Benvolguts,
En un apunt anterior hem presentat i comentat l’article de Sergi Picazo, bessó d’aquest, de títol Es
pot parlar ja sobre una Catalunya en Comú (amb ERC, ICV-EUiA, la CUP i Podem)
per a les eleccions del 27-S?
I ara i aquí publiquem i comentem l’article de Roger Palà Barcelona en Comú+ERC = la Catalunya que ve.
En Palà parla del
Camamilla Party de nom semblant al Tea Party nordamericà, partit ultradretà d’una tal Palin. També s’ha usat de manera despectiva en els cercles de
Madrid el terme Cazalla Party per
referir-se a la dreta ultramuntana espanyola.
Hem de dir que els dos articles d’en Sergi Picazo i d’en Roger
Palà són complementaris a més de bessons. Els hem posat en un cert ordre
però també els podíem haver posat al revés. Cal que els llegim de correguda i
que els absorbim en la seva totalitat. Hem de dir també que la filosofia dels
dos articles que de fet és una de sola, ens ha sobtat. Encara l’estem paint,
molt lentament! Els esdeveniments que amb rapidesa vindran ens ajudaran a
discernir què hi ha de veritat, què de mentida, què d’equivocació, què de
fantasia...
Un altre dels molts dubtes que ens poden inquietar és la
proposta de conjunció de l’esperit del PSUC
i l’esperit d’ERC que ja sabem que
mai no s’han tolerat excessivament. Tanmateix al nostre Grup d’Opinió GOAL hi
ha qui havia sigut del PSUC, després
va ser amb ERC i ara a més és amb nosaltres.
I també n’hi ha d’altres que manifesten que no volen ni sentir parlar del PSUC.
I convivim...
Roger Palà és un
periodista compromès, d’esquerres, que és una de les ànimes del Grup Ramon Barnils i del Grup Crític. Això a part de ser el
responsable d’Enderrock! El seu
article d’avui és molt profund i fa pensar molt, molt, molt, Barcelona en
Comú+ERC = la Catalunya que ve.
Roger
Palà i Balanyà (Barcelona, 1978) és un periodista català.[1]
Des del 2014 és el coordinador i soci fundador del mitjà digital Crític, especialitzat en periodisme
d'investigació i anàlisi crítica de la realitat social i política de Catalunya.
Llicenciat
a la Universitat Autònoma de Barcelona
(UAB),[1]
des del febrer de 2005 va ser cap de redacció de la revista Enderrock.[2]
És un dels impulsors de l'observatori crític dels mitjans Mèdia.cat, una iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils,
i és un dels coordinadors de l'Anuari
Mèdia.cat dels silencis mediàtics.[2][3]
Bloguer des
del novembre de 2006,[2]
ha treballat a la revista El Triangle, ha col·laborat amb el setmanari La Directa,
la revista El
Temps i el diari El Punt Avui. Va començar a exercir de periodista
als mitjans de comunicació del barri de Gràcia: va ser
un dels impulsors de la revista Transversal i ha col·laborat a Gràcia TV.
Barcelona en Comú+ERC = la Catalunya que ve
«L’aliança d’aquestes dues tradicions –el
republicanisme catalanista i l’herència del PSUC- genera autèntic pànic a
l’establishment»
Roger Palà
27/05/2015
El triomf de
Barcelona en Comú, la candidatura
encapçalada per Ada Colau, ha
desfermat la histèria del “Camamilla Party”.
Per als qui no sàpiguen a què fa referència aquest concepte, així és com
s’anomena col·loquialment en alguns àmbits la “llista única” d’opinadors, tertulians i
avatars de Twitter que destaquen per la seva defensa a ultrança de les
essències del convergentisme més intransigent. Les intoxicacions periodístiques de baix nivell, disfressades de
pseudoinvestigació de pa sucat amb oli, han estat a l’ordre del dia.
Tanmateix, és molt probable que en el festival d’insults i desqualificacions
que estem vivint aquests dies contra Colau i Barcelona en Comú sigui tan sols
un aperitiu. El plat fort de tot plegat incorporarà al
menú unes altres sigles: les d’Esquerra Republicana de Catalunya.
Barcelona en Comú ha obtingut una victòria important a Barcelona. És un fet excepcional que una formació amb matriu d’esquerra transformadora guanyi l’ajuntament de la capital del país. Però, tot i això, els seus 11 regidors queden molt lluny de la majoria absoluta. Ada Colau haurà de buscar aliances. I a priori, l’aliança més lògica no és un partit de l’antic règim com el PSC, sinó ERC i, en menor mesura, la CUP. Com que la possibilitat d’una aliança BeC-ERC genera pànic a la part alta de la ciutat, els corifeus patriòtico-liberals han començat una creuada per desactivar-la des del minut zero. De moment apunten a Colau. Depèn de com vagi la cosa, la diana es desplaçarà cap Alfred Bosch i Oriol. Junqueras.
Tindria tota la lògica del món, però, que Barcelona en Comú i ERC s’entenguessin. Entre d’altres coses, perquè són els partits polítics amb més punts de connexió en el sí de l’actual consistori. BeC ha guanyat amb força als barris populars, que han estat claus per la seva victòria. Però també ha tingut un resultat meritori en altres posicions a priori més reticents a la seva proposta: és primera força a Sants i segona a Gràcia, l’Eixample i les Corts. Això vol dir que ha aconseguit aglutinar el vot de la perifèria a una part important del vot de les classes mitjanes i populars del centre i dels barris menestrals de Barcelona. Aquesta combinació ha estat la clau de la victòria. I aquest vot cèntric és clarament sobiranista.
Els números canten. 398.000 persones van votar "sí-sí" a Barcelona el passat 9-N, però CiU, ERC, la CUP i Millor Barcelona (RCat +SI) només van sumar 290.000 vots a les eleccions del 24-M. On són els 108.000 vots que falten en aquest còmput? No sembla lògic pensar que s’hagin quedat a casa, perquè el votant independentista està mobilitzat i no sol abstenir-se. PP i Ciutadans queden descartats d’entrada com a receptors prioritaris. Resten dues opcions: un PSC amb un candidat que clarament ha dit que no aposta per la independència, i Barcelona en Comú. És així:
Barcelona en Comú ha obtingut una victòria important a Barcelona. És un fet excepcional que una formació amb matriu d’esquerra transformadora guanyi l’ajuntament de la capital del país. Però, tot i això, els seus 11 regidors queden molt lluny de la majoria absoluta. Ada Colau haurà de buscar aliances. I a priori, l’aliança més lògica no és un partit de l’antic règim com el PSC, sinó ERC i, en menor mesura, la CUP. Com que la possibilitat d’una aliança BeC-ERC genera pànic a la part alta de la ciutat, els corifeus patriòtico-liberals han començat una creuada per desactivar-la des del minut zero. De moment apunten a Colau. Depèn de com vagi la cosa, la diana es desplaçarà cap Alfred Bosch i Oriol. Junqueras.
Tindria tota la lògica del món, però, que Barcelona en Comú i ERC s’entenguessin. Entre d’altres coses, perquè són els partits polítics amb més punts de connexió en el sí de l’actual consistori. BeC ha guanyat amb força als barris populars, que han estat claus per la seva victòria. Però també ha tingut un resultat meritori en altres posicions a priori més reticents a la seva proposta: és primera força a Sants i segona a Gràcia, l’Eixample i les Corts. Això vol dir que ha aconseguit aglutinar el vot de la perifèria a una part important del vot de les classes mitjanes i populars del centre i dels barris menestrals de Barcelona. Aquesta combinació ha estat la clau de la victòria. I aquest vot cèntric és clarament sobiranista.
Els números canten. 398.000 persones van votar "sí-sí" a Barcelona el passat 9-N, però CiU, ERC, la CUP i Millor Barcelona (RCat +SI) només van sumar 290.000 vots a les eleccions del 24-M. On són els 108.000 vots que falten en aquest còmput? No sembla lògic pensar que s’hagin quedat a casa, perquè el votant independentista està mobilitzat i no sol abstenir-se. PP i Ciutadans queden descartats d’entrada com a receptors prioritaris. Resten dues opcions: un PSC amb un candidat que clarament ha dit que no aposta per la independència, i Barcelona en Comú. És així:
gran part de l’independentisme, a
Barcelona, ha visualitzat la formació d’Ada Colau com una opció de ruptura amb
l’"statu quo" i
hi ha fet confiança.
Per tot plegat, a l’hora de buscar aliats, ERC es visualitza com l’opció més lògica per BeC. Els republicans, liderats per Oriol Junqueras, són el gran partit de l’esquerra a l’interior de Catalunya i segona força a l’àrea metropolitana. És un partit a l’alça, com l’espai que representa Barcelona en Comú. ERC incorpora en el seu ADN tan l’esperit de la gent treballadora d’interior com el tremp de les classes mitjanes urbanes. ERC representa moltes coses, però una de molt important: és el reflex de la gent de peu pla que no espera que li solucionin la vida i que el 12 de setembre de 1714 va obrir la persiana de la botiga, va sobreposar-se i va tirar endavant el país. L’aliança d’aquestes dues tradicions –el republicanisme catalanista i l’herència del PSUC- genera autèntic pànic a l’establishment, tan el local com el de la metròpoli.
No tot seran flors i violes. Per qüestions d’estricta aritmètica, és molt probable que els acords de governabilitat a Barcelona hagin d’implicar també el PSC. No seria cap drama: en el cas de Trias, que també va governar amb minoria, els acords implicaven sovint una cosa pitjor: el Partit Popular d’Alberto Fernández Díaz (sí, aquell senyor que deia que el Raval era un gueto islamista). Però una cosa és comptar amb els vots del PSC o la seva abstenció, i una altra que els socialistes juguin un rol actiu en el govern municipal. Barcelona en Comú sap que no pot permetre’s pactar amb un partit esquitxat per la corrupció. Però per tradició històrica i afinitats, al sí de BeC segur que hi ha algunes veus (les més pròximes a ICV) que no hi farien gaires fàstics.
Un acord on el PSC jugui un paper central és l’escenari desitjat per CiU. Permetrà als corifeus de la federació seguir propagant el discurs de la Colau espanyolista i que tot plegat no és més que una reedició 2.0 del tripartit. En canvi, un acord d’esquerra ampli, que uneixi independentistes i autodeterministes al capdavant de la capital, fa entrar en curtcircuit aquest relat. Si a més l’acord té una visió àmplia i apunta cap a les eleccions del 27 de setembre, el projecte pren encara més força i té la virtut d’incorporar al procés sobiranista unes de sensibilitats que inicialment hi eren però que de mica en mica se n’han anat apartant. Aquestes sensibilitats seran claus per culminar el projecte sobiranista amb èxit.
Barcelona i Catalunya viuen un canvi de cicle. Estem davant d’una onada de proporcions encara per determinar. Però la conjuntura i el temps juguen a favor de Barcelona en Comú i les alternatives d’esquerres. Si Colau aguanta l’embranzida mediàtica i aconsegueix formar un govern sòlid, el camí es pot fer més planer. Barcelona en Comú es pot assemblar en algunes coses a Syriza, però la capital catalana no és Grècia. La ciutat té superàvit, hi ha diners per fer polítiques socials fortes, i a més la conjuntura econòmica pot millorar. La Generalitat tampoc s’hi podrà posar de cul. Mas no hauria de rondinar gaire, perquè ara com ara Ada Colau té la clau de la caixa més sanejada del país. Si la nova alcaldessa sap administrar amb els tempos amb sensatesa, justícia i generositat, pot ser l’inici d’un cicle llarg de governs d’esquerra forta al capdavant de Barcelona. A l'acabament del film Casablanca el Rick li diu al gendarme de la França lliure, Aquest és l'inici d'una llarga amistat...
Per tot plegat, a l’hora de buscar aliats, ERC es visualitza com l’opció més lògica per BeC. Els republicans, liderats per Oriol Junqueras, són el gran partit de l’esquerra a l’interior de Catalunya i segona força a l’àrea metropolitana. És un partit a l’alça, com l’espai que representa Barcelona en Comú. ERC incorpora en el seu ADN tan l’esperit de la gent treballadora d’interior com el tremp de les classes mitjanes urbanes. ERC representa moltes coses, però una de molt important: és el reflex de la gent de peu pla que no espera que li solucionin la vida i que el 12 de setembre de 1714 va obrir la persiana de la botiga, va sobreposar-se i va tirar endavant el país. L’aliança d’aquestes dues tradicions –el republicanisme catalanista i l’herència del PSUC- genera autèntic pànic a l’establishment, tan el local com el de la metròpoli.
No tot seran flors i violes. Per qüestions d’estricta aritmètica, és molt probable que els acords de governabilitat a Barcelona hagin d’implicar també el PSC. No seria cap drama: en el cas de Trias, que també va governar amb minoria, els acords implicaven sovint una cosa pitjor: el Partit Popular d’Alberto Fernández Díaz (sí, aquell senyor que deia que el Raval era un gueto islamista). Però una cosa és comptar amb els vots del PSC o la seva abstenció, i una altra que els socialistes juguin un rol actiu en el govern municipal. Barcelona en Comú sap que no pot permetre’s pactar amb un partit esquitxat per la corrupció. Però per tradició històrica i afinitats, al sí de BeC segur que hi ha algunes veus (les més pròximes a ICV) que no hi farien gaires fàstics.
Un acord on el PSC jugui un paper central és l’escenari desitjat per CiU. Permetrà als corifeus de la federació seguir propagant el discurs de la Colau espanyolista i que tot plegat no és més que una reedició 2.0 del tripartit. En canvi, un acord d’esquerra ampli, que uneixi independentistes i autodeterministes al capdavant de la capital, fa entrar en curtcircuit aquest relat. Si a més l’acord té una visió àmplia i apunta cap a les eleccions del 27 de setembre, el projecte pren encara més força i té la virtut d’incorporar al procés sobiranista unes de sensibilitats que inicialment hi eren però que de mica en mica se n’han anat apartant. Aquestes sensibilitats seran claus per culminar el projecte sobiranista amb èxit.
Barcelona i Catalunya viuen un canvi de cicle. Estem davant d’una onada de proporcions encara per determinar. Però la conjuntura i el temps juguen a favor de Barcelona en Comú i les alternatives d’esquerres. Si Colau aguanta l’embranzida mediàtica i aconsegueix formar un govern sòlid, el camí es pot fer més planer. Barcelona en Comú es pot assemblar en algunes coses a Syriza, però la capital catalana no és Grècia. La ciutat té superàvit, hi ha diners per fer polítiques socials fortes, i a més la conjuntura econòmica pot millorar. La Generalitat tampoc s’hi podrà posar de cul. Mas no hauria de rondinar gaire, perquè ara com ara Ada Colau té la clau de la caixa més sanejada del país. Si la nova alcaldessa sap administrar amb els tempos amb sensatesa, justícia i generositat, pot ser l’inici d’un cicle llarg de governs d’esquerra forta al capdavant de Barcelona. A l'acabament del film Casablanca el Rick li diu al gendarme de la França lliure, Aquest és l'inici d'una llarga amistat...
L’inici de
molt.
Roger Palà
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada