18/04/11. Els riscos del Concert econòmic o Pacte fiscal

Benvolguts,

En Toni Soler a l’ARA fa unes reflexions interessants i alhora desconcertants en primera lectura sobre el pacte fiscal. En diu Els riscos del pacte fiscal. Contradicció necessària.

L’ ambigüitat calculada usada per CiU des de sempre li ha funcionat. Però la futura discussió del pacte fiscal obligarà a deixar les coses clares. L’article presenta dos possibles problemes: Els derivats de l’acceptació o no acceptació del pacte fiscal per part del govern central i els inherents a la ineficiència i el malbaratament de recursos de l’administració catalana.

Pel que fa al pacte fiscal diu que poden succeir dues coses: que el govern espanyol (segurament amb majoria del PP) l’accepti o que no l’accepti. Si el govern espanyol acceptés el pacte la hisenda espanyola no ho podria suportar, com opinen experts economistes i com Rajoy va expressar el 3 de novembre del 2010 en entrevista a TV3. Per tant, Madrid no ho pot acceptar. Si Madrid diu no, CiU es trobarà amb l'enèsim dilema entre el peix al cove (acceptar el que bonament li ofereixin) o allò que en castellà se'n diu “echarse al monte”  (estripar les cartes). Dilema en el que sempre ha triat el peix al cove.

Però… I si Madrid diu sí? Què demanarà a canvi, a més dels vots de CiU al Congrés? L’articulista opina: “Si jo fos el govern espanyol, no faria regals ni concessions a qui mostra ganes de fotre el camp. Ans al contrari, si jo fos el president del govern espanyol, a canvi del concert econòmic exigiria a CiU una declaració de lleialtat constitucional, una renúncia explícita a l'independentisme. No ens donaran mai el pacte fiscal si el plantegem com "la primera estació en el camí del dret a decidir", com diu Francesc Homs. Per tant, si tenim pacte fiscal, l'Artur Mas tindrà un altre dilema a la vista.” Que previsiblement CiU el resoldria amb la lleialtat constitucional que ompliria de felicitat Duran i Lleida.

Toni Soler adverteix del segon problema que ell en diu “la síndrome dels nou-rics”: “Amb un finançament similar al dels bascos i els navarresos, la situació de la hisenda pública catalana milloraria de forma ostensible. Milloraria també l'equilibri de forces entre Catalunya i l'Estat -el concert són diners, però sobretot és poder; el poder de tenir la clau de la caixa forta-, però no hem d'oblidar que dins del quadre econòmic català hi ha altres problemes. Un dels més enutjosos és la ineficiència i el malbaratament de recursos en el sector públic. Això no justifica les retallades, però sí que obliga a parlar de com es gasta cada euro, fins i tot en les prestacions socials bàsiques. A més de dèficit fiscal, tenim un dèficit d'austeritat, de sentit comunitari, d'eficàcia administrativa. El concert econòmic no resoldrà aquests problemes; ans al contrari, els pot aguditzar, si ens creiem que la sobirania fiscal és la panacea.”

De fet Toni Soler està dient que Catalunya ha de tenir unes bases sòlides econòmiques i ser competitiva, però ha de fer una neteja profunda del sector públic abans d’embrancar-se en pactes fiscals. Només en aquestes condicions un concert econòmic o pacte fiscal podria ser efectiu. I s’ha de tenir en compte que aquest escenari no és la independència, però podria deixar el camí més planer per aconseguir-la, segurament amb un altre govern que en aquest cas hauria de ser de concentració nacional (per entendre’ns els que van votar a favor i els que es van abstenir en la Proposició de Llei de Solidaritat).

Tanmateix, jo veig aquesta segona opció irrealitzable. Sembla que podria ser molt bonic, però ja es veu que és irrealitzable. “Si c’etais vrai” que deia el malaguanyat Jacques Brel. Si fos realitzable ja s’hauria aconseguit fa molts anys...

Joan A. Forès

Reflexions