Benvolguts,
Darrerament hi ha diversos tòpics recurrents, surten a cada diari, a cada edició, cada dia...
Avui parlarem d’un dels tòpics, recollit a la revista El Temps: La vida, els miracles i el capteniment de l’impresentable Secretari General de CiU, president del Comitè de Govern d’Unió Democràtica, president del Grup Parlamentari de CiU al Congrés dels Diputats, diputat al Congrés de Madrid o al Parlament de Catalunya des del 1979 (32 anys, més de la meitat de la seva vida), Duran i Lleida.
En Duran i Lleida diu que es diu Josep Antoni, va néixer el 1952 i diu que és d’Alcampell a la Franja de Ponent (o potser ell prefereix dir-ne de Llevant?). L’any 1952 estàvem en plena dictadura franquista, per tant és pràcticament segur que fou inscrit (i batejat, evidentment) com a José Antonio. Podem imaginar en quina mena de família havia aterrat, quins en devien ser els antecedents familiars i quina educació familiar devia rebre d’una família que en l’any 1952 decideix posar José Antonio al seu fill...
El seu poble en grafia original catalana s’escriu El Campell. Per què Duran s’entesta a dir que és de l’Alcampell (on diu que viu el seu pare i diu que seria molt trist que si Catalunya fos independent visquessin en estats diferents)?
L’article de El Temps de Sebastià Alzamora es titula Perquè em dóna la gana.
Els comentaris de l’Alzamora retraten l’exquisida manera d’actuar de Duran, que queden reflectits en el menyspreu a la seva companya de partit (n’havíem dit esclava en una Reflexió anterior) i en l’aferrissada defensa d’Es-pa-nya del Sr. Duran i del seu partit que sembla que no lligui exactament amb l’ideari de CDC (o potser sí?), ni amb l’ideari d’Unió Democràtica fundada per Carrasco i Formiguera que malgrat ser catòlic i president d’un partit demòcrata cristià fou assassinat per Es-pa-nya el 1936!
Llegint l’article, que us el recomano fortament, ja es pot intuir que les coses no són com semblen (o potser sí?). I sembla una obvietat pensar que a l’Artur Mas li treu el son en Duran! Voleu dir que no són com l’August i el Clown, o com el policia bo i el policia dolent? Voleu dir que no són les dues cares d’una mateixa moneda (sevillana!).
Uns tasts, molt sucosos, com s’escau als tasts...:
“Les declaracions del polític més ben valorat d’Espanya, senyor Duran i Lleida, dient que va revelar el sentit negatiu del vot de la vicepresidenta Joana Ortega a la consulta sobiranista del 10A perquè li va donar la gana, no tan sols ens aporten una nova mostra de l’exquisida retòrica parlamentària a la qual ens té acostumats el líder d’Unió, sinó que són simptomàtiques d’un parell de coses que potser val la pena de consignar.
La primera és que el tema de la independència de Catalunya, ni que sigui en format de consultes no vinculants, aconsegueix treure de polleguera el nostre il·lustre parlamentari fins al punt de fer-lo actuar amb una vehemència inusitada.
La primera és que el tema de la independència de Catalunya, ni que sigui en format de consultes no vinculants, aconsegueix treure de polleguera el nostre il·lustre parlamentari fins al punt de fer-lo actuar amb una vehemència inusitada.
L’altra cosa a comentar és el profund respecte que mereix a Duran (i cal suposar que a la majoria de dirigents del seu partit) la figura institucional de la vicepresidenta del govern. En temps del segon tripartit, quan aquest càrrec fou ocupat pel senyor Carod-Rovira, CiU el va qualificar de ser un invent artificial i buit de contingut, tret de servir per a justificar l’aliança electoral d’Esquerra amb el PSC. Ara que curiosament han decidit de mantenir-lo (ni que sigui buidant-ne les (poques) competències que tenia), ja no diuen tal cosa, però figura que la titular de la vicepresidència és algú de qui el líder del seu partit pot esbombar el sentit del vot sense que a la titular en qüestió se li acudeixi de dir-hi ni piu.
Però quin feix de paciència que cal tenir, deu sospirar Artur Mas.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada