputats. I el 2014, en les europees, la
situació es va accelerar: ERC
guanyava per primera vegada les eleccions des de la Segona República, ICV-EUiA aconseguia el seu rècord
electoral i Podem s’emportava més de
100.000 vots a Catalunya.
L’auge independentista, la caiguda dels partits
defensors de l”statu quo’ i la crisi econòmica són els explosius catalans sobre
la bastida del règim del 78. Els nous lideratges polítics d’origen social,
tots femenins, des d’Ada Colau, a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca,
fins a Carme Forcadell, a l’Assemblea Nacional Catalana, suggereixen un
canvi de fons en les formes de fer política al fins ara “oasi català” controlat i dominat pel pujolisme i pel postpujolisme.
La tendència electoral
dels últims anys mostra les dificultats de CiU,
del PSC i del PP per mantenir el poder que havien monopolitzat durant 30 anys.
Però, tot i això, el règim es manté viu. La suma de vots de CiU, PSC i
PP encara és superior a la d’ERC, ICV-EUiA i CUP sumades. Parafrasejant
Gramsci: allò mor no acaba de morir, i allò nou no acaba de néixer.
Dues fotografies de
les esquerres en plural que ens poden servir per conèixer millor com són les
transformacions municipals d’aquest nou país. Són, probablement, les
dues localitats amb un percentatge més alt de vot d’esquerres a
Catalunya.
Celrà, un dels pobles més d’esquerres i
independentistes de Catalunya. El 81,5% dels vilatans
voten per candidatures d’esquerres. És una de les ja històriques alcaldies de
la CUP. Els cupaires hi tenen ara
majoria absoluta, amb el 51% dels vots. Els segueix una candidatura
d’independents, que suma vots amb ERC,
amb el 30,4%. Només 267 persones d’una població de més de 5.000 van anar a votar per CiU.
Badia, un dels municipis més d’esquerres de
l’àrea metropolitana de Barcelona. El 82% dels ciutadans vota partits d’esquerres. El PSC guanya com sempre. Però hi ha dues
candidatures d’esquerra alternativa en auge: Alternativa d’Esquerres per Badia (que forma part de les Candidatures Alternatives del Vallès, i
suma vots amb la CUP), amb el 24% de vots, i Badia
en Comú (que suma vots amb ICV-EUiA),
amb el 17%.
A més, ERC aconsegueix un meritori 4%
multiplicant per quatre els seus votants. A Badia, localitat de 13.000 habitants, només 400
persones voten el PP i un centenar
voten CiU.
Aleshores, hi ha opcions d’una Catalunya en
Comú?
Esquerra
Republicana, amb Oriol Junqueras de cap llista, té
opcions reals de disputar la victòria en
solitari a un Artur Mas en hores baixes… Per tant, en
principi, no optaria per cap confluència amb les altres esquerres catalanes.
Però pocs dirigents republicans descartarien ara mateix un pacte de govern o
d’estabilitat ‘a posteriori’ amb una possible candidatura Catalunya en Comú si fos per convocar una consulta sobre la independència.
ICV i EUiA defensen
la confluència d’esquerres en
unes eleccions catalanes des de fa anys. “No hi ha arguments polítics que
diguin que el que serveix per a Barcelona no serveixi per a Catalunya. Trias no
és pitjor que Mas”, va assegurar el coordinador nacional d’ICV Joan
Herrera. Iniciativa reconeix que en aquests comicis els ha anat millor —tot
i alguna excepció— als llocs on s’han presentat en confluència. Joan
Josep Nuet, d’EUiA, és igual d’explícit. “S’ha demostrat que amb una candidatura de
suma es pot guanyar. Si fem això a Catalunya, les forces transformadores podem
optar a la presidència de la Generalitat”,
va dir ahir. “Fa temps que nosaltres parlem de la Syriza catalana, i
avui aquesta idea és més viva que mai”,
va concloure.
Podem afirma que, fruit dels seus acords
interns, hauria de presentar-se en solitari a totes les eleccions autonòmiques.
Així ho han fet, amb un èxit relatiu, a Andalusia, a Aragó, a Castella-Lleó i a
Astúries, però amb pitjors resultats a la resta de comunitats. Podem podria, però, canviar
l’estratègia. Ja va canviar de parer amb la candidatura d’Ada Colau a Barcelona, a la qual Podem va donar suport explícit i oficial malgrat no voler
presentar-se amb la seva marca en les municipals. La possible candidatura
del periodista Albano Dante, un perfil ben vist per totes les esquerres,
podria facilitar les coses. Ahir, Pablo Iglesias, en un article a ‘Público’, escrivia: “Hem de prendre nota
també de la
importància dels lideratges i els estils que
serveixen per anar més enllà d’una identitat de
partit. Podem no pot ser en les generals un partit més sinó
un instrument obert a la participació i al
protagonisme de tots aquells que apostin pel canvi“.
L’èxit de la fórmula Barcelona en Comú,
amb Podem dins, pot ser un
precedent.
Procés Constituent va néixer justament per provocar una
confluència de les esquerres socials i polítiques en una candidatura en les
eleccions catalanes. Sempre han defensat que ICV-EUiA i la CUP haurien d’entendre’s. A més, la monja
benedictina Teresa Forcades ja ha acceptat el repte de presentar-se a
unes eleccions. El
seu perfil, clarament independentista, podria facilitar acords amb la CUP.
I la CUP?
La seva presència serà probablement el gran cavall de batalla de les converses que ja deuen
tenir lloc aquests dies. La CUP
vol anar en solitari; sempre ho ha dit i ho ha defensat en públic i en privat.
Actualment estan ja en el llarg procés de tria dels candidats a rellevar David Fernàndez i ja han aparegut noms
com el del periodista Antonio Baños i el de Josep
Manuel Busqueta, entre d’altres. Cap d’aquests dos noms estaria gens mal vist per la resta
de partits d’esquerres a l’hora de formar una llista unitària.
Sergi Picazo
587227
- GABRIEL SOLER26 de maig de 2015 - 10:54
Es pot parlar de Catalunya en Comú si a més d’un
programa de transformació social, de regeneració democràtica (ICV, on ets?),
s’hi inclou com a punt innegociable el compromís de contribuir des de l’endemà
del 27S a la creació de la República
Catalana Independent (l’adjectiu ‘Independent’ és aquí fonamental i
irrenunciable).
Si es vol continuar parlant de dret a decidir i
no definir-se sobre la ruptura independentista no hi haurà Catalunya en Comú
amb les forces que s’esmenten i se subordinarà la sobirania catalana a
l’espanyola, esperant quimèricament que l’Estat espanyol i de las JONS ens
“atorgui” el dret a decidir (el d’ells, no pas el nostre).
Per acabar, no fem
trampes amb els números: sumar els vots de Barcelona
en Comú a ICV-EUiA és pel cap baix esbiaixat.
- JORDI ORTIZ GIL26 de maig de 2015 -
13:38
La confluència de les
esquerres serà assumint el referèndum (si s’escau, desobeint l’estat), no la
independència, i centrant-nos en tota la resta de coses que ens uneixen (procés
constituent, participació democràtica, mecanismes efectius contra la corrupció,
serveis públics, economia solidària…), o
no serà.
Si des de
l’independentisme poseu la independència com a condició innegociable, ens
deixareu fora a molta gent (més de la que penseu) que no tenim una
identitat nacional significativa (ni la volem) i que defensem la sobirania dels
pobles com a qüestió de respecte i democràcia. Aquesta és la generositat que hauria de tenir
l’independentisme d’esquerres. Altres organitzacions han de fer
altres esforços de generositat (evitar aferrar-se a noms o a lideratges
concrets, assumir mètodes participatius reals…), esmentats en part en aquest
article. Per cert, gràcies, Sergi per l’anàlisi, crec, força acurada. ?????
- JORDI ANDREU BATALLÉ26 de maig de 2015
- 13:04
Les eleccions del 27-S es convoquen perquè un Estat poc democràtic ha impedit
celebrar un referendum
vinculant sobre la independència de Catalunya. Els que tenim clar que volem la
independència de Catalunya només votarem, en aquestes eleccions, partits i
coalicions que expressin molt clarament la posició favorable a la
independència. Em sembla que
intentar atreure vots partidaris de la independència cap a coalicions tipus
Barcelona en Comú, que no es defineixen sobre aquest tema, és un intent de
confondre als electors. Estic segur
que els electes de la llista de Barcelona en Comú amb una posició favorable a
la independència ho tenen clar.
- ESPARVER MORAT26 de maig de 2015 -
14:34
La confluència de les esquerres serà
assumint la possibilitat de que resultat del referèndum sigui si a la
independència. Jo crec que no hi ha confluència sense referèndum, no hi ha
confluència sense plebiscit. Serà molt difícil confluir sense defensar el dret
a l’autodeterminació dels pobles. Perquè tots els que defensem “la
sobirania dels pobles com a qüestió de respecte i democràcia”, el que defensem
és que aquests pobles puguin celebrar un referèndum i per tant que els
ciutadans puguin votar sí o no o blanc, tots els ciutadans, tant els
d’esquerres, com els més socials, els anticapitalistes, els de dretes, els
lliberals, els socialistes etc…Això crec que és clau. Em sembla impossible una Catalunya en Comú que
no tingui en compte la més gran mobilització ciutadana de la Catalunya del
segle XXI, per ara la independentista, com a moviment ciutadà. Per altra banda, veig molt feina per confluir amb
agrupacions que funcionen encara amb llistes “tancades” i quotes de partit.
Joan A. Forès
Reflexions
