Benvolguts,
Avui cal tornar a considerar el cas d’Islàndia on el poble es nega a pagar el rescat dels bancs que van estirar més el braç que la mànega, com a tot arreu! Si recordeu la Reflexió de fa uns quinze dies Revolució Silenciosa, veureu com tots els bancs del país oferien molt alts interessos i compraven fons escombraria. Aquest capteniment els va donar anys de beneficis milionaris (o hauríem de dir bilionaris o trilionaris?) fins que la bombolla financera va petar. Davant de la situació de fallida, el govern islandès es va d’haver de fer càrrec del deute i evidentment també va fer fallida, perquè no podia atendre’l. Fins que el poble va dir que “no!”. Ha canviat el govern, els directors dels bancs estan en ordre de recerca i captura per la interpol i se suposa que el país se’n podrà sortir sempre que internacionalment arribi a quedar clar (cosa que actualment no passa) que qui assumeixi els riscos i els beneficis assumeixi també les conseqüències!
Com sempre en el Periódico en Ferreres ens dona una imatge de rabiosa actualitat que val més que mil paraules:
Islàndia formava part de Dinamarca fins que el 1918 se’n va separar i es va convertir en un estat independent. Pertany a l’ONU i la OTAN però no pertany a la UE i per tant no pertany a la zona euro.
Trec de la Viquipèdia el següent:
"Abans de la crisi financera del 2008, Islàndia havia experimentat taxes de creixement econòmic elevades, taxes d'atur baixes, i una distribució equitativa de la riquesa.[6] Tanmateix, les condicions financeres globals van produir una depreciació abrupta de la moneda. Els banc financers, molt sensibles a les condicions financeres mundials, en haver invertit en els mercats estrangers, i els préstecs i actius dels quals tenien un valor 10 vegades superior al Producte interior brut del país, es van col·lapsar a finals del 2008.[6] El govern va haver de negociar un préstec del Fons Monetari Internacional i altres països de $10.000 milions per estabilitzar la moneda i el sector financer, així com per garantir els dipòsits estrangers en els bancs islandesos."
A l’Avui Daniel Ortiz i Llargués professor associat d'Esade ens obsequia amb l’article Islàndia diu ‘no', on es planteja si té dret un país sobirà a oposar-se a la dinàmica del mercat global?
De fet Islàndia s’està oposant a que el poder econòmic omnímode, que ens té a tots controlats, els domini també a ells. Se’n sortiran?
Pot ser que a Espanya hi hagi comportaments similars? Pot ser que els poders juguin a privatitzar els beneficis i a socialitzar les pèrdues? SÍ! No considereu totalment obscenes les xifres de beneficis obtingudes pels bancs i caixes? Què ha passat amb la Caja de Castilla La Mancha que va fer fallida i a qui tots nosaltres varem pagar 10.000 milions d’euros fa un any o dos? Com es pot justificar una gran empresa tipus Telefònica, acabi de proposar d’acomiadar una quarta part de la plantilla, quan té beneficis increïbles fruit de la seva inicial posició de prepotència absoluta en ser privatitzada, i que al mateix temps proposa increments de sous o comissions milionaris a la direcció?
Qui ho pot resoldre si els partits polítics, el poder executiu, el poder judicial, i tots els poders que puguin quedar són absolutament corruptes i estan per tant venuts al capital?
“El temps dirà si aquesta “revolució silenciosa” és un rampell temerari o bé un referent de dignitat.
Són només 330.000 habitants. Viuen en una illa volcànica, la major part de l'any coberta de neu i gel. Van accedir a la independència fa menys de 70 anys, però tenen el parlament més antic d'Europa i gaudeixen d'una de les cultures democràtiques més sòlides del planeta. I potser precisament per això, per la seva maduresa cívica i el seu hàbit deliberatiu, el 60% dels islandesos s'han atrevit a dir no en l'històric referèndum del 10 d'abril passat. Han dit no, per segona vegada en poc més d'un any, a l'increment d'impostos necessari (12.000 euros per càpita) per satisfer el deute de 4.000 milions d'euros contret per Icesave, una entitat financera on line que va fer fallida el 2008.
Si inicialment els beneficis que generava el banc eren estrictament privats, per quina raó caldria ara socialitzar les pèrdues entre tota la ciutadania?, es pregunten els islandesos. Principalment, a més, quan la fallida fou deguda a conductes irresponsables perfectament identificades: la imprudència dels directius, la manca de vigilància del govern i l'excés de cobdícia dels inversors (majoritàriament britànics i holandesos). Aquesta inèdita decisió dels illencs xoca obertament contra la voluntat i els interessos del seu propi govern, dels seus poderosos veïns i de la pròpia Unió Europea, la qual, a la vista del resultat de la consulta, ja ha advertit Islàndia de la impossibilitat d'esdevenir-ne membre.
Pot un petit poble àrtic desobeir el totpoderós sistema financer internacional? Té dret un país sobirà a oposar-se a la dinàmica del mercat global? Només el temps dirà si aquest nou episodi de la “revolució silenciosa” dels islandesos és un rampell temerari i condemnat d'antuvi al fracàs, com afirmen els seus detractors, o bé un referent de dignitat i coratge col·lectius que podria tenir altres repercussions insospitades de cara al futur.”
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada