Benvolguts,
L’Enric Serra al PuntAvui ens explicava fa 4 anys com s’havia
esdevingut el cafè
para todos i sobretot per què! Recordem que només Catalunya i Euskadi
havien demanat i tingut Estatut d’Autonomia
en temps de la República. Recordem que en els darrers anys del franquisme només
Catalunya a través de l’Assemblea de Catalunya, demanava un Estatut d’Autonomia
que en principi havia de ser la continuació del que era vigent l’any 1936
quan Franco i els seus militars, feixistes, Cedistes i falangistes ajudats pel
Vaticà varen fer l’Alzamiento i la guerra contra Catalunya. Catalunya es manifestava
amb el lema Llibertat, Amnistia i
Estatut d’Autonomia, amb la Independència
com a fons. Tots els detentadors del poder en aquell moment, tecnòcrates, militars,
cacics, terratinents i similars varen trobar el mètode per diluir les
aspiracions catalanes.
El 2011 les demandes dels cacics i terratinents espanyols
que gaudien d’uns privilegis que no es mereixien havien arribat al límit del
que Catalunya podia finançar i per altra part els sicaris de l’Aznar i en
general del PPSOE insistien cada cop més en la recentralització, homogeneïtzació,
igualació, cafè para todos, etc.
Hi ha dues frases que resumeixen la tesi de l’article:
·
Però si per atzar
arribessin a mirar més enllà, s'adonarien que allò que va generar el mapa
autonòmic actual i la seva densa xarxa de governs, parlaments i accions
legislatives no van ser les demandes de Catalunya i del País Basc, sinó
l'enveja i la ignorància.
·
Per aquest sistema
van arribar a tenir el mateix desenvolupament institucional que Catalunya tenia
i a més a més un finançament “solidari” o, dit d'una altra manera, un
finançament no pas basat en la seva capacitat sinó en la penalització dels que
havien gosat posar-se davant del carro.
L'enveja, veritable niu de la serp autonòmica
09/02/11 02:00 - Enric Serra
El vistiplau que Artur
Mas va obtenir dilluns de Rodríguez Zapatero perquè Catalunya situï els límits
de l'endeutament una mica més amunt ha provocat molta coïssor a la pell de
diversos presidents autonòmics i alcaldes espanyols. Profundament emprenyats, consideren que les
seves respectives administracions han estat discriminades, i han fet
arribar a l'opinió pública declaracions tibants que van fent piló sobre la idea
que Catalunya és la causa de tots els mals d'aquest Estat autonòmic que ara
tothom troba tan malgastador.
Serà difícil que, en
aquest context en què el nostre país és el cabàs dels greuges, els caparruts
ideòlegs de la retallada autonomista deixin de trobar pretextos per
recentralitzar l'Estat espanyol, perquè això és el que ara tenen entre cella i
cella i la seva perspectiva política s'acaba més o menys en aquest punt
cranial. Però si
per atzar arribessin a mirar més enllà, s'adonarien que allò que va generar el
mapa autonòmic actual i la seva densa xarxa de governs, parlaments i accions
legislatives no van ser les demandes de Catalunya i del País Basc, sinó
l'enveja i la ignorància.
L'enveja que corsecava
les baronies polítiques dels grans partits espanyols i la ignorància de
territoris amb vocació de diputació provincial seduïts per la malaltissa
convicció que un estatut d'autonomia era una joguina que s'aconseguia amb
rebequeries. Per
aquest sistema van arribar a tenir el mateix desenvolupament institucional que
Catalunya tenia i a més a més un finançament “solidari” o, dit d'una altra
manera, un finançament no pas basat en la seva capacitat sinó en la
penalització dels que havien gosat posar-se davant del carro.
I ara que hem
contribuït generosament i “sisplau per força” al seu desenvolupament i que
aquesta hipoteca i la impunitat deutora de l'Estat ens han fet endeutar per
finançar com calia els compromisos de responsabilitat que el nostre autogovern
assumia, encara
ens hem de sentir dir que tenim privilegis. Cada dia que passa s'incrementa més el
significat d'aquella frase que un Jordi Pujol amb la mosca fins al nas va
deixar anar: “Qui s'han cregut que som?”.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada