divendres, 1 d’abril del 2011

01/03/11. Dos comentaris en una reflexió. Col·laboració de Macià Mas

Benvolguts,
Fa unes setmanes vaig fer una crida a alguns amics demanant-los de col·laborar en el meu Bloc de Reflexions. Avui publico la primera col·laboració del bon amic Macià Mas. Espero que us agradi i que us estimuli per decidir-vos a col·laborar. Tots sereu benvinguts respectant la única consigna de les meves Reflexions: Han d’anar encaminades a aconseguir la independència de Catalunya!
D’entrada l’acudit d’en Domènech a l’ARA:

Reflexió de Macià Mas
Dos articles del Diari Avui del 30 de març m'han cridat l'atenció. Els comento numerats, no per ordre d'importància, sinó per l'ordre que els vaig llegir.

1.- Conferència de Jordi Pujol a la Pompeu Fabra.
L'expresident sembla, d'entrada, que s'ha tornat independentista. Ja sabem, però, com pensa i com ha actuat durant tots aquests anys de vida política. M'apunto al comentari que fa en Xevi Xirgo al mateix diari. Però és un altre aspecte que crec interessant de ressaltar: amb el seu pessimisme i el seu posat de "jo ja ho vaig dir" en realitat el que proclama (ell no ho dirà mai obertament) és la fi del pactisme i del "peix al cove". El pactisme té uns límits, que estan marcats pel joc que dues parts volen respectar. Ara, en el darrers anys plens d'estossinades i rebregades que ens ha dedicat l'Estat usurpador, el pactisme només ha servit per a donar suport als diferents governs del PP i del PSOE, recollint morralla al cove, acceptant a canvi l'espoli més brutal i "legal" que mai s'ha realitzat al Món.
Per substituir aquell pactisme, què ens mostrarà el nou govern de CIU, en mans del Sr. Duran?. 

2.- A la contraportada hi ha un article de l'Emili Bella, comentant l'opuscle titulat "Indigneu-vos!", de Stéphane Hessel, únic redactor viu de la Declaració Universal dels Drets Humans.
Em van interessar els comentaris del periodista i vaig córrer a comprar el llibret, que es llegeix en una hora, o dues si hom es vol impregnar més del contingut.
Com a resum, diríem que l'obra crida a aprofitar la indignació que tantes vegades sentim, per actuar, per crear esperança i lluitar sense violència contra allò que ens indigna.
Apliquem-ho a casa nostra. De tant en tant parlem del "català emprenyat".Alguna vegada actuem, com en la manifestació del 10J, però hi participem com si fos una festa popular del poblet on passem les vacances. I després tenim l'esperança que els partits polítics actuaran... Mentida podrida! 
Fins que no ens indignem de veritat i actuem i portem l'esperança tots junts als nostres conciutadans, saltant per damunt dels partits i el Parlament, no arribarem enlloc.
O, com diu en Pujol, i aquí li dono tota la raó, només arribarem a l'esborrament gradual de Catalunya com a Nació.  
Reconeguem, però, que tenim una mancança important. I torno al llibret.
L'autor, jueu alemany nacionalitzat francès, va participar molt activament, a partir d'haver-se indignat amb el feixisme de Hitler, en la Resistència i sota l'únic líder que reconeixien els diferents grups resistents (el general Charles de Gaulle).
Aquesta és la nostra mancança: NO TENIM UN LÍDER que ens engresqui, ens aglutini, ens ajudi a triar el camí i a crear i reforçar l'esperança.
I aquí torno a lligar amb el primer punt: al seu moment, amb el seu sentit de cohesió i de capacitat d'estadista el líder hagués hagut de ser en Pujol, però la història el va dur a creure en una entelèquia que no serà mai possible, com ell mateix ara veu: “l'Espanya plurinacional."

 L’article de l’Emili Bella

Una abraçada, i bona ruta!
Macià    

COMENTARIS:
D’aquí se’n despengen dues noves aportacions o comentaris:
1.
Autor: Lluís Gutiérrez
Assumpte: Conferència d'ahir d'en Pujol
Crec que en Pujol és el principal candidat a ser el primer Cap d'Estat de la futura i propera República Catalana.
2.
Autor: Joan A. Forès
Assumpte: Conferència d'ahir d'en Pujol
M’agrada la idea. Però hauria de canviar d’hàbits. Ahir Pujol va votar de manera vergonyant pel 10A, d’amagat, a ca seva, amb un fedatari que li va anar a recollir el vot! És un covard compulsiu!
Era el moment d’anar a una mesa amb llum i taquígrafs, que ara es diuen càmeres de TV i immortalitzar el gest de votar!
Quan en Pujol era un traïdor a Catalunya i creia (?) en la plurinacionalitat d’Espanya UNA GRANDE I LIBRE, i en el federalisme i acceptava, oh, ignomínia, el títol d’Español del año, hi havia una cançó del Dr. Delfí Abella dels Setze Jutges, que feia: “a casa amb la mamà parlem sempre en català”. Però sobretot d’amagat, que quedi clar...
Quina colla de mesells i hipòcrites que som tots nosaltres!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada