Benvolguts,
Aprofitant que aquests dies estem publicant apunts sobre la tercera restauració borbònica (1975) com a esdeveniment paral·lel a la mort del dictador Franco (1975) i a la creació de laboratori (amb soroll de sabres) de la Constitució (1978), explicarem, ajudats de la Viquipèdia els avatars de Catalunya en l’època borbònica de 1700 a 2015.
La història d'Espanya i de Catalunya en l’època
borbònica de 1700 a 2015.
Mostrarem que els Borbons han demostrat fins ara que són com els saltamartins. Per molt que els desequilibris tornen a posar-se drets...
Els Borbons pertanyen a la casa regnant actualment, per tercera etapa a Espanya (1700-1868, 1874-1931, 1975~). La primera etapa borbònica va començar amb Felip5. Del 1700 al 1701 hi va haver pau i el Borbó com s’esqueia des de feia 5 segles va signar (com els Àustries i abans com els reis de la Casa de Barcelona) les Constitucions de tots els territoris de la Confederació catalano-aragonesa).
Els Borbons pertanyen a la casa regnant actualment, per tercera etapa a Espanya (1700-1868, 1874-1931, 1975~). La primera etapa borbònica va començar amb Felip5. Del 1700 al 1701 hi va haver pau i el Borbó com s’esqueia des de feia 5 segles va signar (com els Àustries i abans com els reis de la Casa de Barcelona) les Constitucions de tots els territoris de la Confederació catalano-aragonesa).
A la tradició de les Corts de la Confederació
Catalano-aragonesa, li deien al rei:
"Nós, que som tant com vós, i junts més que vós, us hem
triat com el nostre Senyor i Rei si conserveu els nostres drets i llibertats, i
si non, non".
El 1701 va començar la Guerra
de Successió espanyola formant part de la guerra entre els dos poders
europeus, França i Austria-Hongria, on van intervenir també altres
països com Anglaterra.
Segons la Viqui:
La Guerra va finalitzar amb la signatura el 1713 del Tractat d'Utrecht[3] i
el 1714 del Tractat de Rastatt,[4] en
aplicació dels quals Felip V fou reconegut com a rei d'Espanya,
però amb la condició de renunciar als seus drets al tron francès, evitant així la unió de les dues
corones.
La guerra a la península va durar del 1701 al
1715, passant per l’ocupació borbònica de la Corona d’Aragó (1707 va caure el Regne de València, el 1714 va caure el Principat de Catalunya i el 1715 va caure el regne de Mallorca). Inici de la primera
etapa borbònica.
La primera etapa borbònica es va acabar amb
la Revolució del 1868
que va instaurar la primera República Espanyola.
Segons la Viqui:
La Revolució de 1868 o La Gloriosa, també coneguda com La septembrina o
la Revolució de Setembre, va ser un aixecament revolucionari
espanyol que va tenir lloc el setembre de 1868 al Regne constitucional d'Espanya i
va suposar el destronament de la reina Isabel II i l'inici del període
denominat Sexenni Democràtic.
El Sexenni Democràtic o Sexenni Revolucionari és
un període històric del Regne constitucional d'Espanya comprès
entre la Revolució de 1868 que suposà la fi del
regnat d'Isabel II d'Espanya i la Restauració de la dinastia borbònica el
Gener del 1875.
Aquesta etapa de la història espanyola es pot considerar un fet homòleg a la primavera dels pobles que visqueren les
nacions europees; arribada, com molts altres fets o corrents, amb un cert
retard a la península.
L'any 1866, tot un conjunt d'opositors al règim monàrquic d'Isabel II
acordaren l'anomenat Tractat d'Ostende, tractat
amb el qual pretenien acabar amb la dinastia borbònica així com amb el seu
contemporani govern corrupte de Narváez. Com a resultat d'aquest pacte, al
setembre de 1868, a Cadis, s'inicià la coneguda Revolució de 1868, també dita
"La Gloriosa". A part de ser un aixecament militar liderat per Joan Prim i Francisco Serrano, cal tenir
present el suport de la població, car en molts pobles la ciutadania ocupà els
carrers amb el crit de "Morin els Borbons".
Havent triomfat l'aixecament i després de la redacció de la Constitució de 1869, la Constitució més liberal
del sXIX, de seguida sorgí el problema de en quina figura havia de recaure la
monarquia espanyola. Finalment, Amadeu
de Savoia, membre de la família reial italiana que havia dut a terme la
reunificació del seu Estat, fou elegit com a nou Monarca constitucional -és a
dir, Rei que regna, però que no governa- l'any 1871.
No obstant això, el regnat d'Amadeu I durà fins al 1873,
moment en què abdicà en vistes de la manca de suport dels diferents partits
polítics, de les revoltes populars decebudes, a més de la tercera guerra carlina la qual havia
estat detonada per la seva elecció com a Rei en lloc del pretendent carlí.
La (Primera) restauració
borbònica es va produir a l’acabament del Sexenni Democràtic.
Segons la Viqui:
La (Primera) Restauració
borbònica fou el període de la Història d'Espanya comprès entre el
pronunciament del General Arsenio Martínez Campos el 1874 que posà fi
a la Primera República Espanyola, i la
proclamació de la Segona República el 14 d'abril de 1931.
El pronunciament de Martínez Campos el 29 de desembre
de l'any 1874 a
la ciutat de Sagunt restablí
la Monarquia Espanyola i la dinastia
borbònica en el fill d'Isabel II, el reiAlfons XII d'Espanya.
La (Primera) Restauració borbònica es va
acabar amb la proclamació de la Segona República el 14 d'abril de 1931.
Segons la Viqui:
La (Primera) Restauració borbònica fou el període de
la Història d'Espanya comprès entre el
pronunciament del General Arsenio Martínez Campos el 1874 que posà fi
a la Primera República Espanyola, i la
proclamació de la Segona República el 14 d'abril de 1931.
El període es va caracteritzar per una certa estabilitat institucional,
la conformació d'un model liberal de l'Estat i la incorporació dels moviments
socials i polítics, fruit de la revolució industrial.
En aquest sistema podem distingir tres etapes: una de preconstitucional
fins a l'aprovació de la constitució de 1876,
una altra de constitucional fins a la suspensió de garanties i la
instauració del Directori militar en
l'etapa coneguda com la dictadura de Miguel Primo de Rivera que s'inicia
l'any 1923 i
acabà el dia 14 d'abril de l'any 1931.
A les acaballes de la (Primera) Restauració
borbònica s’esdevé el període de la Mancomunitat de
Catalunya. La Mancomunitat de
Catalunya va
ser una institució activa entre 1914 i 1923/1925 que agrupà
les quatre diputacions catalanes: Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida.[1]
Segons la Viqui:
La Mancomunitat de Catalunya Tot i que havia de tenir
funcions purament administratives i que les seves competències no anaven més
enllà de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància
política: representava el primer reconeixement
per part de l'estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des
del 1714.[2]
Va ser presidida per Enric Prat de la Riba (1914-1917) i un
cop mort aquest, per Josep Puig i Cadafalch (1917-1923),
militants tots dos de la Lliga Regionalista, i es va convertir en un ens
bàsic que va contribuir a modernitzar un país.[3] Una
de les màximes de Prat de la Riba que defineixen la Mancomunitat fou: «Que no hi hagi
un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de
policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera».[4] Després del cop
d'Estat de Primo de Rivera, Alfons
Sala va presidir-la entre 1923 i 1925.
En general, la Mancomunitat va dur a terme
una important tasca de creació d'infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils,
telèfons, beneficència, cultura i sanitat.[2] També va emprendre
iniciatives per augmentar els rendiments
agrícoles i forestals introduint millores tecnològiques, de serveis i
educatives i va potenciar els
ensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria catalana.[2]
L’any 1923
el general Primo de Rivera amb l’aquiescència del Borbó Alfons XIII
prengué el poder i va crear la Primera Dictadura. La primera provisió de la
dictadura fou suspendre la Mancomunitat de Catalunya.
Segons
la Viqui:
La dictadura de Primo de Rivera fou el règim polític
autoritari que s'instaurà a Espanya entre el 13
de setembre del 1923 i el 28 de
gener del 1930 sota la direcció del general Miguel Primo de Rivera y Orbaneja i
l'acceptació per part del rei Alfons
XIII.
Eleccions
municipals del 12 d'abril de 1931. Després
d’un interregne al final de la dictadura, des del 28 de
gener del 1930 fins el 12 d’abril de 1931 continuà el règim borbònic fins
que el 1931 en les eleccions municipals van guanyar a tot el Regne els partits
republicans.
Com a resultat de les eleccions municipals
del 12 d’abril del 1931, a Catalunya el president Macià va declarar la República
Catalana com a iniciadora de la Confederació Ibèrica. Al mateix temps
a Espanya es va declarar la República Espanyola.
Segons la Viqui:
1931 - Proclamació
de Macià
Pel pacte de Sant Sebastià de 17 d'agost de 1930, els partits
polítics republicans d'Espanya es posaren d'acord en un disseny global per a
l'imminent canvi de règim que incloïa l'autonomia política de Catalunya dins
l'anhelada República. Arran de les eleccions municipals de 12
d'abril de 1931, que determinaren la caiguda de la monarquia, Francesc
Macià, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya -partit
triomfador a Catalunya- proclamà de manera unilateral
«la República catalana a l'espera que
els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la
Confederació Ibèrica» el
dia 14
d'abril,[11] poques
hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la Segona República espanyola. Aquesta
proclamació preocupà el govern provisional espanyol i el dia 17, Macià arribà a
un pacte amb els ministres Fernando de los Ríos Urruti, Marcel·lí Domingo, i Lluís Nicolau d'Olwer, representants del govern provisional espanyol, en
virtut del qual la República catalana era rebatejada
amb el nom més ambigu de Generalitat de Catalunya, en inexacta recuperació
del nom medieval de la Diputació del General.
Les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 celebrades
a Espanya estaven plantejades, de facto, com un plebiscit de
la monarquia d'Alfons XIII. El resultat, quantitativament favorable a
l'opció monàrquica però amb una victòria dels
republicans a les grans ciutats, va ser interpretat com una pèrdua
de confiança en la monarquia i el rei va
renunciar i marxà d'Espanya dos dies després.
Antecedents
La crisi econòmica, la contestació social tant de la petita burgesia com
de la classe estudiantil i obrera, acaben en gener de 1930 amb la dictadura de Primo de Rivera. El rei Alfons
XIII nomena Cap de Govern al general Dámaso Berenguer y Fusté, cap de la casa
militar del rei. Aquest constitueix un govern conegut com la dictablanda en
clara al·lusió a la manca de fortalesa respecte al règim anterior tot i seguir
sent militarista i no democràtic. La monarquia, que havia estat còmplice de la
dictadura, està fortament qüestionada. Antics
liberals afectes al règim proposen ara una sortida democràtica abans que hi
hagi una explosió revolucionaria.
El moviment obrer creixia vertiginosament, tant a la UGT, com a la CNT. Els partits
republicans tenen cada dia més afiliats. El 17 d'agostde 1930, es reuneixen a
Sant Sebastià, Niceto Alcalá-Zamora i Miguel
Maura amb els representants de diversos grups polítics,
constitucionalistes i republicans contraris al govern Berenguer i a la
monarquia, i signen el Pacte de Sant Sebastià, en la que s'acorden
una sèrie de mesures orientades a la instauració d'una república parlamentaria
i un tracte diferencial per Catalunya.
Es produeixen molts intents de cop d'estat. El més destacat moviment de
rebel·lió militar va ser la revolta de Jaca el
desembre de 1930
que, tot i fracassar, a la llarga acabà donant els seus fruits. També fracassa
un intent de bombardeig del palau reial que havia d'efectuar Ramon
Franco qui, finalment, opta per llençar fulletons i refugiar-se a Portugal. Els
signants del Pacte de Sant Sebastià són arrestats,
la qual cosa els comportarà una ampla popularitat. Berenguer proposà unes eleccions generals que no li són acceptades
ni per la dreta (que ho considerava arriscat) ni per l'esquerra (que exigia més
llibertats i garanties). Així, el febrer-març de 1931, Berenguer dimití i fou
substituït per l'almirall Juan Bautista Aznar-Cabañas. Aquest
estructurà un govern conservador amb antigues figures monàrquiques com Garcia
Prieto, comte de Romanones, Juan
de la Cierva i Joan Ventosa i Calvell de la Lliga Regionalista. Finalment, per sortir de
l'embús i les divergències, tothom convingué a fer unes eleccions municipals que atorguessin un
marc constitucional.
La Segona
República Espanyola fou
el règim polític democràtic que va existir a Espanya entre
el 14 d'abril de 1931 (data
de la proclamació de la República, en substitució de la monarquia d'Alfons
XIII i el sistema de la Restauració) i l'1 d'abril de 1939 (final de
la Guerra Civil espanyola i que va donar
pas a la dictadura del general Franco). El numeral “segona”
s'utilitza per a diferenciar-la del període republicà que hi va haver
entre 1873 i 1874, conegut com
la Primera República Espanyola.
L'evolució política de la Segona República consta de quatre etapes en la
fase de pau: el govern provisional (de l'abril al desembre
de 1931), que
va convocar unes eleccions generals i la
consegüent aprovació de la Constitució espanyola de 1931. En
segon lloc, i ja plenament de manera democràtica apareix l'anomenat bienni reformista (1931 -1933), durant el qual
el govern republicanosocialista de Manuel
Azaña va dur a terme diverses reformes que pretenien reformar l'estat.
Seguidament, vingué el bienni conservador (1933 - 1935),
també conegut com el Bienni
Negre, en el qual el govern del Partit Radical Republicà
d'Alejandro Lerroux, recolzat des del parlament per
la dreta catòlica de la CEDA, va intentar frenar
les reformes iniciades pel govern anterior. L'última etapa republicana prèvia a
l'inici de la Guerra Civil fou l'anomenat Front Popular (A Catalunya s’anomenà Front d’Esquerres),
coalició d'esquerres que va guanyar les eleccions del febrer de 1936 i que es
mantingué fins l'esclat del cop d'estat del 17 i 18 de juliol de 1936.
Durant la guerra, el govern de la República tingué tres presidents
diversos: José Giral (de juliol a setembre de 1936), tot i que el poder real quedà en mans dels
comitès de guerra, Francisco Largo Caballero líder
de la UGT i l'últim fou el també socialista Juan Negrín. Després de l’ensulsiada les institucions de la
República es van mantenir en l'exili.
CONTINUARÀ...
CONTINUARÀ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada