dimecres, 6 de maig del 2015

06/05/15. Albert Pont. Qui pagarà el deute de l’estat espanyol? L'estat català no té obligació d'assumir una part del deute de l'estat espanyol mentre aquest no li reconegui la independència...

Benvolguts,
El nostre vell conegut Albert Pont torna a encertar-la explicant amb pels i detalls el dilema dels creditors estrangers de deute espanyol: Si volen que Catalunya assumeixi part del deute, cal que prèviament reconeguin Catalunya com a estat sobirà...

En l’apunt només hi ha una frase inquietant:
I, és clar, com que Espanya no hi té res a perdre, l'amenaça resulta prou creïble.
Espanya pot fer totes les animalades que vulgui perquè no hi té res a perdre...

Aquest tema de qui paga el deute extern està molt explicat pel mateix Albert Pont en el llibre Delenda est Hispania, i està íntimament lligat amb el repartiment d’actius i passius.
Si ho entenc bé, Catalunya un cop sigui independent pot partir de zero, assumint el deute propi de Catalunya, d’uns 60.000M€ i a partir de l’endemà de la independència pot continuar vivint, generant PIB i amb el superàvit fiscal provinent dels 16.000M€ anuals que ara no tenim anar-lo eixugant. Un altre assumpte que formaria part de la negociació és la valoració de com ens retornen els diners corresponents a l’espoli continuat d’Espanya que en aquests moments puja a uns 320.000M€.
En canvi Espanya té l’enorme deute extern d’un bilió d’euros, un milió de milions d’euros, que Catalunya pot assumir en la part que consideri que és una part del deute que ha contret Espanya per fer obres d’infraestructures destinades a Catalunya (si Espanya s’ha endeutat per construir un AVE a Galícia, no és el nostre problema, si s’ha endeutat per construir un AVE a Catalunya podem assumir-lo però al mateix temps preguntar si era la infraestructura que més ens interessava o hauríem preferit construir el Corredor Mediterrani, pregunta que ningú no ens va fer) .
Segons l’article de l’Albert Pont, corroborat per Margallo, el deute assumible per Catalunya seria com a màxim un 16% del deute espanyol o sigui 160.000M€. I aquí venen les cagarrines del Gobierno espanyol i les cagarrines dels tenedors de deute espanyol que veuen perillar perillosament la seva possibilitat de cobrament. Recordem com en Xavier Sala i Martin explica aquest cas. Diu que quan fineixi el termini del deute corresponent, el tenedor dels “papelitos” se n’anirà al Banco de España a cobrar i no admetrà excuses ja que el seu “papelito” diu que el Banco de España li deu tant i tant. No li deu Catalunya, li deu el Banco de España!
Un altre paràmetre a tenir en compte és la pèrdua de PIB del Reino de España. A partir del moment que Catalunya s’independitzi, al PIB del que quedi d’Espanya se li ha de restar el PIB català de 200.000M€. El Reino de España quedarà per tant amb un PIB de 800.000M€ i un deute sobirà d’1.000.000€!

L’article acaba amb una frase lapidària:
Només si ens mirem la independència de Catalunya com un cas de dissolució d'estats, els creditors de l'estat espanyol podran dormir tranquils.

Albert Pont
06.05.2015
Qui pagarà el deute de l’estat espanyol?

Recentment, un antic assessor del l'ex-president Bush es mostrava preocupat pel fet que una Catalunya independent hagués d'assumir part del deute de l'estat espanyol. No és el primer que demostra una inquietud semblant. I, tanmateix, no m'hi acabaré d'acostumar mai. Cada vegada que algú de fora treu el tema no puc deixar de contenir una sonora riallota. I és que n'hi ha per a estar escagarrinat!

No és que uns i altres manifestin el temor que una Catalunya independent no tingui la capacitat d'assumir una part del deute de l'estat espanyol. De fet, això no ho posa en dubte ningú. La prova més evident és que avui dia els ciutadans de la Catalunya autonòmica ja suportem més del 31% del deute tot el deute públic de l'estat, malgrat ser el 16,03% de la població. I res no fa pensar que la quantitat que hàgim d'assumir els ciutadans d'una Catalunya independent hagi de ser més alta. De fet, el senyor García-Margallo deia en un informe fet públic l'any passat que Catalunya hauria d'assumir el 16% del deute espanyol.

Però tant se val. El problema no és pas aquest. El veritable temor dels creditors de l'estat espanyol no és la capacitat creditícia d'una Catalunya independent. Allò que realment crispa els nervis dels financers i dels polítics més temperats és que Espanya no reconeixerà mai la independència de Catalunya o, almenys, això ens vol fer creure el seu govern. I què té a veure això amb el deute? Doncs molt senzill. L'estat català no té obligació d'assumir una part del deute de l'estat espanyol mentre aquest no li reconegui la independència. Encara més, no es pot transferir deute sense reconeixement previ. I si en algun moment la Generalitat ho acceptés, o bé l'hauran enganyat o bé ens enganyarà a nosaltres.

Sigui com sigui, la mateixa transmissió d'una part del deute de l'estat espanyol a una Catalunya autoproclamada independent és un acte que implica el reconeixement d'estats. I aquest petit detall de no res fa anar de corcoll les delegacions diplomàtiques de tot el món i, de retruc, les entitats financeres internacionals. Perquè si no hi ha reconeixement, no hi pot haver repartiment del deute. I si la transmissió del deute no es fa efectiva, tururut violes deute, Espanya, l'euro i aneu a saber quantes coses més. I, és clar, com que Espanya no hi té res a perdre, l'amenaça resulta prou creïble.

A més, aquestes consideracions no afecten solament l'estat espanyol. Afecten també els creditors. Així, un estat creditor del deute de l'estat espanyol no podrà reclamar-ne una part a Catalunya si prèviament no en reconeix la independència. I si la reconeix per poder cobrar, es posarà de cul amb Espanya. I això resulta molt lleig de fer... De fet, mentre els creditors de l'estat espanyol no reconeguin la independència de Catalunya s'hauran de comportar com si (aquí) només hi hagués una única entitat sobirana: Espanya. És a dir, mentre els creditors d'Espanya no reconeguin la nostra independència hauran d'actuar com si Catalunya no tingués capacitat jurídica per a assumir part del deute de l'estat espanyol.

Així doncs, hi ha un risc potencialment alt que Espanya no pugui transmetre part del seu deute a l'estat català. I no ho podrà fer, no tant per una impossibilitat econòmica o per manca de voluntat política, sinó per una qüestió tècnica de caràcter jurídic. I, és clar, seria una autèntica llàstima que tot el sistema monetari europeu se n'anés en orris per un petit tecnicisme de res…

La comunitat internacional té un autèntic dilema de difícil solució, llevat, és clar, que es decidís a tirar pel dret i afrontés la secessió de Catalunya com un cas de dissolució de l'estat espanyol. Perquè mort el gos, morta la ràbia. Si l'estat espanyol deixés d'existir, els seus béns i deutes es podrien transmetre a tots els successors sense que calgués el reconeixement. Només si ens mirem la independència de Catalunya com un cas de dissolució d'estats, els creditors de l'estat espanyol podran dormir tranquils. Una altra cosa és que s'ho mereixin.

Com deia Keynes, si et dec un dòlar tinc un problema. Però si te'n dec un milió el problema és teu. I jo afegeixo que si te'n dec més d'un bilió el problema és de tot el món mundial. Però, és clar, què se li pot anar a explicar, a un 'neocon', de les aportacions d'un extremista radical com Keynes!

Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis.

Joan A. Forès

Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada